Després de llicenciar-se en dret (1975), ingressà al KGB i fou destinat a l’antiga RDA (1984-90). Tinent d’alcalde de Leningrad amb Anatolij Sobčak (1994-96), amb qui col·laborà des del 1991, fou cap de la secció d’aquesta ciutat del partit La Nostra Casa és Rússia, de Boris Jelcin (1995-97), el qual el nomenà, el 1998, director del Servei Federal de Seguretat (organisme successor del KGB) i, a l’agost del 1999, primer ministre. Des d’aquest càrrec, obtingué una gran popularitat per la seva ofensiva a Txetxènia, tot i ser molt criticada internacionalment.
Al desembre Jelcin el designà com a successor a la presidència, càrrec en el qual fou confirmat en les eleccions del març del 2000. El seu mandat estigué marcat per la recuperació econòmica, la superació de l’anarquia postsoviètica i el retorn de Rússia al primer pla de les relacions internacionals. Amb aquests objectius, prioritzà l’enfortiment de l’Estat i la concentració de poders en la presidència, fins al punt que el parlament n’esdevingué un òrgan subordinat, paper que es veié reforçat amb escreix en les eleccions del 2003 quan el partit de Putin, Rússia Unida, guanyà en les eleccions legislatives amb una còmoda majoria, i en les presidencials de l’any següent, en les quals obtingué el 69,8% dels vots. Aquests resultats, criticats per observadors internacionals, es degueren en bona part al control dels mitjans de comunicació (el 2003 fou clausurada la darrera emissora de televisió independent), directrius esteses també a totes les associacions quan el 2006 feu aprovar una llei que facultava el tancament d’organitzacions no governamentals si es considerava que amenaçaven l’Estat.
En l’administració territorial intensificà la centralització i, als set grans districtes amb funcions de control sobre les repúbliques creats el 2000, el 2004 anuncià un pla de designació directa dels governadors regionals, i n’eliminà l’elecció per sufragi directe. En el conflicte de Txetxènia, que després del seu accés al poder conduí amb una gran brutalitat, justificà davant l’opinió pública la política de repressió sistemàtica, sobretot arran de diversos atemptats terroristes indiscriminats especialment sagnants. Aquest conflicte i l’autoritarisme cada cop més pronunciat li valgueren crítiques creixents, tant a l’interior (bé que silenciades de manera expeditiva) com a l’exterior, especialment dels Estats Units.
Tanmateix, amb motiu dels atemptats de l’onze de setembre de 2001 i la col·laboració russa en la lluita antiterrorista global llançada pel president George Bush s’amortiren considerablement les crítiques els anys següents. En l’àmbit econòmic, la gestió de Putin corregí alguns dels aspectes més caòtics de l’era Jelcin: equilibrà el pressupost, reduí la inflació i estroncà algunes de les pràctiques abusives que havien portat les privatitzacions descontrolades al preu, però, de reinstaurar i reforçar antics monopolis estatals com ara Yukos i Gazprom, cosa que feu amb el concurs del poder judicial contra els anomenats oligarques (individus privats que s’havien enriquit ràpidament gràcies a la proximitat del poder i a la caòtica transició del socialisme a l’economia de mercat, entre els quals hi havia Mikhail Khodorkhovski, el qual fou empresonat el 2005).
Utilitzà, d’altra banda, els enormes recursos energètics de Rússia per a reforçar el predomini rus sobre la Comunitat d’Estats Independents, especialment sobre Ucraïna i Bielorússia i, indirectament, també posà en evidència la dependència de bona part de la UE dels subministraments russos de gas i petroli. Més enllà de la influència regional, Putin definí un perfil propi en la política exterior russa: de la col·laboració inicial amb els EUA en la lluita antiterrorista global, Rússia passà a un creixent refredament de les relacions, tot i avenços importants com ara l’acord per a la reducció de l’armament nuclear del maig del 2002. Aquest refredament tingué entre les fites més destacades l’oposició russa a la intervenció a l’Iraq (2003), l’aprovació de la nuclearització de l’Iran (2005), la retirada russa del Tractat d’Armes Convencionals a Europa (2007) i l’oposició a la independència de Kosovo (2007). Les seves apel·lacions a l’orgull nacional, i l’actitud desafiant davant Occident per tal de superar les humiliacions derivades de l’enfonsament de l’URSS li donaren una gran popularitat, tot i que els sectors més liberals l’acusaren de portar Rússia a un règim progressivament despòtic.
Davant de la clàusula constitucional que impedia un tercer mandat presidencial consecutiu, el desembre del 2007 Putin es presentà com a diputat a les eleccions legislatives, en les quals Rússia Unida obtingué una aclaparadora victòria i, poc després, designà com a candidat favorit per a les eleccions presidencials del 2008 el seu aliat Dmitri Medvedev, moviments que donaren peu a les especulacions sobre la continuïtat de Putin com una de les figures clau de la política russa. L’abril del 2008 fou elegit president de Rússia Unida, i al maig fou investit primer ministre, càrrec des del qual seguí imposant les directrius bàsiques a la presidència i al govern, essencialment les mateixes exercides durant el seu mandat com a cap d’estat.
El març del 2012 tornà a ocupar la presidència després de guanyar les eleccions presidencials del dia 4 per un marge de gairebé el 65% dels vots. Aquest tercer mandat estigué dominat per la continuació de la centralització i pel control a través de l’aparell de l’Estat i el poder judicial dels mitjans de comunicació i de l’oposició. Fou especialment dura la persecució del líder opositor Aleksej Navalnyj, inhabilitat per a disputar la presidència. En política exterior, les relacions amb els Estats Units i, en graus variables, amb la resta del món occidental, empitjoraren per l’annexió de Crimea (2014) i pel suport a les milícies prorusses en el conflicte d’Ucraïna i, des del 2015, pel suport incondicional de Rússia al president Baixar al-Assad en la guerra civil de Síria, gràcies al qual el règim sirià aconseguí un avantatge decisiu. Rússia defensà incondicionalment el seu aliat a l’Orient Mitjà de les condemnes internacionals pel caràcter indiscriminat i brutal de diverses accions militars (entre les quals hi havia l’ús molt probable d’armes químiques). L’accés a la presidència de Donald Trump (2017) significà un tombant en les relacions de Rússia amb els Estats Units, des d’on s’acusà el govern rus d’afavorir amb pràctiques de pirateria informàtica a les xarxes socials la campanya del nou president. El març del 2018, impulsat per un discurs intensament patriòtic, Putin fou reelegit a la presidència per un marge encara més gran (prop del 73% dels vots). Simultàniament, les relacions amb la Gran Bretanya entraren en una fase crítica per les morts d’alguns dissidents russos en aquest país, l’autoria de les quals les autoritats britàniques atribuïren a agents del Kremlin.