i Futbol Club Barcelona | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Futbol Club Barcelona

Nom amb què també és conegut el Club de Futbol Barcelona
Futbol
Nom amb què també és conegut el Club de Futbol Barcelona
El Camp Nou, estadi del Futbol Club Barcelona
© B. Llebaria
esports esport
Entitat esportiva barcelonina fundada el 29 de novembre de 1899 per  amb el nom de Football Club Barcelona, que ha esdevingut el club poliesportiu més important i representatiu dels Països Catalans.

Inicis i consolidació

Dedicada preferentment al futbol, al llarg de la seva història ha tingut una vintena de seccions, cinc de les quals són actualment professionals (futbol, bàsquet, handbol, hoquei sobre patins i futbol sala) i una desena són amateurs, entre les quals destaquen les d’atletisme, voleibol i rugbi. A l’octubre del 1899 el suís resident a Barcelona Joan Gamper feu una crida al periòdic Los Deportes per a reunir els afeccionats al futbol que volguessin crear un club. A la seva crida respongueren onze persones (Otto Kunzle, Walter Wild, John i William Parsons, Otto Maier, Lluís d’Ossó, Bartomeu Terradas, Enric Ducal, Pere Cabot, Carles Pujol i Josep Llobet), que es reuniren al gimnàs Solé i fundaren el club, el primer president del qual fou Walter Wild. Al cap de pocs dies, el 8 de desembre, disputaren el primer partit, que perderen davant un equip de la colònia anglesa per 0-1. Els primers anys jugaren pocs partits, tots de caràcter amistós. El primer títol aconseguit fou la Copa Macaya (considerat el precedent del Campionat de Catalunya), al març del 1902, després de vèncer el Català per 0-15. Els terrenys de joc d’aquella primera etapa foren successivament el velòdrom de la Bonanova (1899), el camp de l’Hotel Casanovas (1900-01), el camp de la carretera d’Horta (1901-05) i el camp del carrer de Muntaner (1905-09). El primer partit a l’estranger fou a Tolosa de Llenguadoc al maig del 1904, quan guanyà l’Stade Olympique per 2-3.

Equip del Futbol Club Barcelona de la temporada 1901-02, amb els jugadors Llovet, Gas, Reig, Vidal, Ossó, Steinberg, Meyer, Witty, Gamper, Harris i Lasaletta
© ENCICLOPÈDIA CATALANA

Cap a la consolidació

El 1908 el club visqué una crisi molt profunda: l’empenta del nucli inicial s’havia esgotat, el club només tenia trenta-vuit socis i es convocà una assemblea per decidir la dissolució de l’entitat. Gamper intervingué en l’assemblea afirmant que el club no podia desaparèixer i n’esdevingué president per primer cop. Començava una etapa de creixement del club, que tingué resultats molt ràpidament. El 14 de març de 1909 s’inaugurà el camp del carrer de la Indústria, el primer que disposava d’una tribuna de dos pisos i d’una capacitat per a 6.000 espectadors. Els blaugrana que inauguraren el camp foren Steinberg, Bru, Morris, Müller, Quirante, Grau, Forns, Peris, Wallace i White, que empataren amb el Català (2-2). Alhora, l’equip de futbol encadenà grans èxits, amb tres Campionats de Catalunya consecutius (1909, 1910, 1911). La temporada 1909-10 aconseguí el primer trofeu internacional, en guanyar la Copa dels Pirineus, que assolí quatre temporades consecutives. La mateixa temporada conquerí el primer Campionat d’Espanya en imposar-se a l’Español de Madrid, al maig del 1910. La presidència de Gamper havia significat, de fet, una refundació del club, que també es feu efectiva en la simbologia del club. Des de la fundació, els colors del club eren els blaugrana, encara que inicialment amb pantaló blanc. Ara el pantaló era fosc, negre o blau. També hi hagué novetats amb l’escut, que fins aleshores era el de la ciutat de Barcelona. A través d’un concurs obert, el club trià un nou escut, que fou dissenyat per un antic jugador, Carles Comamala. D’una manera més espontània nasqué també la vinculació entre el club i la font de Canaletes: fou amb motiu de la victòria a la Copa dels Pirineus del 1910. La notícia arribà al quiosc de begudes que hi havia a Canaletes, des d’on es difongué per la ciutat. Fou en aquell quiosc on fou exposada la Copa uns quants dies després, i d’aquesta manera s’inaugurà la tradició de celebrar els èxits en aquell indret. Certament, amb la victòria al Campionat d’Espanya també el 2012, es registrà una de les primeres rebudes de l’equip per part dels afeccionats a l’estació de tren.

El futbol anava prenent consistència i alhora es produïen pugnes entre clubs que generaren cismes federatius. Al novembre del 1912 el club es donà de baixa de la federació catalana, perquè considerava que se’l sotmetia a un tracte discriminatori, situació que no es resolgué fins al cap d’un any. Paral·lelament, el Barça també participà en una escissió de la federació espanyola. Tot i aquests conflictes, el futbol creixia, i el club superà el llindar dels mil socis el 1913. En aquesta dècada també destacà el conflicte pel cas Garchitorena (jugador que havia falsificat la documentació sense coneixement del club) amb l’Espanyol, i el reconeixement del primer crac, Paulino Alcántara, que el 1911 debutà amb quinze anys i marcà tres gols. Alcántara fou el primer jugador seguit amb delit per la premsa i el primer a disposar d’una autobiografia quan encara estava en actiu, i en l’actualitat continua sent el màxim golejador de la història del club. En el futbol de l’època fou tota una novetat la incorporació de la figura de l’entrenador. John Barrow fou el primer blaugrana, la temporada 1917-18, però només restà a la banqueta quatre mesos, i qui realment fou el primer entrenador amb una trajectòria fou John Greenwell, que s’hi estigué fins el 1924. Més enllà del futbol, a la dècada de 1910, el club accentuà la seva aposta poliesportiva. Des de l’inici s’hi havia practicat atletisme, però el 1915 se’n formalitzà la secció, coincidint amb la fundació de la Federació Atlètica Catalana, i paral·lelament Pere Prat esdevingué l’atleta que proporcionà més satisfaccions al club. Més endavant, en la dècada de 1920, també es formaren tres seccions: hoquei sobre herba (1923), rugbi (1924) i bàsquet (1926). Des del punt de vista social, i en el context del creixent sentiment catalanista de la societat, amb fites com la Mancomunitat (1914), el club mostrava el seu compromís amb el país, amb exemples com l’adhesió a la campanya proautonomia del 1919, que tingué una notable repercussió, i la catalanització dels estatuts, certificada el 1921.

