L’associacionisme

El corporativisme local: gremis i confraries

Les confraries han anat adaptant-se a l’evolució dels oficis que agrupaven. A la fotografia, moll de pesca de la Confraria de Sant Elm d’Arenys de Mar.

Fototeca.com – M. Catalán

Durant l’antic règim van aparèixer formes associatives destinades a protegir els interessos comuns de diferents grups de ciutadans o camperols. Els artesans es van organitzar a l’entorn dels gremis o confraries, que actuaven com a xarxa laboral de relació i informació, preservaven el saber dels diferents oficis i sovint feien de primitives mutualitats que donaven suport als seus membres en cas de malaltia o penúria. Diversos gremis es posaven sota l’advocació dels sants patrons de l’ofici que representaven i sovint se’ls coneixia pel nom dels patrons: els elois, els esteves o els julians.

Els artesans tenien l’obligació de pertànyer als respectius gremis, i la seva adscripció era considerada un privilegi. Els gremis van subsistir des del segle XI –amb un augment considerable al segle XIII–, fins al final del XIX i foren una representació més de la societat estamentària. Van assolir una gran importància a les ciutats, i a Catalunya les primeres corporacions van néixer al segle XI sota la protecció de l’Església i s’anomenaren significativament germandat, fraternitat, almoina o confraria. A Barcelona van provocar la tensió entre els grups municipals de la Busca i la Biga, i també en altres ciutats importants de Catalunya com Palma i València. Superades aquestes crisis, als segles XVI i XVII els gremis estaven molt arrelats, encara que la seva força política començava a flaquejar a causa dels canvis en l’estructura social, cosa que aviat els féu naufragar.

Les confraries van actuar com a organismes de beneficència per als seus associats. Algunes vegades els confrares eren persones devotes que no pertanyien a l’ofici del gremi, i d’altres, els agremiats no eren membres actius de les confraries, tot i que estaven obligats a cotitzar com a almoiners. Els seus membres no vivien en comunitat, però estaven sota l’advocació d’un patró, havien d’acatar una sèrie de normes establertes i també adoptaven vestits especials o distintius. Tenien com a objectiu prioritari la beneficència i la caritat per incrementar el culte ciutadà al seu sant patró. Van fer la seva aparició a Catalunya al segle XIII, en el temps de més incidència dels gremis.

Al segle XVIII, poc abans de la seva decadència a conseqüència de les idees dels lliurepensadors i de la Il·lustració, prengueren el nom de congregacions, com la barcelonina de l’Esperança, del 1740. Juntament amb els oficis artesans urbans, s’hi van aplegar també els pescadors i mariners en ciutats amb port de mar, sota l’advocació de sant Pere i sant Elm, i també els conreadors de petits horts fora ciutat, sota sant Isidre, sant Roc o sant Antoni.

Entitats cíviques, culturals i recreatives: dels ateneus a les associacions de veïns

L’associacionisme obrer es va articular a l’entorn de partits i sindicats, però també d’entitats de caràcter cultural i esportiu establertes als barris de les ciutats industrials. Aquest associacionisme obrer, encara poc estudiat, va estructurar bona part de la formació autodidàctica de la classe treballadora catalana en el seu camí cap al coneixement i la seva revaloració.

Cal destacar l’alt grau d’analfabetisme obrer, que autors com Pere Solà han explicat a bastament en les seves obres. Els nens i nenes vinguts del medi rural a les ciutats industrials poc podien dedicar-se a anar a escola, en barris mal organitzats i mancats de les mínimes infraestructures necessàries. Els pares d’aquesta canalla estaven en la mateixa situació, i és per això que foren força apreciades les iniciatives culturals sorgides de la mateixa classe treballadora, com ara les escoles proposades pels radicals o les dels anarquistes, anomenades escoles racionalistes.

Dins d’aquesta línia, i esquivant sovint la legalitat, ja que aviat les escoles foren clausurades en èpoques de turbulències socials, van sorgir els locals llogats per grups de veïns o ciutadans, on als vespres es feien classes d’alfabetització o xerrades populars de divulgació de temes socials i culturals. Quasi sempre aixoplugats per formacions polítiques d’esquerra, aquests locals van prendre els noms d’Ateneus o Casas del Pueblo abans del 1939, en què foren clausurats i posats fora de la llei. La seva trajectòria, en els pocs anys en què van estar oberts i en ple funcionament, va impactar les vides d’aquells que en van ser associats i membres actius, ja que van formar part del ric teixit associatiu de Catalunya.

El pedagog Pau Vila va començar de mestre a l’Ateneu Obrer de Badalona. Va descriure la duresa de les seves primeres experiències: “El meu atreviment em féu educador, puix que em posà, millor dit, em subjectà, als problemes vius de l’educació i de l’ensenyament que resolguí a través d’experiències doloroses per a mi. A les nits, a soles, bo i preparant les lliçons de l’endemà, a voltes plorava; jo què sabia! Però lliure de subjeccions escolàstiques o llibresques, tenint per mestre el noi, vàreig formar-me un criteri propi i es va desvetllar en mi una inquietud estimulant i un sentit de responsabilitat de la meva acció educadora. A l’ensems sentia la manca d’una ferma cultura i bregava per aconseguir-la.”

En contraposició, al costat de les diversions de la classe burgesa, del Liceu, dels teatres i els salons de música i dels restaurants, van sorgir espais on aquestes activitats de lleure també es van popularitzar, i els obrers i la petita burgesia van poder-ne gaudir. Així, es van crear grups corals, com els de Clavé, els teatres d’aficionats que representaven obres socials, els grups excursionistes propers al darwinisme científic, o les celebracions dominicals de grups de treballadors que sortien a la muntanya a cercar espais propis, i els ateneus obrers.

Els Quatre Gats, cerveseria i cabaret inaugurat a Barcelona el 1897, esdevingué el punt de síntesi de diversos corrents artístics.

Fototeca.com – M. Catalán

Dins d’aquests ateneus i centres obrers es divulgaren aviat les peces de teatre popular escrites per autors provinents dels sectors obrers. El teatre, més estimulant que els mítings, va impregnar bona part de la societat civil catalana en pobles, viles i barriades obreres. El teatre proletari féu irrupció en aquests anys a Barcelona com a substitut del de la burgesia i dels teatrins d’ombres xineses, titelles i sainets. Aquest tipus de teatre tan popular ha quedat ara en l’oblit, ja que s’han perdut la majoria dels seus textos o declamacions, que tenien un caràcter força picant i escatològic. Els folkloristes només van recollir-ne la part menys obscena, que precisament estava adreçada als nens o al públic familiar, però no aquella altra molt més popular i que enllaça amb tota la tradició italiana i centreeuropea del teatre de titelles. L’únic testimoni bastant tardà d’aquest tipus de diversió popular va arribar a través dels Quatre Gats, cafè regit per Pere Romeu, que agrupava tots els bohemis i lletraferits de la seva època.

Representació de Terra Baixa, d’Àngel Guimerà.

Fototeca.com

Xavier Fàbregas explicà prou bé la importància del teatre en la societat catalana romàntica. La seva continuació en l’àmbit popular vingué de les representacions dels nombrosos grups de teatre aficionat que sorgiren arreu de Catalunya. El tipògraf i escriptor Felip Cortiella (1871-1937), del grup de teatre llibertari Avenir, va impulsar les seves representacions dins dels mitjans obrers des del 1906. De ben jove, Cortiella va recórrer ateneus, centres obrers i els teatres populars de les barriades de la ciutat, on representà els seus autors favorits: Ibsen i Pompeu Gener. La vocació didàctica del teatre popular arrelava en els espais alliberats de la classe treballadora. Cortiella aviat publicà les seves pròpies obres: Anarquines, Els Artistes de la vida, La brava joventut o El goig de viure. Fundà grups culturals amb els seus companys: Mella, Josep Prat, Pere Ferrer i d’altres. Tots es trobaven a l’Ateneu Enciclopèdic Popular, on assistien a conferències i actes culturals. En l’àmbit obrer foren famoses les obres de Casona, Dicenta, i el conegut clam de Guimerà a Terra Baixa. Els teatres s’enfonsaven quan el Manelic exclamava: “He mort el llop!”, que el públic obrer identificava amb el burgès, el ric. També Els mals pastors d’Octave Mirbeau (1848-1917), tot un clàssic fins els anys trenta, que fou traduït per Cortiella al català. El grup Avenir va crear una editorial de teatre, un periòdic i una companyia permanent d’art dramàtic que pervisqué durant cinc anys i fou una alternativa estable d’art anarquista, que prengué per model altres grups que anaren creixent en ateneus i centres obrers de tot Catalunya. En van ser col·laboradors i actors: el mestre racionalista sabadellenc Albano Rosell, l’escriptor i periodista Leopoldo Bonafulla, Joan Sallent, i el poeta de Bujalaoz, Juan Usón, Juanonus, entre d’altres. Cortiella va escriure centenars de poemes, en un dels quals, dedicat a Montserrat, afirma:

“Ditxós el dia,
oh Montserrat!,
que l’anarquia
t’hagi llevat
monjos i frares
i el lladre Estat!”

Les societats esportives i excursionistes també van tenir aixopluc dins dels ateneus i centres obrers, si bé l’esport mai no es va entendre entre els llibertaris com a competició, sinó com a gaudi de la natura en companyia dels amics i veïns. Foren senyeres entitats com el Júpiter, del Poblenou, que agrupava un equip de futbol i una secció d’atletisme i excursionisme; el Torrasenc, de futbol, però també amb secció de boxa; les agrupacions de nedadors de la Barceloneta, la Mar Bella o els banys de Sant Sebastià. Durant els anys trenta, els centres excursionistes de barriada agruparen els veïns i veïnes, i organitzaven les sortides dels companys d’un mateix taller o fàbrica, les anades a les platges de la Barceloneta, a la Farola o al delta –encara net– del Llobregat. En totes aquestes excursions dominicals, a peu i amb sortides a les cinc del matí, o en els trens als voltants de la ciutat, es van anar introduint a poc a poc les bicicletes, autèntics vehicles proletaris.

Entre els ateneus obrers més coneguts, el més important fou el del carrer del Carme, l’Ateneu Enciclopèdic Popular, que aglutinà sectors culturals força heterogenis i aconseguí un gran ressò entre els treballadors il·lustrats de la ciutat. També destacaren l’Ateneu Naturista Eclèctic del Clot, el de Sants, l’Ateneu Racionalista de la Torrassa de l’Hospitalet, l’agrupació cultural Faros de les Corts, l’Ateneu de Santa Coloma, el centre esperantista Paco kaj Amo a Gràcia, l’Ateneu del Poblenou i molts d’altres que poblaren la geografia catalana, com el Centre de Lectura de Reus, l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, etc.

