El cicle triàsic als Pirineus

El terrenys del cicle triàsic dels Pirineus i, en particular, dels Pirineus catalans, presenten un desenvolupament força semblant a l’observat a la vora oriental d’Ibèria. El límit inferior del cicle és marcat per una discordança regional, poc perceptible i pràcticament només subratllada per un conglomerat allà on els terrenys triàsics segueixen les fàcies saxonianes del Permià, i més aparent allà on en desborden els límits per reposar sobre un substrat més antic, al llarg d’una superfície d’alteració subaèria. El límit superior és constituït per una discontinuïtat sedimentària al sostre d’una formació calcària (les calcàries amb Diademopsis). Cal assenyalar que, si bé la superseqüència triàsica presenta una evolució anàloga a la de la vora oriental d’Ibèria, no ha estat estudiada amb el detall amb què ho ha estat la que aflora a la Serralada Costanera catalana, fet parcialment degut a una més gran tectonització, que en dificulta l’anàlisi. Una diferència notable és la presència, als Pirineus, de terrenys hettangians al sostre d’aquest cicle. Així, el límit superior d’aquest cicle als Pirineus representa un interval de temps molt més petit que no pas a la Serralada Costanera catalana i a la Serralada Ibèrica, on manca, molt probablement, el Retià i l’Hettangià.

Atès que no disposem d’estudis detallats, des d’un punt de vista seqüencial, farem una descripció global del Triàsic dels Pirineus catalans, seguint les grans unitats litològiques: els conglomerats, gresos i pelites del Buntsandstein, les argiles amb evaporites, les dolomies i les calcàries del Muschelkalk, les argiles, les evaporites i les carnioles del Keuper, i les calcàries del Retià i de l’Hettangià inferior. Les fàcies de les formacions del cicle Triàsic s’organitzen en una sèrie de transgressionsregressions, en les quals s’arrencaria d’un màxim regressiu a la base del Buntsandstein i, a través d’una successió de dipòsits de, primer, cons al·luvials —situats al peu de relleus (rars) que passen lateralment a canals fluvials (nombrosos) vorejats per planes d’inundació—, segon, de planes hipersalines per evaporació —continentals i litorals—, tercer, llacunes, i, finalment, plataforma marina soma, s’arriba al màxim transgressiu representat per la barra carbonàtica del Muschelkalk inferior. El Muschelkalk mitjà representa un màxim regressiu, i el següent màxim transgressiu cal situar-lo a l’interior de la segona barra calcària (Muschelkalk superior). A la meitat del Keuper s’assoleix un altre màxim regressiu i, d’aquí fins al final del cicle, la tendència ja és sempre transgressiva. La successió de les formacions sedimentàries i magmàtiques d’aquest cicle al llarg d’uns 35 milions d’anys reflecteix la fi de l’aplanament de la Serralada Herciniana i, després, l’inici de la submersió de la peneplana per la transgressió dels començaments dels temps secundaris (Mesozoic). Des del punt de vista tectònic, el domini pirinenc era sotmès, aleshores, a un aprimament de l’escorça continental, origen del vulcanisme, a causa d’un estirament a l’interior de la placa europea.

El Buntsandstein als Pirineus

Les formacions detrítiques avui atribuïdes al Triàsic inferior (fàcies buntsandstein), durant molt de temps no van ésser distingides de les fàcies roges saxonianes i hom les englobava en una única unitat denominada Permotrias. Aquestes formacions del Buntsandstein s’organitzen en tres grans seqüències (gruix de fins a 200 m), la base de les quals és marcada per un conglomerat amb elements silicis (quars, quarsites) i que presenten una extensió geogràfica més i més àmplia. Cadascuna d’elles és constituïda per la superposició de seqüències més petites (gruix de l’ordre depocs metres), formades per gresos i pelites d’origen fluvial, i localment coronades per paleosòls carbonàtics. L’última de les tres grans seqüències, situada per sobre d’un "caliche" nodulós, consta de poques desenes de metres de margues, lutites i sorres ocres i rogenques, encara de fàcies continental. Cap al sostre, entre les argiles virolades apareixen progressivament nivells centimètrics a decimètrics de dolomies (estromatòlits dolomititzats), d’afinitat lacunar, que indiquen el pas progressiu a la sedimentació marina del Muschelkalk. Aquesta seqüència superior correspon al Röt.

