L'evolució biològica i els seus prejudicis

En aquest nou article de la sèrie Evolució en la Terra intentarem comprendre bé com la vida va deixar empremtes dels seus canvis durant tants milions d’anys.

L’evolució biològica es troba encara entre molts prejudicis i interessos. Existeixen dogmes, que no ciència, que neguen l’evolució i l’encadenen a ideologies i religions que poc tenen a veure amb el progrés científic. Davant això hem d’esgrimir sòlids arguments per tal de no confondre ciència amb ciència-ficció. Els humans som massa emocionals i això ens arrossega a visions parcials i equívoques. De fet, quan observem els simis ens sorprenem que aquests siguin tan humans. La paradoxa és a l’inrevés, cal sorprendre’s que nosaltres siguem tan animals. Els nostres prejudicis es troben en això, en la nostra part animal, i encara que preconitzem el nostre ésser racional, el nostre instint preval. Els humans som com un iceberg, un 80 per cent d’emocions subconscients, i un escàs 20 de racionalitat conscient. Admès això, podem abordar amb més objectivitat la nostra evolució amb els seus mites i prejudicis. I si algú discrepés de l’anterior, el convido a seguir aquest viatge entre prejudicis i evolució biològica. Per a la resta, espero estar a la seva altura, si em volen perdonar els meus propis prejudicis.

Aristòtil deia que no tot pot ser demostrat, en cas contrari la cadena de la demostració seria interminable. Però per alguna cosa cal fer camí, i es comença amb idees inqüestionables i observables. En tal cas, el concepte d’evolució és un concepte molt simple i existent. Abans va haver-hi dinosaures i avui els ocells els succeeixen, abans va haver-hi l’Homo erectus i actualment els sapiens els perviuen, i abans va haver-hi mamuts, però en el present els elefants han esdevingut els seus posteriors parents. Davant tot això, l’evolució és un fet que no sols significa canvi d’espècies o varietats, sinó que la vida s’ha transformat i el fet de l’evolució ens ho demostra.

En biologia aquests canvis es donen a molts nivells. Si en una espècie aquestes transformacions són lleus, es parla de varietats sense pensar en un canvi d’aquesta. Seria el cas de les diferents tonalitats de pell en els humans, les formes dels seus nassos o les textures dels seus cabells. En tot això, amb adaptació o sense, es parla de variabilitat dins d’una espècie. I cal insistir, amb adaptació o sense. No tots els trets s’expliquen per adaptació, ja que l’evolució treballa només amb l’antecedent sense conèixer el futur incert. De fet, i com veurem, molts dels organismes que sobreviuen ho fan més per la bona sort que pels seus gens. Sota la prova i l’error, l’evolució ha anat assolint nivells més complexos biològicament, tot i que més aviat hauríem de dir que l’evolució ha assolit estadis més sofisticats que conviuen alhora amb organismes hereus d’una complexitat inferior. Així, per exemple, els bacteris continuen existint i nosaltres mateixos com a associacions d’orgànuls cel·lulars i cèl·lules, esdevenim colònies de bacteris que van entrar en simbiosi fa milers de milions d’anys.

Queda clar, doncs, que molts trets dels organismes no són adaptatius donat que són herència d’una història evolutiva molt llarga i carregada de molts antecedents. Molts animals excavadors tenen ulls tot i no fer-los servir, o esdevenir no funcionals. El mateix cal dir dels nostres cinc dits a les extremitats, que bé en podrien ser sis. De fet, els amfibis primitius en varen tenir sis o més, però el nombre cinc es va fixar en l’evolució fins avui dia. Heretem i evolucionem des d’estructures del passat, siguin adaptatives o no, i en molts casos, herència d’un petit llinatge anterior que va superar una extinció, els nostres cinc dits semblen un exemple d’això. En altres paraules, la diversitat d’un llinatge ve determinada per la seva història i aquesta condiciona el seu futur evolutiu.

La història d’una estirp és esclava, entre molts altres factors, de la selecció, de la seva variabilitat disponible, de la població inicial, o de les restriccions físiques de la natura. Per exemple, les conquilles dels mol·luscs ostenten una variabilitat potencial enorme pel que fa a llargària, planor i espiralat, però en el registre fòssil no les trobem totes, sent les variables extremes les que no existeixen, bé per la selecció o bé per les restriccions mecàniques. En el món dels vertebrats la majoria tenen només quatre extremitats. Tenir-ne una, dues o tres no els donaria estabilitat locomotora, però tenir-ne més de quatre implicaria complicacions mecàniques. Potser la seva evolució va trobar-se restringida a quatre extremitats i prou, en altre cas la ciència-ficció ens pot oferir imatges de com serien aquests organismes. La pel·lícula Avatar planteja un planeta, Pandora, on uns vertebrats han desenvolupat sis extremitats. Els efectes especials fan la resta.

