La geografia física
El relleu i la geologia
Les illes Britàniques formen l’extrem occidental de l’ampla plataforma continental del NW d’Europa. Unides al continent fins a èpoques geològiques recents, són estructuralment una part d’Europa: en el transcurs de les diverses eres geològiques foren afectades pels mateixos plegaments del continent, que formaren sistemes muntanyosos comuns a ambdós. Així, el plegament caledonià ocorre tant al N de Gal·les i el N d’Escòcia com a Noruega, i l’Armoricà i l’Hercinià, tant a Gal·les, Cornualla i Devon com a la Bretanya i el Massís Central. A conseqüència del plegament alpí (que afectà les roques recents del SE d’Anglaterra), una sèrie d’enfonsaments i d’emersions transformaren vastes extensions del NW europeu en illes, i es formà l’arxipèlag britànic, separat del continent només per la Mànega, d’escassa profunditat. La Gran Bretanya presenta una gran varietat de relleu, i per facilitar-ne la descripció hom la sol dividir en dues parts, separades per una línia que va des de la desembocadura de l’Exe, al SW, fins a la del Tyne, a l’E. El nord i l’oest d’aquesta línia, muntanyosos, són constituïts per massissos antics de roques dures separats per regions planes; hom hi distingeix els Highlands d’Escòcia —dividits en Northern Highlands i Grampians—, els Penins i les muntanyes de Gal·les i de Cornualla. Aquests massissos, molt erosionats, tenen una escassa elevació, i culminen al Ben Nevis, a l’W d’Escòcia. El glacialisme quaternari afectà tot el país i hi solcà profundes valls, sobretot al N.
Vista dels penya-segats del comtat de Devon
© Corel Professional Photos
El sud i l’est de la línia són formats per una ampla conca sedimentària de materials tous on els afloraments de materials durs han donat lloc a la formació d’un relleu de cuestas. A l’E les costes són generalment baixes, amb planes al·luvials i aiguamolls, interrompudes pels estuaris dels rius; al SE són marcades per penya-segats de roques calcàries; a l’W són rocalloses i alternen amb badies arenoses, i a Escòcia són retallades per nombrosos i profunds entrants d’origen glacial, els firths.
El clima
Mapa climàtic de la Gran Bretanya
© fototeca.cat
La posició insular i la influència dels vents oceànics del SW són els principals factors climàtics. Malgrat la latitud, la Gran Bretanya gaudeix d’un clima oceànic temperat per la influència del corrent càlid de l’Atlàntic nord. Les temperatures són moderades, amb poca oscil·lació. A l’hivern, l’W és més temperat que l’E, i les isotermes de gener segueixen un traçat de N a S; a la costa occidental la mitjana és de 4 °C, amb un màxim de 7 °C a les illes Scilly, al SW, mentre que a l’oriental la mitjana és de 3 °C. Les isotermes d’estiu segueixen un traçat horitzontal: la meitat sud d’Anglaterra i les costes de Gal·les tenen una mitjana de juliol de 16 °C i de 17 °C, mentre que al N d’Escòcia i a les Shetland la mitjana és de 13 °C. Les precipitacions són abundants i regulars, més acusades a l’W (més exposat als vents oceànics i més muntanyós), amb 2.000 mm anuals a Gal·les, un màxim de 4.000 mm als Highlands i de 1.000 a 2.000 mm a la resta; a la regió central i a l’oriental les precipitacions són d’uns 500 a 700 mm anuals. Les boires són freqüents, denses a l’hivern, i la insolació és escassa (de 1.500 a 1.700 hores de sol l’any).
La hidrografia
Vista del llac Derwent Water a la regió dels llacs, al nord d’Anglaterra
© Corel Professional Photos
L’abundància de precipitacions condiciona l’existència d’una extensa xarxa hidrogràfica; els rius, no gaire cabalosos, són de règim regular, amb crescudes moderades. Per la disposició del relleu, la divisòria d’aigües és paral·lela a la costa occidental; els rius d’aquest vessant són curts i torrencials, i només el Severn i el Clyde tenen una longitud prou considerable. Els del vessant oriental són més llargs i d’un règim més regular; els principals són el Tàmesi, l’Ouse, el Trent, el Tyne, el Tees, el Tweed, el Forth i el Tay. A Irlanda del Nord la xarxa hidrogràfica es concentra al voltant de Lough Neagh. Els llacs, abundants a Escòcia i a Gal·les, són escassos a Anglaterra.
La vegetació
Vista dels boscos i del llac Thirl Mere a la regió dels llacs, al nord d’Anglaterra
© Corel Professional Photos
La vegetació, eurosiberiana, té caràcter atlàntic a la major part del territori, i a les terres del nord rep progressivament influències boreals. En estat natural gairebé tot el país seria cobert de bosc de fullatge caduc (roure pènol, roure de fulla gran, faig, freixe de fulla gran, etc.). Només a les muntanyes d’Escòcia predominaria el pi roig. Landes i torberes serien la vegetació principal de les parts superiors de les muntanyes més altes. La intensa desforestació que es produí als segles passats fa que el bosc sigui poc abundant al paisatge actual. Grans extensions són ocupades per prats de pastura o de dall, o per landes i torberes. No és rar que les parcel·les de terra de conreu o de prat siguin separades per tanques de bardissa.
La geografia econòmica i l’economia
L’agricultura
L’agricultura té escassa importància dins l’economia britànica (el 2000 representava el 0,8% del PIB), a causa del seu abandó a favor de la indústria i de la utilització dels sòls fèrtils per a ús industrial i urbà. La població activa dedicada a aquest sector està en descens continu (el 1990, el 2,3% de la població activa; el 2000, només el 2%) i consta entre les més baixes del món. Així i tot, els conreus són altament productius gràcies a la mecanització i a l’ús de fertilitzants artificials, fet que no evita que les necessitats del país quedin sense cobrir i que les importacions d’aliments siguin cada vegada més importants (entre el 1995 i el 2000 augmentaren un 25%).
Explotacions agrícoles a Porlock, al sud d’Anglaterra
© Corel Professional Photos
Predominen les propietats mitjanes i grans (més del 50% de les propietats sobrepassen les 20 ha), d’explotació indirecta per mitjà de parcers. Entre la producció de cereals destaca el blat (onzè productor mundial) i l’ordi (vuitè productor) a les regions centrals i sud-orientals, mentre que al nord preval la civada i el sègol. També són importants la producció de patates (desè productor del món), de bleda-rave sucrera i colza (conreats amb finalitats industrials), hortalisses (producció concentrada a la costa sud-oriental), llegums, fruita, farratge i llúpol. El 45% del sòl, l’ocupen els prats i les pastures, molt aptes per a la cria de bestiar boví i oví (sisè productor mundial pel cabal i quart per la llana), que representa dos terços dels ingressos del sector primari. La cria de boví, que durant la dècada dels vuitanta havia arribat a representar el desè cabal del món, quedà afectada des de mitjan dècada dels noranta per l’aparició de casos d’encefalopatia espongiforme bovina, que obligà a sacrificar preventivament molts caps de bestiar i a tancar l’exportació de carn en alguns períodes. La cria de cavalls ha disminuït, però manté el prestigi de qualitat, com totes les races ramaderes britàniques. Els porcs (productor mundial cada vegada més destacat) i l’aviram són criats intensivament. El percentatge de sòl ocupat pel bosc és baix (10,4% el 1998), però augmenta lentament gràcies a una repoblació gradual. L’escassa profunditat de les mars britàniques i l’existència de planasses que no solen aflorar a l’aigua ofereixen òptimes possibilitats a l’activitat pesquera. Hi destaca sobretot la pesca de l’areng a la mar del Nord (ports d’Aberdeen i Peterhead a Escòcia, i Great Yarmouth i Lowestoft a Anglaterra), i és important també la del peix blanc (Grimsby, Hull i Fleetwood a Anglaterra). La sobreexplotació durant la dècada dels setanta conduí a l’exhauriment dels recursos pesquers. La suspensió de la pesca a la mar del Nord entre el 1978 i el 1982 no fou suficient per a la recuperació de les poblacions de bacallà, areng i lluç, que el 1997 tornaven a estar al límit de la seva capacitat de regeneració.
La mineria
La mineria representava l’1,6% del PIB i ocupava el 0,8% de la població activa el 1998. El principal recurs mineral explotat és el carbó (dotzè productor mundial d’antracita), que progressivament disminueix, però, a favor del petroli i del gas natural.
Vista de la ciutat de Blackpool, al comtat de Lancashire
© Corel Professional Photos
El subsol de la Gran Bretanya és molt ric en hulla, de la qual posseeix vastes reserves, però la seva producció ha disminuït gradualment al llarg del segle XX (287 milions de tones el 1913, 200 milions el 1943, 121 milions el 1972 i 48 milions el 1997), excepte durant la crisi petroliera dels anys setanta, que en deturà temporalment la minva (119,2 milions el 1983, setè productor). La demanda també ha davallat per la competència del petroli i del gas natural (el 1994, mentre la producció d’hulla disminuïa considerablement, la producció de petroli augmentava el 27%), la manca de mà d’obra i els alts costos d’extracció. Els principals jaciments es troben a Anglaterra (North Yorkshire, Selby, Nottinghamshire, Derbyshire, Durham, Northumberland, Lancashire, Staffordshire i Warwickshire), al sud de Gal·les, tot i que no s’exploten des del 1994, i a Escòcia. A partir del descobriment d’importants reserves d’hidrocarburs el 1970 i l’inici de la seva extracció el 1975, la Gran Bretanya s’ha convertit en un dels principals productors mundials d’hidrocarburs (cinquè productor de gas natural i novè de petroli el 1996). Tot i existir jaciments de petroli a terra ferma (Egmanton, Bothamsall, Plungar, Gainsborough, Kimmeridge), els jaciments més importants es troben a la plataforma continental de la mar del Nord (Stafford, Claymore, Forties, Brent, Ninian, Piper, Fulmar). Des del 1994 s’exploten també els jaciments descoberts en zones profundes de l’Atlàntic pròximes a les illes Shetland, que han augmentat considerablement les reserves de què disposa el país. Els principals jaciments de gas natural són a Edimburg, Esk Dale, Calow, Scarborough, Ironville i la mar del Nord (Leman, West Sole, Hewett, Indefatigable, Frigg, Viking). La xarxa d’oleoductes s’ha estès per tot el país, i són especialment importants els que van de Finnart a Grangemouth, de Purbeck a Southampton i de Tramere a Heysham, i per al transport a les zones de consum, els de Stanlow-Manchester, Fawley-Severnside, Fawley-Londres i Walton-on-Thames-Londres. El 1999 hom estimava que al ritme de producció existent quedaven reserves de petroli per a 11 anys, i de gas per a 16 anys. Això pot comportar dificultats si es té present la importància dels hidrocarburs en la producció d’electricitat: el 1998 2/3 de l’energia elèctrica eren produïts per carbó i gas. Pel que fa a l’energia nuclear, de la qual la Gran Bretanya havia estat capdavantera amb la primera central el 1956, forneix un quart de l’energia elèctrica (una mica per sota la mitjana europea, que és d’un terç) amb 35 centrals nuclears en actiu (1997) i una potència instal·lada de 12.916 MW. La utilització d’energies renovables és mínima (2,8% de l’energia elèctrica el 1999), tot i que es preveu augmentar-ne la presència. L’extracció de ferro (l’explotació del qual fou molt important a la primera meitat del segle XIX), plom, estany i zinc ha disminuït notablement, com també la de tungstè, coure i argent. És més notable l’extracció de minerals no metàl·lics (sals comuna i potàssica, sofre, talc, espat, fluor, etc.).
