Nous camins estètics: balanç i cartografia

Els anys que van del 1997 al 2007 van marcar una dècada de profundes mutacions culturals i estètiques que, en l’àmbit dels Països Catalans, acabaren conformant una cartografia extraordinàriament heterogènia i diversificada, però amb unes línies de força de gran potència que permeten dibuixar els perfils d’una cultura que, tot i els problemes estructurals, entrà amb una força renovada en el nou mil·lenni. En les pàgines que segueixen s’intenta esbossar sintèticament l’orientació del més essencial d’aquestes mutacions, que fonamentalment s’articulen al voltant de quatre eixos transversals que afecten tots els àmbits de la producció cultural: l’arrencada a gran escala i per primer cop d’una internacionalització de les formes més avançades de la cultura catalana en gairebé tots els seus àmbits; la pluralitat de registres de la creativitat cultural, des de les formes més entroncades amb la cultura popular i les noves variants de la cultura de masses fins a les pràctiques més exigents i avançades de la cultura contemporània; la renovació generacional, tant en l’àmbit de la creació com de la gestió cultural, i, finalment, el cert gir realista de bona part de les produccions culturals (entès aquest nou realisme com una redefinició del compromís social i polític amb la realitat i la història).

Atmosfera de final d’època

Joan Coromines realitzant treball de camp, Llessuí, agost del 1963.

FPC

L’any 1997 arrencava amb una notícia que bé podria considerar-se com la metàfora del final d’una època: el filòleg Joan Coromines, de noranta-un anys, entrava en un coma irreversible. Coromines estava treballant en la revisió de l’obra monumental en què havia esmerçat gairebé set dècades: l’Onomasticon Cataloniae, un amplíssim inventari de materials toponímics i antroponòmics dels territoris de parla catalana, acompanyat d’un exhaustiu estudi etimològic, que havia de completar la gegantina empresa iniciada amb el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (1980-1991). L’amplitud del seu camp d’estudi l’havia convertit en el supervivent d’una forma sistemàtica d’entendre la cultura i els fenòmens culturals que la parcel·lació postmoderna dels sabers estava convertint en obsoleta. El seu arxiu de milers de fitxes escrites a mà, que recollien des d’una variant dialectal escoltada a un pastor de la Ribagorça o a un mariner de Pineda fins als més erudits comentaris extrets d’estudis sobre la lingüística indoeuropea, clàssica o semítica, constitueix, en l’època de les tecnologies de la informació i de la globalització, el testimoni d’una manera de fer i de treballar pròpia d’un món que, en la dècada, va esdevenir inexorablement part del passat.

Les morts d’altres figures igualment emblemàtiques de la cultura catalana, com l’erudit Miquel Batllori (2003) i el lexicògraf Enric Valor (2000), l’escriptor i artista Joan Brossa (1998), la cantant Victòria del Àngels (2005), els compositors Xavier Montsalvatge (2002) i Joaquim Homs (2003), els escriptors Joan Perucho (2003) i Jordi Sarsanedas (2006), el poeta Miquel Martí i Pol (2003), el cineasta Joaquim Jordà (2006), o, entre les generacions següents, Ernest Lluch (assassinat per ETA el 2000), els escriptors Jaume Fuster (1998), Terenci Moix (2003) i Jesús Moncada (2005), la poeta Maria-Mercè Marçal (1998) o l’arquitecte Enric Miralles (2000), per exemplificar només algunes veus d’entre les destinades a marcar la maduresa de la cultura catalana en el tombant de segle, no poden fer oblidar el caràcter de final d’època que representà la desaparició de Joan Coromines. Una dècada que ha estat també la del relleu d’una certa manera d’entendre la cultura catalana, marcada per la difusió internacional, que assolí l’any 2007 algunes de les seves fites més significatives i, també, per la generalització de les tecnologies de la informació i pel nou marc que la societat global imposa a la totalitat dels fenòmens culturals.

Els Comentaris de la Guerra Civil de G. Juli Cèsar, publicats en català per la Fundació Bernat Metge, al web de l’Institut Cambó.

Així, la dècada es tancà amb la presència de la cultura catalana com a convidada d’honor de la Fira del Llibre de Frankfurt del 2007 i amb algunes notícies que poden considerar-se com a indicis de l’abast d’aquestes mutacions. Entre d’altres, pot destacar-se que la Biblioteca de Catalunya, liderant un projecte del qual també formaven part les biblioteques del Monestir de Montserrat, del Seminari de Barcelona, del Centre Excursionista de Catalunya i de l’Ateneu Barcelonès, signà un conveni amb el Projecte de Biblioteques del cercador d’Internet Google per a digitalitzar i permetre l’accés a través de la xarxa a més de tres-cents mil llibres; amb pocs mesos de diferència, gràcies a un acord entre l’Institut Cambó i Google, els més de tres-cents títols traduïts al català dels clàssics grecs i llatins de la col·lecció Bernat Metge seran consultables a Internet. Una mostra de l’art català, des del Modernisme fins a Miró, es presentà al Metropolitan Museum of Art de Nova York, en el que va constituir la presentació d’art català més important en un centre de primera línia internacional; al Centre Georges Pompidou de París, es va presentar, per celebrar el seu trentè aniversari, l’exposició Erice-Kiarostami. Correspondències, produïda des del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), inaugurat l’any 1994 i que, en el tombant de segle, ha arribat a convertir-se en un centre d’activitats i de produccions expositives sense comparació en l’escena internacional. L’obra de teatre El mètode Gronhölm de Jordi Galceran va baixar el teló després de tres temporades al Teatre Poliorama de Barcelona, amb un balanç de gairebé quatre-cents mil espectadors. Finalment, el compositor Benet Casablancas va passejar les seves partitures per mig món, d’Ohio a Frankfurt, passant per Buenos Aires, mentre tancava compromisos per estar present, durant els propers anys, a les temporades del Barbicane de Londres, de la Musikverein de Viena i del Concertgebouw d’Amsterdam.

Tot això passava el mateix any en què s’inaugurà, vint anys després de l’acord signat entre les institucions, el Museu de Lleida Diocesà i Comarcal; el mateix any en què l’artista Miquel Barceló enllestí la capella del Santíssim de la Catedral de Palma; en què Manuel Borja-Villel, després de deu anys al capdavant del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), era nomenat director del Centre d’Art Reina Sofia de Madrid; en què el festival d’arts escèniques Temporada Alta de Girona es consolidà com un dels millors festivals europeus de temporada; el mateix any en què el mexicà Carlos Guzmán guanyà el prestigiós premi d’assaig Joan Fuster, convocat pels Premis Octubre de València, amb Una geografia imaginària. Mèxic i la narrativa de l’exili. Nous aires per a nous temps.