L’època d’or i les Corts

Cartell commemoratiu del vint-i-cinquè aniversari del FC Barcelona
© ENCICLOPÈDIA CATALANA
A partir del 1919 el club visqué una època d’or marcada pels grans èxits esportius, emmarcada entre aquell any i el 1929. Del 1918 al 1932 l’equip assolí dotze dels catorze Campionats de Catalunya que es disputaren; entre el 1919 i el 1927 conquerí cinc dels nou Campionats d’Espanya, i el 1929 guanyà la primera edició de la Lliga. El 1919 el club fitxà dos joves que esdevingueren grans referents: Ricard Zamora, de breu trajectòria blaugrana, i Josep Samitier, que fou líder de l’equip i un dels mites de la història blaugrana, conegut com l’home llagosta. En aquell equip d’èxit hi havia figures com Piera, Sagi-Barba, Sancho, Sesúmaga, Torralba, Carulla, Planas, Arocha, Goiburu, Guzmán o el porter Platko; alguns ja eren prou populars i protagonitzaven fascicles de la col·lecció “Los ases del deporte”, que feien dels futbolistes de renom un reclam més de la societat de masses. El camp del carrer de la Indústria quedà petit, i el president Gamper tirà endavant la construcció d’un nou terreny de joc que fes possible l’assistència de socis i d’espectadors. De fet, entre el 1919 i el 1922 el nombre de socis es doblà i passà dels 2.973 als 6.341, però l’increment més espectacular arribà amb la construcció del camp de les Corts, quan pràcticament es duplicà en un sol any. Amb una capacitat per a 20.000 espectadors, fou construït en només tres mesos i fou inaugurat al maig del 1922, certificant la majoria d’edat del club, que es confirmà al cap de dos anys amb la celebració del 25è aniversari, publicitat amb un cartell de Segrelles. A les Corts es visqué l’edat d’or esportiva, i també un incident que marcà per sempre més el compromís del Barça amb la societat catalana. Al juny del 1925, en plena Dictadura de Primo de Rivera, es disputà un partit amistós entre el Barça i el Júpiter, com a campions de Catalunya de primera i segona categoria, en homenatge a l’Orfeó Català. Una banda de música anglesa present a l’estadi volgué regraciar el club interpretant l’himne britànic, acollit amb aplaudiments, i l’himne espanyol, que fou respost amb una impressionant xiulada. Les autoritats es prengueren molt malament l’incident, i el club fou clausurat durant sis mesos, etapa en què no pogué desenvolupar cap activitat administrativa ni esportiva. Sortosament, la majoria de clubs catalans estigueren d’acord a esperar al final de la sanció per començar el Campionat de Catalunya, i, com era habitual en aquells anys, l’equip assolí altre cop el títol i també la Copa d’Espanya, els dos títols oficials d’aquella època. En la trajectòria d’aquell brillant equip sobresurt la conquesta del Campionat d’Espanya del 1928, assolit després de tres èpics partits a Santander davant la Real Sociedad, amb el porter Platko jugant amb el cap embenat. Com a novetat també cal remarcar la victòria al primer campionat de Lliga celebrat l’any 1929, en què l’equip aconseguí el títol en l’última jornada.

Els anys de la República i la Guerra Civil Espanyola

Els anys de la República no foren gaire bons esportivament. L’equip mantingué l’hegemonia al Campionat de Catalunya, però no assolí títols d’àmbit espanyol i es produí un lleuger descens d’associats. També causà força impacte la marxa de Josep Samitier al Madrid, per desavinences amb la directiva; tanmateix, el club mantingué la seva força com a entitat i remarcà el seu catalanisme. Josep Sunyol, abanderat del lema “Esport i ciutadania”, fou proposat com a president el 1934, però no acceptà el càrrec per motius de salut, tot i que el 1935 sí que hi accedí. En iniciar-se la Guerra Civil Espanyola, el president Sunyol fou interceptat en una missió al front de Madrid i fou afusellat per tropes franquistes. Paral·lelament, el club experimentà la revolució a la rereguarda i un comitè de treballadors afiliats majoritàriament al CADCI es feu càrrec de la gestió de l’entitat, en un context de dràstica disminució de l’activitat esportiva, amb competicions creades per a aquella excepcionalitat, com la Lliga Mediterrània i la Lliga Catalana, totes dues guanyades per l’equip el 1937. L’estiu d’aquell any el primer equip feu una gira per Mèxic i els Estats Units, que tingué també una dimensió de propaganda en favor del bàndol republicà i generà uns ingressos vitals per a la represa de l’activitat un cop acabada la guerra. Després de la gira americana, els jugadors es dispersaren. A més, la nit del 16 de març de 1938 un bombardeig afectà de ple la seu social del club, parcialment esfondrada.

La represa de la postguerra

La instauració del franquisme tingué importants conseqüències per al club. Hagué de castellanitzar el nom i també hagué d’eliminar les quatre barres de l’escut. El control dels clubs per part de les autoritats de la Delegación Nacional de Deportes trastocà totalment el model del qual s’havia dotat el club fins aleshores. Els nous dirigents eren imposats, de primer amb una comissió gestora i més endavant, al març del 1940, amb el marquès de la Mesa de Asta com a president. Abans, però, el club visqué un dels episodis més humiliants, amb motiu del primer partit disputat al camp de les Corts, el 29 de juny de 1939. Per reobrir el camp s’enfrontaren una selecció espanyola que duia la samarreta blaugrana i els juvenils de l’Athletic Club. El simbolisme quedà plenament reflectit també en uns discursos abrandats de les autoritats, que afirmaven explícitament que el club abjurava del seu passat catalanista. La represa futbolística tingué resultats contradictoris. Els jugadors que havien fet la gira americana foren sancionats per les autoritats i hagueren de passar una depuració política, com Balmanya, Raich o Escolà; fins i tot l’Oviedo cedí dos jugadors per a la primera temporada, la 1939-40. L’equip era força nou, amb la incorporació de joves promeses, com el davanter César Rodríguez, que esdevingué un dels més emblemàtics de la dècada dels quaranta. També foren importants els tres germans Gonzalvo, que arribaren a coincidir en el primer equip, un fet insòlit. La temporada 1941-42 el primer equip hagué de jugar la promoció de descens a segona divisió, que salvà guanyant per 5-1 el Múrcia al camp de Chamartín. Curiosament, pocs dies abans havia assolit el triomf a la Copa del Generalísimo en vèncer l’Athletic Club per 4-3. En el clima anticatalà de la postguerra s’ha d’inscriure la derrota per 11-1 a Chamartín en la tornada d’una eliminatòria de la Copa del Generalísimo davant el Real Madrid, el 13 de juny de 1943, amb pressions de tota mena sobre uns jugadors que foren esborrats del terreny de joc. Amb un equip format per molts jugadors catalans i dirigit per Josep Samitier, guanyà la Lliga del 1945 (la primera des de la inicial de 1929) i després dues de consecutives (1948, 1949), amb Enrique Fernández a la banqueta i jugadors com Seguer o Basora, els dos golejadors que marcaren a la final de la Copa Llatina (precedent de la Copa d’Europa), bo i assolint el primer títol europeu oficial del club. Aquell cicle brillant consolidà definitivament el club en plena postguerra, i encara s’hi afegí la celebració del cinquantenari, l’any 1949, que significà l’explosió del sentiment barcelonista i la recuperació de les quatre barres a l’escut. L’encadenament d’èxits es veié reflectit també en l’increment dels socis, que ràpidament superà el sostre d’abans de la guerra (12.207 socis el 1924) i consolidà els 20.000 (el 1949 en tenia 24.893). El camp de les Corts quedà petit; s’hi feren algunes ampliacions parcials, però al final de la dècada aquesta opció ja no era possible i la directiva presidida per Agustí Montal i Galobart organitzà un referèndum el 1950 entre els socis per decidir la compra d’uns terrenys per construir-hi un nou camp. La vocació poliesportiva es mantingué plenament, i en la postguerra es constituïren seccions de beisbol (1941), d’hoquei sobre patins (1942) i d’handbol (1942).

