Anglaterra

Tarn Hows, a la regió dels llacs, Anglaterra

S'estén, dins de la illa de Gran Bretanya, des d’Escòcia fins al canal de la Mànega i limita a l’oest amb Gal·les.

La geografia física i humana

Hi ha dues regions ben diferenciades: la del nord i l’oest, i la del sud i l’est, que corresponen, respectivament, als Highlands (‘terres altes’), i als Lowlands (‘terres baixes’). Al nord-oest es troben restes del plegament caledonià que corresponen al massís de Cumberland, format per roques cristal·lines. Les valls són disposades de manera radial tot formant un país molt trencat. L’erosió glacial ha deixat diverses empremtes en aquest massís; una d’elles són els nombrosos llacs (Lake District), que constitueixen actualment un dels principals centres turístics de la Gran Bretanya. La vall del riu Eden separa a l’est la cadena Penina del Cumberland; aquesta vall, que té el seu origen en el plegament hercinià, és disposada de nord a sud, i per això rep el nom de columna vertebral d’Anglaterra; és un anticlinal calcari que no sobrepassa els 900 m d’altura i que l’erosió glacial ha desmantellat tot deixant al descobert, tant a l’est com a l’oest, les capes carboníferes, alhora recobertes per les margues del Secundari que formen les planes del Lancashire, del Merseyside, del Gran Manchester i del Cheshire a l’oest, de l’antic comtat de York a l’est, i els Midlands al sud. La península de Cornualla (comtats de Cornualla, Devon i Somerset) té el mateix origen hercinià i forma un altiplà orientat de nord a sud. Els Lowlands són formats en general per sediments secundaris; la superposició de capes dures i toves dona lloc a un relleu de costes en el qual el front abrupte mira sempre a l’oest. Les dues línies de costes més importants són les Cotswold Hills (Juràssic) i les Chiltern Hills (Cretaci). Ambdues línies segueixen una direcció SSE-NNE, i enmig s’obre una depressió recorreguda a l’est pel curs alt del Tàmesi, i que acaba a l’oest, a la regió de Fens. Al sud d’aquestes línies de costes, els sediments secundaris resten recoberts per les argiles terciàries de la conca de Londres, i més al sud es troben dues depressions: el Hampshire, anticlinal terciari, i el Weald, altiplà calcari obert en un anticlinal trencat, limitat al nord i al sud per les cadenes de turons North Down i South Down, constituïdes per calcàries cretàcies que formen els famosos penya-segats de Dover.

Els rius d’Anglaterra són curts, però cabalosos; ofereixen, doncs, moltes facilitats per a la navegació i constitueixen un element important per a les comunicacions. Molts d’ells han estat adaptats per al transport de mercaderies i són molt útils per a les grans regions industrials. Les costes són molt retallades, especialment a l’oest, i han donat lloc, a les desembocadures dels rius, a grans estuaris, on hi ha gairebé tots els ports anglesos, que alhora permeten que la influència oceànica penetri terra endins, talment, que la marea arriba a pujar, al port de Londres, uns 6 m.

El clima d’Anglaterra, a causa de la seva situació marítima i per l’efecte del corrent del Golf (Gulf Stream), és moderat, principalment a l’oest i al sud-oest, més exposats als vents oceànics, i les valls dels rius permeten que aquesta influència marítima penetri terra endins, bé que la cadena Penina no permet el seu pas a l’interior del país. Així, és notable la diferència tant de temperatura com de precipitacions entre el sud-oest i l’oest i les regions de l’hivern no tenen un traçat horitzontal, sinó que travessen Anglaterra de nord a sud.

La vegetació natural és, bàsicament, de tipus atlàntic. A l’estat actual predominen els prats; els boscs caducifolis i les landes han estat molt destruïts.

La densitat de població d’Anglaterra (359 h/ km2) és molt superior al total de la Gran Bretanya (228 h/km2). Les regions més poblades corresponen a les més industrialitzades: Lancashire, Cheshire, Merseyside, Great Manchester, West Yorkshire, els Midlands i les àrees de Southampton i de Bristol al sud i de Sunderland al nord; al contrari, a les planes del sud, on l’activitat fonamental és l’agricultura, la densitat de població és més baixa, i arriba al mínim al Cumberland i a la part nord de la cadena Penina, que són àrees gairebé desèrtiques. La regió de Londres, centre de totes les activitats del país, és una de les concentracions humanes més grans del món.

La geografia econòmica

Tradicionalment, a Anglaterra, hom contraposava dos tipus d’economia: l’agrícola, concentrada a les planes de l’est i del sud, i la ramadera, establerta al nord i a l’oest. Actualment, el sud i l’est conserven la preponderància agrícola del país, i, a més, s’hi ha desenvolupat una important indústria de transformació. Les zones agrícoles per excel·lència són: Ànglia de l’Est, la comarca de Fens, les planes del sud i Cornualla. El conreu més important és el de cereals, però hom destina la major part de la superfície agrícola a prats i pastures, els quals nodreixen una important ramaderia, especialment la bovina. A la costa est ha estat desenvolupada una important indústria pesquera, principalment d’areng. Els ports principals són Grimsby, Hull, Lowestoft i North Shields a la mar del Nord, Fleetwood a la mar d’Irlanda i Plymouth a la Mànega.

L’activitat industrial anglesa és la més important, basada tradicionalment en els jaciments de carbó, al voltant dels quals hom ha desenvolupat grans regions industrials. Les principals conques hulleres són situades al West Yorkshire, South Yorkshire, Nottinghamshire, Derbyshire, Durham, Northumberland, Lancashire, Staffordshire i Warwickshire. Actualment el carbó perd importància en relació amb el petroli, el gas i l’energia d’origen nuclear. El petroli, que és d’importació o prové de la mar del Nord, davant les costes escoceses, és refinat als principals estuaris anglesos (Tàmesi, Tees, Mersey, Humber i Southampton). La indústria siderúrgica —en declivi— se centra principalment a Cleveland (South Teeside-Lackenby), a Humberside (Scunthorpe), a Sheffield i a Lancashire. Quant a la indústria metal·lúrgica cal destacar la de l’alumini, en especial, i les del coure i del plom. En el camp de la construcció mecànica destaquen la maquinària tèxtil, agrícola, ferroviària, automobilística i d’aparells elèctrics; mereixen atenció especial la indústria aeronàutica (Wight, Bristol, Wolverhampton, Coventry, etc.) i la construcció naval (Tyne, Tees, Mersey i Southampton). La indústria tèxtil manté una tradicional rellevància dins l’economia. Lancashire i Manchester són els principals centres de la indústria cotonera i Yorkshire i Londres de la llanera. Altres indústries importants són la química, la farmacèutica i l’alimentària. Finalment cal constatar una progressiva pèrdua d’importància del sector industrial anglès, la qual cosa, però, és parcialment compensada per l’expansió del sector terciari, que ocupa aproximadament un 60% de la població activa, centrat a les grans ciutats com ara Londres, Manchester, Birminghan i Bristol.

La història

Els precedents

El conjunt megalític de Stonehenge, situat al Wiltshire

La prehistòria d’Anglaterra ha d’ésser considerada dins el conjunt de la de les illes Britàniques, però cal fer-ne una distinció, per tal com les cultures successives tingueren més vinculació amb les continentals, puix que totes les invasions començaren per Anglaterra i algunes no passaren més enllà. És, doncs, el territori britànic el que té un passat remot més ric i variat. Hom coneix vestigis des del Paleolític inferior, i les troballes de Clacton-on-Sea han donat nom a una indústria del Paleolític superior, el Clactonià. El Paleolític inferior i l’Epipaleolític no són gaire ben documentats. La primera cultura agrícola és la del Windmill Hill, que pertany al conjunt del “Neolític occidental” (com la cultura dels sepulcres de fossa de Catalunya), i que entrà a Anglaterra cap al 3000 aC. Ve després de la fase megalítica, amb el primer ús del metall: un dels monuments més famosos és el de Stonehenge, a Wessex. L’arribada del vas campaniforme, cap al 1800 aC, sembla una nova invasió, que els investigadors britànics anomenen Beaker-folk (poble del vas campaniforme). L’Edat del Bronze, tant la fase megalítica com la campaniforme, és un moment brillant. El fet més notable de l’Edat del Ferro és la invasió dels celtes, que ocuparen les illes Britàniques, i més intensament Anglaterra, la qual cosa ha motivat que el poble i la civilització siguin molt semblants als de la part continental més pròxima (França, Bèlgica). Els romans començaren d’intervenir els anys 55-54 aC amb el desembarcament de Juli Cèsar, un cop conquerida la Gàl·lia, però l’ocupació no fou duta a terme fins l’època de Claudi, els anys 43-47 dC, ampliada per Agrippa a l’època de Vespasià (78-84 dC) fins més enllà de Firth of Forth, on Adrià feu establir (122-127 dC) un mur fortificat d’una banda a l’altra de l’illa (mur d’Adrià), el qual en època d’Antoní Pius fou repetit més al nord, i que comprenia part del sud d’Escòcia (142 dC). Aquesta segona línia, però, fou abandonada molt aviat (185 dC). La romanització es desenvolupà com als altres territoris de l’Imperi, però no fou especialment intensa. Diverses ciutats importants actuals, com Londres, tenen base romana.

Les invasions germàniques

Quan les legions romanes abandonaren la província de Britània el 407, aquesta es trobava en un estat de romanització molt incomplet en comparació amb la Gàl·lia o Hispània. Solament el terç sud-oriental de l’actual Anglaterra presentava un poblament marcat per la dominació imperial. La resta de l’illa, bé que la presència romana —sobretot militar— hi era conspícua (vies, castra i castella, els murs d’Adrià i d’Antoní), conservava pràcticament intactes les característiques del poblament indígena, prou dispers enmig de boscs, erms i aiguamolls. Solament a les grans ciutats hom parlava el llatí, mentre que la gran massa de la població conservava els seus dialectes cèltics britònics. El principal element cultural important que es difongué pel territori de l’actual Anglaterra fou el cristianisme. L’evacuació de la guarnició romana deixà la província exposada a les incursions dels pictes i escots (irlandesos) i sobretot a la penetració dels pobles germànics somoguts pel gran moviment d’ètnies de l’Europa del s V. Els juts i els angles de la veïna costa de Schleswig i una part dels saxons, ensems amb d’altres petites estirps, penetraren en grups separats a partir de mitjan s V, utilitzant els grans estuaris de la costa oriental (Tàmesi, Wash, Humber). La invasió germànica de Britània tingué un caràcter molt diferent de la de les altres províncies romanes. Els nouvinguts venien a conquerir el país i a ocupar totes les terres, expulsant-ne o esclavitzant-ne els habitants. Hi hagué una tenaç i organitzada resistència dels indígenes sota la direcció de caps com Aureli Ambrosi i el semillegendari Artús, que aconseguiren d’aturar temporalment la dominació germànica, assolida, però, fonamentalment, vers l’any 615. Els cristians celtes restaren dividits en els actuals territoris de Cornualla, Gal·les i Escòcia, on s’havien instal·lat els irlandesos, que hi fundaren el regne de Dalriada. El paganisme dels invasors, llur nombre i el caràcter de la conquesta expliquen l’escassesa extremada de romanalles culturals cèltiques a Anglaterra, des de les formes de poblament fins a la llengua.

El primer període anglosaxó

Els establiments dels invasors es concretaren en una sèrie de petits regnes (Kent, poblat pels juts, Essex, Sussex, Wessex pels saxons, Ànglia de l’Est, Mèrcia i Northúmbria pels angles) que, més o menys establerts, constituïren l’anomenada Heptarquia anglosaxona. Els petits regnes germànics aviat assoliren un sentiment d’unitat enfront dels celtes sotmesos o marginats i, alhora que continuaven la conquesta d’Anglaterra, es disputaren l’hegemonia del país.

