Els mitjans de comunicació en la societat xarxa

El període històric comprès entre el 1997 i el 2007, convuls i ple de canvis i transformacions, conforma un lapse de temps breu, però extraordinàriament important per al món de la comunicació i la cultura en l’àmbit dels Països Catalans. La manca de perspectiva històrica dificulta l’anàlisi de l’abast d’aquests canvis en una època marcada per la confusió. Com assenyala Manuel Castells Oliván, el fet de viure en plena era digital no significa que hagin desaparegut les formes econòmiques i culturals pròpies del món industrial. En realitat, el model industrial i el «model informacional» conviuen i rivalitzen, malgrat que tot indica que aquest últim s’anirà imposant progressivament. El canvi experimentat en el paradigma tecnològic està relacionat amb el naixement d’una nova economia basada en la informació i el coneixement, que condiciona extraordinàriament els camps de la comunicació i de la cultura.

Els canvis i les incerteses provenen, també, del camp polític i jurídic. El 29 de desembre de 2005 s’aprovà la Llei de la comunicació audiovisual de Catalunya, que pretenia recollir i sistematitzar tota la legislació del sector audiovisual català en un únic document. La nova llei, que presenta dificultats d’aplicació, es reserva la planificació de l’espectre radioelèctric i augmenta les competències del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), que s’havia creat el 1996 com a organisme regulador de l’espectre audiovisual al Principat. Fou el primer centre de referència creat a l’Estat espanyol dedicat a vetllar pel compliment de la legislació pel que fa als continguts, en aspectes com ara la protecció dels menors o la limitació de la publicitat. En aquest període, ha consolidat el seu rol com a organisme independent encarregat d’ordenar l’espai audiovisual, i té capacitat per a concedir llicències a les empreses de comunicació. Tanmateix, disposa d’un poder sancionador força limitat i, a la pràctica, té poca o nul·la capacitat d’incidir en l’acció d’alguns operadors que actuen en l’espai de comunicació espanyol i internacional.

El 1997, el Col·legi de Periodistes de Catalunya va crear el Consell de la Informació de Catalunya (CIC), entitat encarregada de vetllar pel compliment dels principis de l’ètica professional periodística. Dos anys més tard es va transformar en la Fundació Consell de la Informació de Catalunya (FCIC), amb l’objecte de ser un organisme d’arbitratge privat i independent.

Les claus per a la interpretació del nou panorama comunicatiu

L’ingrés d’Espanya a la Unió Europea el 1986 va propiciar l’establiment de polítiques públiques de caire neoliberal que van afavorir un procés de concentració del mercat de la comunicació en mans de grups multimèdia que actuen a escala global i que sovint estableixen aliances estratègiques amb grups de comunicació regionals o locals per assegurar-se la presència en aquests àmbits territorials. Els grups de comunicació més importants han diversificat la seva activitat i han estès les línies de negoci als diversos sectors de les indústries culturals, amb la qual cosa s’han convertit en autèntics grups multimèdia. En aquests deu anys, les grans empreses han prioritzat les inversions en el sector audiovisual, en el qual el rendiment econòmic i les oportunitats de negoci són molt superiors. Així s’ha d’interpretar el fet que Antena 3 (2003) o Tele 5 (2004) hagin entrat a la borsa i hagin assolit una notable cotització de les seves accions. La lògica de la competència que va comportar la irrupció de les televisions privades en l’àmbit estatal va alterar el model televisiu al conjunt de l’Estat, on, de manera gradual, s’ha anat imposant un model de televisió comercial que ha afectat la pròpia estructura i la programació de les televisions públiques. El fet de la pèrdua de lideratge de Radiotelevisió Espanyola i la posterior pèrdua de lideratge de TV3 a Catalunya evidencia els reptes que suposa oferir un servei públic de televisió en l’actual escenari.

L’anomenada convergència tecnològica ha estat un altre dels factors que ha calgut tenir en compte a l’hora de valorar els canvis produïts en els darrers anys, ja que ha afavorit un procés molt singular de fusió entre els mitjans de comunicació tradicionals (premsa, ràdio i televisió) i les telecomunicacions. En aquest procés, Internet hi té un paper essencial. Una de les conseqüències més notables de l’entrada al món digital de la ràdio i la televisió ha estat una sensible millora de la qualitat del senyal i un increment extraordinari del nombre de canals disponibles i de les hores potencials d’emissió audiovisual. La multiplicació exponencial de l’oferta gràcies als progressos tecnològics (augment de programes de TDT amb diferent cobertura, aparició de noves plataformes de televisió per IP, difusió de continguts radiofònics per Internet) significa, sens dubte, un estímul per als proveïdors de continguts en general. La nova cultura digital, que comporta la possibilitat de combinar textos, imatges i so, ha posat de manifest que els continguts són una primera matèria exportable a molts suports. En l’era digital, la clau serà la capacitat de produir continguts de qualitat i atractius per al públic.

L’aparició de nous serveis i formats d’informació i comunicació com ara Internet, la Televisió Digital Terrestre (TDT), les plataformes de televisió multicanal, els serveis de telefonia mòbil, etc., també ha configurat un nou escenari per a la comunicació. Els serveis innovadors que ofereixen se superposen als anteriors, que experimenten un cert retrocés, sense arribar a desaparèixer. Es constata, però, un canvi significatiu dels hàbits culturals i els usos socials dels mitjans de comunicació, que es produeix especialment en les generacions més joves, les quals han integrat les noves tecnologies a la seva vida quotidiana i a les seves experiències personals.

