L’espai dels boscos caducifolis
El bioma de les boscanes decídues no comprèn pas totes les terres temperades; potser no és tan fragmentat com altres biomes, però tanmateix queda dividit, a grans trets, en tres extenses bandes, una a cada un dels continents de l’hemisferi boreal, més una cadena de localitzacions al llarg dels Andes meridionals, des del centre de Xile fins al SE de la Terra del Foc. Latitudinalment, a l’hemisferi boreal, els seus límits septentrionals són fixats per unes condicions climàtiques més severes, amb una estació freda massa llarga per als planifolis, i al S per àrees de clima més càlid, on els és innecessari perdre la fulla a l’hivern. Pel costat continental, tots tres àmbits limiten amb estepes i deserts. A l’hemisferi austral, els seus confins meridionals són pràcticament els del continent americà i pel N arriba a la mediterrània xilena, mentre pel costat continental limita amb les comunitats supraforestals dels Andes. Per la seva fragmentació i el trencat del relleu de tota l’àrea, la seva distribució en detall és, però, força més complexa.
La disposició latitudinal de les boscanes decídues
És interessant observar que la distribució geogràfica de les boscanes decídues a Europa és força més septentrional que a l’Amèrica del Nord i l’Àsia oriental. A Europa s’estenen fins als 60°N, mentre que a les altres dues regions arriben només als 50°N. La raó principal d’aquesta diferència és la influència del corrent del Golf en el clima europeu. El límit meridional de les boscanes decídues europees és també bastant més septentrional que el de les d’Amèrica del Nord i de l’Àsia oriental, en aquest cas per la influència del clima mediterrani en la distribució de les espècies. És així com les boscanes decídues europees limiten pel S amb una vegetació esclerofil·la de clima mediterrani, mentre que a l’Amèrica del Nord i a l’Àsia oriental limiten amb selves temperades perennifòlies i planifòlies.
A l’Àsia oriental, en efecte, les boscanes decídues romanen limitades a la zona nord-oriental del continent, entre els 30 i el 50°N, davant de les costes de la mar del Japó i de la mar de la Xina oriental; en canvi, a la part més continental d’Àsia no hi ha boscanes decídues i a latituds equivalents, en una extensió de gairebé 5 000 km, es troben només les penetracions meridionals de la taigà o bé estepes i deserts freds. Les boscanes decídues reapareixen a l’W dels Urals i la mar Càspia, primer com a dues prolongacions de l’àmbit europeu del bioma que s’allarguen cap a l’E, l’una al N i l’altra al S de l’estepa russa. Se’n troba una àmplia banda entre les mars Càspia i Negra, al voltant de la serralada del Caucas, que cobreix gran part de les repúbliques autònomes caucàsiques de la Federació Russa i també d’Azerbaidjan, d’Armènia i de Geòrgia, i després es prolonga cap a l’W pel N d’Anatòlia en una estreta banda que ressegueix les costes meridionals de la mar Negra. A partir de la riba europea del Bòsfor el bioma reprèn tota la seva amplitud i s’estén per tot el continent europeu i les illes Britàniques, on és dominant; de les ribes occidentals de la mar Negra cap a ponent, en efecte, només és desplaçat per les mediterrànies en diferents parts del S (vegeu també vol. 5) i per la taigà al N (vegeu també vol. 8) del continent.
Quant a l’Amèrica austral, el límit latitudinal septentrional se situa cap als 35°S als vessants occidentals dels Andes i cap als 37°S arran de costa, envoltant l’extrem meridional de la mediterrània xilena (vegeu també vol. 5). Cap al S, però, si més no a la banda costanera, no limita pas amb el bosc de coníferes sinó amb les selves plujoses temperades conegudes com a boscos valdivians (vegeu també vol. 6), mentre les localitzacions del bosc caducifoli, del meridià 40°S cap a migjorn, queden restringides a altituds que marquen el límit de la vegetació forestal al vessant oriental dels Andes meridionals, i que se situen a cotes més baixes com més al S, fins a arribar a la terra baixa de la Terra del Foc.
