Resultats de la cerca
Es mostren 5 resultats
atribut
Gramàtica
Element que serveix per a qualificar i determinar un substantiu.
La qualitat que expressa l’atribut es refereix al substantiu a través d’un verb copulatiu En conseqüència, l’atribut forma part del predicat nominal, i es troba en les proposicions atributives o copulatives és allò que hom predica del subjecte Per tant, té una funció clarament adjectiva, i, en el cas que un substantiu faci d’atribut, aleshores, com que igualment completarà un altre substantiu, restarà adjectivat El meu cosí és arquitecte
oració de possiblitat
Gramàtica
Proposició que expressa un fet com a possible o probable, sense existència real d’allò que hom formula.
Es construeixen en mode subjuntiu els verbs dependents d’un verb principal que signifiqui possibilitat o impossibilitat és possible que arribi demà no pot ser que costi tant pots pregar-li que t'ho faci Amb verbs independents hom forma una perífrasi amb el verb deure devien ser les vuit deuen haver-ho fet avui degueren trobar-ne moltes deurà ser un negoci molt lucratiu Sovint s’acosten molt a les oracions dubitatives dubitatiu o a les interrogatives interrogatiu
concordança
Gramàtica
Fenomen pel qual dos o més elements d’una llengua presenten algunes característiques gramaticals comunes.
És, doncs, un fet d’harmonia, d’acord Aquestes característiques comunes poden referir-se, segons quins siguin els elements en relació, al gènere, al nombre o a la persona, i són anomenades accidents gramaticals La concordança es manifesta a través dels morfemes l’adjectiu, per exemple, ha de presentar els morfemes que facin allusió al mateix gènere i al mateix nombre del substantiu que completi homes temorosos El verb ha de portar els morfemes de nombre i de persona que exigeixi el nom que li faci de subjecte tots estudiaven Així doncs, la concordança suposa una interregència…
volitiu | volitiva
Gramàtica
Dit de la forma o construcció verbal que expressa la voluntat del subjecte: Faci’s la vostra voluntat, anem!, som-hi!.
que
Gramàtica
Forma que revesteix el pronom relatiu quan no va regit per cap preposició (en el qual cas és què), sia que faci de subjecte, de complement directe o de circumstancial de temps.
L’antecedent, normalment un nom, pot ésser també una proposició entera