L'evolució terrestre, prejudicis i interessos

L'evolució a la Terra és una cosa tan pròpia que la majoria d'experts cauen sovint en el seu costat més fosc, en els seus prejudicis i interessos. En recórrer tota la història terrestre ens adonem d'això i als fets em remeto. Moltes interpretacions científiques es troben tacades per visions subjectives respecte a la nostra evolució. En aquest i posteriors capítols en veurem multitud d'exemples, des dels primers indicis de vida, fins al recent i complex món actual. Aquest viatge de 5.000 milions d'anys es troba ple de múltiples prejudicis que molt pocs científics han sabut esquivar. Han estat moltes les vegades que s'ha interpretat la prehistòria de manera equivocada i amb imatges que res tenien a veure amb els paisatges pretèrits. Per posar un primer exemple, els dinosaures encara no s'han extingit com tampoc pertanyen als rèptils. Tampoc l'home prové del mico ni tampoc els ximpanzés evolucionaran cap a humans com nosaltres. Aquestes i altres visions són el fruit de molts prejudicis que s'han infiltrat en la nostra consciència col·lectiva. Durant tots els capítols esdevenidors anirem separant el gra de la palla per tal d’escampar la boira del passat.

Abans de començar aquest llarg viatge cal fer-se primer una pregunta, per què els humans prejutgem tant? I la resposta és tan real com els fòssils que veurem. Un prejudici és una idea des de l'emoció i no des de la raó. Nosaltres, els humans vigents, ens creiem animals racionals quan som més emocionals que no pas racionals, és a dir, sentim més que pensem, o dit d'una altra manera, prejutgem més que analitzem. Només cal veure el públic durant un partit de futbol, les nostres compres impulsives o els vots en uns comicis, o és que la majoria analitza el programa electoral de cada partit? La veritat, i com veurem en els pròxims capítols, posseïm un cervell emocional que va sorgir per evolució fa més de 200.000 anys, un òrgan que no va estar mai dissenyat, a no ser sota un bon ensinistrament, per al mètode analític. La nostra ment va evolucionar des de simis socials fins a caçadors recol·lectors emocionals. Tot això va comportar que la nostra percepció de la realitat no sigui unívoca i homogènia entre tots els éssers humans. La subjectivitat regna entre els nostres pobles i la imaginació crea més mites que raó. La nostra història està plena d'exemples d'això. Per aquesta causa brandem espases en contra de la religió del desconegut, desconfiem del foraster o defensem els nostres líders. Pocs humans analitzen i contrasten amb més dades la realitat, més aviat succeeix tot el contrari, percebem les coses per intuïció i sense anàlisis prèvies. És a dir, les interpretacions del passat terrestre es veuen més plenes d'imaginació pueril que de realitat científica. Són moltes les imatges i representacions de la prehistòria on la creativitat ha omplert amb mites el no fossilitzat. El registre fòssil, per molt que ens pesi, és extremadament escàs i discontinu. En paraules de Darwin, i no seria cap exageració, el registre fòssil és com un llibre al qual li falten moltes pàgines, amb multitud de paràgrafs esborrats i molt poques paraules llegibles, amb el greuge que les poques pàgines romanen escampades per infinitat de llocs distants.

Davant l’escàs registre fòssil, molts experts es deixen portar més per la imaginació que per la raó. Qui opta pel contrast d'informacions s'acosta més a la realitat, però qui no ho fa, utilitza més els seus prejudicis, o fins i tot interessos. La prova la tenim en els qui han estat anomenats els avançats a la seva època, els que amb grans coneixements analitzaven, més que sentien, la realitat vigent. Plató, Hipàcia, Galileu, Da Vinci, Kant, Darwin, Einstein, Raup o Seilacher van jugar molt bé les seves cartes sota l'anàlisi i els seus grans coneixements. D'aquesta manera van elucubrar grans avanços humans evitant els dos grans filtres que ennuvolen l'observació objectiva humana, les emocions adquirides i les innates, és a dir, la nostra cultura apresa i la nostra biologia heretada. Per això aquests personatges, en jutjar més amb la raó que amb l'emoció, van esdevenir avançats a la seva època superant el cervell paleolític que els va precedir. En aquest viatge de més de 5.000 milions d'anys intentarem que la boira dels nostres desitjos no dibuixi un passat fals.

