bacteris
Sumari de l’article

Característiques generals dels bacteris
És difícil de donar unes característiques generals dels bacteris, per tal com es tracta d’un grup d’organismes extraordinàriament diversificat que, a més, sol ésser definit negativament per aquells caràcters que el separen dels protozous, algues i fongs inferiors microscòpics. Això no obstant, hom pot dir que la majoria dels bacteris són formats per un citoplasma granulós mancat de vacúols envoltat per una membrana citoplasmàtica que serveix de suport als enzims respiratoris i als eventuals pigments fotosintetitzadors; manquen, doncs, al citoplasma mitocondris i plastidis, i abunden ribosomes; la membrana pot invaginar-se i constituir els mesosomes, i dins del citoplasma hom pot observar inclusions granuloses que corresponen a substàncies de reserva. La paret cel·lular, que envolta per fora la membrana citoplasmàtica o cel·lular, és de material peptídic (peptidoglucà) a base d’àcid muràmic. En un gran grup de bacteris la capa de peptidoglucà és gruixuda, uniforme i densa i la paret queda tenyida per la tinció de Gram, fet que determina els anomenats bacteris grampositius; els bacteris que no romanen tenyits són anomenats gramnegatius, i llur paret cel·lular conté menys quantitat de peptidoglucà, bé que llur composició química és més complexa.
En microbiologia clínica la paret i la membrana cel·lulars són de gran importància, ja que molts antibiòtics exerceixen llur acció antibacteriana actuant contra aquestes estructures, la lisi de les quals se segueix de la destrucció del microorganisme; a més, la diferenciació dels bacteris en grampositius i gramnegatius és cabdal en el coneixement de l’etiologia, la patogènia i el tractament de les infeccions.

Els bacteris, que són haploides, tenen una reproducció asexual, per escissiparitat o divisió longitudinal o transversal, i llur creixement, en un medi adequat, és d’ordre exponencial. Cada bacteri dóna lloc a un clon pur de cèl·lules iguals, però, bé per atzar, bé per mecanismes d’adaptació al medi o a l’hoste, sorgeixen mutacions freqüents que modifiquen alguna característica del microorganisme, com la virulència o la resistència als antibiòtics. Malgrat la forma asexual de reproducció, en els bacteris hi ha també una transferència de gens d’una cèl·lula a una altra que cal considerar com una veritable forma de sexualitat; aquesta transferència es pot realitzar per tres mecanismes: per transformació (captació d’ADN), per conjugació (aparellament de cèl·lules en contacte) o per transducció (infecció per un virus no letal). La majoria dels bacteris són immòbils; els que es mouen ho poden fer per moviments sinuosos de flexió (espiroquetals), per lliscament sobre medis sòlids (mixobacterials) o mitjançant flagels d’estructura simple i no composta, com la dels de les cèl·lules eucariòtiques flagel·lades, els quals poden presentar inserció polar (pseudomonadals) o perítrica (eubacterials). Diversos bacteris presenten també pèls o fímbries, estructures més curtes i rectes que els flagels i immòbils, que tenen una funció d’adherència de la cèl·lula a determinades superfícies. Des del punt de vista de llur metabolisme la diversitat dels bacteris també és molt gran. Molts utilitzen l’oxigen com a acceptor final d’electrons de llurs cadenes respiratòries (aerobis), però d’altres (anaerobis) utilitzen altres substàncies, tant orgàniques (fermentadors) com inorgàniques. Fins i tot alguns utilitzen simultàniament o alternadament dues d’aquestes formes d’obtenció d’energia segons les característiques del medi, com és el cas de molts bacteris fermentadors de sucres que poden també respirar aeròbicament (anaerobis facultatius); d’altres, finalment, tot i ésser aeròbics, necessiten baixes pressions parcials d’oxigen i són els anomenats microaeròfils. La majoria dels bacteris, però, només poden viure o aeròbicament (aerobis estrictes) o anaeròbicament (anaerobis estrictes). En general són heterotròfics (quimioorganòtrofs) i només poden utilitzar substrats orgànics, però alguns grups (tiorrodàcies i clorobacteriàcies) disposen de pigments fotosintetitzadors que els permeten de viure autotròficament en presència de llum (fotolitòtrofs) i altres (nitrobacteriàcies, metanomonadàcies, tiobacteriàcies, caulobacteriàcies, etc) poden viure autotròficament utilitzant en comptes de l’energia lluminosa l’energia química de determinades reaccions d’oxidoreducció (quimiolitòtrofs); fins i tot hi ha alguns bacteris (atiorrodàcies) que, tot i ésser fotosintetitzadors, necessiten un substrat orgànic i, per tant, són heterotròfics (fotoorganòtrofs). Per multiplicar-se i realitzar llurs funcions metabòliques, necessiten un medi aquós amb presència d’ions inorgànics (PO43-, K+, Mg2+) i d’oligoelements com N, S, Fe, Zn, Mo, i, els gramposititus, Ca. Alguns, anomenats termòfils resisteixen temperatures de fins a 90 ºC creixent bé fins als 50-55 ºC, com molts bacils; per altres (mesòfils) el creixement òptim és entre 37-44 ºC si viuen en l’organisme humà, o al voltant dels 30 ºC si estan dispersos en el medi; finalment, els criòfils o psicròfils creixen inclusivament per sota dels 0 ºC, com els pseudomonadals. Generalment tots es conserven en el refrigerador, encara que el refredament sobtat d’algunes espècies en fase de creixement les mata (Escherichia coli, pseudomònade). Toleren canvis de pH de fins a 3 i 4 unitats, si bé el canvi d’una unitat n'afecta el creixement. Segons l’espècie poden créixer des de pH inferior a 1 fins a pH superior a 9. Quan les condicions no són favorables, molts adquireixen formes de resistència o espores (abiosi, espora).
Alguns dels bacteris més destacats
grampositius
cocs
- estreptococcàcies (fermentació làctica dels sucres, aerobis o facultatius)
- estreptococ
- leuconostoc
- micrococcàcies (aerobis o facultatius, immòbils i sapròfits)
- estafilococ
- micrococ
- sarcina
bacils
- actinomicetàcies (forma radiada, anaerobis)
- actinomices
- bacil·làcies (aerobis o anaerobis, productors d’espores, mòbils o no)
- bacil
- clostridi
- corinebacteriàcies (aerobis, no esporulats, immòbils o amb flagells perítrics)
- corinebacteri
- eris i pelòtrix
- listèria
- lactobacil·làcies (fermentació làctica dels sucres, no esporulats; a voltes en forma de coc)
- lactobacil
- microbacteriàcies (àcido resistents)
- microbacteri
- propionibacteriàcies (fermentació propiònica dels sucres)
- propionibacteri
- butibacteri
- zimobacteri
gramnegatius
cocs
- clamidiàcies (paràsits intracel·lulars filtrables, considerats abans com a rickettsials)
- clamídia
- neisseriàcies (aerobis o anaerobis, immòbils)
- neissèria
- veillonel·la
bacils rectes
- azotobacteriacies (fixadors de nitrogen lliure, aerobis, amb flagel·lació perítrica)
- azotobacteri
- brucel·làcies (immòbil, pleomòrfics, paràsits)
- bordetel·la
- brucel·la
- hemòfil
- pasteurel·la
- enterobacteriàcies (fermentació àcida dels sucres, aerobis facultatius, immòbils)
- Escherichi sp
- Proteus sp
- salmonel·la
- shigel·la
- yersínia
- enterobacteriàcies (fermentació butileneglicòlica)
- enterobacteri
- serràtia
- nitrobacteriàcies (oxidants orgànics, aerobis, mòbils)
- nitrobàcter
- nitrosomònade
- tiobacil
- pseudomonadàcies (oxidants orgànics, aerobis, mòbils)
- acetobàcter
- pseudomònade
- pseudomonadàcies (aerobis facultatius, mòbils)
- aeromònade
- fotobacteri
- zimomònade
- rizobiàcies (aerobis, sapròfits, amb flagel·lació perítrica)
- agrobacteri
- cromobacteri
- rizobi
bacils corbats
- espiril·làcies (anaerobis, mòbils)
- desulfovibrió
- espiril·le
- espiril·làcies (aerobis, mòbils, flagel·lats)
- vibrió
coc/bacil
- ordre dels rickettsials (paràsits intracel·lulars)
- coxiel·la
- rickèttsia
espiral
- ordre dels espiroquetals (en forma d’espiral enrotllada, paràsits mòbils)
- espiroquetàcies (borrèlia, espiroqueta, leptospira)
- treponematàcies (treponema)
Els bacteris com a agents patogens. Importància ecològica dels bacteris. L’estudi dels bacteris
