El vastíssim món dels fongs pot ésser exemplificat de diferents maneres: una flota d’alzinois (Armillariella mellea) pot il·lustrar molt bé aquests organismes multiformes. Efectivament, els fongs són organismes d’aparell vegetatiu poc visible, però d’una gran eficàcia en l’obtenció de matèria orgànica assimilable, que han abocat tota la seva creativitat evolutiva en la diferenciació d’aparells fructífers molt elaborats, sovint d’una gran varietat i bellesa, tant a escala macroscòpica com microscòpica. La fotografia correspon a un dels molts casos en què el fong desenvolupa un carpòfor ben conformat; noteu, sota els barrets, les làmines, on hi ha les cèl·lules productores d’espores, que queden al principi protegides per un anell membranós. En el cas dels fongs liquenificats, que obtenen la matèria orgànica d’aliment a partir de les algues amb les quals s’associen, l’aparell vegetatiu és més conspicu.
Josep M. Vidal / SCM.
En parlar del concepte de plantes en el context d'aquesta Història Natural s'ha dit que designa un col·lectiu d’organismes que presenta, com a principal tret comú, el fet històric d’haver estat objecte de la ciència de la botànica. Trobem el mateix pes de la història en el terme algues, que hom utilitza per a designar organismes eucariotes i procariotes, d’origen evolutiu molt divers, però en general de vida aquàtica i amb capacitat per a realitzar la fotosíntesi. El mateix passa amb els conceptes de fongs i líquens, que apareixen en el títol d’aquesta branca. De fet, la definició més exacta que en podem donar es basa, també, en el fet que els fongs són els organismes tradicionalment estudiats pels micòlegs, i els líquens, els estudiats pels liquenòlegs. Pràcticament fins ara, ambdós col·lectius de científics s’han mantingut ben diferenciats, han utilitzat una metodologia diferent i han publicat en revistes que rarament cobrien les dues especialitats. Si prenem el terme fongs en aquest sentit ampli, consagrat per l’ús, hem de reconèixer que, tenint en compte el que sabem actualment sobre l’evolució dels éssers vius, se’ns presenta com un conglomerat heterogeni de grups de vida heterotròfica, on figuren els mixomicets, els míldius, els quitridis, les flondures, els llevats, els oïdis, les cassoletes, les múrgoles, les tòfones, els rovells, els carbons, els bolets de soca, el peus de rata, el familiar grup dels bolets amb làmines (llenegues, fredolics, reigs, camperols, cualbres, rovellons) o amb porus (surenys, mollerics), i també els pets de llop, els niuets, els ous del diable i moltes espècies causants de malalties a les plantes, els animals i l’home. Però, actualment, no hi ha dubte que si comparem els mixomicets o els míldius amb les cassoletes, trobem més diferències entre ells que entre aquest darrer grup de fongs i la majoria dels líquens, que no són altra cosa que fongs liquenificats, és a dir, associats amb algues per a donar organismes dobles, capaços d’obtenir energia a partir de la llum, com ho fan les plantes verdes.
Amb tot i això, tots el fongs, fins i tot els que formen part dels líquens, són organismes heteròtrofs, que no tenen plasts i que, per tant, no poden realitzar la fotosíntesi. Tota l’energia que necessiten per a viure, l’han de treure de l’oxidació de matèria orgànica ja preformada, com la de les restes vegetals (fulles, humus, fusta morta, etc.) o animals (fems, pèls, animals morts, etc.), en el cas dels fongs sapròfits, o la d’organismes vius, en el cas dels fongs paràsits. Molts fongs obtenen aliments a partir d’altres organismes en canvi d’algun tipus de benefici: són els fongs simbiòtics (en sentit ampli). Molts (unes 5000 espècies) s’associen amb rels de plantes vasculars i constitueixen les micorizes. D’altres (unes 20 000 espècies) s’han associat amb algues i han originat així els líquens.
Però hi ha diverses maneres de captar la matèria orgànica que necessiten. Els mixomicets, per exemple, no tenen paret cel·lular en cap de llurs òrgans vegetatius. Això els permet de captar els aliments per fagocitosi (incloent partícules senceres a l’interior de vacúols, on seran digerides), com ho fan les amebes. De fet, els fongs que s’alimenten així només s’assemblen als altres quan fructifiquen i produeixen espores. És en aquesta fase que els micòlegs poden trobar, en el camp, els òrgans de fructificació i identificar-los. Aquesta és la principal raó per la qual hom els ha inclòs tradicionalment en les obres i en les revistes de micologia.
La resta dels fongs presenten típicament cèl·lules de forma definida, delimitada per una paret comparable a la de la majoria de les plantes (però gairebé sempre de quitina i, només en pocs grups, de cel·lulosa). Hi ha espècies unicel·lulars, però la majoria són pluricel·lulars. Es procuren els aliments d’una manera prou original, només comparable amb la dels bacteris heteròtrofs: per digestió externa, que exigeix l’emissió d’enzims digestius fora del cos, seguida d’absorció. Cal que hi hagi un mínim d’aigua perquè els enzims arribin, per difusió, fins als aliments (que els micòlegs anomenen substrat) i els digereixin. Aquesta digestió externa allibera molècules petites, solubles, que es difonen fins al fong i allí són absorbides. Aquest tipus de nutrició els diferencia d’un altre gran grup d’heteròtrofs: els animals, que ingereixen els aliments i els paeixen a l’interior del cos (digestió interna o lisotròfia). Per això, encara que els dos grups necessitin matèria orgànica, han evolucionat d’una manera ben diferent. Els animals han de localitzar l’aliment i capturar-lo, i també han d’evitar d’ésser capturats per altres animals. En canvi, els fongs cerquen el contacte màxim amb el substrat i tendeixen a augmentar la superfície d’intercanvi a través de la qual es pot realitzar la digestió externa i l’absorció; per això, llur cos vegetatiu és tan especial, típicament allargat i ramificat, i forma uns filaments prims (2-10 µm de diàmetre, per exemple), anomenats hifes. El conjunt de les hifes, és a dir, el cos vegetatiu del fong, forma el miceli, que normalment penetra al substrat i l’explora, i només es veu quan és aeri, sovint amb aspecte cotonós.
En aquesta obra anomenem fongs lisotròfics la gran majoria dels que es nodreixen per digestió externa. En el capítol que tracta els aspectes generals del grup n’explicarem amb més detall els caràcters, tant morfològics com fisiològics. Però, malgrat aquests trets comuns de la digestió externa i de l’organització típicament filamentosa, els fongs lisotròfics presenten també problemes de classificació, ja que comprèn grups que, com més els estudiem (sense oblidar llurs aspectes fisiològics), més ens semblen radicalment allunyats els uns dels altres.
La distribució clàssica dels éssers vius en plantes i animals ja fa temps que ens és insuficient. Ja comentàvem breument en parlar de les plantes inferiors que hi ha una tendència a distribuir actualment els éssers vius en cinc regnes. Molts autors recents inclouen els fongs en un d’ells (i no és rar de veure’ls anomenats «el cinquè regne»). L’esquema evolutiu popularitzat (1982) per Margulis i Swartz comença per situar tots els procariotes (els organismes d’organització cel·lular més primitiva, sense nucli) en el regne de les moners (Monera), i distingeix després un vast regne que comprèn els organismes eucariotes (amb organització cel·lular complexa, amb nucli i orgànuls) i el dels protoctists (Protoctista, del grec protos, els primers, i ctistos, a establir-se). Es tracta d’un regne molt diversificat, que inclou principalment organismes aquàtics d’organització unicel·lular o pluricel·lular senzilla, tant autòtrofs com heteròtrofs, a partir dels quals s’haurien originat els altres tres regnes: el de les plantes (Plantae), fotosintetitzadores i adaptades a la vida terrestre, el dels animals (Animalia), pluricel·lulars i amb digestió interna, i el dels fongs (Fungi). Però en aquest esquema, el regne dels fongs comprèn solament els grups més evolucionats (com els zigomicets, els tricomicets, els ascomicets, els basidiomicets i els deuteromicets), ben adaptats a viure fora de l’aigua i sense cap mena de cèl·lula flagel·lada en cap moment de llur vida. La resta dels grups tradicionalment estudiats pels micòlegs, més o menys lligats a la vida aquàtica i dotats de cèl·lules flagel·lades en algun moment de llur cicle vital, resten inclosos al regne dels protoctists, juntament amb les algues i els protozous; així, els mixomicets hi són tractats com a diverses línies evolutives independents, properes a les amebes, els oomicets resten com un grup aïllat, proper a les algues (pseudofongs, per a autors recents) i els quitridiomicets hi són considerats com un grup primitiu, possible ancessor del regne dels fongs, però encara massa simple i proper a les algues. És indubtable que es tracta d’un esquema coherent des del punt de vista evolutiu. Però, un cop exposat, serà més pràctic que seguim l’explicació en l’ordre clàssic, considerant els fongs com una sola unitat, no evolutiva, però sí expositiva.