La indústria
A partir de la Revolució Industrial foren creades àrees industrials prop dels jaciments hullers amb una marcada tendència a l’especialització. Amb l’aparició de l’electricitat a la fi del segle XIX fou possible l’establiment d’un considerable nombre d’indústries lleugeres en àrees apartades dels jaciments carbonífers, i el fàcil accés de mà d’obra, l’existència d’un mercat consumidor i les facilitats portuàries es convertiren en els factors predominants de localització. Entre la Primera i la Segona Guerra Mundial, a partir de la Gran Depressió de 1929-30, aproximadament la meitat de les noves fàbriques s’establiren a l’àrea del Gran Londres i les àrees tradicionals esdevingueren àrees de depressió, mentre que el Gran Londres, Birmingham, Coventry, Oxford i altres zones creixien a costa d’aquelles. Després de la Segona Guerra Mundial, amb el descens de la desocupació, les noves i velles indústries prosperaren amb una clara tendència a la diversificació i les àrees tradicionals es revaloraren. Amb la reconversió industrial dels anys vuitanta i noranta es potencià el creixement dels nous sectors industrials, especialment el de l’electrònica, en detriment de les indústries pesants i tèxtils tradicionals. El 1998 la indústria manufacturera representava el 19% del PIB i ocupava el 15,5% de la població activa. Els antics centres siderúrgics han desaparegut i actualment es concentren als comtats del sud de Gal·les (Port Talbot, Llanwern), Cleveland (South Teesside-Lackenby), Humberside (Scunthorpe), Sheffield, a Escòcia (Ravenscraig) i a Lancashire. La metal·lúrgia del ferro continua essent important als Midlands, al Gal·les meridional, a Londres, Tyneside i Avonmouth. La indústria de l’alumini és destacada a Burntisland (Escòcia), Dolgarogg (Gal·les) i Newport, mentre que les refineries d’alumini (13è productor mundial el 1996) es localitzen a Kinlochleven, Foyers, Inverlochy-Fort William, Dolgarogg i Resolven. També són rellevants la indústria de l’estany (9è productor mundial el 1996), principalment localitzada a Liverpool; la del plom (3r productor mundial el 1996), a Northfleet, Glasgow, Darley Dale, Manchester i Avonmouth; la del cadmi, a Manchester; la del coure, a Prescot, i la del níquel. La indústria mecànica és especialment important a Sheffield, on es produeix un acer inoxidable de reconeixement internacional (Gran Bretanya n’és el 12è productor mundial). La producció de maquinària tèxtil es localitza a Lancashire, Yorkshire, Dundee, Leicestershire i Nottingham. La maquinària del transport és una indústria molt desenvolupada en la qual la Gran Bretanya destaca a nivell internacional. El 1998 era el sisè productor mundial d’automòbils (1.748.277 unitats anuals) i el tretzè de vehicles comercials (227.339 unitats). La producció es localitza a Londres, Birmingham, Coventry, Wolverhampton, Manchester, Cowley, Nottingham, Paisley, Scotson, Bridgeton i Dagenham. També destaca en la producció de tractors (5è productor el 1996), màquines ferroviàries (especialment a Manchester i Glasgow) i bicicletes (a Coventry i Birmingham, principalment). La indústria aeronàutica, d’una gran tradició i d’un alt nivell tecnològic, es troba a Wight, Yeovil, Bristol, Gloucester, Wolverhampton, Coventry, Luton, Derby, Manchester, Preston Farnborough i Bedford. La indústria naval es localitza a Clyde (Escòcia), Tyne, Wear i Tees (Anglaterra nord-oriental). En el sector de l’electromecànica té una especial rellevància la telefonia (Dagenham, Coventry, Workington, Stretford, Doncaster, Gainsborough i Leeds), juntament amb la maquinària elèctrica i la maquinària de cosir. L’auge de l’extracció d’hidrocarburs ha incentivat el creixement de les indústries de derivats del petroli. Les principals refineries es troben a Fawley, Kent, Shell Haven i Coryton, a l’estuari del Tàmesi. Els plàstics i les resines sintètiques són també destacables; el 1996 la Gran Bretanya era el vuitè productor mundial de pneumàtics. En l’àmbit de la indústria química, el descobriment d’un important jaciment salífer comportà la implantació d’indústria a Cheshire i al sud de Lancashire. A Glasgow, Birmingham i Newcastle és important la producció d’amoníac. La Gran Bretanya destaca en la producció d’àcid sulfúric, àcid clorhídric (10è productor mundial el 1996) i àcid nítric, localitzada a Newcastle i Wilton. Els colorants tèxtils i els fertilitzants són altres indústries químiques en auge. En el sector de l’alta tecnologia és important la indústria nuclear, especialment establerta a Harwell i Amersham, on es produeixen isòtops i altres materials radioactius emprats en medicina, agricultura i indústria. A Wantage, Culham, Aldermaston, Foulness, Orfordness i Woolwich es troben els principals centres d’investigació especialitzats en aquest sector. La indústria tèxtil era fins a mitjan segle XIX la principal font de riquesa; dues terceres parts de les exportacions eren de filats, teixits i confecció. Actualment la producció ha minvat a causa de la competència exterior i les importacions de cotó, seda, lli, jute i bona part de la llana d’estats independents, antics territoris colonials que imposen llurs condicions. En la postguerra immediata, amb les fibres artificials i sintètiques, la Gran Bretanya havia pogut conservar la primacia en el camp tèxtil (Greenfield, Coventry, Wilton, etc.), però actualment, tot i que hi ha centres molt actius, ja no es troba entre els primers productors. La producció de fibres artificials és important a Greenfield, Grimsby, Lancaster i Coventry, mentre que la de fibra sintètica es localitza a Wilton, Drightlington, Little Head i també a Coventry. Lancashire i Clyde (Escòcia) centralitzen la indústria del cotó, que majoritàriament es comercialitza a Manchester. El teixit de llana es produeix al districte de Yorkshire (Gran Bretanya n’és l’11è productor mundial), mentre que Londres n’és un dels primers mercats mundials. Els principals centres de producció de teixits de lli (11è productor mundial) són a Irlanda del Nord i a la costa oriental escocesa (Dundee, Arbroath i Montrose). A Dundee, a més, hi és centralitzada la producció de jute. La indústria de la confecció és especialment important a Londres, Leeds i Manchester, mentre que la indústria del calçat és instal·lada a Rossendale Valley, Leicester i Norwich. La indústria de l’alimentació també ocupa un lloc important; i hi destaca sobretot la producció de cervesa (Londres, Lancashire, Birmingham i Edimburg) i whisky, que s’exporta arreu del món (principalment l’escocès). També són rellevants la indústria del vidre i la ceràmica (Stoke-on-Trent i Glasgow), la de la fusta (concentrada a Fort William, Escòcia) i la del tabac (Bristol, Nottingham, Liverpool, Londres i Manchester).
Els transports i les comunicacions
La Gran Bretanya posseeix la xarxa ferroviària més antiga del món, que també és una de les més denses i actives (17.000 km el 1996); el 1993 el transport ferroviari fou privatitzat. Actualment, però, el nivell d’eficiència se situa per sota d’altres països europeus com França i Alemanya.
Trens a Reading Station
© Corel Professional Photos
El 1994 fou inaugurat l’Eurotúnel, que, per sota el fons marí del canal de la Mànega i al llarg d’uns 50 km, uneix per ferrocarril la Gran Bretanya amb el continent. Des del 1960 el transport per carretera ha experimentat una gran expansió i mou molts més passatgers i mercaderies que els altres tipus de transports plegats, ascens al qual ha contribuït la inversió en la creació de noves carreteres. El 1996 la longitud total de les carreteres era de 368.821 km, 3.226 de les quals eren autopistes. El servei d’autobusos, el més important dels transports col·lectius, fou liberalitzat el 1985. La xarxa de rius i canals navegables, tot i haver estat força extensa, cada vegada és més reduïda (3.200 km el 2000), sobretot la destinada a transport de mercaderies. L’activitat de la marina mercant, que a mitjan segle XX era de les més grans del món, ha anat davallant progressivament des d’aleshores ençà i actualment, amb un volum d’activitat que disminueix any rere any (un 10% entre el 1999 i el 2000), ja no es troba entre les primeres del món. La flota comercial cobreix una petita part del transport interior i la major part de l’internacional. La Gran Bretanya té 400 ports, els més importants dels quals, en termes de tones de béns transportats, són els de Londres (Tilbury), Milford Haven, Tees, Hartlepool, Forth, Grimsby, Immingham, Sullom, Voe, Medway, Dover, Felixstowe i Liverpool. Des del 1991 és possible la privatització de les companyies gestores dels ports, cosa que ha succeït als ports més importants, com els de Londres i Medway. L’aviació transporta una mínima part del passatge interior, però pràcticament la meitat de l’exterior; els principals aeroports són Londres (Heathrow i Gatwick), Manchester, Glasgow i Birmingham. Al març del 1991 fou inaugurat l’aeroport de Stansted (Londres), pel qual actualment circulen uns vuit milions de viatgers l’any. Les instal·lacions de Londres i de Gatwick, dos dels aeroports internacionals amb més tràfic, foren ampliades i millorades durant la dècada dels noranta per poder acollir un nombre més gran de viatgers (55 i 25 milions l’any, respectivament). British Airways, la principal companyia aèria del país, privatitzada a partir del 1987, és entre les primeres del món pel que fa al volum d’activitat.
Els serveis
El sector terciari és amb diferència el més important de l’economia britànica. El 1998 representava el 70,9 % del PIB i ocupava el 75,7% de la població activa. El comerç exterior té una tendència deficitària (-6,2% el 1992 i -3,2% el 1997), que compensa una balança de pagaments amb un lleuger superàvit. Entre les importacions, el 1997 figuraven, en primer lloc, la maquinària elèctrica (20%), seguida dels vehicles (12%) i altres tipus de maquinària (12%), els productes químics (9,5%), alimentaris (7,4%), tèxtils (7%) i el petroli (3%). Les exportacions se centren en la maquinària elèctrica (20%), els vehicles (8%) i altres tipus de maquinària (12%), els productes químics (12%), el petroli i productes derivats (5,5%), els aparells científics de precisió (4%) i els aliments (4%). Destaca el comerç amb els països membres de la Unió Europea, que el 1997 abastava el 54% de les importacions i el 57% de les exportacions (principalment Alemanya, França i Holanda) i els EUA (12,5% de les importacions i 11,8% de les exportacions). El comerç amb els països del Commonwealth és també important, tot i que té un caràcter secundari. La Gran Bretanya és un centre financer mundial de cabdal importància. La banca, una de les primeres del món, té el Bank of England com a banc central, creat el 1694 i nacionalitzat el 1946. Té cura dels balanços del govern i en duu a terme operacions financeres, emet moneda i assessora la política monetària. El 1998 fou reformada la llei del 1946 per tal de reforçar la independència i la fluïdesa i transparència comptable del Bank of England. El sistema bancari privat és molt complet i diversificat, amb una forta tendència a l’especialització segons els serveis. El 1997, quatre grans bancs britànics (HSBC Holdings, Barclays Bank, National Westminster Bank i Lloyds TBS) se situaven entre els trenta primers del món pel volum dels actius. Hi ha més de cinc-centes altres institucions importants (entre les quals destaquen les Building Societies, dedicades a recollir fons per a finançar la compra d’habitatges), algunes amb més d’un segle d’antiguitat. La borsa de Londres (London Stock Exchange), fundada el 1802, és, amb la de Frankfurt, la més important d’Europa. El 1986 fou convertida en societat anònima. El 2000, la borsa de Frankfurt i la de Londres anunciaren la seva fusió per a constituir el segon mercat de valors mundial. Londres és també la seu de grans companyies asseguradores. La principal és Lloyd’s, societat constituïda el 1871, de projecció internacional. Assegura parcialment i controla gran part dels vaixells mercants, i els seus ingressos provenen en les dues terceres parts de transaccions internacionals. El turisme és força desenvolupat, i és destacat el que té com a principal motiu l’aprenentatge de la llengua anglesa. La Gran Bretanya és entre les deu primeres destinacions del turisme mundial. Tot i la importància dels ingressos, les despeses dels turistes britànics a l’estranger els superen àmpliament (en un 27% el 1997).
