Desextingir per recuperar la memòria del sistema biològic

Cèl·lules conservades en nitrogen - Imatge: © Turkana Films, cedida per a aquesta publicació

Desextingirem i ressuscitarem espècimens. D’aquesta manera farem un gran pas en la recuperació de la memòria del sistema biològic. És un desafiament fonamental per reparar el mal que hem fet al planeta com a espècie i que serà possible gràcies als avenços de l’enginyeria genètica: una quimera del passat que es pot convertir en realitat en el present.

Fa uns anys vaig tenir l’oportunitat de veure com es treballa en aquest sentit en diferents laboratoris d’arreu del món mentre rodava el documental que coprotagonitzava, Des-Extinción, una coproducció de Turkana Films amb TVE i disponible a la web d’aquesta televisió.

Actualment, segons l’ONU, cada dia desapareixen 150 espècies, que equival a unes 3 espècies per hora. Davant d’aquesta situació, i des del nostre punt de vista, no es tracta només de preservar les que tenim, sinó que la nostra consciència crítica d’espècie, més la tecnologia socialitzada, ens ha de permetre fer-ho bé, i amb la desextinció, que és una eina molt potent, recuperar espècies extintes.

Hi ha diferents maneres de desextingir una espècie, però realment encara cap no ha tingut prou èxit, tot i que s’avança fermament. Al CITA (Centre d’Investigació Tecnològica i Agroalimentària d’Aragó) fa uns anys es va aconseguir, per primera vegada, desextingir un animal vertebrat herbívor, la cabra pirinenca (Capra pyrenaica pyrenaica), una espècie que havia tingut molt èxit als Pirineus, però que va ser gairebé exterminada per la pressió a què la vam sotmetre els humans amb la nostra activitat cinegètica; a més, l’infortuni es va acarnissar amb l’últim exemplar d’aquest quadrúpede pirinenc, anomenat Celia, que va morir per la caiguda d’un arbre en una tempesta l’any 2000, al parc d’Ordesa. Afortunadament, abans se li havia tret material genètic de l’orella, un èxit de l’anticipació que va fer possible poder obtenir cèl·lules mare d’aquest animal, l’últim del seu llinatge. Així, l’ADN de la Celia, conservat en nitrogen líquid al laboratori, es va im­plantar en òvuls de cabra híbrids. Només un dels embrions clonats de cabra pirinenca va arribar a bon port i, després de 162 dies de gestació, la cria va néixer i va viure uns minuts, encara que finalment va morir. Amb tot, per primera vegada a la història s’ha­via desextingit un animal.

Quan rodàvem el documental Des-Extinción vam viatjar a Sibèria, concretament a Iakutsk, per posar-nos al dia dels intents d’aquesta pràctica. Allí, la bona conservació de cadàvers momificats que han romàs al permafrost ha propiciat que es treballi en processos per ressuscitar espècies desaparegudes fa milers d’anys. Un d’ells es duu a terme utilitzant ovòcits d’elefanta asiàtica (Elephas maximus) i proboscidis extingits (Mammuthus primigenius), en un projecte en el qual volen produir milers d’aquests animals al laboratori, i emprar-los per evitar la descongelació del sòl i intentar, així, evitar que el permafrost —sediments que romanen congelats tot l’any i que permeten que molts cadàvers ultracongelats d’espècies desaparegudes s’hi hagin mantingut fins als nostres dies, resguardant així la memòria biològica del sistema— desaparegui en un territori concret. Així, el terra es pot mantenir congelat i a la vegada pot incidir sobre la temperatura ambient, rebaixant-la en un grau o grau i mig de mitjana. I és que el gran volum dels animals, així com la seva mobilitat al territori, asseguren la compressió dels sediments.

Eudald Carbonell al laboratori de Iakutsk - Imatge: © Turkana Films, cedida per a aquesta publicació

Pel que fa als humans, el prestigiós genetista de l’Institut de Biologia Evolu­tiva (CSIC, Universitat Pompeu Fabra) Carles Lalueza em va comentar en una ocasió que tècniques d’edició genètica de l’ADN com el CRISPR podrien permetre recuperar neandertals (Homo neanderthalensis). Em va deixar estupefacte!

En tot cas, la desextinció s’ha de dur a terme amb una estratègia que ens permeti passar de ser causants de la sisena extinció a ser els protagonistes rescatadors del regne animal. Per tant, pot ser una eina fonamental per tornar al planeta la biodiversitat que nosaltres hem contribuït a extingir, però s’ha d’actuar de manera responsable i conscient. Donar vida a un dinosaure podria satisfer la nostra curiositat, però no tindria cap sentit, perquè es trobaria en un context que no és el seu; en canvi, com hem vist amb els casos que hem exposat, hi ha altres animals desapareguts més recentment que podrien encaixar en el món actual i serien un benefici per a l’ecosistema.

En aquest sentit, cal apostar per la creació de parcs científics, com el Paleolítico Vivo de Salgüero de Juarros, a només 20 km dels jaciments d’Atapuerca (Burgos), que actuen com a “petits serengetis” introduint espècies desaparegudes que amb la seva activitat netegen els paisatges, escampen llavors pel territori i van renovant d’aquesta manera el medi ambient alhora que l’enriqueixen, encara que sigui de forma artificial; sigui com sigui, és una acció reparadora que alhora ens permet com a espècie restituir el que hem robat a la naturalesa.

A Salgüero de Juarros s’han introduït espècies desaparegudes en aquella zona com l’ur (Bos taurus primigenius), una recreació genètica d’aquesta espècie de boví extingida al segle XVII, considerat l’antecessor de les diferents races de bestiar domèstic actual, i el tarpan (Equus ferus ferus), també conegut com a cavall salvatge eurasiàtic, extingit al segle XIX i els exemplars del qual que es poden veure actualment a Paleolítico Vivo provenen d’una recreació realitzada rastrejant els gens més primitius de diversos cavalls domèstics. A més, d’espècies desaparegudes, Paleolítico Vivo també engloba altres animals en perill d’extinció com el bisó europeu i el cavall de Przewalski.