El parentiu històric dels boscos caducifolis
En obrir-se l’oceà Atlàntic durant el Juràssic, partí l’antic continent de Pangea i separà així els boscos temperats d’Europa dels de l’Amèrica del Nord. Les similituds entre aquests hàbitats forestals es mantenen encara, després de gairebé dos milions d’anys. No és estrany, per tant, que els primers pobladors europeus de la costa oriental de l’Amèrica del Nord sentissin que arribaven a casa i bategessin una de les seves colònies amb el nom de Nova Anglaterra. El bosc temperat caducifoli és el bioma dominant a tota la part oriental de l’Amèrica del Nord, i s’estén des del riu Sant Llorenç, a Quebec, al Canadà, fins a gairebé la frontera mexicana. Al SE és substituït per bosc temperat perennifoli, i a l’W acaba transformant-se en estepa com al Vell Món.
Tanmateix, malgrat les grans distàncies que les separen, les tres àrees principals del bioma de les boscanes decídues situades a l’hemisferi nord presenten notables similituds pel que fa a composició florística. Molts arbres dels mateixos gèneres es troben a l’Àsia, l’Amèrica del Nord i Europa; per exemple, moltes fagàcies com els faigs (Fagus), els roures (Quercus) o els castanyers (Castanea), i betulàcies com els bedolls (Betula), els avellaners (Corylus) i els carpinus (Carpinus). Caminar per un bosc madur de Cape Cod, a Massachusetts, als Estats Units, no resulta gaire diferent de fer-ho per la vall del Loira, a França, o fins i tot pels boscos septentrionals del Japó. Als boscos caducifolis australs, en canvi, la composició florística és força diferent. No hi falten pas els faigs australs (Nothofagus), però la majoria de les espècies del sotabosc són perennifòlies (tant planifòlies com coníferes).
La situació mundial de les boscanes decídues
Les boscanes decídues pròpiament dites es troben quasi exclusivament a l’hemisferi nord, la qual cosa no vol pas dir que a l’hemisferi sud no hi hagi plantes de fulla caduca, naturalment. De fet, a l’hemisferi austral hi ha algunes petites àrees de boscanes decídues al S de Xile, però per les seves reduïdes dimensions, pel seu aïllament i per la seva vinculació històrica amb les selves temperades són considerades al volum 6. Atesa la imprecisió dels seus límits amb boscos boreals, estepes, mediterrànies i selves temperades, l’extensió del bioma de les boscanes decídues i la de les seves diferents parts no es poden determinar amb exactitud. Una estimació poc o molt aproximada l’avaluaria entre 375 i 475 milions d’ha, de les quals només un 5%, o poc més, se situaria a l’hemisferi austral.
L’àrea europea
A Europa, les boscanes decídues s’estenen des de la costa atlàntica per tot l’W i centre del continent, amb excepció de les regions del S de la Península Ibèrica i les parts més elevades dels Pirineus, els Alps i els Carpats, ocupades per boscos de coníferes. El bioma ocupa també la major part de l’Europa meridional i es prolonga en un cinturó més estret a través de l’Europa oriental fins als peus dels Urals, i, ja fora del continent, per les ribes meridionals de la mar Negra, el Caucas i el N de l’Iran. Així, els boscos caducifolis temperats d’aquesta àrea queden enclosos aproximadament entre els 10° de longitud W i els 48° de longitud E, i entre els 37 i els 55° de latitud N, bé que a Noruega segueixen, enganxats a la costa, fins més amunt del cercle polar àrtic.
IDEM, a partir de fonts diverses
La composició actual dels boscos d’Europa en general, i la de les boscanes decídues en particular, ha estat modelada molt intensament per la història geològica d’aquest continent, que és molt diferent de la d’altres regions. Tant les glaciacions, que van acabar fa uns 14 000 anys, com els processos postglacials han deixat la seva empremta en els boscos europeus. El casquet glacial avançà cap al S fins a les planes de l’Europa central i davant aquest desplaçament els boscos anaren reculant, però les glaceres que davallaven de les muntanyes més altes del centre i el S del continent, majoritàriament orientades en direcció E-W, avançant cap al N, els tallaren la retirada. En resultà un empobriment progressiu de la flora i de la fauna, i s’extingiren moltes espècies de coníferes i de planifolis de fulla caduca que encara ara es troben a l’Amèrica del Nord i a l’Àsia.