L’economia
Després de la Segona Guerra Mundial, la Gran Bretanya hagué d’afrontar, malgrat la seva condició de vencedora en la contesa, una situació semblant a la de la resta d’Europa, on la reconstrucció econòmica esdevingué la prioritat inqüestionable. L’ascens dels EUA com a primera potència econòmica occidental i la pèrdua definitiva de l’imperi colonial des de la dècada dels cinquanta llevaren a la Gran Bretanya el protagonisme econòmic que havia mantingut des del segle XVIII. Els ajuts nord-americans permeteren al país superar els primers anys crítics de la postguerra, durant els quals tingué lloc la nacionalització d’alguns sectors clau especialment danyats pel conflicte (mineria, infraestructures de transports i producció elèctrica, entre d’altres); adoptar un model força ambiciós d’estat de benestar amb l’aprovació de la National Assistance Act, el 1946, i participar en el fort creixement dels anys seixanta a tot el bloc occidental: així, l’increment mitjà del PIB fou del 2,9% anual en el període 1960-70. Tanmateix, sota aquesta prosperitat, una baixa productivitat que perjudicà les exportacions, la caiguda de la lliura provocada per la forta demanda importadora i l’extensió de la conflictivitat laboral introduïren a la meitat de la dècada elements de crisi que s’accentuaren a partir dels anys setanta: en 1970-75 el creixement anual mitjà del PIB fou tan sols de l’1,2%. Malgrat les discussions recurrents sobre la conveniència o no d’ingressar a la Comunitat Econòmica Europea i el veto de França (1961), la Gran Bretanya ingressà en aquesta organització el 1973. Al llarg dels anys setanta, conduïda pels totpoderosos sindicats, es produí una espiral de conflictivitat laboral que el govern conservador de 1970-74 no pogué controlar —en part a causa de la irrupció, durant aquests anys, de la crisi del petroli, que donà força als minaires del carbó— i davant de la qual el govern laborista s’avingué a negociar. L’economia britànica patí un tomb radical el 1979 amb l’accés del govern conservador de M. Thatcher, que reduí considerablement la despesa social, s’enfrontà amb èxit als sindicats, als quals sotmeté mitjançant mesures dràstiques, liberalitzà el mercat laboral i inicià una sostinguda reprivatització de les empreses nacionalitzades des del 1945, fins al punt que, al final del seu mandat (1990), el 65% del sector industrial públic havia passat a mans privades. En termes macroeconòmics, l’economia britànica esdevingué una de les més puixants d’Europa (increment anual mitjà del PIB del 2,9% en 1985-89), creixement al qual contribuïren també decisivament les intenses exportacions del petroli de la mar del Nord. La recuperació, però, es feu al preu d’un visible augment de les desigualtats en la renda i amb uns nivells d’atur, en general, entre mitjans i elevats (11,5% de la població activa el 1985 i 8% el 1990). En conjunt, els bons resultats i l’ampli suport a la política econòmica del govern conservador repercutiren en l’orientació econòmica adoptada pels laboristes en accedir al poder el 1997: lluny de les tendències socialitzants de la postguerra i la Guerra Freda, el nou laborisme mantingué en l’economia gran part dels esquemes del Partit Conservador, especialment l’estímul a l’empresa privada, el control de la inflació, una flexibilitat laboral força més elevada que a l’Europa continental i el manteniment d’una despesa pública considerablement reduïda, elements que intentà compatibilitzar amb una política social més generosa. Sense estar vinculada als canvis de govern, la prosperitat de la Gran Bretanya es mantingué sense davallades significatives, a un ritme mitjà de creixement anual del 2,2% del PIB del 1990 al 1998. La unitat monetària és la lliura esterlina (£), dividida en 100 nous penics (new pence). El 1999, tot i complir els criteris de convergència, la Gran Bretanya posposà l’ingrés a la moneda única europea, negativa que s’emmarcava en les controvèrsies sobre el grau d’adhesió a la Unió Europea (fins el 1993, Comunitats Europees) que des del 1973 (data de l’ingrés britànic a l’organització) han dividit l’opinió pública britànica, i que tingueren especial virulència durant el mandat de M. Thatcher. En el camp econòmic, els detractors de la moneda única argumenten que la integració en l’economia europea pot posar fi a la independència de la política econòmica britànica, que des de M. Thatcher difereix considerablement del model francoalemany, habitualment dominant a la resta d’estats de la UE. El 1998 la Gran Bretanya tenia una renda per capita de 20.870 $, xifra que la situava per darrere d’Alemanya i França, i d’estats petits o mitjans com ara Suècia, Àustria, Finlàndia, els Països Baixos o Bèlgica, i lleugerament per sota de la mitjana europea, bé que dins el pes específic de l’economia de la UE és el tercer després d’Alemanya i França (14% del PNB total). Aquest mateix any l’atur afectava el 6,2% de la població activa.
La geografia humana i la societat
El poblament i la població
La Gran Bretanya és un dels països més poblats d’Europa. Durant el segle XIX, a conseqüència de la Revolució Industrial, la població experimentà un fort creixement: del 95% a la primera meitat del segle i del 78% a la segona. Al segle XX el creixement ha continuat a un ritme molt més lent a causa del descens del creixement vegetatiu i de l’emigració, fins a arribar a un creixement gairebé nul al final del segle: 33% a la primera meitat del segle, 15% entre el 1951 i el 1971 i només del 0,3% entre el 1993 i el 1998. La densitat de població (243 h/km el 1998) és una de les més elevades de la Unió Europea, però presenta variacions notables segons la zona: 379 h/km2 a Anglaterra, 141,2 h/km2 a Gal·les, 65,5 h/km2 a Escòcia i 124,4 h/km2 a Irlanda del Nord. La taxa de natalitat es mantenia entorn del 35‰ entre el 1861 i el 1880, i d’aleshores ençà començà una davallada decidida i passà al 28‰ entre el 1901 i el 1905, al 16‰ del 1963 al 1971 i al 12,1‰, el 1998. La mortalitat, del 22‰ entre el 1861 i el 1875, passà a ésser del 16‰ en 1901-05, de l’11,6‰ del 1963 al 1971 i del 10,6‰, el 1998. La disminució alhora de la natalitat i la mortalitat ha donat lloc a l’envelliment progressiu de la població: el 1901 només el 18% de la població tenia més de 45 anys, mentre que el 1951 el percentatge era del 34,7%, i el 1995, del 38,5%. L’esperança de vida anà augmentant al segle XX, paral·lelament al descens de la mortalitat, i actualment se situa entorn de la mitjana europea: 74 anys els homes i 80 anys les dones. Fins a mitjan segle XX l’emigració, afavorida pel govern a fi de poblar les colònies i descongestionar el país, fou més forta que la immigració; uns 17 milions de persones deixaren el país entre la segona meitat del segle XVIII i el 1938. A partir de la segona meitat del segle XX, començà a reduir-se l’emigració i a incrementar-se la immigració, procedent majoritàriament de les antigues colònies i dels països del Commonwealth, de manera que durant els anys 1964-72 el balanç migratori anual fou de 63.000 immigrants, i el 1996, de 46.000. El 1994, prop del 7% dels habitants de la Gran Bretanya eren d’ètnia no europea. La Gran Bretanya, primer país a conèixer el fenomen de la urbanització com a resultat de la Revolució Industrial, s’ha convertit progressivament en un país urbà. El 1996 la població urbana era del 89,4%. En la configuració actual de la distribució territorial de la població són importants els moviments produïts com a resultat de la crisi de sectors industrials tradicionals, del sorgiment de noves indústries i de la creixent importància dels serveis. El gran centre d’atracció ha estat Londres, però també s’han produït moviments en altres zones: a Escòcia, dels Highlands cap a Glasgow-Edimburg; del nord d’Anglaterra cap als Midlands, Yorkshire i la regió londinenca; i de diverses àrees d’Anglaterra cap a la costa meridional, especialment de pensionistes i jubilats. A la regió administrativa de Londres (South East) es concentra el 30% de la població britànica. D’altra banda, la població s’ha redistribuït a les àrees urbanes, de manera que, després de la Segona Guerra Mundial, la població de totes les grans ciutats (Londres, Birmingham, Manchester, Liverpool, Glasgow, etc.) s’ha reduït, transferida a la perifèria. La creació de ciutats noves, producte de la New Town Act de 1946, que preveia la creació de vint-i-una ciutats mitjanes (entre 10.000 i 60.000 habitants) conduí a la construcció de vuit d’aquestes ciutats a l’extraradi de Londres, dues al voltant de Birmingham, quatre als Lowlands d’Escòcia, al voltant de Glasgow i Edimburg, quatre a la zona de Liverpool, una a l’est de Coventry i Leicester, tres al sud de Newcastle i una al nord de Cardiff. També és reconstruí el centre de les ciutats bombardejades durant la Segona Guerra Mundial, com Birmingham i Coventry. El resultat d’aquesta política és que la població es localitza majoritàriament en aquestes grans àrees urbanes (a les de Londres, Birmingham, Glasgow i Manchester, les més poblades, s’hi concentra el 25% de la població) mentre que també hi ha zones gairebé desèrtiques (zones muntanyoses d’Escòcia, Gal·les, Cornualla, els Penins, etc.) o amb dèbil poblament (East Anglia, el Weald, la vall de York, etc.). Fora de Londres i la seva àrea metropolitana, només Birmingham supera el milió d’habitants, i Leeds, Glasgow i Sheffield, el mig milió.
Els pobles i les llengües
Els pobles que integren l’actual Gran Bretanya han tingut, com a la resta d’Europa, una història marcada, en general, pels enfrontaments que han acompanyat els objectius uniformitzadors de l’Estat, en correspondència amb la seva consolidació. En aquest sentit, la situació de les diverses llengües ha esdevingut simptomàtica d’aquest procés. L’anglès és la llengua oficial, parlada per gairebé tots els habitants de la Gran Bretanya, estesa arreu del món com a primer vehicle de comunicació internacional en tots els àmbits gràcies a l’expansió colonial i, actualment, a l’hegemonia dels EUA. Aquest idioma, identificat des de l’edat mitjana amb el predomini polític d’Anglaterra, ha substituït totalment o en gran part la resta de les llengües autòctones, sovint per la via de la imposició, directa o encoberta. Aquestes llengües pertanyen a la família cèltica, i els seus parlants són bilingües en diversos graus. El gal·lès és la més parlada (prop de mig milió a mitjan anys noranta). La lluita per la recuperació i normalització del gal·lès començà ja amb el Romanticisme. Malgrat les expressions literàries, que perviuen amb una certa vitalitat, el primer reconeixement oficial d’entitat no arribà fins el 1967, que hom admeté la possibilitat d’utilitzar aquesta llengua als tribunals del País de Gal·les. Posteriorment, l’establiment del Welsh Language Board (1988) i la Welsh Language Act (1993) significaren avenços en el camp legal. El Parlament autònom de Gal·les, establert el 1998, formulà en la seva declaració fundacional un suport explícit a la recuperació del gal·lès. Fora de l’àmbit oficial, existeixen diverses organitzacions de defensa del gal·lès, com ara la Mudiad Meithrin, que agrupa unes 800 escoles bressol. Hi ha també emissores de ràdio i un canal de televisió amb espais en gal·lès. La següent llengua cèltica més parlada de la Gran Bretanya és l’irlandès o gaèlic, amb uns 100.000 parlants en zones predominantment rurals d’Irlanda del Nord a la meitat dels anys noranta. La majoria, tanmateix, l’utilitza només esporàdicament i sense fluïdesa. No té reconeixement legal, i molt poca presència pública i en els mitjans de comunicació. Una situació similar presenta l’escocès, variant de l’irlandès, amb uns 60.000 parlants, localitzats sobretot a les Hèbrides. De manera semblant al gal·lès, el Parlament autònom escocès, instituït el 1999, es comprometé a recuperar la llengua pròpia. Finalment, el còrnic, llengua de Cornualla, és parlat només per unes 200 persones. D’altra banda, la immigració recent ha afavorit la presència de llengües foranes (italià, grec, àrab, hindi, turc, xinès, japonès, entre d’altres) que mantenen continuïtat als barris de les grans ciutats amb comunitats de parlants més o menys compactes. Destaca també l’ús del gitano, parlat per més de 100.000 membres d’aquesta comunitat, present al país des del segle XV.
La religió
L’Església anglicana és governada per la reina (o pel rei), a la qual correspon el nomenament —que generalment fa, després d’un simulacre d’elecció per part del capítol corresponent, segons la recomanació del primer ministre, prèvia consulta, tanmateix no obligatòria, a l’arquebisbe corresponent— dels bisbes i degans, d’alguns canonges i dels rectors de les parròquies sota el seu patrocini. Sota la reina (o el rei), el Parlament controla l’Església, la qual necessita el permís de l’assemblea per a qualsevol canvi, fins i tot el ritual.