Tota aquesta xarxa social, amical, veïnal i de relació entre la classe treballadora va quedar trencada a partir de la desfeta del 1939, en què els centres obrers van quedar fora de la llei. A poc a poc es van anar reconstruint en la clandestinitat. Els dies festius, els veïns recorrien els llocs comuns de la seva joventut, recordaven el passat i conspiraven per a tornar a aixecar aquells espais de llibertat. Es reunien en solars, descampats o a les muntanyes de Collserola i Vallvidrera per a fer projectes associatius que els anys seixanta van començar a donar fruit. La vinguda d’una nova onada migratòria i l’especulació de la Barcelona del desarrollismo els van oferir l’oportunitat de tornar a cercar espais comuns on reunir-se, on demanar un camp de futbol, un mercat, escoles per als seus fills o zones d’esbarjo. Els veïns de les Roquetes van segrestar un autobús per demanar l’extensió de la xarxa de transport urbà. En altres llocs els veïns es plantaren demanant guarderies o el tancament de les indústries contaminants del barri. Les associacions de veïns estaven en marxa.

Breu història dels moviments alternatius

Els moviments alternatius, els antisistema com se’n diuen ara, van construir una societat en paral·lel, a un nivell microsocial. Segons afirmen els seus mateixos protagonistes, calia viure quotidianament tal com volien fer-ho en la societat futura; per això les seves iniciatives van comportar una pràctica apassionada del que suposaria per a molts viure la utopia. Una de les característiques de la majoria d’aquests grups tan actius era que funcionaven de manera acèfala o estaven poc jerarquitzats, i sovint posseïen una estructura grupal, federativa i autònoma.

Històricament engloben des d’un incipient moviment ecologista, que es va expressar sota les formes del naturisme, el vegetarianisme, les tendències neomaltusianes, etc., fins als intents de formar comunes lliures o dur a terme els plantejaments que ja es van construir en els primers dies del juliol del 1936 a l’entorn dels fenòmens de les col·lectivitzacions obreres de fàbriques i llocs de conreu, o dels transports urbans, la proliferació d’iniciatives com les dels sindicats de cartellistes, d’espectacles públics i un llarg etcètera que, si bé des d’un punt de vista històric comença a ser analitzat, no ho ha estat des del camp dels estudis de les relacions entre persones, l’imaginari col·lectiu o el seu abast semàntic, popular o iconogràfic.

Una de les formes que prendran els moviments populars alternatius en els seus inicis és el rebuig al maquinisme, no pel factor de progrés que representava, i que fou saludat amb alegria pels socialistes utòpics que pensaven que la maquinització podia suposar un ajut en les feines menys creatives, sinó perquè veien en la màquina l’element que condemnava nombrosos proletaris a l’atur. Es va percebre la màquina no com un invent que abaratia la producció, sinó com una intromissió en el món del treball, estructurat en aquell moment en gremis i al qual s’accedia després de l’aprenentatge i la mestria. Amb les màquines, que incorporaven al món del treball grans sectors de la població que provenien, no de l’artesanat, sinó de medis rurals, a més de les dones i els nens, es demostrava que l’experiència i l’habilitat eren poc valorades en el sistema de fàbrica. El rebuig i el sabotatge no es van fer esperar.

Alguns dels moviments urbans de rebuig al maquinisme prengueren el nom de ludisme, un acte dels quals fou la crema del Vapor d’en Bonaplata, episodi important dins de la història de Barcelona per la seva significació. El 22 de juliol de 1835, com a revenja d’una incruenta incursió carlina, es va produir una gran crema de convents a Reus. Tres dies més tard, el 25 de juliol, a la sortida d’una corrida de braus que es va veure interrompuda per la poca qualitat del bestiar, el públic es va amotinar i al vespre es va produir la primera gran crema de convents a Barcelona. A la nit hi hagué les primeres víctimes (trenta-dos religiosos) i la milícia urbana fou mobilitzada per reprimir la revolta urbana. Gairebé al mateix temps foren incendiats els monestirs de Poblet, Santes Creus i Ripoll.

El general Llaudet, que havia estat nomenat ministre de la guerra al final del 1934, sense deixar de ser capità general de Catalunya, va enviar el general Bassa per reprimir la revolta. El 5 d’agost els insurrectes donaren mort al general, assaltaren el palau de Capitania, lligaren el cadàver a unes mules i l’arrossegaren pels carrers cèntrics de la ciutat. Paral·lelament, van incendiar l’arxiu d’Hisenda i la delegació de la policia. A la nit es va cremar el vapor de Josep Bonaplata, després d’un enfrontament amb un destacament de la milícia urbana al capdavant del qual hi havia el fill d’en Bonaplata, que era capità. El general Pastor, governador militar de Barcelona, va reprimir cruelment els revoltats, i diversos obrers foren afusellats després de ser torturats brutalment, “per participar als disturbis”. La inculpació dels fets, segons els diaris de l’època, es va atribuir a “una multitud de marineros y gitanos, escoria vil de otras naciones y provincias”, segons el “Diario de Beneficencia”.

El 14 de juliol de 1854, arran del pronunciament de Vicálvaro, conegut com la “vicalvarada”, i del manifest de Manzanares, es va produir un aixecament a Barcelona. Però els obrers es declararen en vaga i van reconvertir l’aixecament en un moviment de revolta popular. Hi va haver manifestacions i piquets que tancaren les fàbriques. Els soldats abandonaren les casernes de Sant Pau i del Bonsuccés. La mateixa nit es van incendiar diverses fàbriques i es van destruir unes màquines anomenades selfactines (de Self-acting, és a dir, automàtiques), que havien substituït les antigues mule-jennies, i aquestes, les manuals anomenades berguedanes. L’endemà, la vaga fou general a Barcelona, Mataró, Manresa i altres ciutats industrials catalanes.

Tots aquests moviments de descontentament general van ser qualificats per alguns autors com a regressius o de revoltes preindustrials immadures o infantilistes, dins de la concepció marxista dels anys setanta del segle XX. Ara, noves perspectives permeten analitzar aquestes revoltes, sobretot a partir de l’obra d’E.P. Thomson i els nous historiadors britànics, i l’aportació de l’antropologia. Dins d’aquest apartat s’inscriu també tota la tradició de resistència al treball, encara poc estudiada a Catalunya. Als anys setanta es van reeditar algunes obres sobre ludisme o sobre moviments afins, com el popular El sabotatge, d’E. Puguet. També es popularitzà un opuscle de gran format, anònim, titulat Quién mató a Nedd Ludd.

En l’actualitat, un incipient moviment ludista de crítica al maquinisme i al tecnologisme s’estructura a l’entorn de grups com Los amigos de Ludd, o d’altres, que recuperen les formes autòctones de relació amb la terra i reprenen alguns dels moviments indigenistes americans. Aquest qüestionament del progrés prové dels Estats Units, sobretot del nucli de Freedy Perlman a Detroit i dels seus col·legues John Moore, Bob Black i altres crítics de la civilització. Un dels més coneguts i polèmics és John Zerzam, autor del Futur Primitiu, traduït al català el 2001. Altres autors del moviment són David Watson i David S. Noble. Alguns han participat en diferents actes i xerrades a Catalunya.

Icària i els socialismes utòpics

Els corrents que provenien de França i Anglaterra aviat van penetrar a Catalunya i es van difondre les idees anomenades utòpiques, que s’havien desenvolupat paral·lelament a la creixent maquinització fabril i la irrupció del vapor en totes les esferes de la vida quotidiana. Des de l’edat mitjana, les persones concebien projectes de vida comunal emparats en el pacifisme, l’estudi, la convivència harmònica amb la natura, on els homes i dones gaudien d’una mena de paradís terrenal a la terra.

Tots aquests projectes, que arrenquen de l’elaborat per Christine de Pizan i la seva Ciutat de les Dames i foren seguits per la Utopia de Thomas More i d’altres, van culminar al segle XIX amb les propostes dels anomenats socialistes utòpics, que van ser desqualificats per Engels a Antidhuring, en adoptar per al comunisme l’adjectiu de científic. La tradició utòpica, però, va arrelar força a Catalunya, no solament a partir de l’intent de posar en pràctica alguns dels seus postulats més coneguts, sinó també pels ressons que van anar arribant dins dels diferents anarquismes que periòdicament impregnaven i enriquien els moviments locals.

A partir de Charles Fourier, Robert Owen i Étienne Cabet, els més coneguts, es van desenvolupar diferents alternatives. Les teories de Cabet, i el seu famós Viatge a Icària, i les de Fourier, es troben disseminades en nombrosos opuscles i llibres com La Teoria dels quatre moviments i molts d’altres en què s’exposa els avantatges de viure en un falansteri. Fourier proposava que els treballs dels seus habitants fossin rotatius i agradables, que hi fossin possible les unions sexuals múltiples, grans festins dirimissin les disputes entre els pobladors i els nens fossin propietat i responsabilitat col·lectiva. Tot plegat va arrelar aviat entre un grup d’intel·lectuals republicans catalans.

Els seus portaveus van ser els periòdics “El Vapor” i “El Propagador de la Libertad”, que amb els articles signats per Proletario i també els de Coverspring —que emparava a Andreu Fontcuberta—, van difondre alguns dels pressupòsits més importants de les teories de Fourier i Cabet. A Barcelona, Narcís Monturiol, el creador de l’Ictíneo, va fundar el periòdic “La Fraternitat”, amb Martí Clavé, Josep Anselm Clavé, Francesc Sunyer i Capdevila i Francisco José Orellana. Tots ells, federalistes i partidaris d’Abdó Terrades, van iniciar la traducció i publicació de l’obra de Cabet.

Els seguidors del socialisme utòpic van capejar la clandestinitat durant el govern de Narváez i alguns es feren fervents partidaris de les comunitats utòpiques. Personatges com el metge Joan Rovira, Ignasi Montaldo i Joan Monturiol, el germà de Narcís, emigraren als Estats Units, a Nauvoo (Illinois), amb les seves famílies per viure en fraternitat dins els postulats de Cabet. El fracàs de les colònies icarianes els va frapar. Primer sucumbí Cheltenham a Missouri, el 1864, i més tard Nauvoo, els habitants de la qual partiren a Corning, Iowa, en un nou emplaçament. La comuna va durar fins el 1895, amb algunes picabaralles internes i amb una escissió a Icaria-Esperanza a Sonoma, Califòrnia. En aquesta, hi van participar els catalans Ignasi Montaldo, Leonci Cubells i Joan Abella, tots amb les seves respectives famílies. D’altres, menys decidits, però també partidaris de la idea, el 1846 es van establir al Poblenou, a la part de Sant Martí de Provençals, en una petita comunitat i al lloc on més tard, en el pla Cerdà, es va traçar una avinguda que va ser batejada amb el nom d’Icària.

L’acràcia

“La divina Acràcia”, com glossava Joan Salvat-Papasseit en un dels seus poemes, va estar unida des de ben aviat a l’incipient moviment obrer català i va impregnar bona part de totes les seves accions de revolta. Un moviment obrer que semblava propici a l’arrelament de les teories antiautoritàries que es van desenvolupar a Europa a mitjan segle XIX.