Les estructures sedimentàries conservades en els gresos fluvials (paleocanals i estratificació encreuada principalment) indiquen un transport sedimentari cap al S. Els escolaments drenaven, cap al domini de l’Ebre, un glacis establert sobre el Massís Armoricà, el Massís Central francès i Aquitània. En conjunt, els relleus devien ser febles i l’erosió lenta, fet que permetia una alteració llarga dels materials —dissolució— abans de la sedimentació del residu silici insoluble, en forma d’elements ben triats i arrodonits.

Les fàcies buntsandstein no afloren a la unitat sudpirinenca central, desenganxada a nivell del Triàsic mitjà i superior. En canvi aflora a les unitats intermèdies i a les unitats inferiors de la zona axial. Així el Buntsandstein és ben desenvolupat a l’W del Segre, a l’anomenada zona de les Nogueres (unitats intermèdies) i a la unitat del Cadí, fins poc més enllà de Castellar de n’Hug. A les unitats de la zona axial, els afloraments de Buntsandstein afloren fins més a l’E (afloraments dels Banys d’Arles i de Masarac).

Les unitats intermèdies

A la zona de les Nogueres, entre el Cinca i el Segre, el Triàsic ateny el seu més gran desenvolupament. El Triàsic inferior gresós correspon a una formació que ha estat denominada Bunter, nom donat a aquesta part inferior del Triàsic, a la regió tipus d’Alemanya. És constituït per seqüències de roques detrítiques roges i verdes, que comporten conglomerats, gresos quarsosos grollers, gresos psammítics, "silts" i pelites micàcies. Al sostre de la formació s’individualitza una seqüència homogènia d’uns 25 m de pelites, fosques, grises, verdes o roges que han estat comparades amb les capes del Röt, molt característiques del Bunter alemany. El límit inferior és una discordança sobre l’Estefanopermià o l’Hercinià (Devonià o Carbonífer). El límit superior és fixat amb l’aparició de margues dolomítiques groguenques, amb benes molt clares de guix. La potència del Buntsandstein oscil·la entre 150 i 300 m. Hom pot observar bons talls d’aquesta formació al NE del puig de Fa (amb un gruix de 160 m), i a les valls dels rius Tor (amb una potència de 172 m) i Noguera Ribagorçana (amb una potència de 214 m). En aquests talls s’observa una predominança de les pelites i els "silts" que alternen amb gresos psammítics. Els conglomerats són grollers i la natura litològica de llurs elements depèn del substrat immediat. Els gresos presenten nombroses estructures sedimentàries: granoclassificació, estratificació encreuada, "ripples" de corrent i d’onades, "slumps", empremtes de càrrega.

A la unitat del Cadí, el Buntsandstein, amb característiques semblants a les descrites, aflora a l’W de Castellar de n’Hug. En són bons exemples les sèries que es poden observar a la vall del Segre a la Palanca de Noves i al N de la Bastida d’Adraén. També aflora a prop de Costoja sobre el granit de Sant Llorenç de Cerdans.

Les unitats inferiors de la zona axial

Columna estratigràfica del Triàsic dels Banys d’Arles, als Pirineus. L’aflorament dels Banys d’Arles és el millor dels pocs afloraments de Triàsic situats a les unitats inferiors de la zona axial pirinenca. A la base del Muschelkalk superior s’ha trobat fauna de gasteròpodes i, més amunt de la sèrie, en un nivell de calcàries taulajades, Pachypleurosaurus, molt abundant al Triàsic superior dels Alps.

Servei de Fotografia/S.P.G., original de Pierre Souquet.

A les unitats inferiors de la zona axial aflora un Triàsic força complet. El millor exemple és el dels Banys d’Arles; d’altres són l’escata de Ceret i la de Masarac. Els afloraments dels Banys d’Arles formen un sinclinal complex tancat i abocat cap al S, entre el Paleozoic dels Aspres al N i els gneis del Roc de Frausa al S. Hi ha un sinclinal, anomenat de Montboló, amb Triàsic i Cretaci superior; una escata sinclinal, anomenada del barranc de Vilaseca, formada únicament per Triàsic; i una unitat encavalcant constituïda per material paleozoic (unitat del mas Manés). El sinclinal de Montboló mostra, a la seva base, una banda de Triàsic gresós que reposa sobre les filites i els granitoides del sòcol. Al damunt vénen les calcàries del Muschelkalk, que culminen en el calvari dels Banys d’Arles i a Montboló. I a l’WNW del calvari, els materials descrits són recoberts per les argiles gipsíferes del Keuper que s’enfonsen sota l’escata del barranc de Vilaseca. L’encavalcament és, aquí, molt pla, de manera que les antigues galeries d’explotació del guix d’aquest Keuper s’enfonsen horitzontalment sota les calcàries del Muschelkalk de l’escata. Totes les unitats són particularment desenvolupades a la riba esquerra del Tec i tenen la seva prolongació a la riba dreta, en particular el sinclinal de Montboló que, a causa de l’enfonsament del seueix en aquesta direcció, presenta, al nucli, capes cretàcies. Els gresos rojos atribuïts al Buntsandstein (de 30 m de gruix) afloren bé a la carretera de Montboló. Reposen sobre el sòcol mitjançant una superfície d’erosió d’alteració irregular. Són constituïts per una successió de seqüències fluvials formades per conglomerats amb elements de quars, quarsites, lidites i esquistos; gresos quarsosos micacis; i pelites de color roig vinós. La sèrie s’acaba amb 6 o 7 m de margues dolomítiques de colors clars.