Catedral de Saint Paul, a Londres
© Corel Professional Photos
En el pla eclesiàstic, l’òrgan suprem de cada província és la convocation, dividida en dues cambres —baixa i alta—, que agrupen els sacerdots i els bisbes, respectivament. El 1920 s’hi afegí l’Assemblea de l’Església d’Anglaterra, constituïda per tres cambres —bisbes, clergues i laics— i integrada per un comitè legislatiu (format per 6 bisbes, 8 clergues i 16 laics), per un parlament i per un comitè eclesiàstic (format per 15 membres de la Cambra dels Lords, nomenats pel canceller, i per 15 de la dels Comuns, que ho són per l’speaker). Existeix també una Comissió Central de Finances, creada el 1914, i l’organisme Comissariats de l’Església per a Anglaterra, creat el 1948, per a agrupar antigues institucions de control econòmic. L’aspecte judicial és configurat pels tribunals diocesans disciplinaris (1947) i els tribunals provincials d’apel·lació (1948); el tribunal suprem d’apel·lació és el Comitè Judicial del Consell Privat (1833). Els dos arquebisbes d’Anglaterra, els bisbes de Durham, Londres i Winchester i 21 més formen part de la Cambra dels Lords, bé que tradicionalment només voten sobre les qüestions que afecten l’Església i sobre els principis de moral cristiana. A la Gran Bretanya són quatre les províncies eclesiàstiques: dues a Anglaterra (Canterbury i York, amb 29 i 14 diòcesis, respectivament), una a Escòcia (amb 7 diòcesis) i una a Gal·les (amb 6 diòcesis), les dues darreres sense seu arquebisbal fixa. L’Església d’Anglaterra, des del moviment d’Oxford, iniciat el 1833, és dividida en tres corrents: el corrent de la High Church, sacramentalista i catolitzant —del qual sorgí, el 1859, l’English Church Union, el president de la qual, lord Halifax, inicià el diàleg amb l’Església catòlica—, el corrent de la Low Church, més reformat i protestant, i el corrent de la Broad Church, mitjancer entre els altres dos. El 1928 acceptà el principi de la comprehensiveness en matèria doctrinal, tot i haver acceptat també el quadrilàter de la Conferència Anglicana de Lambeth (1920). Forma part del Consell Mundial de les Esglésies des de la seva fundació i ha obert la seva comunió a moltes de les esglésies episcopals. L’església protestant té una llarga tradició; les confessions més esteses són l’Església d’Escòcia i els metodistes. La jerarquia de l’Església catòlica fou restablerta a Anglaterra i a Gal·les el 1850, i a Escòcia el 1878, bé que fins a l’aprovació de la Catholic Relief Act (1927) no obtingué un ple reconeixement jurídic. Actualment té set seus metropolitanes (Birmingham, Liverpool, Westminster i Southwark, a Anglaterra; Cardiff, a Gal·les; Glasgow i Saint Andrews-Edimburg, a Escòcia), vint diòcesis (tretze a Anglaterra, una a Gal·les i sis a Escòcia) i una vicaria castrense (1953), agrupades en les conferències episcopals d’Anglaterra-Gal·les i d’Escòcia (1968). Tot i que no hi ha estadístiques acurades sobre la pràctica religiosa, hom estima (1999) que hi ha 25.790.000 anglicans, 5.780.000 catòlics, 5.910.000 protestants, 590.000 ortodoxos i uns 310.000 jueus. D’altra banda, la presència de les religions practicades pels immigrants cada cop és més elevada: es calcula que hi ha 1,5 milions de musulmans, organitzats en 900 mesquites; els sikhs són uns 400.000 (sense cap organització estatal) i els hindús uns 350.000, articulats entorn 120 temples a tota la Gran Bretanya. Aquestes pràctiques es localitzen majoritàriament a Londres i l’extraradi, on es focalitza la major part de la immigració. Un 30% de la població es declara no religiosa o atea. L’organització eclesiàstica a Irlanda del Nord no considera la divisió del país en les entitats polítiques d’Irlanda i Irlanda del Nord. Armagh és la seu primada de l’Església catòlica i de l’Església d’Irlanda, i Belfast és la seu dels presbiterians i dels metodistes. Els catòlics són 605.639 (1991), els presbiterians, 336.891, i els membres de l’Església d’Irlanda, 279.280.
L’ensenyament
La política d’ensenyament a Anglaterra va a càrrec del secretari d’estat per a l’educació i l’ocupació, mentre que a Gal·les, Escòcia i Irlanda del Nord, són els secretaris d’estat corresponents a cadascuna d’aquestes autonomies els qui tenen plenes competències en educació. Arran de l’establiment de parlaments autonòmics (1999), és previst per als governs de Gal·les i, especialment, Escòcia, la cessió de competències en matèria d’educació.
La National Gallery of London, a Trafalgar Square
© Corel Professional Photos
L’Act of Education del 1944, posteriorment revisada per a Anglaterra i Gal·les, i la del 1962, per a Escòcia, determinen les orientacions educatives. En un pla general, les institucions poden ésser públiques o privades. Les privades no reben en principi subvencions estatals. L’ensenyament és obligatori i gratuït (en les institucions públiques) de 5 a 16 anys. L’etapa preescolar, o de guarderia, és en bona part en mans privades i l’accés no hi és prou generalitzat. L’ensenyament primari acull l’alumnat de 5 a 11 anys. A les zones de parla gal·lesa s’imparteix en gal·lès, i en altres indrets de Gal·les hi ha escoles bilingües. Actualment coexisteixen dos sistemes d’ensenyament contraposats per a obtenir el General Certificate of Education (GCE), en els seus dos nivells: l’Ordinary Level, d’una durada de cinc anys, i l’Advanced Level, de dos anys més, atorgable en tantes matèries com l’estudiant vulgui, que és requisit per a accedir a la universitat. En el sistema tradicional, l’Advanced Level del GCE és concedit en les grammar schools, juntament amb les quals coexisteixen les modern schools, que atorguen l’Ordinary Level. Alternatiu a aquest sistema, el Partit Laborista impulsà les comprehensive schools, on hom dona un tipus d’ensenyament secundari únic, en règim de coeducació i sense distincions, segons capacitats, en un intent de reduir la selectivitat. Actualment, el sistema de les comprehensive schools és el que preval majoritàriament, tot i que en algunes zones continua funcionant la distinció entre grammar schools i modern schools. Des del 1987 existeix també el nivell Advanced Supplementary, dirigit a ampliar els coneixements dels estudiants de l’Advanced Level. El 1988 es crearen les City Technology Colleges, dirigides a l’ensenyament especialitzat en ciència i tècnica, per a estudiants d’11 a 18 anys. Tot i que de titularitat pública, aquestes escoles acostumen a tenir subvencions privades. Fins el 1988 l’educació secundària era controlada i finançada per les autoritats locals d’educació (LEA), però des d’aquesta data la majoria d’escoles són fundades i subvencionades directament pel departament d’Educació i Ocupació. D’altra banda, l’Education Reform Act del 1988 uniformitzà a Anglaterra, Gal·les i Irlanda del Nord els objectius de nivell i continguts de l’escola secundària pública. A Escòcia, aquest aspecte no quedà legislat però sí que es dugué a terme un major control. Cal esmentar, a més, les escoles independents (public schools), privades i fortament selectives, que són centres d’educació de l’alta societat i de les minories polítiques i intel·lectuals lligades a aquesta. L’ensenyament normal, després del secundari o furthered, és impartit en institucions específiques i dura tres anys. Les universitats britàniques (el 1998 n’hi havia 45) són autònomes en la determinació de les condicions d’entrada, així com els programes i les orientacions científiques, i fixa el nombre d’advanced levels necessaris per a l’ingrés. Des de la Further and Higher Education Act de 1992 les més de 30 escoles politècniques i d’ensenyament superior, però de caràcter no universitari assoliren un estatus equivalent a l’universitari, i les de titularitat pública passaren a ser finançades per la mateixa institució que les universitats (Higher Education Funding Council). Hom concedeix tres graus d’ensenyament universitari en cadascuna de les matèries: el de bachelor (tres anys), el de master, que s’obté mitjançant una escolaritat d’un any o dos, o bé amb la presentació d’un treball d’investigació (M. Phil), i el de doctor (Ph. D.), que requereix la presentació de la tesi. Bé que els costos de matrícula són molt elevats, el sistema de beques és força estès, també per a estudiants estrangers. La creació d’universitats públiques, inicialment reservada a les autoritats locals d’educació, es centralitzà en el departament d’educació i ocupació.
La informació
La premsa britànica té una sòlida tradició d’independència, bé que pot ésser sotmesa a pressions polítiques i econòmiques. L’any 2000 es publicaven més de 1.200 periòdics diaris i setmanals, tant d’àmbit local com regional. La National Union of Journalists’ Code of Conduct i l’Institute of Journalists’ Code of Ethics tenen com a tasca definir el comportament professional dels periodistes, i el Press Complaints Comission, que des del 1991 substituí el Press Council, defensa els interessos i l’estatut professional dels seus membres. Els darrers anys, la tendència de les empreses de la comunicació ha estat la concentració en grans grups. Els anys noranta, els més importants eren Daily Mail and General Trust PLC, Guardian Media Group PLC, Independent Newspapers UK, News International PLC, Trinity Mirror PLC i United News and Media PLC. Cinc agències, algunes d’especialitzades, completen el món britànic de la premsa: United Press International, Reuters (grup britànic, australià i neozelandès), Associated Press, UK News i Press Association. L’any 2000, els diaris principals d’àmbit estatal eren: The Sun (3.592.423 exemplars), Daily Mail (2.401.264), The Mirror (2.269.697), The Express (1.042.191), Daily Telegraph (1.028.965), The Times (729.140), Daily Star (506.799), Financial Times (449.151), The Guardian (399.167), The Independent (223.000) i Racing Post (70.251). Cal esmentar el caràcter especialitzat de les revistes publicades (art, medicina, economia, política, filosofia, etc.). Els serveis de radiodifusió i de televisió són organitzats per la British Broadcasting Corporation (BBC) i per la Independent British Authority (IBA). La BBC, que depèn del govern britànic, gestiona dues cadenes de televisió (la BBC-1 i la BBC-2), cinc xarxes estatals de ràdio i 36 estacions locals de ràdio a Anglaterra, a més d’altres ràdios a Gal·les, Escòcia i Irlanda del Nord. L’IBA, que depèn de companyies privades i es finança amb espais publicitaris i amb la venda de programes a l’exterior, té tres canals de televisió (Independent Television, anomenada Channel 3 des del 1993, i Channel 4 i Channel 5, en funcionament des del 1995), a més de serveis per cable, satèl·lit i via digital; també controla radioemissores locals independents. Els darrers anys ha experimentat un auge important la televisió per satèl·lit, que el 1994 ja tenia 800.000 subscriptors i més de 4 milions de teleespectadors. Els canals més importants via satèl·lit són la BBC Worldwide Television, la British Sky Broadcasting i la Cable News Network Inc., a més d’altres canals especialitzats. Des del 1998 hi ha en funcionament dues televisions digitals, l’Ondigital i la Skydigital.
El govern i l’administració
Administrativament, l’Estat britànic és dividit en quatre països, sota la sobirania dels reis d’Anglaterra. Políticament, és una monarquia constitucional, però no disposa d’una constitució en sentit formal. Diversos textos i documents a partir de la Carta Magna del 1225, com l’Habeas Corpus Act (1679), la Declaració dels Drets (1689), les decisions dels tribunals, els comentaris de juristes, els usos i els costums, etc., han estat utilitzats com a referències constitucionals. Bé que cap d’aquestes disposicions no és imposada categòricament als legisladors, el cos legal ha funcionat sòlidament i ha estat generalment acceptat i respectat. L’ordenament jurídic es caracteritza per una absència de poder arbitrari, per la subjecció del poder als tribunals ordinaris i pel fet que no és la font, sinó la conseqüència, dels drets individuals. Aquest cos legal estableix certes normes fixes, com és ara que el rei (o la reina) i el Parlament són sobirans i tenen tot el poder legal, però els ciutadans poden recórrer contra les aplicacions de la llei; cap catòlic ni ningú casat amb persona catòlica no pot regnar; el rei no pot suspendre la llei, recaptar impostos ni mantenir un exèrcit en temps de pau; les eleccions al Parlament són lliures, i les sessions, freqüents, però altres normes són simples convencions que no obliguen legalment. El cos legal estableix quatre elements principals i ben diferenciats: el poder legislatiu, el poder executiu, el poder judicial i les esglésies d’Anglaterra i d’Escòcia. No obstant això, algunes funcions, com la del lord canceller, se superposen en tots quatre àmbits. La corona reuneix les quatre funcions, i totes les accions legals són acomplertes en nom del sobirà, però la constitució diferencia la corona com a institució i el rei com a persona. La monarquia és hereditària, la successió és immediata, sense interregne, i regulen les funcions reials l’Act of Settlement (1701) i la Declaration of Abdication (1936). El rei és el cap de l’executiu, part integral del Parlament, cap de l’exèrcit i cap de l’Església d’Anglaterra, que pot exercir la reial prerrogativa, i no està sotmès ni als tribunals ni al Parlament. Aquesta prerrogativa li permet també certs nomenaments, a més de convocar, prorrogar o dissoldre el Parlament, establir relacions internacionals, sancionar i promulgar les lleis aprovades pel Parlament i, en alguns casos, legislar per a certes colònies. Actualment la funció principal del rei és escollir el primer ministre, en el qual delega la majoria de les funcions. El rei és assistit per un consell privat de la corona. El poder legislatiu britànic resideix en la Cambra dels Lords i la Cambra dels Comuns, bé que l’efectiu recau només en la segona d’aquestes cambres. El poder executiu resideix en el govern, que sorgí del consell privat de la corona i actualment formen un centenar de ministres amb diverses funcions i categories, una vintena dels quals es reuneixen regularment i formen el gabinet pròpiament dit. El primer ministre presideix el govern; usualment és el cap del partit majoritari al Parlament i escull els ministres i ajudants. El govern respon de la seva gestió davant el Parlament i li proposa les lleis per a aprovar. El poder judicial és exercit amb absoluta independència dels altres poders i resideix en una cort suprema i en una cort d’apel·lació. La justícia es basa en la tradició i la jurisprudència i conserva el sistema de jurat. L’administració de la justícia és localitzada a Londres i va a càrrec d’un centenar de jutges establerts en un lloc fix. Els jutges de pau són personalitats locals no retribuïdes. El rei té el dret de gràcia, que ha delegat en el ministre de l’Interior. En l’àmbit administratiu, sota el govern general de Londres, l’autonomia de què frueix cada membre integrant és més o menys àmplia. Amb el temps, Gal·les quedà sotmès, pràcticament en tot, al règim anglès, mentre que Escòcia disposava de certes competències. Al juliol del 1997 el govern laborista de Tony Blair feu un gir cap a la concessió de més autonomia a Gal·les i Escòcia. El projecte considerava la creació d’un Parlament electe cada 4 anys i un govern amb competències pròpies per cadascuna d’aquestes administracions. En el cas d’Escòcia, les competències eren més àmplies: educació, salut, govern local, llei i ordre i certa capacitat impositiva. En el cas de Gal·les el projecte era menys ambiciós: la concessió del control de la partida pressupostària anual de la regió, i pràcticament cap competència legislativa. Els dos projectes foren aprovats per referèndum al setembre del mateix any, amb un àmplia majoria a Escòcia (74,3% dels electors favorables) i un resultat més ajustat a Gal·les (50,3% favorable). El 1998 també es modificà el govern d’Irlanda del Nord, que pel seu caràcter conflictiu és un cas a part, amb la creació del British-Ireland Council, format per representants del govern britànic i irlandès, a més de membres de l’Assemblea d’Escòcia, de Gal·les i d’Irlanda del Nord. Man i les illes Anglonormandes són regides per un governador, que depèn no pas de Londres sinó de la corona, i per lleis pròpies. Els principals partits polítics britànics són el Conservative and Unionist Party i el Labour Party. El Liberal Party, que fins els primers anys del segle XX fou un dels dos grans partits, és en tercer lloc.
