Quan Darwin es va equivocar i va triomfar

Per tal de seguir comprenent aquesta Evolució a la Terra, cal centrar-nos en la biologia i en Charles Darwin, el pare del seu paradigma: la teoria de l’evolució.

Darwin sabia que els actuals organismes terrestres no han sobreviscut pel fet de lluitar a l’estil “Rambo”, sinó per tot el contrari. La susdita teoria de l’evolució o llei del més fort resulta avui dia una presumpció massa militar, aplicada a l’evolució dels éssers vius. Barallar-se implica riscos, lesions i pèrdues, i per això, al nostre planeta, són moltes les espècies que eludeixen, per raons òbvies, la lluita.

Els nostres ancestres primats també van reduir la seva agressivitat per sobreviure més. I això és el que demostro als meus alumnes durant les meves classes d’evolució, un fet que els confon si venen educats per una ESO o un Batxillerat parcs en coneixements. Si per contra l’institut els va brindar més ensenyament que competències vàcues, la sessió em supera i haig de donar el màxim. Per a això, i contravenint l’ordre curricular, en les meves classes explico primer el darwinisme i, després, cito excepcionalment el lamarckisme, que va ser contextual. D’aquesta manera els parlo de què realment importa per comprendre l’evolució i la reproducció, i els alumnes no s’emboliquen tant i jo rebo millors resultats de les seves avaluacions.

L’evolució poques vegades es va fonamentar en batallar. Les habilitats de les espècies per brindar-nos el seu patrimoni genètic van ser unes altres. El motor evolutiu real de l’evolució no va ser la força bruta que alguns darwinistes socials preconitzen, sinó una altra capacitat, la reproducció.

Poso l’exemple de la desaparició del Homo neanderthalensis enfront de la irrupció de nosaltres, l’Homo sapiens. Molts autors han proposat una imatge tribal i agressiva entre totes dues varietats d’Homo, en què s’interpreta que els sàpiens exterminàrem “en poc temps” els neandertals a partir de la trobada i la confrontació, tot i que mai s’hagi trobat cap indici sobre aquesta qüestió.

Tanmateix, a la natura les coses no succeeixen de pressa, sinó durant mil·lennis o milions d’anys. Ja en 1758, James Hutton es va adonar que la Terra era més antiga del que la Bíblia i els seus experts predicaven. Hutton, en observar en la seva Escòcia natal que les formacions geològiques sofrien grans plecs, erosions i posteriors deposicions, va deduir que la Terra havia de tenir una edat immensa per a que s'haguessin produït tots els processos que observava.

Però els humans, sota les seves emocions i la por al canvi de paradigmes, es van aferrar al que és segur i conservador. I aquest prejudici humà pel temps curt i sense mires, ens condueix a interpretacions parcials i equívoques davant l’evolució. La desaparició dels neandertals davant els sàpiens serveix, doncs, a aquesta xacra.

Però recents dades d’ADN demostren que els neandertals no van ser exterminats sinó que es van fusionar genèticament amb els sàpiens en un procés que va durar uns 5.000 anys. Per tant, podem dir que no va haver-hi una “guerra” entre neandertals i sàpiens, sinó que l’explicació més demostrable radica en la diferent taxa de reproducció: entre les dues varietats d’Homo, sàpiens i neandertal, la primera es reproduí amb més rapidesa, fet que va permetre assimilar la segona al llarg d’aquells 5.000 anys.

En definitiva, el motor principal de l’evolució no va ser la lluita entre espècies sinó la seva taxa de reproducció. Per tant, i d’acord amb les dades genètiques, sapiens va engolir els neandertals sota una major taxa de proliferació i no pas de bel·ligerància.

Però per tal d’analitzar tot això, vull parlar de la selecció natural i del seu punt més feble, quan Darwin es va equivocar i va triomfar.

L’any 1859 Charles Darwin va ser pioner en trencar amb els prejudicis creacionistes del moment. La seva idea de la selecció natural va irrompre en una societat victoriana que creia en el fixisme aristotèlic. En aquells dies, la visió que es tenia del món era que tot havia estat bastant igual durant l’esdevenir dels temps. No és que no hi hagués dubtes i proves de canvis dràstics, però la majoria confiava en les explicacions bíbliques i les seves hecatombes, així, el diluvi universal o els càstigs divins sustentaven les explicacions de canvi. En aquell context, Darwin va demostrar l’evolució de les espècies, una explicació que després s’ampliaria.

L’any 1859 va publicar el seu Origen de les espècies amb la seva teoria de la selecció natural, un fet que va dinamitar el món establert. L’any 1930, i d’acord amb nous coneixements de genètica mendeliana, paleontologia i sistemàtica, va sorgir el neodarwinisme, que explicava més mecanismes en els canvis d’espècies i varietats. Més tard, a mitjan segle XX, altres disciplines es van sumar per tal de construir la vigent teoria sintètica de l’evolució, que aporta més i millors explicacions sobre l’evolució de noves espècies.

Per tot, cal insistir que Darwin només va aportar el primer mecanisme, la selecció natural, mentre que la resta, és a dir, la multitud de mecanismes demostrats avui dia que expliquen l’evolució dels organismes, va venir després. Tots aquests mecanismes, inclosa la selecció natural, han posat en evidència que l’evolució darwiniana no sempre va ser gradual entre una espècie o una altra (microevolució), sinó que van poder sobrevenir passos ràpids amb trets no adaptatius durant l’evolució de les espècies (macroevolució i equilibri puntuat).

