La disponibilitat d’or i plata, gràcies al descobriment d’Amèrica, i l’embranzida d’una nova estètica, el Renaixement, van originar innovacions monetàries. L’aparició de peces més grosses permeté un treball dels artesans més elaborat i reeixit. Les efígies convencionals dels reis medievals es van substituir per retrats que van assolir un elevat nivell artístic i tècnic.
Durant els segles XVI i XVII, la introducció d’innovacions tecnològiques ocasionà un perfeccionament de la fabricació de les monedes i, alhora, influí en l’ús de nous recursos decoratius. A més, els continus conflictes bèl·lics van originar emissions d’emergència en què la percepció artística va esdevenir secundària davant del contingut polític de les figuracions escollides. La pèrdua dels privilegis de Catalunya, arran del Decret de Nova Planta, significà la reducció quasi absoluta de les emissions monetàries pròpies al llarg de tot el segle XVIII. A l’inici del segle XIX, l’ocupació francesa reactivà l’encunyació de monedes a Catalunya, que, seguint els models estètics del neoclassicisme, recuperà emblemes i símbols de Catalunya. L’estètica neoclàssica es va mantenir en les escasses emissions catalanes realitzades al llarg del segle XIX, encara que es tendí cap a una evident unificació iconogràfica, palesa en l’establiment d’emblemes generals per a tot l’Estat espanyol, que es van mantenir fins al final de segle, quan la producció monetària a Catalunya va acabar definitivament.
Ferran II i els primers Àustria
Durant el regnat de Ferran II (1476-1516), els esdeveniments històrics contribuïren a unes importants modificacions monetàries. L’arribada abundant d’or procedent d’Amèrica va implicar una nova concepció de la moneda, en la qual les grans encunyacions auríferes van adquirir una gran rellevància, amb la qual cosa es van convertir en el suport on es feien més evidents les innovacions i les experimentacions artístiques. N’és un bell exponent l’encunyació de dobles principats d’or a Barcelona, en què s’abandona la concepció gòtica i s’incorpora l’estètica renaixentista. L’escriptura, en caràcters llatins, perd protagonisme enfront de la majestuosa efígie reial, que, amb un gravat excel·lent, aconsegueix un veritable retrat del sobirà aprofundint en els detalls, tant del rostre com de la indumentària. L’escut, gravat en el revers amb una gran simplicitat i elegància, mostra les armes dels dominis del rei: Sicília, Aragó i Nàpols. Però aquest nou tractament artístic no es generalitzà a totes les produccions monetàries i, al costat d’aquesta innovadora peça, n’hi ha d’altres, com per exemple els croats, en què l’estancament artístic i la convencionalitat es conserven sense cap modificació. D’altra banda, la unió de Castella i Aragó sota els Reis Catòlics també comportà una cohesió iconogràfica en les figuracions monetàries. Així, el tradicional senyal reial d’Aragó, fins aleshores tema principal de molts reversos monetaris, a vegades se substituí per un complex escut amb totes les armes dels territoris del nou imperi.