La història
La integració d’Anglaterra, Gal·les, Escòcia i Irlanda, països diversos amb entitat pròpia, donà lloc al Regne Unit de la Gran Bretanya i d’Irlanda. La conquesta de Gal·les per Anglaterra, iniciada el 1282, portà a la unió definitiva el 1301 amb la proclamació de l’hereu d’Eduard I d’Anglaterra com a príncep de Gal·les. El 1603 es produí la unió personal d’Anglaterra i Escòcia quan Jaume VI d’Escòcia accedí al tron anglès (Jaume I), però la integració definitiva es portà a terme, amb la unió d’ambdós parlaments, el 1707, que fou adoptat formalment el nom de Gran Bretanya. Per l’Act of Union del 1801, Irlanda fou unida a la Gran Bretanya, i el títol oficial esdevingué llavors Regne Unit de la Gran Bretanya i d’Irlanda (United Kingdom of Great Britain and Ireland). El 1922, però, vint-i-sis comtats irlandesos se separaren del Regne Unit com a estat lliure (Irish Free State), i des del 1949 constituïren la República d’Irlanda. Això no obstant, Irlanda del Nord continuà unida a la Gran Bretanya i representada al seu Parlament. Des del 1923 restà com a títol oficial el nom de Regne Unit de la Gran Bretanya i d’Irlanda del Nord.
La Gran Bretanya al segle XVIII
Al llarg del segle XVIII tingueren lloc la projecció de la Gran Bretanya com a imperi indiscutible d’ultramar, la seva emergència com a potència europea de primer ordre, la consolidació del seu sistema parlamentari i la Revolució Industrial, fets que mantingueren una estreta interdependència. Quant a l’aspecte econòmic, la producció manufacturera cresqué extraordinàriament al segle XVIII, que es produí una gran acumulació de capital basada en l’exportació de manufactures i en l’explotació de les colònies. L’encerclament de les terres (enclosures) dels land-lords, grans terratinents, afavorí el desenvolupament d’una agricultura de tipus capitalista i permeté el transvasament de mà d’obra camperola a la indústria. La Gran Bretanya fou el primer país que portà a terme la Revolució Industrial: vers el 1781 començà l’ascens en vertical de la producció de teixits de cotó i del tràfic comercial. La consolidació del sistema polític britànic fou un resultat de la Revolució Gloriosa del 1688, en la qual Guillem III d’Orange bandejà els catòlics de la vida política amb el suport de whigs i tories, política que traslladà a Irlanda, on desencadenà una duríssima repressió. L’acord entre la burgesia emergent i l’aristocràcia terratinent per a compartir el poder en un sistema de torns es reflectí en l’aprovació de la Bill of Rights (1689). Aquest document, tot i mantenir la figura del rei, comportà la liquidació de l’absolutisme, ja que feia prevaler les decisions del Parlament per damunt de la voluntat del rei. A més, hom hi establí algunes de les institucions bàsiques del sistema liberal, com la divisió de poders i la llibertat de premsa, entre d’altres. El sorgiment de la Gran Bretanya com a gran potència europea basada en el predomini marítim comportà una incidència creixent en els afers europeus. Des dels interessos britànics fou formulada una doctrina política internacional basada en l’equilibri de poders, que en la pràctica comportà un enfrontament persistent amb França per tal d’afeblir-ne l’expansionisme, tal com es desprengué de les guerres dutes a terme en 1689-97, i en la participació britànica en la guerra de Successió de la corona hispànica (1702-14), sota el mandat militar de John Churchill, duc de Marlborough. Amb Anna I d’Anglaterra, darrera representant dels Stuart, hom regularitzà la successió i preparà l’entronització de la dinastia Hannover (1714-1901). Durant els regnats de Jordi I i Jordi II, la Gran Bretanya gaudí de dos decennis de pau (1721-42) i, marginats els tories del govern, s’inicià una llarga etapa de predomini whig (fins el 1807, amb un parèntesi en el regnat de Jordi III). El govern encapçalat per Robert Walpole assentà el creixement econòmic basat en el liberalisme comercial i financer, la industrialització i l’expansió colonial a partir de la qual fou bastit l’imperi Britànic. En el terreny polític, malgrat la corrupció, Walpole consolidà la preponderància del Parlament i aconseguí que la majoria fos un requisit per a la formació de govern. En política internacional, hom posà fi al no-intervencionisme amb la participació en la guerra de Successió d’Àustria (1742-48), que de nou enfrontà França amb la Gran Bretanya. La pau d’Aquisgrà no posà fi a les hostilitats francobritàniques, i la competència per les colònies americanes esclatà pocs anys més tard amb la guerra dels Set Anys (1756-63). Conduïda per William Pitt el vell, la Gran Bretanya afermà el seu domini sobre l’Índia (1757), l’Amèrica del Nord (incorporació del Quebec el 1760 i, posteriorment, de la Louisiana i la Florida, conquerida a Espanya) i les Antilles, guanys definitivament establerts pel tractat de París (1763). Més tard, amb el suport a Prússia en la guerra de Silèsia (1758), Pitt continuà l’intervencionisme europeu, però, en ser derrotat al Parlament (1761), la Gran Bretanya es retirà del conflicte. L’accés al tron de Jordi III (1760) significà l’arraconament del partit whig durant vint anys, en el transcurs dels quals, secundat pels tories, intentà restablir les prerrogatives reials (1760). Tanmateix, després de la seva política intransigent davant les colònies americanes, que desembocà en la guerra (1775-81) i la independència dels colons nord-americans (1783) —primera pèrdua important de l’imperi Britànic—, hagué de restablir el règim parlamentari el mateix any. El 1788 hom inicià la colonització d’Austràlia a partir de la població reclusa britànica. Tot i assumir els principis del liberalisme i el relleu de propagandistes com ara Thomas Paine, el govern de la Gran Bretanya, influït pels tories, no simpatitzà amb la Revolució Francesa, en part per les afinitats d’aquesta amb la revolució americana, en part pel radicalisme que adoptà i també per la secular condició de França com a potència rival. Aquest esdeveniment, d’altra banda, desencadenà una onada d’agitació a Irlanda, que fou reprimida. En un principi neutral, la Gran Bretanya s’alià finalment amb les potències absolutistes (1793) i encapçalà el bloc antifrancès en les guerres napoleòniques (1793-1814).
El segle XIX
A la primera meitat del segle XIX la Gran Bretanya entrà en la segona fase de la Revolució Industrial, amb un gran desenvolupament de la indústria i grans canvis en l’economia dels transports (extensió de xarxes ferroviàries), que la convertiren en la primera potència financera internacional. Els anys vint disminuïren les tarifes duaneres, i més tard foren abolides les lleis proteccionistes sobre el blat i la navegació (1849) i hom reduí els drets d’importació. Així es donava pas al lliure canvi, sacrificant els interessos agraris als de la indústria, la més avançada del món, que imposà la supressió d’aranzels a aquells països que comerciaven amb la Gran Bretanya, de manera que la decadència de l’agricultura s’accelerà. Després de la primera gran crisi capitalista internacional (1857-59), augmentà la concentració industrial, i a la fi del segle la Gran Bretanya era la gran exportadora de capitals i la primera potència bancària internacional. Després del congrés de Viena (1814-15), la Gran Bretanya augmentà encara més el seu predomini internacional. En política interior, els governs tory de 1815-30 s’enfrontaren a l’aparició del moviment obrer, en lluita per la millora de les desastroses condicions de vida dels treballadors, agreujades per la desocupació, la inflació, la crisi de superproducció i la reintroducció, el 1815, de les Corn Laws (aranzels proteccionistes sobre els cereals). La primera reacció repressiva fou important (matança de Manchester, 1819), però la persistència de les reivindicacions obreres afavorí les tesis més conciliadores dels moderats encapçalats per Robert Peel enfront de les posicions més intransigents. Malgrat tot, els sindicats (Trade Unions) no foren reconeguts fins el 1871. El 1829 fou aprovada l’emancipació dels catòlics (apartats dels càrrecs polítics des de la revolució del 1688) i la derogació de l’Act of Union (1801), per la qual Irlanda quedava formalment exclosa del Regne Unit. Amb el retorn dels whigs al govern (1830) les reformes institucionals s’acceleraren: el sufragi s’estengué i amb el Reform Bill (1832) donà entrada a la classe empresarial (tot i que el Parlament refusà concedir el sufragi universal, el qual, malgrat les ampliacions graduals i la pressió del cartisme, no fou assolit fins el 1928), s’instituïren la celebració regular d’eleccions i la subordinació dels governs a les majories parlamentàries, i guanyà importància el pes de l’opinió pública. Per la seva banda, els partits polítics, en correspondència amb les reformes parlamentàries, es reorganitzaren, i el 1832 fou creat The Conservative and Unionist Party, que substituïa el Tory Party. Al seu torn, els whigs donaren lloc al Liberal Party. Els liberals també introduïren millores substancials en la legislació laboral, especialment amb l’aprovació de la jornada de vuit hores el 1833 per als menors, i el mateix any aboliren l’esclavitud, si bé enduriren les Poor Laws (1834). El regnat de la reina Victòria (1837-1901), conegut com a victorià, representà l’apogeu de la Gran Bretanya com a potència internacional. Dominada per les figures de Benjamin Disraeli i William Ewart Gladstone, el primer hi representà sobretot l’impuls imperialista, i el segon, el pacifisme internacional, partidari de les reformes de signe liberal. Aquests anys, l’imperi Britànic assolí la màxima extensió, i el liberalisme econòmic aconseguí, amb l’abolició de les Corn Laws el 1849, l’establiment del lliure comerç. Però l’agitació social promoguda pel moviment obrer, que el 1842 realitzà la primera vaga general, introduí una tensió recurrent en la vida política britànica, a la qual s’afegí la qüestió d’Irlanda, on, poc després de la fam de 1845-46, sorgí un ampli moviment nacionalista persistent i de caràcter sovint violent, que dividí el país entre partidaris i detractors de la Home Rule (autonomia). Per tal d’assegurar les seves immenses possessions d’ultramar, el govern britànic intentà refermar les posicions estratègiques contra l’imperialisme d’altres estats europeus (control del canal de Suez el 1875; adquisició de Xipre el 1878; expansió per Àfrica des del 1840; establiment de l’Índia com a colònia el 1858, governada per un virrei), però aquesta política aviat despertà resistències, davant les quals la metròpoli hagué de cedir (autonomia al Canadà el 1867) o organitzar operacions la victòria de les quals fou assolida a un preu molt alt (guerra dels bòers, 1899-1902). L’imperialisme més agressiu tingué els exemples més destacats en la política de Chamberlain i Salisbury. Tot i el fracàs en l’intent d’imposar un sistema proteccionista per a tot l’imperi, aquest fou adoptat en part el 1919. Quant a la política europea, la Gran Bretanya es mantingué considerablement al marge de les agitacions que sovintejaren al continent (revolució del 1848) i tendí a intervenir per tal de mantenir l’equilibri de poders (guerra de Crimea 1853-56). Durant els darrers vint anys del segle XIX, el partit liberal perdé cada cop més el suport de la classe mitjana, per tal com, en consonància amb l’eixamplament gradual del cens electoral, es trobà dividit en dos corrents poc compatibles: una ala dreta partidària del lliurecanvisme, difícilment destriable dels conservadors, i una ala esquerra de caràcter socialitzant, la qual amb el temps, s’aliaria a les organitzacions lligades als sindicats que el 1893 fundaren l’Independent Labour Party, precedent immediat del Labour Party. Reflex d’aquestes tensions fou l’escissió del partit liberal el 1886 davant la qüestió de la concessió d’autonomia a Irlanda.
