Malalties del passat: trilobits ferits, dinosaures coixos i altres mals prehistòrics

De vegades, els paleontòlegs descobreixen teixits o estructures estranyes en les restes fòssils que els fan sospitar que van estar malalts. La paleopatologia és la disciplina científica que analitza aquestes alteracions i ens permet conèixer quines afeccions patien els organismes que van habitar la Terra en èpoques passades.

S’han identificat procesos patològics en una gran diversitat d’organismes extints, des de protozous fins a vertebrats. No obstant això, són més freqüents en aquells grups que tenen parts dures (més fàcils de fossilitzar) com ossos o closques. 

A més d’aportar dades sobre la biologia i l’ecologia d’aquests organismes, el seu estudi també és rellevant per entendre l’origen, la distribució i l’evolució de les malalties al llarg del temps. 

Com funciona la paleopatologia?

La comparativa entre el present i el passat és la clau per enendre els mals que van afectar als éssers prehistòrics. Per aconseguir un diagnòstic, la paleopatologia es recolza en una premissa fonamental: les malalties es desenvolupen de forma comparable en espècies actuals i extintes.

Els avenços tecnològics han permès un important salt qualitatiu en aquesta disciplina. De la mateixa manera que en la medicina, els fòssils amb anomalies s’escanegen a alta resolució, utilitzant el que coneixem com a TAC. Amb les resultats, és possible observar estrutures i teixits interns i aprofundir en el diagnòstic de la dolència sense malmetre la resta fòssil. 

Imatge 1. A. Os d’elefant, possiblement mamut, del Plistocè. S’hi observen uns forats enormes relacionats amb alguna probable malaltia infecciosa. B. Fulla de sassafràs, datada d’aproximadament l’Eocè. Les zones absents de l’interiore van ser causades per danys d’insectes. C. Fèmurs d’humans d’època romana, amb malformacions com a conseqüència de fractures o altres lesions. D. Húmer de Saurolophus, del Cretaci Superior de Mongòlia, en diferents vistes. Les fletxes marquen la mossegada feta per un dinosaure carnívor. A. Wellcome Library, London; CC BY 4.0.; B. Kevmin, CC BY-SA 3.0.; C. Wellcome Library, London; CC BY 4.0; D. David W.E. Hone & Mahito Watabe, CC BY 4.0, CC BY-SA.

A la caça del trilobit!

Els trilobits, amb més de 22.000 espècies descrites, són l’emblema del Paleozoic (539-251 milions d’anys). Aquests artròpodes extints, proveïts d’una closca dura, van habitar els ambients marins de pràcticamente tot el món. A més, van ser alguns dels primers organismes en experimentar la depredació en les seves pròpies carns. 

En alguns restes de trilobits es poden observar parts truncades o desdentegades. Científicamente, aquestes lesions s’han interpretat com a possibles mossegades de depredadors. En alguns casos, el marges d’aquestes mossegades mostren signes de remodelación, cosa que suggereix que van ser atacs de depredació infructuosos. Aquella vegada, el trilobit es va salvar!

Imatge 2. A. Espècimen TMP.1983.021.0034 del trilobit Gabriellus kierorum (Càmbric). A la figura A s’observa l’espècimen complet, i a la figura B, un augment de l’anomalia. Les fletxes blanques assenyalen el truncament, amb cert grau de remodelació. S’interpreta com un esdeveniment de depredació infructuosa. Bicknell i Holland, 2020, CC BY-NC-SA.

Però, qui es menjava aquests animals? Es creu que el més probable és que els seus depredadors fossin altres invertebrats duròfags, com cefalòpodes, asteroideus, artròpodes, etc. Alguns tenien cons orals i altres estaven provistos d’espines a les potes, semblants a les dels actuals crans de ferradura. També n’hi havia que presentaven apèndixs frontals que funcionarien com a martells. Fora l’eina que fora, els permetia trencar la closaca biomineralitzada.

Històricamente, s’havia pensat que els principals depredadors eren el anomalocàrids. No obstant, avui en dia extisteixen dubtes al respecte. Es suggereix que només els depredaven just després del procés de muda, quan la closaca del trilobit no estava endurida. 

