L’ús del diari començà a ésser molt estès a partir del segle XVII.
Alguns diaris han arribat a obtenir un renom particular per llur interès, com, per exemple, el d’ Amiel, el dels germans Goncourt, el de Stendhal, el Diari florentí de Rilke, el de Gide, el de Katherine Mansfield, el d’ Anne Frank, etc.
Els diaris literaris a Catalunya començaren amb el Calaix de Sastre de Rafael d’Amat i de Cortada; d’un període més recent són el Dietari (1908) de Francesc Rierola, Del “Diari 1918" (1956), de J.V. Foix , El quadern gris (1966), de Josep Pla, Diari (1952-1960) (1969), de Joan Fuster, Al llarg de la meva vida (1970), de Ferran Soldevila, i Del passat quan era present (1972), de Maurici Serrahima.
Posteriorment, han destacat en el gènere Pere Gimferrer, amb dos volums de Dietari (1979-1980) (1981) i Dietari (1980-1982) (1982), i Manuel de Pedrolo amb tres volums de Diaris (1989, 1991 i 1998), dos dels quals de publicació pòstuma.