i Pompeu Fabra i Poch | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Diccionari de la literatura catalana

Pompeu Fabra i Poch

Literatura catalana
literatura lit
Lingüista, gramàtic i traductor.
Gràcia, Barcelona, Barcelonès, 1868 — Prada, Conflent, 1948

Estudià la carrera d’enginyer industrial, i ocupà una càtedra de química a l’escola d’enginyers de Bilbao, on residí entre el 1902 i el 1911. Amb tot, combinà els estudis d’enginyeria amb l’interès per la llengua. Des del si del modernisme, impulsà la campanya lingüística des de L’Avenç en col·laboració amb Massó i Torrents i Casas-Carbó (1890-92). En aquesta època traduí La intrusa de Maeterlinck, la qual es representà el 1892 en la segona festa modernista de Sitges, i Espectres (1894) d’Ibsen (juntament amb Casas-Carbó). D’aquesta època daten els seus primers llibres com a gramàtic: des d’un primerenc Ensayo de gramática del catalán moderno (1891) a la Gramática de la lengua catalana (1912), passant per la Contribució a la gramàtica de la llengua catalana (1898), entre d’altres. També fou un dels principals impulsors del Primer Congrés de la Llengua Catalana (1906). El 1912 Prat de la Riba l’introduí a la Secció Filològica de l’IEC, des d’on començà la tasca descriptiva i normativa del català, amb les Normes ortogràfiques (1913), el Diccionari ortogràfic (1917), la Gramàtica catalana (1918) i el Diccionari general de la llengua catalana (1932), a més de moltes altres publicacions i activitats. La faceta de gramàtic normatiu conviu amb la de teòric i difusor de la llengua literària i de l’estàndard escrit. En són mostra les seves Converses filològiques a La Publicitat (1919-28, publicades en format de llibre entre el 1954 i el 1956) i el recull d’articles El català literari (1932). Amb el final de la guerra civil, s’hagué d’exiliar i s’instal·là a Prada de Conflent, on residí fins a la seva mort. Allà començà el darrer treball, la Gramàtica catalana, que el seu millor deixeble (Joan Coromines) enllestí el 1956. Per tota aquesta tasca, ha estat considerat el codificador i principal ordenador de la llengua catalana moderna. El 2005 l’IEC inicià l’edició de les seves Obres completes, dirigides per Jordi Mir i Joan Solà. Han aparegut els següents volums: Gramàtiques de 1891, 1898, 1912 (vol. 1, 2005), amb estudis i repertoris bibliogràfics d’Antoni M. Badia i Margarit, Joan Martí i Castell, Joan Julià Muné i Sebastià Bonet; Sil·labari, Gramàtiques de 1918 (curs mitjà), 1928, 1929, 1941 i Cursos orals (vol. 2, 2006), amb estudis i repertoris bibliogràfics de Maria-Rosa Lloret, Joan-Rafael Ramos i Josep González-Agàpito; Articles erudits, Gramàtiques francesa i anglesa (vol. 3, 2006), amb estudis i repertoris bibliogràfics de Joan Mascaró, M. Teresa Garcia Castanyer i Max W. Wheeler; i Diccionari general de la llengua catalana (vol. 5, 2007), amb estudis i repertoris bibliogràfics de Germà Colón i Joan Veny.

Llegir més...