Les lletres i els relats. Un combat en tres fronts

La dècada 1997-2007 es caracteritzà, en l’àmbit de la literatura, per tres grans eixos. En primer lloc, la internacionalització de la literatura catalana a uns nivells que superen el que s’havia fet fins aleshores. En segon lloc, l’entrada de la literatura catalana en els dominis de consum massiu del best-seller, fonamentalment a través de La pell freda d’Albert Sánchez Piñol. I, finalment, la confirmació definitiva d’alguns autors i l’emergència d’una nova generació de narradors que ha acabat modificant un panorama que semblava inamovible.

La importantíssima difusió de la literatura catalana en l’àmbit internacional no pot deslligar-se de dues operacions d’àmbit estrictament lingüístic que mereixen ser destacades per la seva significació. L’any 2002 es publicà la Gramàtica del català contemporani, un projecte gegantí dirigit per Joan Solà i Cortassa al davant de cinquanta-vuit especialistes. L’única gramàtica oficial fins aleshores era la de Pompeu Fabra, publicada el 1918. D’altra banda, l’any 2007 es publicà la segona edició del Diccionari de la llengua catalana, dotze anys després de la primera, amb la voluntat d’actualitzar normativament la llengua i amb gairebé 2 500 articles nous. L’operació, rebuda popularment amb entusiasme, rubricà el nou impuls de l’Institut d’Estudis Catalans.

La cultura Catalana a la Fira del Llibre de Guadalajara, Mèxic, 2004.

IRL

Ja s’ha assenyalat que el balanç obliga a mirar més enllà de l’esdeveniment de Frankfurt, que n’assenyalà, tanmateix, la fita. La Fira de Frankfurt va ser precedida per la Fira del llibre de Guadalajara (Mèxic 2004), que va suposar una atenció preferent de la literatura catalana per part del mercat llatinoamericà. Per a la Fira de Frankfurt van aparèixer en alemany més de quaranta novel·les i llibres de relats i poemes de diferents autors. És difícil no constatar l’esforç esmerçat per l’Institut Ramon Llull, entre els anys 2003 i 2006, en els ajuts a la traducció de textos d’escriptors catalans, clàssics i contemporanis. Més enllà d’aquest esforç orientat fonamentalment a les traduccions en alemany, seria injust no destacar, en l’important volum de traduccions a altres llengües, el salt qualitatiu donat durant la dècada: només cal destacar la traducció al castellà (2005) i al francès (2007) d’una de les grans obres mestres de la narrativa en català del segle XX, Incerta glòria de Joan Sales.

El segon eix rellevant en la darrera literatura catalana ha estat una tendència de rearrelament popular, gràcies, sobretot, a La pell freda d’Albert Sánchez Piñol (Barcelona 1965), un llibre que va passar inicialment gairebé desapercebut per la crítica, però que es va convertir en un best seller sense precedents en la literatura catalana. El resultat: més de cent mil exemplars venuts en català i trenta-tres traduccions. Sánchez Piñol és, sens dubte, la punta de llança d’una tendència que la dècada ha consolidat: l’ampliació substancial de la base social de lectors en català gràcies a l’aposta personal d’alguns escriptors per un tipus de literatura que, sense complexos, pretén competir en un registre que la narrativa catalana havia menystingut si no menyspreat. Els casos més significatius són el valencià Ferran Torrent, Jaume Cabré i Emili Teixidor.

Tot i la irrupció d’aquesta tendència, des dels anys vuitanta, la literatura catalana segueix una línia de fons més forta, que és l’aposta d’alguns escriptors per l’exigència i el rigor amb l’ambició de bastir una narrativa complexa. Així, en cert sentit, es consolida la idea del doble registre en la línia d’una literatura popular i d’una literatura ambiciosa d’excel·lència. En aquest sentit, la dècada ha suposat la confirmació definitiva de Baltasar Porcel, Julià de Jòdar, Miquel de Palol i Quim Monzó. Sense oblidar el cas de Jesús Moncada, mort prematurament l’any 2005 deixant incompleta una trajectòria narrativa que, per força, caldria comptar entre aquest grup selecte.

Baltasar Porcel (Andratx 1937) assolí durant la dècada un reconeixement gairebé unànime que té les seves fites en dos anys concrets: el 1999, quan va rebre a Itàlia el premi Bocaccio Europa en reconeixement a tota la seva obra, i l’any 2007, quan obtingué el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Una dècada que ha estat, potser, la més fèrtil de la seva trajectòria, amb la publicació d’Ulisses a alta mar (1997), El Gran galiot (1997), El cor del senglar (2000), L’Emperador o l’ull del vent (2001) i Olympia a mitjanit (2004), així com el recull de la seva narrativa breu Les maniobres de l’amor. Tots els contes 1958-2001. Per la seva banda, la dècada suposà la irrupció narrativa i alhora la consolidació fulminant de Julià de Jòdar (Badalona 1942), amb la publicació de la trilogia L’atzar i les ombres, formada per L’àngel de la segona mort (1997), El trànsit de les fades (2001) i El metall impur (2006). Miquel de Palol (Barcelona 1953) entrà en la seva dècada més productiva amb Consulta a Ripseu (1997) i El legislador (1997). Després van seguir Contes per Vells Adolescents (1998), El Quincorn. Una història romàntica (1999) i l’edició, el 2001, dels cinc volums, amb més de mil pàgines, d’El Troiacord. A part del cas d’Un home vulgar (2006), Palol publicà diverses etapes d’un projecte singular anomenat Exercicis sobre el punt de vista: contes en forma de L (2004): Les concessions (2004), Gallifa (2006) i El lleó de Böcklin i sis contes més (2006). La singularitat de Quim Monzó (Barcelona 1952) rau en el fet que participa alhora del doble registre esmentat més amunt, fet que el converteix en un cas únic i sorprenent: és un escriptor venerat per la crítica i, al mateix temps, immensament popular entre els lectors. D’altra banda, el ressò internacional de la seva literatura és realment aclaparador: quaranta-set edicions de llibres seus traduïts en vint-i-una llengües. En aquesta darrera dècada ha publicat la recopilació del seus Vuitanta-sis contes (1999, Premi Nacional de Literatura 2000), i també Tot és mentida (2000), El millor dels mons (2001), El tema del tema (2003), Tres Nadals (2003), Catorze ciutats comptant-hi Brooklyn (2004) i Mil cretins (2007).