L’Heptarquia

Successivament, Aelle de Sussex (~477 — ~491), Ceawlin de Wessex (560-592), Etelbert de Kent (560-616), Raedwald d’Ànglia de l’Est (~600 — ~627), Edwin (617-633), Oswald (634-642) i Oswy (643-670) de Northúmbria, Wulfhere (658-675), Etelbald (716-757) i Offa (757-796) de Mèrcia obtingueren el reconeixement més o menys general del títol de bretwalda (‘dominador de Britània’). La societat anglosaxona era estructurada en diverses classes d’homes lliures, des dels reis, passant pels aethelings, els earls o els gesiths, fins als ceorls, seguits, en l’escala social, d’alguns grups de persones semilliures i, segons sembla, amb pocs esclaus. Totes aquestes categories es reflectien en el wergeld que les lleis preveien per l’homicidi de llurs integrants. El rei, que era assistit i controlat pel witenagemot o assemblea dels savis (magnats), depenia, per al manteniment del seu prestigi i autoritat, de la seva major o menor riquesa en terres i rendes, la qual li permetia de sostenir un més o menys nombrós comitatus de guerrers. Per a la defensa del país i per al manteniment de l’ordre podia recórrer —amb limitacions d’espai i de temps— al fyrd o milícia integrada per tots els homes lliures en situació de prendre les armes. El gran fet social i cultural que es produí durant aquest període fou la conversió al cristianisme dels pobles germànics instal·lats a Anglaterra. Aquesta conversió no es produí pas en una iniciativa dels cristians celtes, sinó per impuls directe del papa Gregori el Gran, amb la missió d’Agustí de Canterbury (597) a Kent. Seixanta anys després, tots els reis anglosaxons s’havien convertit. Els monjos escotoirlandesos començaren a col·laborar en la tasca final de catequesi, però toparen amb el clericat romà en les qüestions de la tonsura i del còmput de la pasqua, i finalment foren derrotades llurs tradicions al sínode de Withby (663). Anglaterra fou el primer país d’Europa, després d’Itàlia, on foren fundades cases benedictines. La conversió representà per a Anglaterra la connexió amb el món cultural mediterrani i un factor de progrés tècnic i administratiu. Cal notar el paper que la cultura eclesiàstica reservà a la llengua vulgar. L’Església d’Anglaterra fou, per manca de tradicions pròpies i un cop abatuda la resistència de la disciplina irlandesa, la més romana d’Europa, llevat d’Itàlia. Aquest fet posà una de les bases de la posterior resistència nacional contra el pontificat. L’experiència missionera i l’especial vinculació a Roma per part de l’Església anglosaxona motivaren que el papat li encarregués la tasca de conversió de les estirps de Germània —encara mig paganes—, tasca que fou brillantment executada per homes com Willibrord o Winfrid (Bonifaci). Poc abans de les invasions vikingues, Anglaterra havia aconseguit un grau notable de civilització i practicava un actiu comerç amb el continent. Egbert de Wessex havia assolit, vers el 829, un reconeixement més o menys generalitzat com a nou bretwalda, però el 835 començaren les incursions daneses.

Les invasions nòrdiques

El gran moviment dels pobles escandinaus que commogué l’Europa dels segles IX i X es manifestà a les illes Britàniques per les ràtzies dels noruecs, que acabaren per fundar petits estats a Irlanda i a Escòcia, mentre que a Anglaterra el mateix procés, a càrrec dels danesos, desembocà en una instal·lació massiva dels invasors a la meitat nord-oriental del país, on constituïren, a partir del segle IX, el Danelag o país de llei danesa, on la colonització nòrdica, que tenia com a punts forts els anomenats Cinc Burgs, fou considerable i on acabà per fondre's amb la població anglosaxona, a la qual llegà nombroses característiques socials i lingüístiques. La resistència anglosaxona fou tenaç i a vegades desesperada —cal notar que els danesos es presentaren de primer com a pagans inconciliables i ferotges saquejadors de monestirs—. L’estabilització del Danelag (~886) solament fou aconseguida gràcies a l’heroica constància i geni organitzador d’Alfred el Gran de Wessex (871-899). Els seus successors, Eduard (899-925) i Athelstan (925-939), emprengueren amb bon resultat la reconquesta del Danelag, on els invasors començaven a cristianitzar-se i a mesclar-se amb els angles. Després d’algunes vicissituds, sota Edgard (957-975), reorganitzador de l’estat i de l’Església, semblà passat el perill per als anglosaxons, però el procés d’unificació dels principats d’Escandinàvia comportà finalment una nova conquesta danesa, aquesta vegada total, amb caràcter imperial i sota un monarca cristià. Canut el Gran (1016-35) regnà sobre gairebé totes les riberes de la mar del Nord. El seu imperi, però, no el sobrevisqué i poc després de la mort del seu fill Harold Peu de Llebre (1042), fou restaurada la dinastia de Wessex.

La restauració anglosaxona i la conquesta normanda

Eduard III de Wessex dit el Confessor (1042-66), havent tornat d’un llarg exili a França, es trobà amb una Anglaterra molt diferent del país mig tribal del temps anterior a les invasions daneses. Els shires tradicionals, al capdavall divisions administratives d’una monarquia guerrera i patriarcal, es trobaven agrupats sota el govern directe d’uns pocs poderosos earls (versió anglesa del jarl escandinau) fins a l’extrem de crear una situació en alguns aspectes similar a la fragmentació feudal del continent, mentre que a l’altre extrem de l’escala social les relacions de clientela s’havien desenvolupat en la formació d’un servatge fins llavors desconegut. El patrimoni reial, drenat per contínues alienacions, sobretot a favor de l’Església, llevava a la monarquia la font de la seva autoritat i poder. Eduard es voltà de col·laboradors normands i bretons, tant laics com eclesiàstics, cosa que no feu sinó provocar la gelosia i animadversió dels magnats indígenes. Guillem de Normandia, emparentat per la seva mare amb els reis anglosaxons, rebé la promesa d’Eduard, que no tenia fills, d’ésser-ne el successor. El poderós earl Godwin de Wessex pogué imposar-se i el seu fill Harold fou elegit rei pel witenagemot (1066). Guillem de Normandia es preparà tot seguit per a la invasió. El primer cop a aturar fou, però, el desembarcament del rei de Noruega, Harald Hardrada, al Yorkshire. Harold, després de derrotar-lo brillantment a Stamford Bridge, es dirigí, brida abatuda, vers el sud-est, voltat del seu seguici personal i donà, al front d’aquest i dels fyrds de la regió, batalla al duc Guillem (14 d’octubre del 1066) a Hastings. La victòria dels normands, sobretot de la cavalleria armada a l’estil francès, fou completa. Harold i els seus germans hi moriren i Guillem, assolit un reconeixement general, fou coronat rei d’Anglaterra (Guillem I d’Anglaterra, 1067-87). De primer, el Conqueridor acceptà la submissió dels magnats anglesos, però diverses revoltes el portaren, després del 1069, a una política de substitució de la noblesa local a profit dels seus companys d’aventura.

La dinastia normanda

Guillem el Conqueridor es trobà, després de la seva victòria, senyor d’un petit regne, relativament poc poblat, però que per la seva organització social i política presentava les condicions per a continuar i desenvolupar lliurement la política que havia convertit Normandia en un estat especialment apte per a servir les ambicions polítiques i militars del seu sobirà. Guillem es proclamà continuador de la monarquia d’Eduard el Confessor i sabé, amb el seu caràcter imperiós, conjuminar les institucions nadiues, en allò que podien afavorir un govern enèrgic, amb els aspectes més dinàmics del feudalisme continental, tot conservant, en contrast amb els sobirans contemporanis, la seva primacia indiscutible. L’alta noblesa anglosaxona, gairebé destruïda, fou substituïda per membres de la noblesa continental —normands i altres—. El Conqueridor tingué cura, però, de conservar la dispersió dels dominis senyorials, característica de l’època anterior, evitant així la formació dels grans senyorius que capolaven l’Europa del seu temps. Es reservà 1.400 mannors (‘senyorius’), que representaven un quart de la renda nacional. Conservà el caràcter sacral de la darrera monarquia anglosaxona i obtingué, a part els sagraments i homenatges dels vassalls directes (tenants in chief), el jurament de tots els vassalls inferiors, convertint-se així, en certa manera, en superior feudal immediat de tot el país. D’altra banda, a l’Anglaterra medieval tota la terra era, en principi, del rei, de manera que hom no hi reconeixia drets absoluts (alous) o preexistents. La tasca d’organització del nou poder fou possible mitjançant un cadastre general (Domesday Book) el 1086. A part els dominis de la corona i el senyoriu indirecte, el rei comptà amb la institució peculiar de les forests, que reservava per al rei la caça major, l’explotació dels boscs i una multitud de rendes provinents de la cessió dels drets i de les sancions pecuniàries. La monarquia comptava, a més, amb un tribut territorial heretat del temps de les invasions daneses, el danegeld. Els shires foren conservats com a divisions administratives (comtats) sota el control dels sheriffs, nomenats per la corona. Eclesiàsticament, Guillem, que havia substituït la majoria dels prelats anglosaxons per clergues del continent, entrà en conflicte amb Anselm, arquebisbe de Canterbury, amb motiu de les investidures. El rei dividí els seus dominis entre els seus fills, fet que provocà conflictes dinàstics entre l’hereu de Normandia, Robert Courteheuse, i Guillem II el Roig, d’Anglaterra (1087-1100). Enric I (1100-35) Beauclerc començà el seu regnat amb l’atorgament d’una carta de coronació, on eren ratificats els drets dels feudataris segons els costums vigents. Aquest ús de les cartes de coronació és un precedent de la Carta Magna i una expressió primerenca de caràcter legalista de la monarquia anglesa. Amb Esteve de Blois (1135-54) s’extingí la branca masculina de la dinastia normanda. La monarquia normanda no fou, fins molt tardanament, hereditària en el primogènit: l’elecció dels magnats podia recaure en qualsevol membre de la família.

Els Plantagenet

El 1154 accedí al tron Enric Plantagenet (Enric II d’Anglaterra, 1154-89), fill de Matilde d’Anglaterra, que acumulà així a la seva herència paterna (Anjou, Maine i Turena) i a l’administració dels béns d’Elionor d’Aquitània, amb qui s’havia casat dos anys abans (Aquitània, Poitou), els dominis de la corona normanda, i es transformà, per tant, en el principal vassall del rei de França —amb més de la meitat dels territoris d’aquest regne— i en un dels més poderosos monarques de l’Europa occidental.