Els precedents són força importants en un territori amb fortes tensions socials, polítiques i culturals: així, al juliol del 1835 es produí la primera crema de convents a la sortida de la plaça de braus del Torín de la Barceloneta, en un acte anticlerical que no fou el darrer que veieren els barcelonins. El 26 de setembre de 1840 es va constituir l’Associació Mútua de Teixidors de Barcelona, presidida per Josep Muns:

“Per fi ya enerbolat
veyem lo san pendó,
quens diu Societat,
Fraternitat y Unió…
Lo any mil vuit sens curanta
La asociació has formà
Perque pugues el pobre
Trevallant tenir pa.” (1841)

El 8 de desembre, l’Associació va celebrar una reunió general de comissionats a l’antic convent dels Trinitaris de la Rambla. Un any després, amb motiu del primer aniversari, es va fer una festa a Sant Andreu de Palomar on es van reunir milers de treballadors i les seves famílies. Els fabricants també s’associaren i el 1848 es fundà l’Instituto Industrial de Cataluña.

El 1842 hi hagué un motí que començà com a protesta contra el pagament dels drets de consum a les portes de Barcelona. Les tropes de l’exèrcit i els seus comandaments foren expulsats i van haver de refugiar-se al castell de Montjuïc. El general Espartero va arribar de Madrid, i es posà al capdavant de l’exèrcit, que bombardejà Barcelona destruint més de cinc-centes cases i ocupà militarment la ciutat. Hi hagué dinou afusellaments, a més dels morts pels aldarulls i el bombardeig. Durant aquesta revolta aparegueren les primeres banderes negres a Barcelona, que persistiren periòdicament fins el 1939. El federal Abdó Terrades, a Figueres, va arribar a proclamar la República. La revolta fou derrotada al novembre del 1843, amb un nou bombardeig a Barcelona. El mateix any, al setembre, hi van haver nous aldarulls, anomenats de la Jamància, que va fer de la cançó La Paella el seu himne. Figueres va caure al gener del 1844.

Al març del 1854, es declarà a Sants una vaga a les fàbriques del Vapor Vell i l’España Industrial, que es va estendre per tot Barcelona i les poblacions de la rodalia. El capità general Rocha detingué massivament els obrers i això va escalfar els ànims i comportà enfrontaments violents. La vaga va durar una setmana. Al juliol, hi hagué la revolta coneguda com la de “les selfactines”, mentre hi havia una greu epidèmia de còlera a Barcelona i altres poblacions.

El 2 de juliol de 1855 esclatà una vaga general a tot Catalunya, la primera de la Península. El clima estava força enrarit i des de principi d’any hi havia conflictes arreu, a Berga, Igualada, Vilassar, Mataró, etc. Ara la polèmica estava a l’entorn de la llargària de les peces de roba. La situació es va enrarir encara més a causa de l’afusellament del dirigent obrer Josep Barceló per un afer poc clar, la qual cosa va fer enfurismar els treballadors. El 2 de juliol, a l’hora d’esmorzar, els obrers plegaren a Barcelona, Gràcia, Sants i Igualada. A la tarda, la vaga s’estengué a Vic, Mataró, Reus, Roda de Ter, Sant Hipòlit de Voltregà i diverses poblacions més. Aquell mateix matí fou mort, a Sants, José Sol Padrís, president de l’Instituto Industrial de Cataluña, director de la fàbrica Güell de Sants i diputat a les Corts. La vaga va durar fins el dia 11. El 1858 es declarà una nova vaga a l’España Industrial.

El 4 de setembre de 1864 nasqué el periòdic “El Obrero”, dirigit per Antoni Gusart, que es proclamà defensor dels interessos proletaris. Reclamava una associació obrera de resistència al capital, però també societats obreres aplicades a la producció i el consum, és a dir que s’afegia al corrent cooperativista. Fou el primer òrgan de premsa que va donar notícies de l’europea AIT (Associació Internacional de Treballadors). Un any més tard, el periòdic organitzà un congrés obrer, els dies 25 i 26 de setembre, al Saló Universal del carrer de la Canuda. El periòdic va ser suspès l’estiu del 1866 pel general Narváez. També “La Asociación”, periòdic obrerista nascut el primer d’abril del mateix any, va tenir una vida curta a causa d’aquesta suspensió.

La connexió definitiva de les agrupacions de treballadors catalans amb els europeus arribà amb la visita de Giuseppe Fanelli a Barcelona al final d’octubre del 1868. L’italià, provinent de Gènova, com a delegat de l’AIT, volia impulsar el seu creixement en les zones més industrials de l’estat espanyol. Després de la seva visita a València i Madrid, tornà a Barcelona al febrer del 1869. Fanelli no féu més que plantar llavors en un terreny molt preparat: les constants revoltes i les creixents organitzacions autònomes dels treballadors ja feien esperar una forta participació en les associacions obreres.

Ja a la tardor del mateix any 1868, s’havien reunit diverses associacions obreres de resistència, que decidiren federarse per a formar la Dirección Central de las Sociedades Obreras de Barcelona. Entre els convocants hi havia els noms cèlebres de l’associacionisme català del segle XIX: Rafael Farga i Pellicer, Marçal Algora, Gaspar Sentiñón, Josep Balach, Josep Nuet, Carles Bové, etc. El grup va passar a denominar-se Centro Federal de las Sociedades Obreras, i Rafael Farga i Pellicer en fou el secretari. Ho va ser també de l’Ateneu Català de la Classe Obrera. Van crear el seu òrgan de premsa: “La Federación”. El mes de maig es va desenvolupar una secció de l’AIT i de l’Aliança de la Democràcia Socialista, l’organització secreta del pensador anarquista Mikhail Bakunin. A partir d’aquí el moviment obrer català d’arrel antiautoritària es consolidà. El 18 de juny de 1870 s’inaugurà el Primer Congrés Obrer, que s’adherí a la Primera Internacional i acordà la creació de sindicats d’ofici connectats per localitats i de federacions locals que s’unifiquen en les Regionals.

Aparegueren òrgans de premsa amb noms molt significatius, com el de Josep Llunas i Pujals, “La Tramontana. Periòdic Vermell”, que s’edità des del 1881 fins al 1895. També “Acràcia”, “Ciencia Social”, “La Asociación”, “Los Desheredados”, de José López Montenegro, a Sabadell; “La Federación Igualadina”; “El Productor”, que tenia un tiratge de 7 000 exemplars; “El Chornaler”, valencià però distribuït a Barcelona; “La Revista Blanca”, fundada per Federico Urales i dirigida per Teresa Mañé i que tingué dues èpoques significatives; el mític “Tierra y Libertad” i moltes més que des del final del segle XIX i passant per molts períodes de clandestinitat acompanyaren el moviment anarquista.

En aquests anys, els corrents organitzats partidaris de l’individualisme anarquista arribaren a Catalunya provinents de França i de l’Europa meridional. Aleshores, els anarquistes i individualistes tenien unes característiques pròpies que trencaven els esquemes anteriors: ja no eren els individus solitaris i propers al nihilisme rus descrit per Estephaniak, traduït a Catalunya el 1902, que s’havien presentat al final del segle XIX i que preconitzaven la propaganda per l’acció o que es mantenien allunyats de tota organització. L’estrall de les bombes i els atemptats personals no deixava construir una alternativa sòlida, i els llibertaris avançaren cap a formes més participatives i assembleàries. Ara tenien ja una mínima forma organitzativa gràcies a la publicació dels seus òrgans de premsa, que els servien com a xarxa de relació i cada cop eren més nombrosos. Això evidencià una situació de perill per part dels companys més moderats, que avançaven cap a un sindicalisme d’acció directa però de formes menys espectaculars. El perill raïa en el fet que podien esquinçar l’ampli moviment anarquista accentuant encara més les diferències ideològiques que enfrontaven contínuament els grups i les personalitats en una organització acèfala i enemiga de directrius i normes. Les dificultats d’aproximació entre unes pràctiques polítiques violentes i les altres, sindicalistes i organitzatives, es reflectí en tot el moviment anarquista mundial.

La influència francesa de l’individualisme és un factor clau dins el país per a entendre el desenvolupament dels corrents alternatius que tingueren una ampla base social a la Catalunya del final del segle XIX i principi del XX. A partir de les idees de Stirner i Nietzsche, recollides pels cercles francesos i traduïdes per Anselmo Lorenzo, foren difoses a Catalunya per Josep Prat, Leopoldo Bonafulla, Joan Montseny, Soledad Gustavo, i més tard per José Elizalde. Opcions com el respecte i la vida a la natura, la creença en la bondat de l’home que pot avançar cap a un món millor a partir de l’educació, el canvi alimentari cap als vegetals per preservar els animals, les opcions nudistes, la llibertat sexual i l’atac al militarisme, la propietat i la religió formaren part del corpus anarquista que es desenvolupà a Catalunya a partir dels primers ressons dels socialistes utòpics.

L’anarcosindicalisme organitzat aparegué el 1910, amb la fundació del sindicat CNT (Confederació Nacional del Treball), fill del moviment Solidaritat Proletària, que publicà el seu periòdic “Solidaridad Obrera” fins el 1939. Després del dur període dels atemptats socials, des de la fi de la vaga de La Canadenca fins al 1923, anomenat pistolerisme, que deixà el moviment molt maltractat, els homes d’acció es reagruparen a l’entorn dels sindicats, en la clandestinitat, i formaren a València una federació de grups d’afinitat que s’estructurà a l’entorn de la FAI (Federació Anarquista Ibèrica) el 1927. El 1932 es van crear les famoses JJ.LL. (Joventuts Llibertàries), que constituïren bona part de les columnes anarcosindicalistes que marxarien cap al front d’Aragó els primers dies de la guerra civil. Diversos dels seus membres, uns quants anys més tard, s’incorporaren a la resistència antifranquista dins del maquis urbà en una lluita constant, que per a ells no estava perduda.

L’esperanto, idioma universal

Els corrents europeus del segle XIX pel que fa a les anomenades llengües planificades van arribar molt aviat a casa nostra. El polonès Ludwik Zamenhof va crear una d’aquestes llengües preconitzada ja per Étienne Cabet, el 1842, al seu Viatge a Icària en què argumenta la necessitat d’una llengua universal.

També, els mateixos anys, Charles Fourier, al quart volum de la Teoria de la Unitat Universal, havia predit que les relacions entre els pobles arribarien a configurar, d’una manera espontània, una llengua internacional. Cadascun dels autors, conscientment o sense saber-ho, cerquen en les seves obres utòpiques una resposta per a poder fer possible l’entesa entre la humanitat que portarà al comunisme que propugnen.

Igualment Proudhon, un dels teòrics de l’anarquisme, s’havia interessat per una llengua internacional, i el 1837 publicà un estudi sobre la qüestió (Essai de grammaire générale), abans de les seves obres polítiques. Els prudhonians, al Congrés de Ginebra de la Internacional del 1866, van proclamar una resolució aprovatòria que lligava la llengua internacional a una memòria de M. Leneveux sobre un intent de simplificació de l’ortografia francesa perquè pogués ser utilitzada pels obrers.

