Resultats de la cerca
Es mostren 6 resultats
aparell fonètic
Fonètica i fonologia
Qualsevol mena de mecanisme emprat experimentalment per tal de mesurar determinats trets de la fonació lingüística, entesa com a procés complex de transmissió oral.
Els diversos aparells usats des de l’antiguitat es classifiquen, aproximadament i d’acord amb llur camp d’orientació, en articulatoris, acústics i auditius Entre els més moderns cal destacar el quimògraf , el laringoscopi , la laringe artificial, el palatògraf , el linguògraf, el cinematògraf de films radiològics i de llavis, com a aparells articulatoris destinats a qualificar els moviments i el treball dels òrgans de fonació en activitat lingüística Entre els d’investigació pròpiament acústica, cal anomenar el fonògraf —poc usat ja en l’actualitat—, el cromògraf i l’oscillògraf de raigs…
grup fònic
Fonètica i fonologia
Element o conjunt d’elements lingüístics dotat de sentit i limitat per dues pauses.
onomatopeia
Fonètica i fonologia
Fenomen pel qual el significant i el significat de certs signes lingüístics tenen un determinat grau de relació de dependència acústica.
Així, per exemple, els mots remor, murmuri o xiuxiueig reflecteixen, en llur pròpia constitució fonològica, els significats respectius D’altres, com ara rum-rum, atxim, miau o quiquiriquic , ocupen zones molt més marginals a l’estructura lingüística del català en tant que no admeten derivacions verbals, adjectives, etc, ni, sovint, una anàlisi gramatical Alguns lingüistes han sostingut l’opinió, inverificable, que l’onomatopeia ha estat la primitiva font de producció de mots en totes les llengües
binarisme
©
Fonètica i fonologia
Mètode que consisteix a ordenar tots els trets distintius fonològics, i lingüístics en general, a feixos, que tendeixen a augmentar en progressió geomètrica, d’oposicions entre dos membres correlatius.
Fou introduït a la fonologia per Roman Jakobson per tal de traslladar les oposicions privatives del lloc d’articulació en els sistemes vocàlics al dels sistemes consonàntics Així, l’oposició que hi ha entre els ordres labial, dental, palatal i velar en les interruptes o oclusives catalanes, on la negació d’un so en dóna necessàriament un altre de determinat —al revés, per exemple, de l’oposició entre sonoritat i sordesa, on la negació de l’una implica l’altra—, pot ésser reduïda, en virtut de les conclusions espectrogràfiques del mateix Jakobson, a una classificació binària si oposem les…
grup d’intensitat
Fonètica i fonologia
Element o conjunt d’elements lingüístics dotat de sentit i supeditat a una síl·laba tònica preponderant que regula la resta d’accents secundaris, d’acord, o no, amb les síl·labes tòniques dels altres elements.
x
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Vint-i-quatrena lletra de l’alfabet català, anomenada ics o xeix [pl ics, xeixs].
Els llatins heretaren dels grecs i dels etruscs únics que la tenien la forma d’aquesta lletra, que passà a l’apèndix de l' elementum o segona part de l' abecedari llatí, acabat amb les lletres gregues X, Y, Z La X romana clàssica consisteix en dos traços creuats en aspa, el primer dels quals amb un reforç a la base i a vegades un altre a l’extrem superior Tots dos traços eren executats en direcció descendent, encara que el segon a vegades ho fou de baix a dalt això darrer fou sobretot degut a la velocitat ràpida, que produí la posició gairebé horitzontal del primer i l’allargassament del…