Resultats de la cerca

És anomenada laparotomia l’obertura quirúrgica de la cavitat abdominal La laparotomia exploradora és una tècnica diagnostica que consisteix en l’obertura quirúrgica de la cavitat abdominal practicant una incisió a la paret anterior de l’abdomen, la finalitat de la qual és d’observar aquesta cavitat directament, a ull nu Per realitzar una laparotomia exploradora es prepara el pacient per sotmetre’l a una intervenció quirúrgica és dut al quiròfan, se li administra anestèsia general i, finalment, es procedeix a obrir la paret anterior de l’abdomen amb un bisturí La laparotomia exploradora…

Permet l’observació en forma dinàmica, i la visió des de posicions diferents d’una zona És emprada per a la diagnosi de malalties del tòrax i en l’estudi de la cavitat abdominal, de manera directa o amb la introducció prèvia de contrast radioopac Actualment hi ha mètodes d’intensificació de la imatge i fluoroscòpia permanent amb enregistrament per vídeo, la qual cosa ha permès la quantificació de la densitat de les estructures internes videodensitometria tot augmentant la capacitat de diagnosi de la radioscòpia

L’orientació diagnostica de les malalties i els trastorns del sistema endocrí es basa en l’estudi dels símptomes i els signes corresponents De vegades, les manifestacions són tan característiques que permeten d’establir la diagnosi amb força precisió Tanmateix, però, per a confirmar-les cal recórrer a la realització de proves diagnostiques molt diferents en cada cas Entre els estudis més sollicitats per a la diagnosi de les malalties del sistema endocrí cal destacar les proves de laboratori, les proves funcionals, els estudis radiològics, la gammagrafia i els exàmens…

La diagnosi de les malalties infeccioses s’efectua bàsicament esbrinant els antecedents personals de la persona que n’és afectada —que poden posar de manifest el contacte previ del pacient amb la font d’infecció—, valorant les característiques dels símptomes i els signes clínics, com ara l’estat general, la temperatura corporal, la localització de la inflamació, i comprovant si hi ha erupcions cutànies Això no obstant, quan aquests procediments senzills no són prou clars, com sol passar quan els processos infecciosos no són gaire característics, hom sollicita diverses proves…

Hom sol basar la diagnosi de les malalties del sistema respiratori en l’anàlisi de la simptomatologia que presenta la persona afectada Però, per a establir definitivament la diagnosi, determinar la causa de la malaltia i avaluar les possibilitats terapèutiques, sovint cal efectuar d’altres proves Entre les exploracions i els estudis realitzats més freqüentment destaquen la rinoscòpia, l’endoscòpia naso-sinusal, la rinomanometria, la faringoscòpia, la laringoscòpia, la palpació i la percussió de tòrax, l’auscultació pulmonar, la broncoscòpia i la fibrobroncoscòpia, la…

Provoca una síndrome de deficiència mental i altres alteracions neurològiques Es transmet de manera autosòmica i recessiva Una prova de laboratori, fàcil de realitzar, permet d’obtenir-ne la diagnosi en el nadó i possibilita la instauració d’una dieta pobra en fenilalanina, a base de preparats proteics sintètics, que evita l’aparició dels símptomes de la malaltia Hom l’anomena també síndrome de Fölling en reconeixement a Ivar Asbjörn Fölling, metge noruec, que la descriví el 1934 i oligofrènia fenilpirúvica , per tal com s’acumulen en l’orina grans quantitats d’àcid fenilpirúvic…

La biòpsia de pell consisteix en l’obtenció d’una mostra de lesió cutània, per tal d’examinar-la mitjançant tècniques microscòpiques i establir d’aquesta manera la diagnosi de la malaltia que l’ha originada La biòpsia és una de les proves més emprades en la diagnosi de les malalties cutànies En general, és necessària gairebé sempre en la diagnosi dels tumors cutanis, i molt sovint cal efectuar-la per tal d’identificar els trastorns inflamatoris L’elecció de la zona on s’ha de realitzar la biòpsia depèn del tipus de lesió En general, hom extreu la mostra…

A part les de sang i d’orina, per a la diagnosi etiològica de diverses malalties infeccioses se solliciten mostres d’altres líquids i secrecions orgàniques que, suposadament, pels símptomes i els signes, poden trobar-se infectats Entre aquests líquids i aquestes secrecions, els que més sovint s’analitzen són les secrecions respiratòries, la matèria fecal, el líquid cefalorraquidi i les secrecions que drenen de lesions cutànies o mucoses L’anàlisi de les secrecions respiratòries se sol sollicitar quan hom sospita l’existència d’un procés infecciós en les vies respiratòries…