Malgrat tot el que s’ha dit, en fer un balanç històric es constata la manca d’un pla estratègic en les polítiques de comunicació de la Generalitat de Catalunya, sobretot pel que fa a la importància que té el sector audiovisual per a la promoció de la llengua i la cultura a les terres de parla catalana. Això s’ha traduït, per exemple, en una falta de coordinació entre les polítiques de comunicació i les polítiques culturals, com va passar durant el període pujolista i, també, amb el primer Govern tripartit. Sembla que Joan Manuel Tresserras i Gaju, que fou nomenat conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya l’any 2006, està decidit a fer confluir les àrees de la cultura i la comunicació. Provinent del món universitari i expert en comunicació, el nou conseller posa l’accent en la importància del sector audiovisual en el futur de la cultura catalana i del paper cabdal que tenen i tindran els grups multimèdia en la possible creació d’un espai català de comunicació.

La transformació sociodemogràfica

Els Països Catalans han canviat profundament la seva estructura demogràfica en la dècada 1997-2007. El creixement migratori ha estat molt important, especialment a partir del 2003. Per la seva intensitat i rapidesa ha modificat el panorama cultural i lingüístic, especialment en les àrees metropolitanes. L’any 2007, una part important de la població catalana —gairebé el 25% dels ciutadans— era originària d’altres punts de la geografia espanyola, i, tot i que aquests ciutadans probablement s’havien integrat satisfactòriament al país, se sentien espanyols i consideraven el castellà la llengua pròpia. L’èxit de la integració socioeconòmica no es correspon automàticament amb una integració sociocultural per part dels grups que van immigrar als anys seixanta i setanta.

La presència de persones i famílies originàries d’altres països i cultures ha comportat un segon canvi sociodemogràfic molt significatiu en les terres de parla catalana. Per fer-se’n una idea n’hi ha prou d’assenyalar que el gener de 2007 hi havia 966 004 immigrants estrangers empadronats a Catalunya (el 13% de la població catalana). Les successives onades migratòries dels últims anys estan creant noves comunitats lingüístiques al Principat, i, segons estudis recents, a la capital catalana es parlen, com a mínim, mig centenar de llengües, a banda del català i el castellà. D’una societat de caràcter bicultural i bilingüe s’ha passat a una societat de caràcter multicultural i multilingüe.

D’altra banda, hi ha comunitats de ciutadans europeus acabalats (molts d’ells jubilats) que s’han establert en zones turístiques de Catalunya, el País Valencià i, sobretot, les Illes Balears, cosa que ha comportat un cert canvi en el mapa lingüístic d’aquestes zones. A la ciutat de Palma, el Grup Serra ja fa anys que publica en anglès el «Majorca Daily Bulletin» (1962) i en alemany el «Mallorca Magazin» (1971).

En definitiva, una part important de la població resident en territoris de parla catalana és forana. El seu grau de coneixement de la llengua i la identificació amb la cultura local no és, lògicament, el mateix que el de la major part de la població autòctona. La nova immigració representa un repte i un desafiament en tota regla per a la cultura catalana del segle XXI.

Un espai de comunicació en construcció

El Principat de Catalunya és una realitat geogràfica i sociodemogràfica que l’any 2007 depassà els set milions d’habitants. Tanmateix, l’espai natural de la llengua, la cultura i la comunicació catalanes supera amb escreix el territori estricte del Principat, i s’estén per una àrea geogràfica on resideixen prop de tretze milions de persones, bona part de les quals coneixen o utilitzen la llengua catalana.

Malgrat ser considerada una llengua minoritària, el català compta amb més parlants que altres llengües oficials europees com el danès o el noruec. Tot i amb això, és difícil parlar d’un espai català de comunicació. Els països de parla catalana tenen greus dificultats per a crear un sistema de comunicació conjunt. La manca de voluntat política i la incapacitat d’entesa dificulten la creació d’un espai cultural i de comunicació en català, fet que s’ha posat de manifest en el moment de la creació de l’Institut Ramon Llull, que té com a tasca principal la defensa i la promoció de la cultura catalana arreu del món. La retirada el 2004 del Govern Balear, presidit per Jaume Matas, i les successives polèmiques que s’han suscitat al País Valencià sobre la unitat de la llengua posen de manifest les greus dificultats que hi ha per a aconseguir una entesa institucional.

El Principat de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears configuren tres àmbits amb una estructura comunicativa molt diferent i dominada per grups de comunicació que tenen un pes específic força divers. Catalunya és l’àrea amb una estructura comunicativa més sòlida dins dels Països Catalans; té uns grups de comunicació potents i unes institucions de control i supervisió avançades. Ara bé, el grau d’influència dels grups d’origen català és molt limitat en el conjunt de l’Estat espanyol i també a les altres terres de parla catalana. Al mateix temps, les xarxes d’intercanvi i de comunicació entre els diversos territoris de parla catalana són més aviat escasses. Hi ha pocs grups de comunicació que actuïn de manera primordial en aquest àmbit. Tampoc no hi ha gaires mitjans de comunicació —com el setmanari d’actualitat «El Temps», editat per Edicions del País Valencià— que tinguin sortida en tots els Països Catalans.

D’altra banda, s’ha de tenir present que dins els territoris de parla catalana se superposen els espais de comunicació espanyol i internacional, amb uns grups multimèdia dotats d’una infraestructura mediàtica molt poderosa, activa i estructurada, i que, a més, disposen d’un suport econòmic i polític important i es mouen en un marc jurídic més clar i favorable.