Kubala i l’equip de les cinc copes

Interior de l’estadi del Camp Nou del Futbol Club Barcelona
© Fototeca.cat
El 1950 el club fitxà un hongarès que voltava per Europa amb altres compatriotes seus en l’equip Hongarian. Es tractava de Ladislau Kubala, que esdevingué una figura d’enorme projecció que confirmà la bona direcció de l’equip. Juntament amb els seus companys –entre els quals cal esmentar Ramallets, Biosca, Gonzalvo III, Basora, César, Segarra, Vilà, Bosch o Manchón– i dirigits per Daucik, feren dues temporades memorables (1951-52 i 1952-53) i en conjunt una brillant dècada dels cinquanta, en què no només assoliren Lligues i Copes del Generalísimo, sinó també competicions internacionals com la Copa Llatina i la Copa de Fires. La temporada més reeixida fou la de 1951-52, en què guanyà la Lliga, la Copa, la Copa Llatina, la Copa Eva Duarte i la Copa Martini Rossi, i per això fou conegut com l’equip de les cinc copes. En aquells anys anaren prenent forma les competicions europees ja esmentades; d’una banda, la Copa Llatina, que enfrontava els campions de Lliga d’Itàlia, França, Espanya i Portugal, i de l’altra la Copa de Fires, que enfrontava equips de ciutats que tenien fires de mostres, la primera edició de la qual (1955-58) la guanyà el Barça. En aquell context de grans èxits el club es plantejà el fitxatge del gran jugador argentí Alfredo Di Stéfano, que feu una parella impressionant amb Kubala. L’any 1953 el Barça adquirí els drets del jugador al River Plate mentre, paral·lelament, el Real Madrid arribà a un acord amb el Millonarios de Bogotà, on jugava l’argentí malgrat tenir contracte en vigor amb el River. L’embolic legal fou aprofitat per les autoritats esportives espanyoles per intervenir en el cas i arbitrar una solució, que dictava que els dos clubs haurien de compartir el crac argentí. Enmig d’enormes pressions del poder, el club blaugrana renuncià al jugador, en una decisió forçada que marcà el futur immediat, ja que Di Stéfano es convertí en la icona dels triomfs madridistes a Europa en la segona meitat dels cinquanta. Precisament fou aleshores que es posà en marxa la Copa d’Europa, a la primera edició de la qual el Barça declinà la invitació.

Els èxits esportius de la dècada es combinaren amb la construcció del Camp Nou, que generà una gran il·lusió col·lectiva del barcelonisme, sobretot quan el president Francesc Miró-Sans desencallà tots els entrebancs i accelerà el projecte arran de la seva elecció el 1954. La il·lusió del moment feu possible la creació del setmanari Barça, que és la publicació d’informació barcelonista de més llarga durada (1954-76). Amb tot, el nou estadi fou inaugurat el 24 de setembre de 1957. Ja instal·lats al Camp Nou, amb Helenio Herrera d’entrenador, el primer equip assolí dos Campionats de Lliga consecutius (1959, 1960), la Copa (1959) i la Copa de Fires (1960). Tanmateix, el cicle victoriós es trencà a la final de la Copa d’Europa del 1961, en perdre per 3-2 a Berna davant el Benfica, en un partit desgraciat en què els davanters barcelonistes estavellaren diverses vegades la pilota als pals de la porteria contrària. Aquell partit és conegut com la final dels pals, i de fet fou a partir d’aleshores que se substituïren els pals de base quadrada pels cilíndrics. S’acabava així un cicle en què havien brillat jugadors com Evaristo, autor d’un cèlebre gol que eliminà el Madrid en aquella Copa d’Europa, Suárez (pilota d’or el 1960), Kocsis, Czibor, Eulogio Martínez, Gensana, Segarra, Olivella, Vergés, Gràcia, Rodri i altres, en un equip amb molts jugadors catalans.

La discreta dècada dels seixanta

Màxims golejadors

La dècada dels anys seixanta fou esportivament molt discreta. Tot i la contractació d’alguns jugadors notables, com Suárez o Pereda, el palmarès futbolístic es limità a tres Copes del Generalísimo (1963, 1968, 1971) i una Copa de Fires (1966), guanyada davant el Saragossa en una nit espectacular del jove Lluís Pujol, una jove promesa que debutà alhora que una altra referència del club, Carles Rexach, un dels jugadors amb més partits amb la samarreta blaugrana. En aquell equip també sobresortia el porter Salvador Sadurní, que fou tres temporades el porter menys golejat de la Lliga. El club vivia una etapa complicada econòmicament, perquè la construcció del Camp Nou havia suposat una despesa molt més gran de la prevista, i a més no es trobava una sortida al vell camp de les Corts. Finalment, el 1966, sota la presidència d’Enric Llaudet i Ponsa, es pogué vendre el camp antic al grup immobiliari Habitat per 226 milions de pessetes, i el club començà a equilibrar la seva economia. Aquell mateix any es posà en marxa el Trofeu Joan Gamper, que fou guanyat en la seva primera edició pel club blaugrana davant el Colònia per 3-1, i que s’ha celebrat ininterrompudament des de llavors. En paral·lel a la sequera esportiva, el club refermà el seu significat social, que s’observa també amb el creixement de la massa social, que en el període en què no es guanyà cap Lliga, entre el 1960 i el 1974, passà de 52.817 a 69.566 socis.

Al final del 1967 dimití el president Llaudet, que fou succeït per Narcís de Carreras al gener del 1968 en una candidatura que havia d’aglutinar les diferents sensibilitats del barcelonisme. El seu mandat fou curt, però intens. En el discurs de presa de possessió pronuncià el famós lema “Més que un club”, que assenyalava clarament l’orientació que volia donar a l’entitat, i pocs mesos després l’equip guanyà la Copa del Generalísimo davant del Madrid, que jugava en camp propi. El públic madrileny no encaixà la derrota i llançà ampolles de vidre als jugadors catalans, motiu pel qual aquell partit es coneix com la final de les ampolles. El pitjor, però, fou que setmanes més tard el president madridista feu unes declaracions ofensives contra Catalunya, que provocaren una major identificació entre el club i la societat catalana. Tanmateix, les diferències en el si de la junta per la marxa esportiva del primer equip precipitaren la dimissió de De Carreras al novembre del 1969, i la convocatòria d’eleccions, en què només podien participar prop de 300 socis compromissaris, dels 54.000 que tenia aleshores l’entitat.

Amb l’elecció d’Agustí Montal i Costa, el club accentuà la defensa dels seus interessos davant les discriminacions federatives, i també la imbricació amb els sectors socials i culturals alternatius al franquisme. Aquella junta es mostrà força bel·ligerant amb les autoritats esportives per protestar pel tracte discriminatori que rebia el club, com per exemple amb l’escàndol arbitral protagonitzat per Guruceta al Camp Nou i especialment amb el denominat “cas dels oriünds”, que permetia legalitzar la situació de jugadors de suposada ascendència espanyola a tots els equips que competien a la Lliga, però que posava entrebancs quan ho sol·licitava el Barça, com en el cas dels jugadors Cos i Heredia. L’actitud de fermesa, amb una investigació feta pel club a Sud-amèrica, forçà la federació espanyola a reconduir la qüestió i cedí a la principal pretensió blaugrana, que era l’obertura a la contractació de jugadors estrangers, la qual cosa permeté el fitxatge de l’holandès Johan Cruyff. Una altra iniciativa arriscada fou la celebració de la I Trobada de Penyes Barcelonistes a Montserrat (1972) i la implementació de l’ús del català a la megafonia de l’estadi. En el terreny de les millores infraestructurals, cal citar l’impuls a l’activitat poliesportiva, afavorida per la construcció del Palau Blaugrana i la Pista de Gel, inaugurats el 1971. De retruc es crearen les seccions de voleibol (1970), de patinatge artístic (1972), d’hoquei sobre gel (1972) i de futbol sala (1978), i arribaren resultats brillants, com la primera Copa d’Europa d’hoquei sobre patins, assolida el 1973, que era l’inici d’una àmplia col·lecció.

