i planeta | enciclopèdia.cat

☰ Navegació pels índexs

Gran enciclopèdia catalana

planeta

planeta (es), planet (en)
substantiu masculím
Astronomia i astronàutica
planeta (es), planet (en)
Dimensions dels planetes en comparació de les del Sol
© Fototeca.cat
astronomia astr
Cadascun dels cossos sòlids que descriuen òrbites el·líptiques al voltant del Sol o, en general, d’un estel.

El mot planeta, que significa “errant”, fou utilitzat en l’antiga astronomia geocèntrica per a designar els set astres que són visibles a ull nu i que es desplacen lentament respecte als estels del firmament. Aquests astres eren el Sol, la Lluna, Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn. Amb l’adveniment de la teoria heliocèntrica de Copèrnic (que té un precedent en la d’Aristarc de Samos) la Terra fou considerada com a planeta, i el Sol i la Lluna deixaren d’ésser-ho; per tant, el nombre de planetes fou reduït a sis astronomia. L’any 1781 Herschel descobrí Urà i l’any 1846 Galle descobrí Neptú.  El 1930 Tombaugh descobrí Plutó, però l’any 2006 fou considerat per la Unió Astronòmica Internacional com a planeta nan i no com a planeta, i es convertí en el paradigma dels planetes nans transneptunians molts dels quals encara no tenen nom. Tampoc és planeta Ceres, que es considera un planeta nan.

Dades corresponents a les òrbites dels planetes

Atenent les dimensions, hom classifica els planetes en planetes petits o de tipus terrestre (Mercuri, Venus, la Terra i Mart) i planetes gegants (Júpiter, Saturn, Urà i Neptú). D’altra banda, hom classifica els planetes en planetes inferiors (o interiors), que tenen l’òrbita situada entre l’òrbita de la Terra i el Sol, i són Mercuri i Venus, i planetes superiors (o exteriors), que tenen l’òrbita situada a l’exterior de l’òrbita terrestre, i són tots els altres. En l’observació a ull nu, hom pot distingir els planetes dels estels perquè els planetes no centellegen i els estels sí, per tal com el centelleig és un fenomen que únicament es dóna en fonts de llum que poden ésser considerades puntuals. Mercuri pot ésser observat poc després de la posta del Sol o poc abans de la sortida, bé que la petita separació angular entre ambdós astres fa molt difícil l’observació de Mercuri. Venus és l’astre més brillant del firmament; pot arribar a superar la magnitud -4 i hom l’observa, com Mercuri, poc després de la posta del Sol (fins a quatre hores després) o poc abans de la sortida (durant quatre hores abans). Mart és un planeta molt fàcil de reconèixer per la seva coloració vermellosa. La seva lluminositat, bé que és bastant variable, mai no està per sota de la segona magnitud. Júpiter és quasi tan brillant com Venus, i es distingeix de Venus en el fet que, segons l’època, pot ésser observat a qualsevol hora de la nit. Saturn és el menys brillant, però sempre supera la primera magnitud. Per a observar Urà cal un telescopi, puix que únicament en condicions especialment favorables és visible a ull nu. El moviment aparent que presenta un planeta comença essent un moviment directe fins que arriba al punt anomentat estació dels planetes, per a continuar tot seguit amb moviment retrògrad, i després de passar per una nova estació, el planeta torna a moure's amb moviment directe. Les trajectòries reals dels planetes són òrbites el·líptiques al voltant del Sol i són determinades per les lleis de Kepler, les quals, malgrat que foren establertes empíricament, poden ésser deduïdes a partir de la mecànica de Newton (element d’una òrbita, òrbita, mecànica celeste). Hom observa que, feta l’excepció de Mercuri i Plutó, l’excentricitat de totes les òrbites és molt petita, fins al punt que gairebé són circumferències. D’altra banda, els plans de les òrbites, també a excepció de Mercuri i Plutó, són molt pròxims al pla de l’òrbita de la Terra (o pla de l’eclíptica). El moviment real de tots els planetes sobre llurs òrbites és sempre un moviment directe. Els planetes tenen, a més a més, un moviment de rotació, que també és directe en tots els planetes excepte en Urà i en Venus. En el decurs de llur moviment al voltant del Sol els planetes ocupen, respecte al Sol i a la Terra, posicions relatives diverses (o aspectes), algunes de les quals, anomenades configuracions, tenen un interès especial, com la conjunció, l'oposició i la quadratura (elongació). D’altra banda, mentre que els planetes inferiors presenten fases semblants a les de la Lluna, els planetes superiors presenten només parcialment el fenomen de les fases. El temps que triga un planeta a recórrer totalment la seva òrbita és anomenat període sideral
Dades corresponents a les propietats físiques dels planetes

. El temps que triga a tornar a una certa configuració (com és ara el temps que transcorre entre dues oposicions) és anomenat període sinòdic. L’estudi de l’estructura i de la composició de l’interior dels planetes és molt complicat, perquè hom no disposa de dades directes. Malgrat això, hom sap que els planetes petits són relativament durs, composts principalment de roques i materials metàl·lics. Per contra, els planetes gegants tenen densitats petites i en llur composició, especialment en la de Júpiter i en la de Saturn, predomina clarament la matèria en estat gasós. Tots els planetes, excepte Mercuri i probablement Plutó, són envoltats d’una apreciable atmosfera gasosa. Ara bé, l’atmosfera actual d’alguns planetes (entre els quals hi ha la Terra) no és la primitiva atmosfera planetària. L’atmosfera primitiva era constituïda per gasos molt lleugers que, gràcies a l’energia cinètica de llurs molècules, pogueren vèncer l’atracció gravitatòria del planeta i fugir cap a l’exterior. Alhora que tenia lloc aquesta fugida, les erupcions volcàniques i altres processos químics de les roques de l’escorça produïren nous gasos que arribaren a constituir una nova atmosfera. Tots aquests mecanismes permeten d’afirmar que si els planetes més petits i gairebé tots els satèl·lits no tenen atmosfera és degut al fet que llur atracció gravitatòria és tan petita que no pot retenir ni tan sols els gasos més pesants, mentre que els planetes Júpiter i Saturn tenen l’atracció gravitatòria tan gran (a causa de llur gran massa) que han pogut conservar l’atmosfera primitiva.

Cal dir, finalment, que els resultats obtinguts en l’estudi del moviment de certs estels fan suposar que existeixen altres planetes a més dels planetes del sistema solar, i sembla que els sistemes planetaris a l’Univers no són tan rars com hom suposava. Actualment el recompte de planetes extrasolars excedeix els 350. En particular, l’any 2009, amb dades de l’Observatori Europeu Austral (ESO), es detectà el planeta Gliese 5e, el qual, amb una massa d’aproximadament 1,9 vegades la massa de la Terra, és el més petit observat fins ara. Orbita l’estel Gliese, que es troba a uns 20,5 anys llum de la Terra, en un període de poc més de tres dies. Això indica que el planeta és molt proper a la seva estrella, i s’estima que la seva temperatura supera els 1.000°C, de manera que la vida com hom coneix no hi seria possible. En canvi, sí que seria possible en el seu veí Gliese 5D, o a CoRoT-7b, també descobert el 2009 pel satèl·lit francès CoRoT.

Col·laboració: 
JMVH
Llegir més...