Si en algun terreny la idea de Països Catalans posa de manifest la seva feblesa és, paradoxalment, en parlar d’un espai català de comunicació. Com defensava el Dr. Daniel E. Jones, aquests «espais culturals i comunicatius» no sempre es corresponen amb estructures polítiques clarament definides, ni amb realitats culturals homogènies i perfectament delimitades. No és senzill delimitar aquests espais. Els límits entre els uns i els altres sovint són imprecisos a causa de la pròpia evolució històrica.

En una època en la qual els grups multimèdia tenen un pes dominant en els sistemes de comunicació de qualsevol país, es troba a faltar l’existència d’iniciatives sòlides per crear un grup multimèdia amb el propòsit (i la capacitat!) d’actuar dins l’espai català. Tret del grup cooperatiu Cultura 03, nascut el 2003 amb la voluntat d’esdevenir un grup de referència als països de parla catalana, no hi ha cap grup català que tingui aquesta vocació.

La creació d’un espai virtual de comunicació en català

Un dels reptes més interessants per al futur de la cultura catalana és la seva presència a Internet. Com remarca el Dr. Josep Gifreu i Pinsach, al ciberespai no hi ha barreres polítiques ni administratives que fragmentin, com passa a l’actualitat, l’espai cultural i comunicatiu dels Països Catalans. L’existència d’Internet ha permès crear un espai de comunicació virtual en català, trencant les barreres que històricament han limitat la cultura catalana dins espais tancats, facilitant l’intercanvi i la projecció cultural arreu del món.

La tecnologia digital farà possible gaudir de canals de ràdio i televisió en qualsevol territori, trencant les distàncies d’espai i temps. Efectivament, les noves formes de difusió de la producció audiovisual —per cable, via satèl·lit o a través del ciberespai— permeten l’intercanvi i la participació cultural per part de persones que viuen allunyades dels territoris de parla catalana. S’estima, per exemple, que hi ha més de 500 000 persones d’origen català que viuen en països estrangers que poden tenir interès pels mitjans de comunicació en català. Es tracta de persones molt distants físicament de Catalunya, però que poden connectar-se a Internet i escoltar, per exemple, l’emissió en directe d’un canal de ràdio o televisió digitals. L’altra cara de la moneda és que els membres d’altres cultures que viuen a Catalunya tenen un accés relativament fàcil a la programació televisiva que es fa en els seus països d’origen.

El baròmetre de la comunicació i la cultura

Una de les claus per a la creació d’un espai de comunicació és poder disposar d’un sistema de mesura d’audiències que cobreixi aquesta àrea geogràfica i cultural. Per això, l’any 2007 es va posar en marxa el Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, un nou sistema de mesura de les audiències amb la voluntat d’abraçar tots els territoris de parla catalana. Fins el 2007, tant l’Oficina de Justificación de la Difusión (OJD) com l’Estudio General de Medios (EGM) han estat els encarregats d’oferir les dades de controls d’audiències de programes de ràdio i televisió i de difusió de premsa escrita a tot l’Estat espanyol i tendeixen a ignorar els mitjans de caràcter local i comarcal que tenen un pes específic important en l’àmbit dels Països Catalans. Aquests sistemes de mesura tampoc no tenen en compte l’existència de realitats culturals i lingüístiques diverses dins del conjunt de l’Estat. Això fa, per exemple, que els controls de l’EGM pel que fa a l’audiència de TV3, Canal 33 i les emissores de Catalunya Ràdio, no tinguin en compte l’audiència de la programació d’aquestes emissores a les Illes Balears, al País Valencià ni, per descomptat, a la Catalunya del Nord, la Franja de Ponent o Andorra.

El nou baròmetre comporta un projecte molt ambiciós. La mostra escollida s’apropa a les 40 000 enquestes anuals. D’altra banda, es farà un panell que permetrà fer una anàlisi de l’evolució de les pautes de consum cultural i mediàtic. Aquest baròmetre neix com una eina bàsica al servei de les empreses de comunicació i de producció cultural que actuen a l’àrea lingüística del català amb l’objectiu —amb paraules del Dr. Salvador Cardús— «de fer emergir a la superfície la realitat d’un espai català de comunicació i cultura de forma més clara i nítida que no pas la que fins ara es coneixia i, així, poder intervenir-hi, consolidar-la i transformar-la de la manera més eficient possible». Les dades obtingudes amb aquest sistema poden ser decisives perquè les empreses de comunicació i les centrals de compres puguin orientar les inversions publicitàries. No és cap secret que el sector publicitari té una gran transcendència econòmica i ha esdevingut, alhora, la via de finançament més important per a les empreses mediàtiques.

Els principals actors de l’espai català de comunicació

Difusió d’exemplars de premsa diària per grups editorials i mitjans de comunicació propis de cada grup. 2003.

A Catalunya s’ha creat un nucli d’actors centrals molt reduït entorn dels quals gira tota l’activitat comunicativa. En aquest sentit, destaca el paper exercit per la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió en la creació d’una cultura popular mediàtica catalana i la generació d’uns referents culturals comuns. La ràdio i la televisió públiques han assumit a Catalunya un rol central en les estratègies de normalització de la llengua i la cultura autòctones. La Generalitat ha creat un important nucli de mitjans de televisió i de ràdio públics, amb uns resultats força satisfactoris pel que fa a l’elaboració de continguts de qualitat i a la fidelització d’una audiència àmplia que s’apropa al 30% en el cas de la ràdio i al 25% en el de la televisió.