Els dominis continentals de la corona anglesa durant els segles XII a XV

Aquest esdeveniment alterà durant segles el caràcter de la monarquia anglesa, en traslladà en gran part el centre polític i econòmic al continent i creà les bases d’un conflicte que havia de desembocar anys després en la Guerra dels Cent Anys. Enric II sabé, però, expandir, a més, el seu poder damunt la resta de les illes Britàniques. El caràcter del primer Plantagenet —una poderosa intel·ligència al servei d’una política dominadora, ambiciosa i mancada d’escrúpols—, que es manifestà en el cèlebre episodi del martiri de Tomàs Becket, trobà el seu millor camp d’acció en la tasca organitzadora: establí definitivament en les Assizes de Clarendon (1166) i Northampton (1176) el sistema de jutges reials itinerants (justices in eyre), la introducció del jurat d’acusació, la reserva de determinades causes a la règia jurisdicció i una sèrie de mesures adreçades a assegurar el manteniment de l’ordre públic. La Grand Assize (1179) donà garantia reial a la possessió dels feus menors contra els abusos i dilacions dels magnats. En l'Assize of the forest (1184) refermà els drets reials sobre els territoris aforestats (un terç del país), un dels principals recursos financers de la corona. La perllongada absència de Ricard I Cor de Lleó (1189-99), a causa de les croades, i el recaptament del seu elevat rescat contribuïren al desordre feudal i al descontentament. El seu germà Joan I Sense Terra (1199-1216) perdé, en una guerra desastrosa, gairebé tots els dominis continentals, compresa la Normandia. El descontentament que això provocà, unit als abusos del poder reial, sobretot en matèria fiscal, portà a una revolta general dels tenants in chief, sostinguts per gairebé tota la població, compresa la influent ciutat de Londres. El rei s’hagué de sotmetre i atorgà, el 1215, a Runnymede la que després fou coneguda com a Magna Charta Libertatum. Aquest document, que la posteritat convertí en el fonament dels drets constitucionals anglesos (especialment la il·licitud dels tributs imposats sense consentiment), no era en el seu contingut més que una ratificació i garantia del dret vigent. Contenia, però, d’una manera inequívoca (formació d’una comissió de 25 magnats encarregats de vigilar-ne l’aplicació) el principi de submissió de la monarquia al dret pactat. Enric III (1216-72) continuà els esforços del seu pare Joan I per no respectar la Carta Magna i amb aquest motiu hagué de fer front a la guerra dels barons, davant els quals hagué de transigir. Eduard I (1272-1307) presidí en el seu regnat una etapa fonamental del desenvolupament social que, amb les característiques generals a l’Europa del seu temps —decadència del feudalisme i sorgiment d’una societat predominantment secular—, sumades a les peculiaritats institucionals d’Anglaterra, produí una evolució constitucional decisiva per al futur. A part la definició i el desenvolupament de les institucions feudals, en llur especial versió anglesa (estatuts de Westminster el 1275, el 1285 i el 1290; de Gloucester el 1278; estatut de la “mà morta” el 1279), a part les reformes fiscals i administratives que comportaren la fixació dels principals departaments de la cúria règia (tribunals del King's Bench i de Common Pleas, l’Exchequer i la Cancelleria), les successives reunions del consell dels magnats i dels prelats, ampliat amb els representants de ciutats i viles i de la petita noblesa rural (knights of the shire), és a dir, els commons, dugueren a la consolidació d’aquesta institució —el parlament—, que en la reunió del 1295 assolí la seva forma definitiva per a un llarg futur (Model Parliament). Les necessitats financeres provocades per les guerres d’Escòcia i de Gal·les obligaren el rei a recórrer amb freqüència al parlament, el qual aprofità aquestes circumstàncies per aconseguir el seu desenvolupament. El 1290 foren expulsats els jueus del país. El deplorable regnat d’Eduard II (1307-27) acabà amb una invasió des del continent capitanejada per la seva despitada muller, Isabel de França, que el deposà i li feu donar mort. Durant el seu regnat fou perdut el domini sobre Escòcia i el rei mateix declarà interessadament —per tal de fer front als seus barons revoltats— que la intervenció dels comuns al parlament era indispensable per tractar dels afers del regne. En arribar a la majoria d’edat, Eduard III (1327-77) desplegà —empès per les seves necessitats bèl·liques (guerres d’Escòcia i dels Cent Anys)— una política que recolzava en dos pilars: una burocràcia addicta i la col·laboració dels comuns, que per aquest temps es constituïren en cambra separada. Cal fer notar que, fora de moments excepcionals, el parlament anglès fou dominat políticament pels magnats (lords espirituals i temporals). El parlament obtingué l’establiment definitiu del seu dret exclusiu a votar imposts, les “vetes de la bossa”. Altres importants mesures foren l’establiment dels keepers of peace (mantenidors de la pau), els futurs jutges de pau, que confiaren a la petita noblesa importants comeses judicials, administratives i policials, i els estatuts dels Provisors (1351) i de Praemunire (1353, 1365), que disposaven respectivament un control regalista sobre les investidures eclesiàstiques i convertien en delicte el fet de recórrer davant de tribunals estrangers (sobreentès: la cúria romana). El regnat fou sobretot assenyalat per l’inici de la gran lluita amb la monarquia francesa.

La Guerra dels Cent Anys

La importància que havien tingut, i que en part mantenien, els dominis continentals de la corona anglesa excità l’ambició dels monarques anglesos, quan, el 1328, s’extingiren amb Carles IV, els Capet directes. Eduard III, que hi era emparentat per línia materna, després d’un primer reconeixement de Felip IV de la branca de Valois, es decidí a reclamar la corona francesa el 1337 i inicià dos anys després una lluita que havia de durar més d’un segle (1453). Més que de guerra en sentit formal hom pot parlar d’un gran conflicte dinàstic i, cap a la darreria, nacional, amb alternatives d’accions bèl·liques, treves i tractats guerra dels Cent Anys. La primera etapa del conflicte fou assenyalada per la gran victòria anglesa de Crecy (1346). Després d’una treva que expirà el 1355, els francesos sofriren un segon desastre a Poitiers (1356). La pau de Brétigny (1360) restaurà per a la corona anglesa en gran part els dominis que havien estat d’Enric II. La reacció francesa sota Carles V el Savi (1368-80) reduí els dominis anglesos a Calais i Bordeus. La segona etapa de la guerra recolzà en el conflicte intern de França entre les faccions dels armanyacs i els borgonyons. Aquests darrers s’aliaren (1415) amb Enric V d’Anglaterra, el qual reiterà el mateix any la superioritat anglesa a Azincourt. L’èxit polític de l’empresa fou temporalment total: Enric d’Anglaterra fou reconegut hereu, al tractat de Troyes (1420), però el predomini anglès trobà, poc després de la mort d’Enric V (1422), el seu aturador davant els murs d’Orleans (1428). La reacció patriòtica francesa tenyida d’una aura religiosa centrada en la figura de Joana d’Arc portà, malgrat el desastre personal de l’heroïna, a la coronació a Reims del delfí amb el nom de Carles VII (1429), que completà l’obra de reconquesta del territori francès del 1440 fins al 1450. Sense que hi intervingués cap tractat formal, el 1453 s’acabà la perllongada contesa. Els anglesos conservaren solament al continent la plaça de Calais fins el 1559. La guerra representà per a Anglaterra el primer i més important factor de la seva transformació en potència insular (l’altre fou la unificació sota el seu domini de les illes Britàniques). A partir d’aquest moment, el concepte dinàstic fou substituït pel de la identitat nacional, i l’esgotament col·lectiu i el desengany produïts pel resultat de la guerra esclataren abans del seu acabament en el conflicte civil de la Guerra de les Dues Roses, del qual sortí una Anglaterra diferent.

L'expansió anglesa a les illes Britàniques

La “insularitat” d’Anglaterra fou fruit d’un llarg procés històric que no trobà la seva primera formulació fins al s XVII. Durant els segles medievals i els primers de l’edat moderna, el regne d’Anglaterra hagué de fer front no solament a perills que li podien pervenir a través de la mar i a la seva política continental, sinó que conservà fronteres terrestres amb veïns ara i adés hostils. A Gal·les, els britons arraconats per la conquesta anglosaxona havien desenvolupat, ensems amb una cultura en gran part original, una organització política basada en un nombre variable de principats tribals sovint en lluita entre ells i aliats amb la corona anglesa o amb els magnats anglesos revoltats. Llywelyn el Gran, príncep de Gwynedd (1194-1240), hi arribà a establir una hegemonia i feu front a la invasió del seu sogre Joan I Sense Terra. El seu net Llywelyn ap Gruffydd, que intervingué en la revolta dels barons contra Enric III fou el primer a proclamar-se príncep de Gal·les. Tanmateix, no pogué sostenir la seva independència contra Eduard I. La seva revolta, iniciada el 1282, portà a la consumació de la conquesta anglesa amb l’establiment de nombroses fortificacions reials i la formació de burgs amb població anglesa. Gal·les, però, fou mantingut com a país a part i conservà la seva cultura i part de les seves institucions, les quals reberen forma definitiva amb la proclamació de l’hereu de la corona, Eduard, com a príncep de Gal·les. Gal·les romangué lleial a la corona, a la qual forní rendes i tropes, especialment els seus famosos arquers.

La penetració anglonormanda a Irlanda fou producte d’un procés complex i mancat en gran part d’unitat. Durant el regnat d’Enric II, alguns magnats anglesos intervingueren en els conflictes interns dels reietons irlandesos. El rei mateix hi intervingué, amb el desembarcament a Waterford, el 1171. L’illa se sotmeté pràcticament sense lluita i continuà, malgrat la sobirania nominal anglesa, en un estat d’anarquia. Els esforços dels monarques posteriors no pogueren canviar aquest estat de coses i fins al s XVI el domini efectiu de la corona anglesa restà reduït a una zona entorn de Dublín, l’anomenat pale (‘tanca’).

A la frontera septentrional, Anglaterra hagué de fer front, amb fortuna diversa, als problemes que li plantejava el veïnatge del turbulent regne d’Escòcia. Els límits, fixats el 1157, foren resseguits durant segles per una ampla franja semidespoblada, refugi d’una aristocràcia insubmisa que vivia en estat de guerra perpetu (el Border). La invasió del rei Guillem el Lleó d’Escòcia acabà amb la seva derrota a mans d’Enric II d’Anglaterra, a qui hagué de retre homenatge. Malgrat que el vassallatge que en resultà es convertí ràpidament en mera fórmula, ocasionà, però, la intervenció dels reis anglesos en les disputes dinàstiques escoceses. A la mort de Margarida, la “Donzella de Noruega”, hereva del tron d’Escòcia, els barons acceptaren l’arbitratge d’Eduard I d’Anglaterra, el qual elegí Joan Balliol. Aquest, però, s’alià amb França, i inaugurà d’aquesta manera una aliança secular que havia de representar un perill permanent per a Anglaterra. La ràpida conquesta que en represàlia efectuà Eduard fou seguida d’un aixecament popular dirigit per William Wallace, que fou sufocat a Falkirk el 1298. La dominació anglesa, però, no es consolidà, i el 1314 Robert Bruce reconquerí la independència escocesa a la batalla de Bannockburn, quan regnava ja Eduard II.