A més de lesions relacionades amb la depredació, en els trilobits també s’han identificat anomalies associades a altres processos. Per exemple, alteracions del desenvolupament, complicacions durant la muda o malalties causade per paràsits. 

Ranquejant en el Juràssic

En les restes òssies i dentals dels dinosaures mesozoics s’hi han identificat una gran quantitat d’alteracions patològiques. Algunes s’han interpretat com a traumatisnes (fractures, amputacions, etc.), d’altres com a infeccions, i també s’han documentat malalties degeneratives o alteracions del desenvoluupament.

Però els dinosaures no únicamente ens han deixat restes esquelètiques, sinó també evidències de la seva activitat. Aquestes empremtes o rastres (conegudes com a icnites) poden aportar informació sobre la seva locomoció, com, per exemple, la velocitat a la què es desplaçaven, o sobre el seu comportament, com ara si es movien en grup o en solitari.

A més, algunes incnites suggereixen que certs dinosaures presentaven problemes en la marxa. En aquestes rastres s’observa una asimetria en la longitud de les passes. És a dir, alternaven gambades llargues amb d’altres de més curtes. Una hipòtesi suggereix que aquest patró podria indicar una marxa irregular, possiblement per evitar carregar una de les extremitats. L’origen, entre altres causes, podria ser una ferida o artritis. Encara que no són tan habituals com les patologies dels ossos i les dents, s’han identificat marxes irregulars en diferents tipus de dinosaures.

Imatge 3. Fragment d’un rastre d’icnites d’un dinosaure sauròpode de Colorado (EUA), del jacimient de West Gold Hill, del Juràssic Superior, amb possibles problemes de locomoció. A la secció C es mostren els paràmetres mesurats per estudiar els rastres. Romilio et al. (2025), CC BY.

Per altra banda, en l’estudi de les icnites també s’observen malformacions en els dits i els palmells. S’han identificat icnites de dinosaures amb dits absents, fracturats o deformats, així com extremitats corbades o irregulars. També se n’han descrit algunes amb excrescències anòmales, i fins i tot icnites completament torçades. Aquestes formes aberrants problablement reflecteixen lesions de l’animal (fractures, infeccions, etc.) o alteracions durant el desenvolupament. 

Evidències que el temps ha esborrat

No totes les malalties que van afectar els organismes del passat poden detectar-se en el registre fòssil. L’escassa preservació de teixits tous genera un biaix important, ja que la majoria de lesions i afeccions no deixen empremta ni en les estructures dures ni en les evidències de la seva activitat. A més, la resposta del teixit ossi sol ser lenta i, en alguns casos, pot tardar anys o fins i tot dècades a desenvolupar-se. Per això, moltes malalties, especialment les de caràcter letal, no deixen cap empremta en els fòssils i romanen fora del nostre coneixement en el temps profund. 

Un altre problema és el mimetisme tafonòmic. Durant l’enterrament i altres processos tafonòmics poden generar-se alteracions similars a les lesions patològiques, com ara abrasions o fractures. Per això, l’equip investigador a càrrec de l’estudi ha se ser cautelós i prestar una atenció especial als detalls per evitar identificar malalties allà on no n’hi ha.

La paleopatologia ens ensenya que la malaltia existeix des que es va originar la vida mateixa. Encara que rarament deixa empremta en el registre fòssil, quan ho fa ens permet treure el cap a les històries dels organismes d’una manera completament inusual: ens permet descobir no només com vivien, sinó també com emmalaltien, resistien o no aconseguien sobreviure. Fins i tot en el passat més remot, la vida mai va estar lliure de les seves pròpies fragilitats. 

NOTES:

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegeix l’original aquí: https://theconversation.com/enfermedades-del-pasado-trilobites-heridos-dinosaurios-cojos-y-otros-males-prehistoricos-280438.

Imatge de capçalera: Restes de fòssils marins (Marroc, Ordovicià), incloent-hi trilobits, estrelles de mar i ofiures, entre d’altres. Roman Deckert, CC BY-SA.