Tornant a l’evolució com a canvis en els organismes, hem dit que aquestes transformacions, si són lleus, esdevenen la variabilitat d’una espècie sense pensar en l’evolució d’una de nova. Seria el cas de les ratlles de les zebres, les diferents varietats de gossos o de les nostres empremtes digitals. Però per damunt de l’evolució, per variabilitat pot ocórrer que els canvis alterin tants patrons que es cregui oportú definir una nova espècie. En tal cas la variabilitat ha deixat pas a l’especiació, a l’evolució d’una nova entitat genètica. Aquest va ser el cas del pas de l’Homo erectus a l’Homo sapiens. Així doncs, entre variabilitat i especiació hi ha hagut canvis o evolució. És a dir, l’evolució no és una teoria o hipòtesi, com algunes ideologies s’entossudeixen a publicar en els seus mitjans. L’evolució simplement és un fet observable. Una teoria és una associació d’idees que pretén descriure la realitat, no ser-ho. En canvi, l’evolució és real, d’acord amb els canvis fòssils, a les mutacions genètiques i al més paradigmàtic, els òrgans vestigials. Aviat els detallarem.

En definitiva, un fet, l’evolució, és què passa, mentre que una teoria explica per què passa. El sol surt per l’est, un fet, però la humanitat ha estat barallant-se entre geocentrismes, déus i astrologia durant mil·lennis. Tot això per teories equivocades que no van saber que la Terra gira cap a l’est. Avui dia passa el mateix amb l’evolució. És un fet que abans va haver-hi l’Homo erectus i avui dia hi ha el sapiens, però uns altres sapiens s’entesten a complicar les coses dient que l’evolució és falsa i irreal. Em refereixo als testimonis de Jehovà, a la cienciologia, a la fe bahà'í; als creacionistes del disseny intel·ligent, i finalment a alguns webs de l’islam que neguen l’evolució. Durant algunes discussions a les meves aules, i davant alumnes influenciats per aquestes no ciències, he hagut d’argumentar sobre aquest tema. Ells parlen d’aparicions d’espècies com a fe, i jo de la seva evolució com a fet. I és que l’evidència és davant dels nostres ulls, va haver-hi canvis de variabilitat i espècies, és a dir, va haver-hi, i hi ha, evolució. Aquest és un fet que la teoria sintètica de l’evolució explica avui dia. El 1859 Darwin va proposar només una primera hipòtesi per tal d’explicar com evolucionen els organismes, la selecció natural. Aquell fet va significar un canvi radical de paradigma, ja que els fòssils passaven a ser avantpassats, parents, o vies mortes en l’evolució dels organismes.

Per tant, i des d’aquell 1859 fins avui, tenim una gran teoria que no discuteix el fet evolutiu, només el demostra amb desenes de mecanismes. Tots aquests expliquen els canvis de variabilitat i espècies en els nostres ecosistemes. Així i tot, els seguidors de les creences esmentades publiquen en contra d’aquesta teoria científica. A més, aquests s’entossudeixen a trobar adaptacions i funcions en alguna cosa que la biologia ha descrit com a òrgans vestigials. En aquests òrgans, les no ciències troben el seu mateix parany perquè defensen alguna cosa que les contradiu en la seva base. Si un ésser superior diví, una energia indetectable o un disseny intel·ligent van estar darrere de l’evolució, com s’explica que desenes dels nostres trets no ostentin cap funció? Com s’explica que els ens superiors no dissenyessin a la perfecció tots els éssers? Posem el cas dels humans. Si Déu ens va fer a imatge i semblança seva sota la perfecció, per què existeix la inutilitat del queixal del seny amb els seus dolors? La inutilitat de l’apèndix vermiforme amb la seva apendicitis? La inutilitat del sinus frontal amb la seva sinusitis? O la inutilitat del còccix amb els seus mals d’esquena? Tots aquests, i més de cent vestigials humans, els explica la teoria sintètica de l’evolució, ja que pertanyen a estructures heretades del nostre passat evolutiu. És a dir, no van ser dissenys intel·ligents. El nostre patrimoni genètic es troba farcit de gens bons, dolents i neutres. Per això moltes xacres anteriors són herència del nostre passat evolutiu sense cap adaptació i amb malalties per a molts. El queixal del seny va pertànyer a grans mandíbules en els nostres avantpassats mastegadors; el còccix vertebral, a la cua que es va reduir durant l’evolució dels simis; l’apèndix vermiforme, a extintes extensions intestinals quan digeríem grans quantitats de fibra; i el sinus frontal, al nostre crani “reptilià”. Tots els fòssils trobats condueixen a tals conclusions, i els fòssils són fets. Encara més, aquests, si vostè desitgés cremar-los, no cremen. El carbó és una excepció, però s’embrutaria les mans en aquest sobri intent.

En fi, si l’home i la dona no són perfectes, és que no van ser creats a la imatge i semblança d’una energia indetectable, d’un disseny intel·ligent o d’un Déu. Sols cal admetre humilment que van ser fruit de l’evolució biològica del nostre arcaic planeta. En fi, que els humans no representem un cim evolutiu, i encara menys llastrats amb tantes desenes d’òrgans vestigials. Aquests són restes del nostre passat remot i proves de la mateixa evolució, una evolució que mai s’ha trobat dirigida ni prevista per ens superiors. Insistim, l’evolució resulta incerta i potinera treballant amb l’antecedent. Així, i sense direcció, esdevé un pèndol entre mutacions, adaptacions i taxes de reproducció dels organismes. Tot el que s’ha dit mai respon al dictamen d’un disseny intel·ligent ni d’un ésser conscient. Som nosaltres els qui injectem a vegades aquestes percepcions sobre aquest tema. El físic Ilià Prigogine va dir una vegada que “la realitat no és més que una part del possible”. Comptat i debatut, i sota moltes creences, som massa humans i massa primats. De totes maneres el darwinisme també amaga un punt feble. Però això ho veurem en un proper article.