En l’esfera de l’empresa privada, cal dir que els grans grups de comunicació d’origen català provenen del món de la premsa (Godó, Zeta, Prensa Ibérica) o del món editorial (Planeta, RBA, Océano). L’únic grup important que prové del món audiovisual és el grup Mediapro que va ser fundat el 1994 per Jaume Roures. Es tracta d’un holding de productors que tenen un paper important en la creació de continguts audiovisuals i la gestió de drets esportius i cinematogràfics. Justament l’any 2007 han fet la primera incursió en el món de la premsa amb el llançament del nou diari «El Público» per a tot l’Estat.

D’altra banda, el sector de l’edició, d’importància cabdal en el context de les indústries culturals a Catalunya, es troba en procés de transformació a causa de la introducció de nous sistemes d’edició electrònica, l’aparició de grans grups multimèdia, etc. Madrid ha guanyat importància, però Barcelona continua essent la capital mundial del llibre en català i, en certa mesura, en castellà. La força de Barcelona i el fet que bona part de les editorials llatinoamericanes estiguin en mans de famílies d’origen català explica, en part, la situació privilegiada del sector editorial i ajuda a comprendre, juntament amb el possible atractiu de la literatura catalana, l’èxit de la presència de la cultura catalana a la Fira Internacional de Guadalajara (Mèxic) el 2004 i la participació de la cultura catalana com a convidada d’honor a la Fira de Frankfurt del 2007.

El Grup Godó va ser el primer holding de comunicació d’Espanya. El seu origen està lligat al diari «La Vanguardia», fundat el 1881, i a «El Mundo Deportivo», aparegut l’any 1906, dos dels periòdics més antics d’Espanya. El holding, creat el 1998, va sorgir per obtenir un major control en el mercat audiovisual, la qual cosa l’ha dut a articular negocis en el món de la ràdio (RAC 1), la televisió (8TV) i les noves tecnologies. L’any 2004 va adquirir el 40% del diari «Avui», juntament amb el Grupo Planeta i l’Institut Català de Finances.

El Grupo Zeta, fundat per Antonio Asensio Pizarro el 1976, és un altre dels importants en el món de la comunicació a Catalunya. La fortalesa del grup es troba en una de les àrees tradicionals de la comunicació, com és la premsa, i més concretament, en el sector de les revistes i els diaris. Destaquen, en aquest sentit, la consolidació de projectes com «El Periódico de Catalunya» (nascut el 1978), «Sport» i «Interviu». No obstant això, el grup també s’ha llançat a la conquesta del mercat audiovisual amb un èxit divers.

Planeta, un dels grups editorials més importants i que té una gran projecció arreu del món, sobretot als països de parla hispana, té els seus orígens en una empresa familiar que va iniciar el seu negoci en el sector editorial. En els darrers anys, el Grupo Planeta ha orientat una part de la seva activitat envers els mitjans audiovisuals i en l’elaboració de continguts. El resultat, fins ara, ha estat una aposta clara pels mitjans digitals, amb el benentès que compta amb una gran capacitat de producció de continguts que es poden elaborar pensant en diferents suports.

Difusió de la premsa diària per tipus d’informació. 2001-2005.

Moltes de les empreses de comunicació i de les indústries culturals ubicades als Països Catalans tenen, malgrat el seu arrelament al país, unes dimensions força reduïdes i una capacitat tecnològica i professional limitada. En el context d’un món globalitzat es constata la feblesa de moltes empreses de comunicació dels Països Catalans per competir en un mercat cada vegada més obert i competitiu. Les empreses que elaboren productes en llengua catalana ho tenen fàcil per a adaptar-se als mercats locals, però difícil per a competir en igualtat de condicions amb les empreses que editen en castellà o en anglès i que, per tant, tenen un mercat potencial molt més ampli i disposen de millors infraestructures tecnològiques i més recursos financers. Per això destaquen, en els darrers anys, les iniciatives que tendeixen a crear grups de comunicació mínimament potents sobretot en l’àmbit local i comarcal. Es pot fer esment, per exemple, de la Coordinadora de Mitjans SA (COMIT), que aplega mitjans com ara «Segre», «Regió 7» o «Diari d’Andorra» i que ha potenciat les següents publicacions: «El 9 Esportiu» (diari), «Presència» (setmanari) i «Dossier Econòmic» (setmanari). Les polítiques públiques s’han orientat a crear les condicions per tal que aquestes empreses puguin cooperar entre si i així aprofitar millor la creativitat i el talent dels seus professionals.

La crisi de la premsa tradicional

Des de la Transició política, la premsa s’ha desenvolupat molt i ha arribat al nivell dels països avançats. No obstant això, persisteixen enormes desequilibris territorials. Al principi de la dècada dels noranta es va produir un lleuger increment en la difusió de la premsa diària de pagament, però en els primers anys de la dècada del 2000 es va iniciar un clar retrocés. Si s’observen les dades de difusió globals a Catalunya, entre els anys 1997 i 2005, la premsa diària ha deixat de vendre 54 502 exemplars diaris (un 7% de la difusió global). Aquesta davallada només s’ha vist frenada conjunturalment pels grans esdeveniments polítics —eleccions, guerres, atemptats—, per les promocions i per un vast ventall de vendes especials.