La societat anglesa des de la conquesta normanda fins a la crisi del segle XIV

El tipus de societat que la conquesta i l’administració normandes llegaren a la futura nació anglesa, i que —malgrat guerres civils, agitacions socials i revolucions polítiques— presenta una continuïtat jurídica ininterrompuda des del Domesday Book fins al present, ha anat sofrint al llarg dels segles els efectes dels processos econòmics i socials generals a Europa o peculiars a Anglaterra, sense, però, que hom tractés amb perfecta lucidesa de revolucionar-ne el fons o la forma. Característiques del període que va des de la conquesta fins a la crisi del segle XIV foren: el caràcter fonamental agrari de l’economia, i la preferència per la dispersió del poblament —fins i tot les ciutats conservaren fins al començament de l’edat moderna un caràcter semirural—, amb la presència, però, de bon principi, d’un element que trencava l’equilibri d’una típica economia de subsistència: la llana, de la qual Anglaterra fou durant segles el primer productor europeu. El feudalisme sobreposat a l’antiga societat anglosaxona fou alhora més uniforme i més rígid institucionalment que el del continent, d’on provenia, però també modificat i més flexible per la dispersió de les possessions, àdhuc de les dels principals magnats, amb la coexistència, costat per costat, de terres pertanyents a grans feudataris, a simples cavallers i a pagesos lliures, pel caràcter enèrgic i legalista de la monarquia i per la peculiaritat econòmica esmentada. Les institucions que emmarcaven i conformaven aquesta societat —assemblees locals, intervenció contínua en els afers públics de gairebé tots els homes lliures, participació en l’aplicació de la llei a través del jurat, nascut de les necessitats dels conqueridors d’assabentar-se de les condicions de fet locals—, totes aquestes formes de realització d’un feudalisme transformat de manera paradoxal en instrument de bon govern i d’ordre públic, desenvoluparen unes característiques psicosocials que han durat gairebé fins a l’aparició de la societat de consum: sentit de la llibertat i responsabilitat civils, puntós formalisme jurídic, autonomia de l’administració local. La contemporaneïtat i el contrast entre aquests homes “educats per a la llibertat” i les persones de condició servil donaren un matís especial al concepte de freedom (‘franquesa’), on la llibertat no és el fruit d’un principi abstracte, sinó de l’adquisició i el manteniment laboriós d’una condició civil concreta. Les institucions urbanes no assoliren de moment la importància i el desenvolupament de les d’alguns països del continent. Els burgesos, gradualment enriquits amb el comerç i els oficis, centraren llur aspiració màxima durant molt de temps en l’adquisició al rei, o magnat, del dret de recollir i pagar la quantitat d’imposts fixada per al burg o vila —farm— i l’excedent de recaptació de la qual podia legalment embutxacar-se el sheriff. Aquest dret i la concessió d’una guilda de mercaders exempta de peatges, pontatges, etc., foren les principals concessions obtingudes —a bon preu— pels centres urbans d’Anglaterra a partir del segle XII. Les cartes senyorials foren sovint atacades i fetes anul·lar judicialment per la monarquia, i així una població com Manchester no obtingué la plena condició de borough fins el 1838. Vers la fi del segle XIII, Anglaterra presentava, malgrat la seva petitesa, l’aspecte d’un país pròsper i ordenat. Les zones bladeres —Midlands, Ànglia de l’Est— mostraven les grans extensions dels open fields, amb llurs interminables llenques de terra agrupades en els furlongs (‘sectors de rotació’), on alternaven els sementers amb els rostolls i guarets, on pasturaven enormes ramats d’ovelles, molts d’ells propietat de les grans abadies cistercenques. El manor o casa senyorial presidia un considerable domini reservat, explotat directament pel propietari, amb la mà d’obra gratuïta que li fornien les tasques feudals dels seus vilans o amb el treball assalariat dels labourers, sense terres o amb terres insuficients. Els fens, convenientment bonificats i administrats per comunitats de pagesos lliures oferien pastures de gran qualitat. L’oest —on abundaven els terrenys tancats de l’artigament recent— i el nord, més feréstecs, eren les zones de predomini d’una població més rarificada, dedicada a la ramaderia i a una agricultura de subsistència. El carbó de pedra era encara reservat als usos domèstics. Els nuclis urbans havien desenvolupat considerablement llurs oficis i mercaderia. La principal partida d’exportació era l’excedent de la llana que no havia estat elaborada pels telers domèstics i la part no consumida dels draps de qualitat que, en menor proporció, manufacturava una menestralia ja prou important. El dret d’extracció sobre la llana (custom) era una de les millors fonts fiscals de la corona, ensems amb el dret d’introducció sobre els vins (prise), procedents sobretot de Bordeus. Gran part del comerç continuava en mans d’estrangers, com els mercaders de l’Hansa, instal·lats a Londres.

Els principals fets culturals d’aquest període són la lenta però constant recuperació social i literària de la llengua popular en competència amb l’anglonormand oficial, la introducció i el desenvolupament locals dels estils continentals (romànic, gòtic) i, en general, l’annexió del país a la cultura europea. Les universitats, que tenien el precedent de les escoles monàstiques, començaren a desenvolupar-se durant el segle XII (Oxford s’originà en una emigració d’estudiants de París el 1167; el 1190 ja era considerat estudi general; Cambridge s’inicià vers el 1200) i prengueren el seu rang de centres de cultura europea als segles XIII i XIV (una butlla papal confirmà els privilegis de Cambridge el 1318).

La crisi del segle XIV

El procés —comú a tota l’Europa occidental i central—, sovint anomenat la “crisi del s XIV”, que es manifestà sobretot per una baixa de la població i de la producció agràries, té unes causes encara no suficientment escatides; la Pesta Negra (1348-50), que a Anglaterra s’endugué una gran part dels habitants, certament el reforçà de manera decisiva. Aquest procés comportà per al regne insular una greu commoció social. L’escassetat de la mà d’obra rural, en trasbalsar l’equilibri econòmic feudal —durant la pesta, una gran part dels pagesos se n'anà a les ciutats i hi romangué definitivament— i en obligar l’empobrida petita noblesa a optar entre l’arrendament de les seves terres en condicions desavantatjoses o l’explotació directa amb treball pagat, provocà una puja de salaris a la qual els terratinents tractaren de fer front amb l’obtenció del Statute of Labourers (1351), que congelava els salaris rurals al nivell del 1346. Bé que aquesta disposició només fou observada parcialment, el descontentament que provocà entre els afectats, agreujat per una fiscalitat abusiva (poll-tax), donà lloc a la revolta del 1381. El sacerdot John Ball, que propugnava entre d’altres coses l’abolició del servatge i la reducció dels béns de l’Església, fou el cap intel·lectual dels rebels dirigits per Wat Tyler. Aquests assoliren d’entrar a Londres i amb llurs excessos conduïren a una reacció que anul·là les concessions que de primer havien arrabassat a Ricard II. Els canvis socials del període es reflectiren també en una debilitació de l’antic estament dels cavallers, que no podien fer front amb llurs reduïts patrimonis a la nova situació econòmica. La guerra de França contribuí a fer que els cavallers empobrits es lliguessin als magnats a canvi d’una soldada i una protecció extralegal simbolitzada en la lliurea que vestien en anar a la guerra, sistema dit de livery and maintenance, que tan decisiu fou en la guerra civil del segle XV.

La crisi econòmica i social indicada es manifestà clarament en el regnat de Ricard II (1377-99), que s’hagué d’humiliar davant el ‘Parlament Sens Mercè’ (1338), manifassejat pels grans barons. Les divisions d’aquests li permeteren de refer-se als parlaments del 1397 i el 1398, amb el complement indispensable de decapitacions i assassinats a la presó que caracteritzarà d’ara endavant els conflictes civils anglesos. La impopular política de reconciliació amb França, les eixorques expedicions a Irlanda i els abusos fiscals trobaren la seva expressió en la rebuda que el regne feu al comte de Hereford quan desembarcà, bandera alçada, en reclamació dels béns de la seva casa —Lancaster— que el rei, imprudentment, havia confiscat. Ricard es veié abandonat de tothom, fou obligat a abdicar, jutjat, empresonat i executat. El seu enemic es feu proclamar rei amb el nom d’Enric IV (1399-1413) i hagué de debel·lar una sèrie de revoltes nobiliàries. Aquestes lluites, ensems amb la continuació de la Guerra dels Cent Anys, obligaren Enric IV a cedir davant el parlament, que, no content amb conservar el seu dret de votar tributs, exigí i obtingué el control de l’aplicació dels diners recaptats. El seu fill, Enric V (1413-22), assolí de desviar, sense eliminar-les, la pugnacitat i l’ambició dels magnats amb les seves brillants accions a la guerra de França. El procés, incontenible, de l’anomenat “feudalisme bord” portà, sota el regnat del seu dissortat fill, a la Guerra de les Dues Roses. Nota característica d’aquest regnat fou l’agitació i dura persecució dels lollards, partidaris d’una versió popularitzada de les doctrines religioses i socials de John Wycliffe (1326-84).

La Guerra de les Dues Roses

La sobtada mort d’Enric V enmig de les seves victòries fou l’ocasió que permeté de palesar els problemes polítics, socials i econòmics que els èxits militars emmascaraven. La minoritat d’Enric VI (1422-61) donà lloc a una lluita d’influències entre els principals magnats, sobretot els de sang reial, lluita que es perllongà després de la majoria d’edat del monarca —de caràcter dèbil i indecís—, agreujada per la manca de fills d’aquest fins el 1450, quan ja s’havien desfermat, però, les ambicions rivals de les cases de York i de Somerset (que prengué la causa dels Lancaster) i de llurs faccions, que prengueren respectivament com a emblema la rosa blanca i la roja guerra de les Dues Roses. La lluita, iniciada el 1455 a la batalla de Saint Albans, acabà el 1485 amb la derrota de Ricard III de York, que havia usurpat el tron al seu germà, Eduard IV, a la batalla de Bosworth, a mans d’Enric Tudor, comte de Richmond, noble gal·lès descendent per línia materna dels Plantagenet, que fou reconegut rei amb el nom d’Enric VII.

Els primers Tudor

La pèrdua de gairebé totes les possessions continentals marca una fita de la història anglesa i, malgrat la manca de consciència clara amb què fou viscuda pels contemporanis, representa el punt crític del canvi d’orientació que a la llarga havia de conduir a la insularitat i al poder marítim, que foren, durant segles, característiques de la potència d’Anglaterra. La liquidació de la guerra civil, amb la destrucció de la gran aristocràcia, i la general lassitud i l’esperit de submissió del país posaren les condicions per a l’experiment d’autocràcia dels Tudor i dels Stuart, que solament havia de trobar terme en la “Gloriosa Revolució” del 1688. Els segles anteriors havien posat els sòlids fonaments socials i institucionals que causaren tant el fracàs d’aquest experiment com també el radical assaig de signe contrari que representà el Commonwealth; d’aquesta manera fou possible la realitat del constitucionalisme anglès. Enric VII pogué consolidar el seu tron mercès al matrimoni amb Elisabet de York. Creà el tribunal de la Star Chamber, adreçat a assegurar el funcionament de la justícia contra els abusos dels magnats, i, vers la fi del seu regnat, havia aconseguit d’acumular —sovint amb procediments poc escrupolosos— enormes reserves al tresor reial. L’ajut prestat per Irlanda a les maquinacions yorkistes valgué a aquest regne els anomenats Acts de Poynings, que sotmetien els vots del seu parlament a l’aprovació del Consell Reial anglès, situació que durà fins a la Unió del 1800. La política exterior d’Enric VII representà un canvi molt marcat respecte als temps precedents: Anglaterra es veié —reduïda com era a un petit regne insular— implicada en un seguit de combinacions polítiques europees, on les diverses potències —el Pontificat, Maximilià d’Àustria, els Reis Catòlics— tractaven d’emprar-la com a peó en llur conflicte amb França, mentre veia amenaçada la seva frontera septentrional per l’aliança d’aquesta darrera amb Escòcia. Fruits d’aquesta activitat diplomàtica foren el breu matrimoni de la filla de Ferran i Isabel, Caterina, amb l’hereu Artur i, mort aquest, la seva dissortada unió, tan prenys de conseqüències indirectes, amb Enric VIII (1509). El regnat d’Enric VIII (1509-47) comprèn dues etapes principals. La primera fou marcada per la continuïtat de la intervenció anglesa en els conflictes generals europeus, especialment en les guerres d’Itàlia, on Enric fou arrossegat pel seu sogre Ferran el Catòlic. L’aliança escocesa amb França fou momentàniament anihilada a la batalla de Flodden Field, el 1513, on morí Jaume IV d’Escòcia. En política interior, Enric VIII recolzà en el seu canceller Thomas Wolsey, caigut en desgràcia el 1529, i en el secretari d’estat Thomas Cromwell, actiu i inescrupolós, promotor de la causa protestant. La segona etapa fou presidida pel gran conflicte amb l’Església, provocat per l’intent del rei d’anul·lar el seu matrimoni amb Caterina, que derivà finalment en una ruptura formal amb la Santa Seu. El rei fou proclamat cap de l’Església d’Anglaterra (Anglicana Ecclesia) el 1543; dissolgué els monestirs menors i en confiscà les propietats i feu triomfar el cisma sense, però, alterar fonamentalment els dogmes de fe. Enric VIII fou el primer monarca anglès que adoptà el títol de rei d’Irlanda (1542).

La Reforma i l'humanisme

El regnat del fill d’Enric VIII, Eduard VI (1547-53), marca el triomf del protestantisme, que convertí el cisma existent en Reforma de contingut calvinista amb manteniment, però, de moltes institucions i ritus catòlics (Common Prayer Book, 1549).

La filla d’Enric VIII i Caterina d’Aragó, Maria I (1553-58), intentà de restaurar l’antiga Església; maridà el 1554 amb Felip II de Castella, i les seves persecucions dels protestants (execució de Thomas Cranmer) li valgueren per part d’aquests el mot de Maria la Sanguinària.

