Del big-bang a la vida creacionista

L’evolució del cosmos es troba ple d’un principi sempitern, l’estabilitat. Des del big-bang fins als ecosistemes terrestres, el sistema que més estabilitat aconsegueix, i sempre gràcies a l’atzar, més perdura. Igual com els organismes que més es reprodueixen més probabilitats ostenten de perviure; en l’origen, el cosmos que més matèria estable produïa més possibilitats tenia de perpetuar-se. Aquest precepte, que als creacionistes de la teoria del disseny intel·ligent els cou, és el més universal de tot el cosmos, perquè quan deixem que milions d’anys treballin sobre l’espai, sota el principi de prova i error, sorgeixen estructures estables que perduren. Així, per exemple, si a un ximpanzé li deixem milions d’anys que teclegi un escrit, per atzar, acabarà escrivint una rima, però això no demostra que va ser dissenyat per una intel·ligència superior, sinó que simplement l’atzar va intervenir en això.

I la matèria i l’energia van sorgir així, d’un fals buit quàntic, com també la vida va evolucionar en molècules estables que es duplicaven a si mateixes. Sense l’evolució de partícules estables no hauria sorgit un cosmos que es perpetuaria, sense àtoms harmoniosos no hi hauria matèria estable en l’univers, i sense tot l’anterior no hauria evolucionat la vida fins a éssers conscients que es preguntarien sobre això. De fet, veiem un univers de matèria ordenada perquè d’una altra manera no haguéssim existit. O dit de diferent manera, si la matèria estable no hagués evolucionat en el nostre univers, mai s’haurien format galàxies ni la nostra vida a la Terra. Aquest principi, anomenat antròpic, esdevé el nucli de la nostra existència i del viatge que descriurem, la història del nostre planeta Terra.

En fi, que veiem un univers de matèria estable perquè sense aquest no haguéssim sorgit nosaltres per preguntar-nos per aquest univers vigent. Abans d’això només va haver-hi trilions de fluctuacions i res més. Hi haurà els qui, sota els seus prejudicis, desitgin que algun ens superior hagi dissenyat tot el present, però davant l’estadística matemàtica res poden demostrar. Nosaltres analitzarem els fets contrastats a través de fòssils i roques per recórrer el temps del nostre passat.

Fa prop de 14.000 milions d’anys, i d’una probabilitat quàntica ínfima, va començar a expandir-se el nostre espai amb matèria i energia estables. Van existir trilions de fluctuacions que no van donar lloc a res, però deixant que el buit quàntic treballés sota la dualitat matèria i energia d’avui dia que feu sorgir el nostre univers. És a dir, a partir del mal anomenat big-bang, el cosmos va evolucionar fins a galàxies, estrelles i planetes. El nostre, la Terra, és només un exemple dels bilions de planetes existents.

Fa uns 5.000 milions d’anys va gestar-se el nostre sistema solar. La Terra, inexistent llavors, va començar la seva formació fa uns 4.500 milions d’anys. Després, i amb una massa suficient i una escorça “estable”, la vida va iniciar la seva evolució fa més de 3.800 milions d’anys. Més tard, la mateixa biologia va produir prou oxigen per produir l’atmosfera actual. Fa uns 600 milions d’anys la majoria de grups biològics ja estaven evolucionant sota l’anomenada eclosió, és a dir, sota una ràpida diversificació biològica del període cambrià, cosa que alguns creacionistes han associat a una intervenció divina. Si volen divertir-se vegin el capítol d’Els Simpson, "Lisa l’escèptica", i descobriran molts dels prejudicis dels creacionistes. Desgraciadament, i per a aquests últims, no va haver-hi cap acte sobtat de creació divina perquè la diversificació biològica del Cambrià va succeir gràcies a fets antecedents de milions d’anys abans, però a això ja hi arribarem.

Al final de tot aquest viatge de 5.000 milions d’anys, un nouvingut, el gènere Homo, va començar a evolucionar fa poc més de dos milions d’anys. Abans sols va haver-hi primats amb qui compartim alguns parents actuals com el goril·la i el ximpanzé. Nosaltres, i ara, ens preguntem pel passat sense adonar-nos que som una ínfima part d’aquest. Aquest marc, i tot l’anterior, serà el nostre viatge de 5.000 milions d’anys. Benvinguts a aquesta evolució en la Terra i als seus prejudicis humans, inclosos segurament els meus.