L’entitat creixia en tots els sentits, i el 1974 celebrà el 75è aniversari, amb la voluntat d’una decidida implicació amb la cultura catalana, com mostrà el cartell commemoratiu fet per Joan Miró, una trobada a Montserrat o la interpretació d’El pessebre de Pau Casals. Tanmateix, el llegat més important és El cant del Barça, escrit per Josep Maria Espinàs i Jaume Picas, i amb música de Manuel Valls, que havia de ser un himne commemoratiu i es convertí en l’himne oficial del club. Futbolísticament tot canvià amb l’arribada de Cruyff, que aconseguí capgirar la trajectòria esportiva recent, de manera que l’equip assolí brillantment el campionat de Lliga la temporada 1973-74, amb grans exhibicions de joc i la victòria per 0-5 al camp del Real Madrid, amb un conjunt format per Mora, Rifé, Costas, De la Cruz, Torres, Juan Carlos, Rexach, Asensi, Cruyff, Sotil i Marcial. Amb Cruyff s’incorporà també el peruà Hugo Cholo Sotil, a qui substituí l’any següent el també holandès Neeskens, que efectuaren un estil de “futbol total” inspirat per l’entrenador Rinus Michels. Tanmateix, durant els quatre anys de Cruyff com a jugador només assoliren un altre títol, la Copa del Rei (1978), durant els mesos en què el club fou presidit per Raimon Carrasco. Aquell fou el primer trofeu que s’oferí al president de la Generalitat, Josep Tarradellas, que havia arribat uns quants mesos abans de l’exili. De fet, el Camp Nou fou un dels primers indrets que visità, una setmana després del seu retorn, on fou rebut amb tots els honors en un partit amb la UD Las Palmas, a l’octubre del 1977.

L’inici de l’era Núñez

Amb l’arribada de la democràcia el club es pogué tornar a dotar de mecanismes de funcionament democràtic. Les primeres eleccions de la nova etapa se celebraren el 1978, i foren guanyades per Josep Lluís Núñez i Clemente, amb 10.352 vots, per davant de Ferran Ariño, amb 9.537, i de Nicolau Casaus, amb 6.020. Començava aleshores l’etapa presidencial més llarga en la història del club, que coincidí amb la consolidació democràtica del país i amb l’augment exponencial del paper del futbol com a indústria de l’espectacle. És durant aquest primer mandat que començà a funcionar La Masia (1979) com a escola de futbol.

El primer èxit important en aquesta etapa fou la consecució de la Recopa (1978), assolida en una final a Basilea contra el Fortuna de Düsseldorf i guanyada per 4-3. Era la primera Recopa que assolia el club, que, a més, feia anys que no guanyava cap competició europea. Fou el primer desplaçament massiu d’afeccionats a una final lluny de Barcelona, ja que es calcula que es desplaçaren uns 30.000 seguidors, que ompliren l’estadi de banderes blaugranes i catalanes. En iniciar-se la dècada es produí un fet insòlit en la història del club. Quan l’equip anava en la primera posició del campionat, uns segrestadors retingueren el davanter Quini durant 24 dies, període en el qual davallà el rendiment dels jugadors i es perdé el campionat. No obstant això, el club guanyà la Copa i la temporada següent assolí una altra Recopa, aconseguida davant l’Standard de Lieja. L’any 1982 Espanya acollí la Copa del Món de futbol, que tingué els seus efectes en el club, ja que s’amplià l’aforament del Camp Nou, amb la construcció de la tercera graderia, i alhora s’edificà el Miniestadi, per a l’ús dels equips inferiors. El Camp Nou fou l’escenari de la inauguració de la Copa del Món, que tingué entre els seus protagonistes l’argentí Diego Armando Maradona, que s’incorporà al club aquell mateix estiu, amb un fitxatge rècord aleshores de 1.200 milions de pessetes. Tot i les expectatives generades, les dues temporades que Maradona fou a Barcelona només aconseguí una Copa del Rei i una Copa de la Lliga, i el seu trajecte blaugrana acabà en una trista final de Copa amb l’Athletic Club, amb greus incidents entre els jugadors al final del partit. La temporada següent arrencà amb la inauguració del Museu del club, el 24 de setembre de 1984, que valoritzà tota la trajectòria històrica de l’entitat i que amb el temps esdevingué també un atractiu turístic mundial.

La Lliga tornà a les vitrines del club la temporada 1984-85, amb un equip dirigit per Terry Venables, en el qual destacava el migcampista Schuster. La materialització d’aquella Lliga quedarà sempre en un penal aturat pel porter barcelonista que fou immortalitzat pel locutor Joaquim M. Puyal amb l’expressió “Urruti, t’estimo”. Era la primera Lliga de l’era Núñez, i arribava onze anys després de la del 1974. La temporada següent es visqué sota els efectes de l’enfrontament entre el club i el jugador líder, Bernd Schuster. Tot i actuacions decebedores en les competicions domèstiques, l’equip arribà a la final de la Copa d’Europa, un trofeu que era una obsessió per al barcelonisme. La final es disputà a Sevilla davant l’Steaua de Bucarest, i acabà amb empat a zero. A la tanda de penals els blaugranes no feren cap gol i es consumà una duríssima derrota, difícil de pair pels 50.000 seguidors que es desplaçaren a la capital andalusa. L’efecte d’aquella derrota fou molt notable, i donà volada a nuclis de socis que s’oposaren a la gestió del president. A més, la temporada següent fou molt pobra esportivament, salvada únicament pel títol de la Copa del Rei, i amb un conflicte continuat entre els jugadors i el club, en aquesta ocasió per desavinences fiscals. Tot plegat conduí a un fet inèdit: la convocatòria d’una roda de premsa que s’ha conegut com el motí de l’Hesperia, en què els jugadors acabaren demanant la dimissió del president.

El Dream Team i la primera Copa d’Europa

Gol de la victòria del FC Barcelona a la final de Wembley

Menys d’una setmana després del motí de l’Hesperia, el president Núñez presentà Johan Cruyff com el nou entrenador. Era el cop d’efecte que podia resoldre l’atzucac, acompanyat d’una renovació molt notable de la plantilla, amb dotze jugadors nous. Com si comencés una nova etapa, amb els aires de la renovació el president Núñez revalidà el càrrec en unes eleccions molt disputades (1989), en les quals aconseguí el 58% dels vots davant el 40% de Sixte Cambra, que aglutinava els nuclis opositors. El primer èxit de la nova etapa arribà de seguida, amb la Recopa d’Europa aconseguida davant la Sampdoria a Berna el 1989. Per a la nova temporada s’incorporaren dos brillants futbolistes, Ronald Koeman i Michael Laudrup, i l’equip guanyà la Copa del Rei (1990) davant el Madrid. El projecte de Cruyff tenia pendent encara la Lliga, que assolí la temporada següent (1990-91), quan s’havien incorporat Hristo Stòitxkov, que era Pilota d’Or europeu, i una jove promesa del planter, Josep Guardiola. Aquell campionat es visqué, tanmateix, amb un greu ensurt, ja que l’entrenador hagué de ser intervingut d’urgència i fou absent de la banqueta durant dos mesos. Aquell campionat de Lliga obrí l’etapa d’un equip guanyador que fou conegut com el Dream Team, que guanyà quatre campionats de Lliga consecutius (1991-94), una xifra mai assolida. A més, el Dream Team aconseguí un altre èxit fins aleshores inassolible en guanyar la primera Copa d’Europa de l’equip de futbol. El 20 de maig de 1992, a l’històric estadi londinenc de Wembley, el Barça vencé la Sampdoria amb un gol marcat per Ronald Koeman a la pròrroga. L’onze inicial d’aquell històric partit el formaren Zubizarreta, Nando, Ferrer, Koeman, Juan Carlos, Bakero, Salinas, Stòitxkov, Laudrup, Guardiola i Eusebio. Aquell històric 1992 el club rebé la Creu de Sant Jordi per la projecció internacional del país i l’any següent la Medalla d’Or de la Ciutat al mèrit esportiu. El cicle victoriós acabà sobtadament en la final de la Copa d’Europa del 1994, disputada a Atenes davant el Milan i saldada amb una dura derrota per 4-0, de manera que les dues temporades següents el projecte de Cruyff s’anà deteriorant, de la mateixa manera que les relacions amb el president, que el destituí el 18 de maig de 1996.