I d’això hi ha ingents proves en l’evolució biològica. Per exemple, una espècie podrà durar milions d’anys amb elevades possibilitats de fossilitzar-se establerta tal com és, en canvi, les seves modificacions respecte als seus avantpassats seran difícils de detectar, perquè aquest procés sol durar només uns milers d’anys, és a dir, un percentatge ínfim de temps que el registre geològic difícilment podrà mostrar-nos.

En altres casos, els organismes van ser rars o locals en els seus inicis, i per tant amb baixes probabilitats de fossilitzar-se, així que deixaren una empremta nul·la o molt lleu en el registre geològic. El mateix es pot dir de la separació d’espècies d’altres grups germans. En succeir en pocs milers d’anys, va resultar molt difícil que els estadis intermedis entre avantpassats i descendents fossin enregistrats.

Per contra, aquest grup escàs o local situat en un nou context, per exemple una extinció global, fa que es torni més generalitzat i assoleix una major possibilitat de fossilitzar-se. Això farà que en el registre geològic sembli que “apareixen” de sobte i que romanen més o menys estables durant uns milions d’anys (equilibri puntuat), però en realitat feia molt temps que existien abans que la seva fossilització fos més probable i visible.

Insistim, un cop fet el salt, i mentre l’ambient no pateixi grans canvis, les espècies romandran més o menys estables amb grans possibilitats de fossilitzar-se fins a una nova alteració, extinció o separació en altres llinatges descendents. En definitiva, uns pocs milers d’anys de canvi cap a una nova espècie, i davant els milions d’anys de la seva perdurabilitat, signifiquen un 0,1 per cent dels fets, és a dir, un fet molt improbable de preservar-se en el registre fòssil. A més a més, les espècies oscil·len dins de la seva variabilitat entre poblacions i regions, amb canvis o tendències, difícils d’observar en un registre fòssil tan parcial. És així que en el registre fòssil estem veient les majories estables, i no pas els grans fets evolutius excepcionals.

Si tornem a la selecció natural i al seu error de base, que també és el seu èxit, observem que el procés de la selecció natural es troba fonamentat en tres fets que va descriure Charles Darwin. El primer, que les espècies inverteixen, amb milers de llavors i espermatozoides, ingents esforços a reproduir-se. El segon, que la variabilitat dins de les espècies és tan àmplia que permet que uns individus perdurin en el temps i uns altres no. I el tercer, que molt pocs dels nascuts arriben a reproduir-se.

D’aquests tres fets Darwin va concloure que, passat el temps, només unes poques varietats, no totes, aconseguien perpetuar-se en l’evolució, és a dir, que existeix una selecció sense que hi hagi una mà que ho dirigeixi, només és cosa de l’atzar. Per això, per a Darwin, qui sobrevivia era i esdevenia el més apte. Tanmateix, sobre aquesta afirmació pesava un pensament circular —si el més apte sobreviu i qui sobreviu és el més apte— que el pare de la selecció natural no va resoldre de manera satisfactòria. I aquest va ser l’error i punt feble de la selecció natural.

Per tal de resoldre aquest pensament circular només hi ha un mètode: definir els dos nodes, veure què passa i canviar la pregunta. En aquest sentit, els conceptes sobreviure i apte equivalen al mateix, i la pregunta hauria de ser què fa perdurar una varietat o espècie? La resposta és llavors que qui perdura no és sempre el millor adaptat, ni el més lluitador, ni el més agressiu, sinó simplement qui millor es reprodueix. A major taxa reproductiva, major possibilitat de perdurar. Qui millor es reprodueix esdevé el més apte, amb o sense adaptacions. Per tant no és assumpte d’apte o adaptació, sinó de romandre més temps en un ecosistema. Dit d’una altra manera, qui millor es reprodueix més garanties té de continuïtat, un concepte que Darwin, i amb èxit, també va proposar.

Tot això explica que molts dels trets de les espècies no ostentin cap adaptació, encara que formessin part de les varietats que van durar més. Els òrgans vestigials són prova d’això i d’un passat antecedent que va llastrar els organismes.

Tornant al darwinisme i als prejudicis que el van envoltar, cal preguntar-se per què va trigar tant de temps a acceptar-se la selecció natural i les seves posteriors ampliacions. I aquí trobem dues raons: l’herència cultural del fixisme aristotèlic durant tota la nostra història occidental, i la nostra herència biològica com a humans per la qual som poc inclinats als canvis i preferim la seguretat i l’estabilitat. I d’això en tenim uns quants exemples: Copèrnic va defensar amb dades el seu heliocentrisme al segle XVI, però no va ser tímidament acceptat fins al XVII; Giordano Bruno va proposar un univers infinit també al segle XVI, però no va ser fins al XX que es va discutir amb profunditat; i finalment el darwinisme es va presentar en el XIX, però encara avui alguns el neguen.

Arribats a aquest punt podem tornar a la nostra Evolució a la Terra i adonar-nos que l’evolució es troba plagada de salts, amb o sense adaptacions, i d’altres passos graduals. En els pròxims capítols detallarem tots aquests canvis que configuren, entre prejudicis i interessos, aquesta Evolució a la Terra.