L’adveniment de Carles I (1516-56), com a únic monarca de tots els territoris de l’imperi espanyol, va originar una important reducció de les emissions catalanes. Ara bé, la seca de Barcelona va fabricar unes esplèndides emissions auríferes, on els retrats enfrontats de Joana i Carles mostren una composició d’una gran bellesa. Felip II (1556-98) reprengué l’encunyació del croat de plata amb la tradicional i inalterable creu al revers, encara que l’efígie reial, ara sense corona, va esdevenir un retrat exacte del monarca. Les faccions del rei són molt marcades; junt amb la representació de la característica gorgera ondulada del vestit, s’hi presenten moltes similituds amb els retrats pictòrics d’aquest monarca. Excepte el croat barceloní, la resta de monedes encunyades a Catalunya es van limitar a algunes senzilles emissions realitzades en ciutats com ara Girona, Granollers o Perpinyà; en aquesta última ciutat es documenta una de les poques representacions figurades de l’època, amb la imatge de sant Joan Baptista, dret i portant un anyell. En l’època de Felip III (1598-1621) es concedí el permís per encunyar una nova moneda a Barcelona —el trentí— que no aportà cap novetat, al contrari, ja que es recuperà la iconografia de les emissions d’or castellanes de l’època dels Reis Catòlics, probablement a causa del prestigi que havien aconseguit arreu d’Europa. Felip III també va conservar l’encunyació de croats a Barcelona, encara que sorprenentment va mantenir en ús encunys amb el retrat del seu predecessor, Felip II. Malgrat tot, l’any 1611 la seca de Barcelona, amb l’encunyació d’una nova moneda de coure —l’ardit—, es va incorporar a la tècnica de fabricació amb molí, la qual, implantada a la seca de Segòvia ja en època de Felip II, substituí la força manual per la mecànica en el procés d’encunyació, amb la qual cosa s’obtenien unes monedes més bones i perfectes. Paral·lelament, també s’emeteren monedes de coure en algunes ciutats catalanes en què els símbols heràldics o els escuts caironats són el tema principal dels reversos, mentre que als anversos s’aprecia un estil molt desigual, amb emissions que s’adapten als nous retrats reials i d’altres que conserven l’efígie encara amb característiques medievals.
La Guerra dels Segadors
La sublevació de Catalunya contra la política del comte-duc d’Olivares entre els anys 1640 i 1652 va provocar un important trasbals monetari a Catalunya; a més, l’aspecte formal de les emissions mostra l’evolució històrica d’aquest conflicte. En les emissions inicials realitzades a Barcelona es manté la referència al monarca Felip IV (1621-65) amb la inscripció del seu nom als 5 rals i als 5 sous de plata; fins i tot, als sisens de coure hi ha el retrat d’aquest monarca. Però les iconografies nacionals reapareixen, amb la introducció de l’escut coronat de Catalunya i la tradicional creu del croat en les emissions de plata o les armes de Barcelona sobre la creu de santa Eulàlia en les de coure.
L’any 1641 Catalunya es proclamà independent, la qual cosa ocasionà la desaparició de la imatge i del nom de Felip IV en les emissions monetàries, a més de la incorporació de la significativa llegenda «PRINCIPATVS CATALONIAE». A causa de les necessitats originades per la guerra, moltes poblacions catalanes, seguint els cànons iconogràfics establerts a Barcelona, van iniciar l’encunyació de veritables emissions d’urgència, en què molt sovint s’incorporava l’escut de la ciutat emissora al centre de la creu del revers. El mateix any 1641, la proclamació de Lluís XIII, rei de França, com a comte de Barcelona i príncep de Catalunya va implicar una nova empenta en la introducció de novetats dins l’art monetari català. L’encunyació simbòlica de lluïsos d’or i d’escuts de plata a la seca de París en nom de Catalunya, amb un excel·lent retrat del rei francès realitzat pel prestigiós escultor i gravador Jan Warin, degué comportar la introducció a Catalunya d’una nova estètica d’influència barroca. Moltes poblacions catalanes, com ara Barcelona, Cervera, Sanahuja, Solsona, Tàrrega, Valls, Vic o Vilafranca del Penedès, encunyaren monedes seguint els cànons artístics del model francès. Amb una habilitat desigual segons cada seca, el retrat de Lluís XIII va assolir grandiositat gràcies tant a la corona de llorer —símbol reial d’estil clàssic—, com al predomini de formes curvilínies, evidents en el gravat dels llargs i ondulats cabells o dels plecs de la capa.