El límit septentrional de l’àrea de les boscanes decídues europees s’estén des dels contraforts dels Urals, situats cap als 55°N de latitud, fins al golf de Finlàndia, incloent-hi els estats bàltics de Letònia, Lituània i Estònia, i una estreta franja de les regions meridionals de Finlàndia, Suècia i Noruega. A la Gran Bretanya, arriba fins a la meitat d’Escòcia abans de ser substituït pel bosc boreal a l’extrem septentrional de les terres altes escoceses. Pel S, partint de les costes meridionals de Bulgària a la mar Negra, el límit segueix a grans trets els arrengleraments de muntanyes que separen Bulgària de Turquia i Grècia i els que envolten la terra baixa de Macedònia i el S de Sèrbia; ressegueix els límits entre estatges mediterranis i montans a les muntanyes del NW de Grècia, i a les d’Albània i Montenegro, i arriba a les mateixes ribes de l’Adriàtic a la frontera entre Montenegro i Bòsnia, deixant només una estreta franja de la costa dàlmata del costat de les mediterrànies. També la costa septentrional italiana de l’Adriàtic, fins a les Marques, i tot l’interior del país, incloses les muntanyes del S i de Sicília, queden dins del bioma de les boscanes decídues, deixant a les mediterrànies tota la terra baixa que va de les Marques a Ligúria i els Alps marítims. Per la vall del Roine, les mediterrànies remunten una mica continent endins, però limitades a la terra baixa, mentre els estatges montans dels contraforts dels Alps i del Massís Central francès queden del costat de les boscanes. El relleu complicat dels Pirineus i de la Península Ibèrica fa que mediterrànies i boscanes s’interpenetrin en una àmplia franja que va de les Corberes i les Alberes a la capçalera de l’Ebre i es prolonga cap a l’interior de la península al llarg dels sistemes muntanyosos, per prendre més extensió al NW peninsular, si fa no fa fins a la latitud de Coïmbra, al S de la qual les mediterrànies s’imposen gairebé per tot, tret d’alguns estatges de les muntanyes més elevades. Per l’E, una profunda falca d’estepes, que penetra des de les terres negres del S d’Ucraïna i Rússia fins al S de Moldàvia i el baix Danubi, separa les boscanes dels Balcans de les del N d’Ucraïna i Rússia central i es prolonga cap a l’W en les àrees estepàries de les planes d’Hongria i Vojvodina i fins i tot en alguns claps de la conca de Viena.
Deixant de banda les cadenes muntanyoses més elevades, Europa es pot dividir en quatre regions fitogeogràfiques principals segons uns gradients que van de N a S i d’E a W: la circumboreal (N d’Escòcia, Escandinàvia, excloses les àrees costaneres de l’Atlàntic, i zones septentrionals de Rússia, amb els Urals com a límit oriental); la medioeuropea (des d’Irlanda i el NW d’Espanya i Portugal, a l’W, fins a les regions centrals de Rússia, també amb els Urals com a límit oriental); la submediterrània (des del N de la Península Ibèrica, a l’W, fins als Urals meridionals i les ribes occidentals de la mar Càspia, passant pel centre i el N d’Itàlia i els Balcans centrals) i la mediterrània (vegeu també vol. 5). Les boscanes decídues tenen una àmplia distribució en dues d’aquestes regions, la medioeuropea i la submediterrània, mentre que a les altres tenen molta menys importància. A la regió medioeuropea es poden distingir quatre províncies, que són (d’W a E) l’atlàntica, la subatlàntica, la centreuropea i la sarmàtica. La regió submediterrània es divideix en les províncies occidental, central i oriental. Cada província té les seves pròpies característiques pel que fa a clima i vegetació, tot i que hi ha un gran solapament en la distribució d’espècies.
Les boscanes europees són molt variades: vernedes escampades per tot el territori allà on es troben sòls humits rics en nutrients; rouredes mixtes i fagedes en sòls àcids, sobretot en climes oceànics; generalment fagedes en els sòls rics de l’Europa central i de les zones montanes de l’Europa meridional i, allí on els sòls són massa humits o massa secs per al faig, rouredes, freixenedes, omedes, boscos mixtos d’om, freixe i auró o boscos de ribera; i, finalment, diferents rouredes seques a la regió submediterrània.