Per exemplificar el món dels prejudicis i de l'evolució terrestre posarem el concepte d'espècie. Aquest no resulta la panacea de la biologia, sinó més aviat el seu maldecap. Si considerem espècie una associació d'organismes amb gens compatibles per produir una descendència fèrtil, aquesta definició no casa amb els organismes que no es reprodueixen sexualment, amb els híbrids com mules i ligres, o amb els fòssils que no podem encreuar. En fi, que la naturalesa és més complexa del que suposàvem. Per superar l'anterior paradoxa es van crear dos conceptes d'espècie, el biològic i el paleontològic. El primer respon a una unitat evolutiva independent que agrupem segons la seva compatibilitat genètica, i el segon, una altra unitat evolutiva independent que agrupem segons les seves semblances físiques. És a dir, que són els experts, i no la naturalesa, els qui decideixen els límits entre les espècies. I és aquesta dualitat artificial entre espècie biològica i paleontològica la que permet que molts experts defineixin noves espècies sota criteris més que dubtosos. Exemples d'això, i en el cas humà, són l’Homo habilis, l’Homo ergaster, l’Homo georgicus o l’Homo antecessor, dels quals s'han publicat molts articles discutint-los.

En tots els exemples anteriors la pregunta clau va ser quin nivell de semblança admetien els seus creadors per situar el límit entre espècies. I la resposta va ser que la frontera entre aquestes es pixela quan augmentem el zoom sobre la línia. És a dir, la variabilitat dins de cada espècie és tan vasta que se'n confonen moltes entre si. Seria com si uns suposats experts definissin per a cada varietat de gos una espècie diferent sabent que els seus pares primigenis, els llops, poden encreuar-se amb els nostres gossos donant descendència fèrtil. En definitiva, que han estat alguns experts els qui han desitjat classificar molts organismes com a espècies diferents quan no hi havia dades suficients per fer-ho. La realitat és que no existeix una línia de màxima precisió que separi moltes de les espècies creades, ja que la naturalesa no resulta classificable al cent per cent. Per això, i per facilitar la lectura de les seccions esdevenidores, parlarem més dels grups biològics que d'espècies en concret. Serà més fàcil parlar de primats en general que no pas enredar-nos en els seus milers d'espècies.

Desgraciadament, s'han anat creant desenes d'espècies sense seguir els acords internacionals. La proliferació d'espècies dubtoses ha crescut a la fi del segle XX i inicis del XXI per dues raons. La primera, pels qui es creuen els seus propis prejudicis i creen noves quimeres sota la ciència-ficció. I la segona, per alguns murris que ho fan per ànsies de publicitat i personalisme aconseguint el favor de polítics ignorants. La paleontologia, o ciència dels éssers del passat, no ostenta grans pressupostos. Excavar un dinosaure o crear un equip per estudiar-ne les restes, no figura entre les prioritats governamentals. Per això qui publica noves espècies, i sobretot en grups d'interès popular com dinosaures i primats, aconsegueix cridar l'atenció dels mitjans. Així, i d'aquesta manera, obtenen moltes subvencions i patrocini per als seus equips de treball. Tots dos, crèduls o murris, defineixen més espècies de les reals en contra de la interpretació més lògica, de la realitat evolutiva i de la ciència analítica. Cal detallar que han de definir-se espècies per fer comprensible la vida terrestre sabent que les nostres classificacions no es correspondran al cent per cent amb la realitat. Amb tot, i abans de crear una nova espècie sense fonament evolutiu, cal ser humil, objectiu i lògic amb les dades. Tot aquest context anterior provoca un ardu debat entre tots els paleontòlegs del món. L'evolució de la Terra s'obre ara davant els nostres ulls en un viatge de 5.000 milions d'anys.