De la fundació del Partit Laborista a la fi de l’imperi
El 1900 fou fundat el Labour Party, en el qual convergiren corrents sindicalistes i socialistes. El nou partit exercí una pressió eficaç per a les reformes progressistes: augments salarials, limitació del poder de la Cambra dels Lords, el Home Rule per a Irlanda i el sufragi universal (1918). La competència colonial amb Alemanya provocà la Primera Guerra Mundial (1914-18), en la qual la Gran Bretanya intervingué aliada amb França i amb Rússia.
Després de la guerra, el país es trobà immers en una greu crisi econòmica i financera, que feu disminuir el seu paper internacional de primera línia. El 1922 Irlanda assolí la independència, llevat dels comtats que formaren Irlanda del Nord, on l’enfrontament entre catòlics i protestants motivà un conflicte sagnant i crònic en el qual la intervenció del govern britànic oscil·là entre la simple repressió (especialment contra els primers) i els intents de mediació i de negociació d’un règim autonòmic.
Des del primer govern laborista del 1923, aquest partit i el conservador passaren a dominar l’escena política britànica, tot i que la crisi econòmica del 1930 propicià un govern d’unió nacional presidit pel laborista James Ramsay Macdonald. Després d’uns quants anys en què el govern britànic intentà contemporitzar amb el Tercer Reich, política protagonitzada sobretot per Arthur Neville Chamberlain, el 1939 la Gran Bretanya s’enfrontà als països de l’Eix durant la Segona Guerra Mundial. Des de la derrota francesa fins a la incorporació de l’URSS i els EUA, Winston Leonard Spencer Churchill presidí un govern format per conservadors, laboristes i liberals.
En acabar la guerra (1945), els laboristes guanyaren en les eleccions i Clement Richard Attlee fou primer ministre. Es portà a terme un programa de nacionalitzacions (mines i siderúrgia) i d’importants millores socials. La força política i econòmica de la Gran Bretanya en el camp internacional declinà notablement amb el nou paper predominant dels EUA i amb l’afebliment de l’imperi Britànic. L’Índia, el Pakistan i Sri Lanka foren els primers a obtenir la independència (1947), i els seguiren els altres països d’Àfrica i d’Àsia al decenni dels seixanta. Una gran part dels nous estats entraren a formar part del The Commonwealth.
De la postguerra a l’entrada a la CEE
El 1951 començà un nou període de governs conservadors amb la victòria electoral de Churchill. La Gran Bretanya s’arrenglerà definitivament al costat dels EUA en el terreny internacional i fomentà la política de guerra freda i d’aliances militars anticomunistes (Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord, Organització del Tractat del Sud-Est Asiàtic). El fracàs de la intervenció armada al canal de Suez (1956) a causa de l’oposició nord-americana significà la fi de la influència britànica a l’Orient Mitjà i provocà la dimissió del primer ministre Anthony Eden.
Amb Harold Macmillan, la Gran Bretanya esdevingué potència atòmica, però la petició d’ingrés a la Comunitat Econòmica Europea el 1961 fou vetada per França. La victòria laborista del 1964 convertí James Harold Wilson en nou primer ministre, el qual hagué d’afrontar una greu crisi econòmica que comportà la pèrdua del paper internacional oficialment reconegut a la lliura esterlina —devaluada el 1967—, la creixent dependència econòmica respecte als EUA i la nova negativa a ésser admesa a la CEE (1967).
Wilson hagué d’adoptar un rígid programa d’austeritat. La violenta explosió del problema irlandès i la intervenció militar britànica del 1969 també contribuïren a erosionar els laboristes i, en darrer terme, a la victòria conservadora del 1970. El nou govern, encapçalat per Edward Richard George Heath, aconseguí l’ingrés de la Gran Bretanya a la CEE (1973). Però les mesures empreses per tal de superar la crisi econòmica, que afavorien la concentració del capital industrial i financer, enfrontaren el govern amb els sindicats, sobretot a partir de la llei de relacions industrials, que desencadenà una onada de vagues, entre les quals destacà la dels minaires del carbó.
Exterior del Parlament britànic, a Londres. Ostenta el poder legislatiu i es divideix en la Cambra dels Lords i la Cambra dels Comuns
© Fototeca.cat-Corel
Després de les eleccions generals del 1974 el Labour Party formà un nou govern encapçalat fins al 1976 per Wilson i, posteriorment, per Leonard James Callaghan. El 1975, pressionat pel sector esquerrà del partit, el govern laborista convocà un referèndum relatiu a la continuïtat del país en la CEE, que donà un resultat afirmatiu. Del 1975 al 1978 el gabinet moderà les reivindicacions dels sindicats, però la radicalització d’aquests, cada cop més influïts per l’esquerra del laborisme, afectà negativament l’economia del país. D’altra banda, el nacionalisme gal·lès i escocès resultà afeblit políticament pel fracàs dels referèndums autonòmics del 1979.
La revolució conservadora de Margaret Thatcher. Els governs conservadors (1979-1997)
Les eleccions del 1979 donaren la victòria als conservadors. El nou govern, presidit per Margaret Hilda Thatcher, feu un gir radical amb l’impuls a l’empresa privada, l’afavoriment de les inversions i la reducció severa de les despeses públiques, fins i tot dels serveis socials.
En conjunt, aquestes mesures milloraren substancialment l’economia, bonança que es mantingué els anys següents i contribuí, més que cap altre factor, a la confirmació de M. Thatcher en el càrrec el 1983 i el 1987, tot i la resistència dels sindicats (el poder dels quals fou reduït pel govern amb l’Employment Bill del 1980), l’augment de l’atur per la reestructuració de determinats sectors industrials (vaga de minaires de 1984-85) i els consegüents problemes d’ordre públic (1985).
En política exterior, Thatcher secundà plenament l’estratègia d’enduriment respecte a la Unió Soviètica duta a terme pel president Ronald Wilson Reagan (participació en la Iniciativa de Defensa Estratègica, bases per al bombardeig de Líbia el 1985, etc.). Al mateix temps, marcà distàncies amb relació a la CEE, d’acord amb un rellevant corrent d’opinió reflectit sobretot a les files del govern conservador, i obtingué de les institucions comunitàries l’anomenat xec britànic, consistent en la devolució de la part del pressupost destinat a la política agrícola comuna, per considerar que aquesta partida beneficiava injustificadament determinats sectors econòmics i polítics d’alguns estats membres.
L’abril del 1982 la dependència britànica de les Malvines (o Falkland) fou envaïda per les tropes de l’Argentina, que en reclamava la sobirania des del 1833. En una curta guerra, la Gran Bretanya recuperà el territori al juny del mateix any, victòria que consolidà la popularitat de M. Thatcher. Pel que fa a Irlanda del Nord, sota el govern conservador el conflicte s’estancà, malgrat l’aprovació de la Northern Ireland Act (1982), boicotejada pels catòlics nord-irlandesos a causa del predomini que donava als unionistes en l’assemblea sorgida d’aquesta llei, i la signatura (1985) d’un acord angloirlandès que instituí una conferència intergovernamental compartida amb la República d’Irlanda.
A partir del 1989, la resistència de la primera ministra a les reformes reduí la popularitat dels conservadors. Aquest fet culminà el 1990 amb les protestes massives contra la poll-tax (impost individual fix), que obligaren Thatcher a dimitir el càrrec (novembre del 1990), el qual fou ocupat per John Roy Major. En les eleccions generals del 1992, el partit conservador, tot i perdre 67 escons, mantingué la majoria absoluta al Parlament, i Major es confirmà com a primer ministre.
A diferència de la seva antecessora en el càrrec, Major donà mostra d’una flexibilitat més gran pel que fa a la CEE; això no obstant, la seva actitud fou ambigua, fins al punt que el 1992 retirà la lliura del sistema monetari europeu (introduïda tan sols dos anys abans) i condicionà i allargà l’aprovació del Tractat de Maastricht a la resposta de Dinamarca, que el mateix any l’havia refusat en referèndum.
El maig del 1993 el president francès François Mitterrand i la reina Elisabet II d’Anglaterra inauguraren el túnel del canal de la Mànega, que uneix França i la Gran Bretanya, i al juliol la Cambra dels Comuns aprovà definitivament el Tractat de Maastricht. Al desembre John Major i Albert Reynolds, primer ministre irlandès, signaren la declaració de Downing Street, acord que establia els principis generals per a les negociacions de pau sobre Irlanda del Nord.
En el terreny econòmic, tot i que a l’abril del 1993 el govern declarà la fi “oficial” de la recessió (la inflació era la més baixa dels darrers trenta anys), el país es trobava immers en una crisi estructural molt profunda, que afectava tant els grans grups econòmics com les petites i mitjanes empreses. Per fer front a aquesta situació, el govern de Major aportà noves mesures pressupostàries i una política molt impopular de flexibilització del mercat laboral que accentuà les desigualtats socials.
Mentrestant, al Labour Party, John Smith (des del 1992) i, posteriorment, Tony Blair, que el 1994 el substituí en la secretaria general, impulsaren una profunda i controvertida renovació de la formació. Aquest replantejament consistí, principalment, a derogar la clàusula dels estatuts del partit que establia com a objectiu la propietat comuna dels mitjans de producció (abril del 1995), anul·lació que contribuí a donar un perfil de partit molt més centrista i ajustat a l’electorat britànic. Aquesta tendència, que incorporava moltes de les receptes liberals de Margaret Thatcher, era coneguda amb el nom de Tercera Via.
Malgrat la indubtable recuperació econòmica fonamentada en el control de la inflació, la disminució de l’atur i uns tipus d’interès baixos, les divisions internes del partit i certes ambigüitats polítiques de Major contribuïren a erosionar la popularitat dels conservadors. Una crisi del partit obligà a sotmetre a votació la seva continuïtat com a líder dels conservadors; al juliol Major fou reelegit tot acceptant un compromís amb l’ala euroescèptica del seu partit.
Hegemonia laborista (1997-2010): Tony Blair i la Tercera Via
El maig del 1997 se celebraren eleccions legislatives anticipades, que foren guanyades per majoria absoluta pel Partit Laborista. Tony Blair esdevingué el nou primer ministre. El programa laborista de les eleccions del 1997, força moderat, incloïa principalment les reformes juridicoconstitucionals sobre l’estatut d’Escòcia i Gal·les, una nova actitud envers la construcció europea i la creació d’un salari mínim interprofessional eliminat per Margaret Tatcher els anys vuitanta (que finalment no s’aplicà).
Un dels primers reptes de Blair fou el traspàs de l’administració de Hong Kong a la Xina l’1 de juliol de 1997. Els referèndums de Gal·les i Escòcia el setembre del 1997 atorgaren a aquests territoris unes institucions d’autogovern (devolution), de competències més àmplies en el cas d’Escòcia i més restringides en el de Gal·les. En el conflicte nord-irlandès, la treva incondicional declarada per l’Irish Republican Army el 19 de juliol del mateix any marcà l’inici de les negociacions que desembocaren en la signatura, el 10 d’abril de 1998, dels anomenats acords de pau de Stormont (o de Divendres Sant), ratificats positivament el 21 de maig del mateix any, subscrits per la Gran Bretanya, la República d’Irlanda, els republicans i els unionistes moderats i el Sinn Féin.
Sobre la qüestió europea, tot i que el 1998 el govern de Tony Blair ja anuncià que no s’afegiria al Tractat d’Unió Econòmica i Monetària, feu clars esforços per establir nous marcs de relació en el si de la Unió Europea. Així, si bé no participà de les regulacions del Banc Central Europeu, sotmeté la política de tipus d’interès a la regulació d’un Banc Central d’Anglaterra independitzat, a fi que fos la lògica del mutu interès econòmic la que fes tendir cap a la convergència.