L’àrea euxínica, caucàsica i hircaniana
La regió europea de boscanes decídues es prolonga cap a l’E, a partir del Bòsfor, al llarg de les ribes de la mar Negra (àrea euxínica), de les muntanyes del Caucas (àrea caucàsica) i de les muntanyes del N de l’Iran (àrea hircaniana), fins més enllà del meridià 56°E, formant una faixa estreta situada entre els 35 i els 45°N. Des d’un punt de vista florístic, però, les boscanes d’aquesta regió, polimòrfiques i amb una elevada diversitat, són força diferents de totes les altres perquè, durant les glaciacions, serviren de refugi a un cert nombre de plantes del Terciari com ara la parròtia persa (Parrotia persica), el roure castanyer comú (Quercus castaneifolia) o l’auró velutí (Acer velutinum), com també a la majoria dels representants supervivents de gèneres com els falsos freixes (Pterocarya) o els falsos oms o zelkoves (Zelkova), que des d’aleshores hi romanen com a espècies endèmiques, mentre que altres gèneres que també hi trobaren refugi s’han tornat a estendre fins a l’Europa central i occidental, com els boixos (Buxus) i les nogueres (Juglans).
En realitat, en aquesta regió, més que no pas d’un únic refugi de la flora terciària durant les glaciacions, caldria parlar-ne de tres: el vast refugi mediterrani, inclosa la península d’Anatòlia, des del qual es tornaren a escampar per l’Europa central els aurons, els roures, els oms i les moixeres; el refugi sirià, més reduït, on sobrevisqueren espècies arbòries avui més pròpies de l’àrea sud-oriental europea i de l’Àsia Menor, com ara el garrofer (Ceratonia siliqua), el plàtan oriental (Platanus orentalis), el roure való (Quercus aegilops), el roure libanès (Q. libani) i Q. infectoria; i el refugi transcaucàsic, en el qual sobrevisqueren espècies com l’auró de Trautvetter (Acer trautvetteri), el castanyer (Castanea sativa), la falsa acàcia càspica (Gleditsia caspica), el llorer cirer (Prunus laurocerasus), el fals freixe del Caucas (Pterocarya fraxinifolia) o el fals om del Caucas (Zelkova carpinifolia). L’existència d’aquests refugis ha comportat que actualment la composició florística dels boscos d’aquesta regió sigui considerablement més diversa que la dels boscos europeus. En contrast amb aquesta diversitat, però, cal recordar que la destrucció i la degradació del bosc ha estat una trista realitat a bona part de la regió durant milers d’anys.
L’espai d’aquestes boscanes s’estén des de les costes de la mar de Màrmara, resseguint les costes meridionals i orientals de la mar Negra fins al Caucas, amb un enclavament aïllat a les muntanyes del S de Crimea, on el faig de Crimea (Fagus taurica) fa el paper del faig oriental (F. orientalis), predominant des dels Balcans fins al Caucas. A la regió oriental de la mar Negra s’estén per les serralades del Gran Caucas i el Petit Caucas, fins a altituds de 1 500 m o més, i per la terra baixa intermèdia de Geòrgia. En successius estatges altitudinals, sovint matisats per l’orientació dels vessants, es poden trobar boscos esclerofil·les mixtos de tipus submediterrani, amb arbres de fulla ampla caduca i coníferes; rouredes esclarissades en zones relativament seques amb hiverns freds; boscanes d’alta diversitat però amb molt poca presència de faig; fagedes i, finalment, rodals mixtos amb planifolis i coníferes a més altitud.
L’àrea de l’orient asiàtic
Les boscanes decídues ocupen una considerable extensió de l’Àsia oriental, des dels 50° de latitud N fins al riu Groc, als 30° N. Al continent, el límit oriental del bioma el determinen les mars del Japó i la Groga; els límits occidentals se situen, a la part NW, aproximadament als 125° de longitud E, mentre que cap al SW les boscanes decídues arriben més lluny, fins als 115° E. A més, una extensió considerable del Japó central queda inclosa dins aquesta àrea, ampliant els límits orientals del bioma fins als 142° de longitud E. La flora que actualment ocupa aquestes àrees sembla que és el que resta d’uns amplis boscos temperats que durant el període terciari s’estenien per tot l’hemisferi septentrional fins a les regions àrtiques.
