Resultats de la cerca

Fou vicari provincial i prior Sobresortí com a predicador És autor de diversos escrits de filosofia, religió, política i medallística, entre els quals Philosophiae Libri quinque publicae arenae expositi 1786, El amigo de los hombres 1797 i El justo elogio 1803

Format a Llotja i amb Clarasó i Llimona Participà en exposicions collectives des del 1910 Estudià a París amb Landowsky Fou professor de perspectiva als ateneus obrers de Barcelona i de les Corts Exposà individualment a la Sala Parés de Barcelona 1914 i a nombroses exposicions de conjunt El 1951 féu una assenyalada mostra individual a la Sala Busquets de barcelona, on presentà bronzes, marbres, talles de fusta i de vori, així com aquarelles Ha conreat la medallística i la pintura mural Banc Vitalici de Barcelona

Actualment hom en fa també de commemoratives de congressos i de convenis El mètode més corrent per a la fabricació de medalles ha estat i és el de la cera perduda Les medalles foren molt corrents a l’antiguitat grecoromana, especialment a Roma, on són famoses les d’August, Dioclecià i Constantí La producció de medalles restà gairebé interrompuda fins al segle XV, amb l’humanisme, a Itàlia, lloc on foren fetes les primeres medalles modernes fou molt important l’obra de Pisanello, que feu les medalles commemoratives d’Alfons IV de Catalunya-Aragó i Segimon Malatesta un altre medallista…

La tradició esportiva de la capital catalana i el seu destacat moviment associatiu i obrer són arguments de pes per a explicar la convocatòria d’aquest esdeveniment El Comitè Català pro Esport Popular en fou l’organitzador, i el finançament anà a càrrec dels governs del Front Popular de París i Madrid, de la Generalitat de Catalunya i de l’Ajuntament de Barcelona, que també cedí les installacions esportives L’Ateneu Enciclopèdia Popular, el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria, el Club Femení i d’Esports i el Centre Gimnàstic Barcelonès formaren el nucli central del…

Aficionat des de molt jove a la pintura, a deu anys d’edat participà i fou premiat en una exposició organitzada per les Galerías Layetanas per a pintors menors de trenta anys L’any 1953 exposà pintures a la Casa del Llibre de Barcelona És autor d’importants escultures, entre les quals cal destacar una sèrie de relleus en bronze de la basílica de la Mercè de Barcelona 1959 la restauració de l’altar d’alabastre del Sant Sepulcre de la Galilea del monestir de Poblet 1960 el viacrucis en fris de fusta, en talla directa, de l’església de les carmelites descalces del carrer de la Immaculada de…

La medalla va néixer amb el Reinaxement És cert que podríem cercar antecedents en el món grec, quan les monedes eren encomanades als millors artistes per evitar així les falsificacions O també ho podríem fer en les monedes i els medallons romans, amb la seva glorificació de l’emperador i la divulgació de les seves realitzacions i obres públiques Fins i tot podríem pensar en les ensenyes dels pelegrins de l’època medieval o en algunes monedes també medievals, de caràcter celebratiu o bé ostentós En els casos esmentats, però, el suport de l’obra d’art, de la propaganda o de la commemoració era…

Iniciada el 1966, el 1986 publicà el número 83 En són remarcables els exemplars monogràfics sobre les Trobades d’Estudis Numismàtics, dedicats al florí d’or 1983 i a troballes monetàries 1984

Després d’una llarga etapa d’inactivitat deguda a circumstàncies diverses, les primeres manifestacions de l’art medallístic a Catalunya van ser les produccions de proclamació reial, realitzades per gravadors argenters locals almenys des del 1724 i inspirades en la medalla barroca europea i, des de la fundació de l’Escola de Disseny el 1775, en la medalla de caràcter neoclàssic i acadèmic, que sembla assentar-se abans de la guerra del Francès Durant el segle XIX l’art medallístic català es desenvolupà sobre aquesta doble base Una primera etapa de dificultats, dominada per l’herència acadèmica…

La funció d’alliçonar, l’eliminació d’elements accessoris amb aquesta finalitat, un caràcter simbòlic marcat, l’accentuació i la deformació per despertar un sentiment de participació, el caràcter gairebé sempre anònim, la diferenciació dels productes artístics oficials i elitistes, són característiques inherents a l’art popular Però no en són les úniques característiques, ni li són exclusives L’art popular en general no té ni una definició clara o única ni uns límits precisos, com tampoc no els té la cultura que el produeix La cultura popular no es troba dissociada d’una cultura «culta» que…