En aquests anys també s’ha confirmat la importància literària d’un grup intergeneracional d’escriptors que ja havia començat a publicar en les dècades precedents i que, durant aquests anys, ha vist confirmada la validesa de les seves respectives apostes narratives. En lloc destacat, Sergi Pàmies, un dels mestres del relat curt i de la metaliteratura, que publicà La gran novel·la sobre Barcelona (1997) i el llibre de relats L’últim llibre de Sergi Pàmies (2000), així com Si menges una llimona sense fer ganyotes (2006), que obtingué un gran reconeixement de la crítica i dels lectors. Cal destacar també Joan Francesc Mira, que es presentà com un consumat narrador amb Borja Papa (1999) i, sobretot, amb la novel·la Purgatori (2003), a més d’una traducció en vers, sense rima i en català actual, de la Divina comèdia (2001) i una versió refosa dels evangelis en clau de novel·la històrica (Evangelis, 2004). Valentí Puig va publicar les narracions Maniobres privades (1999), l’assaig L’home de l’abric (1998), els reculls d’articles Vicis del temps (1999) i Una literatura particular (1999), la nova entrega dels diaris Porta incògnita. Dietaris, 1970-1984 (2003), el poemari Molta més tardor (2004) i la novel·la La gran rutina (2006), obres amb les quals es confirmà com l’escriptor més versàtil de la literatura catalana recent. A aquests tres noms cal afegir altres veus que la dècada va confirmar entre les més reeixides: Mercè Ibarz, Enric Sòria, Josep Maria Fonalleras, Imma Monsó i Màrius Serra.

La dècada que s’inaugurà el 1997 va suposar també l’emergència d’algunes noves veus de remarcable singularitat. El cas més emblemàtic és Francesc Serés, que, amb la publicació el 2002 d’Una llengua de plom, tancà la trilogia De fems i marbres, de la qual ja havia publicat les dues primeres entregues, Els ventres de la terra (2000) i L’arbre sense tronc (2001); es tracta d’una història del segle XX centrada en la desaparició d’un món rural lligat a la Franja de Ponent; amb el volum de relats curts, La força de la gravetat, Serés confirmà la seva maduresa en el conjunt de la nova generació. El valencià Martí Domínguez, autor d’una molt destacable obra de divulgació científica en català, va publicar la seva trilogia dedicada a l’Europa de la Il·lustració, amb la qual es presentà com a narrador: Les confessions del comte Buffon (1997), El secret de Goethe (1999) i El retorn de Voltaire (2007), un projecte considerat per la crítica com un dels més ambiciosos de la narrativa catalana de la darrera dècada. Antoni Pladevall publicà La lliça bruta (2001) i Massey Ferguson (2003), però fou amb Terres de lloguer (2006) que confirmà el seu gran talent. Manel Zabala es presentà amb un llibre de títol occità, Ieu sabi un conte (2001), i va publicar Massa cafè (2002), Paella mixta (2004) i Rates (2005). A aquests noms, cal afegir els de David Castillo, Albert Villaró, Pep Puig, Lolita Bosch, Sebastià Alzamora i Empar Moliner, i també els autors de la Catalunya del Nord Joan Lluís Lluís i Joan-Daniel Bezsonoff.

Pel que fa a la poesia, destaquen sobretot tres noms: Albert Roig, que el 2002 compilà la seva obra poètica en el volum Córrer la taronja 1979-2001, i posteriorment lliurà un text d’una maduresa indiscutible, Cecília de Florejats (2007). Arnau Pons, traductor de Paul Celan i autor d’una raríssima exigència en la seva obra poètica i assagística, publicà Desertar (1997) i Dessecament (2001), a més d’alguns poemes recollits en alguna antologia que li han valgut el reconeixement d’escriptor de culte. I, finalment, Enric Casasses, que, tot i que només havia publicat dos llibres abans del 1991, començà la seva presència en els àmbits i circuits més diversos, de manera que la seva veu s’ha fet omnipresent i publica llibres gairebé cada any.

El relleu de l’escena: el teatre i la dansa

Cinc esdeveniments molt significatius han marcat aquests anys i permeten articular una visió provisional i un balanç, en molts sentits satisfactori, sobretot pel que pot considerar-se un redreçament de tendència marcat, sobretot, per un important relleu generacional. En primer lloc, una tempesta en el món del teatre que inaugurà la dècada i que sacsejà un projecte gestat durant més de deu anys, el Teatre Nacional de Catalunya, que provocà la marxa a Madrid de la figura més estel·lar del teatre català dels anys vuitanta i noranta: Josep Maria Flotats. Un conflicte explosiu amb l’aleshores conseller de Cultura de la Generalitat, Joan Maria Pujals, provocà la destitució fulminant de l’actor i director, i, l’any següent, la seva marxa aïrada a Madrid. El substituí en el càrrec Domènec Reixach i, després, Sergi Belbel.

En segon lloc, Àlex Rigola va ser nomenat, la primavera del 2003, director del Teatre Lliure, la marca més prestigiosa del teatre català en l’àmbit internacional. El nomenament suposà un canvi generacional radical. Rigola s’havia destacat com un dels directors més innovadors i de més talent de la renovada escena catalana amb el multipremiat Titus Andrònic (2000) i, amb el temps, s’ha confirmat com el director teatral més rellevant dels que han emergit durant la dècada. Tres noms més, però, destaquen amb llum pròpia: Carlota Subirós, Oriol Broggi i Roger Bernat.

Amb Àlex Rigola al capdavant del Teatre Lliure, Sergi Belbel com a director del Teatre Nacional (des del 2006), Calixto Bieito del Teatre Romea (des del 1999) i l’actor Josep Maria Pou del Teatre Goya (des del 2007), s’ha configurat el relleu de programadors a la capital escènica catalana. Belbel ja havia confirmat el seu talent anteriorment, però Bieito realment ha estat un cas a part, sobretot per la polèmica contínua que ha envoltat els seus muntatges, tant teatrals com operístics, en l’àmbit nacional i internacional.

En tercer lloc, destaca el que bé pot qualificar-se de fenomen Galceran. Jordi Galceran, que l’any 1995 guanyà el Premi Born de Teatre, va aprofitar aleshores per treure del calaix Dakota, Surf i altres textos que havia anat escrivint des del 1982. Tanmateix, fou amb El mètode Gronhölm (la posada en escena del qual va signar Sergi Belbel), que obtingué un èxit nacional i internacional sense precedents que l’ha convertit en el gran èxit teatral català de la dècada: amb tres temporades al Teatre Poliorama de Barcelona, l’obra va estar de gira per Catalunya, els Països Catalans, l’Estat espanyol i algunes de les capitals teatrals europees. S’han comptabilitzat quinze produccions internacionals que estan representant l’obra per tot el món. Jordi Galceran és la punta de llança d’una nova fornada de dramaturgs que, durant la dècada, han anat presentant bona part dels seus treballs per tot el territori. És el cas de Guillem Clua, sobretot per la seva La pell en flames, que arribà als Estats Units de la mà del Hot City Theatre de Saint Louis; i també de Jordi Sànchez (amb el també exitós Kràmpack) i de Marc Martínez (Super Rawal). També hi ha altres noms, menys coneguts, però representatius de les noves tendències (Marc Rosich, Pau Miró, Dani Salgado, Carol López, Victoria Szpunberg), que se sumen als més experimentats de Josep Maria Benet i Jornet i Lluïsa Cunillé. A part d’aquest aspecte, cal remarcar la projecció internacional definitiva, durant la dècada dels noranta, de Carles Santos i del grup la Fura dels Baus.