L.L. Zamenhof, filantrop i lingüista polonès, fou el creador de l’esperanto i el 1887 en publicà la primera gramàtica.

Fototeca.com

L’esperanto nasqué poc després, el 1887, de la mà de l’oculista i lingüista Dr. Zamenhof (Bialystok 1859 – Varsòvia 1917). Zamenhof era un jueu polonès que des de ben petit havia patit en la seva pròpia pell la discriminació i la humiliació dels progroms antisemites. Va decidir de crear un instrument que possibilités l’entesa entre les persones a partir d’una llengua neutra, no imperialista ni dominant. Va idear una gramàtica senzilla amb unes poques regles i diversos vocabularis on refonia aportacions del llatí, el grec, el germànic i l’eslau amb un sistema de declinacions i verbs regulars. Naturalment, tot això sense excepcions i amb la particularitat que un radical pot fer totes les funcions de la llengua i, a més, un sistema d’afixos l’enriqueix abundosament.

La primera organització esperantista obrera internacional fou l’Associació Internacional Paco-Libereco (‘Pau i Llibertat’), fundada a París el 1906 per Fi-Blan-go (pseudònim de F. Blangarin) i R. Louis. Entre els membres hi havia un català, Pere Soler. En els seus estatuts redacten els postulats que volen seguir: declaren que lluiten contra l’exèrcit i el militarisme, el capitalisme, l’alcoholisme, etc. i per la millora de la convivència social a partir de la lletra impresa. Volien difondre la llengua internacional entre els internacionalistes, lliurepensadors, socialistes, llibertaris, etc. La publicació i distribució dels seus opuscles, sota l’editorial Paco-Libereco, va arribar a Catalunya, com ho testimonien diversos arxius on es poden trobar. El metge andalús Pedro Vallina i el català Frederic Pujulà, tots dos residents aquests anys a París, van intervenir prop d’aquests cercles.

La llengua del que signava com a Dr. Esperanto, (‘el qui té esperança’), aviat va arrelar a França i d’aquí a Catalunya sota el guiatge d’alguns sacerdots i militars, els primers a utilitzar l’idioma. El seu emblema, l’estel verd de cinc puntes que simbolitza els cinc continents agermanats sota el color de l’esperança, es féu universal, com també el seu himne, l’Espero, que fou cantat arreu del món fins a la Segona Guerra Mundial, en què, desesperats, els esperantistes van veure fracassar el seu ideal de fraternitat universal.

Poc temps després del seu naixement, l’esperantisme fou adoptat pels federalistes encapçalats per Pi i Margall, el qual al “Nuevo Régimen” de Madrid, el mes de gener del 1898, féu propaganda a favor de la nova llengua planificada: “No es una lengua universal, pero sí una lengua internacional que pueden adoptar los hombres de todos los pueblos para sus negocios exteriores, sin que por esto dejen de usar y cultivar sus idiomas nacionales, y aún así los regionales.”

La primera institució esperantista catalana va néixer el 1904 i fou l’Aplec Esperantista de Catalunya, que va agrupar membres del Rosselló i de Catalunya a l’entorn del seu inspirador, Pèire-Loïs Berthelot, i que obeïa els corrents del seu temps.

Molt aviat va sorgir la societat Espero Kataluna (‘Catalunya Esperantista’), fruit de la tasca del divulgador més important de l’esperantisme a Catalunya, Frederic Pujulà i Vallès (Palamós 1877 – Bargemon, 1963), redactor d’“El Federalista”, “Joventut”, “La Veu de Catalunya” –en què signa com a Tamen– i prolífic autor de llibrets de gramàtica, vocabulari i articles. Pujulà fou també un autor prolífic d’obra narrativa. El 1908, gairebé coincidint amb el Cinquè Congrés Internacional d’Esperanto que es convocà a Barcelona, va publicar el seu popular Curs pràctic de la llengua Esperanto. Fou l’ànima d’Espero Kataluna i en va publicar l’òrgan, “Tutmonda Espero” (‘Esperanto Mundial’) (1908-14).

Frederic Pujulà, juntament amb Alfons Sabadell i un grup d’entusiastes catalanistes, va convocar un Congrés a Barcelona a la tardor del 1909. El Congrés va aplegar una bona part d’esperantistes de tot el món. Per a l’esdeveniment es va editar una sèrie de postals de la ciutat amb els textos en esperanto. També anuncis d’hotels, menús de restaurants, anuncis de sastreries, barberies, atraccions per a forasters o fins i tot màquines d’escriure. Naturalment van proliferar els òrgans de premsa en esperanto, com el de la societat Paco kaj Amo (‘Pau i Amor’) del barri de Gràcia, que pervisqué amb alts i baixos fins el 1939. També aparegueren “Kataluna Nació” (‘Nació catalana’), “Tutmonda Sonorilo” (‘La campana mundial’) o “Jen”, versió en esperanto del popular “Papitu”, revista humorística dirigida per Pujulà i el dibuixant Feliu Elias, Apa, que va fer també algun dels cartells del Congrés. Fou dirigida per Ramon Farré, i s’edità des del primer de juny de 1909 fins al maig del 1910.

El Congrés del setembre del 1909 va acollir uns 1 500 assistents i nombroses activitats ciutadanes: se celebraren els primers Jocs Florals en esperanto (Floraj Ludoj), en què Carles Riba va aconseguir un guardó. Al Teatre Romea es va presentar Misteri de Dolor, d’Adrià Gual, dirigit per ell mateix i traduït a l’esperanto. El Congrés va quedar deslluït per la prohibició governativa d’efectuar actes multitudinaris a l’aire lliure, ja que feia molt poc que havien acabat els incidents de l’anomenada Setmana Tràgica i estava en marxa la repressió contra els autors de les cremes de convents i la classe treballadora en general. Va coincidir amb la detenció de Francesc Ferrer i Guàrdia, que afirmà que pretenia assistir al congrés, ja que era partidari de la llengua internacional. Tot i així, els actes van ser fastuosos i fins i tot s’interpretaren cançons tradicionals catalanes traduïdes i recollides en un cançoner popular.

El llibre d’actes del Congrés va recollir la signatura dels més famosos partidaris de l’idioma en el seu moment i van presidir els actes el Dr. Zamenhof i la seva esposa, que van ser rebuts per Francesc Layret, el qual els llegí el discurs de benvinguda en absència de l’alcalde.

Portada d’un número de “Kataluna Esperantisto”, del 1910 al 1936 òrgan oficial de l’esperantisme a Catalunya, editat per la Federació Esperantista Catalana.

Fototeca.com

El 1910 es consolidà la Federació Esperantista Catalana (Kataluna Esperantista Federacio), que funcionà incansablement a tot el territori català fins el 1939, en què fou declarada il·legal. “Kataluna Esperantisto” (‘Catalunya Esperantista’) (1910-36), el seu òrgan de premsa, fou sense cap dubte la revista més coneguda de tot el moviment. El mateix any, la Federació organitzà el Primer Congrés Català d’Esperanto a Sabadell va ser així com es va iniciar una sèrie de celebracions anuals dins el territori català, fins la de Manresa, el 1936. A partir del Congrés de Tarragona del 1911, se celebraren també Jocs Florals Internacionals. Un any després nasqué la Lliga Catalana d’Esperantistes Catòlics (Kataluna Katoliko), que treballà durant diversos anys. La desfeta de la Primera Guerra Mundial va afectar seriosament les idees dels esperantistes, que, a més, solien ser pacifistes i antimilitaristes. Van desaparèixer grups i òrgans de premsa, i la mateixa “Kataluna Esperantisto” va sortir de manera irregular fins el 1917, en què solament se’n publicà un número que anunciava la mort del Dr. Zamenhof. Des de Sabadell i Terrassa seguien treballant els grups més actius, que van donar a aquestes poblacions del Vallès una rica trajectòria que perviu encara.

Joan Amades, folklorista i actiu col·leccionista, aviat va entrar en contacte amb la llengua internacional a partir de l’Ateneu Enciclopèdic Popular i de la seva amistat amb els membres graciencs esperantistes. Va editar set publicacions de propaganda esperantista, com “Catalunya Esperantista” (1919), “Esperanto”, “Fulla Esperantista”, “La Suno” (‘El Sol’), “Comercio y Esperanto”, totes el 1920, “Diari Esperantista” i “La Esperanto”, el 1921. Totes aquestes publicacions van ser números únics i estaven profusament il·lustrades amb estels, al·legories de fraternitat universal, temes populars i escrits a favor de la llengua universal, la majoria en tinta verda. Amades va freqüentar sempre els cercles esperantistes i va traduir a l’esperanto nombroses cançons i poesies populars. Però fou dins del moviment obrer que l’esperantisme català va assolir la major popularitat. Un dels seus col·laboradors més eficaços fou Saljo, inicials que corresponen a Salvador Alberich Jofré, que fou l’ànima del grup Pacô kaj Amo (‘Pau i Amor’), situat a la vila de Gràcia i que perdurà fins a l’assalt falangista dels seus locals el 1939. Dins del mateix grup col·laboraven també els tres germans de Saljo, Josep, Tomàs i Frederic, el fuster i més tard professor de català i poeta Ramon Fernández Jurado, del POUM, i l’anarcopacifista Domènec Massacs. Segons testimoni de Josep Alberich: “Seient envoltant de les taules de marbre del Sindicat de la Construcció del carrer Montseny, 67, parlàvem sobre el nou projecte de llengua internacional com a eina per a conquerir la fraternitat internacional més ràpidament.” Des d’aquells anys, els germans Alberich Jofré s’escriviren amb obrers de tot el món i crearen veritables biblioteques obreres internacionalistes.

La idea de l’internacionalisme proletari va unida indestriablement a l’ús de les llengües planificades. Una de les seves variants, l’anacionalisme, va néixer cap al 1921 a França, ideada per Eugen Lanti, pseudònim d’Eugen Adam, que va crear la Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT), és a dir, l’Associació Universal Anacionalista. Així, l’esperantisme obrer s’anava deslligant del neutralisme de les seves organitzacions oficials i es radicalitzava cada cop més.

La premsa esperantista fou l’exponent de la rica tradició que va arrelar a Catalunya, amb un total de més de seixanta publicacions que aparegueren per tot Catalunya amb trajectòries força irregulars. Durant la dictadura de Primo de Rivera, la premsa esperantista catalanista va haver de fer front a les contínues denúncies d’esperantistes espanyolistes, que exposaren al governador civil de Barcelona, J. Milans del Bosch, el caràcter nacionalista dels esperantistes catalans. El 1928 se’ls va ordenar retirar la paraula “Catalana” del nom de la Federació Esperantista i se’ls féu ingressar obligatòriament en la Sociedad Esperantista Española, “en solidaridad con las demás regiones españolas”. La junta va dimitir en ple i la publicació es va interrompre fins a temps millors.

