El concepte de temps en geologia

El viatge que comencem es troba nodrit de milions d’anys que molts no acostumen a percebre. Parlar de tan àmplia immensitat confon el més docte lector.

Ja el concepte de temps ha estat debatut per molts filòsofs i científics. De fet, aquest no existia abans del big-bang, perquè sense espai i univers no hi havia “crono”. El temps és l’esdevenir de la matèria i l’energia en el nostre univers. És a dir, sense veure què succeeix, els humans no podem percebre el temps. El mesurem gràcies a la dissipació, més o menys regular, de l’energia en l’espai; així, qualsevol rellotge que dissenyem funcionarà sempre sota canvis homogenis de l’energia. Des d’un pèndol gravitacional fins a un rellotge atòmic, tots descriuen pèrdues d’energia que mesurem com a temps. La nostra vellesa també prové de canvis moleculars lligats al temps, com també l’evolució biològica es troba encadenada a aquest “crono” cosmològic. Res escapa del ritme perpetu del compàs dissipat pel nostre univers, el seu temps.

En fi, que preguntar-se què va succeir abans del big-bang no té sentit perquè no existia el temps. Seria com preguntar-se què va ser abans, l’ou o la gallina. En tots dos casos, totes dues parts són el mateix: l’ou i la gallina, o el temps i el cosmos esdevenen el mateix cos conceptual. Davant d’aquest pensament circular, o tautologia, només cal concloure que estem davant de preguntes equívoques i mal plantejades. La pregunta real respecte a l’ou i la gallina és quin va ser el primer organisme que es va reproduir així. I la resposta la trobem fa més de 600 milions d’anys quan els ovípars van evolucionar així.

Entre el cosmos i el temps succeeix el mateix perquè sense l’un no existeix l’altre. En física sabem que el temps i l’espai són un mateix. Tot va evolucionar des d’una fluctuació en un fals buit. La pregunta és, doncs, com va sorgir el cosmos, la resposta de la qual els físics resolen amb les seves equacions.

En geologia terrestre el temps el fixem d’acord amb les roques que hem trobat, i amb això coneixem materials que descriuen l’evolució planetària des de fa milers de milions d’anys. Aquest serà el viatge que les nostres roques ens han permès revelar.

El temps en geologia ha estat dividit en diferents etapes, com els historiadors han fet amb els esdeveniments humans. Si va haver-hi una prehistòria i una història, els geòlegs hem fet una cosa semblant. En primer lloc, hem separat la Terra primitiva, i sense oxigen, de la que ostentava una atmosfera semblant a l’actual. I així es data la Terra primitiva en una forquilla que va dels 4.000 fins als 2.500 milions d’anys. Però que el lector no es faci creient de les xifres, aquestes són només aproximacions a una possible realitat. Les dades són simples indicis del que va succeir i no dates on aferrar-se. La ciència avança amb noves datacions i aquestes qüestionen les interpretacions antecedents. Així, i només així, anem millorant els científics la nostra aproximació a la realitat. La ciència no està en possessió de la veritat, només conté un mètode per tal d’aproximar-s’hi, alguna cosa que els dogmes no ostenten. Aquests, i sense proves, només diuen que estan en possessió de la veritat. El camí del científic no és sentenciar un dogma sinó qüestionar les proves i proposar la interpretació més lògica i contrastada. És a dir, cal fugir dels prejudicis i interessos del present per tal de trobar la senda més veraç. En això el model del temps geològic és només una aproximació al que va succeir i no una cronologia exacta dels fets. La revisió que durant el 2012 es va elaborar de les datacions dels períodes geològics va moure algunes etapes gairebé uns 30 milions d’anys (Gradstein & Ogg, 2012). En fi, que tot l’actualment acceptat en ciència pot canviar en el futur amb dades més precises. Es tracta d’evolucionar davant els fets demostrables i no d’involucionar davant els dogmes imposats.

El nostre temps geològic, i com a mera simplicitat didàctica, pot resumir-se d’acord amb els nostres 10 dits. Fa uns 5.000 milions d’anys va començar a evolucionar el nostre sistema solar. Aquesta immensitat temporal dividida per 10, és a dir, fa uns 500 milions d’anys, va evolucionar cap a una vida plenament diversificada en grups que donarien les formes biològiques actuals. Dividits aquests 500 milions d’anys una altra vegada per deu, ens situem en fa uns 50, moment en el qual, després d’una gran extinció a la fi del Cretaci, va sorgir el marc de la majoria dels ecosistemes actuals. Si dividim una altra vegada per 10 aquests 50 milions d’anys, tenim com a resultat uns 5, etapa en què es trobava iniciada l’evolució dels primats cap a nosaltres mateixos, el gènere Homo.

Si al lector li confonen tantes dates llunyanes, posem la seva vida com una metàfora de l’evolució terrestre. Imaginem que entre el seu naixement i defunció passessin uns longeus 100 anys. Als 38, l’atmosfera hauria passat a estar oxigenada gràcies als organismes unicel·lulars fotosintètics. Als seus 70 la vida hauria evolucionat fins als primers organismes amb teixits, és a dir, hauria estat 70 anys només veient éssers unicel·lulars. Als seus 85 veuria una gran diversitat d’éssers sense necessitat d’un microscopi, i poc abans de morir, als seus 99, observaria la gran extinció del Cretaci. L’evolució dels primats cap als humans l’albiraria en el seu llit de mort unes dècimes de segon abans de migrar.

Davant tanta immensitat temporal caldrà explicar tot això capítol a capítol sense tanta matemàtica. Benvingut a un viatge de més de 5.000 milions d’anys!

BIBLIOGRAFIA

Felix M. Gradstein, James G. Ogg, Mark D. Schmitz i Gabi M. Ogg (2012): The Geologic Time Scale, Elsevier BV