A Catalunya hi ha una concentració de publicacions més gran que al conjunt del territori espanyol. Durant el franquisme, el Grup Godó havia acaparat gairebé la meitat del mercat català de la premsa diària (la majoria de mitjans de comunicació d’aquella època van desaparèixer). En la dècada dels noranta es va donar una situació de quasi duopoli: el Grup Godó controlava un 35% del mercat (amb «La Vanguardia» i «El Mundo Deportivo») i el Grupo Zeta un altre 35% (amb «El Periódico de Catalunya» i «Sport»). Cal esmentar la forta competència entre «La Vanguardia» («el més venut») i «El Periódico» («el més llegit») que es fa palesa especialment en les edicions dominicals. La resta està a càrrec d’altres diaris catalans de Barcelona i comarques i de les edicions catalanes dels grans diaris madrilenys («El País», «El Mundo», «ABC» i «La Razón»). Val a dir que els diaris de Madrid, d’àmplia difusió arreu de l’Estat, van incrementar la seva presència a Catalunya, el País València i les Illes Balears.

Cal destacar la doble edició bilingüe d’«El Periódico de Catalunya» i del diari «Segre» que es van iniciar l’any 1997 i que s’han consolidat plenament en aquest període. Ambdues experiències, pioneres en el món, han estat possibles gràcies a l’aplicació d’un sofisticat sistema informàtic de traducció automàtica. També cal fer esment de la significació del diari «Avui», que durant molt temps va ser el diari de referència en català. També cal remarcar la importància que ha assolit la premsa local en català en algunes comarques i l’expansió del diari «El Punt» que ha entrat a l’àrea del Barcelonès i ha consolidat la seva posició, superant el diari «Avui» en difusió. Això demostra que des d’un àmbit comarcal és possible crear un diari general que arribi a tot el territori català.

Malgrat que els mitjans de premsa més importants són catalans, a Catalunya només un 20% de la premsa diària de quiosc es publica en llengua catalana. No es pot dir que existeixi una premsa catalana i en català que pugui competir amb la que s’expressa en llengua castellana. A la resta dels Països Catalans, la situació és molt pitjor. Hi ha, però, algunes excepcions, com per exemple «El Diari de Balears», creat pel Grup Serra el 1997, l’únic diari d’informació general íntegrament en català a les Illes, i que té una difusió de prop de 8 000 exemplars. D’altra banda, cal esmentar «El Diari d’Andorra» i el «El Periòdic d’Andorra», que també han vist la llum durant aquesta etapa.

La irrupció de la premsa digital i la premsa gratuïta

Distribució de premsa diària gratuïta editada a Catalunya. 2005-2006.

El naixement de nous mitjans de comunicació —com la premsa digital— i la irrupció amb força de la premsa gratuïta han comportat noves possibilitats d’accés a la notícia per als lectors i han significat un desafiament per a la premsa convencional.

L’eclosió del fenomen d’Internet ha marcat un abans i un després per a les empreses de comunicació. Internet no tan sols ha significat el naixement d’un nou mitjà de comunicació, sinó que ha permès canvis importants en la concepció i en les formes d’edició de la premsa convencional. Ha modificat les formes de treball en el si dels mitjans de comunicació i ha esdevingut un sistema de fonts cada vegada més important. D’altra banda, aquesta xarxa s’ha convertit en un nou canal de difusió que ha permès el naixement de mitjans electrònics inicialment inspirats en el format de la premsa impresa, però que han evolucionat d’acord amb les possibilitats i els condicionants que marca el nou format.

Dins el panorama de la premsa digital en l’àmbit dels Països Catalans, cal destacar el paper de «VilaWeb», fet íntegrament en català, que ha estat el pioner a Espanya i Europa dels anomenats periòdics electrònics autònoms, és a dir, que només són presents a la Xarxa.

L’estancament de la premsa convencional catalana, fins i tot de la premsa comarcal, que va viure també un notable increment en el període anterior, no pot sorprendre, ja que també algunes de les principals capçaleres europees han patit en els darrers anys un sensible retrocés. Aquesta davallada en la difusió es deu a un canvi estructural del sistema comunicatiu. En primer lloc, s’atribueix a una certa saturació informativa provocada per les cadenes que emeten informació de manera continuada les vint-i-quatre hores del dia. En segon lloc, a un profund canvi d’hàbits, sobretot per part de les noves generacions, que poden consultar la premsa digital o acostumen a llegir informació directament en pantalla.

La premsa gratuïta, sovint de caràcter setmanal o quinzenal, ha tingut i conserva una presència important en moltes poblacions i comarques de Catalunya. La gran novetat, però, ha estat la irrupció, a partir de l’any 2000, d’una nova premsa diària gratuïta de caràcter metropolità, molt difosa a les grans ciutats dels Països Catalans i les seves àrees metropolitanes. Els estudis sobre els usos de la premsa indiquen un notable increment de lectura d’aquesta premsa gratuïta, tot i que les últimes estimacions assenyalen que ja s’ha tocat sostre.

La normalització cultural i lingüística a la ràdio

Cal destacar la importància que la xarxa radiofònica té a Catalunya, ja que és un mitjà amb un gran arrelament i una gran presència arreu del país. És l’àmbit en què el català té una presència més sòlida, el que està més «normalitzat». En català hi ha una oferta molt àmplia i, sobretot, una bona resposta per part del públic. Es tracta d’un fet molt rellevant, atès que, tant al País Valencià com a les Illes Balears, les cinc emissores més escoltades l’any 2005 eren, en estricte ordre d’importància, la Cadena Ser, la COPE, Onda Cero, Radio Nacional 1 i Punto Radio, totes emissores de l’àmbit espanyol.

El sistema radiofònic espanyol és molt complex i està dominat bàsicament per dues cadenes, la Cadena SER (Grupo Prisa) i la Cadena COPE (Conferència Episcopal Espanyola, diòcesis i alguns ordes religiosos, amb la col·laboració de l’ONCE), que controlen, directament o indirectament, la major part d’emissores de l’Estat. Tant en el camp públic com en el privat, la concentració radiofònica espanyola és força accentuada, la qual cosa implica la dependència de moltes emissores dels Països Catalans respecte de les cadenes amb seu central a Madrid. Destaca, òbviament, Radio Nacional de España, que compta amb diverses emissores, algunes de les quals —com Ràdio 4, pionera de la ràdio pública en català— tenen una programació específica en català.

