Estudis
Estudià la carrera d’enginyer industrial, i ocupà una càtedra de química a l’escola d’enginyers de Bilbao, on residí durant deu anys (1902-11). Amb tot, de molt jovenet encara, s’afermà en ell la decisió de dedicar-se a l’estudi del català i a la difusió de la correcció de la llengua. Això explica les seves obres primerenques: Ensayo de gramática del catalán moderno (1891) i Contribució a la gramàtica de la llengua catalana (1898), que redactà amb un criteri molt independent respecte a les gramàtiques existents. Formà part de L’Avenç, on promogué (1890-91) una campanya memorable per a la reforma ortogràfica, amb Jaume Massó i Torrents i Joaquim Casas i Carbó, que publicaren el seu Sil·labari català (1904) i un Tractat d’ortografia catalana (1904), i tingué una participació destacada en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906). Autodidacte, els anys que passà a Bilbao pogué dedicar-se intensament a l’estudi de les obres dels grans romanistes del moment, que arribà a conèixer a la perfecció: en fou fruit la Gramática de la lengua catalana (1912), la més sòlida des d’un punt de vista lingüístic.
Fabra a l’Institut d'Estudis Catalans
Cridat per Enric Prat de la Riba i Sarrà, es traslladà a Barcelona, on fou nomenat professor a la càtedra de català creada per la Diputació de Barcelona i membre de la novella Secció Filològica (1911) de l’Institut d’Estudis Catalans, de la qual més tard fou president (com ho fou també de l’Institut intermitentment del 1921 al 1931); tingué a càrrec seu, encara, la direcció de les Oficines Lexicogràfiques del mateix Institut.
Primera etapa: la reforma ortogràfica
Signatura de Pompeu Fabra i Poch
© Fototeca.cat
Aquest promulgà les Normes ortogràfiques (1913), que, bé que sense el seu nom, eren principalment obra d’ell i contenien la part essencial de l’ortografia defensada pel grup de L’Avenç (dins l’editorial del qual publicà les seves traduccions de La intrusa, de Maurice Maeterlinck, i d’Espectres, d’Henrik Johan Ibsen) i que serviren per a la formació d’un Diccionari ortogràfic redactat sota la seva direcció (1917).
Segona etapa: la Gramàtica Catalana
L’any 1918 Fabra publicà, per encàrrec de l’Institut, que l’adoptà com a oficial, la Gramàtica catalana, de la qual han estat fetes set edicions. Contenia les parts obligades, sobretot de morfologia, que eren sovint objecte de controvèrsia i que Fabra resolgué amb esperit obert. Establertes l’ortografia i la gramàtica, es preocupà de l’escola: calia divulgar, a diversos nivells, la doctrina gramatical sancionada. Ell mateix redactà el conegut Curs mitjà de gramàtica catalana, publicat per l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (1918), amb cinc edicions, que l’any 1968 fou reeditada i ampliada per Ramon Aramon i Serra sota el títol d’Introducció a la gramàtica catalana. Mentrestant, s’anaven assolint resultats òptims de la seva obra, que eren, ultra l’establiment de les regles gramaticals, la depuració de la llengua, la determinació d’un estil científic i la disponibilitat indefinida: una multiplicitat d’estils dins una sola llengua, ordenada amb lògica. Ho anà obtenint mitjançant articles, conferències, discursos (en part recollits dins El català literari, 1932), la seva relació personal amb els escriptors o bé les Converses filològiques, que apareixien al diari La Publicitat, aplegades després en format llibre en la Coŀlecció Popular Barcino (1954-56) i en les quals palesava tant la seva capacitat de diàleg com el caràcter en progrés que tenia l’ordenació de la llengua catalana. En general, partia del català actual, bé que no deixava de tenir en compte la llengua antiga, els escriptors moderns ni les solucions de les altres llengües romàniques.
Tercera etapa: el Diccionari general de la llengua catalana
Concebut com el canemàs del futur diccionari de l’Institut, en el Diccionari general de la llengua catalana, publicat el 1932, hi era recollit, amb tot, el vocabulari indispensable per a l’home del seu temps. Per dur a terme tota aquesta obra, Fabra renuncià a altres comeses (per exemple, de lingüística) per a les quals posseïa una preparació excel·lent; en són mostra alguns estudis, com el de les es tòniques del català (1906) o el dels mots àtons en barceloní (1913), dins una línia d’investigació que hagué d’abandonar davant la importància i la urgència de l’endegament i la depuració de la llengua.
Activitat docent i projecció pública
Els resultats de la seva obra transcendiren aviat: en el decurs del decenni 1920-30 gaudia ja d’un alt i just prestigi científic, sempre creixent, que el dugué a ésser nomenat catedràtic de la Universitat de Barcelona directament (1932), sense passar pel camí, fins aleshores obligat, de les oposicions a càtedra. Poc temps després, en esdevenir autònoma la Universitat, en fou president del patronat universitari (1933), i, per raó del seu càrrec, sofrí empresonament (1934). Ensems, esdevingué un home molt popular al país i, entre el 1931 i el 1936, fou objecte de molts i reiterats homenatges.
Exili i publicacions pòstumes
El 1939 s’exilià, i residí a París, Montpeller i Prada (Conflent). Malgrat tot, continuà treballant, sobretot en una nova Gramàtica catalana, que veié la llum, ja pòstuma, el 1956, en edició a cura de Joan Coromines i Vigneaux. La Universitat de Tolosa (Llenguadoc) el nomenà doctor honoris causa, i la Societat Catalana d’Estudis Històrics, president honorari. Presidí, també, els jocs florals de Montpeller (1946).
Hom publicà a l’Argentina la Miscel·lània Fabra (1943), preparada durant la Guerra Civil a Barcelona i que no pogué arribar a imprimir-s’hi. Amb motiu del centenari de la seva naixença, els Estudis Romànics li dedicaren dos volums, en forma de miscel·lània d’estudis (1968), i arreu foren organitzats actes adients a l’anomenat Any Fabra (1968): conferències, discursos, sessions acadèmiques, números de revistes, etc., que contribuïren a enaltir l’obra d’aquell qui per tots ha estat considerat com l’ordenador de la llengua catalana moderna.
El 2004 la Generalitat de Catalunya, el Govern Balear i l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) n’iniciaren la publicació de l’obra completa en 10 volums, sota la direcció de Jordi Mir i Joan Solà i amb la participació d’Enciclopèdia Catalana, Edicions 62, Editorial Moll i Edicions 3 i 4, que conclogué l'abril del 2021. Des del 2018 aquesta obra és accessible per internet (Portal Pompeu Fabra).
Al desembre del 2019 l’Ajuntament de Barcelona li lliurà a títol pòstum la Medalla d’Or de la Ciutat, que recollí un dels seus nets. La distinció li havia estat concedida el febrer del 1938, però Fabra no havia pogut recollir-la per trobar-se camí de l’exili.
Fabra i l'esport
Notable afeccionat a l’excursionisme, fou soci del Centre Excursionista de Catalunya des del 1891. Des del 1912, formà part de la secció de tennis del FC Barcelona. Fou fundador del Badalona Lawn-Tennis Club (1914). Presidí la Federació Catalana de Tennis (1927-35), càrrec que compaginà amb la presidència de Palestra des del 1930, i posteriorment estigué també al capdavant de la Unió Catalana de Federacions Esportives, creada el 1933, que aglutinava totes les federacions, de manera que esdevingué el màxim dirigent de l’esport català durant els anys de la República.