Resultats de la cerca

Té un mànec sense trasts, i hom obté el so fregant les cordes amb un arquet Deriva de la viola da braccio i del rabec Té una tapa d’avet amb dos calats en forma d’efa i un fons d’erable, amb els riscles i els contrariscles baixos i de la mateixa fusta A l’interior hi ha una peça cilíndrica, també d’avet, per a aguantar la pressió del pontet i la tensió de les cordes Sobre el mànec hi ha enganxat un batedor de banús, com les clavilles Posseeix quatre cordes, afinades en sol-re-la-mi La caixa de ressonància és molt escotada dels costats Les dues primeres cordes greus són de tripa de moltó…

En la classificació Hornbostel-Sachs, cordòfon compost que pertany al grup dels llaüts amb mànec Deriva del membre de tessitura soprano o discant de la família de les viole da braccio És difícil, però, determinar en quin moment el violí s’independitzà de la família originària per formar-ne una de pròpia -integrada pel mateix violí soprano, la viola contralt, el violoncel tenor/baríton i alguns tipus de contrabaix baix-, atès que la terminologia de l’instrument fou imprecisa fins molt temps després de l’aparició de l’instrument En els seus primers estadis, el mateix nom s’assignava a…

Introduït a Europa pels àrabs cap al s VIII, ha evolucionat en la seva forma i en les seves possibilitats A partir del s XVII la tensió de la metxa no és fixa, sinó que pot ésser variada a gust de l’instrumentista Entre els més cèlebres arqueters cal mencionar el francès François Tourte 1747-1835, que establi definitivament la longitud dels arquets de violí 75 cm, de viola 74 cm i de violoncel 73 cm i els perfeccionà en molts d’aspectes La tècnica de passar l’arquet és molt important perquè en depenen la qualitat dels so de l’instrument, la graduació de la intensitat, el fraseig i molts…

Resta fixada, en direcció longitudinal i parallelament a les cordes, sota la pota del pont que correspon a les cordes greus, per la qual cosa s’anomena també barra de baixos La seva funció acústica és especialment notable en l’equilibri entre sons greus i aguts Començà a utilitzar-se en el violí al final del segle XVI, quan amb l’increment de la tensió de les cordes per a aconseguir una sonoritat cada cop més brillant, d’acord amb les exigències del virtuosisme naixent, augmentà la pressió d’aquestes sobre el pont Les seves dimensions han anat variant al llarg de les diferents èpoques

En els instruments de tipus cítara piano, el fons és parallel a la taula harmònica, a la qual se subjecta mitjançant els costats En els cordòfons amb mànec violí pot no ser totalment parallela a la tapa i se subjecta amb els riscles Es construeix d’un material diferent del de la taula harmònica, ja que la seva funció és més estructural que sonora

Integrat usualment al claviller , la seva aparició es remunta als antics llaüts medievals En els instruments de la família del violí, des del segle XVII, ha estat un element decoratiu on el lutier ha volgut demostrar la seva habilitat artesanal Per aquesta raó es pot utilitzar com a element identificador d’escoles i constructors i es procura mantenir sempre intacte, malgrat les modificacions dels mànecs d’aquests instruments introduïdes als segles XIX i XX

S’anomena també diapasó Habitualment es construeix de banús o d’altres fustes dures, com la de palissandre, i en els instruments antics -tiorbes, bandúrries, guitarres- pot ser profusament decorat amb incrustacions de vori, os o carei A la part més allunyada de la caixa de ressonància, s’hi colloca la celleta, que eleva les cordes i les manté espaiades També suporta els trasts en cas que n’hi hagi fixos, embotits en unes canaletes buidades en sentit transversal, o mòbils, normalment de tripa La superfície on els dits premen les cordes pot ser plana guitarra, llaüt o corbada família del violí…

Indispensable en la majoria de les cítares, amb mànec o sense, és una part estructural que té, a més de la funció anterior, la de transmetre la vibració de les cordes a la resta de l’instrument Els ponts solen construir-se de materials resistents fusta, os o ivori, per tal de suportar la pressió de les cordes, però ben lleugers, per evitar qualsevol resistència a la transmissió del so Quan els instruments tenen dos ponts -un a cada extrem de les cordes-, el més proper al claviller s’anomena celleta La decoració i forma del pont orienten sovint sobre l’escola, l’època i el lutier que l’ha fet…

Consisteix bàsicament en una metxa de fibres vegetals o animals, generalment crins de cavall, tensades entre els extrems d’una vara prima i flexible de fusta, de manera que les fibres puguin mantenir-se lleugerament separades de la vara En català és molt freqüent anomenar-lo també arquet El frec transversal de les fibres contra la corda, sovint millorat amb pols de resina , imprimeix a aquesta un desplaçament lateral seguit d’un moviment en sentit contrari, en relliscar per la mateixa tensió, que es repeteix de forma recurrent, de manera que produeix una nota estable i amb una qualitat…