Eivissa: fenícia i púnica

Actualment i de manera gairebé general s'accepta la divisió històrica de l'Eivissa fenício-púnica en tres fases que, a grans trets, s'han fet correspondre amb les èpoques arcaica, clàssica i hel·lenística del món grec. Per bé que còmoda, aquesta periodització (més aviat convencional) no respon del tot, en estricta ciència, a la realitat puntual illenca.

L'etapa més antiga es defineix avui mitjançant un establiment cabdal i de descoberta molt recent, el de sa Caleta. Es tracta d'una instal·lació de considerable superfície (no menys de quatre hectàrees) a la costa sud de l'illa, un enclavament a l'estil dels que s'espargiren per la costa andalusa des del segle VIII aC. La seva arquitectura es defineix per estances de diferent natura, gairebé sempre de planta rectangular, orientades de manera capritxosa delimitant carrerons estrets, placetes petites i conformant alhora un urbanisme irregular i de planta talment arcaica. Hi ressalta una fàcies ceràmica característica que inclou les conegudes qualitats d'engalba roja, pasta grisa, decoració policroma, etc. De fet, és una ceràmica idèntica a la dels establiments de l'anomenat cercle de l'estret de Gibraltar, d'on sembla provenir majoritàriament. En molt menor mesura, també prové d'altres indrets de la Mediterrània central. Un cas a part és la ceràmica feta a mà (olles, cassoles, bols, etc) moltes formes de la qual estan directament lligades a les morfologies del bronze final del sud-est peninsular. Una de les principals activitats que es registren a sa Caleta és la metal·lúrgia, especialment el tractament de la galena argentífera. També se'n detecten d'altres, enfocades més aviat a la subsistència pròpia de l'establiment, com ara la pesca, la ramaderia i segurament el conreu d'elements primordials, entre els quals evidentment hi ha el blat. L'habitatge de sa Caleta representa per si mateix tota una fase històrica d'Eivissa. Significa la fi d'una prehistòria, bastant fosca pel que fa al període corresponent al bronze final, i el començament de l'etapa històrica o protohistòrica de les illes Pitiüses.

Una segona fase, clarament diferenciada i successiva de l'anterior, fou l'ocupació de la badia d'Eivissa, amb la fundació definitiva de la ciutat al lloc on ha perdurat fins ara. És possible que aquest fenomen no s'esdevingués amb anterioritat a c. 590-570 aC —ben en contra, no tan sols del passatge literari de l'historiador grec Diodor de Sicília que després es transcriu, sinó àdhuc de les posicions de la investigació més recent— i que aquesta fundació fos conseqüència del trasllat dels ocupants de sa Caleta a un lloc topogràficament més apte quant a la defensa, amb millors recursos del sòl, millors estructures portuàries, etc. En síntesi, una veritable ciutat amb articulació tant agrària com marítima. Assolit l'establiment de la badia d'Eivissa, hom troba formes materials fenícies occidentals, però ja no estan exemptes de matisos significatius i reveladors de marcats contactes amb el món semita del centre mediterrani. Els conjunts ceràmics, de fabricació ja local, són una reproducció bastant fidel dels vigents just abans a sa Caleta. Els ritus funeraris de la necròpoli del puig des Molins (a la ciutat d'Eivissa), tots ells basats en la cremació, delaten variacions significatives i difícilment deslligables d'un cert grau d'heterogeneïtat en els orígens d'aquests ritus. La qüestió és comprensible en la mesura que, cal suposar-ho així, al primer contingent de colonització predominantment fenício-occidental, s'hi van unir de manera més o menys immediata altres pobladors i cercadors de fortuna que devien procedir d'alguns indrets púnics de la Mediterrània central, del món indígena peninsular i, fins i tot, del món grec. És lògic, doncs, que aquesta cultura eivissenca proto-urbana barregés trets d'Occident amb d'altres més aviat propis de Tunísia, Sardenya o Sicília. Aquest és el cas, per exemple, de les primeres figures modelades amb torn de l'illa Plana, que tanca a llevant la badia d'Eivissa i que fou seu d'un santuari lligat als orígens de la implantació urbana, segurament amb cultes de salut i fertilitat.

La tercera fase de l'Eivissa feníciopúnica clouria el moment arcaic i vindria reflectida per canvis essencialment perceptibles des de l'òptica de la cultura material, però també pel començament de la consolidació colonial illenca. Quant al primer punt, hom troba la introducció d'una cultura formal estrictament com la púnica de la zona mediterrània central. Quant al segon, hom detecta, per primera vegada, testimonis d'una ocupació territorial extensa, amb la consegüent definició dels factors camp i ciutat. És possible que aquestes mutacions fossin graduals i progressives, més que no pas el resultat d'immigracions puntuals a escala considerable. En qualsevol cas, la constatació d'una preponderància a Eivissa de formes materials, rituals i culturals púniques de la Mediterrània central no sembla anterior als voltants del 500 aC, i tingué un moment àlgid en el decurs de la primera meitat del segle V aC. La necròpoli del puig des Molins ofereix estructures tombals, aixovars i formes rituals característiques com ara les cambres subterrànies de pou vertical, a voltes amb petites entalladures per a accedir-hi, les fosses tallades sovint amb esglaó lateral, concebudes per a la inhumació dels morts —ritu que en aquest moment sembla que era predominant—, i un aixovar ceràmic normalment compost per dos gerrets petits, dos més de format mitjà, un plat i una llàntia. També hi són rares les ceràmiques de fabricació grega i, de la mateixa manera, les figures de terra cuita, les quals en tot cas tendeixen a prototipus egipcis, grecs, etc.

Un segon gran bloc, des de la segona meitat del segle V aC, tindria com a paràmetres clau, d'una banda, la definitiva consolidació tant del nucli urbà com de l'espai illenc i, de l'altra, la progressiva potenciació del comerç exterior, fonamentat tant en mercaderies de producció pròpia com forana. Al si d'aquesta fase, altres subperíodes serien, més que altra cosa, qüestió puntual de morfologia o, si es vol, d'història general. La ciutat, que ocupava la part culminant i també tot el vessant septentrional del puig de Vila, estenent-se fins als peus al marge sud de la badia, ha deixat com a testimonis, principalment, la gran necròpoli del puig des Molins i, al nord d'aquesta, tot un sector de producció terrissera.

Dels voltants del 300 aC és la font de l'historiador grec Timeu de Taormina, que va transmetre tres segles després Diodor, ja esmentat amb motiu de la datació i la paternitat de la fundació de la ciutat. El seu text, concretament, és aquest: "Després de l'illa de Sardus [Sardenya] hi ha l'anomenada Pitiüsa que duu aquesta denominació per mor de la multitud de pins que hi creixen. És enmig del mar i dista de les Columnes d'Hèracles tres dies i tres nits de navegació. Per anar a Líbia n'hi ha prou amb un dia amb la seva nit i un sol dia de viatge la separa d'Ibèria. En extensió és igual a Corcira [Corfú] i és de mitjana fertilitat. Té poca terra de vinyes i d'oliveres empeltades amb ullastres. Les llanes que s'hi produeixen són reputades com a agradables per llur gran suavitat. La creuen camps riallers i pujols i té una ciutat que es diu Èbusos i que és colònia dels cartaginesos. Té també ports dignes de menció i grans muralles i moltes cases ben construïdes. L'habiten bàrbars de tota mena, principalment fenicis. La colonització d'aquesta illa s'esdevingué 160 anys després de la fundació de Cartago".

La necròpoli del puig des Molins, que s'estengué per tot el vessant nord del turó que es troba immediatament a ponent del puig de Vila, arribà a tenir no menys de cinc mil tombes de cambra sepulcral tallada a la roca calcària i amb pou d'accés, moltes de les quals contingueren sarcòfags monolítics de gres. Són avui un testimoniatge contundent de la importància que la ciutat assolí, a cavall dels segles V i IV aC.

També és important remarcar que a tot el camp ebusità es repartien nombroses unitats d'habitatge i, alhora, explotació rural sense arribar mai a configurar nuclis grans d'establiment agrupat. El model de distribució espacial, amb lògiques transformacions, és encara viu a l'Eivissa del segle XX.

Aquesta fase, anomenada clàssica a la bibliografia científica i erudita, oferia diferents trets característics en la seva cultura material. D'entre les manifestacions artístiques que han pogut ser estudiades, en destaca, per exemple, la coroplàstia, l'art de les petites escultures de terra cuita. Hi ha una sèrie de productes —molts del quals encara corresponen a ple segle V aC— en què l'influx grec, per bé que acusadament readaptat a la interpretació local, es fa palès (per exemple, les korai—figures femenines— d'estil rodi o sami, entre d'altres). Però en el decurs del primer o segon quart del segle IV aC nasqué un important estil que s'anomena, sens dubte amb encert, ebusità. Hi destaca una decoració, bàsicament d'inspiració floral (fulles, rosetes, palmetes d'estil hel·lenístic...), que sovint esdevé exuberant, amb freqüent utilització de la tècnica de la incisió i del puntejat (que converteix les peces en petites i originals obres d'art). També hi ressalta la presència de nombrosos elements de joieria, sobre cossos generalment maldestres, però amb rostres que assoleixen considerables nivells d'expressivitat. És difícil no apreciar-hi una significativa interrelació amb l'art escultòric ibèric.

Altres manifestacions s'expressen amb elements com les típiques navalles d'afaitar fabricades en bronze o l'exòtica decoració dels ous d'estruç, també basada en elements florals. Tanmateix, a partir del segle IV aC és evident una profunda hel·lenització de les formes materials ebusitanes.

Cal esmentar també el començament de les encunyacions de monedes de bronze (i d'argent a l'època de la segona guerra Púnica) a la seca d'Eivissa vers el 300 aC. Aquestes monedes porten com a emblema principal una imatge que s'ha relacionat amb Bes, semidéu d'origen egipci. De la mateixa manera, la llegenda aybsm (nom que, passats els segles, es convertiria en Eivissa) que apareix en les emissions del segle II-I aC ha estat llegida com "el poble de l'illa de Bes".

L'última part de l'Eivissa feníciopúnica s'esdevingué a l'època de les grans guerres entre Roma i Cartago (264-146 aC) i arribà fins als primers decennis de l'època imperial romana. Aquesta època ve marcada molt especialment per un determinat grau de perduració de la cultura i l'estructura material púnico-ebusitana, en un context mediterrani ja plenament dominat per la República de Roma. Vers la meitat del segle I dC les formes púniques, i tal volta també altres manifestacions d'aquesta cultura semita, semblen cedir el pas definitivament al món romanoimperial.

Pot remarcar-se, com a epíleg, el caràcter permanent d'enclavament estratègic i comercial de l'Eivissa fenício-púnica. El fenomen és palès ja amb l'arribada dels primers colons, bàsicament comerciants i, alhora, metal·lurgistes a sa Caleta, amb continuïtat ascendent en el decurs de tota la seqüència cultural semita de l'illa, variant, però, en qualitat i quantitat segons les etapes precises. Les relacions de l'illa foren especialment intenses amb el món costaner ibèric des de la segona meitat del segle VII i ho foren tant o més amb la cultura talaiòtica balear tardana, en especial des del segle IV aC. Eivissa, de la mateixa manera, mantingué contactes significatius amb enclavaments semites del sud de la Península Ibèrica i amb altres de grecs, molt especialment Empòrion (Empúries). És possible que arribés a ser una de les bases importants de Cartago pel que fa a la seva política amb l'extrem occidental de la Mediterrània.