Literàriament es va fer un esforç important per a donar a conèixer internacionalment la llengua, la cultura i la tradició catalanes a partir de l’Antologia Catalana (Kataluna Antologio), redactada el 1925 per Jaume Grau i Casas i amb l’apartat del cançoner popular fet per Joan Amades i Gelats. Fou reeditada el 1931 i esdevingué la primera de les grans antologies literàries en esperanto que van anar apareixent en pocs anys. Als anys trenta, els membres de la Federació Catalana van reprendre les seves activitats i la seva revista “Katakuna Esperantisto”. Per la seva part, l’esperantisme obrer va assolir un gran impuls els anys de la República, en què va poder actuar a plena llum pública als centres obrers de pobles, viles i barriades.

Cal destacar la introducció de l’esperantisme obrer com a punt bàsic dins dels acords presos en la conferència fundacional de la FAI (Federació Anarquista Ibèrica) a la platja del Saler de València el 1927 per dos membres de la SAT assistents a la reunió, en concret Josep Llop i José Martínez.

Durant la guerra civil, es va utilitzar l’esperanto en els butlletins de propaganda exterior. Així ho féu la CNT-FAI, el 25 de juliol de 1936, amb “Información y Propaganda”, redactat per ILES, que aviat es convertí en “Informbulteno de CNT kaj FAI” (‘Butlletí d’Informació CNT-FAI’), editat en cinc idiomes. Va funcionar també una emissora en aquest idioma. Alguns mesos més tard es creà “Unueco” (‘Unió’), òrgan de l’IEP (Internacional dels Esperantistes Proletaris), proper al PSUC. Al novembre del 1936, el POUM va publicar el seu propi Butlletí d’Informació esperantista, que a partir del 1937 es transformà en “La Hispana revolució” (‘La Revolució espanyola’). La situació de guerra va comportar que tots els antifeixistes catalans s’unifiquessin, al final del 1936, en un sol Comitè Esperantista Antifeixista de Catalunya, sota el patrocini del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, que féu el seu Butlletí entre el 1937 i el 1938.

Paral·lelament a la introducció de l’esperanto, va aparèixer també una de les seves variants més populars, l’ido. L’ido es va difondre minoritàriament a França i també a Barcelona per mitjà dels grups individualistes anarquistes propers al pensador E. Juin, conegut també com E. Armand. Els llibertaris idistes optaven per les formes comunals de vida i es relacionaven principalment a través de les seves publicacions, ja que rebutjaven les formes organitzatives que depassaven els seus grups específics. A partir de França els idistes arrelaren a Alemanya, Espanya i el continent americà. Les primeres notícies de la introducció de l’ido a Catalunya vénen de la polèmica sorgida a “Tierra y Libertad” els anys 1917-18 entre Saljo i José Elizalde. Després la polèmica seguí a “Tierra Libre, Generación Consciente”, al suplement quinzenal de la “Revista Blanca”, entre altres, fins el 1935.

Amb el tràgic final de la guerra civil, molts dels deportats als camps de concentració francesos van refer les seves xarxes de solidaritat esperantistes i van comprovar que la solidaritat proletària funcionava. Molts van rebre ajut de les organitzacions de solidaritat europees i els refugiats espanyols obtingueren diners, llibres, sabó i cartes, que van ajudar a fer menys difícil el seu patiment.

A partir dels darrers anys del franquisme s’inicià una recuperació de la pràctica de l’idioma i se n’establiren diversos nuclis, un dels més importants s’instal·là en el Club d’Amics de la Unesco de Barcelona, on Domènec Massacs, Ricard S. Güell, Josep M. Armadams, Antoni Vilagran, Pere Nuez, Maria Garcés i altres difongueren la seva idea, crearen les seves gramàtiques en ciclostil i recuperaren velles edicions. Al mateix temps nasqué la Hispana Esperanto Museu a Sant Pau d’Ordal, dirigit pel farmacèutic Lluís Hernández Izal, veritable activista de la llengua internacional que recollí bona part de la documentació catalana. Es fundà la llibreria Esperanto de Salvador Aragai a Sants, que actuà com a escola i centre de difusió. Es creà també “Stelo de Paco” (‘Estel de Pau’) a la Cooperativa de Teixidors a Mà de Gràcia, amb el professor Martí Guerrero. Durant aquests anys formaren part de la Federació Espanyola, fins a la transició, en què es creà la Federació Catalana (KEA), se celebraren congressos anuals per tot Catalunya i el 1982 es reprengué Kataluna Esperantisto.

L’higienisme, el vegetarianisme i el nudisme

A Catalunya aviat es va produir un incipient moviment higienista que al seu temps es va qualificar de maltusià o neomaltusià i que va partir de la influència dels autors francesos que s’havien establert a l’entorn dels nuclis parisencs de la família Humbert, que van establir un diàleg intens amb els anglesos de Paul Robin.

Abans que els catalans creessin contactes amb els seus companys europeus, l’enginyer Pere Garcia i Fària va redactar un informe sobre la insalubritat dels habitatges de la ciutat, que va presentar al Congrés Internacional de Ciències Mèdiques, celebrat a la ciutat el 1890. Les seves descripcions sobre la misèria de les classes treballadores i les condicions de manca d’espai, de llum i de neteja a què estava condemnat el proletariat de la ciutat eren esfereïdores. Aquest informe va passar a la posteritat com el testimoni d’un home que va quedar impressionat per la Barcelona del seu temps. Un altre metge, Pere Felip Monlau, va formar part del nucli de la Internacional i va escriure també diversos articles sobre el tema de l’emancipació obrera en comprovar el lamentable estat de la classe treballadora catalana. Els higienistes catalans aviat van entrar en contacte amb els seus companys francesos i anglesos, sobretot a partir dels cercles de la Internacional, que es van veure reforçats amb les xarxes de solidaritat creades a l’entorn dels fets dels empresonaments del castell de Montjuïc al final del segle XIX i principi del XX.

Paul Robin (1837-1912) és un dels personatges clau dins del pensament anarquista europeu que va acompanyar els primers grups actius higienistes. Robin va orientar el que seria l’educació dels infants, com també totes les teories maltusianes posteriors. Fou molt popular el seu lema: “Bona naixença, bona educació i bona organització social.” Del 1865 al 1879 viatjà per tot Europa fent-ne propaganda en els mitjans proletaris. Robin posseïa una prodigiosa formació política que l’apropava a les tesis de Bakunin. Un dels punts més importants del seu pensament és que descriu l’escola com una microsocietat llibertària. El que es revisarà aquí, però, és la seva influència en els nuclis maltusians europeus i catalans. El grup que Robin va formar a Bèlgica i a França, de fort contingut francmaçó, va aglutinar diverses personalitats de la vida popular europea. Va saber agrupar també amplis sectors de dones i les va engrescar a escriure sobre la seva pròpia experiència. Aviat el moviment va estar orientat per actives militants higienistes que van atorgar veu i protagonisme a grans grups de dones proletàries. El 1896, Paul Robin va fundar la Lliga per la Regeneració Humana i va publicar la revista “Regeneration”.

Diverses idees de Robin foren interessants per al seu temps. La consigna “un bon naixement” venia del convenciment que el problema demogràfic té una gran influència sobre el món i que la lluita social és ineficaç si no es té en compte la qüestió de la sobrepoblació. El 1870 Robin, a Londres, entrà en relació amb pensadors neomaltusians i conegué a fons les seves teories sobre la progressió geomètrica de la població i la progressió limitada dels recursos de la Terra, insuficients per a tots si no es limita el nombre de naixements. La segona consigna, “una bona educació”, l’expressà a partir del fet que no concep la transformació social sense la creació d’un home nou, solidari amb els altres i amb les dones emancipades, en igualtat de drets. Robin defensà el dret a l’educació per a les classes populars, que poden arribar a portar a terme el tercer dels pressupòsits en una societat llibertària ben organitzada socialment. A partir de la seva trobada amb Eugène Humbert i amb la seva dona Jeanne, activistes francesos, començà la seva tasca divulgadora. El 1878 E. Humbert publicà el seu famós La Qüestió Sexual, que aviat es difongué a Catalunya.

A l’Alemanya wilhelmiana també s’ocuparen del tema de la natalitat en el si de la socialdemocràcia. Fritz Brupbacher, metge a Zuric, desenvolupà la seva teoria a partir de l’experiència amb el proletariat de la rodalia de la seva ciutat, on es veia impossible frenar la depauperació obrera davant el gran nombre de naixements i la desocupació en augment. La seva obra Volksrecht, Kinderseng und kein Ebde-Ein Wort an denkende Arbeiter, del 1908, edità i distribuí més de 20 000 exemplars. El 1913 fou reeditada pels anarquistes i pel partit comunista alemany als anys vint. Juntament amb Karl Kaustsky, que proposava diversos mitjans de control de la natalitat que substituïen l’abstinència proposada tant per Malthus com per l’Església Catòlica, Brupbacher fou un dels higienistes alemanys més importants i influents a Europa.

El 1910, a França va aparèixer un dels llibres més importants sobre el tema de l’higienisme sexual, l’obra de Jean Morestan l’Educació Sexual, coeditat per Génération Consciente i Guerre Sociale. La venda a França fou espectacular, es va passar de 140 000 exemplars, alguns dels quals aviat foren traspassats per sota mà a Catalunya i incautats com a material pornogràfic per la policia de la seva època. La part de difusió més important a Catalunya, la trobem en l’editorial Biblioteca Salud y Fuerza de Barcelona, de la qual ja hi ha publicacions al final del 1908. Salud y Fuerza va publicar una sèrie de fullets de divulgació anarquista, amb autors variats com Malatesta, Faure, Pietro Gori o Josep Prat. El que ens interessa aquí és la seva difusió maltusiana amb els clàssics: Exposición de doctrinas neo-maltusianas de Lluís Bulfi, propietari de l’editorial, i també, del mateix, Huelga de Vientres: medios prácticos para evitar las familias numerosas, que a l’any 1911 arribà a la vuitena edició, segons un dels fullets. També títols com La Mujer pública i Degeneración de la especie humana, de Paul Robin o el clàssic del pacifista Manuel Devaldés: Malthusianismo i Neo-malthusianismo, i d’A. Naguet i G. Hardy: Malthusianismo y socialismo. Són també significatius títols com el d’A. Girault amb Trabajador, no votes. Soldado, no mates, i el clàssic Los Crímenes de Dios, de Sébastien Faure. El basc Luis Bulfi de Quintana, que havia estat el fundador i primer president de l’Ateneu Enciclopèdic, era un personatge força popular que des del 1903 estava en contacte amb els francesos i fou secretari a Espanya de la Lliga de la Regeneració Humana, que arribà a tenir més de trenta seccions a tot el país.