El protestantisme, que comptava a Anglaterra amb el precedent de les idees de Wycliffe (traducció de la Bíblia a la llengua vulgar, pobresa de l’Església, negació de la transsubstanciació) i amb una llarga tradició d’enfrontament amb l’autoritat temporal i fins i tot disciplinària del pontificat, trobà en les condicions socials de l’Anglaterra del segon Tudor un terreny fèrtil per a la seva difusió. L’antiga noblesa havia estat gairebé anihilada amb les lluites civils, i una nova mena d’aristocràcia de cortesans, funcionaris enriquits i burgesos ennoblits l’havia substituïda; per als seus components la terra no era res més que una font de guanys ràpids i en diner sonant. La formació de grans propietats d’explotació directa, el creixement de la ramaderia en detriment de l’agricultura —un camp de blat transformat en pastura d’ovelles doblava la seva rendibilitat— i l’empobriment de les classes rurals es feien sentir prou agudament perquè, ja sota Enric VIII, hom tractés d’aturar el procés amb disposicions legals, dirigides principalment contra el tancament dels open fields (enclosure) per a dedicar-los a la ramaderia. Els “homes nous”, enllaminits per les desamortitzacions d’aquest regnat, esperaven impacients —a alguns la impaciència els costà el cap— el triomf d’una revolució religiosa de la qual esperaven ésser els beneficiaris. Mentrestant, els predicadors protestants que, arribats del continent, escampaven les noves idees —a la primeria predominaren les influències luteranes— i els qui s’hi convertiren hagueren de sofrir una dura persecució per part de les autoritats. Enric VIII, que, a part la seva voluntat d’establir el seu domini damunt l’Església, no havia volgut anar més enllà de certes reformes eclesiàstiques llargament reclamades per molts catòlics sincers, només cap a la fi de la seva vida es decantà vers les noves doctrines. El tèrbol regnat d’Eduard VI es trobà de primer sota la regència del seu oncle, el comte de Somerset, el qual intentà d’establir la tolerància religiosa i de contenir alhora les pressions dels poderosos terratinents; arribà fins i tot a sostenir i atiar la revolta dels pagesos, dirigida per Robert Ket. Els interessats innovadors, però, assoliren la seva caiguda del poder i capgiraren ambdues polítiques: des d’aquell moment el programa fou l’establiment d’una església protestant, tan exclusiva i intolerant com la vella, i la manca de controls i de limitacions en les activitats econòmiques de la nova classe. Les noves desamortitzacions els oferiren un ample camp per a desenvolupar-les. El resultat, des del punt de vista dels reformadors que havien afluït de tota l’Europa protestant durant la tolerància de Somerset i que aportaren tota mena de doctrines (calvinistes, anabaptistes, zwinglianes, etc.), no podia ésser sinó mediocre: la nova Església anglicana, adherida, segons ells, a massa romanalles del passat “idòlatra”, sense doctrines teològiques definides, infeudada a l’estat, es preocupà molt més de la uniformitat que no pas de la puresa de la fe i, abans de la fi del regnat, començaren les persecucions contra els dissidents.

L’evolució intel·lectual no deixà de contribuir al procés indicat. El reformisme ortodox d’Erasme —que en les seves estades a l’illa fomentà els estudis clàssics, que aviat arrelaren amb figures com Thomas Linacre— fou un dels factors que impulsaren els homes més respectables de la reforma anglesa. Thomas More —corresponsal de Lluís Vives— pagà amb la vida la seva lleialtat al programa moderat, i expressà, a més, en la Utopia, les seves idees sobre la crisi social del seu temps. La impremta havia estat introduïda vers 1477 per William Caxton, infatigable editor, traductor i impressor d’obres clàssiques. Aquesta època fou la de la fundació de les primeres public schools (Eton, 1440; Harrow, 1571), destinades a l’educació humanística segons les idees de Vittorino de Feltre, els ideals cavallerescs (hom ha assenyalat la influència del “Llibre de l’orde de cavalleria” de Ramon Llull, en la mateixa idea de les escoles per a futurs cavallers) i certs ideals ètics i religiosos (el salm XV ha estat anomenat precisament el “salm del gentleman").

El regnat d'Elisabet I i els primers Stuart

Elisabet I (1558-1603), filla d’Enric VIII i d’Anna Bolena, marcà una de les fites decisives de la història d’Anglaterra, que arribà, per primera vegada després de la Guerra dels Cent Anys, a la posició de gran potència mundial. La crisi religiosa fou resolta per Elisabet I amb la consolidació de l’Església anglicana, amb la seva característica via media i amb la seva subordinació als fins de l’estat. Els seus discutits drets a la corona foren fets pràcticament inatacables després de la cruel solució que donà a les pretensions de Maria Stuart d’Escòcia (1587). La reina d’Anglaterra es constituí en la campiona de la causa protestant al continent, especialment a França, i, valent-se d’homes com Francis Drake i Walter Raleigh, posà les bases de l’expansió colonial anglesa i del poder marítim. Aquest trobà la seva brillant consagració en la derrota de l’Armada Invencible (1588), tramesa per Felip II de Castella contra la reina protestant. En els afers interiors, la reina seguí una política de reacció contra les agitacions socials del temps de la Reforma. Típica de la seva actitud, tendent a l’equilibri i a la conservació de l’ordre social, fou l’adopció (1598) de la llei de pauperisme (Poor Law), que establia un sistema de beneficència a càrrec de les autoritats locals. La revolta de l’Ulster i la seva colonització amb protestants anglesos després de la repressió posaren les bases etnicoreligioses de l’actual Irlanda del Nord. La cort d’Elisabet I s’havia convertit cap a la fi del seu regnat en un brillant centre de vida intel·lectual, amb figures com William Shakespeare, que presidia una lluïda sèrie de poetes i dramaturgs, i Francis Bacon. El celibat de la reina feu que aquesta s’hagués de decidir a nomenar hereu al rei Jaume VI d’Escòcia, fill de la seva antiga enemiga Maria Stuart, el qual inaugurà una nova dinastia i la unió personal entre Anglaterra i Escòcia en succeir-la el 1603 amb el nom de Jaume I.

Sota la nova dinastia continuà l’evolució social i les tendències polítiques del període anterior. L’empenta cap a l’absolutisme es concretà durant el regnat de Jaume I (1603-25), que arribà a sostenir els principis de la nova doctrina en el seu tractat True Law of Free Monarchies. Aquesta topava alhora amb la tradició nacional de la monarquia sotmesa a la llei i amb la derivació política del calvinisme radical coneguda com a puritanisme i que devia el seu nom al seu programa declarat de purificar l’Església de les romanalles “papistes”. La política de Jaume I d’aproximació a França, que culminà amb el casament del príncep de Gal·les amb la princesa catòlica Enriqueta Maria de França, posà l’accessió de Carles I (1625-49) al tron sota els més inquietants auspicis. Carles I es feu odiós a gran part dels seus súbdits ensems pel predomini dels seus favorits, especialment el duc de Buckingham, pel desordre financer provocat per les aventures exteriors del rei, per la seva aproximació als catòlics i per la seva concepció absolutista de la monarquia.

La revolució puritana

El sentiment de frustració dels protestants radicals davant la solució eminentment “política” i regalista donada al problema de l’establiment de l’Església nacional, alimentat per l’exemple de l’organització presbiteriana i la rigidesa calvinista de l’Església d’Escòcia, augmentà amb la concepció de la reialesa pròpia de Jaume I i arribà a l’escàndol amb la seva política de contemporització amb França. L’oposició que covava entre els anomenats puritans, que volien “purificar” l’Església d’Anglaterra de les “supersticions” i “innovacions” romanes, i la monarquia i els seus valedors, esclatà quan la política religiosa interior i exterior del rei topà amb les institucions que limitaven el poder reial després d’haver-ne estat els millors instruments: la llei i la representació popular. El conflicte tenia profundes causes d’estructura i de conjuntura. L’evolució econòmica general i la desassenyada conducció financera no permeteren a Carles I de prescindir d’aquell parlament que les seves conviccions el forçaven a menystenir. Les rendes de la corona eren inelàstiques, com també les de la noblesa de tipus tradicional i les de l’Església, mentre que els sectors de la noblesa més avançats i el comerç prenien una part cada vegada més gran de la riquesa novament creada. La inflació i les baixes avaluacions de fortunes i rendes fetes pels mateixos interessats —la gentry— reduïen la fiscalitat per capita a menys d’un quart de la contemporània a França. El preu que els comuns posaren a nous recursos tributaris fou el redreç dels greuges i una veu en les qüestions fins llavors reservades a la règia prerrogativa. El rei s’hagué d’avenir a concedir la Petition of Right de 1628. Carles I intentà després, durant onze anys, de prescindir del parlament en l’anomenada política through (política expeditiva). Mitjançant el Consell Privat i les seves comissions, especialment la Star Chamber (cambra estelada), el govern es llançà a un arbitrisme inescrupolós i temerari (creació i venda de nombrosos monopolis, reviscolament de lleis en desús i, sobretot, exacció d’imposts no consentits o circumstancialment il·legals). Mentre una sèrie de mesures irritaven l’estament comercial i la gentry rural empobrida, la política eclesiàstica del primat Laud era dirigida a fer front a les crítiques expressades contra l’Església, mitjançant la reforma i la reglamentació minuciosa d’aquesta en sentit ritualista i teològicament conservador, i a través d’una ferotge repressió dels predicadors independents, especialment dels qui feien imprimir llurs sermons. La imprudent política de Laud culminà amb el seu intent d’introduir a l’Església d’Escòcia un Prayer Book de caràcter anglicà. La resistència amb què topà provocà una revolució politicoreligiosa; fou signat un National Covenant, ratificat poc després per l’assemblea general de l’Església d’Escòcia (1638), que renovava, segons una idea després adoptada pels puritans anglesos, el concepte judaic d’aliança, concebuda, per tant, alhora com a religiosa i com a política. La lluita entre el rei i els seus súbdits escocesos es feu inevitable i Carles I es veié forçat a convocar el parlament anglès per tal d’obtenir recursos. El Parlament Curt (1640) es negà a votar els crèdits demanats mentre hom no donés satisfacció als greuges acumulats durant onze anys. El rei el dissolgué, però després que els covenanters escocesos envaïren Anglaterra (d’acord amb els caps parlamentaris de l’oposició) i davant l’aïllament en què es trobava, hagué de convocar l’anomenat Parlament Llarg (1640). L’assemblea decretà l'attainder del favorit Strafford i la presó de l’arquebisbe Laud, dictà un Triennal Act per tal d’assegurar la reunió regular del parlament, decidí que hom no el tindria per dissolt sense el seu consentiment, refermà el seu dret exclusiu a votar imposts i suprimí els tribunals de prerrogativa (com la Star Chamber). Les divisions en el si del parlament començaren quan els membres més radicals tractaren de passar a reformar l’Església en sentit presbiterià i a limitar la llibertat del rei en la selecció dels seus consellers i es palesaren en l’aprovació de la Grand Remonstrance, document que resumia aquestes mesures (159 vots contra 148). La revolta dels irlandesos s’havia afegit darrerament a les suspicàcies del partit purità, que volia que el parlament nomenés el comandant de les tropes de repressió. Les masses de Londres, manipulades per Pym i altres caps parlamentaris, es feren presents en totes les agitacions que acompanyaren aquests debats, i la situació empitjorà ràpidament amb presa d’arsenals i preparatius bèl·lics. El 4 de gener de 1642 el rei penetrà a la cambra dels comuns —contra els privilegis d’aquests— per tal d’arrestar-ne cinc dels dirigents. Aquest incident donà peu al trencament de les hostilitats. La ideologia que presidí la lluita del parlament contra el rei, i que s’anà precisant i desenvolupant en el seu transcurs, reflecteix una gran complexitat d’elements i de rerefons social. A l’absolutisme que el rei tractava d’introduir hom oposava, a part certs principis desenvolupats durant el Renaixement sobre la sobirania de cos polític —amb el qual hom solia identificar el parlament—, la tradició de la monarquia pactista d’orígens feudals i la supremacia absoluta de la llei, àdhuc damunt el rei i el parlament plegats. Això, naturalment, plantejava el problema de quina podia ésser aquesta llei suprema i, atesa la concepció calvinista de l’home, la qüestió podia ésser resolta a favor de la llei divina tal com era revelada als “sants”, els quals eren els únics membres legítims ensems de l’Església i de la república. Aquesta anàlisi no podia sinó repugnar als pocs lords adherits a la causa parlamentària, als qui desitjaven només d’assegurar-se contra l’arbitrarietat reial i, en general, als qui tenien alguna cosa a perdre, mentre obria perspectives insospitades a certs estaments descontents o inquiets, com eren els estrats inferiors de la classe propietària rural (yeomen), els petits mercaders o menestrals amenaçats pel vigorós desenvolupament del capitalisme comercial, i els fadrins dels oficis urbans que començaven a constituir un proletariat industrial. L’escissió entre les dues opcions programàtiques, la moderada i la radical —no massa exactament superposades amb els sectors socials indicats—, era manifesta vers els anys 1644-45.