En el segon any de la seva legislatura, Blair anuncià la reforma del sistema electoral per a les eleccions al Parlament Europeu —extensible a les eleccions internes—, que introduïa el sistema proporcional. Les eleccions europees del juny del 1999 foren les primeres a celebrar-se amb el nou mètode, però la victòria conservadora i l’abstenció massiva allunyaren la possibilitat d’ampliar la reforma a altres eleccions.
El sistema judicial britànic fou motiu de polèmica internacional arran de la detenció d’Augusto Pinochet, exdictador xilè, l’octubre del 1998, quan es trobava a la Gran Bretanya, per una ordre d’extradició emesa per la justícia espanyola. El procés s’allargà fins el març del 1999, quan el govern britànic decidí no entregar-lo a la justícia espanyola per l’avançada edat del dictador, enmig d’acusacions de connivència pels interessos econòmics britànics.
A la primavera del 1999 es produí l’atac de l’OTAN contra l’antiga Iugoslàvia, per la política de neteja ètnica contra els albanokosovars. Aquest cop la Gran Bretanya mantingué una posició d’alineament amb les posicions europees, i a la vegada col·laborà activament en el bombardeig. Al final del 1999, el govern britànic posà en evidència fortes desavinences amb França arran de les mesures sobre els controls en el comerç de la carn de boví aplicades a partir de l’epidèmia d’encefalopatia espongiforme bovina (popularment coneguda com malaltia de les vaques boges) que afectà aquest bestiar a la Gran Bretanya.
El juny del 2001 el Partit Laborista revalidà la seva àmplia majoria en les eleccions legislatives amb l’obtenció de 413 diputats —davant dels 166 del Partit Conservador—, i Blair fou reelegit primer ministre, tot i que l’abstenció (37%) fou una de les més altes dels darrers cinquanta anys. Dins del context recessiu dels primers anys del segle XXI, l’economia britànica presentà alguns dels resultats més positius del món desenvolupat, tendència especialment remarcable en comparació de la de la UE, que es ressentí del fort alentiment de França i Alemanya.
Així, el PIB britànic cresqué el 3,1% el 2000, el 2,4% el 2001, l’1,8% el 2002 i el 2,2% el 2003, mentre que la mitjana de la UE en el mateix període fou de l’1,8%. L’economia britànica, una de les més liberalitzades d’Europa, mantenia uns nivells baixos d’inflació i de tipus d’interès, i l’atur no superava uns límits acceptables (5% el 2003). Els bons resultats econòmics foren un dels arguments esgrimits pels euroescèptics en contra de l’adhesió a l’euro, a la qual era favorable el govern de Tony Blair, però que finalment no adoptà.
La política internacional fou l’aspecte més rellevant i més controvertit de la segona legislatura laborista: després dels atemptats de l’onze de setembre de 2001 a Nova York, Blair intensificà la seva aliança amb la política antiterrorista global de George Walker Bush, i a l’octubre-novembre del 2001 coliderà amb els EUA l’ofensiva que enderrocà el règim talibà a l’Afganistan. Fou, però, el suport gairebé incondicional a la tesi nord-americana de l’existència d’armes de destrucció massiva a l’Iraq i de la necessitat d’enderrocar el règim dictatorial de Saddam Ḥusayn el que disparà les tensions.
El març del 2003, la Gran Bretanya fou, amb els Estats Units, l’únic membre permanent del Consell de Seguretat favorable a la invasió de l’Iraq. En l’ofensiva, que començà el 20 de març, i la problemàtica ocupació posterior de l’Iraq, la Gran Bretanya feu un gran esforç bèl·lic. En el conflicte, les forces britàniques patiren nombroses baixes i diversos ciutadans britànics foren segrestats i executats pels rebels.
La participació britànica en aquesta guerra —aposta molt personal de Tony Blair— tingué conseqüències diverses i de gran abast. Una d’aquestes conseqüències fou la profunda divisió del laborisme, amb la dimissió de diversos ministres del seu govern, entre d’altres, Robin Cook, responsable de les relacions del govern amb el Parlament, i contínues controvèrsies amb sectors importants del seu partit i amb els mitjans de comunicació.
Moments especialment compromesos de la polèmica, que Blair aconseguí superar amb més o menys fortuna, foren l’exoneració, el gener del 2004, del primer ministre en el cas Kelly (relacionat amb la filtració d’informació confidencial relativa al suposat potencial militar de l’Iraq, amb una forta repercussió en certs mitjans de comunicació públics), l’acusació d’haver mentit sobre l’existència d’armes de destrucció massiva a l’Iraq per a justificar-ne la guerra (juliol) i la resolució del Congrés del Partit Laborista del setembre, en la qual fou rebutjada la proposta de demanar la retirada de les forces britàniques de l’Iraq.
El març del 2005, Blair aconseguí aprovar una polèmica legislació antiterrorista que ampliava els poders de la policia per a detenir sospitosos. El posicionament britànic en la crisi de l’Iraq, oposat al de França i Alemanya, empitjorà les sempre difícils relacions amb la UE (el 2001 tingué lloc una agra polèmica entre Chirac i Blair sobre les subvencions al sector agrari), que tan sols mesos més tard es començaren a recompondre.
En el procés de pau d’Irlanda del Nord la tònica fou l’estancament: el 2000 el govern de Londres suspengué el Parlament autonòmic i en condicionà la reobertura al desarmament de l’Exèrcit Republicà Irlandès, que poc després acceptà reprendre les negociacions; una segona suspensió tingué lloc l’agost del 2001 per tal de pressionar les diferents parts perquè negociessin. La polarització del vot en les eleccions al Parlament nord-irlandès el novembre del 2003 dificultà encara més el restabliment de les institucions.
D’importància molt menor fou la crisi entre Espanya i la Gran Bretanya amb relació a Gibraltar, que acabà de manera tàcita arran del resultat del referèndum del novembre del 2002, pel qual la població gibraltarenya rebutjava les pretensions de cosobirania espanyoles.
En política interna el govern de Blair dugué a terme un enduriment de la lluita contra el crim, el vandalisme i el terrorisme. En altres àmbits aprovà la clonació amb fins terapèutics, la investigació amb cèl·lules mare i reformes en el sistema educatiu. El projecte de descentralització d’Anglaterra, que preveia la creació d’institucions d’autogovern (amb poders força limitats), rebé un fort revés el novembre del 2004 en el referèndum a la regió del nord-est, en què fou rebutjat.
El maig del 2005 Tony Blair aconseguí un tercer mandat, novament amb majoria absoluta, si bé disminuïda per l’ascens de conservadors (197) i liberals (62): d’un total de 646 escons, els laboristes n’obtingueren 355. L’inici de la legislatura estigué marcat per una sèrie d’atemptats sincronitzats al metro de Londres que causaren 56 víctimes mortals (incloent-hi quatre terroristes suïcides). L’atemptat, perpetrat l’11 de juny per ciutadans britànics de religió islàmica propers a Al-Qā’ida, suscità un encès debat sobre els límits del multiculturalisme i la tolerància, que s’agreujà a causa de l’assassinat per la policia d’un ciutadà brasiler, confós amb un terrorista.
El govern laborista també emprengué una adequació dels instruments legals per a combatre el terrorisme. Tanmateix, al novembre la Cambra dels Comuns rebutjà la reforma de la llei antiterrorista proposada per Tony Blair. Una part dels vots en contra provenia de les mateixes files laboristes, però el febrer de l’any següent la mateixa cambra aprovà, no sense polèmica, la creació d’un document d’identitat. Les diferències del primer ministre amb una part important del seu propi partit en qüestions de la lluita antiterrorista es reproduïren els mesos següents, i el febrer del 2007, amb una opinió pública molt decebuda de la intervenció a l’Iraq, Blair anuncià una propera retirada de forces del país asiàtic.
Tanmateix, al mes següent el laborisme patí una nova crisi quan el Parlament britànic aprovà, amb el suport de l’oposició del Partit Conservador, el projecte per a la modernització del programa nuclear de defensa Trident. L’èxit més indiscutible de Blair en el seu darrer mandat fou el rellançament del procés de pau a Irlanda del Nord: després d’una suspensió de cinc anys de l’Assemblea Irlandesa, les negociacions i pressions dels governs britànic i irlandès amb el Sinn Féin i el Democratic Unionist Party culminaren en la constitució del nou govern a Irlanda del Nord el maig del 2007 i en la retirada de l’exèrcit britànic a l’agost. En la resta d’aspectes, la popularitat del govern laborista resultà danyada per l’afer de venda de títols honorífics, que esclatà al final del 2006.
El juny del 2007 Blair renuncià el càrrec de primer ministre i designà com a successor el ministre d’Economia Gordon Brown. El mandat de Brown estigué dominat, sobretot, per la crisi econòmica mundial produïda per l’ensorrament dels mercats financers, que a la segona meitat del 2008 començà a repercutir en la Gran Bretanya, afectada també, com la majoria dels països, per una bombolla immobiliària: al costat d’un considerable augment de l’atur (que a final d’any atenyia el 8%, en contrast amb el de la fi del 2006, que no arribava al 3%), feren fallida nombroses empreses, algunes de les quals amb una sòlida implantació (magatzems Woolworths). Diverses entitats bancàries també esdevingueren insolvents. El crèdit a empreses, bancs i particulars fou sotmès a dràstiques restriccions, cosa que agreujava les dificultats de l’activitat econòmica.
Per tal de fer front a aquesta situació, el govern laborista nacionalitzà d’urgència alguns grans bancs que es trobaven en situació pràcticament de fallida (Northern Rock i Bradford and Bingley, entre d’altres) i injectà una gran quantitat de diners per reactivar el crèdit i rescatar part del deute. Per la seva banda, el Banc d’Anglaterra rebaixà el tipus d’interès, que passà del 5,5% el gener del 2008 al 0,5% el març de l’any següent. Tot i que aparentment les mesures frenaren l’agreujament de la crisi i foren un model per a bona part del món desenvolupat, l’elevat deute britànic (més del 65% del PIB a mitjan 2009) constituïa l’amenaça més greu per a la recuperació.
La centralitat de la Gran Bretanya en l’economia mundial es posà de manifest l’abril del 2009, quan tingué lloc a Londres la cimera del G20 amb el propòsit de fer front a la crisi. A la capital britànica s’aconseguí arribar a un compromís entre dues estratègies: d’una banda, la defensada per la Gran Bretanya i els Estats Units, consistent a injectar diners públics, i de l’altra, la francoalemanya, que posava l’èmfasi en la regulació dels mercats financers.
La crisi repercutí, d’altra banda i malgrat la ràpida reacció del govern britànic, en una forta davallada en els índexs de popularitat dels laboristes, que es reflectí en el resultat de les eleccions locals del maig del 2008. Entre d’altres, després de vuit anys ininterromputs a l’alcaldia de Londres, el laborista Ken Livingstone fou derrotat pel conservador Boris Johnson. En les eleccions europees del juny del 2009, els laboristes obtingueren tan sols un 16% de suport electoral. Davant d’aquests resultats, Brown hagué de fer front a les insistents crítiques provinents de l’oposició, de mitjans de comunicació tradicionalment afins i, fins i tot, de les files del seu propi partit, que el consideraven un obstacle per a la recuperació electoral.
L’any 2009 la classe política britànica en conjunt sofrí un fort descrèdit quan es feren públics una sèrie d’escàndols de desviament de fons públics: durant anys diversos diputats, tant laboristes com conservadors, havien fet ús de fons assignats a tasques parlamentàries per a finançar negocis o adquisicions particulars. Com a resultat de les investigacions, es produïren diverses dimissions, entre d’altres, la del president de la Cambra dels Comuns. A causa de l’escàndol s’acordaren noves mesures de control de les despeses dels parlamentaris.
En part com a conseqüència d’aquests casos de corrupció, però també com a part de la gradual transformació de l’estructura i de les funcions de la cambra alta, l’1 d’octubre de 2009 tingué lloc una important modificació del sistema institucional amb la inauguració del Tribunal Suprem britànic, que substituïa el Comitè d’Apel·lacions de la Cambra dels Lords.
En política exterior, poc després d’haver accedit al càrrec, Brown hagué d’afrontar un conflicte diplomàtic amb Rússia per l’assassinat d’un exespia rus en territori britànic (“cas Lugovoi”). L’aspecte més destacat de la política exterior fou, però, la posada en pràctica de la retirada de les tropes britàniques de l’Iraq, que es completà el 31 de juliol de 2009. Aquesta retirada tingué la contrapartida en el reforç britànic a l’Afganistan, d’acord amb la nova estratègia a l’Orient Mitjà dissenyada pels EUA. La mort de soldats britànics en atacs de la insurgència talibana i d’Al-Qā’ida contribuïren a la impopularitat d’aquest nou desplegament, però en aquest cas el govern no cedí a les protestes.