Mort Lluís XIII l’any 1643, li va succeir el seu fill Lluís XIV, encara que el seu regnat no va ser tan fructífer des del punt de vista monetari, perquè la situació de guerra debilitava enormement l’economia catalana. Malgrat això, en ple setge de la ciutat de Barcelona, es va iniciar l’encunyació de peces de plata amb un valor de deu rals, a l’anvers de les quals es representava el retrat del rei infant, amb una gran perfecció tècnica i una gran semblança en la representació d’aquest governant amb les monedes franceses contemporànies, realitzades també per Jan Warin. Al revers, amb l’expressiva llegenda «BARCINO CIVITAS OBSESSA», s’estampava la tradicional creu del croat amb l’escudet caironat de la ciutat al centre.
La Guerra de Successió
En l’època de Carles II (1665-1700) les emissions catalanes quedaren reduïdes al tradicional croat; s’hi mantingué l’essència estètica de l’època, evident sobretot en el retrat del sobirà. Malgrat això, la desigualtat artística dels artífexs es fa palesa en les diferents emissions, algunes de les quals presenten una interpretació grollera i absent de realisme, mentre que altres mostren una tècnica de gravat molt acurada. Però amb la mort de Carles II i l’esclat de la Guerra de Successió, en què s’enfrontaren Felip d’Anjou i l’arxiduc Carles d’Àustria, van sorgir emissions simultànies en nom dels dos candidats al tron. D’altra banda, Felip V (1701-45) mantingué l’encunyació de croats a Barcelona, els quals en mostren el retrat amb una estètica d’influència barroca evident, seguint els gustos vigents a la cort francesa. Al mateix temps, l’arxiduc Carles també va emetre moneda a Barcelona, encara que amb recursos artístics i tècnics limitats, cosa que demostren tant els croats, que conserven encara el retrat de Carles II, com els ardits de coure elaborats simplement amb monedes antigues reencunyades amb senzilles ornamentacions o curtes llegendes. A més, l’arxiduc Carles també utilitzà la seca de Barcelona per fabricar peces de plata de 2 rals d’ús general per a tots els estats peninsulars, en les quals conflueixen aspectes estètics de gust barroc, evidents, per exemple, en l’ornamentació de les corones o en l’enllaç de les lletres que formen el seu nom.
El triomf de Felip V l’any 1714 i la promulgació del Decret de Nova Planta van tenir com a conseqüència la supressió de la sobirania política de Catalunya i la fi de les emissions pròpiament catalanes. Malgrat això, la seca de Barcelona va seguir funcionant, tot i dedicar-se a fabricar maravedisos de coure, moneda típicament castellana amb l’escut de les armes de Castella-Lleó i dels Borbó, que es convertí en el principal motiu iconogràfic. Aquestes emissions foren l’última mostra de la producció monetària a Catalunya fins al final del segle XVIII; a la resta de seques d’Espanya es donà un dels períodes de més grandiositat artística, sens dubte potenciada per la importància creixent de la medalla i per la formació de gravadors especialitzats en la confecció d’encunys.
Les emissions del segle XIX
La presència de l’exèrcit napoleònic al territori espanyol i el nomenament de Josep Bonaparte (1808-13) com a rei d’Espanya provocaren un alçament popular contra els francesos. Arran de la convocatòria d’unes corts a Cadis, s’establí una constitució monàrquica liberal representada per Ferran VII (1808-33). Aquesta situació política ocasionà un enfrontament bèl·lic entre dos bàndols, els quals, per necessitats tant de guerra com de legitimar el seu poder, van reprendre l’encunyació de moneda a Catalunya. Barcelona, sota el domini francès, va iniciar l’emissió de pessetes i quartos amb representacions d’una gran simplicitat i sense missatge iconogràfic, a causa de la ferma oposició de les autoritats locals a introduir a les monedes qualsevol al·lusió al poder francès. S’hi aconseguí, però, una elegància neoclàssica. A l’anvers es mostra la llegenda circular «EN BARCELONA» envoltada d’un cercle de fulles, a l’interior del qual s’inscriu el valor de la moneda amb dues senzilles branques enllaçades, mentre que el revers presenta l’escut romboïdal de Barcelona dins d’una corona d’alzina. Totes dues representacions, que incorporen evidents elements del passat clàssic, s’inspiren directament en les emissions franceses del Consolat.