Per aquest temps, però, el geni organitzador i militar d’Oliver Cromwell ja havia dotat l’ala radical —els anomenats “independents”, congregacionalistes, per oposició als “presbiterians”, moderats— d’un instrument de poder que havia d’acabar regnant omnímodament enmig del buit causat per la ruïna d’unes institucions arrelades secularment en la consciència col·lectiva: l’exèrcit, anomenat de “nou model” tant perquè Cromwell tornà a la cavalleria el seu caràcter d’arma de xoc, amb els seus famosos ironsides (cuirassers lleugers), com pel seu reclutament i disciplina, basats en l’adhesió incondicional a uns principis religiosos i polítics, com pel seu finançament amb imposts generals de l’estat. La primitiva superioritat dels cavaliers —reialistes— fou gradualment substituïda per la irresistible eficiència dels round-heads (‘caps-rodons’), com eren anomenats els puritans pel tall del seu cabell. Les victòries de Marston Moor (1644) i Naseby (1645), ensems que esclafaven les forces reialistes, posaren el parlament a la mercè de l’exèrcit enquadrat pels independents. El rei es reté als escocesos, els quals el lliuraren al parlament anglès (1647). El partit presbiterià anà adoptant una posició cada cop més modera da en les negociacions amb el rei presoner. La fuga d’aquest, que recomençà la lluita, aliat amb els escocesos, amb els quals s’havia reconciliat, feu decidir Cromwell a cedir davant la pressió dels més extremistes dels oficials independents; després de la seva victòria de Preston sobre reialistes i escocesos (1648), feu jutjar el rei per una comissió del parlament prèviament esporgat de presbiterians —l’anomenat Rump Parliament (‘Parlament Carpó’)— i n'obtingué la condemna a mort i execució (1649). Liquidat de moment el perill reialista, Cromwell es girà contra el sector més extremista de l’exèrcit, els “anivelladors” (levellers), que propugnaven un programa radical de reformes religioses, polítiques i socials. La forma de govern adoptada —un consell d’estat suposadament mandatari del parlament, però que era en realitat òrgan i instrument dels caps de l’exèrcit— no se sostingué passat el període de les lluites de consolidació del Commonwealth. Després d’iniciar triomfalment la repressió dels catòlics irlandesos (1649) i de derrotar els escocesos i l’hereu de la corona, Carles, Cromwell dissolgué el Rump (1651), i foren iniciats una sèrie d’experiments constitucionals que, si d’una banda marcaren la tendència al poder personal de Cromwell —hagué de rebutjar la corona que hom li arribà a oferir— i de l’altra indicaren una tendència vers el conservadorisme social —limitacions censitàries del sufragi—, mostraven així mateix clarament el caràcter minoritari i impopular de la “República dels Sants”. Hom recorregué, per exemple, al garbellament governamental previ o a posteriori dels membres del parlament. El primer experiment fou l’anomenat ‘Parlament Esquelètic’ (Barebone Parliament, 1653) —140 membres nomenats a dit a proposta de les congregacions independents—. El mateix any fou promulgat l'Instrument of Government, amb Cromwell com a Protector de la República d’Anglaterra, Escòcia i Irlanda, un consell d’estat i un parlament unicameral d’escasses atribucions. El 1657 fou presentada i acceptada la Humble Petition and Advice (‘Humil Petició i Consell’), que donava una absoluta preeminència al Protector sobre el consell i establia un parlament bicameral amb majors atribucions. Tots i cadascun dels parlaments que se succeïren sota aquests sistemes entraren en conflicte amb Cromwell, que els dissolgué l’un darrere l’altre. Mort el Protector (1658) i fracassada la gestió del seu fill i successor Ricard, la natura real del poder es manifestà ràpidament en una situació anarquitzant de l’exèrcit i del país, a la qual posà fi el general Monck, que tornà a reunir el Parlament Llarg (sense exclusions), el qual restaurà la monarquia amb Carles II, fill de Carles I, d’acord, indubtablement, amb els desigs de la immensa majoria de la població.

Els fonaments de l'Imperi Britànic

Les expedicions, el 1497, dels italians naturalitzats Giovanni i Sebastiano Caboto, que semblaven anunciar el llançament immediat d’Anglaterra, no tingueren continuació immediata. Anglaterra, atrafegada amb els problemes socials i religiosos i implicada en els conflictes europeus, no era tampoc a mitjan s XVI un poder marítim prou important per a competir amb Castella, Portugal, les Províncies Unides o França. Els primers esforços foren de caràcter comercial i s’adreçaven a descobrir una “ruta anglesa” vers Orient —passatge del nord-oest o passatge del nord-est (viatge de Martin Frobisher, 1576)— i es manifestaren en la fundació de companyies privilegiades (Merchant Venturers, 1552; de Moscòvia, 1554; de Llevant, 1581; de Guinea, 1588, etc.), que no eren autèntiques empreses orgàniques sinó agrupacions de mercaders-armadors autònoms. Les primeres adquisicions territorials ultramarines es produïren sota els primers Stuart (Virgínia, 1607; Terranova, 1610; Plymouth, 1620; Massachusetts, 1629; New Hampshire, 1629; Maryland, 1632; Rhode Island i Connecticut, 1636; New Haven, 1638), en forma de concessions a particulars o a companyies amb motivacions comercials o religioses (puritans, catòlics). Els ports de partida foren, sobretot, els del sud-oest (Bristol, Cornualla, Devonshire). L’esforç un moment interromput per la guerra civil reprengué sota el protectorat d’Oliver Cromwell, amb un caràcter diferent. Bé que es produïren algunes adquisicions (Jamaica, 1655), l’empresa fou concebuda com una empresa nacional organitzada per l’estat, i recolzada doblement en la política europea del Commonwealth, que tendia a assegurar-se el reconeixement i el respecte del nou règim, i en una reorganització de l’almirallat i de l’administració en general. La Navigation Act de 1651 establí el principi que les mercaderies només podien ésser dutes a Anglaterra per vaixells anglesos o del país d’origen. La mesura feria especialment els interessos de les Províncies Unides, dedicades al transport internacional, i provocà la primera de les guerres angloholandeses (1652-54), que, seguida sota la Restauració de la segona guerra (1665-67) i de la tercera (1672-74), assenyala el conflicte entre la naixent gran potència insular i la petita república continental, la qual hagué de cedir posicions comercials (Índies Occidentals, Àfrica, Índia) i la colònia de poblament de Nova Amsterdam a Amèrica. Les colònies americanes augmentaren durant els darrers Stuart (les Carolines, 1663; Nova York i Nova Jersey, 1664; badia de Hudson, 1670; Pennsilvània, 1681, i Delaware, 1702) segons els models anteriors. A la formació, l’any 1707, del Regne Unit de la Gran Bretanya, Anglaterra ja havia posat els fonaments del que havia d’esdevenir imperi Britànic.

La Restauració i la revolució del 1688

El retorn dels Stuart sota Carles II (1660-85) no deixà resoltes, per manca de definicions institucionals, moltes de les qüestions que havien provocat la guerra civil. El monarca tingué el suport de l’Església anglicana restaurada i dels cavaliers. El seu govern fou un període de recuperació i de pacificació, malgrat la persecució de què foren objecte els dissidents protestants. La segona guerra angloholandesa (1665-67) donà a Anglaterra la colònia de Nova Amsterdam (des de llavors Nova York). Gradualment, Carles hagué de cedir davant la pressió del parlament i hagué de promulgar el Test Act, dirigit a excloure els catòlics i dissidents dels càrrecs públics, i el 1679 l'Act of Habeas Corpus, que posava límits a l’arbitri reial en matèria de llibertat individual. Un fet cultural molt notable fou la fundació, el 1662, de la Royal Society. El bill d’exclusió, dirigit contra el seu germà i hereu Jaume, duc de York, mostrà la divisió del parlament i del país en dos partits: el tory, adherit incondicionalment a la corona i a l’Església anglicana, constituït sobretot per la petita noblesa rural, i el whig, inclinat bàsicament a la limitació del poder reial i de l’Església i fonamentat en les classes comercials i de l’alta noblesa.

La consolidació de la nova classe de grans propietaris rurals de mentalitat capitalista, lligada als interessos d’una puixant burgesia comercial, empenyia l’estat vers una reestructuració de les formes del poder polític d’una monarquia fins llavors basada en una petita noblesa rural, en l’Església anglicana, i en una complexitat burocràtica que creixia sovint al marge dels controls polítics. Això i les idees que agitaven les ments i les consciències expliquen les peculiaritats de l’evolució posterior. Abandonada la idea republicana que havia agitat la generació anterior, restà un caliu d’idees i actituds del temps de la Gran Rebel·lió: l’adhesió irreversible a un protestantisme nacional, la tendència a limitar al màxim la prerrogativa reial, la idea no abandonada de la sobirania popular com a base última del poder polític. Aquestes dues darreres concepcions eren sostingudes, principalment, per les classes terratinents, les quals se sentien atretes per les idees de Harrington, que havia suggerit la reforma de la República sobre la base de vincular el poder amb la propietat. Els qui compartien aquest ideari —els whigs— s’havien convertit, per obra de Shaftesbury durant la lluita pel bill d’exclusió, en el primer partit parlamentari modern. Els tories, que no podien admetre el brutal erastianisme del Leviathan de Hobbes, es remeteren al vell Patriarcha de Filmer, escrit abans de la guerra civil, on era defensada una concepció no pas menys absoluta del poder reial, però que reservava un lloc per a la consciència religiosa. La solució tory per al cas de manifesta tirania era l’obediència passiva. Els protestants independents patien dura persecució sota l’anomenat ‘Codi de Clarendon’ i clamaven per una tolerància religiosa que no figurava, en principi, en el programa de cap dels partits. L’accessió al tron de Jaume II (1685-88), catòlic notori, precipità a aquesta constel·lació de forces en l’anomenada Gloriosa Revolució. El monarca afrontava, a més dels problemes interns, una difícil situació política internacional; el seu gendre Guillem d’Orange, stadhouder de les Províncies Unides, menava una activíssima política per tal de formar una gran aliança europea contra la França de Lluís XIV, agressiva i expansionista ensems que campiona de la reacció catòlica. El rei Jaume intentà, d’acord amb la seva tradició dinàstica i, d’altra banda, seguint la política de rivalitat naval amb les Províncies Unides, d’aliar-se amb França. El seu error més gran, però, fou la Declaració d’Indulgència (1687), que suspenia la legislació penal contra catòlics i independents —els quals tractava així de captar. L’actitud del rei provocà la configuració d’una aliança fins feia poc inimaginable: els tories moderats —com Halifax—, els líders whigs i els mateixos independents s’uniren en defensa de la legalitat i del protestantisme. La mateixa Església anglicana considerà esgotats els recursos de l’obediència passiva, després que set bisbes foren duts davant els tribunals —que els absolgueren— per haver-se negat a llegir des de la trona la Declaració. La intel·ligència dels caps whigs amb Guillem d’Orange es transformà ràpidament en conspiració internacional. El 5 de novembre de 1688, el stadhouder desembocà a Torbay, al front d’un nodrit exèrcit de neerlandesos, alemanys, suecs i anglesos. Jaume II fugí i el tron fou declarat vacant. Guillem d’Orange (Guillem III) i Maria Stuart foren proclamats conjuntament reis. El Bill of Rights de 1689 es limitava a confirmar les antigues llibertats del regne, bé que amb les novetats de precisar un aspecte de la règia prerrogativa —no s’estenia a la dispensa de l’aplicació de les lleis— i de donar garantia constitucional al dret de petició. El mateix any de la proclamació de Guillem i Maria, una llei de tolerància pagà el suport donat a la revolució pels independents i una altra que afavoria la producció i exportació de blat oferí una excel·lent oportunitat als terratinents revolucionaris de refermar llur posició econòmica. L’ideòleg reconegut de la revolució contractualista i propietarista fou John Locke amb els seus tractats publicats el 1689. Bé que la personalitat i l’educació de Guillem III no s’acabaren mai d’avenir amb les institucions i el tarannà dels seus nous súbdits, el regnat fou fruitós. En l’exterior cal assenyalar les victòries sobre França en la Guerra de la Lliga d’Augsburg (1688-97). La temptativa de Jaume II a Irlanda fou esclafada per Guillem (batalla del Boyne, 1690) i acabà amb la subjecció total de l’illa a l’"ascendent anglès”, és a dir, a l’element protestant importat. Especialment importants foren la reorganització econòmica i financera, la llei de reencunyació, la creació del deute públic (1693) i la fundació del Banc d’Anglaterra (1694), tot plegat sota l’experta gestió del ministre Charles Montagu. El regnat successiu d’Anna Stuart, que fou testimoni del naixement del sistema de govern de partit, típic del període posterior sota els Hannover, cridats a la successió per l'Act of Setllement del 1701, es trobà dominat per la política exterior i per la qüestió de la unió amb Escòcia.