Entre les cadenes generalistes, Catalunya Ràdio ha mantingut, en aquesta dècada, una clara posició de lideratge amb una audiència diària el 2006 de 584 000 oients, que s’apropa al 30% de l’audiència total de ràdio convencional. Cal afegir les altres emissores de FM de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, que són Catalunya Informació, Catalunya Música i iCat fm (la nova marca de Catalunya Cultura). Segons diverses enquestes, Catalunya Ràdio és la cadena de referència al país, la més escoltada i preferida. Només la SER hi rivalitza, i la supera en la programació d’esports. La cadena SER ha mantingut la segona posició amb 485 000 oients diaris, i té emissores a les ciutats de Barcelona (la pionera Ràdio Barcelona), Girona, Lleida, Manresa, Reus i Terrassa, la major part de les quals tenen presència a Internet amb ràdio a la carta.

En aquest període sorprèn l’espectacular creixement i consolidació del canal RAC 1, del Grup Godó, que l’any 2006 va aconseguir una audiència mitjana de 286 000 oients, per darrere de Catalunya Ràdio i la Cadena SER. Aquesta ràdio privada ha aconseguit un extraordinari seguiment gràcies al fitxatge de professionals estrella procedents de Catalunya Ràdio. La resta de cadenes espanyoles tenen una presència força menor entre la població catalana. Finalment, cal assenyalar la gran davallada de Com-Ràdio, creada el 1995 per la Diputació de Barcelona, que el 2006 mantenia només 42 000 oients.

Els reptes de la televisió a l’era digital

La consolidació, el 1989, de les televisions privades (Tele 5 i Antena 3) i la concessió el 2005 de dos nous canals estatals de caràcter generalista (La Sexta i Cuatro) han comportat un increment notable de l’oferta televisiva privada i del nombre d’hores d’emissió en llengua castellana.

L’expansió actual de l’oferta televisiva amb la irrupció de la televisió de pagament i la fragmentació de l’audiència fan presagiar una nova era —l’era digital— caracteritzada per una dura competència entre les diverses cadenes i per la dispersió del públic. Certs experts auguren, fins i tot, la desaparició de la televisió generalista. Això afectarà, sens dubte, el futur de la televisió als Països Catalans.

El camp de la televisió de pagament és un camp emergent que comporta un increment extraordinari de l’oferta televisiva. En aquest sentit, cal destacar l’existència de diverses propostes de televisió digital de pagament adreçades al mercat espanyol que fan servir una tecnologia específica (TDT, Satèl·lit, Cable, Internet, etc.). Es poden destacar, entre d’altres, l’oferta d’Imagenio que promou l’empresa Telefónica; el Canal Digital + del Grupo Prisa, que fa servir el satèl·lit, i l’oferta d’ONO, que inclou un paquet de programes de televisió per cable. Al setembre del 2006 el nombre d’abonats a la plataforma de televisió digital per satèl·lit a Espanya ja arribava als 2 044 000, dels quals hi havia 407 479 a Catalunya.

En aquest context és important assenyalar l’existència de nous formats que suposen un clar desafiament televisiu, entre els quals el més destacat són els programes de telerealitat (Reality show). Aquests van tenir un gran impacte arreu del món i d’una manera especial a Espanya, on es van iniciar l’any 2000 amb Gran Hermano (Tele 5) i van continuar l’any 2001 amb Operación Triunfo (TVE). La televisió de Catalunya ha fet algunes propostes menys arriscades i molt menys exitoses com El Talp, Sis a traïció i, més recentment, La masia de 1907.

La irrupció d’aquest nou gènere ha provocat una autèntica revolució en les maneres de fer televisió i també en les formes de recepció televisiva. Segons el Dr. Albert Sáez i Casas, l’èxit d’aquest tipus de programes posa de manifest el paper central que ha assolit la televisió en la creació d’una nova cultura popular mediàtica: «La televisió és la principal fàbrica de relats de la cultura popular de l’època contemporània.» La televisió es refereix cada cop menys a la realitat extratelevisiva i crea una realitat pròpia: és un espectacle que, com la novel·la, té la versemblança com a principal valor narratiu.

El model de la Televisió de Catalunya

Els estudis fets pel Consell de l’Audiovisual de Catalunya avalen la percepció que TV3 i, en general, els canals de ràdio i televisió de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV) gaudeixen d’un alt grau de reconeixement per part de la ciutadania. D’altra banda, amb la consolidació de la xarxa pública de mitjans de comunicació social, s’ha creat l’hàbit de gaudir dels productes audiovisuals en català a l’àmbit de la llar. Es tracta d’una fita important assolida tenint en compte que a l’Estat espanyol hi ha un mercat radiofònic i televisiu molt competitiu.

El model de Televisió de Catalunya (TVC) respon al clàssic sistema dual de la televisió pública: un primer canal generalista (TV3), amb una programació predominantment popular i el gruix de programes informatius, i un segon canal (Canal 33), creat el 1989, amb un perfil més especialitzat, dirigit a satisfer els gustos minoritaris i adreçat a un públic més jove, amb un clar predomini de programes culturals, musicals i esportius. Dins del Canal 33 hi ha la programació infantil del K3 i el Club Super3. La implantació de TV3 ha estat força reeixida gràcies a la seva innovadora i ambiciosa estratègia de programació, basada en la informació de proximitat (els Telenotícies són líders d’audiència a Catalunya), en la creació de programes de ficció, espacialment a partir del 1994, i en les retransmissions esportives en directe, sobretot dels partits del Barça i la Fórmula 1 a partir del 2004.