IDEM, a partir de fonts diverses
El bioma de les boscanes decídues s’estén, a la façana continental de l’Àsia oriental, entre els 30 i els 50°N. Inclou una bona part de les províncies nord-orientals i orientals de la Xina al N de la vall baixa del Iang-Tsé i a l’E i el SE de les terres estepàries de Mongòlia i del curs mitjà del riu Groc (Huang He); assoleix la màxima penetració cap a l’interior del continent a la vall del riu Wei, als confins de les províncies xineses de Shaanxi i Gansu, i des d’allí, el límit amb les estepes dels Ordos i de Mongòlia segueix una direcció sensiblement NE coincident a grans trets amb el límit entre la regió autònoma de la Mongòlia Interior i les províncies septentrionals de la Xina pròpiament dita i de Manxúria. Al N d’aquesta, torna a prendre més extensió cap a l’interior del continent abans de confondre’s amb la taigà siberiana a través d’unes boscanes mixtes de transició. Inclou també gran part de Corea i de la meitat septentrional del Japó i la zona sud-oriental de l’extrem orient rus, cap a les valls de l’Ussuri i de l’Amur.
Geològicament, l’espai de les boscanes decídues de l’Àsia oriental és un territori bastant antic, que no ha sofert alteracions geològiques d’importància des del Paleozoic, tret, només, de la separació del continent de l’arxipèlag japonès, que es produí durant el Cenozoic. La part continental inclou les planes al·luvials del baix riu Groc, els altiplans de “loess” de Shanxi i Shaanxi i la gran conca sedimentària envoltada de muntanyes de Manxúria i les valls inferiors de l’Amur i del seu afluent l’Ussuri, fronterers entre Rússia i la Xina. Les muntanyes de Changbai i el riu Yalu separen Manxúria de la península de Corea, que al seu torn separa la mar de la Xina oriental de la del Japó. A orient d’aquesta, l’arxipèlag japonès desgrana al llarg de 2 000 km el seu rosari d’illes, que en cap punt ultrapassen els 300 km d’amplada; només a la més gran, Honsh¯u, tenen una extensió important les boscanes decídues i, més secundàriament, a la més septentrional d’Hokkaidō i a les més meridionals de Shikoku i Ky¯ush¯u.
Per altra banda, l’espai de les boscanes decídues, tant a l’Àsia oriental com a Europa, és una àrea molt apta per a l’agricultura, i sobretot a la vall del riu Groc, un dels grans centres de desenvolupament de la civilització xinesa, on hi ha hagut poblament humà des de fa mil·lennis, de manera que gran part del bosc primari fou talat ja fa molt de temps i el seu sòl posat en conreu. Això sense comptar els efectes d’altres accions de la puixant població humana de la regió al llarg de la història (fams, revoltes, ignorància o negligència de les administracions, invasions, campanyes militars). Allà on el bosc ha sobreviscut, com per exemple en àrees amb sòls pobres inadequats per a l’agricultura, la composició d’espècies està molt modificada. Només el Japó, que té més de dos terços del seu territori accidentat per muntanyes, en manté boscat un 68%, una de les xifres més altes del món. La major part dels boscos japonesos són boscos naturals d’arbres planifolis (laurisilves cap al S i boscanes decídues cap al N, encara que l’accidentat relleu introdueix modificacions a aquest model), però també hi ha grans extensions (més d’una tercera part de l’àrea boscada) repoblades, tant amb planifolis com amb coníferes.