En quart lloc, cal fer esment de la Temporada Alta de Girona i Salt, un projecte iniciat el 1992 per Bitó Produccions i liderat per Salvador Sunyer, que, amb la denominació de Festival de Tardor de Catalunya, s’ha configurat com el més rigorós i ambiciós de la riquíssima i diversificada oferta de l’escena teatral dels Països Catalans. Els seus punts forts són les noves produccions i una presència internacional que no té comparació en cap altre dels escenaris dels Països Catalans ni de l’Estat espanyol. Per Temporada Alta han passat treballs signats pels grans noms de la dramatúrgia europea recent com Christoph Marthaler, Krystian Lupa i Peter Brook, a més de noms consagrats de l’escena com Ingrid Caven o Isabelle Huppert. En un altre nivell, destaca l’aparició de noves sales, sobretot durant la segona meitat de la dècada, que han acabat configurant un nou mapa del teatre de creació caracteritzat per l’autogestió, l’experimentació i la qualitat de moltes de les seves propostes: L’Antic Teatre, Almazen, Cincómonos, Forn de Teatre Pa’Tothom, Taller 22.

Finalment, entre el 1997 i el 2007 es va confirmar el magnífic estat de la dansa, que ha situat Barcelona i Catalunya com un referent a nivell internacional, i ha recollit per fi el fruit de dècades de treball. Han destacat, sobretot, Cesc Gelabert, un dels pioners del boom de la dansa en els vuitanta, al costat d’Àngels Margarit i el seu grup Mudances (1985), Toni Mira i Nats Nus (1987), i Lanònima Imperial (1986). Però, durant els noranta, emergí una nova i dinàmica generació de coreògrafs, amb Ramon Oller, d’un costat, i María Muñoz i Pep Ramis, de l’altre. Aquests darrers fundaren la companyia Mal Pelo (1989) i avui dirigeixen el centre de formació i recerca L’animal a l’esquena (Celrà): presentat el 2001, i gràcies al seu caràcter de residència per a artistes, i als seus diversos espais de treball, assaigs i tallers, ha esdevingut un far del nou moment. El centre forma part d’una autèntica xarxa, composta per les residències que moltes companyies estableixen al territori i que el converteix en un immens graner: David Campos a Santa Coloma, Tomás Aragay i Sofía Asencio a Sant Mori, Andrés Corchero i Rosa Muñoz a Sabadell, Olga Cobos i Peter Mika a Palamós. Xarxa a la qual se sumen nous espais, com els inventius Areatangent, La Caldera i La Poderosa. Cadascú a la seva manera, reinventant la formació de públics fidels.

També hi ha altres noms que han emergit i s’han confirmat definitivament, com Mar Gómez, Marta Carrasco, la companyia Senza Tempo d’Inés Boza, Carles Malloll i, sobretot, la irrupció extraordinària de Sol Picó, la qual, durant l’any 2007, va passejar alguns treballs per Londres, Berlín, Nova York, Quito i Xangai, i es va confirmar com el nom amb més projecció internacional del món de la dansa. Cal esmentar, a més, altres creadors com Búbulus/Carles Salas, David Campos, Andrés Waksman, Jordi Cortés, Damián Muñoz i Sonia Gómez, entre molts altres. Amb ells han aparegut nous circuits, encapçalats per la conversió del Mercat de les Flors en Centre d’Arts en Moviment.

La Companyia de dansa clàssica David Campos

Julius i Florette, Búbulus, Sala Beckett, Barcelona, 2005.

F. Mateo-Búbulus

A diferència de la dansa contemporània, amb un extraordinari planter de ballarins i companyies de renom mundial, la disciplina clàssica no ha acabat d’arrelar mai en l’escena cultural del país. Aquesta realitat fa que, a Catalunya, només n’existeixi una companyia: la Companyia de dansa clàssica David Campos. La formació, amb seu a Santa Coloma de Gramenet, és l’única especialitzada en ballet clàssic, i una de les referències a Europa en el món de la dansa. L’any 2000, David Campos, un dels ballarins catalans de més projecció internacional, va fundar la formació. Ara, és director i coreògraf d’un grup de professionals joves. Al contrari d’altres països on el ballet clàssic gaudeix d’una llarga tradició, a Catalunya no es començà a discutir la possibilitat de crear una Companyia Internacional de Ballet Clàssic amb seu a Barcelona —que de moment no s’ha concretat— fins el 2005.

La música: entre la normalització de la música culta i l’emergència del mestissatge musical

Benet Casablancas al piano, s.d.

B. Casablancas

El 13 de juliol de 1997 es presentà al Camp Nou, amb totes les entrades venudes, un espectacle gairebé piromusical que aleshores ja havia donat la volta al món: el recital conjunt d’àries, romances i cançons dels tres tenors, Josep Carreras, Plácido Domingo i Luciano Pavarotti. Tot i ser saludat en el seu moment com el principi d’una manera nova d’entendre la relació entre la producció musical més exigent i el consum cultural de masses, passat el temps aquest esdeveniment pot considerar-se com una aposta fallida de popularitzar la música culta al preu de la seva banalització. Per fortuna, el més significatiu de la dècada ha anat per camins molt diferents, paradoxalment, en uns països on la política cultural ha deixat sempre com un capítol pendent l’àmbit musical.

L’evolució del panorama musical català podria insinuar-se només recordant l’arc que va des de l’oficialització dels estudis superiors de música —amb la creació el 2001 de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) i la incorporació als estudis oficials d’un renovat Conservatori Superior de Música del Liceu, sota la direcció del compositor Benet Casablancas— al fenomen Sónar, que assolí el seu caràcter de fenomen de masses, ja amb la denominació de Festival Internacional de Música Avançada i Art Multimèdia de Barcelona.

En el panorama de la música culta, cal destacar alguns esdeveniments que han confirmat aquestes noves tendències. Després que el Gran Teatre del Liceu es cremés el gener del 1994, en el que va suposar un dels esdeveniments culturalment més dramàtics de la dècada passada, el teatre va reobrir les portes l’octubre del 1999. La sala gran i l’escenari, que havien quedat completament destruïts, van ser reconstruïts de manera fidel, amb modificacions gairebé imperceptibles. Des d’aleshores, el Liceu, tot i mantenir una programació més aviat poc arriscada i tradicional, ha anat trencant el seu estereotip d’elitista i ha consolidat una implicació més intensa amb la ciutat i els seus públics. D’altra banda, València tancà la dècada estrenant la primera temporada operística del flamant Palau de les Arts, un edifici realment estilitzat que coronava la polèmica Ciutat de les Arts i de les Ciències, i que aviat va ser comparat amb la més impactant de les construccions internacionals destinada a l’òpera, la de Sydney. La Generalitat valenciana hi va abocar recursos importants per tal que el teatre es convertís, en un temps rècord, en un coliseu líric de primera divisió. Una infraestructura musical que prenia el vol, precisament, en el vintè aniversari del Palau de la Música de València, inaugurat el 1987 i que ha aconseguit una programació estable i exigent, així com una important vinculació amb la ciutat.