Els darrers anys de Núñez i el centenari

Començava aleshores una etapa marcada per la disputa entre cruyffistes i nuñistes. El substitut a la banqueta fou Bobby Robson, que incorporà Ronaldo, que fou màxim golejador de la Lliga, i Luis Enrique. El balanç fou molt positiu, amb una Copa del Rei, una Supercopa d’Espanya i una Recopa d’Europa, guanyada en derrotar el Paris-Saint Germain per 1-0. Robson fou substituït per Louis Van Gaal en un equip que incorporà el brasiler Rivaldo. L’equip aconseguí guanyar la Lliga i la Copa, un doblet que no assolia des del 1959, però tanmateix sectors de l’afecció estaven força distanciats de la direcció del club. Malgrat que el president Núñez revalidà el seu mandat en les eleccions del 27 de juliol de 1997 per àmplia majoria davant Àngel Fernández, el grup opositor L’Elefant Blau aconseguí prou signatures per a forçar un vot de censura, que el president superà. La divisió de la massa social fou un fet que no aconseguí frenar la Lliga guanyada la temporada 1998-99 ni que aquell títol anés acompanyat dels corresponents de les altres seccions professionals: bàsquet, handbol i hoquei sobre patins. Aquella fou la temporada en què s’incorporaren al primer equip uns joves Xavi i Puyol, i fou sobretot la del centenari. El centenari s’inaugurà el 28 de novembre de 1998 amb un acte nocturn al Camp Nou en què sobresortí la interpretació d’El cant del Barça pel cantant Joan Manuel Serrat. L’efemèride tingué un himne propi, el Cant del Centenari, amb lletra de Ramon Solsona i música d’Antoni Ros Marbà; el pintor Antoni Tàpies en feu el cartell commemoratiu, i també es dissenyà una mascota, Clam, i un logotip de la celebració. Esportivament, el moment culminant fou el partit de futbol amb la selecció del Brasil, el 28 d’abril de 1999, amb la salutació des de la gespa de tots els exjugadors en la prèvia del partit. Des del punt de vista comunicatiu cal remarcar una gran exposició, “Cent anys de passió blaugrana”, i el programa històric Aquest any, cent!, emès per TV3 al llarg de tot l’any.

La manca de títols la temporada 1999-2000 accelerà el desgast de la gestió del president Núñez, i al maig del 2000 anuncià la seva renúncia, després de vint-i-dos anys en el càrrec. El 23 de juliol se celebraren les eleccions, que guanyà l’hoteler Joan Gaspart i Solves, que havia estat vicepresident en el mandat de Núñez. Gaspart aconseguí 25.181 vots, per davant dels 19.791 del publicista Lluís Bassat. El mandat de Joan Gaspart fou molt pobre esportivament. No es guanyà cap títol, i amb prou feines s’aconseguí ser present en les competicions europees, però es posà la primera pedra de la Ciutat Esportiva de Sant Joan Despí, al desembre del 2000. La manca de títols i les queixes dels afeccionats forçaren Gaspart a la dimissió, el 12 de febrer de 2003, substituït pel vicepresident Enric Reyna, que dimití al cap de tres mesos, abocant el club a unes noves eleccions.

L’era Laporta: èxits i més que un club al món

Els comicis se celebraren el 15 de juny de 2003. L’advocat Joan Laporta i Estruch, al capdavant d’un grup de joves professionals, assolí la victòria amb 27.138 vots (52%), davant Lluís Bassat, que n’aconseguí 16.412, i quatre candidats més. El revulsiu de la nova directiva fou el fitxatge de Ronaldo de Assís, Ronaldinho, que fou presentat el 20 de juliol com a símbol de la nova etapa. Des del punt de vista social, es revitalitzà el trofeu Joan Gamper, es posà en marxa la campanya de captació de socis “El Gran Repte” i, sobretot, s’actuà en contra dels grups de seguidors violents. Amb Frank Rijkaard a la banqueta, la primera temporada no arribà cap títol, tot i l’espectacular segona volta a la Lliga. El curs següent, amb reforços importants, com els de Deco i Eto’o, assolí el campionat de Lliga amb molta solvència, que fou celebrat amb la innovadora fórmula d’una rua per la ciutat de Barcelona. Tot i que el projecte de la nova directiva començava a donar fruit, desavinences internes provocaren la dimissió de cinc directius, entre els quals cal esmentar el vicepresident Sandro Rosell. La temporada 2005-06 fou la confirmació de l’equip, en el qual participava ja el joveníssim Leo Messi. S’assolí un nou campionat de Lliga, i sobretot s’aconseguí la Copa d’Europa a París, davant l’Arsenal, per 2-1, amb gols d’Eto’o i Belletti, la segona en la història del club. L’u de juny de 2006, el president Laporta inaugurà la nova ciutat esportiva Joan Gamper, a Sant Joan Despí.

El segon mandat de Joan Laporta, iniciat a l’agost del 2006, s’inicià amb la signatura de l’acord amb UNICEF, pel qual el club es comprometia a col·laborar econòmicament amb la institució internacional i, a més, a lluir-ne l’anagrama a la samarreta, que es materialitzà per primer cop el 12 de setembre en un partit de la Lliga de Campions amb el Levski de Sofia. Esportivament, la temporada fou molt contradictòria, amb la Lliga a tocar fins a l’últim partit, però sense cap títol, i en especial amb la frustració de no aconseguir el Mundial de clubs disputat al Japó. La nova temporada s’engegà amb el fitxatge de Thierry Henry i amb la celebració del 50è aniversari del Camp Nou, moment que s’aprofità per a presentar un ambiciós projecte de remodelació. La marxa de l’equip decebé els afeccionats, i al final de la temporada marxaren Rijkaard i Ronaldinho, les dues icones de la il·lusió de l’estiu del 2003. La decepció de molts socis es materialitzà en una moció de censura a la directiva, que assolí el 60,6% de suport, per sota del 66,6% necessari estatutàriament. La moció es votà el 6 de juliol de 2008, però unes quantes setmanes abans, el 17 de juny, el president Laporta havia presentat públicament Josep Guardiola com a nou entrenador del primer equip. Començava un nou projecte esportiu, amb reforços com el d’Alves. La temporada 2008-09 és la millor de la història del primer equip. Liderats per Guardiola, els jugadors feren una Lliga espectacular, ja que guanyaren el títol tres jornades abans de la fi del campionat, i amb partits espectaculars, com la victòria per 2-6 al camp del Real Madrid. També assoliren la Copa del Rei i arrodoniren el cicle amb la Copa d’Europa en derrotar el Manchester United a Roma per 2-0, amb gols d’Eto’o i de Messi. Com a conseqüència d’aquests títols, en iniciar-se la temporada següent l’equip guanyà les Supercopes d’Espanya i d’Europa, i el Mundial de clubs, que es disputà a Abu Dhabi i on l’equip s’imposà en la final a l’Estudiantes de la Plata per 2-1, amb gols de Pedro i Messi, de manera que el club assolí l’únic títol oficial que no havia guanyat mai fins aleshores. Per acabar la temporada, tornà a guanyar la Lliga.