El Muschelkalk als Pirineus

Les formacions carbonàtiques del Triàsic mitjà tenen una extensió superior a les precedents, especialment a la part més oriental dels Pirineus. Es tracta d’argiles evaporítiques, de dolomies i de calcàries dipositades en medis lacunars o marins sota una capa d’aigua molt prima. S’hi coneixen marques d’organismes excavadors (biotorbació) i alguns fòssils marins (foraminífers, com Frondicularia, braquiòpodes, com Caenothyrys, i conodonts).

Les unitats superiors

Allà on el Muschelkalk és complet, consta de dues barres carbonàtiques separades per un nivell argilós (unitats inferiors de la zona axial i part de les unitats intermèdies). A la unitat sudpirinenca central, incloses les serres marginals, el Muschelkalk i el Keuper afloren al llarg de les traces dels accidents tectònics, amb fàcies comparables a les de la zona de les Nogueres. El Muschelkalk es caracteritza per calcàries fosques, taulajades, amb rars braquiòpodes i lamel·libranquis, localment associats (serra d’Odèn) a ofiures i peixos.

Les unitats intermèdies

Les salines de Gerri de la Sal, a la vall de la Noguera Pallaresa, exploten la sal gemma del Keuper (Triàsic superior). A la zona de les Nogueres, sobre el Muschelkalk superior, el Keuper comença amb calcàries taulajades que alternen amb margues i lutites ocres. Segueixen lutites rogenques, i un bon gruix de guixos amb alguna passada de lutites. A partir d’aquí la sèrie és simètrica a la que hem descrit, fins arribar als carbonats de l’Infralias i de l’Hettangià. És de destacar la presència local d’halita, com l’explotada a Gerri, i d’ofites.

Jordi Vidal

A la zona de les Nogueres els terrenys del Triàsic mitjà i superior han estat agrupats en una sola formació ja que les calcàries i les dolomies (abundants en el Triàsic mitjà), les argiles i les evaporites, presenten una tectònica molt complexa. Aquesta unitat estratigràfica ha estat anomenada formació del Pont de Suert. És precisament a les rodalies d’aquesta població on diversos treballs de cartografia recents han permès d’establir la successió d’aquests materials. El Muschelkalk hi és constituït per dues barres carbonàtiques separades per un nivell argilós. La barra carbonàtica inferior (Muschelkalk inferior) aflora concordantment sobre els materials del Röt, fa uns 20 m de potència, i és parcialment dolomititzada. És formada per calcàries i dolomies ben estratificades en bancs decimètrics, ocasionalment taulajades, que contenen passades estromatolítiques, motlles d’evaporites i nivells mil·limètrics discontinus de sílex. Prop de la base acostuma a haver-hi una capa de 2 o 3 m de dolomies fosques fètides. Hi són rares les restes orgàniques, però es troben força biotorbades. Concordant sobre el Röt, hom pot observar-les bé a la riba del riu Tor a prop de Castelló de Tor, al marge W de la Noguera Ribagorçana a l’alçada de Viuet, i al camí de Malpàs a Iguerri, entre d’altres localitats.

Segueix un tram margós ocre, amb algún nivell de guix nodular rogenc i guix laminat blanc gris. Aquest tram té 30 m o més de potència. Aquest nivell és fàcil de diferenciar del Röt per l’absència total de gresos i pel seu color groc marronós, però mai vermell. Representa el Muschelkalk mitjà i, igual que a la Serralada Costanera catalana, correspon a un màxim regressiu. Aflora concordant sobre les calcàries del Muschelkalk inferior, al tall de la vall del Baliera, al marge N de la carretera, a prop de la cruïlla de Bonansa, i a la Ribagorçana, a prop de Viuet.