Escena de l’òpera Gaudí, Gran Teatre del Liceu, Barcelona, s.d.

Bofill-GTL

Resta encara, com a deute pendent, l’aposta més decidida per un foment de la creativitat musical específicament operística entre els creadors del país. Tot i l’estrena, al Liceu, de Gaudí (2004) de Joan Guinjoan, una òpera que estava enllestida des del 1992, i tot i que Josep Maria Mestres Quadreny havia rebut l’encàrrec del Liceu per a compondre El cap de mirar, aquest va haver de conformar-se amb l’estrena el 2006 d’una òpera de cambra enllestida feia més de quaranta anys, Ganxo (1959), i per la porta petita, al foyer del teatre. Un cas flagrant és el de Josep Soler, el qual, amb tretze òperes acabades i sense estrenar, durant la darrera dècada n’ha enllestit encara tres més, El mayor monstruo los celos (1996-99), Faust (1999) i El jardí de les delícies (2000-04), sense que cap tingui perspectives d’estrena en el primer coliseu líric dels Països Catalans. També hi ha el cas de Xavier Benguerel, que encara té sense estrenar l’òpera Dalí, un encàrrec del Teatro de la Zarzuela de Madrid, que havia de presentar-la el 2004. La situació de l’òpera entre els compositors del país podria considerar-se significativa de les dificultats dels compositors catalans contemporanis per a presentar bona part de les seves obres. En aquest context, ha assolit una gran rellevància, tot i la seva vocació minoritària, el Festival d’Òpera de Butxaca, iniciat l’any 1993, potser la convocatòria operística més original i creativa de l’Estat. Es tracta d’espectacles intimistes, de petit format i política, en general, de produccions i estrenes. L’any 2007, en la seva dotzena edició, estrenà cinc obres de compositors catalans: Saló d’Anubis de Joan Albert Amargós, La Cuzzoni d’Agustí Charles, Hangmann, Hangmann!, The Town of Greed de Lleonard Balada, i Odola de Jordi Rossinyol. Els mateixos dies que a Terrassa, dins el cicle Òpera Viva, Albert Sardà estrenava la seva òpera Un futur esplèndid.

El març del 1999, d’altra banda, s’inaugurà l’Auditori de Barcelona, un edifici de més de quaranta mil metres quadrats dissenyat per l’arquitecte Rafael Moneo i que s’ha convertit en un dels pols d’una nova centralitat cultural a la ciutat de Barcelona. L’Auditori ha esdevingut, a més, la seu de l’ESMUC, del Museu de la Música i de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Durant aquests anys, l’orquestra ha tingut com a directors titulars Lawrence Foster (1998-2002), Ernest Martínez-Izquierdo (2002-06), i, finalment, des del 2006, el japonès Seiji Oue. Amb tot això l’orquestra ha aconseguit un nivell de professionalitat notable, l’obertura del seu repertori a la contemporaneïtat, el compromís d’estrenar i interpretar el més rellevant de la música catalana contemporània i el repte d’ampliar els seus públics. L’Auditori de Barcelona ha liderat el desplegament territorial d’importants infraestructures musicals com els auditoris de Lleida i de Girona, inaugurats respectivament el 1994 i el 2006.

En l’àmbit de la composició, destaca per la seva rellevància un nom que ha aconseguit situar-se al capdavant de la seva generació, pel rigor, l’amplitud i l’ambició de la seva obra, però també per la difusió internacional que ha trobat durant aquests anys. Es tracta de Benet Casablancas. Involucrat en algunes de les iniciatives pedagògiques més rellevants del món musical català, com la creació de la Jove Orquestra Nacional de Catalunya i la renovació dels estudis superiors de música en el Conservatori Superior de Música del Liceu, només durant l’any 2006 veié com l’OBC li estrenava la partitura simfònica The Dark Backward of time, l’Orquestra Simfònica de Tenerife Intrada sobre el nombre de Dalí i el prestigiós Quartet Arditti interpretava els Cinc interludis per a quartet de corda; mentrestant, al Centre d’Art Reina Sofia de Madrid, Modus Novus oferia un concert monogràfic amb diverses obres seves. Al mateix temps, s’edità un disc amb la sèrie completa dels seus Epigrames i un altre d’antològic, amb partitures de gairebé dues dècades. Entre el 2006 i el 2007, partitures de Casablancas s’interpretaren a París, Viena, Frankfurt, Malmö, Ohio, Caracas, Lima i Buenos Aires, afegint-se així a altres llocs que, en la darrera dècada, ja havien escoltat músiques seves, com Londres, Munic, Sant Petersburg, Weimar, Lisboa, Praga, Rio de Janeiro o Mont-real, per esmentar-ne només alguns. El Premi Nacional de Música, l’any 2007, vingué a confirmar l’important moment de creativitat d’aquest compositor que ha situat la música cultura contemporània en el primer nivell del panorama internacional i ha esdevingut, en un cert sentit, la punta de llança d’una generació que, a poc a poc, i encara que amb importants dificultats, comença a emergir, bo i confirmant el molt que encara resta per fer.

Una iniciativa institucional que mereix ser destacada és la creació, la primavera del 2007, del Festival de Músiques Contemporànies de Barcelona, rebatejat com a Nous Sons, que iniciava així una nova etapa sota la direcció del compositor Josep Maria Guix, amb una primera edició enlluernadora i la participació de Pierre Boulez, Arditti String Quartet i el grup BCN 216. Anteriorment, el Festival havia permès la presentació d’un repertori important, tot i que insuficient, de la creativitat musical catalana contemporània, entre el qual destacava, a més d’altres fites, l’obra de Josep Maria Mestres Quadreny, de qui es va presentar el 2002 la Quarta simfonia. Al seu costat, una iniciativa privada, molt recent, que destaca per la gran solvència de la seva programació: el Festival de Música Contemporània de Barcelona, que té lloc a l’auditori de la Fundació Caixa de Catalunya, a la Pedrera de Barcelona.

Pel que fa als intèrprets, la dècada ha confirmat l’aparició de formacions de primeríssim nivell. És el cas de Jordi Savall, el qual, al capdavant d’Hespèrion XX, grup fundat l’any 1974, va aconseguir trobar un lloc propi en el món de la renovació de la música antiga. L’any 1987 va crear La Capella Reial de Catalunya i el 1989 Le Concert des Nations. Les tres marques han anat treballant en paral·lel, variant el segell en funció de la magnitud del projecte. Després de l’èxit de la pel·lícula Tous les matins du monde d’Alain Corneau, amb música interpretada per Savall, la seva projecció internacional, ja fora dels circuits especialitzats de la música antiga, entrà en una nova fase: l’any 1998 creà el seu propi segell discogràfic, Alia Vox, i ha recuperat un fons musical històric de gran transcendència que va des del Llibre Vermell de Montserrat al Rèquiem de Cererols. Savall i les seves tres formacions pertanyen, ja avui, a un espai reservat a poquíssims intèrprets de l’escena mundial.