La seva editorial, adreçada al proletariat català, distribuí també als seus lectors, com ho feien les altres a Europa, tota una sèrie de productes destinats al control de la natalitat. Un exemple són els populars: Conos preservativos del embarazo y de las enfermedades sexuales del Doctor Mascaux. A continuació es donaven instruccions sobre el seu ús. També eren a la venda els Preservativos: Clase extra superior garantizada, para evitar el embarazo y el contagio de las enfermedades venéreas… fuertes y elásticos; a més, assenyalaven que cada un dels preservatius puede servir varias veces. Es venien individualment o per dotzenes.

Tot aquest comerç clandestí, més o menys encobert, que circulava pels mitjans polítics conscienciats o pels nuclis obrers propers a ateneus i llocs de reunió era mal vist per l’Església Catòlica. El reforçament de la venda dels mitjans anticonceptius es trobà cada cop més en la difusió dels mètodes a partir de la premsa obrera, com el cas del famós Ogino, que fou àmpliament difós els anys trenta per Estudios de València. Cal afegir que la venda anticonceptiva fou rigorosament prohibida durant tot el segle XX i en les llars catòliques s’associava a la prostitució i a la gent de mal viure.

Els opuscles i fulletons es distribuïen amb l’ajut dels grups llibertaris francesos a l’entorn de Sébastien Faure, Malato, Malatesta i els amics de Robin. Génération Consciente aparegué a França fins la Primera Guerra Mundial, ja que com que també ara antibel·licista, els seus autors foren perseguits a França i es refugiaren en els nuclis anarquistes barcelonins o hi convisqueren diversos anys. Humbert, ajudat pels seus amics catalans i espanyols, aprofità per a organitzar un dels congressos més populars contra la guerra, que tingué lloc a Ferrol del 30 d’abril al 2 de maig de 1915 i aplegà desertors, pacifistes i antimilitaristes de tot el món. L’escriptor Pere Foix ho recordà alguns anys més tard en un dels seus volums de memòries, ja que el 1915 vivia a París i freqüentava aquests ambients. Val a dir que no tots els llibertaris francesos estaven a favor dels neomaltusians; el mateix Kropotkin, els germans Reclus, l’editor Jean Grave i alguns altres s’oposaven a les posicions antinatalistes o avortistes enmig d’una gran polèmica en la premsa i els cercles obrers.

Una de les més ardents propagandistes a favor de les dones i de la seva elecció lliure de la maternitat fou Magdalena Vernet, molt traduïda ja a Catalunya als anys vint, tant en la premsa com en petits fullets. La seva obra principal, L’amor lliure, data del 1904 i la trobem traduïda al castellà el 1917 per l’andalús Sánchez Rosa. Vernet parla molt més del fet que cal intensificar els mitjans contraceptius que no pas de multiplicar els avortaments, que són molt més perillosos i traumàtics per a les dones. Vernet explica en la seva obra: “Les unions sexuals no han de crear entre els individus ni obligacions, ni deures, ni drets.” També Alexandra David-Neel escriu des d’una òptica anarquista a favor de l’emancipació de la dona en obres com Feminisme Racional, que publiquen els neomaltusians catalans a l’entorn de l’editorial Salut i Força, de Barcelona.

El 1926 els Humbert tornen a França i són arrestats. Ell és condemnat per insubmissió i també per incitació a l’avortament a causa dels seus escrits. El mateix any obren una petita editorial a París des d’on fan difusió de la seva obra. Jeanne Humbert féu el pròleg d’una de les obres més divulgades a França i a casa nostra sobre l’higienisme sexual i el pacifisme obrer. Es tracta de l’obra de Maria Huot, Vaga de ventres, en la qual l’autora demana a les dones que no tinguin fills per a anar a les guerres organitzades entre els poderosos. Aquesta obra fou força coneguda per tot el proletariat europeu i molt reeditada pels cercles anarquistes espanyols. L’obra de Maria Huot s’inscriu dins una temàtica recurrent entre el pacifisme obrer des dels seus inicis, atès que a Catalunya era ja força popular l’opuscle que Cels Gomis redactà al final del segle XIX en el mateix sentit i que titulà A las Madres.

A Espanya, Antònia Maymon escriví sobre el mètode vegetarià en revistes espanyoles com “Helios”, “Generación Consciente”, “Estudios” o “Floreal”, aquesta adreçada al públic infantil però també de tendències naturistes i vegetarianes. El Dr. Capo fou sens dubte un dels difusors més importants del vegetariarisme a Catalunya. Natural d’Itàlia, als anys vint es va introduir als cercles llibertaris i va freqüentar la família Montseny i les excursions dels anarquistes pels voltants de Barcelona. Va deixar publicada una obra molt extensa, que es va reimprimir a la fi de la guerra civil, quan alguns nuclis de vegetarians es van tornar a organitzar amb moltes dificultats. Va entrar aviat en polèmica amb altres metges naturistes molt populars, com el Dr. Ferrandis, autor d’un altre mètode de combinació d’aliments i que tenia nombrosos seguidors a tot Catalunya.

Els vegetarians espanyols i catalans tingueren diverses publicacions específiques, com “Eugènia” o “Pentalfa”, la més popular, que a més introduí als anys trenta les idees naturistes i nudistes a partir de fotografies on es mostren les propietats terapèutiques dels anomenats banys de sol, que aviat tingueren molts adeptes. Els corrents naturistes nudistes havien arribat des de l’Europa central i del nord, on el sol és un bé escàs i on la llibertat de costums era molt més gran. A l’estat espanyol l’Església Catòlica aviat va atacar els nudistes acusant-los de ser persones promíscues i de moral incerta. Res més lluny de la realitat, ja que molts es limitaven a prendre el sol en vestit de bany o a practicar atletisme i exercicis físics als voltants de la ciutat, la qual era considerada un focus de brutícia o infeccions. La pràctica del nudisme i el naturisme va estar associada a la deficient salut obrera, a les malalties respiratòries o al raquitisme, que realment estaven molt estesos. Molts practicants de les dietes vegetarianes van realitzar un veritable aprenentatge dietètic i nutricional i van aconseguir millorar la seva qualitat de vida.

Aquelles tendències que havien nascut l’any 1906, en què Richard Ungewitter va crear el primer camp nudista a Alemanya, van arrelar amb molta força entre la nostra classe treballadora. A França va assolir popularitat, el 1926, K. de Mongeot, que fou sotmès a un procés judicial per banyar-se amb eslip en una platja francesa i fou el fundador del nudisme al seu país. Aviat es va estendre la moda als cercles anarconaturistes i E. Armand va concentrar gran part dels desertors espanyols en les seves gires campestres i les seves reunions a l’entorn del Foyer végétarien de Han Ryner, a París. Una mostra en són les seccions excursionistes i vegetarianes dels centres obrers i la mateixa creació dels Amics del Sol, veritable associació que ha sobreviscut fins a l’actualitat. També van sorgir als anys vint els primers restaurants vegetarians i les primeres botigues de dietètica, com ara les de la pionera Santiveri.

A l’estat espanyol, tot i la pràctica continuada del nudisme, i la seva esplendor durant els anys del moviment hippy a les platges d’Eivissa i Formentera, i més tard a la Costa Brava o a Sitges, no es despenalitzà fins el 1989, quan s’abolí la llei sobre l’escàndol públic. En l’actualitat hi ha unes 200 platges nudistes a tota la Península i alguns pobles, com el Fonoll, on els nudistes conviuen amb el seu entorn.

Els moviments pacifistes i ecologistes

“Minyons, abaix les quintes;
minyons, fora soldats;
minyons, per’abolirlas
haurem de treballa.
Los homens de Setembre
no han fet pas lo pactat;
van dir: ¡Abaix las quintas!
Y ara’ns volen quintas…
La llibertat y l’ordre no’s salvarà ab soldats;
Prou sabem que l’exercit
No ha estat may lliberal.”

Les revoltes contra les impopulars quintes van estar força esteses a Catalunya des del segle XIX, ja que delmaven la classe treballadora. En canvi, els propietaris, mitjançant el pagament d’una quota en diners, podien lliurar els seus fills d’anar al servei militar. El 1855 es va crear una llei que permetia lliurar-se del servei militar pagant una indemnització a canvi que una altra persona ocupés el lloc vacant. Així, els rics no anaven a la guerra per 1 500 pessetes, una quantitat exorbitant: uns tres anys de salari d’un obrer de Barcelona. No és d’estranyar que les principals revoltes urbanes de l’incipient moviment obrer comencessin amb revoltes contra les quintes, que de seguida es transformaren en motins socials, cremes de convents i manifestacions en què participaven tant els homes adults com gran quantitat de dones i canalla menuda que aviat es llançaven al carrer.

L’abolició de les quintes figurà en el programa dels demòcrates de Prim, que s’havia compromès en aquest sentit abans de les eleccions nacionals de gener del 1869. També Espartero i Madoz insistiren des de la candidatura progressista a eliminar les quintes, tan impopulars. Cap d’ells no va complir les seves promeses i els proletaris es van sentir traïts i desconfiaren dels polítics. El 25 de març de 1869 el general Prim va cridar 25 000 homes. Sobre el tema van aparèixer les seguidilles següents:

“Que no habrá quintas
fue lo primero
del programa, y nos piden
quinta y dinero.
Abajo, pues,
Que el abusar del pueblo
Primada es.
La República queremos
Con grande solicitud,
Que bastante hemos tenido,
Señores, la esclavitud.”

A tot Europa, des del final del segle XIX aparegué una literatura molt popular en les llars catalanes contra la guerra, que no ha estat encara estudiada. A tall d’exemple es poden esmentar les aportacions d’Anatole France amb Los dioses tienen sed; Lleó Tolstoi, La insubmissió; Rudolf Rocker, La responsabilidad del proletariado ante la guerra; Stefan Zweig, El món d’ahir, Episodi al llac de Ginebra i La Creu; el clàssic d’Erich Maria Remarque, Res de nou a l’oest, i l’experiència de Frederic Pujulà i Vallès a la guerra europea, En el repòs de la trinxera i Cartes del soldat a l’amic.

Després dels greus disturbis de la revolta de juliol del 1909, com era coneguda popularment la Setmana Tràgica, encara va prendre més força el moviment antimilitarista català, que aviat intercanvià idees i propostes amb els seus companys europeus. Aquesta unió es féu sobretot durant els anys de la Primera Guerra Mundial, en una actitud clara de rebuig als desastres que aquesta comportà. El moviment, extraordinàriament dinàmic i més pràctic que teòric, es revesteix, a més, d’internacionalisme i de rebuig a la uniformització i el totalitarisme, que ja s’adverteix en la creació dels feixismes europeus.

Les pràctiques s’articulen a l’entorn de la deserció, el rebuig manifest al servei militar i a la propaganda pacifista introduïda dins del mateix exèrcit amb revistes clandestines com “Soldado”. A més, incorpora les dones com a companyes dins l’acció pacifista. A partir del 1914, les dones prengueren la paraula i Maria Huot, Magdalena Vernet i Jeanne Humbert a França, i Antònia Maymon, Teresa Mañé (Soledad Gustavo) a Catalunya, escriviren i parlaren en públic contra la guerra.

