La feblesa de Darwin

Charles Darwin - (CC BY-SA 4.0 DEED) Rakesh.infosys

Darwin va ser tot un personatge. El seu pare, Robert Waring Darwin, metge prestigiós, era un homenot iracund d’1,85 m d’alçada i 150 quilos de pes, al contrari de la seva prima i malaltissa esposa, Susannah Wedgwood. Tots dos eren adinerats, i com la majoria dels del seu estatus, eren fervorosos practicants. Poc després de la mort de la seva esposa, el pare va decidir matricular el jove Darwin de nou anys en un internat, un centre que només estava a dos quilòmetres de casa i dels seus quatre germans. Darwin va odiar el seu pare per aquells sis anys de pena. I en aquesta etapa, Darwin va començar a manifestar diverses malalties que el van acompanyar tota la seva vida. Entre aquestes malalties va haver-hi èczemes i problemes de pell, tractats llavors amb sals de cianur; cefalees, que ell mateix citaria en els seus diaris; dolors al pit i molts quadres de cansament crònic. Algun autor cita la intoxicació lenta de cianur com a causa de moltes de les seves malalties, però l’endogàmia de la seva família aristocràtica ja feia temps que les cuinava.

Amb quinze anys va sortir de l’internat per tal de començar a estudiar medicina, sota l’obligació del seu pare i la tradició familiar. Així que va ser enviat a Edimburg, on ni el clima ni el que li ensenyaven satisfeia el jove Darwin. Va ser als disset anys que Charles, i amb el primer curs de medicina aprovat, es va encarar amb el seu pare i va decidir no continuar els estudis. La sortida de la Facultat de Medicina va ser un gran cop per al seu progenitor. Aquest, molt enfadat, va buscar una sortida com a càstig fent-lo ingressar en el car i classista Christ’s College de Cambridge, meitat seminari, meitat universitat. La intenció era que fos un futur clergue o que ocupés alts càrrecs. Allí Charles va estudiar teologia anglicana, mineralogia, matemàtiques i, fins i tot, als clàssics grecs, sempre amb bones notes en totes les matèries. El temps transcorregut en aquell college va ser el que realment va establir les bases de la seva formació. I quan semblava que anava a cursar el doctorat de Teologia, un viatge es va creuar en el seu camí. Seguint la proposta d’un oncle seu, es va enrolar en el vaixell Beagle com a acompanyant culte del seu capità, Robert Fitzroy, a qui havia de donar conversa —cal aclarir que un capità no podia mantenir tertúlies o tenir confiances amb la resta de la tripulació—. Això va implicar que inicialment Charles no fos el naturalista del Beagle, sinó que, com a màxim, exercís com a ajudant del capità.

El 27 de desembre de 1831, el Beagle va salpar amb un Darwin de vint-i-dos anys i recentment llicenciat com a prevere. Durant els cinc anys de navegació van continuar les seves cefalees, el decaïment, els dolors intestinals i altres quadres sota certes depressions, neurosis i hipocondria, tot fruit de la consanguinitat de la seva família.

Finalment, el 2 d’octubre de 1836, Darwin, amb vint-i-set anys, va retornar a Anglaterra en el Beagle. La seva salut semblava esplèndida, però cert cansament més posteriors cefalees, vòmits, palpitacions, artritis, dolors abdominals i nàusees, que es combinaven amb estats depressius i defalliment, el van conduir a un estat gairebé d’invalidesa sobre una eventual cadira de rodes. Tot això el va obligar a tornar a la seva casa natal, The Mount, on fou assistit pel seu pare, amb qui va començar a fer les paus i a desenvolupar un vincle normal.  De fet, el Dr. Robert Darwin, pare, va continuar sufragant el seu fill fent-se càrrec de totes les seves despeses.

Portada de L’origen de les espècies, de Charles Darwin

Tres anys més tard, i sospesant pros i contres, Charles es decidí i va demanar la mà de la seva cosina germana i amiga d’infància, Emma Wedgwood. Allò va succeir a la fi de 1838, amb la intenció d’escapar de les grans reunions, del mundanal soroll i del fum i el sutge del Londres on vivia. Les noces es van celebrar el gener del 1839 amb un Darwin ple de palpitacions, pors i atacs d’ansietat. Ja casat, Charles va continuar les seves recerques gràcies a les 400 lliures anuals aportades pel seu pare. A això calia sumar-hi el dot de la núvia, unes 5.000 lliures, més una renda anual de 200 lliures. Per tant, Darwin tenia la vida solucionada i molt temps per tal de llegir, pensar i escriure, un cosa que la seva esposa, Emma, no va poder fer davant deu parts i un món molt masclista.

Però els trastorns constants impedien a Darwin treballar al seu gust, i la vida social el trasbalsava en gran manera. I veient la medicació que prenia no era res d’estranyar, tot allò: des de clorur de mercuri fins a opi passant per nitrat de bismut. Amb tot va publicar molts llibres i articles de gran importància i qualitat. Durant el 1859, L’origen de les espècies va sorgir davant un competidor i col·laborador, Wallace, que havia arribat a la mateixa selecció natural. La teoria, avui dia, és de tots dos, tot i que Wallace era menys evolucionista; de fet, mai no va incloure els humans dins la selecció natural.

Però la fragilitat de Charles Darwin va aprimar la seva salut fins que el 1873, i poc després de ser publicada la sisena edició de L’origen de les espècies, va tenir el seu primer atac cardíac. Encara que satisfet de l’èxit del llibre, les crítiques furibundes el van afectar molt. Entre les crítiques rebudes cal esmentar la d’alguns bisbes, la de la premsa, i fins i tot la dels seus amics. Va ser llavors que va començar un quadre greu, vertiginós i demolidor de palpitacions, sudoració i angoixa. El 19 d’abril de 1882 va morir deixant-nos tot el seu llegat.