El Muschelkalk superior és format per una barra carbonàtica més gruixuda que la inferior (fins a 75 m de potència). Es caracteritza per l’alternança de trams amb estratificació finament laminada i trams més massissos. Comença amb 10 m de capes molt ben laminades seguides d’uns 7 m d’una alternança de nivells laminats d’un metre de gruix amb capes massisses, tot plegat dolomititzat. Segueix un tram massís, d’uns 40 m o més de potència, molt menys dolomititzat. Conté algún conglomerat intraformacional i intercalacions lutítiques primes. Els estrats solen presentar la base amb laminació incipient i el sostre biotorbat. Conté horitzons centimètrics de concentració de bivalves i hi són freqüents els motlles d’evaporites. Al sostre d’aquest tram massís hi ha evidències d’estromatòlits. Al damunt hi ha, altre cop, capes laminades que alternen amb d’altres més massisses i que intercalen algunes passades de margues ocres. La fauna és molt més abundant (gasteròpodes, bivalves). Els nivells massissos són molt biotorbats. El Muschelkalk superior aflora extensament al barranc de Peranera, als voltants de Malpàs, i a Montcortès. El pas al Keuper és gradual.

A la unitat del Cadí s’observa una sèrie semblant. Un bon exemple del Muschelkalk inferior el constitueixen els afloraments de Pedra, a la Cerdanya.

Les unitats inferiors de la zona axial

A les unitats inferiors de la zona axial també hi ha bons afloraments de Muschelkalk. Cal destacar els de Masarac i dels Banys d’Arles. En aquesta darrera localitat les margues i calcàries del Muschelkalk poden observar-se al llarg de la carretera de Montboló, entre el viratge, molt tancat, situat sobre el pont del Tec i el calvari dels Banys d’Arles. També es poden observar a la carretera D-115 a l’entrada N de la vila dels Banys d’Arles. En un gruix d’uns 60 m hom distingeix dues seqüències —argiles evaporítiques, dolomies, calcàries— que corresponen a dos espadats ben marcats en el paisatge. Els medis deposicionals corresponents evolucionen, de la base al sostre, d’ambients lacunars (guixos) a marins restringits (dolomies) i a medis més oberts (calcàries amb gasteròpodes, lamel·libranquis i peixos). A les calcàries taulajades de la seqüència superior hom ha trobat un vertebrat (Pachypleurosarus), que és molt abundant en el Triàsic mitjà dels Alps.

El Keuper i l’Infralias als Pirineus

Les formacions del Triàsic superior són representades per argiles virolades amb quarsos bipiramidals i carnioles i, més rarament, per evaporites (anhidrita, guix i halita) dipositades en medis lacunars. Aquestes evaporites han estat explotades (guixos de Montboló al Vallespir, i sal gemma a Gerri de la Sal, a la vall del Pallaresa, i a Peralta de la Sal, prop de Benavarri).

Al seu sostre, les argiles del Keuper s’enriqueixen progressivament en nivells carbonàtics fins al punt de formar un nivell de dolomies i calcàries que conté una lumaquel·la de Rhaethavicula contorta, un lamel·libranqui característic del Retià. La successió s’acaba amb un tram calcareodolomític i bituminós, de 5 a 30 m de gruix, conegut amb el nom de Calcàries amb «Diademopsis», perquè algunes de les seves capes són farcides de fragments d’aquest equínid. També hi han estat recollits rars fòssils característics de l’Hettangià (Placunopsis alpina). El medi deposicional de les formacions del Keuper-Infralias era marí-litoral, primer hipersalí (evaporites) i després de salinitat gairebé normal (carbonats).

Les unitats superiors

A les unitats superiors (unitat sudpirinenca central, unitat de l’Empordà) el Keuper i l’Infralias hi són ben desenvolupats. El Keuper de la unitat sudpirinenca central, incloses les serres marginals, consta d’argiles o margues virolades amb intercalacions de guix, en capes o en masses, i també, localment, de llenties de sal; les margues gipsíferes contenen cristalls de quars bipiramidats, translúcids o acolorits per òxids de ferro. Aquest conjunt inclou els massissos d’ofites. També conté dolomies vacuolars o carnioles, de tons groguencs.