Els darrers anys

El 13 de juny de 2010 el club celebrà les eleccions en què més socis exerciren el seu dret a vot: 57.088. Alexandre Rosell i Feliu en fou el clar guanyador, amb el 61% dels vots, seguit a molta distància dels candidats Agustí Benedito, Marc Ingla i Jaume Ferrer. Rosell mantingué Guardiola i el cicle d’èxits continuà, amb les Supercopes d’Espanya i d’Europa, un nou títol de Lliga (el tercer consecutiu) i una nova Copa d’Europa, assolida a Wembley davant el Manchester United per 3-1, amb gols de Pedro, Messi i Villa. El cicle es mantingué la temporada 2011-12, amb les Supercopes d’Espanya i Europa, la Copa del Rei i el Mundial de clubs.

En acabar aquesta temporada Guardiola es retirà i el succeí com a entrenador Francesc Tito Vilanova, el qual guanyà el campionat de Lliga 2012-13. Després de la temporada, Vilanova renuncià el càrrec per malaltia i en el seu lloc el club contractà com a nou entrenador Gerardo Tata Martino, el qual, després de guanyar el 2013 la Supercopa d’Espanya fou succeït la temporada següent (2014-15) per Luis Enrique, antic jugador del primer equip. El president Sandro Rosell dimití el 23 de gener de 2014, i fou succeït per Josep Maria Bartomeu, que fou confirmat en el càrrec en les eleccions del juliol del 2015. Amb Luis Enrique com a entrenador, al maig del 2015, l’equip aconseguí el campionat de Lliga i la Copa del Rei, i al juny, la Lliga de Campions (combinació de títols assolida per segona vegada pel club, l’únic en la història a aconseguir-la). A l’agost del mateix any guanyà la Supercopa d'Europa, i al desembre, el Mundial de clubs. La següent temporada (2015-16), l’equip obtingué un nou títol de Lliga i de Copa, i la temporada 2016-17 aconseguí la Copa, i en finalitzar, Luis Enrique deixà el càrrec d’entrenador per voluntat pròpia. La temporada 2017-18, assumí el càrrec Ernesto Valverde; al maig, l’equip guanyà la Copa i la Lliga i assolí un rècord de 48 partits seguits sense perdre. Al mes d’agost es proclamà campió de la Supercopa. A l’abril del 2019 es proclamà de nou campió de la Lliga, la 26 en el seu palmarès. El 27 d’agost, s’inaugurà el nou estadi Johan Cruyff, on es disputaran els partits del Barça B i el primer equip femení, a la ciutat esportiva Joan Gamper.

Al febrer del 2012 el club rebé el premi Laureus al millor equip de futbol de la temporada 2010-11, i al gener del 2013 fou el primer classificat en la llista anual de la Federació Internacional d’Història i Estadística de Futbol (IFFHS), elaborada per mitjans especialitzats i experts, que per quart cop (els anteriors foren el 1997, el 2009 i el 2011) el qualificava com a millor equip del món de l’any.

Els èxits del futbol en les últimes temporades, van acompanyats pels de les seccions, especialment per la de futbol sala (la més jove com a secció professional). Naturalment, aquesta dimensió esportiva es correspon amb un club que té un dels pressupostos més elevats dels clubs esportius del món i 175.000 socis.

Les seccions

Seccions

A banda del futbol professional, el club té diverses seccions esportives, la més antiga de les quals és la d’atletisme. El 2012 es distingeix entre les seccions professionals, que són el bàsquet (1926), l’handbol (1932), l’hoquei sobre patins (1942) i el futbol sala (1978, professional des del 2006), i les seccions amateurs, que són l’atletisme (1915), l’hoquei sobre herba (1923), el rugbi (1924), el voleibol masculí (1970) i femení (1994), el patinatge artístic (1972), l’hoquei sobre gel (1972), el futbol femení (2002) i el bàsquet amb cadira de rodes (2002). En diverses etapes existiren seccions de beisbol (1941-2011), de lluita grecoromana (1924-28), de tennis (1926-38), de natació (1941-43), de patinatge artístic sobre ciment (1952-56), de gimnàstica (1957-76), de judo (1961-76), de ciclisme (1925-43 i 2003-06) i de bàsquet femení (2002-07).

Bàsquetbol

La secció de bàsquet començà jugant al Sol de Baix, i visqué el seu creixement en paral·lel a l’expansió d’aquest esport a Catalunya, consolidat els anys trenta. Els primers èxits, però, arribaren després de la Guerra Civil Espanyola, quan guanyà per primer cop el Campionat de Catalunya (1942) i la primera Copa d’Espanya (1943). En aquella brillant dècada dels quaranta, destacà Eduard Kucharski, incorporat el 1945. La ratxa de títols es tallà el 1950, fins que Enric Llaudet, directiu responsable de la secció, reforçà l’equip, que la temporada 1958-59 assolí la Lliga espanyola i la Copa. Tanmateix, poc temps després, la secció desaparegué per motius econòmics i no competí des de la temporada 1961-62. En reprendre l’activitat, hagué d’organitzar un nou equip, que es veié afavorit per la inauguració del Palau Blaugrana el 1971 i l’arribada de l’entrenador Ranko Žeravica el 1974, però els resultats no arribaren fins la temporada 1977-78, quan assolí la Copa del Rei –amb jugadors com Epi, Flores, Solozábal, De la Cruz o Sibilio–, competició que guanyà durant sis temporades consecutives. El primer èxit l’assolí a la banqueta Kucharski, tasca continuada per Antoni Serra, amb qui aconseguiren el títol de Lliga la temporada 1980-81, i es visqué un cicle victoriós coronat el 1984-85 amb el primer títol europeu, en guanyar la Recopa davant el Zalgiris de Kaunas, títol que revalidà un any després en derrotar l’Scavolini de Pesaro. A més, la temporada 1984-85 assolí també el Mundial de clubs. La temporada 1985-86 es feu càrrec de l’equip Aíto García Reneses, que encetà una etapa hegemònica del bàsquet blaugrana, amb un equip al qual s’afegiren estrelles com Audie Norris o el jove Andrés Jiménez. L’equip guanyà quatre Lligues consecutives (1987-90) i assolí nous títols europeus: la Copa Korac i la Supercopa d’Europa el 1987. Més endavant, a la segona meitat dels noranta, arribà un nou cicle victoriós, al qual mancava, però, la Lliga europea. Aquest títol l’aconseguí la temporada 2002-03, amb un equip liderat per Dejan Bodiroga, Sarunas Jasikevicius i Joan Carles Navarro, que derrotà la Benetton de Treviso en la final a quatre disputada al Palau Sant Jordi. Aquella temporada aconseguí també la Lliga i la Copa, mostra del seu gran domini. En els anys posteriors, la secció, amb Xavi Pascual a la banqueta, aconseguí incrementar el seu palmarès estatal, i arribà novament a la final de l’Eurolliga la temporada 2008-09. L’any següent, però, assolí la Lliga Catalana, la Supercopa d’Espanya i la Copa del Rei, i sobretot la segona Eurolliga, en vèncer l’Olimpiakós en la final. Fins l’any 2012, les quatre temporades de Xavi Pascual mostren un balanç espectacular, amb dotze dels setze títols en joc. La temporada 2016-17, el grec Georgios Bartzokas fou designat entrenador del primer equip, substituït en la temporada 2017-18 per Sito Alonso, qui fou destituït en el càrrec el febrer de 2018. Ocupà el seu lloc, Alfred Julve, fins llavors entrenador del filial masculí, que es feu càrrec de l’equip fins l’arribada a la banqueta del serbi Svetislav Pešić.