Manuel Devaldés, pseudònim d’Ernest-Edmond Lohy, pacifista, insubmís i vegetarià, va contactar amb els cercles d’anarquistes catalans exiliats a França durant la dictadura de Primo de Rivera i distribuí entre ells el seu opuscle Les raons de la meva insubmissió, el 1926. Pocs anys més tard, el 1933, publicà Creixeu i multipliqueu-vos, és la guerra! Devaldés explica: “La guerra –sigui quina sigui– és un fenomen d’ordre demogràfic. La causa primordial és la sobrepoblació, és a dir, el desequilibri entre la xifra de població i la suma dels mitjans de vida disponibles sobre cert territori, en la nació i en la Terra sencera. La sobrepoblació condueix a l’odi i a la guerra entre els homes, les nacions i les races.”

L’objecció de consciència i la insubmissió

L’objecció de consciència és un moviment modern que aparegué als anys seixanta a casa nostra a partir del moviment internacional creat arran de la insubmissió a la guerra del Vietnam als Estats Units i a la guerra colonial d’Algèria a França. A Catalunya, històricament, havien estat importants les revoltes contra les quintes del segle XIX i els aldarulls urbans a l’entorn de l’embarcament de les tropes de reservistes al Marroc. Aquests darrers donaren com a resultat una de les revoltes urbanes més importants, al juliol del 1909, amb la Setmana Tràgica.

Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-31) es produïren nombroses desercions dels soldats. Se’ls anomenava “pròfugs” i fugien pels Pirineus per a anar a França o Bèlgica, on foren acollits. Les fugues es feien a partir d’alguns grups organitzats propers a l’anarquisme, com ara el Sol i Vida del barri barceloní del Clot. Altres grups contractaven els serveis de contrabandistes que els ajudaven a passar les muntanyes. Els qui no optaren per aquesta via intentaren embarcar cap a Amèrica. A partir dels relats orals o els escrits dels protagonistes se sap que la deserció va ser molt important, si bé no se’n tenen xifres globals. La majoria d’aquests desertors van tornar amb la proclamació de la República.

Durant la guerra civil es van produir desercions de l’exèrcit republicà d’homes que van decidir passar al bàndol facciós fugint per la rereguarda i fins a les zones controlades pels nacionals. Altres nois, de les darreres lleves republicanes, es van amagar fins a l’entrada de les tropes del general Franco.

Els darrers anys de l’època franquista va prendre cos un important moviment d’objectors de consciència encapçalat per Pepe Beunza i un grup de joves que es van negar a realitzar el servei militar obligatori. Es va reunir un petit grup al barri de Can Serra de l’Hospitalet i van desenvolupar un important moviment de conscienciació ciutadana. Beunza va ser el primer objector de consciència d’Espanya i va al·legar motius religiosos. Fou empresonat diverses vegades i també es declarà en vaga de fam, i es va apropar als moviments progressistes catòlics. Aviat altres joves van seguir la seva iniciativa.

El MOC (Moviment d’Objecció de Consciència) va néixer a Catalunya el 1977. La seva estratègia, la solidaritat amb els objectors i les successives campanyes destinades a la població van fer que fos molt popular en la seva època. Es va orientar cap a la creació d’un organisme que agrupés les iniciatives disperses que anaven sorgint i va demanar un estatut que regulés, amb garanties, l’objecció de consciència. En un principi es va formar el GAMBA (Grup Antimilitarista de Barcelona), que posteriorment es transformà en el MOC, i que va crear, com a òrgan de difusió, les publicacions “La Puça i el General” i el “Mocador”. El 1984, en una assemblea als voltants de Barcelona es va realitzar el primer plantejament d’objecció col·lectiva, per a poder afrontar un projecte de llei destinat a ser aprovat pels socialistes. El 28 de desembre es va aprovar la Llei d’Objecció de Consciència (LOC). Aviat els nois del MOC es van oposar a aquesta llei ja que establia la PSS, és a dir, la Prestació Social Substitutòria, d’estructura i organització militarista, amb una durada excessiva de vint-i-dos o trenta mesos, superior als dotze de servei militar, és a dir, un greuge comparatiu i que feia ocupar llocs de treball reals sense remuneració, uns llocs que haurien d’haver estat coberts per professionals. Es va imposar el Consejo Nacional de Objeción de Conciencia, tribunal que atorgava la capacitat de jutjar els objectors. Encara més, la llei no reconeixia el dret total a l’objecció de consciència en cap circumstància. El 1984 es creà el Mili KK, que desplegà una àmplia campanya entre el jovent. Va aparèixer la Plataforma per la Insubmissió, que va aglutinar el MOC, Mili KK i el CAMPI. Paral·lelament es va crear IDS (Informació i Defensa del Soldat).

A partir del Defensor del Poble es va interposar un recurs contra la nova llei, que va quedar sense efecte. El 15 de maig de 1985, Dia Internacional de l’Objecció de Consciència, els joves del MOC començaren a presentar les seves declaracions col·lectives en forma de text unitari en què refusaven la llei. En dos mesos es recolliren 1 700 declaracions reconegudes pel Consejo Nacional. El 1988 s’aprovà el reglament que regulava la Prestació Social Substitutòria en comptes del Servei Militar Obligatori. A l’abril ja hi havia 10 000 declaracions de nois i a partir d’aquí ja no se n’acceptaren més, ja que l’allau era contínua. Per evitar aquesta resposta massiva de l’objecció, es demanà als nois que expliquessin els motius de la seva renúncia (les raons polítiques no figuraven en la llei) en un termini de deu dies, si no ho feien així passaven a disposició militar. Al mateix temps, i atesa la gravetat de la situació, s’aplicà una mesura de gràcia i s’enviaren a la reserva els anteriors objectors acumulats d’abans per tal de no polaritzar la situació.

Nasqué d’aquesta manera una nova forma d’oposició a “fer el soldat”, ja que els nois que quedaren lliures del servei reobjectaren per tal de polititzar la situació, perquè estaven en contra de l’exèrcit. Començaren així les campanyes de desobediència més renovadores, i es rebutjà alhora el servei militar clàssic i la prestació substitutòria dins la vida civil fent treballs socials per a la comunitat. Es creà, doncs, el que s’anomena insubmissió, que impregnà durant diversos anys el moviment juvenil de revolta.

El 20 de febrer de 1989, coincidint amb la primera lleva militar de l’any, es presentaren els primers cinquanta-set insubmissos davant la justícia militar. Eren nois que es trobaven en situació de crida i cerca, i ara es presentaven voluntàriament. A Barcelona n’hi hagué vuit, dos dels quals foren jutjats per un Consell de Guerra per insubmissió. Fou el principi d’una reacció en cadena i d’un moviment de joves que cada cop més qüestionaven la viabilitat de l’exèrcit i, per extensió, la de les guerres. El 1989 hi havia 371 insubmissos; el 1991, 1156 i, deu anys després, més de 50 000. La situació s’agreujava, ja que també augmentà el nombre d’aquells que volien fer la prestació substitutòria i no hi havia prou llocs per ocupar. El 1998 hi hagué 80 000 objectors sense plaça, i se’n declararen, encara, uns 150 000 més. Dins del MOC es va portar a terme una àmplia campanya contra l’entrada d’Espanya a l’OTAN.

Els ocupes

Els moviments alternatius d’ocupació de cases tenen una llarga tradició a Catalunya. Amb la crisi d’habitatges dels anys trenta, a l’entorn de Barcelona i auspiciades pel sindicat de la Construcció de la CNT (Confederació Nacional del Treball), van ser molt conegudes les anomenades vagues de lloguers, que consistien a deixar de pagar uns lloguers considerats excessius per a la migrada economia obrera. Els desnonaments estaven a l’ordre del dia, i en donar-se el cas, els piquets del sindicat, formats per obrers, veïns i homes d’acció, procedien a tornar a obrir les cases dels desnonats i tornar a instal·lar els mobles i atuells de les famílies que havien hagut de marxar. Les vagues de lloguers van tenir el seu punt àlgid cap al 1932, durant uns quants mesos, i foren inspirades per Arturo Parera, sindicalista i organitzador també del moviment de minyones i criades, les quals va aconseguir unir en un sindicat per a la millora de les seves condicions salarials.

En el període de la guerra civil, i a sol·licitud del sindicat de la Construcció de la CNT, es va proposar en diversos municipis de Catalunya la Municipalització de la Vivenda, una iniciativa molt innovadora que propugnava que cada família tingués un habitatge propi, i tots aquells que quedaven deshabitats es poguessin llogar a un preu simbòlic. Pel preu del lloguer el sindicat es comprometia a arranjar els habitatges en mal estat i, si calia, fer-ne de nous. Es volia evitar així que una família tingués més d’un habitatge i redistribuir la propietat entre els veïns del municipi. La cosa va quedar en projecte, com és sabut.

Durant els anys de la transició van ser famosos alguns barris de l’entorn de les grans ciutats catalanes en què es van ocupar pisos de protecció oficial per a l’ús dels grups d’emigrants més necessitats o sense feina. Aquestes ocupacions, que es van conèixer com les de la patada en la puerta, per l’acció d’enfonsar la porta que impedia l’accés al pis acabat i no utilitzat, van ser recolzades per les associacions de veïns, que eren veritables focus d’activisme polític i gaudien d’una forta popularitat en el veïnat, donada per la tradició de lluita i resistència que duien a la pràctica des dels anys seixanta. Algunes d’aquestes ocupacions van ser paleses en els barris hospitalencs del Gornal i de Bellvitge. També al de Llefià, Badalona, i en alguns barris anomenats extrems de Barcelona.

Com a reflux dels corrents europeus que es produïren a Londres, Berlín, Amsterdam o Oslo, van arribar a Catalunya les propostes d’ocupació dels espais buits que havien tingut un ús industrial, militar o, molt més tardanament, particular. Una de les ocupacions més sonades i que va tenir com a referent l’antimilitarisme i el moviment hippy va ser la d’Oslo o Cristiania, unes casernes que van ser utilitzades com a laboratoris de música i teatre, trobades d’artistes plàstics i altres activitats col·lectives. L’estètica hippy de les flors de colors àcids va anar associada al pop i a l’underground, i amb fortes dosis del que en el seu temps era considerat psiquedèlic i associat al consum de psicotròpics de laboratori.

Cap als anys vuitanta i com a ressò dels populars Squats, es va originar el verb esquatear que més tard es va transformar, ja entrat els anys noranta, en el terme okupar. Val a dir que les primeres ocupacions a Catalunya es van conèixer com a Squaters i el símbol del cercle travessat per una fletxa va venir dels anglesos i els alemanys. Barrejat amb el moviment de l’ocupació d’espais va arribar també el moviment punk i tota la música i estètica que se’n derivava, els cabells en punxa i de colors, els imperdibles, la roba, i grups musicals com The Sex Pistols, Dead Kennedys, The Clash, entre d’altres, que a l’estat espanyol donaren noms com Kortatu, Escorbuto, Las Vulpes o els populars La Polla Records.