Cal remarcar, també, el paper que la televisió autonòmica catalana ha tingut en la dinamització de la producció audiovisual independent. En externalitzar bona part de la seva programació, ha esdevingut la principal productora del país i el motor imprescindible del sector audiovisual. És important fer notar la repercussió que han tingut les diferents telenovel·les de producció pròpia, que van iniciar-se l’any 1994 amb Poble Nou, que va assolir un notable seguiment amb una audiència mitjana diària de 743 000 espectadors. Aquest èxit va continuar posteriorment amb altres sèries com Nissaga de poder (iniciada el 1996) i El cor de la ciutat (començada el 2000). També val la pena esmentar que durant aquest període de la factoria de TVC han sorgit programes novedosos de força qualitat, alguns amb una resposta molt favorable per part del públic, com ara El Cangur, Vides Privades, Polònia, etc. La llista seria inacabable.

L’èxit de públic que ha tingut la producció de serials de televisió contrasta amb les dificultats d’acostar el públic a les sales de cinema per veure cinema català. També es constata un cert fracàs de la política de doblatge, que no ha impedit que el cinema en català tingui una presència gairebé testimonial a les cartelleres. El cinema català no acaba de connectar amb el seu públic, cosa que sorprèn pel reconeixement internacional aconseguit per alguns cineastes catalans, com Ventura Pons o Isabel Coixet. Destaca, en aquest període, la nominació als Oscar del 2004 del documental Balseros, realitzat per Carles Bosch i Josep Maria Domènech i produït per Televisió de Catalunya.

Davant de l’increment de la competència televisiva, la CCRTV està preparant a consciència el terreny per a quan es produeixi l’aturada analògica prevista per al 2010. En aquesta línia, el 2003 es van inaugurar el Canal 3/24, que emet informació contínua les vint-i-quatre hores del dia, i el Canal 300, que des del 2003 ofereix sèries i pel·lícules. Destaca també la nova oferta de la CCRTV amb un canal multiplex que inclou el senyal de TV3, K3, Canal 300, 3/24 i Canal 33. D’altra banda, cal assenyalar la creació del canal TVC Internacional, que va néixer amb la finalitat de fer arribar les emissions de Televisió de Catalunya als catalans d’arreu del món, exemple seguit també per la Televisió Valenciana. Gràcies a la tecnologia digital dels satèl·lits de comunicacions, les televisions catalana i valenciana arriben molt més enllà de l’espai lingüístic català i abasten tot l’Estat espanyol, la resta d’Europa i Amèrica.

El 2002, TVC va tocar sostre i va liderar el rànquing d’audiències televisives a Catalunya amb una quota de pantalla conjunta dels dos canals (TV3 i Canal 33) del 28,4%. Els anys posteriors va perdre el lideratge i l’audiència conjunta d’ambdós canals el 2006 era del 22,7%. La davallada d’audiència es deu, en part, a la dura competència televisiva que comporta l’existència de les televisions generalistes de l’Estat i, cada vegada més, pels canals de televisió de pagament, que el 2007 representaven més d’un 10% del consum televisiu. Ara bé, també hi ha raons socioculturals profundes: les preferències de bona part de la ciutadania de Catalunya, originària d’altres regions o països, que no s’identifica especialment amb el que representa aquesta cadena de televisió.

La pèrdua del lideratge de TV3 pot suposar un contratemps, atès que amb aquestes limitacions difícilment podrà acomplir satisfactòriament amb un dels seus objectius: la normalització cultural i lingüística del país. La pèrdua de lideratge només es podria compensar, en part, amb la irrupció de noves cadenes de televisió (públiques o privades) amb una oferta atractiva i en català, capaces de competir amb l’oferta que hi ha de televisió general. En aquest sentit, cal fer un seguiment al canal 8TV, pertanyent al Grup Godó, que va néixer com una televisió local (City TV) i que ha estès progressivament la seva presència a tot el territori català. El seu projecte expansiu la va portar en primera instància a l’àrea metropolitana i posteriorment a les diferents poblacions de la província de Barcelona. Des de l’1 de maig del 2004, 8TV es pot veure també a Tarragona, Lleida, Girona i Andorra, amb una cobertura potencial de més de cinc milions d’espectadors. La programació es basa en serials, programes de tertúlia i premsa rosa i films antics doblats al castellà.

Canal 9, la televisió autonòmica del País Valencià, d’alguna manera ha seguit els passos de la CCRTV. Tanmateix, a diferència de les cadenes catalanes, és bilingüe, la qual cosa és un reflex de la complexa —i sovint conflictiva— realitat lingüística del País Valencià. Canal 9 va començar a emetre el 1989, va fer-se un espai propi important i aconseguí una audiència aproximada del 18%. La cadena valenciana també es pot sintonitzar a gran part de les Illes Balears i al sud del Principat. L’audiència que tenia la Televisió de Catalunya al País Valencià va baixar força des de l’entrada en funcionament de la televisió valenciana, i només en ocasions excepcionals alguns programes superaven el 2% de quota de pantalla. El 1997 es va posar en funcionament un segon canal, Punt 2, que emet íntegrament en català i que té una audiència molt discreta.