A la base de la sèrie sudpirinenca desenganxada és possible d’observar, localment, els termes més elevats d’aquest cicle, els quals corresponen al Retià i a l’Hettangià inferior (riu Isàvena, sectors de Montanissell, del Montsec, de Tolva, de Mediano). Les argiles virolades amb llits de guix, típiques del Keuper, són seguides per una capa de 30 a 50 m de margues dolomítiques verdes, amb intercalacions primes de dolomies fosques amb Rhaethavicula contorta. Al damunt, dolomies, i després calcàries de gra fi o oolítiques, localment bretxoses i localment fossilíferes (amb foraminífers com Triasina, i Frondicularia, ostràcodes i restes de lamel·libranquis, gasteròpodes i, sobretot, equínids, com Diademopsis). Al sostre d’aquestes calcàries amb Diademopsis (ben visibles a l’anticlinal de Mediano) es troba un nivell detrític, amb elements d’origen volcànic, d’uns 5 m de gruix, o bé bretxes rogenques, molt ferruginoses (Montsec, Montfalcó, Mediano, Tolva, Turbó). Aquest nivell piroclàstic és correlacionat amb el tuf de Segalàs conegut i datat de l’Hettangià inferior situat al vessant N dels Pirineus, a la cobertora del massís de l’Arize (Arièja).

A les unitats de l’Empordà els terrenys plàstics del Keuper constitueixen una sola a la base de les unitats. Els afloraments són discontinus (al riu del Rissec a la unitat de Figueres; el SW de la Meda Gran, punta Guixeres, Torre Ponça i l’Ullà al Montgrí; a l’escata de Bellcaire, etc.) i mostren roques ben típiques del Keuper.

Les unitats intermèdies

A la zona de les Nogueres es pot observar el pas gradual del Muschelkalk al Keuper. Aquesta unitat comença amb uns 65 m de calcàries taulajades (amb estromatòlits, col·lapsobretxes i guix enterolític) que alternen amb margues i lutites ocres. Segueixen uns 75 m de lutites rogenques amb alguna intercalació de guix enterolític i 160 m de guixos amb alguna passada de lutites grises i vermelloses que representen un màxim regressiu. A partir d’aquí comença una sèrie simètrica a la que hem descrit, que ens assenyala l’inici d’una nova transgressió fins a arribar als carbonats de l’Infralias i de l’Hettangià. A l’àrea del Pont de Suert hi ha molt bons afloraments de Keuper (a la riba E del riu de Tor, 2 km al S del Pont de Suert a la carretera de la Pobla de Segur, etc.).

Cal indicar la presència local d’halita i les intercalacions de les masses d’ofites. Aquests dos elements són absents al Keuper d’unitats més inferiors situades més cap a l’E.

Les unitats inferiors

A les unitats inferiors de la zona axial les argiles virolades amb quarsos bipiramidals, les carnioles i els guixos del Triàsic superior es localitzen a la traça d’encavalcaments. Als Banys d’Arles adquireixen un desenvolupament important a la carretera de Montboló, on el guix havia estat explotat (pedreres subterrànies i forn de guix).

El vulcanisme del cicle triàsic als Pirineus

Les roques sedimentàries del cicle triàsic s’associen a roques eruptives relacionades amb diversos episodis de magmatisme. Aquests són especialment importants durant el Keuper.

Als Pirineus occidentals i centrals es tracta de les ofites (dolerites amb olivina), l’edat de cristal·lització de les quals ha estat calculada entre 195 ± 8 milions d’anys i 197 ± 7 milions d’anys. Aquestes formacions intrusives s’estenen àmpliament des de Santander, a l’W, fins a Quilhan, a l’E; desborden els límits de la serralada i van des de Dax, al N, fins a la serra de la Demanda, al S. Les ofites tenen un caràcter toleític (magmatisme dels oceans) i cal pensar que s’emparenten amb les dolerites toleítiques de la mateixa edat que afloren per tot el voltant de l’Atlàntic nord (Bretanya, península Ibèrica, Marroc, Amèrica del Nord). Aquest magmatisme seria contemporani de la fracturació continental que precedeix l’obertura de l’Atlàntic nord. Als Pirineus més orientals es tracta de formacions volcàniques (laves basàltiques) i d’algunes roques filonianes (dolerites) de caràcter alcalí. Aquestes roques són semblants a les del Trias dels Alps externs i les de la regió de Marsella. Es poden relacionar amb una àrea continental estable.

Les calcàries de l’Hettangià inferior van associades a tufs traquítics que es relacionen amb un episodi volcànic explosiu, àcid i potàssic, independent de les ofites del Triàsic. Només se’n coneix un centre eruptiu (a Segalàs, a Arièja, a la cobertora del massís de l’Arize); lluny d’aquest centre el desenvolupament del tuf és reduït.

La importància dels fenòmens magmàtics d’origen intern durant el cicle del Triàsic suggereix, per a l’escorça continental, a l’àmbit dels Pirineus, un aprimament i un estirament relacionats amb una tectònica extensiva.