El palmarès del primer equip masculí consta de divuit Lligues (1959, 1981, 1983, 1987, 1988, 1989, 1990, 1995, 1996, 1997, 1999, 2001, 2003, 2004, 2009, 2011, 2012, 2014), vint-i-cinc Copes del Rei (1943, 1945, 1946, 1947, 1949, 1950, 1959, 1978, 1979, 1980, 1981, 1982, 1983, 1987, 1988, 1991, 1994, 2001, 2003, 2007, 2010, 2011, 2013, 2018, 2019), sis Supercopes d'Espanya (1987, 2004, 2009, 2010, 2011, 2015), nou Campionats de Catalunya (1942, 1943, 1945, 1946, 1947, 1948, 1950, 1951, 1955) i vint Lligues Catalana (1980, 1981, 1982, 1983, 1984, 1985, 1989, 1993, 1995, 2000, 2001, 2004, 2009, 2010, 2011, 2012, 2013, 2014, 2015, 2016, 2017).

A nivell internacional també guanyà dos Eurolligues (2003, 2010), dos Recopes d'Europa (1985, 1986), una Supercopes d'Europa (1987), dos Copes Korac (1987, 1999) i un Mundial de Clubs (1985).

Handbol

La secció d’handbol fou fundada l’any 1932, tot i que inicialment només jugava partits amistosos. Després de la Guerra Civil Espanyola reprengué les activitats, i el 1940 ja disputà el Campionat de Catalunya. Durant molt de temps l’handbol es jugava en camps de futbol i amb onze jugadors. En aquesta modalitat els primers èxits es produïren la temporada 1942-43, en assolir el Campionat de Catalunya i el d’Espanya, que foren l’inici d’una trajectòria brillant, amb dos doblets més entre el 1949 i el 1951, i més títols els anys cinquanta. Des del 1953 es començà a practicar la modalitat de pista, amb set jugadors, de manera que fins a l’inici dels seixanta hi havia equips de les dues modalitats. Un desacord amb la federació catalana motivà la dissolució de la secció el 1956, tot i que de seguida es reincorporà a les competicions. La modalitat de set s’imposà des de la temporada 1960-61. En pista els primers títols s’assoliren el 1968-69, amb la primera Lliga i Copa, amb un equip dirigit per Lázaro i capitanejat per López Balcells. La construcció del Palau Blaugrana el 1971 havia d’afavorir la secció, però el predomini del Granollers, el Calpisa d’Alacant i l’Atlético de Madrid frenaren la línia ascendent. Als anys vuitanta, i sobretot amb l’arribada de Valero Rivera a la direcció tècnica el 1984, s’encetà una etapa farcida de títols. Durant dues dècades la secció dominà l’handbol català i espanyol, i assolí també destacats títols europeus. Un dels trams de més èxit és del 1987 al 1992, quan aconseguí cinc Lligues consecutives, cicle que es repetí del 1995 al 2000 i que es superà entre el 2011 i el 2016, en aconseguir sis Lligues consecutives. El nivell d’excel·lència es revalidà, també, en les competicions europees. El primer títol fou la Recopa (1984), guanyat davant del CSKA de Moscou amb un gol a l’últim minut de Joan Sagalés, trofeu que assoliren en tres edicions consecutives. A més, també obtingué la Copa d’Europa, la primera vegada el 1991 en una final amb el Proleter iugoslau, amb un equip format per figures locals com Enric Masip, però també amb estrangers com Veselin Vujović, considerat aleshores el millor jugador del món. Aquella primera Copa d’Europa anà acompanyada d’altres, amb un cicle extraordinari entre el 1996 i el 2000, amb cinc títols consecutius, alhora que també alçaven quatre Supercopes d’Europa seguides. La temporada 2003-04 Rivera deixà l’equip, i amb ell també anava desapareixent un equip extraordinari, del qual havien format part Masip, Guijosa, Ortega, Xepkin, Urdangarin i O’Callaghan. Xesco Espar en fou el nou entrenador, amb un equip capitanejat per David Barrufet, que assolí nous títols estatals i europeus (2006, 2007), una seqüència continuada per Xavier Pascual, amb dues temporades excepcionals el 2010-11 i 2011-12, amb títols estatals i europeus.

El palmarès del primer equip masculí d'handbol consta de vint-i-sis Lligues (1969, 1973, 1980, 1982, 1986, 1988, 1989, 1990, 1991, 1992, 1996, 1997, 1998, 1999, 2000, 2003, 2006, 2011, 2012, 2013, 2014, 2015, 2016, 2017, 2018, 2019), vint-i-dos Copes del Rei (1969, 1972, 1973, 1983, 1984, 1985, 1988, 1990, 1993, 1994, 1997, 1998, 2000, 2004, 2007, 2009, 2010, 2014, 2015, 2016, 2017, 2018, 2019), tretze Copes Asobal (1995, 1996, 2000, 2001, 2002, 2010, 2012, 2013, 2014, 2015, 2016, 2017, 2018, 2019), vint-i-dos Supercopes d'Espanya (1986, 1988, 1989, 1990, 1991, 1993, 1996, 1997, 1999, 2000, 2003, 2006, 2008, 2009, 2012, 2013, 2014, 2015, 2016, 2017, 2018, 2019) i cinc Supercopes de Catalunya (2013, 2015, 2016, 2017, 2018).

A nivell internacional també guanyà nou Copes d'Europa (1991, 1996, 1997, 1998, 1999,2000, 2005, 2011, 2015), cinc Recopes d'Europa (1984, 1985, 1986, 1994, 1995), cinc Supercopes d'Europa (1997, 1998, 1999, 2000, 2004), una Copa EHF (2003), cinc Mundials de Clubs o Super Globe (2013, 2014, 2017, 2018, 2019) i setze Lligues dels Pirineus (1998, 1999, 2000, 2001, 2002, 2004, 2006, 2007, 2008, 2010, 2011, 2012, 2013, 2015, 2016, 2017).