La composició florística de les boscanes decídues de l’Àsia oriental és d’allò més diversa, encara que aquesta diversitat s’atenua a mesura que hom es desplaça del S cap al N. Una característica singular de la vegetació xinesa (i també de la japonesa) és que els paisatges forestals es van succeint, de S a N, ininterrompudament des de la selva plujosa tropical, passant per la laurisilva, les boscanes decídues purament planifòlies i les mixtes amb coníferes, fins al bosc boreal de coníferes. Aquest fet dóna com a resultat una flora immensament rica i variada amb comunitats vegetals que no es poden comparar amb les que hom pot trobar a latituds similars a qualsevol altra part del món. Només a la Xina, en l’escàs 13% de superfície boscada que hi subsisteix, s’hi fan més de 20 000 espècies d’angiospermes, de les quals unes 8 000 són arbres o arbustos. Només de caducifolis n’hi ha 200 gèneres i molts d’ells endèmics. El Japó també és particularment ric en espècies de fanerògames (se n’hi fan unes 3 900, un miler més que a tota la regió nord-oriental de l’Amèrica del Nord, per exemple) i, tot i haver sofert freqüents alteracions climàtiques i paleogeogràfiques i molta activitat volcànica, la seva flora ha canviat relativament poc des de l’Eocè. Les illes del Japó havien estat unides al continent asiàtic i no se’n separaren fins al Cenozoic; hi ha una estreta relació fitogeogràfica, doncs, entre el Japó i la Xina i unes quantes espècies arbòries comunes a totes dues regions. Les migracions de plantes en èpoques geològiques més recents devien tenir lloc a través de les illes de Tsushima i Iki, i també a través de la mar de la Xina oriental, a la qual els rius Iang-Tsé i Groc aboquen grans quantitats de fang i sediments. El clima i la vegetació del Japó estan influïts per diferents corrents marins: un de càlid procedent del S, que crea unes condicions de clima subtropical i temperat càlid a les parts més meridionals del país, i un corrent fred procedent del Pacífic nord que exerceix una poderosa influència sobre els boscos de Hokkaidō i l’arxipèlag septentrional de Honsh¯u.
Malgrat la similitud de les flores de la Xina, el Japó i Corea, les diferents conformacions del territori (una enorme massa de terra continental, una cadena d’illes i una península, respectivament) han fet possible que les espècies forestals s’interrelacionessin de manera diferent i que formessin a cada lloc un ecosistema característic. Dins de les boscanes decídues xineses se’n poden diferenciar quatre tipus principals: boscana mesofítica mixta de transició amb la laurisilva, que es troba principalment en les planes compreses entre el Iang-Tsé i el Huai, al límit entre els dos biomes; boscana decídua típica de clima temperat càlid, que hauria estat la vegetació de la major part de la baixa vall del riu Groc, de la regió de Pequín (Beijing) i de bona part del centre i S de Manxúria; boscana decídua mixta septentrional de clima temperat càlid, que només apareix cap a l’E i el N de Manxúria i es continua a les regions veïnes de Corea i de l’extrem orient rus, i boscana decídua de clima temperat fred (bàsicament bedollars), que es distribueix en forma d’enclavaments dins de la taigà boreal.
A Corea, tret del seu extrem meridional, que pertany al bioma de les selves temperades, i dels cims de les altes muntanyes septentrionals, ocupats per boscos de coníferes i vegetació alpina, el país cau de ple en el bioma de les boscanes decídues, amb una diferenciació, paral·lela a la del Japó, entre una zona meridional, que es correspon més o menys amb els boscos caducifolis de clima temperat càlid del centre del Japó, i una zona septentrional que equivaldria als boscos planifolis caducifolis de clima temperat fred del N del Japó, de la veïna Manxúria i de l’W d’Europa, amb predomini de les fagedes, tot i que amb diferències locals. A la zona sud-occidental, on es concentra la màxima densitat de població i l’agricultura més intensiva, el bosc autòcton ha estat molt alterat i s’ha vist substituït majoritàriament per cultius i àrees urbanes i industrials, però a la dorsal muntanyosa de l’E del país les boscanes naturals mantenen tota la seva esplendor. Al Japó el bioma de les boscanes decídues abasta la terra baixa i la muntanya mitjana de la part septentrional de l’illa de Honsh¯u; la façana pacífica de la plana de Tòquio (a uns 36°N), cap al N, i la façana de la mar del Japó des de l’illa Sado i la plana de Niigata, cap al N (a uns 38°N), i inclou la península d’Oshima, al S de l’illa d’Hokkaidō. El seu límit meridional s’enfila gradualment a mesura que davalla en latitud fins a situar-se, a l’illa de Ky¯ush¯u, a uns 800 m al N de l’illa i a uns 1 400 m a les muntanyes meridionals. De fet, s’hi poden diferenciar dues zones: una de clima temperat càlid, que a la zona submontana del Japó central té com a límit els 500 m d’altitud, i una zona de clima temperat fred que ocupa l’estatge comprès entre els 500 i els 1 500 m al Japó central i davalla en altitud cap al N.