Així mateix, la Junta Superior del Principat va encunyar monedes en nom de Ferran VII en una seca itinerant que primer s’instal·là a Reus, després a Tarragona i finalment a l’illa de Mallorca. Aquestes noves emissions, també amb una estètica neoclàssica, representen a l’anvers el bust de Ferran VII cobert amb un mantell i al revers l’escut coronat amb les armes de Castella-Lleó, de Granada i dels Borbó. Entre aquestes emissions, té una especial rellevància el retrat de Ferran VII de l’encunyació de Reus de l’any 1809; amb un elegant tractament quasi escultòric, és obra de Manuel Peleguer, autor de nombroses medalles i director de gravat a la Real Academia de las Nobles Artes de Valencia.
Però les necessitats de guerra també obligaren a augmentar les emissions de la Junta Superior del Principat a altres ciutats catalanes. Barcelona sols va emetre quartos de coure, en els quals, a més de la llegenda «PRINCIP. CATHAL», s’incorpora l’escut coronat del Principat de Catalunya. Girona, en un inici, es limitava a utilitzar cospells llisos en què simplement s’estampaven el valor, l’any d’emissió i el nom abreujat del rei. Més tard, i probablement amb encunys realitzats per Antonio Dassoy, un plater genovès instal·lat a Girona, la ciutat va emetre una excepcional emissió que, seguint el model de la seca itinerant, mostra un elaborat retrat de Ferran VII amb cuirassa. D’altra banda, la ciutat de Lleida també va emetre monedes amb una efígie del rei no gaire reeixida a causa de l’escassa habilitat del gravador, probablement Antoni Rosich. Tarragona i Tortosa també s’incorporaren a l’emissió de monedes en nom de Ferran VII, malgrat que la manca de recursos o la situació d’urgència solament els permeté utilitzar cospells llisos on s’estampaven l’escut de la ciutat o simples caràcters epigràfics.
Amb el triomf de Ferran VII com a rei constitucional d’Espanya, la seca de Barcelona va mantenir escasses emissions monetàries. Les monedes de plata seguien els emblemes espanyols, mentre que les de coure incorporaven al revers símbols propis, com ara els escuts coronats de Catalunya o de Barcelona, a vegades envoltats d’una delicada corona de llorer. Tanmateix, i per qüestions probablement polítiques, a partir d’aquell moment la seca de Barcelona va encunyar moneda d’una manera inconstant i intermitent, amb llargs períodes d’inactivitat o amb una fabricació restrictiva. A més, el gravat dels encunys se centralitzava cada vegada més al Departamento de Grabado de la Casa de la Moneda, de Madrid, on experts obridors confeccionaven els troquells que després es distribuïen a les diferents seques. Així, la Casa de la Moneda de Barcelona emetia majoritàriament monedes amb iconografies comunes a altres seques d’Espanya, encara que també feia algunes emissions pròpies. D’aquesta manera, durant el regnat d’Isabel II s’encunyaren tant pessetes de plata, en què es recuperaven els símbols utilitzats durant l’ocupació francesa, com quartos de coure, que s’inspiraven en les monedes realitzades en època de Ferran VII. Però la importància de la seca de Barcelona es mantingué, ja que l’any 1840 es modernitzà la maquinària de la fàbrica i s’introduïren per primera vegada a Espanya la premsa de Thonelier, que, accionada per un motor que aplicava el moviment per rotació, permetia augmentar la quantitat i millorar la qualitat de les monedes. No obstant això, les emissions realitzades a Barcelona abandonaren totalment la idiosincràsia catalana i seguiren les directrius iconogràfiques imposades per a tot l’Estat fins a l’any 1881, en què la seca va aturar definitivament l’activitat.