El Quartet Casals, s.d.

J. Schwartz-Quartet Casals

En segon lloc, cal destacar l’aparició del Quartet Casals, una jove formació camerística impulsada al voltant dels germans Abel (violí) i Arnau (violoncel) Tomàs, amb Vera Martínez (violí) i Jonathan Brown (viola). Reconegut per la més exigent crítica internacional com un dels quartets joves més extraordinaris d’Europa, el grup va trobar la seva confirmació definitiva amb la invitació a participar en l’exclusiu Festival de Salzburg (2005), cosa que mai no havia passat amb cap quartet de corda de l’Estat espanyol.

Espectacle del Festival de Torroella de Montgrí, s.d.

P. Giralt-Miracle

És important destacar algunes iniciatives per a la renovació dels públics. Primer, per la multiplicació de l’oferta, en quantitat, qualitat, diversitat i extensió territorial; i, segon, per la consolidació d’una oferta adreçada als públics infantils i juvenils, a través de concerts escolars, concerts en família i activitats educatives, en una aposta decidida per part de l’Auditori, el Liceu i algunes institucions privades, com la Fundació la Caixa. També hi ha tingut un paper molt important la xarxa de festivals musicals de temporada limitada que s’estenen per tot l’àmbit dels Països Catalans i que compta, entre els casos més destacats, amb els festivals de Torroella de Montgrí, la Schubertíada de Vilabertran, la temporada d’estiu Castell de Perelada o el Festival de Música Antiga de la Fundació la Caixa, traslladat el 2006 a l’Auditori de Barcelona.

Al costat d’aquestes referències, i ja més pròpiament en l’àmbit de la música popular, a part del fenomen Sónar i de la retirada dels escenaris d’un protagonista de l’escena musical popular catalana com Lluís Llach, cal destacar, parlant de tendències innovadores, alguns altres aspectes que confirmen la importància de diferents aportacions, algunes de caràcter global, a l’especificitat del panorama musical català. És el cas de l’Orquestra Àrab de Barcelona, liderada i fundada el 2007 per Mohamed Soulimane, músic nascut a Xauen (Marroc) i instal·lat a Catalunya, amb set músics nascuts a Tànger i Salònica, però també a Barcelona i Granollers. L’esdeveniment pot considerar-se representatiu d’una nova atmosfera: el caràcter creixentment multicultural de Barcelona en concret, tot i que el fenomen afecta tots els Països Catalans per l’onada migratòria, com a lloc de confluència i reubicació d’intèrprets de les músiques del món. Alguns intèrprets destacats, entre els recents nous catalans, són: Branislav Grbic i el grup de música balcànica Los Moussakis (2003), l’argentí Roberto Kuczer i Barcelona Hot Shawarma, el guineà Octavio Sana i el grup de música africana Mixtura Negra, el grup de música sefardí Mashalá!, etc.

Piratas, disc del grup Ojos de Brujo, s.d.

Ojos de Brujo

En aquest mateix sentit, cal consignar, per la seva transcendència internacional, el moviment recíproc al qual acabem de fer referència: l’estiu del 2002, a Nova York, el conjunt Los de Abajo, entrevistats al Canal Latino, van afirmar davant de milions d’oients, amb tres paraules, el que aleshores gairebé apareixia com un programa: «Fem Barcelona sound.» Aquell mateix any, la cantant Marysa Alfaia enregistrà un disc amb aquest títol i el fenomen començà a expandir-se. Aviat arribà un disc recopilatori, Barcelona zona bastarda, que va ser un èxit al Popkomm, la clàssica fira discogràfica alemanya que va definir Barcelona com la capital musical del mestissatge global, un fenomen en el qual destaquen alguns grups musicals, fonamentalment arrelats a Ciutat Vella, com Ojos de Brujo, Dusminguet o Macao.

I, per acabar, una altra tendència destacable que ha tingut també la seva consolidació durant la dècada ha estat la música flamenca catalana. Hi havia, és clar, el precedent històric de Carmen Amaya, un mite del ball gitano flamenc nascuda a Barcelona el 1913. Però, al final dels vuitanta, emergí una nova generació de músics catalans que trobaren la seva consolidació al final dels noranta i que semblen cridats a ser la punta de llança de la renovació del flamenc en el tombant de segle. Potser va ser la cantant Mayte Martín qui va desbrossar el camí, des dels seus inicis en l’escenari del club JazzSí quan ja havia signat en Free Boleros (1996) una col·laboració discogràfica a quatre mans amb Tete Montoliu. Però va ser Miguel Poveda (nascut a Badalona) qui va tenir la gosadia de portar a l’espai del flamenc poemes en català de Verdaguer i Martí i Pol, entre d’altres. O Ginesa Ortega (nascuda a França, però criada a Cornellà), que ha fusionat la seva veu amb les percussions dels espectacles de la Fura dels Baus. Un cas excepcional és el de Duquende, nascut en una família gitana de Sabadell, que ha confirmat en aquesta dècada el seu lloc prominent entre la generació post-Camarón.

L’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC)

El violinista Lorin Maazel i Salvador Mas, director de l’ESMUC, Barcelona, s.d.

M. Perales-ESMUC

L’Escola Superior de Música de Catalunya és l’únic centre oficial d’iniciativa pública —tot i que es regeix per una fundació privada— que imparteix el grau superior de música a Catalunya i que atorga una titulació equivalent, a tots els efectes, al títol de llicenciat universitari. A partir de l’any 2001 una gran part dels estudiants o aspirants a músics catalans que pretenien aconseguir una titulació musical no han hagut d’anar a estudiar a altres parts d’Europa. Per tant, la creació de l’ESMUC esdevingué un veritable element dinamitzador del teixit musical català. Amb una àmplia oferta en diferents àmbits dels estudis, el centre té una capacitat màxima d’uns 600 alumnes.

Tanmateix, tot i la importància d’aquesta nova institució musical i cultural, una part del sector no va compartir alguns o la majoria dels elements fundacionals de l’ens i va fer una oposició frontal al projecte. Aquest clima de desacord en el sector feu que, el 2004, l’equip directiu presidit per Lluís Vila d’Abadal fos rellevat pel de Josep Roda.

