Després d’acceptar la Reform Act de l’any 1832, Robert Peel reorganitzà el vell partit entorn del nucli del Carlton Club (1831), l’anomenà Conservative Party i el dotà d’una organització central fora del Parlament. Després de la derrota electoral del 1852, Benjamin Disraeli el reorganitzà i li donà els fonaments ideològics: els principis bàsics, formulats definitivament el 1872 al Crystal Palace, eren mantenir les institucions del país, defensar l’imperi colonial i elevar la condició del poble. La Reform Act del 1867, en ampliar el cos electoral, forçà el partit a crear una organització de masses (The National Union) per tal d’obtenir els vots de les classes obrera i mitjana baixa. El lideratge de Disraeli portà al triomf electoral del 1874 (el primer després de vint anys), però la derrota del 1880 encetà una nova crisi. Salisbury succeí (1881) Disraeli, i des del 1883 Randolph Churchill reorganitzà el partit i intentà treure poder al líder en benefici de The National Union. El 1911, sota el lideratge de Bonar Law, els conservadors es fusionaren amb els unionistes liberals (unionisme). Law s’oposà al Home Rule, a la supressió de l’ajuda estatal a l’Església de Gal·les i al comerç lliure i, des del 1916, col·laborà amb Lloyd George. Durant el període d’entreguerres, Stanley Baldwin en fou el líder.
En esclatar la Segona Guerra Mundial el partit era al poder, dirigit per Chamberlain, però aquest fou substituït per Winston Churchill (1940), que formà un govern de coalició amb els laboristes i els liberals. A la fi de la guerra el partit passà a l’oposició i des d’aleshores ha alternat el poder amb el Labour Party; n’han estat els líders Churchill, MacMillan, Douglas-Home i Heath; els dos darrers en reforçaren l’organització regional i local, que portà al triomf del 1970, amb un programa modern d’acció (enfront del sector d’extrema dreta del partit dirigit per Enoch Powell), fonamentat en la política fiscal i social i oposat a les vagues salvatges. Malgrat tot, encarats amb els sindicats i amb una forta crisi d’abast mundial, els conservadors perderen les dues eleccions generals del 1974. Això i la crisi interna del partit feren que E.R.G. Heath fos succeït com a líder per Margaret Thatcher (1975), la qual esdevingué primera ministra arran del triomf electoral conservador del 1979 i imprimí al partit i al govern una orientació marcadament dretana, ratificada després de la nova victòria en les eleccions del 1983 i el 1987. Després de la seva dimissió (1990), fou succeïda en el càrrec per John Major, el qual fou revalidat en el càrrec en les eleccions del 1992 i fou derrotat en les del 1997 pels laboristes encapçalats per Tony Blair. Després de Major, i amb els successius triomfs laboristes del 2001 i el 2005, el partit experimentà una forta crisi que es manifestà en una successió de líders: William Hague (1997-2001), Duncan Smith (2001-03), Michael Howard (2003-05) i David Cameron.
Després de tretze anys a l’oposició, el maig del 2010 el partit tornà a guanyar unes eleccions generals. Tanmateix, el resultat (306 diputats sobre 650) li impedí governar en solitari. Al cap d’uns quants dies de negociacions, pactà un govern de coalició amb The Liberal Democrats en el qual Cameron ocupà el càrrec de primer ministre. Els conservadors revalidaren la condició de primera força en les eleccions del maig del 2015 ara, però, amb majoria absoluta (331), cosa que permeté a Cameron formar un govern en solitari. Tanmateix, poc més d’un any més tard (juliol del 2016) Cameron dimití els càrrecs després de la celebració del referèndum sobre la pertinença de la Gran Bretanya a la Unió Europea, que ell havia promogut i convocat. L’opció guanyadora, la sortida de la Gran Bretanya de la UE (Brexit), fou la contrària que ell defensà (en oposició a altres líders i un ampli sector del partit). El substituí al capdavant del partit i del govern Theresa May, que amb l’objectiu de reforçar la seva posició en les negociacions per al Brexit convocà eleccions anticipades per al 8 de juny de 2017. El resultat, però, comportà el retrocés dels conservadors, els quals, malgrat continuar com a força més votada, perderen la majoria absoluta (318 diputats). Al juny May tancà un acord amb el Democratic Unionist Party pel qual s’assegurava el suport a un nou govern conservador, ara en minoria. Els successius fracassos de May en aconseguir un acord per al Brexit (intents rebutjats fins i tot per un sector del mateix partit) la portaren a la dimissió el juny del 2019. Al juliol la substituí com a líder del partit i primer ministre Boris Johnson, el qual, davant del bloqueig del Brexit, cercà refermar la seva posició amb la convocatòria d’eleccions anticipades. Celebrades el 12 de desembre, els conservadors recuperaren la majoria absoluta (365 diputats).
Després de nombrosos escàndols que afectaren l’equip de govern de Johnson i ell mateix, el 7 de juliol de 2022 Boris Johnson anuncià la dimissió com a líder del partit i com a primer ministre. El 5 de setembre, Liz Truss fou elegida nova líder del Partit Conservador i assumí el càrrec de primera ministra, càrrec del qual dimití després de 45 dies. El 24 d’octubre, l’empresari i polític d’origen indi Rishi Sunak, que havia ocupat el càrrec de ministre d’Economia sota el mandat de Johnson, fou elegit líder del partit i primer ministre.
En l’àmbit europeu, el Partit Conservador s’ha distingit per un important pes de l’euroescepticisme, especialment a partir del lideratge de M. Thatcher, la qual s’oposà rotundament a la política de subsidis de la Unió Europea, especialment en la política agrícola comuna (CAP). A conseqüència d’aquesta actitud crítica, la seva relació amb el Partit Popular Europeu, en principi els seus aliats naturals, ha estat fluctuant. Des del 1994, al Parlament Europeu el Partit Conservador ha obtingut successivament una representació de 18 (1994), 36 (1999) 27 (2004) i 25 (2009) diputats. Aquest darrer any abandonà el Partit Popular Europeu per a unir-se al Grup Europeu de Conservadors i Reformistes, partit euroescèptic i pròxim a l’extrema dreta en alguns aspectes. En les eleccions europees del 2014 (les darreres abans del triomf del Brexit en referèndum) obtingué el pitjor resultat de la seva història quan, amb 19 escons, restà tercer, pel darrere de l’antieuropeu i populista UKIP i dels laboristes. Empitjorà aquest resultat en les eleccions del maig del 2019 amb 4 diputats (cinquena posició a la Gran Bretanya).