OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Brexit

ciències polítiques polít
Acrònim compost pels mots anglesos british o Britain (‘britànic’, ‘Gran Bretanya’) i exit (‘sortida’) que designa la retirada de la Gran Bretanya de la Unió Europea.

El terme començà a aparèixer als mitjans el 2012, poc després de la posada en circulació d’un terme anàleg (Grexit), relatiu a la possibilitat d’expulsió de Grècia de la Unió Europea. Després del referèndum sobre la permanència de la Gran Bretanya a la Unió Europea celebrat el 23 de juny de 2016, en què guanyà el vot afirmatiu, el terme ha passat de designar una possibilitat a incloure la retirada efectiva i el conjunt de mesures, reformes i negociacions necessaris per a dur-la a terme. En el conjunt de la Gran Bretanya, el referèndum donà una majoria ajustada però clara als partidaris d’abandonar la UE: 52% contra 48%. Tanmateix, hi hagué notables diferències entre els territoris, sobretot entre Anglaterra, on el 53,4% hi votà a favor, i Escòcia, on només ho feu el 38%. Entremig se situaven Gal·les (52,5%) i Irlanda del Nord (44,2%).

El primer ministre conservador David Cameron, promotor del referèndum i decidit partidari de la permanència, dimití l’endemà de la consulta. Fou succeït per Theresa May, que emprengué la tasca de negociar els termes de sortida de la UE, negociacions sobretot orientades a preservar el màxim possible del mercat únic, aspecte en el qual les diverses parts estaven en principi d’acord. L’1 de febrer de 2017 el Parlament britànic aprovà l’activació de l’article 50 del Tractat de Lisboa, que preveia la sortida d’un estat membre. El 29 de març s’inicià el termini d’un màxim de dos anys per a les negociacions.

May hagué de fer front a un gran nombre d’entrebancs en la seva funció de conciliació de les posicions entre la Comissió Europea i el Parlament britànic, als quals cal afegir l’acusat euroescepticisme de bona part del seu propi partit, que tingué un líder cada cop més explícit en Boris Johnson. Les posicions antagòniques en diversos temes clau, com ara la frontera amb Irlanda del Nord o la lliure circulació de béns i persones, es veieren agreujades per altres contenciosos, especialment a la Cambra dels Comuns, on pesava molt més la rivalitat política.

Amb l’objectiu d’evitar un “Brexit dur” com a prioritat, el calendari de la sortida es desenvolupà de manera accidentada: els acords de la primera ministra amb la Comissió Europea foren successivament derrotats en votacions a la Cambra dels Comuns (15 de gener, 14 de febrer i 29 de març de 2019). Arran d’aquests resultats, el Consell Europeu acceptà ajornar el termini des de la data inicial del 29 de març al 12 d’abril i, posteriorment, al 31 d’octubre de 2019.

Per tal de superar el bloqueig i reforçar el seu lideratge, May convocà eleccions anticipades (8 de juny), després de les quals els conservadors perderen la majoria absoluta i hagueren de governar en minoria amb el suport del DUP, que limità encara més el marge d’acció de la primera ministra. També erosionaren May la dimissió de quatre ministres (un dels quals Johnson, titular d’Afers Estrangers) i del secretari per al Brexit (9 de juliol de 2018), la presentació d’una moció de confiança pel mateix Partit Conservador, que May superà (11 de desembre de 2018), i grans mobilitzacions en favor de repetir el referèndum (possibilitat que rebutjà). La clara victòria del Brexit Party en les eleccions al Parlament Europeu del 23 de maig de 2019 i la caiguda dels Conservadors, a la cinquena posició, precipitaren la fi política de May, que el 7 de juny dimití el lideratge del partit.

El 24 de juliol Boris Johnson  fou nomenat primer ministre. Decidit a desbloquejar el Brexit, intentà servir-se del reglament de la Cambra dels Comuns amb aquest propòsit. Fracassada la temptativa, l’octubre del 2019 presentà una nova extensió del Brexit (31 de gener de 2020) que fou acceptada per la Unió Europea. Un dia després (30 d’octubre de 2019) convocà eleccions generals per al 12 de desembre, en les quals el Partit Conservador recuperà la majoria absoluta, que permeté a Johnson concretar la sortida del Brexit en el termini fixat. El 23 de gener de 2020 la llei de sortida de la UE rebé l’aprovació de la reina Elisabet II i el 29 de gener l’acord del Brexit rebé el vistiplau del Parlament Europeu.

Tot i que l’1 de febrer de 2020 la Gran Bretanya ja era oficialment fora de la Unió Europea (amb la consegüent sortida de tots els càrrecs a la Comissió Europea i dels eurodiputats i la redistribució d’escons al Parlament Europeu), l’acord establia un període d’11 mesos per a negociar la futura relació de les dues parts. L’anomenat “període de transició” mantindria la lliure circulació de persones i béns, el dret de residència i de treball, i el lliure comerç sense controls ni càrrecs addicionals entre la UE i la Gran Bretanya, la continuació de la contribució britànica al pressupost comú i la subjecció als tribunals europeus en les disputes legals.

En cas de no haver-hi acord el 31 de desembre de 2020, les relacions de la Gran Bretanya amb la UE es regirien per l’ordenament de l’Organització Mundial de Comerç. A Escòcia, el Brexit fou adduït com a motiu per a reclamar un segon referèndum d’independència.

Pràcticament des de l’ingrés (1973), les reticències a formar part de la UE (aleshores Comunitat Econòmica Europea) foren sempre molt esteses entre els ciutadans britànics, i aquesta desconfiança comportà desavinences, sobretot a partir del govern de Margaret Thatcher (1979), que es feren especialment visibles amb la negativa a participar en la política agrícola comuna, però també per la negativa a seguir altres normatives com ara la legislació laboral i també (compartit amb altres estats membres) a formar part de la zona euro. En la base d’aquesta resistència hi havia, bàsicament, la preocupació per la pèrdua de sobirania. A la segona meitat del segle XXI aquesta preocupació s’accentuà amb les crisis migratòries i les polítiques sobre immigració aprovades per la UE, que foren explotades pels partidaris del Brexit enmig d’un creixent euroescepticisme.

Data de revisió: 
2020-02-04

Llegir més...