La unió amb Escòcia i l'evolució institucional posterior

Malgrat la unió personal d’Anglaterra i Escòcia el 1603, la guerra civil demostrà com aquesta unió podia transformar-se en un perill per a la independència institucional anglesa. Cromwell donà manu militari solució temporal al problema amb el Commonwealth d’Anglaterra, Escòcia i Irlanda. La Restauració, però, i, sobretot, la revolució del 1688 tornaren a palesar agudament les tensions i els conflictes que la vinculació dinàstica implicava, per tal com no existia un òrgan comú competent per a fixar la successió. Els escocesos havien acceptat Guillem i Maria, però no s’adheriren a l'Act of Setllement. La pobresa d’Escòcia —socialment i econòmicament molt més endarrerida que Anglaterra—, l’absentisme del rei i l’exclusió gelosament mantinguda pel parlament anglès dels comerciants escocesos de l’imperi ultramarí portaren la irritació del regne septentrional al màxim quan la temptativa de fundar una colònia al Darién per part de la Companyia Escocesa de Comerç amb Àfrica i les Índies (1695) acabà en un fracàs sorollós per la insuficiència dels recursos esmerçats, l’oposició anglesa i la manca de suport diplomàtic. Després d’un període de maniobres legals (1702-05), que portaren els regnes britànics a la vora mateix de la separació, les negociacions començaren el 1706, sota la pressió de la reina Anna, implicada en la Guerra de Successió a la corona d’Espanya, i ansiosa per causa de la pretensió dels Stuart exiliats, hom arribà ràpidament a un acord. El tractat d’unió aprovat per ambdós parlaments i ratificat per la reina entrà en vigència l’1 de maig de 1707. Disposava la fusió dels dos regnes en un, el de la Gran Bretanya; els escocesos havien d’ésser elegibles a tots els oficis del nou regne, calia que fossin representats al seu parlament per 16 lords i 45 membres dels comuns i havien de poder comerciar lliurement dins l’imperi; Escòcia havia de conservar la seva Església oficial presbiteriana, el seu dret privat i els tribunals propis. Les clàusules econòmiques eren importants i decisives: Escòcia havia de participar en l’impost territorial no pas d’acord amb la seva població, sinó en proporció a la seva inferior riquesa; el fet que no tingués pràcticament deute públic i que, això no obstant, hagués de contribuir al servei i amortització del deute comú del Regne Unit fou tingut en compte amb la fixació d’"equivalents”: havia d’ésser liquidada, a despeses del Regne Unit, la companyia colonial fallida, hom havia de pagar deutes de la corona escocesa, etc. D’aquesta manera Anglaterra perdia la seva secular personalitat política, a canvi, però, de resoldre avantatjosament un greu problema politicomilitar amb una unitat, on per força havia de mantenir el seu predomini social, econòmic i polític. El no menys antic “problema irlandès”, que havia desembocat en l’asserviment col·lectiu dels “mers irlandesos” a una minoria protestant angloescocesa, trobà una solució molt menys honorable en els procediments i, especialment, molt menys reeixida: la de la Unió del 1800. Els greuges econòmics i polítics de l’"ascendent anglès” (Wool Act del 1699, que limitava les exportacions irlandeses de la llana i de les seves manufactures només vers Anglaterra, on pagaven una elevada tarifa; la declaració del parlament britànic del 1719, on eren afirmades la dependència i la subordinació legislativa d’Irlanda) esclataren en el moviment del 1782 dirigit per Grattan, que obtingué la derogació de l'Act del 1719. El temor suscitat pel desvetllament dels catòlics, conjuminat amb la por de les tendències pro revolucionàries dels presbiterians de l’Ulster, justificats ambdós per la revolta dels Irlandesos Units dirigits per Wolfe Tone (1798), portà a una reacció defensiva dels colons protestants i de la mateixa Gran Bretanya, la qual cristal·litzà en la unió del 1800 (efectiva a partir de l’1 de gener de 1801). El vot d’ambdós parlaments —el de l’irlandès fou arrencat en gran part mitjançant suborns— constituí el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda, al parlament del qual Irlanda havia de trametre 32 lords i 100 membre dels comuns, unificà les respectives esglésies protestants episcopalianes, donà als irlandesos (de moment només als anglicans) igualtat d’oportunitats quant a l’accés als càrrecs públics, proveí el pagament del deute públic, etc. Aquesta fusió, atorgada per una institució tan poc representativa com el parlament irlandès, pesà durament damunt la dolorosa història d’Irlanda durant el segle XIX, fins a l’autonomia obtinguda el 1921, separadament per la Irlanda del Nord —majoritàriament protestant— i per la resta de l’illa, que acabà per independitzar-se totalment el 1949.

A partir de la unió amb Escòcia, l’evolució política d’Anglaterra i de l’estat anglès es confon amb la general del Regne Unit de la Gran Bretanya. D’altra banda, la creixent integració d’Anglaterra amb els altres països insulars, començant per la secular amb Gal·les, fa sovint difícil de destriar l’evolució social d’Anglaterra del conjunt britànic.

La societat anglesa del segle XVIII i la primera revolució industrial

La llarga pau interior que inaugurà la revolució política del 1688 donà ocasió al desplegament de les tendències econòmiques i socials que hom podia observar ja a l’època Tudor i que, quan confluïren amb determinades innovacions tècniques, produïren la revolució industrial. El triomf de la revolució del 1688 i de la classe que en fou la beneficiària principal portà a la revolució agrària, la primera etapa de la qual, fins a mitjan segle XVIII, es caracteritzà per una concentració de la propietat a mans de la nova aristocràcia, que hi esmerçà en grans quantitats els guanys obtinguts pel comerç i —al Nord— per la mineria del carbó, que començà a adquirir importància, i per l’empobriment paral·lel i la lenta disminució de la petita gentry i pagesia propietària (yeomen) i pel gran desenvolupament de la cerealicultura —afavorida oficialment—, que permeté alhora de mantenir una població en ràpid augment (amb Gal·les, uns 5,5 milions el 1688, 9 milions el 1801) i convertir Anglaterra en exportadora de blat. El gran factor que creà les condicions per al canvi econòmic fou el desenvolupament lliure del comerç (la Gran Bretanya era aleshores el major àmbit econòmic sense barreres fiscals de l’Europa occidental), fomentat per l’abundància de rius navegables —que hom s’afanyà a millorar amb dragatges i rescloses— i per la navegació de cabotatge (els camins eren encara molt deficients). La intermediació comercial ensems que creava els mecanismes de distribució, feia possible l’acumulació de capitals i el finançament de l’agricultura. La ramaderia es desenvolupà intensament a redós dels tancaments (enclosures) que dominaven al sud, a l’oest i al nord, amb millorament de races i procediments empresos pels nous capitalistes del camp. El malcontentament covat per les classes menys afortunades, petits propietaris empobrits, pagesos marginats per les noves formes d’explotació, etc., trobà una sortida en la gran requesta de mà d’obra dels oficis urbans. Aquesta sortida ja havia estat condicionada per les antigues lleis sobre l’obligatorietat de l’aprenentatge i la Poor Law. Cal, però, no fer absolutes les afirmacions anteriors: una gran part de les terres —i de les millors—, sobretot al centre i a l’est, seguien en el règim d'open field i de pasturatge comunal, que frenava les iniciatives individuals i tenia encara un caràcter d’economia de subsistència: una gran part de la manufactura (com la filatura de la llana) era de tipus rural i domèstic. El regnat d’Anna Stuart fou en general un període de prosperitat creixent, de refinament cultural i artístic —és el temps de les grans residències senyorials farcides d’obres d’art, biblioteques i amenitats diverses—, esperonat pels contactes ultramarins, compresos els extraeuropeus, i de creixement urbà. Especialment Londres cresqué ràpidament i es convertí, amb el 10% de la població anglesa, en el centre de la vida comercial, política i social que durant segles havia mancat a Anglaterra, mentre la cort —strictu sensu— perdé gran part de la seva importància. La gran ville d’eaux —Bath— inicià una brillant etapa com a centre de la vida de relació de les classes altes. La vida religiosa anà desprenent-se molt lentament de l’esperit perseguidor i sectari del segle anterior, però presentà abundants iniciatives de caritat i educació, com les escoles per a infants pobres —totalment negligits per l’administració—, la fundació de la Societat per a la Reforma dels Costums, la Society for Promoting Christian Knowledge, societats missioneres, etc. Aquestes activitats filantròpiques eren prou necessàries: la ignorància, la misèria, el vici i el delicte tenien fortes arrels a les grans concentracions urbanes. La moralitat ben laxa de les classes altes es manifestà des de la Restauració i fins al segle XIX en reiterats casos de corrupció administrativa.

