De les onades de calor a una glaciació

Encara amb la ressaca de les temperatures extremes que hem patit aquest estiu, convé saber que sempre hi ha hagut canvis climàtics i ara, contràriament al que pot semblar —i si no es trenquen els cicles de calor, fred, humitat i sequedat dels darrers milions d’anys—, avancem cap a una glaciació.

Fa 4.000 anys, per exemple, feia més calor que en l’actualitat. Ho sabem perquè s’han fet sondejos marins per analitzar la variabilitat de la presència d’àtoms de l’oxigen que ens informen d’aquests cicles del clima o estadis. Cadascun d’aquests períodes de temps de la història de la Terra que es diferencien segons els canvis de clima constitueixen un estadi isotòpic. Ara estem a l’estadi isotòpic 1 des de fa 10.000 anys i aquest no pot durar més d’uns altres 10.000 anys, si tenim en compte l’obliqüitat o variació de la inclinació de l’eix de la Terra, que regula la quantitat d’energia solar que arriba a les regions polars. Hauria d’haver-hi una alteració molt insòlita de les forces termodinàmiques perquè això no fos d’aquesta manera. Com que es considera que actualment som en una època temperada, ara aniríem, doncs, cap a una glaciació.

Aquests cicles climàtics tenen a veure també amb l’anomenada cinta transportadora, és a dir, amb els corrents termohalins que regeixen el funcionament oceànic, el qual s’alimenta de l’entrada de la radiació solar i de la producció d’energia del nucli terrestre. Aquests corrents són moviments lents i globals de l’aigua que connecten tots els oceans; són causats per diferències de temperatura (termo-) i de salinitat (-halins) que transformen la densitat, i el canvi del clima terrestre hi està relacionat directament. Quan l’aigua és freda i salada, es torna més densa i s’enfonsa, especialment a les zones polars; després, aquesta aigua profunda viatja cap a altres regions. És a dir, a les zones polars l’aigua s’enfonsa perquè és més densa (freda i amb molta sal), i aquesta aigua freda i profunda circula cap a latituds diferents, on lentament ascendeix i es torna a escalfar. Finalment, el cicle es completa quan l’aigua superior més calenta i menys densa es desplaça cap a les zones polars.

Per tant, pel que fa als efectes sobre el clima, la cinta transportadora reparteix calor pels oceans: porta aigua càlida a zones fredes i aigua freda a zones càlides. Així, ajuda a escalfar regions properes als pols (com l’Europa occidental) i a refredar sectors on arriba aigua freda profunda (com zones tropicals costaneres amb corrents ascendents).

D’altra banda, tenim l’efecte d’hivernacle, que és bàsic perquè puguem viure amb certa comoditat a la Terra, ja que manté el planeta a una temperatura adequada per a la vida. Ara bé, l’acció antròpica també fa que augmenti la calor al nostre medi atmosfèric d’una manera exponencial a través de l’increment de l’anhídrid carbònic (CO₂). Aquest gas, juntament amb el vapor d’aigua, l’òxid nitrós (N₂O), el metà (CH₄), l’ozó (O₃) i els clorofosforats són els responsables de la pujada de les temperatures i de la pèrdua de massa glacial, com passa actualment. Aquesta pèrdua de massa glacial, influeix al seu torn en l’efecte albedo, és a dir, en la capacitat de reflexió de la radiació solar —i, per tant, de rebotar calor— que té la superfície terrestre —que és d’un 40 % a les superfícies gelades i que disminueix exponencialment en les no gelades (4 %)—. En conseqüència, per mantenir les temperatures terrestres és important conservar al màxim les superfícies gelades, i també preservar el gran pulmó d’oxigen que és l’Amazònia, pel gran impacte que té per l’evapotranspiració de la gran massa de plantes que s’hi allotgen.

Així doncs, l’efecte hivernacle obre interrogants sobre el clima del futur, que, seguint la dinàmica natural de la Terra, seria més fred, perquè tal com hem explicat abans, estem acabant un cicle. La paradoxa, però, és que quan fa tanta calor com enguany penses que això no pot ser, però els qui estudien el paleoclima, és a dir, els climes del passat, tenen models d’anàlisi i les corbes de com ha variat la temperatura del planeta al llarg de milions d’anys, i aquests models indiquen que seríem a les portes d’una nova glaciació. L’acció humana i la tecnologia poden provocar que aquest procés sigui més o menys ràpid i en tot cas la prospectiva i els estudis de què es disposa han d’ajudar a preveure escenaris i a saber com actuar.

Imatge de capçalera generada amb Copilot per Marga Pradas