Resultats de la cerca

Professà a l’orde dels dominicans 1223 ensenyà filosofia i teologia a Friburg, Colònia i París Bisbe de Ratisbona el 1260, renuncià el càrrec per poder-se dedicar plenament al camp intellectual Tingué un paper destacat en el concili ecumènic de Lió 1274 El 1277, a París, defensà les doctrines del seu deixeble Tomàs d’Aquino Fou el primer pensador cristià que adoptà amb èxit una actitud alhora d’assimilació i de crítica davant la filosofia grecoàrab, introduïda ja a Occident inicià la superació de les contradiccions del pensament cristià al començament del segle XIII, determinades per la…

Hom coneix poques dades de la seva vida, bé que hi ha qui l’ha situat a la cort d’Innocenci III El seu pensament davidisme el portà a considerar l’ésser com a unitat indivisible i indiferenciada Aquest panteisme fou rebutjat per Albert Magne i Tomàs d’Aquino

Exercí la medicina a Tàrrega És autor d’una obra dogmàtica intitulada Něwé Šalom ‘Estances de pau’ en què segueix les línies filosòfiques de Maimònides, bé que arrodonides per la doctrina de Hasday Cresques i Gersònides El seu interès per la filosofia el mogué a traduir a l’hebreu la Philosophia pauperum atribuïda a Albert Magne, i un comentari sobre l' Organon d’Aristòtil

Estudià a París i fou molt influït per Albert Magne i els neoplatònics S'interessà per una gran varietat de temes, especialment per l’òptica En el pla filosòfic, s’oposà a la distinció tomista entre essència i existència i desenvolupà un pensament que incidia en les dificultats del pas de la creació divina a la independència de l’intellecte Entre les seves obres cal esmentar De cognitione entium separatorum i De intellectu et intelligibili

Professà al convent de Santa Caterina de Barcelona 1230 i estudià a Colònia amb Albert Magne, el qual seguí en la seva visió filosòfica Fou regent del convent de Barcelona i provincial d’Espanya fins el 1256 D’acord amb les vindicacions de Ramon de Penyafort, fundà escoles per a preparar els missioners per a polemitzar amb els àrabs i els jueus i impulsà les missions del nord d’Àfrica Després del 1256 fou prior del convent de Girona, que ell havia fundat el 1243, i substituí Miquel de Fabra en la direcció espiritual del rei Jaume I Acompanyà el rei en la conquesta de Múrcia 1265…

S'exilià d’Al-Andalus a causa de la intolerància almohade residí a Fes 1160, a Palestina 1165 i a Egipte el Caire, on fou el cap de les comunitats jueves Ultra la seva vasta producció mèdica tractats, en àrab, sobre l’asma, els verins i llurs antídots, etc, o comentaris als escrits d’Hipòcrates, Galè i Avicenna i científica com la seva obra sobre el càlcul de la intercalació, traduïda a l’hebreu amb el títol de Ḥešbon ha-'ibbur , es destaca sobretot la seva Dalālat al-ha'irīn ‘Guia dels perplexos’, 1190 traducció hebrea Moré Něbukim Aquest escrit constitueix l’obra teològica més completa del…

En contraposició a l'existència, l’essència ha estat interpretada per la tradició filosòfica occidental com a principi metafísic constitutiu del real, en el sentit que —a diferència de l’ésser diví, en què l’essència s’identifica amb l’existir— en l’ésser creat essència quidditas i existència esse es distingeixen, sia amb distinció real Bonaventura, Albert Magne, Tomàs d’Aquino, Gaietà, Fonseca, els conimbricenses i els neotomistes, amb distinció formal Duns Escot i escola escotista o amb distinció de raó amb fonament real Suárez i els seus seguidors neguen tota distinció, o…

El 1243 ingressà, contra la voluntat de la seva família, a l’orde de predicadors Deixeble d’Albert Magne a París i a Colònia 1245-48 i 1248-52, inicià després el seu ensenyament a París, que interrompé durant la seva estada a Itàlia 1259-68, al servei de la cúria pontifícia a partir del 1272 ensenyà a Nàpols Morí mentre era en camí per assistir al concili de Lió Canonitzat el 1323 i proclamat doctor de l’Església el 1567 i patró de les escoles catòliques el 1880, és el representant més característic de l’escolàstica És autor de nombroses obres filosòfiques, exegètiques i…

Com a sistema de pensament característic de la societat feudal, de la qual constitueix l’expressió ideològica, consisteix bàsicament en una coordinació de la teologia i de la filosofia i en una recerca d’acord entre la revelació o la fe i la raó En certa manera l’escolàstica succeí la patrística, tot afegint-hi com a elements nous una marcada sistematització i una metodologia característica Malgrat el seu caràcter unitari, l’escolàstica es divideix en corrents ben diversos, i àdhuc contraposats, i en etapes ben diferenciables En un principi arrelava fonamentalment en la filosofia, d’…

Com a cos filosoficoteològic, caracteritzat per una forta coherència aconseguida mitjançant la utilització de l’aristotelisme com a instrument per a la interpretació de les dades de la revelació cristiana, el tomisme estableix —a partir i més enllà d’Aristòtil— les anomenades cinc vies per a la demostració de l’existència de Déu, com a causa primera i darrer fi de la creació, les quals, però, han d’ésser compreses en llur context propi, que és teològic Entre les doctrines genuïnament tomistes —sovint rebutjades, o almenys diferentment interpretades per altres corrents escolàstics com és ara l…