Vers el 1740 el desenvolupament dels factors d’aquesta configuració social arribà a un punt d’equilibri. El ràpid i sostingut millorament de les condicions de vida, els èxits i glòries aconseguits a l’exterior i la sensació de seguretat inatacable, ensems amb l’aquiescència a uns principis polítics i socials que s’adaptaven perfectament al desplegament de les energies dels sectors més dinàmics del moment històric, donaren a les classes dominants o en ascens la sensació de plenitud i d’estabilitat que es reflecteix en l’anomenada edat “augustana” de la literatura i en el magisteri del Dr. Johnson. Sota aquesta calma aparent, però, es desenvoluparen les transformacions ja iniciades. Després d’un període de decadència demogràfica (entorn del 1740), la baixa constant de la mortalitat permeté la represa que portà la població de final de segle a les xifres indicades. Aquesta represa acompanyà el procés de la revolució industrial que llavors s’inicià, la qual, alhora que la continuïtat i intensificació de la revolució agrària millorava el nivell de l’alimentació, donà feina i més bones condicions de vida a les grans masses. Fou remarcable l’avançament de la medicina, al sosteniment de la qual contribuí la filantropia privada. El zel per una intensa vida religiosa, típic del segle anterior (malgrat el deisme de Toland, Tindal i Collins) trobà renovada expressió en el sorgiment i expansió del moviment metodista (John Wesley, 1703-91). Aquest moviment, que es transformà en Església separada per la incomprensió de l’Església anglicana, provocà entre les masses de la naixent societat industrial el primer revival dels temps moderns, amb una gran intensificació de la vida religiosa. L’Església “establerta” no decaigué, però, i d’aquesta època prové el tipus literari del clergyman culte, bondadós i devot. Foren també característiques de l’època dels quàquers, pietosos i treballadors, amb notables èxits al comerç i a la banca. Per contrast amb els esforços fets en el camp de l’educació elemental de les masses —amb una orientació clarament classista i paternalista—, l’ensenyament mitjà i el superior caigueren en la rutina i l’ensopiment. Les revolucions agrària i industrial, amb llur interacció característica, conformaren la fesomia social de l’Anglaterra del segle XVIII. Les enclosures privades del període anterior havien cedit el lloc a les d’origen legal (1760-1820), que obligaven als beneficiaris dels open fields o dels commons suprimits a cedir els seus drets a canvi d’una indemnització en diners o en terres. En general, aquest procés, juntament amb el de la concentració de la propietat, desplaçà del camp grans sectors de la població; l'enclosure permeté l’administració i l’explotació intensiva i racional de la terra a càrrec de propietaris emprenedors (high farming) i amb capitals provinents del comerç i de la mineria. La selecció i la millora de races de bestiar, autèntica especialitat anglesa, són fruit de les iniciatives d’aquest període, quan la rotació sàvia de conreus i pastures permeté de substituir amb abundància de carn fresca les salaons tradicionals amb notable millora de l’alimentació i sense que, fins al final del segle, l’augment de la població obligués a importar blat. El desenvolupament d’una banca provincial que mobilitzava i distribuïa el crèdit fruit d’aquesta prosperitat —la dels propietaris— contribuí decisivament al desenvolupament agrícola i a la naixent industrialització. El ràpid creixement de la població —malgrat l’emigració—, que permeté de mantenir baixos els salaris, la formació de capitals al comerç, l’agricultura i la mineria, l’agilitat de la banca, el desenvolupament de les societats de responsabilitat limitada, que permetien a l’aristocràcia de participar anònimament en empreses comercials i industrials, la construcció de camins de peatge pel capital privat (unes 2.000 acts de concessió de 1700 a 1781), que obrí l’era de la diligència, l’excavació de canals de navegació, tots aquests esdeveniments, ja abans de la revolució tècnica, permeteren a Anglaterra per primera vegada de disposar dels instruments que feien possible l’adinerament a l’interior i a l’exterior de gairebé tota la producció pròpia, alhora que feien accessible a la massa el consum de béns reservats abans a una minoria (te, cafè, sucre, etc.). La manufactura del cotó fou la primera a sentir l’impacte de la concentració industrial produïda per les noves tècniques (Lancashire passà en un segle de 160.00 a 695.000 habitants), seguida de la filatura de la llana i, després, del teixit d’aquesta fibra. Arkwright patentà el water frame el 1769 i el mateix any Watt la màquina de vapor; després del 1760 foren patentades en 25 anys més invencions que no pas en el segle i mig anterior. L’aplicació del carbó de pedra a la metal·lúrgia del ferro permeté, l’any 1779, la construcció del primer pont metàl·lic. D’altra banda, l’Anglaterra de final del segle XVIII vivia una florida intel·lectual i artística en literatura, arquitectura, arts plàstiques i decoratives, etc. Aquesta època és també la del desenvolupament de la premsa periòdica i de l’edició de llibres —a mitjan segle existien més de 500 impressors-editors.

La societat anglesa dels segles XIX i XX

El període de les guerres napoleòniques fou per a la societat anglesa una època de tensions i d’inseguretat. El bloqueig continental pertorbà el desenvolupament iniciat, la insuficiència del blat anglès apujà enormement els preus; quan la pau arribà, els grans terratinents feren aprovar la primera Corn Law (1815), que els protegí contra la baixa subsegüent. El 1795 havia estat adoptat l’expedient de considerar pobres els peons rurals i d’ajudar-los amb el mecanisme de les Poor Laws, que pesaven durament sobre els petits i els mitjans agricultors. Malgrat la misèria de les masses, la baixa constant de la mortalitat portà, des del 1801 fins al 1831, la població de la Gran Bretanya d’11.000.000 a 16.000.000 d’habitants. Mentrestant la concentració de la població d’èxode rural —sumat a la immigració irlandesa— havien començat a produir la més vergonyosa conseqüència de l’industrialisme: el creixement urbà desordenat i el slum. Les masses obreres que s’hi amuntegaven, sobtades per les noves condicions de treball i castigades per la carestia i la inseguretat en la feina durant la guerra, provocaren el moviment luddita, amb destrucció de les màquines a les quals hom atribuïa l’esporàdica desocupació (1811-12). La Combination Act de Pitt (1800), dins el pànic “antijacobí” de l’època, prohibia les coalicions per alterar els salaris. Passada ja la guerra (1819), la ‘matança de Peterloo’ posà en evidència els extrems de la reacció. El patró que seguien les autoritats, iniciat ja el 1870 amb els “avalots de Lord Gordon” i que tingué posteriorment àmplia aplicació a Irlanda, era el següent: indiferència o inactivitat davant les reivindicacions; davant l’agitació i el desordre, ferotge repressió (amb el corresponent Riot Act, llei d’avalots); després, nomenament d’una comissió investigadora, i, finalment, concessió parcial de les coses demanades en un principi. Mentrestant, el petit però influent grup radical —aliat en moltes coses amb el clericat dissident, que era l’únic que s’apropava als nous barris— havia obtingut la derogació (1825) de la Combination Act. Cal fer notar que al costat d’un proletariat inferior existia una mà d’obra qualificada i ben pagada (principalment mecànics), que mostrava gran voluntat d’instruir-se i de millorar a base d’autoajuda (self-help). L’educació primària en aquest període —i fins el 1870— es trobà a mans de les diverses esglésies, compresa l’anglicana, renovada pel moviment dit evangèlic. Aquest moviment tingué un paper important en la campanya contra l’esclavitud (supressió del tràfic el 1807, de la institució el 1833). La propaganda radical influí en l’adopció d’una sèrie de mesures que anaven canviant la fisonomia del país: l’emancipació dels catòlics (1829), la reforma del parlament (1832), la commutació dels delmes (1836), el reconeixement dels matrimonis dissidents (1836), la reforma de l’administració local (1835), supressió de les Corn Laws (1846), llei de salut pública (1848), etc. Més complex políticament fou l’origen de les “lleis de fàbriques”, on els tories i terratinents whigs s’adheriren a mesures que representaren una limitació per a la burgesia industrial (1833, 1842, 1847). Fins a la reforma parlamentària del 1867, la revolució industrial havia donat a Anglaterra —i aquesta s’encarregà d’escampar-ho pel món— els trens, el telègraf, el segell de correus i la navegació de vapor, innovacions dirigides totes a augmentar la fluïdesa del transport i de les comunicacions, i que inicien l’"acceleració de la història”, típica d’aquest segle i del següent. La separació de les classes socials es marcà fortament, sorgí una nova i creixent classe mitjana urbana de funcionaris, professionals, botiguers, etc., i també de petits accionistes. Una gran part de les tensions i les crisis trobà un derivatiu en una constant emigració cap als EUA, Canadà, Austràlia i Nova Zelanda. Culturalment, i passada l’explosió romàntica que coincidí amb les guerres napoleòniques, el període, bé que no presentà gaires guanys en el sistema educatiu, es caracteritzà per una extensió de l’ensenyament elemental en el nivell inferior, i per una maduresa excepcional en la cultura humanística i científica, en el superior, en gran part al marge de les universitats tradicionals. Mentrestant, el 1827, havia estat fundada la Universitat de Londres, que havia d’acabar per revolucionar l’ensenyament superior. El factor predominant fou, però, el renaixement religiós, amb la impregnació profunda de la societat per la mentalitat puritana, separada de la seva antiga virulència política, que donà a aquesta època i a la següent la característica “seriositat” victoriana. S'estengué l’apassionada pràctica de l’esport durant aquest període, immortalitzat per les típiques “estampes angleses”.

La reforma parlamentària del 1867 obrí les urnes i les possibilitats d’influir en les decisions polítiques a un gran sector social que fins llavors n'havia estat exclòs. La llei del 1870 (Forster's Act) establí per primera vegada a Anglaterra un sistema nacional d’educació primària; el 1871, les velles universitats foren obertes als no anglicans; el 1870, l’examen i el mèrit substituïren la influència com a sistema per a accedir a l’administració pública; en conseqüència, les universitats es transformaren en centres d’investigació i de formació científica i pràctica. El gran fet econòmic i social que tallà un passat multisecular fou la ruïna del camp anglès sota la competència sense traves duaneres del blat americà. Seguí la importació de carn congelada d’Argentina, d’Austràlia i de Nova Zelanda per a acabar en la ramaderia el desastre de l’agricultura. Des de llavors, i fins que les guerres del segle XX no han fet adoptar un nou proteccionisme agrícola, Anglaterra es convertí realment en l’"obrador del món”, lligat per la seva flota mercant amb les fonts de gairebé totes les primeres matèries i aliments. A canvi d’això, la Gran Bretanya exportava les seves prestigioses manufactures. L’eufòria de l’exposició del 1851 donà lloc sota els jubileus de la reina Victòria (1887 i 1897) a l’ansiosa febre de l’imperialisme finisecular. En l’aspecte intern, la cega confiança en el liberalisme econòmic havia estat substituïda per una tendència a l’intervencionisme legislatiu i administratiu i a una crítica fonamental de les institucions i les normes existents. Especialment pertorbador per a les consciències fou el conflicte entre el darwinisme i la interpretació “fonamentalista” de la Bíblia. Les masses obreres, organitzades en les trade unions definitivament reconegudes per la llei el 1871, inclogueren, els anys vuitanta, els treballadors no especialitzats i acabaren, el 1901, per fundar, en unió amb els grups socialistes —fabians i altres— i amb el poderós moviment cooperativista, el Labour Party.

Al començament del s. XX, la societat anglesa ja presentava signes de profunda transformació, des de la revolta fin de siècle contra la moral victoriana, passant per la sotragada de la guerra anglobòer, que posà en entredit la invencibilitat britànica, fins a les primeres lleis de seguretat social moderna. Les dues guerres mundials, que confirmaren la vitalitat de les velles virtuts guerreres —la segona dugué la guerra al mateix país—, i les crisis interbèl·liques i postbèl·liques, acceleraren les transformacions econòmiques, socials i culturals d’una manera inaudita. L’Anglaterra de la segona meitat del s. XX, perduda la preeminència britànica en el pla polític, militar i econòmic, és un país d’una formidable tradició cultural i universitària, de total esmerç en la investigació científica i tecnològica, d’irradiació d’inquietuds i iniciatives socials i intel·lectuals.

Reis d'Anglaterra

Dinastia Normanda

Guillem I d’Anglaterra el Conqueridor (1066-1087)
Guillem II d’Anglaterra el Roig (1087-1100)
Enric I Beauclerc (1100-1135)
Matilde d’Anglaterra (antireina) (1135-1153)

Dinastia angevina dels Plantagenet

Enric II d’Anglaterra (1154-1189)
Enric d’Anglaterra el Jove Rei (associat) (1170-1183)
Ricard I d’Anglaterra Cor de Lleó (1189-1199)
Joan d’Anglaterra Sense Terra (1199-1216)
Enric III d’Anglaterra (1216-1272)
Eduard I Cames Llargues (1272-1307)
Eduard II d’Anglaterra (1307-1327)
Eduard III d’Anglaterra (1327-1377)
Ricard II d’Anglaterra (1377-1399)

Tots els articles d’Enciclopèdia.cat, ara en obert per a tothom!

Tots els articles d’Enciclopèdia.cat, ara en obert per a tothom!

Enciclopèdia

Cronologia

Estadístiques

Obres temàtiques

Temàtica general

Antropologia i societat

Art

Economia

Educació

Geografia

Història i política

Llengua

Medicina

Natura i ecologia