L’àrea nord-americana
Domini de les boscanes caducifòlies americanes. A l’Amèrica del Nord, ocupen la regió occidental dels Estats Units i una petita part del S de Canadà, des de la costa atlàntica fins aproximadament els 95° de longitud W —bé que en algunes zones assoleixen límits més ocidentals— i entre els 48 i els 30° de latitud N. Al continent sud-americà també hi ha representats boscos caducifolis, que ocupen àrees poc extenses a la Patagònia, preferentment les valls interiors i els vessants de sotavent de les muntanyes. Aquests boscos es poden dividir en caducifolis temperats i caducifolis freds. Els primers es troben al vessant pacífic, entre els 35 i els 42° de latitud. Els arbres dominants hi són el “roble” (Nothofagus obliqua) i el raulí (N. procera). Les boscanes temperades fredes formen petits claps separats al llarg de la frontera entre Xile i l’Argentina, del llac Nahuel Huapí cap al S, fins a la mateixa Terra del Foc; els arbres dominants són la lenga (N. pumilio) i el “ñirre” (N. antarctica).
IDEM, a partir de fonts diverses
L’àrea principal de boscanes decídues de l’Amèrica del Nord es troba a les regions orientals dels Estats Units i del Canadà meridional, a llevant del meridià 95°W i al S dels 48°N, amb exclusió de les planes costaneres sud-orientals dels Estats Units, on els boscos caducifolis alternen amb altres de perennifolis, tant coníferes com planifolis, principalment pinedes. A ponent del meridià 95°W, els boscos caducifolis queden restringits, per les temperatures i l’eixutesa, a les comunitats de ribera que es fan al llarg dels cursos d’aigua.
El final de la darrera glaciació del Plistocè, fa uns 10 000 anys, es caracteritzà per un canvi climàtic global molt pronunciat. La glaciació de Wisconsin, equivalent a la del Würm europeu, havia obligat a migrar cap al S innombrables espècies, però, amb l’escalfament del clima, moltes espècies arbòries tornaren a migrar cap al N i recolonitzaren la regió oriental de l’Amèrica del Nord i altres àrees ocupades abans pel glaç. L’absència a l’Amèrica del Nord d’arrengleraments muntanyosos de direcció E-W com els que hi ha a Europa ha fet que la composició d’espècies resultant sigui força més rica que l’europea. En canvi, és força menys diversa que a l’Àsia oriental, on els canvis climàtics no foren tan marcats.
Encara que en el detall de la composició florística la vegetació va variant a poc a poc segons un gradient latitudinal relacionat amb les condicions climàtiques, a les boscanes de l’E de l’Amèrica del Nord es poden diferenciar, segons la dominància d’unes o altres espècies, un cert nombre d’unitats de vegetació forestal. Deixant de banda al SW la regió de selves temperades perennifòlies (en algunes localitats de la qual són comunes i fins i tot dominants determinades espècies decídues), i al N la regió de bosc boreal (en la qual, tanmateix, s’hi poden fer alguns arbres caducifolis tolerants al fred com bedolls i verns), en les àrees forestals de l’E de l’Amèrica del Nord es poden distingir set regions d’acord amb la tipologia dels seus boscos. Anant de S a N i de la costa cap a l’interior hi ha primer la regió de les boscanes de roure, cària i pi, la de les boscanes de roure dels Apalatxes, la de les boscanes mixtes mesofítiques, la de les boscanes mesofítiques occidentals, la de les boscanes de roure i cària, la de les boscanes de faig i erable de sucre i la de les boscanes septentrionals de planifolis i coníferes.