Pel que fa a la Unió Europea, el juny del 2008 el Parlament britànic aprovà el Tractat de Reforma de la Unió Europea, o de Lisboa, que substituïa la fallida Constitució Europea del 2005. Durant els mesos posteriors el govern britànic negocià l’assignació d’un dels nous càrrecs que instituïa el nou tractat: el de la presidència del Consell Europeu i el de Representant Exterior, el qual finalment fou ocupat per la britànica Catherine Margaret Ashton.
Tornada dels conservadors al poder
El 6 de maig de 2010 se celebraren eleccions generals, en les quals els conservadors, liderats per David Cameron, obtingueren majoria relativa (306 escons sobre 650). Per la seva banda, els laboristes, liderats per Brown, mantingueren la segona posició, amb 258 escons, i els liberaldemòcrates n’aconseguiren 57. De la resta de partits, els nacionalistes del Partit Nacional Escocès obtingueren 13 escons, i els del Plaid Cymru gal·lès, 3. El Partit Social Democràtic i Laborista obtingué 3 escons, i els ecologistes, 1.
Fou constituït un govern de coalició en el qual Cameron ocupà el càrrec de primer ministre i el líder dels liberaldemòcrates, Nick Clegg, el de vice-primer ministre. Altres càrrecs destacats del nou govern foren els dels conservadors William Jefferson Hague (Afers Estrangers), George Osborne (Economia) i Liam Fox (Defensa), que castigava de manera especialment dura els partits mitjans i petits.
La prioritat de Cameron fou afrontar la greu crisi financera del país, que presentava un dèficit i un deute preocupants. Per tal de revertir la situació, el govern imposà una retallada en l’Administració i en les prestacions i els serveis socials que donà lloc a una onada de protestes com no s’havien produït des de la guerra de l’Iraq. Tot i les nombroses crítiques que apuntaven a unes creixents diferències en la societat britànica com a resultat de les retallades i l’acusada desregularització econòmica, els bons resultats que en conjunt mostrà l’economia es veieren avalats per una clara reelecció de Cameron el 2015.
En l’àmbit interior, el govern conservador anuncià públicament una nova política immigratòria més restrictiva i en certa manera qüestionà la tradicional política britànica del multiculturalisme adduint l’aparició de radicalismes. En aquest aspecte, tingueren una gran repercussió la difusió de la filmació de l’apunyalament per part de dos radicals islamistes d’un soldat britànic a la via pública i el descobriment de la identitat britànica de l’autor de les decapitacions en nom de l’Estat Islàmic difoses per internet. L’abril del 2011 tingué lloc el casament del príncep Guillem i Kate Middleton, cerimònia que es desenvolupà amb una gran pompa i un extraordinari seguiment mediàtic, també molt criticats.
La incomoditat de la Gran Bretanya dins la Unió Europea s’accentuà amb el govern conservador: el desembre del 2011 Cameron es negà a donar suport a les mesures per a modificar el Tractat de Lisboa amb l’objectiu de fer front a la crisi del deute, i també fou l’únic estat membre (juntament amb la República Txeca) que refusà signar l’anomenat Pacte d’Estabilitat Fiscal (març del 2012). En tots dos casos, l’oposició es justificava per l’amenaça que, segons el govern britànic, les regulacions de la UE representaven per a la City com a pol financer mundial. L’agost del 2012 se celebraren a Londres els XXX Jocs Olímpics d’Estiu de l’era moderna. El gener del 2013 Cameron prometé un referèndum sobre la pertinença de la Gran Bretanya a la UE en cas de ser reelegit. En les eleccions locals i al Parlament Europeu del maig del 2014, l’UKIP, partit populista, xenòfob i antieuropeu fundat el 1993 i amb una trajectòria ascendent des de principi del segle XXI, obtingué la primera posició per davant de laboristes i conservadors, que havien dominat sempre totes les eleccions d’àmbit estatal des de feia més de cent anys. D’altra banda, al Parlament Europeu, el 2009 el Partit Conservador abandonà el Partit Popular Europeu i ingressà a l’euroescèptic Grup dels Europeus Conservadors i Reformistes, tot i que el 2014 reingressà al PPE. Fora de l’àmbit europeu, en política internacional continuà la relació de sintonia amb els EUA en les qüestions principals de l’agenda internacional (lluita antiterrorista, conflicte d’Ucraïna, Primavera Àrab, etc.). La Gran Bretanya tingué una destacada intervenció a Líbia entre el març i el setembre del 2011, però l’agost del 2013 la Cambra dels Comuns rebutjà la proposta del govern d’intervenir a Síria.
Quant als territoris històrics dotats d’autogovern, el març del 2011 Gal·les aprovà en referèndum una ampliació de l’autogovern i en les eleccions del maig el laborisme refermà el lideratge, mentre que a Irlanda del Nord els unionistes i els republicans del Sinn Féin mantenien inamovible la posició d’equilibri. Aquest mes se celebrà també a tota la Gran Bretanya el referèndum sobre el canvi del sistema de vot exigit pels liberaldemòcrates, com una de les condicions del suport als conservadors, proposta que fou àmpliament rebutjada (gairebé el 70% dels sufragis). Davant del fort creixement del Partit Nacional Escocès (SNP), que des del 2007 ocupa el govern autònom, Cameron s’avingué a pactar amb el líder d’aquest partit, Alex Salmond, un referèndum sobre la independència d’Escòcia. Celebrat el 18 de setembre de 2014, el “no” s’imposà amb el 55% dels vots.
El Brexit
El maig del 2015 se celebraren eleccions al Parlament, en les quals els conservadors aconseguiren majoria absoluta (331 escons sobre 650), seguits a molta distància pels laboristes (232 escons) i els liberaldemòcrates, que s’enfonsaren (de 57 escons passaren a 8). Per la seva banda, l’SNP obtingué, amb diferència, els millors resultats de la seva història (56 escons) i l’UKIP restà només amb un diputat a causa del sistema electoral britànic majoritari per circumscripció, tot i ser la tercera força en percentatge de vots. Cameron formà un executiu conservador en solitari. Al febrer anuncià la mesura principal de la seva campanya: la convocatòria d’un referèndum sobre la permanència de la Gran Bretanya dins la Unió Europea, qüestió molt controvertida en la societat britànica des de l’entrada del país a l’organització.
Els partidaris de la sortida (Brexit), feien èmfasi en la pèrdua de sobirania —especialment en qüestions com el control de la immigració— causada per la creixent integració política de la UE, en la burocratització de les institucions europees i la manca de transparència i democràcia interna, com també en el malbaratament dels recursos. En l’altre extrem, els partidaris de romandre a la UE, feren referència als avantatges econòmics derivats de pertànyer a una estructura comuna i sovint també apel·laren a un discurs catastrofista en cas de sortida. En el cas d’Irlanda del Nord, s’hi afegia l’amenaça que un tancament de la frontera amb la República d’Irlanda podria significar en la fràgil estabilitat assolida després dels acords de pau del 1997. Davant de les crítiques dels euroescèptics (no tan sols de l’UKIP, sinó també de gran part dels conservadors, liderats per l’exalcalde de Londres Boris Johnson) Cameron protagonitzà una intensa campanya proeuropeista, precedida de negociacions que presentà com a garantia de la preservació de la sobirania de la Gran Bretanya.
El resultat del referèndum, celebrat el 23 de juny i amb una participació del 72%, donà una clara majoria a favor d’abandonar la UE (51,9% contra 48,1%). Escòcia i Irlanda del Nord votaren a favor de la permanència. L’endemà del referèndum Cameron anuncià la dimissió. La nova líder dels conservadors Theresa May el succeí com a primera ministra el juliol del 2016. El febrer del 2017 el Parlament aprovà la llei per a aplicar l’article 50 del Tractat de Lisboa, que preveia la sortida d’un estat membre de la Unió Europea. A partir del 16 de març s’activà el període de negociacions que, en el termini màxim de dos anys, havien de completar el Brexit (29 de març de 2019).
Aquest mes moriren 5 persones en un atemptat a l’exterior del Parlament de Westminster. El perpetrador, un britànic convertit a l’Islam, actuava en solitari sense vincles demostrats amb organitzacions terroristes.
A l’abril Theresa May convocà eleccions generals anticipades per al 8 de juny, que justificà per a reforçar la legitimitat de les negociacions del Brexit. Tanmateix, els resultats l’afebliren considerablement: el Partit Conservador perdé la majoria absoluta a la Cambra dels Comuns tot i continuar com a primera força (318 escons de 650), mentre que els laboristes liderats per Jeremy Corbyn, cap de l’ala esquerra del partit, recuperaren posicions (262). L’SNP conservà el tercer lloc (35) malgrat un retrocés important. Tot i que els liberaldemòcrates milloraren resultats (12), May finalment formà al juny un govern en minoria amb el suport del Democratic Unionist Party (10) nord-irlandès i clar partidari del Brexit.
Al llarg dels dos anys següents, May maldà per consensuar amb la UE una sortida acordada, per a la qual, malgrat obtenir suport dels organismes de l’organització, no aconseguí majoria a la Cambra dels Comuns en els tres intents que sotmeté a votació (gener-març del 2019). L’oposició als seus plans sorgí, en una proporció significativa, de les pròpies files conservadores. Després de la darrera votació, la UE aprovà allargar el termini fins el 31 d’octubre de 2019, pròrroga que forçà la Gran Bretanya a participar en les eleccions al Parlament Europeu del maig, en les quals el Brexit Party de Nigel Farage aconseguí una victòria contundent i els conservadors s’enfonsaren. May dimití al juny els càrrecs al govern i al partit, i fou substituïda al juliol per l’euroescèptic Boris Johnson, que situà com a prioritat l’acceleració del Brexit.
Amb aquesta finalitat intentà, sense èxit, la suspensió de les sessions del Parlament del 9 de setembre al 14 d’octubre (dues setmanes abans de la data límit per al Brexit) i a l’octubre la seva proposta de validar un Brexit sense acord fou derrotada a la Cambra dels Comuns. A finals de mes, després que la UE accedís de nou a posposar el termini (31 de gener de 2019), Johnson aconseguí que el Parlament aprovés la convocatòria d’eleccions anticipades. Celebrades el 12 de desembre, els conservadors recuperaren la majoria absoluta (265 diputats). Els laboristes, per la seva banda, s’enfonsaren (203 diputats). En tercer lloc, la recuperació de l’SNP (48) posà de manifest el creixent divorci entre Escòcia i Anglaterra amb relació al Brexit i donà motius a la seva líder, Nicola Sturgeon, per a pressionar per a la celebració d’un segon referèndum d’independència. Finalment, els liberaldemòcrates i el DUP mantingueren resultats (11 i 8 diputats, respectivament). El 31 de gener de 2020, sota el govern de Johnson, se signà l’acord de sortida de la Gran Bretanya de la Unió Europea.
Després de nombrosos escàndols que afectaren l’equip de govern de Boris Johnson i ell mateix, el 7 de juliol de 2022 Johnson anuncià la dimissió com a líder del partit i com a primer ministre. El 5 de setembre, Liz Truss fou elegida nova líder del Partit Conservador i assumí el càrrec de primera ministra, del qual dimití el 20 d’octubre, arran de la convulsa situació política que provocà la retallada d’impostos que el seu govern proposà i que finalment retirà. El 24 del mateix mes, Rishi Sunak, empresari d’èxit d’origen indi i exministre d’Economia sota el mandat de Boris Johnson, fou elegit líder del Partit Conservador i primer ministre.
D’altra banda, el 8 de setembre morí la reina Elisabet II d’Anglaterra, que es convertí en la monarca amb més anys en el tron, 70. El seu fill Carles III d’Anglaterra esdevingué nou rei de la Gran Bretanya.
Reis de la Gran Bretanya
| Dinastia | Monarca | Període |
|---|---|---|
| dinastia de Stuart | ||
| Anna I d’Anglaterra | 1707-1714 | |
| dinastia de Hannover | ||
| Jordi I d’Anglaterra | 1714-1727 | |
| Jordi II d’Anglaterra | 1727-1760 | |
| Jordi III d’Anglaterra | 1760-1820 | |
| Jordi IV d’Anglaterra | 1820-1830 | |
| Guillem IV | 1830-1837 | |
| Victòria I d’Anglaterra | 1837-1901 | |
| dinastia de Saxònia Coburg-Gotha** | ||
| Eduard VII d’Anglaterra | 1901-1910 | |
| Jordi V d’Anglaterra | 1910-1936 | |
| Eduard VIII d’Anglaterra | dia 6,1936 | |
| Jordi VI d’Anglaterra | 1936-1952 | |
| Elisabet II d’Anglaterra | 1952-2022 | |
| Carles III d’Anglaterra | 2022- | |
| Reis de la Gran Bretanya i també, des del 1800, d’Irlanda, i des del 1949, d’Irlanda del Nord; ** des del 1917, de Windsor | ||