OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Diccionari de la literatura catalana

Francesc Matheu i Fornells

Literatura catalana

Sumari de l’article

literatura lit
Poeta i editor.
Barcelona, Barcelonès, 1851 — Sant Antoni de Vilamajor, Vallès Oriental, 1938

Vida i obra

Net d’indians i fill d’un advocat que residia a Barcelona des del 1851, s’adscriví des de molt jove al moviment literari catalanista i fou un dels fundadors de La Jove Catalunya (1868) i de La Misteriosa. Des del 1871 intervingué en l’organització dels Jocs Florals de Barcelona, en què el 1873 guanyà un segon accèssit i posteriorment cinc premis ordinaris, tres d’extraordinaris i vuit accèssits més. Hi fou nomenat mestre en gai saber el 1897, mantenidor els anys 1880, 1881, 1899, 1908, 1919, 1925 i 1933, i president el 1902, i en presidí el consell directiu del 1910 al 1935. El 1875 publicà Cançons alegres d’un fadrí festejador, però, de fet, la seva aportació poètica més valuosa són els llibres Loreliquiari (1878) i La copa. Brindis i cançons (1883), d’una estètica austera i intimista, allunyada del romanticisme retòric. Més tard publicà Tardania (1897), recollí poemes antics i nous a Poesies (1899) i, finalment, Versos de vell (1928). Realitzà una importantíssima tasca com a editor, iniciada el 1870 en passar a dirigir “La Gramalla”, continuada en l’“Anuari Català” (1875) i en el Calendari Català de Briz, i concretada entorn de La Il·lustració Catalana (1880-94), de la qual fou director, animador i mecenes, com també d’“Il·lustració Catalana” (1907-17) i de “Catalana” (1918-26). El 1884 fundà l’editorial del mateix nom, amb un extens catàleg de publicacions, entre les quals la col·lecció “Lectura Popular” (1913-21). La seva oposició als nous corrents de la cultura catalana se centrà especialment en la qüestió lingüística; així —des de les seves revistes, però també des de l’Acadèmia de Bones Lletres i la tribuna dels Jocs Florals de Barcelona—, es negà, fins el 1934, a acceptar les reformes de l’Institut d’Estudis Catalans. Aliadòfil decidit, fomentà nombrosos actes d’amistat francocatalana i hi participà, i el 1920 li fou concedida la creu de la Legió d’Honor. Presidí l’Orfeó Català (1914) i l’Ateneu Barcelonès (1920). Figura popular, hom l’identificà com un representant típic de l’esperit tradicional de la Renaixença, la qual contribuí a consolidar d’una manera decisiva amb la seva actuació.

Bibliografia

  1. Casacuberta, M. (20061), p. 89-120
  2. Casacuberta, M. (2007), p. 233-243
  3. Duran Tort, C. (1997), p. 307-322
  4. Martí i Baiget, F. (2007)
  5. Matheu, R. (1971)
  6. Saltor, O. (19651).
Vegeu bibliografia

Llegir més...