Les Illes Balears mereixen una consideració especial, atès que fins el 2005 no han començat a gaudir, encara que molt tímidament, d’un servei de radiotelevisió autonòmica. El 2004 el Parlament Balear va crear l’Ens Públic de Radiotelevisió de les Illes Balears (EPRTVIB), entitat pública que gestiona les societats de Ràdio i Televisió de les Illes, formada pel canal IB3 Televisió i l’emissora IB3 Ràdio. IB3 no va començar a emetre de manera regular fins al setembre de 2005, i és massa aviat per a fer-ne un balanç. D’altra banda, el canvi de govern del 2007 a les Balears, per la pèrdua de la majoria absoluta del PP, planteja molts dubtes sobre la continuïtat d’aquest model.

Les xarxes de televisions locals

El món de la televisió local ha estat caracteritzat, en la major part de comarques catalanes, per una programació autòctona, en català i independent dels grans grups econòmics. Malgrat mantenir una audiència força reduïda (no superior al 5%) té un gran potencial i, per descomptat, un paper destacat a l’hora de garantir la presència de la llengua i la cultura catalanes en l’espai públic.

En la dècada 1997-2007 ha destacat l’eclosió de les televisions locals, un fenomen que, tot i el seu caràcter relativament incipient, al principi del 2006 sumava prop de 123 televisions locals que podien emetre de manera legal. D’aquestes, 67 eren privades, 54 municipals i 2 mixtes. La xarxa de televisions locals s’apropa a la seixantena al País Valencià.

Un dels problemes que han patit les empreses de televisió local (privades o municipals) és la incertesa provocada per la manca de regulació jurídica. L’arribada de la TDT ha permès regular millor la seva activitat i aclarir el marc jurídic, però també ha posat en perill la continuïtat d’alguns projectes que tenen dificultats per a fer front als reptes tecnològics i professionals que es plategen.

El 2006 es van publicar les adjudicacions que el CAC va atorgar a les televisions locals privades. A Catalunya, la major part d’empreses històriques de televisió local arrelades al territori han obtingut llicència. Per garantir la continuïtat del seu projecte durant el salt digital, algunes d’aquestes televisions s’han unit al voltant del grup Canal Català, que d’aquesta manera ha obtingut les llicències de les setze demarcacions que havia demanat. Tanmateix, la concessió de llicències ha permès l’entrada, a l’àrea metropolitana de Barcelona, d’alguns grups de comunicació d’àmbit espanyol com UrbeTV, Localia Televisió (Prisa), Planeta i TeleTaxi, que constitueixen un dels mercats més importants de l’Estat.

Al País València, amb el Partit Popular (PP) a la Generalitat, tant les adjudicacions de proximitat com les autonòmiques han recaigut gairebé totes en grups de comunicació afins a la ideologia del PP (la COPE, Vocento, El Mundo i Libertad Digital). A les Illes Balears, també governades pels populars fins el 2007, tan sols alguna de les televisions locals històriques que emetien en català ha obtingut llicència. Tanmateix, algunes televisions de l’illa de Mallorca podran subsistir a l’aixopluc del canal que s’ha reservat per al Consell Insular de Mallorca, ja que la Llei de la TDT permet al Consell de Mallorca crear una televisió de caràcter públic i local. Amb aquest objectiu, al final del 2005, dotze televisions locals mallorquines van cedir els seus drets d’emissió al Consell Insular. A més, Ràdio i Televisió de Mallorca, SA era concessionària de dos canals per a emetre amb tecnologia digital terrestre.

Finalment, en l’àmbit balear cal destacar Telenova-canal 37 (Grup Serra), canal privat de televisió de la ciutat de Palma que començà a emetre en català el novembre del 1996 i que cobreix tota l’illa de Mallorca. Aquest projecte de televisió local tenia l’objectiu d’omplir un buit per la manca d’oferta audiovisual arrelada i vinculada a les Balears. El març del 2002 aquest projecte es va transformar en M7-Televisió de Mallorca.

Cloenda

A tall de conclusió, es pot dir que en el període 1997-2007 s’ha produït un canvi substancial del panorama cultural i comunicatiu als Països Catalans. L’oferta dels mitjans de comunicació convencionals i no convencionals s’ha multiplicat i diversificat sensiblement, amb un notable increment dels mitjans de premsa —a causa del naixement de la premsa digital i una nova premsa gratuïta—, un increment discret de l’oferta radiofònica, la multiplicació de canals de televisió i el boom d’Internet. Aquesta ampliació de l’oferta no ha comportat un augment de la demanda, que, malgrat el creixement de la població, sembla que ha arribat a un cert punt de saturació. No obstant això, s’observa una lenta però inexorable davallada de les formes convencionals de consum mediàtic, amb una sensible reducció de lectors de premsa convencional, d’oients de ràdio i, fins i tot, de televidents. Malgrat la saturació del mercat comunicatiu, a partir del 2003, es constata una recuperació de la inversió publicitària en els mitjans convencionals. El sistema comunicatiu espanyol s’ha vist beneficiat favorablement per la fase de creixement econòmic viscut en aquesta dècada.

En un moment històric de transformació del panorama audiovisual, es pot dir que el sistema comunicatiu català, molt influït pels sistemes espanyols i internacionals, manté un paper clau dins la conformació de la identitat cultural catalana i, per descomptat, en el procés de normalització lingüística.

És difícil fer un pronòstic de futur a causa de la previsió d’apagada analògica per al gener del 2010. El panorama és incert i els diferents actors estan prenent posicions i mesurant les seves forces pensant en el nou escenari que s’està perfilant. L’aplicació del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura també pot ser un revulsiu per a la construcció d’un espai català de cultura.