De les costes de Virgínia, Maryland i Delaware a la vall baixa del Mississipí, resseguint els peus dels Apalatxes entre la plana costanera i les muntanyes de Blue Ridge, s’estén la regió de les boscanes de roure, cària i pi, que té una prolongació, a l’W del Mississipí, cap a les terres riberenques del riu Red que termenegen entre Arkansas, Louisiana, Oklahoma i Texas. Al llarg dels Apalatxes, i prolongant-se cap al NE fins a les costes de Nova Anglaterra s’estén la regió de les boscanes de rou-re apalatxianes. A l’W dels Apalatxes, del SW de Pennsilvània i la capçalera del riu Ohio fins al NE d’Alabama, s’estén la regió de les boscanes mixtes mesofítiques que, cap al S (Alabama, Geòrgia, Tennessee), tendeixen a barrejar-se amb les pinedes i rouredes de la regió de les boscanes de roure, cària i pi, mentre que cap a l’E i NE tendeixen a fer-ho amb les boscanes apalatxianes. A l’W de la part meridional d’aquesta regió se situa la de les boscanes mesofítiques occidentals, que de fet és una transició entre la precedent i la de les boscanes de roure i cària que s’estén més a l’W; la regió de les boscanes mesofítiques occidentals ocupa un complex d’escarpaments abruptes, planells baixos, muntanyes profundament dissecades i cursos d’aigua divagants, amb àmplies conques al·luvials que van des del S d’Indiana i Ohio, fins al N d’Alabama i Mississipí, incloent pràcticament els dos terços occidentals de Kentucky i Tennessee.
Al N i NE d’aquesta regió, les planes d’Indiana i Ohio, que la glaciació de Wisconsin deixà ocupades per dipòsits (tills) d’origen glacial, constitueixen el pinyol de la regió de les boscanes de faig i erable de sucre que cap a l’W i el NW (cap a les ribes nord-orientals del llac Michigan) es van difuminant fins a veure’s desplaçades per rouredes amb cària, mentre que cap al NE s’estenen encara fins a les ribes meridionals del llac Huron i per tot l’entorn dels llacs Erie i Ontàrio, incloses les ribes canadenques. Tancant per l’W tot el conjunt de les boscanes decídues de l’Amèrica del Nord, des de la plana costanera texana fins a les praderies del SE de Manitoba, amb un límit occidental imprecís a causa de les penetracions dels arbres cap a l’W al llarg de les amples valls dels rius, s’estén la regió de les boscanes de roure i cària, amb una profunda falca cap a l’E al S del llac Michigan, a la frontera entre l’estat d’aquest mateix nom i el d’Indiana.
Pel N, finalment, tanca l’àmbit de les boscanes un espai de transició amb el bosc boreal que s’estén majoritàriament per territori canadenc, des del SE de Manitoba fins a la desembocadura del Sant Llorenç i Nova Escòcia, amb una interrupció al litoral septentrional del llac Superior. Als Estats Units inclou pràcticament tota la meitat septentrional dels estats de Minnesota, Wisconsin i Michigan i tot el NE, des de Vermont i el N de Massachusetts enllà. No es pot deixar de fer aquí una breu referència als poblaments de planifolis de fulla caduca dels boscos del N i de l’W de l’Amèrica del Nord, dues regions on predominen les coníferes, però en les quals, ja sigui en els indrets més càlids i fèrtils de la taigà boreal, sobretot a les planes fluvials inundables, ja sigui als boscos de ribera de la regió occidental, es manté una certa presència de planifolis decidus.
L’àrea austroamericana
El sector més important d’aquesta àrea per la seva extensió és el que comprèn la terra baixa i la muntanya mitjana de la província xilena de La Araucanía i de la meitat meridional de la de Bío-Bío, amb una prolongació en direcció septentrional, aproximadament fins al paral·lel 35°S, a altituds creixents en sentit S-N, i que, en algun punt, traspassa la frontera argentino-xilena. És la regió dels boscos de “roble” o “roble pellín” (Nothofagus obliqua) i de raulí (N. procera), tots dos caducifolis (faigs australs). Al vessant oriental dels Andes, dels 38°S fins a l’extrem meridional de la Terra del Foc, els boscos i les bosquines de lenga (N. pumilio) formen una franja forestal discontínua, entre el límit altitudinal del bosc i el del subdesert patagònic, és a dir, entre uns 1 400 i uns 1 800 m a l’extrem septentrional de la seva àrea i entre 500 m i el nivell de la mar al meridional.