Hoquei sobre patins

Palmarès seccions professionals

La secció d’hoquei sobre patins fou fundada l'1 de juny de 1942, tot i que la manca de pista provocà la seva desaparició al cap d’un any. El 1948 llogà la pista de la Gran Via i pogué reprendre l’activitat. El 1950 ascendí a la primera divisió, la temporada 1952-53 guanyà per primer cop el Campionat d’Espanya, i el 1956 assolí el primer Campionat de Catalunya. Tanmateix, el salt endavant es produí els anys setanta, en bona part gràcies a l’accés a la direcció tècnica de Josep Lorente, exjugador del club. Des del 1972 fins al 1987 la secció assolí com a mínim un títol cada temporada, amb l’única excepció del curs 1975-76. El primer títol europeu l’aconseguí el 1973, amb la Copa d’Europa guanyada al Benfica de Lisboa, amb un equip format per Pons, Vila, Brasal, Chércoles i Villacorta. Al final dels setanta i l’inici dels vuitanta, l’equip guanyà gairebé totes les competicions en què participà, amb jugadors com Trullols, Vilapuig, Torres, Centell, Pauls, Venteo o els germans Torner. L’extraordinària trajectòria, amb 39 títols en disset anys, es trencà la temporada 1987-88 i no es començà a recuperar fins la 1993-94, amb la victòria davant el Liceo en la Copa del Rei. Amb Carlos Figueroa a la banqueta, la secció es reviscolà, amb jugadors com José Luis Páez, Roberto Roldán, David Gabaldón i Carles Folguera, als quals s’afegí Gaby Cairo, que tornaren a guanyar la Lliga el 1996 i, un any després, tornaren a guanyar la Lliga europea. Al cap de dos anys s’assolí també la primera edició de la Intercontinental Cup, i la següent, la primera Copa Ibèrica, amb nous títols estatals i europeus. La línia d’èxit continuà amb l’entrenador Quim Paüls, incorporat la temporada 2005-06, que en quatre temporades assolí disset títols oficials, entre els quals cal esmentar dues Lligues europees, dues copes intercontinentals i una Copa de la CERS. Gaby Cairo s’incorporà com a entrenador la temporada 2011-12, la darrera del veterà Beto Borregán, i es guanyaren tots els títols estatals, amb la secció del club que ha assolit més títols internacionals. L'any 2013, Ricard Muñoz es convertí en entrenador del primer equip fins la temporada 2017-18, quan fou substituït per Eduard Castro.

El palmarès internacional del primer equip consta de vint-i-dos Copes d'Europa (1973, 1974, 1978, 1979, 1980, 1981, 1982, 1983, 1984, 1985, 1997, 2000, 2001, 2002, 2004, 2005, 2007, 2008, 2010, 2014, 2015, 2018), una Recopa d'Europa (1987), set Supercopes d'Europa (1980, 1981, 1982, 1983, 1984, 1985, 1997), una Copa de la CERS (2006), tres Copes de les Nacions de Montreux (1978, 1980, 1995), onze Copes Continentals (2000, 2001, 2002, 2004, 2005, 2006, 2007, 2008, 2010, 2015, 2018) i cinc Copes Intercontinentals (1998, 2006, 2009, 2014, 2018).

També guanyà trenta Lligues (1974, 1977, 1978, 1979, 1980, 1981, 1982, 1984, 1985, 1996, 1998, 1999, 2000, 2001, 2002, 2003, 2004, 2005, 2006, 2007, 2008, 2009, 2010, 2012, 2014, 2015, 2016, 2017, 2018, 2019), vint-i-tres Copes (1953, 1958, 1963, 1972, 1975, 1978, 1979,1981, 1985, 1986, 1987, 1994, 2000, 2002, 2003, 2005, 2007, 2011, 2012, 2016, 2017, 2018, 2019), deu Supercopes espanyoles (2005, 2006, 2008, 2009, 2012, 2013, 2014, 2015, 2016, 2018), tres Copes Ibèrica (2000, 2001, 2002), dos Campionats de Catalunya (1957, 1960) i sis Lligues catalanes (1995, 1996, 1997, 1998, 2018, 2019).

Futbol sala

La secció de futbol sala es creà el 1978, tot i que el 1976 el club jugà el Trofeu Nadal, de caràcter oficial, amb un equip format per exjugadors professionals de futbol. Un cop inscrita oficialment, la secció començà a tercera divisió catalana, i ràpidament ascendí a primera en només dues temporades. Un cop al màxim nivell, guanyà dos anys seguits la Lliga Catalana. Posteriorment la secció fou dissolta, i no reaparegué fins al cap de quatre anys, quan es creà la divisió d’honor estatal. La temporada 1988-89 guanyà la Copa del Rei, el primer títol estatal de la secció, i l’any següent assolí el primer títol continental, la Recopa, en vèncer l’AC Roma, amb Velasco, Monjonell, Mario, Aldo i Marc en l’equip titular. Aquesta línia ascendent, però, no es pogué consolidar, i la campanya 1997-98 baixà a la divisió de plata, on s’hi estigué dues temporades. Després de tornar a la divisió d’honor el 2002-03, tornà a perdre la màxima categoria. Amb l’exjugador Marc Carmona a la banqueta, l’equip assolí l’ascens la temporada 2005-06. Un cop de nou a la divisió d’honor, la secció es professionalitzà i contractà Javi Rodríguez, considerat el millor jugador espanyol del moment. Després de guanyar dues Copes Catalunya, la temporada 2010-11 la secció assolí l’excel·lència, en vèncer en totes les competicions en què participà: la Lliga, la Copa d’Espanya, la Copa del Rei i la Copa Catalunya. La campanya 2011-12 tornà a guanyar les tres competicions estatals, però sobretot assolí per primer cop un títol europeu en guanyar la primera UEFA Futsal Cup, en vèncer el Dinamo de Moscou en la final disputada a Lleida.

El palmarès del primer equip compta amb quatre Lligues (2011, 2012, 2013, 2019), quatre Copes d’Espanya (2011, 2012, 2013, 2019), set Copes del Rei (1989, 2011, 2012, 2013, 2014, 2018, 2019), vuit Copes Catalunya (2000, 2009, 2010, 2011, 2014, 2015, 2016, 2017, 2018), dues Supercopes d’Espanya (2013, 2019) i dues UEFA Futsal Cup (2012, 2014)

Presidents del Fc Barcelona

  1. Walter Wild (1899-1901)
  2. Bartomeu Terrades (1901-02)
  3. Paul Hass (1902-03)
  4. Arthur Witty (1903-05)
  5. Josep Soler (1905-06)
  6. Juli Marial (1906-08)
  7. Vicenç Reig (1908=
  8. Hans-Max Gamper (1908-09, 1910-13, 1917-19, 1921-23 i 1924-25)
  9. Otto Gmelin (1909-10)
  10. Francesc de Moxó (1913-14)
  11. Àlvar Presta (1914)
  12. Joaquim Peris de Vargas (1914-15)
  13. Rafael Llopart (1915-16)
  14. Gaspar Rosés (1916-17, 1920-21 i 1930-31)
  15. Ricard Graells (1919-20)
  16. Enric Cardona (1923-24)
  17. Arcadi Balaguer (1925-29)
  18. Tomàs Rosés (1929-30)
  19. Antoni Oliver (1931)
  20. Joan Coma (1931-34)
  21. Esteve Sala (1934-35)
  22. Josep Suñol (1935-36)
  23. Joan Soler (1939-40)
  24. Enrique Piñeyro, marquès de la Mesa de Asta (1940-42)
  25. Josep Vidal-Ribas (1942)
  26. Josep Vendrell (1943-46)
  27. Agustí Montal i Galobart (1946-52)
  28. Enric Martí (1952-53)
  29. Francesc Miró-Sans (1953-61)
  30. Enric Llaudet (1961-68)
  31. Narcís de Carreras (1968-69)
  32. Agustí Montal i Costa (1969-77)
  33. Raimon Carrasco (1977-78)
  34. Josep Lluís Núñez (1978-2000)
  35. Joan Gaspart (2000-03)
  36. Enric Reyna (2003)
  37. Joan Laporta (2003-10)
  38. Sandro Rosell (2010-14)
  39. Josep Maria Bartomeu i Floreta (des del 2014)
Col·laboració: 
AMV / JJA / ATG / CaSan
Data de revisió: 
2019-09-09
Llegir més...