Resultats de la cerca
Es mostren 519 resultats
pedra filosofal
Substància l’existència de la qual fou suposada pels alquimistes, alguns dels quals, com Paracels i Johann Friedrich Helvetius, fins i tot afirmaren que l’havien emprada.
Tenia la propietat de transmutar els metalls, com el plom, el zinc, el mercuri, etc, en or i en argent, i també la de perllongar la vida d’un manera indefinida, puix que hi eren concentrats tots els poders de l’esperit còsmic La pedra filosofal només podia ésser aconseguida amb l’ajut del favor diví, i això produí el desenvolupament de l’alquímia esotèrica
Redemptor
Cristianisme
Jesucrist, en tant que en la seva persona, mitjançant la seva vida i, sobretot, la seva mort i en virtut de la seva resurrecció d’entre els morts, ha estat acomplerta l’obra de la redempció
.
A diferència del concepte de redempció, que és entès generalment en un sentit més restringit que el de salvació, el títol de redemptor precedit sovint del qualificatiu de diví és pràcticament equivalent al de salvador, sempre que aquest és donat al Crist però, a diferència també d’aquest que pot ésser donat així mateix a Déu, és aplicat exclusivament a la persona de Jesús
música litúrgica
Música
Música composta per al culte públic ofert a Déu reglat per les diferents esglésies.
Segons les distintes confessions, la litúrgia pren formes diverses i, per tant, també la música composta per a cantar els seus textos o per a acompanyar-la En el catolicisme la litúrgia comprèn principalment la missa i l’ofici diví Si bé la part majoritària de la música litúrgica és composta per misses, algunes parts de l’ofici també han estat sovint musicades el magníficat, per exemple
univocitat
Filosofia
Caràcter universal d’un concepte, en virtut del qual aquest és susceptible d’ésser aplicat a diversos individus en un mateix i únic sentit.
La dificultat d’una predicació unívoca del concepte d’ésser per la qual resta suprimida la transcendència de Déu respecte al món i, alhora, la necessitat d’evitar l’equivocitat segons la qual l’aplicació a Déu d’un concepte equívoc d’ésser equival a la negació de tot coneixement del diví han estat, històricament, els factors determinants de l’afirmació tradicional de l’analogia de l'ens
Bartomeu Forners
Filosofia
Cristianisme
Franciscà i lul·lista.
Estudià a Sant Miquel d’Escornalbou i a Magúncia, amb Salzinger Ocupà una càtedra lulliana a la Universitat de Mallorca, i posteriorment fou nomenat lector de la de Salamanca, on fundà un nucli lullià Defensà l’origen diví de la doctrina lulliana És autor de Liber apologeticus artis magnae BRaymundi Lullii Salamanca, 1746, d’una versió castellana de la Doctrina pueril de Llull i d’una introducció a l’art lulliana
Déu nostre senyor
Títol donat en l’Antic Testament a Jahvè (Adonai) i que la tradició cristiana, a partir ja dels escrits del Nou Testament (gr: κύριος), aplica indistintament a Déu i a Crist.
El títol arribà fins i tot a substituir el mateix nom sagrat de Jahvè en la lectura sinagogal de la Bíblia, costum que ha seguit després la tradició litúrgica cristiana El Nou Testament aplica aquest títol diví al Crist glorificat “Déu li ha donat un nom per sobre de tot altre nom Jesús és el Senyor”, significant amb això que participa del domini i el poder de Déu
litúrgia visigòtica
Cristianisme
Conjunt dels ritus de la celebració eucarística, de l’administració dels sagraments i sagramentals i de l’ofici diví propis de la península Ibèrica i de la Gàl·lia narbonesa.
Tècnicament, ha d’ésser anomenada més pròpiament litúrgia hispànica , perquè els termes visigòtica i mossàrab més aviat indiquen etapes de la seva formació i persistència En el conjunt de les litúrgies cristianes occidentals, tot i presentar la seva originalitat, és molt propera als ritus gallicans i cèltics Probablement cal posar l’origen dels seus esquemes de celebració de la missa i de l’ofici, i fins i tot d’alguns dels seus texts, en la seu de Milà, a la segona meitat del s IV, quan aquesta ciutat esdevingué residència imperial Molts dels seus texts potser també depenen de les…
Pierre Teilhard de Chardin
© Fototeca.cat
Filosofia
Paleontologia
Paleontòleg i pensador cristià alvernès.
Jesuïta 1899, cursà ciències naturals a la Sorbona i serví com a sanitari a la Primera Guerra Mundial Professor de paleontologia a l’Institut Catholique de París 1922-28, deixà la docència per consagrar-se a la investigació, que inicià viatjant amb EVincent a la Xina, on descobrí vestigis certs de l’home paleolític recorregué una gran part de l’Orient l’Àsia central, l’Índia occidental i septentrional, Birmània, etc i seguí de prop, l’any 1929, el descobriment del sinantrop sinanthropus pekinensis , el caràcter d' homo faber del qual fou el primer a establir Després de la Segona Guerra…
Roscelin
Cristianisme
Escolàstic francès.
Canonge, professà a Compiègne, Loches —on fou mestre d’Abelard—, Besançon i Tours, i, segons testimonis de l’època, fou l’iniciador del nominalisme en reduir els universals a flatus vocis , signes verbals arbitràriament establerts per a referir-se a una pluralitat d’individus semblants L’aplicació d’aquesta doctrina a l’àmbit del diví el portà a una interpretació triteista de la Trinitat, per la qual hagué de comparèixer al concili de Soissons 1092
Veda
Cadascun dels quatre texts (Ṛig-veda,Yajur- veda,Sāma-veda i Atharva-veda que constitueixen la primera part de les escriptures hindús cànon hindú).
En tant que és un recull d’himnes i fórmules sacrificials, cada Veda és anomenat també saṃhita Segons la tradició, els Vedes existeixen eternament en llur forma perfecta i no tenen autor humà o diví, la qual cosa, segons el Mīmaṁsā , els confereix validesa absoluta Llur revelació als riṣi és el que els converteix en śruti ‘audició revelada’ D’acord amb el Vedānta , Īśvara en persona promulga els Vedes a l’inici de cada cicle creador kalpa
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 3
- 4
- 5
- 6
- 7
- 8
- 9
- 10
- 11
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina