El Fòrum de les Cultures 2004 —l’adjectiu universal es va perdre pel llarg camí— és una creació genuïnament barcelonina. És la denominada tercera via. Ni Jocs Olímpics ni Exposició Universal o Internacional. Barcelona, esperonada per l’èxit del 1992, va inaugurar el tercer format de gran esdeveniment, amb la cultura com a fil conductor i amb el protagonisme principal de les ciutats i no dels estats.
«L’experiència barcelonina en l’organització d’esdeveniments complexos, amb aportacions i protagonistes diversos i molt abundants, n’ha permès crear un de bell i excitant, innovador i imaginatiu, un model de trobada sense fronteres.»
Així ho veia l’alcalde Joan Clos i Matheu, gran impulsor d’aquest projecte, mesos abans de la seva inauguració oficial, el 8 de maig de 2004. Les portes del recinte del Besòs —un espai geogràfic de 30 hectàrees que ha quedat batejat precisament com El Fòrum— es van obrir al públic un dia després, el 9 de maig, i van tancar el 26 de setembre.
Visitants del Fòrum de les Cultures, a la porta de l’exposició dels guerrers de Xi’an, Barcelona, 2004.
T. Albir-EFE
Van ser 141 dies en els quals Barcelona es va promocionar com la capital mundial del diàleg. Però l’elevat preu de les entrades i la prohibició d’accedir amb ni tan sols una ampolla d’aigua van crear una imatge negativa de mercantilisme que va arrossegar fins al final. La ciutat es va dividir a favor i en contra. Dels centenars i centenars de debats —més de 1 500 ponents—, actuacions o exposicions organitzades —dins del recinte i per la ciutat—, els grans triomfadors var ser els guerrers de Xi’an, una mostra d’art funerari xinès que no tenia res a veure amb els eixos de l’esdeveniment.
La seva continuïtat estava garantida el 2007, amb la segona convocatòria, la de la ciutat mexicana de Monterrey, encara que amb notables diferències respecte de l’original: recinte obert i meitat de durada, que passà de quatre mesos i mig a dos. Però més enllà de la convocatòria mexicana, la seva pervivència no va quedar del tot assegurada. L’oficina barcelonina on es tramita l’herència del 2004 només rep peticions de ciutats de segona fila i poc convençudes.
Encara que la idea del Fòrum de les Cultures es va gestar al segle XX, els seus trets principals de debat formen part de l’ideari del segle XXI: pau, diversitat cultural i sostenibilitat o, en terminologia més moderna, canvi climàtic. S’ha de subratllar que quan es va formular aquesta proposta innovadora —alguns van parlar d’una gran idea mal executada i que va pagar el peatge de la inexperiència—, el món encara no havia viscut els impactes de la caiguda de les Torres Bessones (11-S de 2001), ni la guerra de l’Afganistan, ni la de l’Iraq, ni el múltiple atemptat dels trens de rodalia de Madrid (11-M de 2004). Tot i això, Barcelona va mantenir la seva aposta.
La peripècia del Fòrum va néixer el 1996 quan l’aleshores alcalde Pasqual Maragall i Mira, portat per l’eufòria de la festa commemorativa del desè aniversari de la nominació olímpica, proposà que la ciutat allotgés un altre gran esdeveniment, una exposició internacional o un any cultural. Però a les agendes internacionals no quedava ni una sola data lliure en un termini raonable. Així doncs, es va haver de crear un esdeveniment de nou format, capaç de competir amb uns Jocs Olímpics i que s’allunyés de les exposicions universals.
Una altra fita important va ser el 26 de desembre de 1995, perquè d’aquelles estovalles en va sortir el nom. Després de diverses setmanes de reunions, al Palauet Albéniz de Barcelona va tenir lloc el dinar de Sant Esteve, convocat per l’alcalde Maragall, al qual van assistir, entre altres, el president Jordi Pujol, el tinent d’alcalde Joan Clos, Narcís Serra, Joan Antoni Samaranch i Federico Mayor Zaragoza, que llavors era el director general de la UNESCO, l’agència de l’ONU que va tenir un paper essencial en la consolidació de la celebració. De la sobretaula en queda un nom per a la història: Fòrum Universal de les Cultures.
La 29a conferència general de la UNESCO, reunida a París el 12 de desembre de 1997, va acordar per unanimitat apadrinar el projecte. La proposta la va presentar el govern espanyol. Amb el vistiplau de l’agència de les Nacions Unides, l’elaboració virtual es convertí en un esdeveniment de caràcter internacional. Després, van venir anys d’estira-i-arronsa entre tres administracions (estatal, autonòmica i local) governades per tres partits diferents, les tres sensibilitats, com es va dir en aquell moment. Aquestes diferències polítiques van provocar problemes de definició, així com de contractació de ponents, ja que els que volien uns eren vetats pels altres. Només en el tram final, quan ja tot estava decidit, el tres governs van ser del mateix color.
I, mentrestant, a la societat barcelonina creixia el mite que ningú no sabia ben bé què era el Fòrum. Aquesta creença va marcar el periple previ, i els mateixos organitzadors van reconèixer aquest problema: «El Fòrum és un nou tipus d’esdeveniment i, per tant, caldrà generar nous indicadors per a la seva mesura. En uns Jocs Olímpics hi ha indicadors simplement esportius i d’altres organitzatius: medalles, rècords, la logística de la competició, l’impacte mediàtic... Són indicadors coneguts i en certa mesura estandarditzats. Per al Fòrum caldrà construir aquest sistema d’indicadors.» Tot això ho va dir Jaume Pagès i Fita, en l’època en què exercia de conseller delegat. Pagès va ser l’últim dels directors generals. Pel camí hi van quedar Enric Truñó i Lagares —el primer de tots, a l’inici del camí, quan era regidor de l’Ajuntament, i després va renunciar—; Josep Caminal i Badia, que renuncià abans de fer-se càrrec del timó; i Jaume Sodupe Roure, home de confiança de Maragall que Clos va defenestrar.
Pagès i Jordi Oliveras Samitier —director gerent de tota l’organització— van mesurar en els mesos previs a la inauguració alguns dels factors que haurien de ser clau per a l’èxit de la convocatòria. La llista era densa. La capacitat de llegar conceptes, valors, solucions, fites, estil; la projecció global del Fòrum com a esdeveniment del diàleg, mesurat sobretot a través de les audiències dels mitjans; la projecció local, els nivells d’assistència; la projecció de Barcelona com a ciutat de referència mundial i com a marca associada als valors del Fòrum; la qualitat de l’esdeveniment en continguts i formats, i la gestió futura de l’espai del Fòrum.
Carlinhos Brown en la rua celebrada durant el Fòrum de les Cultures, Barcelona, 15-05-2004.
Ll. Gené-AFP-Getty Images
Un cop tancades les portes i segons aquest baròmetre, el primer balanç no va ser gaire positiu. Amb el temps, queda un gran espai, que fa de contenidor de macroesdeveniments, i perdura el rècord del cantant Carlinhos Brown, el músic del Brasil que amb la seva rua va mobilitzar gairebé mig milió de persones al passeig de Gràcia en una festa convocada a la ciutat amb l’excusa del Fòrum. Poca cosa més. Potser ha tingut influència en l’espectacular creixement turístic. Potser. Però la imatge de Barcelona com a ciutat de pau està molt més vinculada a l’èxit de les manifestacions contra la guerra de l’Iraq que al Fòrum.