Les noves pantalles

Quant al cinema, aquests anys han estat un període daurat, marcat sobretot per la gran arrencada de la cinematografia catalana pel que fa a la complicitat amb el públic, al ressò internacional i a la seva diversitat temàtica i formal. El cas d’Albert Serra podria considerar-se emblemàtic del cinema independent més arriscat que ha marcat la dècada. Serra es va presentar amb Crespià, the film not the village (2004), però va ser amb Honor de cavalleria (2006), que va convertir-se en una revelació i assolí un reconeixement internacional sense precedents. Seleccionat en la Quinzena de realitzadors del Festival de Cannes, i premiat a Viena, Torí i Belford, el film va estrenar-se el 2007 a França, contractat per seixanta sales cinematogràfiques comercials, mentre la prestigiosa revista «Cahiers du Cinéma» l’escollia com una de les deu millors pel·lícules del 2007. El mateix any, el Museu d’Art Modern (MoMA) de Nova York presentà una ampla retrospectiva fílmica de Pere Portabella, amb la projecció d’una dotzena dels seus films: des de Vampir-Cuadecuc (1970) fins a Die Stille vor Bach (2007), que s’estrenava a Nova York després del seu pas per la Mostra de Venècia. Amb aquesta important presentació dels seus treballs, Portabella obtenia un reconeixement internacional al més alt nivell i reprenia la carrera de cineasta que s’havia aturat l’any 1989 amb Pont de Varsòvia. Entre Portabella i Serra s’estén un pont generacional, però també un arc estètic d’una extraordinària diversitat i d’una no menor exigència en l’experimentació fílmica, que confirma el magnífic moment de la cinematografia catalana. Només cal recordar que, durant l’any 2007, es van produir a Catalunya setanta llargmetratges, sumant documentals de cine-ma i pel·lícules de ficció; cal afegir-hi més de trenta telefilms i una gran quantitat de documentals televisius produïts per Televisió de Catalunya.

Una figura clau de la dècada va ser el cineasta Joaquim Jordà, desaparegut el 2006. A mitjan anys noranta, Jordà havia sofert un infart cerebral que li deixà múltiples i variades seqüeles, però va començar una etapa de creativitat febril que el va dur a realitzar Mones com la Becky (1999), De nens (2004), Veinte años no es nada (2005) i Más allá del espejo (2006), un total de quatre llargmetratges que de seguida es convertiren en treballs de referència per a la nova fornada de cineastes catalans. Al darrere de Jordà destaquen alguns cineastes que han trobat la seva plena maduresa durant aquests anys. En primer lloc, José Luis Guerín, que presentà Tren de sombras (1997) i, sobretot, En construcción (2001), una pel·lícula molt representativa del documental de creació. Marc Recha, sens dubte un dels grans talents de la cinematografia catalana de la generació post-Jordà, presentà durant aquests anys quatre pel·lícules d’una gran ambició: L’arbre de les cireres (1998), Pau i el seu germà (2001), Les mans buides (2003), i Dies d’agost (2006). Finalment, cal destacar Isaki Lacuesta, que amb només dos llargmetratges, Cravan vs. Cravan (2002) i La leyenda del tiempo (2006), ofereix el rostre més radical sorgit de la renovació del cinema documental.

Al seu costat, tot i que per uns altres circuits, s’ha confirmat la tendència de maduresa d’un cinema més comercial, dins dels paràmetres tradicionals de la ficció, tot i que amb aportacions de forta personalitat pròpia. Tres noms destaquen en aquest sentit: Isabel Coixet, que ha presentat aquests anys A los que aman (1998), Mi vida sin mí (2003) i La vida secreta de las palabras (2005), treballs amb els quals s’ha confirmat com una cineasta d’un univers molt particular; Cesc Gay, amb En la ciutat (2003) i Ficció (2006), dues pel·lícules bastides amb personatges de la Barcelona contemporània; i, finalment, Ventura Pons, sens dubte el més prolífic dels cineastes catalans i el que més clarament ha apostat per lliurar la batalla dels públics en l’espectre més convencional a partir de guions basats en obres literàries. Cal afegir la irrupció de Jaime Rosales, director de La soledad (2007), film guardonat amb el premi Goya a la millor pel·lícula i al millor director.

El panorama no seria complet si no es fes referència a l’extraordinària vitalitat del circuit dels festivals de cinema, una oferta abundantíssima i diversificada que no té comparació amb altres cultures semblants. Sens dubte, el festival de Sitges, rebatejat com a Festival Internacional de Cinema de Catalunya, és al capdavant i s’ha consolidat com el gran festival de cinema dels Països Catalans. Però no és pas l’únic, ja que la llista seria inacabable, tot i que poden consignar-se algunes iniciatives de gran interès. Només a Barcelona, el Festival Internacional de Cinema Independent de Barcelona L’Alternativa; la Mostra Internacional de Cinema de Dones; el Festival Internacional de Cinema Gai i Lèsbic; la Mostra de Cinema Africà; el Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona; el Festival de Cinema Jueu; la Mostra Internacional de Cinema Europeu Contemporani; el Festival OVNI (Observatori de Vídeo no Identificat); el Festival de Cinema Polític, i, finalment, un dels més rellevants, Xcèntric. Fora de Barcelona, el panorama mostra una forta implantació en el territori de singularitats molt rellevants, entre les quals destaquen la Mostra de Cinema Llatinoamericà i la Mostra Internacional de Cinema d’Animació (Lleida), el Festival de Cinema de Girona, el Festival Internacional de Cinema Negre de Manresa, el Festival de Cinema de Terror de Molins de Rei, la Mostra de València Cinema del Mediterrani, el Festival Internacional de Cinema Jove de València i el Festival Internacional de Cinema Independent d’Elx.

El cinema català

José Luís Guerín rodant La ciudad de Silvia, 2007.

E. Saeta-Album

Quan es parla de la salut del cinema català, cal fer una diferència bàsica. Per una banda, tenim les xifres dels films estrenats a Catalunya doblats o rodats originalment en català. Les xifres són prou clares: el percentatge exacte de projeccions de pel·lícules en llengua catalana (ja sigui en versió original, doblada o subtitulada) respecte al total de projeccions que es van fer a Catalunya al llarg del 2006 és del 2,67%. Són dades de l’Institut Català d’Indústries Culturals (ICIC). Si es compten els espectadors, la proporció no varia gaire: el 2,57%. Una ullada a la cartellera confirma la impressió de les xifres generals. Així, prenent com a exemple l’any 2006, d’una setantena de films en cartell a Barcelona, només tres s’exhibien en català: la producció nord-americana de dibuixos animats Descobrint els Robinson; Llach, la revolta permanent, i la producció rodada en castellà i doblada Aties de geografia humana. D’altra banda, el que caldria analitzar és per què la majoria de cinema fet a Catalunya per directors catalans, es roda i estrena en castellà.

I, finalment, l’art

Museu d’Art Contemporani de Barcelona, Barcelona, s.d.

J. Tles-MACBA

La dècada 1997-2007 ha estat marcada, en l’àmbit artístic, per alguns moments aïllats, però que bé podrien emmarcar les noves tendències d’aquests anys. En primer lloc, sens dubte, l’aparició, desplegament i consolidació del que s’ha conegut com a model MACBA, en referència al període que el Museu d’Art Contemporani de Barcelona ha estat sota la direcció de Manuel Borja-Villel (1998-2007). Durant aquest període, el MACBA no tan sols s’ha consolidat com un dels centres de referència internacional en l’àmbit de l’art contemporani, sinó que ha liderat una transformació dels museus en centres de coneixement, debat, experiències pedagògiques i socials a un nivell molt exigent i en una reformulació radical de la política de públics, precisament durant la dècada en què el model Guggenheim, que havia marcat la dècada precedent, com a bandera de la cultura de l’espectacle i l’entreteniment, va fer fallida. I això mentre l’Institut Valencià de l’Art Modern (IVAM) entrava en una crisi de la qual no se’n veu el final, després d’uns inicis realment esperançadors.