Les primeres ocupacions que es van realitzar a Catalunya van ser d’espais municipals no utilitzats, com és el cas d’escorxadors o magatzems, a Gavà, als anys vuitanta, i a Esplugues o Cornellà. També s’ocuparen grans espais que ningú no podia reclamar, com l’ocupació que es va realitzar al carrer de Cros, 10, del barri de Sants. Més endavant va venir l’anomenada Casa de la Muntanya, i los Gatos, Les Naus, Los Bloques, La Hamsa, una antiga fàbrica desocupada d’Hostafrancs i altres espais al barri de Gràcia, i s’arribà el 1996 a l’ocupació emblemàtica de l’antic Cinema Princesa, situat a la cèntrica Via Laietana de Barcelona, a 300 metres de la comissaria central de policia, molt famosa durant el franquisme. L’ocupació va durar set mesos i s’hi van fer nombroses activitats: teatre, música des del terrat i amb la sala de ball a la Via Laietana, amb el trànsit aturat, circ, poesia, debats sobre les presons, sobre la mateixa història del moviment obrer, sobre el PERI, sobre els veïns del barri i els seus problemes i un llarg etcètera. Un violent desallotjament va acabar amb la vida del ci ne ma i amb la seva kafeta, que a les nits reunia els noctàmbuls de la ciutat. La resposta del moviment ocupa i dels ciutadans no es va fer esperar i va haver-hi violentes manifestacions al carrer i nombrosos detinguts, com consta en la premsa.

Pel que fa a les cases ocupades, podríem distingir entre els habitatges i els CSO: Centres Socials Ocupats, que són els llocs que en l’actualitat funcionen com a ateneus o centres de trobada i activitat, amb les seves biblioteques, gimnasos, llocs per a la representació teatral, artística o musical, les kafetes i teteries, les cuines per a fer menjars comunals, les botigues d’intercanvi de roba o andròmines i molt més, amb centres de documentació sobre la marxa del moviment i la seva història, com l’anomenat Arran, del barri de Sants.

Es crearen diversos òrgans de premsa, com “Usurpa que algo queda”, nascut el 1996, o els informàtics “Info-Usurpa”, “Contra-Infos” i els joves “La Burxa” i “Infoblokes”, amb les diferents activitats culturals, lúdiques i sobretot reivindica tives, o de lluita social convocades setmana rere setmana. Per acabar, el lema dels ocupes de la Barcelona postolímpica: “Un desallotjament, una altra ocupació”, o “Com més ballem, menys ens prendran”, en clara al·lusió al “Que nos quiten lo bailao”, i fent referència a l’experiència obtinguda en el temps de convivència dins de les cases i els espais ocupats.

Les cases ocupades, segons l’escriptora surrealista francesa Annie Lebrun, ocupen el lloc que abans posseïen els castells gòtics dins l’imaginari col·lectiu de la ciutat. Són llocs deshabitats on tot és possible i on la màgia de l’obscur pot aparèixer. Això explica segurament la llegenda: “Casa ocupada, casa encantada,” que acompanya algun dels murals d’aquests habitatges.

L’ecologisme

El moviment ecologista europeu i americà aparegué al final de la Segona Guerra Mundial, durant els anys de l’anomenada guerra freda i amb el replantejament i el qüestionament del progrés científic indefinit que, sota la forma d’energia nuclear, amenaça el futur del planeta. Davant el panorama de l’escassetat de recursos naturals a escala planetària, es van començar a cercar noves fonts d’energia barates per a mantenir la industrialització i la tecnificació creixent. Deixant enrere l’energia elèctrica que s’obtenia dels salts d’aigua, es va pensar en la construcció i el desenvolupament de l’energia nuclear, que aviat es va revelar als ulls de diversos sectors crítics de la població com a altament perillosa. Al mateix temps van començar també a aparèixer grups que demanaven més respecte per als indígenes d’algunes regions del món que sucumbien davant un segon atac colonitzador de les primeres potències econòmiques. Si bé no arribava a l’escàndol dels anys del colonialisme europeu del final dels segles XVIII i XIX, l’imperialisme usurpava els recursos naturals a àmplies capes de la població mundial.

Tots aquests grups que demanaven un major respecte de l’entorn i que començaven a aparèixer amb paraigües negres, un dels seus primers símbols, en les manifestacions de les principals ciutats europees i americanes, aviat van començar a actuar de forma no violenta i realitzaren accions que anaven des de les ja clàssiques manifestacions als centres de les ciutats fins als encadenaments davant les centrals nuclears, les acampades, les manifestacions de persones nues o amb els cossos pintats i diversos actes de desobediència civil, que aplegaren un gran nombre de participants.

Logotips de diverses associacions dedicades a la defensa de la natura.

Fototeca.com – G. Serra

A Catalunya, el moviment ecologista va aparèixer als anys seixanta, al principi amb algunes crítiques contra la urbanització descontrolada de la Costa Brava, i passà, als anys setanta, a polititzar-se ràpidament i a integrar-se prop de les organitzacions d’esquerra que anaven sorgint en els ambients universitaris, veïnals o sindicals. Aviat es va estructurar un moviment de rebuig a les centrals nuclears que es van establir a Catalunya (Vandellòs, Ascó) i van aparèixer les primeres publicacions que actuaven com a portaveus d’aquests corrents, com “Userda”, “Ajoblanco”, “El Viejo Topo”, “Bicicleta” o “Alfalfa”. Val a dir que les darreres no tan sols parlaven d’ecologisme, sinó també de temes molt propers que s’inscrivien dins postulats força semblants de canvi de la qualitat de la vida quotidiana. Totes van realitzar una tasca de conscienciació i divulgació en un jovent que ja deixava enrere l’Espanya franquista.

Poc temps més tard aparegué la revista “Integral”, fruit de la unió d’un grup de vegetarians i naturistes barcelonins i un sector del jovent preocupat per relacionar la lluita política ecologista i l’actitud quotidiana. En els anys de la transició hi hagué diverses campanyes dutes a terme per aquells que, cada cop més i en paral·lel als grups alemanys –Die Grünnen–, es van anar coneixent com els verds, que és com ara s’anomenen els ecologistes. Van ser famoses les accions per salvar Gallecs, les campanyes antinuclears i antitèrmiques, demanar l’ús no militar de l’illa de la Dragonera, les de recuperació d’espais urbans col·lectius com les Cotxeres de Sants o de Virrei Amat per a zones verdes o d’esbarjo, les campanyes pels espais naturals de Sant Llorenç de Munt i d’altres zones de Catalunya, la platja de Castell o la no construcció de ports esportius al litoral. Una de les accions més populars fou la recuperació dels aiguamolls de l’Empordà.

L’any 2002, la marxa contra el Transvasament de l’Ebre recollí bona part de la militància històrica ecologista catalana, aragonesa i valenciana, a la qual s’han apropat bona part dels col·lectius més joves que lluiten des de l’ecologia contra el maltractament dels animals en laboratoris i escorxadors, contra la creació de granges de cria d’animals per a experimentació o productes de bellesa i moltes altres problemàtiques.

Col·lectius, ong i voluntariat: la xarxa solidària

Els Jocs Olímpics de Barcelona (1992) aconseguiren el suport en diverses tasques pràctiques de 30 000 voluntaris, una xifra important que palesa la voluntat ciutadana de participació i col·laboració.

Fototeca.com

L’associacionisme revesteix a Catalunya aspectes força interessants, com ara el del voluntariat, que ha crescut moltíssim sobretot a l’entorn d’associacions d’ajuda a persones discapacitades, amb malalties cròniques o bé també de suport a la integració dels immigrants acabats d’arribar. Els voluntaris es van fer visibles a partir de les Olimpíades del 1992, en què Barcelona i les subseus olímpiques van formar durant alguns mesos nombrosos joves com a reforç per a totes les tasques que calia fer durant la celebració dels Jocs. Van realitzar moltes feines, des d’acompanyar els participants fins a tasques de traducció, organització, etc. A partir d’aquí es va consolidar força la idea del voluntariat juvenil, i en l’actualitat molts nois i noies participen de la xarxa d’associacions de tot el país. També les anomenades ONG, o organitzacions no governamentals, acullen persones, joves o no, d’arreu de Catalunya. Han crescut molt i actualment abracen un ventall important de la vida i l’acció solidària de tot el món. Des de l’activitat, ja clàssica, portada a terme per organitzacions com Amnistia Internacional, en què els seus membres, a més de cotitzar per al sosteniment de l’associació, poden fer feines pràctiques, diverses organitzacions, a banda de l’estat, demanen als seus membres una major implicació a part de satisfer la quota mensual o semestral. Metges, arquitectes, periodistes, infermers, bombers, seguidors de diverses disciplines, filantrops, pallassos i nombroses persones anònimes trenquen fronteres per ajudar aquelles poblacions castigades per guerres, fam o catàstrofes naturals.

Són paradigmàtics els ajuts de combois a Sarajevo en la guer ra de Bòsnia, l’acció dels cooperants a Nicaragua, Bolívia, la tasca de suport a l’exèrcit zapatista o a les escoles i infermeries de la selva Lacandona. Cada any s’editen calendaris, postals, cartells, llibres, samarretes, mocadors, fascicles, s’organitzen exposicions de fotografies, xerrades, cicles de pel·lícules, esdeveniments musicals o el que calgui per a poder sensibilitzar la població i aconseguir ajut econòmic o material destinat a l’anomenat Tercer Món. Un Tercer Món que –considerat ja com a “quart món”– existeix també en els barris de les nostres ciutats i requereix igualment l’atenció d’associacions de ciutadans.

Cal assenyalar la tasca de les ja clàssiques associacions de voluntaris com la Creu Roja, fundada a Suïssa el 1863 per dos metges i un advocat, i que s’estén per tot el món –Mitja Lluna Roja, en els països d’influència islàmica– amb la finalitat d’ajudar els ferits de les guerres, tant militars com civils, i que en temps de pau és present en hospitals, campanyes de vacunació de nens, en nombrosos indrets de les carreteres i en tots els esdeveniments de masses. Igualment cal fer esment de les noves associacions o col·lectius de treball que s’especialitzen en l’ajut a determinades malalties descobertes de fa poc o noves teràpies, les associacions d’atenció i ajut als malalts d’Alzheimer, Parkinson o d’altres malalties que abans eren menys comunes a causa d’una esperança de vida més curta. També associacions que donen suport als familiars dels pacients, pel que fa a l’assistència psicològica, o a col·lectius en què el suport anímic és força important, com en el cas de l’anorèxia o la bulímia. Hi ha grups que ensenyen als seus integrants a menjar bé, o a reduir calories, a controlar les seves angoixes o a valorar l’autoestima. Tot un entramat de col·lectius, associacions, fundacions, organitzacions no governamentals i grups diversos de persones que tenen en comú la voluntat de compartir la seva energia i el seu temps amb altres grups menys afavorits.