La vida extinta de les illes mediterrànies: piques, conills i eriçons gegants

Des que els humans som humans, hem estat exterminadors d’ecosistemes. Les nostres accions, tant directes com indirectes, entre elles la caça o la introducció de patògens, han empès moltes espècies al declivi final.

Actualment, les illes mediterrànies, el seu mar i les costes continentals que hi limiten són la llar de milers d’organismes. Es tracta d’un dels punts de biodiversitat més importants del planeta, amb 13.000 plantes i més de 600 animals propis d’aquesta regió. No obstant això, abans que els humans les envaïssin, les illes mediterrànies estaven poblades per mamífers d’aspecte i mides insòlites, com els conills o els eriçons gegants. En moltes ocasions, les accions humanes van ser el detonant que va comportar l’extinció d’aquestes meravelloses criatures. Avui, només l’estudi dels seus fòssils pot parlar-nos-en.

Els conills i les piques gegants del Mediterrani

Nuralagus rex era un conill gegant que va habitar l’illa de Menorca (Illes Balears) durant el Pliocè inferior, fa 5,3-3,6 milions d’anys. Tenia les orelles petites i rodones, i pesava al voltant de 8 quilos, amb un esquelet massís i robust. Amb aquesta mida extraordinària, es considera un dels conills més grans que han existit mai en estat salvatge. A més de la seva colossal constitució, Nuralagus es movia lentament i, encara que sembli sorprenent, no era capaç de saltar ni guimbar. Els seus ulls eren petits, poc aguts pel que fa a visió, i tenia el sentit de l’oïda minvat. La veritat és que tots aquests atributs no li feien falta, perquè a Menorca, en aquella època, hi mancaven els carnívors que podien perseguir-lo i caçar-lo.

Per contra, Nuralagus sí que tenia unes mans i peus amb dits llargs i corbats. Es tractava d’un conill amb grans habilitats per a l’excavació. Aquesta destresa li permetia trobar aliments ocults en la terra, com bulbs o arrels, als quals altres habitants de l’illa no podien accedir.

Imatge 1: Reconstrucció artística del conill gegant de Menorca, Nuralagus rex. Font: R. Uchytel (https://uchytel.com/), CC BY-SA.

Per altra banda, Prolagus sardus, parent de les actuals piques o conills de roca, va habitar l’illa de Sardenya (Itàlia) des del Plistocè mitjà (fa 780 mil anys) fins a l’època romana. Era una espècie molt abundant i destacava per la seva complexió gràcil i per tenir les orelles rodones. El seu pes era d’aproximadament 800 grams. Encara que no arribés al quilo, es considera un verdader gegant, ja que la seva mida és aproximadament entre set o vuit vegades la d’una pica actual (100-150 grams). Aquest animal no tenia moltes aptituds per córrer, però sí que era hàbil excavant, escalant i grimpant per zones abruptes. Aquestes característiques li permetien habitar les regions més rocoses de Sardenya, on podia amagar-se i camuflar-se. A més, era una espècie longeva, amb una supervivència mínima d’uns vuit anys. Aquest valor és sorprenent tractant-se d’una pica salvatge.

Els humans van tenir un paper rellevant en la seva extinció. Les poblacions sardes el consideraven una presa fàcil i el caçaven de forma indiscriminada. A més, Prolagus sardus es va veure greument afectat per l’arribada d’altres espècies introduïdes per l’home. Algunes d’elles eren depredadores (com els gats), altres competidores (com les rates), però també van arribar nous patògens als quals mai havia estat exposat. Aquests segurament van provocar importants epidèmies de gran mortalitat entre les poblacions de Prolagus sardus.

Imatge 2: Esquelet muntat de Prolagus sardus. Font: Wikimedia Commons.

A més d’aquestes dues espècies emblemàtiques gegants, altres conills i piques de gran mida també van habitar altres illes del Mediterrani fa milers o milions d’anys. Destaquen Sardolagus obscurus, Hypolagus balearicus, Prolagus imperialis, entre moltes altres.

Els eriçons peluts gegants de la paleoilla de Gargano

Durant el Miocè tardà (fa entre 7 i 5 milions d’anys), l’actual península de Gargano (Itàlia) era una illa envoltada pel mar. Entre la seva fauna hi destacaven els eriçons peluts gegants, pertanyents al gènere Deinogalerix. Alguns eren verdaders colossos, que podien arribar a pesar fins a 5 quilos. Es tracta dels eriçons peluts més grans que mai han existit. A més, es caracteritzaven per tenir unes potes curtes i robustes que no afavorien la seva rapidesa en el desplaçament per terra, i destacaven per tenir un cap gran i un musell prolongat. Tenien unes dents incisives afilades, seguides d’uns molars massius. Encara que a simple vista semblaven grans depredadors, la seva dieta es basava en els insectes i la carronya.

Les espècies de Deinogalerix tenien molt bon olfacte, a més d’una gran oïda. A principis del Pliocè, la paleoilla de Gargano va ser negada pel mar i va quedar submergida en el Mediterrani. Això va suposar l’extinció de Deinogalerix i de les altres espècies que allí habitaven, com els remugants de 5 banyes.

Imatge 3: Deinogalerix a escala amb un eriçó comú actual. Font: Mauricio Antón, CC BY.

Per què hi va haver tants gegants insulars?

Els mamífers gegants i nans són comuns en els ecosistemes insulars. Aquest fenomen evolutiu també s’observa en aus i rèptils. No obstant això, moltes d’aquestes espècies s’han extingit. Un exemple són els ocells elefant de Madagascar, que podien arribar a mesurar fins a 3 metres d’alt i pesar més de 700 quilos. Per sort, algunes d’aquestes criatures han sobreviscut fins avui, i les podem observar en la natura. Aquest és el cas de l’enorme dragó de Komodo, que pot arribar a pesar més de 150 quilos.

Les illes són ecosistemes molt diferents dels continentals. En primer lloc, les seves menors dimensions fan que siguin la llar de menys recursos naturals. De la mateixa manera, com que estan rodejades per mar, les espècies residents no poden migrar per cercar hàbitats més fructífers. Per això, les illes són ecosistemes amb poca energia i baix nombre d’espècies. A més, la seva àrea limitada prevé que puguin establir-s’hi poblacions de grans carnívors. Això requereix grans extensions de terra. Aquesta absència allibera les espècies herbívores de les illes dels seus enemics naturals. Totes aquestes característiques expliquen els sorprenents canvis morfològics i biològics de les espècies insulars.

NOTES:

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegeix l’original aquí: https://theconversation.com/los-gigantes-extintos-de-las-islas-mediterraneas-215030.

Imatge de capçalera: Il·lustració de l’elefant nan, la llúdriga gegant, el cérvol, el gos salvatge i la pica gegant que van habitar Sardenya fa milers d’anys. Peter Schouten / iDiv