Cartell de l’exposició de Perejaume al MACBA.

MACBA

El MACBA, que va obrir les portes sense projecte ni pràcticament col·lecció, tot i ser una infraestructura llargament ambicionada a Catalunya, no va trobar fins al final dels anys noranta el seu perfil definit. Això va permetre la presentació d’exposicions, algunes amb valor de retrospectiva, d’artistes tan significatius de la cultura contemporània del país com Perejaume, Joan Fontcuberta, Antoni Abad, Hernández Pijoan, Zush, Pep Agut, Pere Portabella, Antoni Muntadas, Carlos Pazos, Ignasi Aballí i Antoni Tàpies. A més, a través de les diferents lectures que ha fet de la seva col·lecció, ha presentat diverses possibilitats de contextualitzar l’art català de la segona meitat del segle XX en relació amb els grans debats artístics i estètics del panorama internacional, i ha reclamat una nova atenció per a les fotografies de Pere Colom, Xavier Miserachs, Francesc Català-Roca o Oriol Maspons, i també per a les pel·lícules de Portabella i Jordà, i ha atorgat, també, un renovat protagonisme a singularitats i col·lectius com el Grup de Treball, Joan Brossa, Antoni Muntadas, Antoni Llena, Antoni Miralda, Perejaume, Pere Noguera o Esther Ferrer, entre tants d’altres. I tot això, acompanyat de l’esforç reeixit de consolidar una estructura potentíssima que desenvolupa, de manera radical, la idea del museu com a espai públic. L’èxit internacional de la cinematografia de Portabella, com també la presència d’Ignasi Aballí en la mostra principal de la Biennal de Venècia del 2007, no són del tot aliens a aquesta política exigent i altament qualificada orientada a situar el més destacat de la producció artística catalana contemporània.

Amb el pas de Manuel Borja al Reina Sofia de Madrid, al costat de la presència de Vicent Todolí com a director de la Tate Modern de Londres, la de Marta Gili al capdavant de Jeu de Paume de París i el pas de Bartomeu Marí per Witte de With de Rotterdam, s’ha configurat un grup de professionals de primer nivell, nascuts als Països Catalans, i que ocupen la màxima responsabilitat en centres d’art contemporani de referència internacional. D’altra banda, persones de la mateixa generació dels artistes esmentats han anat ocupant les direccions dels centres més rellevants de tot el territori: Núria Enguita a la Fundació Antoni Tàpies de Barcelona; Glòria Picazo al Centre d’Art La Panera de Lleida, Ferran Barenblit al Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona i, a partir del 2008, Rosa Pera al Centre d’Art Contemporani de Girona. Tot això en uns anys en els quals altres centres han reclamat un protagonisme més local en el territori a través de projectes, en molts casos exemplars, com l’Espai d’Art Contemporani de Castelló, l’Espai Zer01 d’Olot, el Centre de Lectura de Reus o Can Xandri de Mataró. I, també, en els mateixos anys en què dos esdeveniments artístics han trobat el seu lloc en el panorama internacional de les fites de temporada: el Festival VISA pour l’image de Perpinyà, cita imprescindible del fotoperiodisme, i el Festival de Videoart Loop. Dos esdeveniments que contrasten amb la Biennal de València, convertida en el paradigma de la biennal-espectacle completament d’esquena a la ciutat i mediatitzada pel protagonisme dels seus comissaris estrella.

Altres institucions, com el Museu Picasso i la Fundació Joan Miró de Barcelona i l’TVAM de València, continuen la seva particular història en una dècada que les veu esllanguir com a centres de referència. Un cas completament diferent és el del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), que s’ha consolidat com el centre de programació cultural amb més inventiva i més vocació urbana i pluridisciplinària no tan sols en l’àmbit dels Països Catalans, sinó de tot Europa.

La dècada es tancà amb la finalització de la llarguíssima reforma del Palau Nacional de Montjuïc com a seu del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Amb la seva inauguració, el desembre del 2004, es tancà un deute històric de les grans infraestructures a Catalunya. Per primer cop es podien veure junts mil anys d’art català, des del segle XI fins als anys quaranta del segle XX. Sota la direcció d’Eduard Carbonell, que va pilotar la reforma i el projecte museogràfic, el MNAC ofereix avui una lectura històrica que inclou, al costat de les imprescindibles sales del romànic i el gòtic i dels llegats que el museu havia rebut en forma de donacions, dipòsits i adquisicions, una mostra de l’important fons fotogràfic. La marxa d’Eduard Carbonell i el nomenament de Maite Ocaña com a directora del MNAC va situar el Museu en un impasse de gran indefinició i provocà un cert desencís a causa de les grans expectatives que la seva inauguració definitiva havia provocat.

D’altra banda, per acabar, la presència cada cop més habitual dels creadors dels Països Catalans en els àmbits més internacionals, començant pels mateixos artistes visuals i acabant per la nodrida nòmina d’arquitectes de gran prestigi, s’ha consolidat com una presència internacional de la singularitat catalana, a nivell artístic, que per primer cop té veu pròpia i definida en els grans debats al voltant de la creativitat contemporània. Malgrat tot el que encara resta per fer, que és molt, es pot dir que la dècada marca, en tots els àmbits de la cultura, a diferents nivells en els territoris del Països Catalans, un redreçament de tendència literalment imparable en el context de la nova globalitat.

L’Espai d’Art Contemporani de Castelló

Espai d’art contemporani de Castelló, s.d.

P. Mercé-EACC

L’Espai d’Art Contemporani de Castelló (EACC) s’inscriu dins d’una sèrie d’actuacions dutes a terme pel Projecte Castelló Cultural (depenent de la Generalitat Valenciana) a fi de promoure i impulsar la vida cultural de la ciutat. Inaugurat oficialment el 1999, l’EACC va fixar els seus objectius en el debat i la difusió de les pràctiques artístiques més recents, tot això per mitjà d’un programa d’exposicions i activitats paral·leles de caràcter temàtic. La seva tasca com a centre dinàmic i divulgador, omple un forat important en el panorama artístic de Castelló que, pràcticament fins a la seva creació, no disposava d’un gran espai dedicat a la plàstica contemporània. L’any 2005, que es complien els sis primers anys de vida i d’implantació de l’EACC en el context de la ciutat i de la seva àrea d’influència, s’inicià un procés de reflexió sobre el significat de la institució museística des d’una lectura plural que comprengués la seva dimensió ideològica, espacial i social, és a dir: la reconsideració del museu i els seus límits, la seva raó de ser i les seves utilitats en una societat que planteja noves demandes.