La família

La família, unitat de convivència

La família ha tingut diverses funcions i definicions al llarg de la història de les poblacions. Les ciències socials, i en particular l’antropologia, han considerat les relacions de parentiu, i sobretot la família, un tema d’estudi central. La família, nucli bàsic de les societats, ha constituït motiu principal d’estudi de l’antropologia clàssica des del mític primer estudi de L.H. Morgan, Systems of Consanguinity and Affinity of the Human Family, del 1870, fins al començament del segle XXI, que els temes relacionats amb la família són els més estudiats arreu per aquesta disciplina. Considerat així mateix tema bàsic d’aprenentatge per als nous antropòlegs, s’imparteixen molts cursos i seminaris sobre la família.

Fent una descripció mecànica de la realitat en la convivència es pot dir que la família o, més ben dit, la unitat domèstica, és avui, en les nostres societats, un grup de persones de diferent edat i sexe que es relacionen i comparteixen un espai al voltant d’un frigorífic i un televisor. Tot i així, tampoc no es pot ignorar que, actualment, els nuclis familiars són diversos i variats, amb composicions que van des de l’ocupació d’un espai o casa per un sol individu a l’ocupació per uns quants individus amb vinculacions diverses entre ells. En aquest darrer cas també hi ha models variats de nuclis familiars: n’hi ha de formats per persones de diferents edats i sexes (família nuclear o extensa) unides per vincles de parentiu; n’hi ha d’altres només amb persones d’un mateix sexe (nous grups de parentiu), i d’altres amb un mateix marge d’edat i de sexe (per exemple, estudiants i treballadors immigrats que comparteixen un mateix allotjament).

Les relacions jurídiques i econòmiques que interrelacionen aquests grups d’individus també són ben diverses. Des del punt de vista jurídic hi ha parelles casades civilment o per qualsevol església o confessió religiosa (cristiana, musulmana, jueva, hindú, etc.) i parelles que no estan casades; n’hi ha amb fills engendrats pels membres del grup (fruit de la relació actual o d’altres d’anteriors); n’hi ha amb fills adoptats, i encara, amb fills d’una i altra mena, o amb menors simplement acollits. En el camp del fet econòmic es dóna també una gran varietat de situacions entre dos extrems. Hi ha models ben diferents: un, l’anomenat model clàssic, en el qual un sol membre de la família treballa fora de casa i els altres membres (petits i grans) comparteixen els ingressos que aquest obté del seu treball per viure. En l’extrem oposat hi ha el model en què tots els membres del grup treballen fora de casa, per viure fan un fons comú i cadascú administra el que li resta com vol (aquest és un model format normalment per persones adultes). Hi ha, de fet, tot un seguit de combinacions adaptades a cada grup: adults, en parella, que treballen tots dos fora de casa amb fills i sense; àvies i avis jubilats que fan llargues jornades atenent els fills dels seus fills i, al mateix temps, els joves que tenen un sou baix i que no poden tenir una casa pròpia; joves sense feina i joves amb ajuts de l’estat que comparteixen casa amb pares que tenen feines precàries; parelles de prejubilats i jubilats que cobren petits ajuts i altres que fan treballs domèstics i reparacions fora de casa, és a dir, treballs no regulats; homes i dones sols i joves, que de vegades comparteixen pis amb d’altres, i ancians en situacions precàries econòmicament i afectivament. De fet, tot un seguit de situacions variades i particulars. En resum, es pot dir que tots aquests models conviuen en un mateix país o comunitat.

La família tradicional

L’àmbit rural

A Catalunya el concepte de família tradicional, és a dir, la família extensa que conviu en un mateix espai i que treballa per un objectiu comú, s’ha fonamentat en les descripcions més o menys acurades del sistema social representat per una pagesia benestant, pròpia de comarques afavorides amb recursos naturals abundants, una bona xarxa de camins i un clima benigne. Aquest model fonamentat en el manteniment i l’engrandiment del patrimoni familiar de terres, cases i en mà d’obra barata es regeix per un sistema de successió qualificat com a “romanocatalà” que fa que l’hereu, el primogènit de sexe masculí d’una parella, rebi, quan mor el seu pare –o en vida d’aquest en cas d’incapacitat– tot el patrimoni, i també totes les responsabilitats i obligacions que es deriven d’aquest sistema. Té l’obligació d’ampliar el patrimoni, dotar econòmicament germans i germanes, i mantenir i assistir els pares i els oncles solters que han romàs a la casa pairal fins a la seva mort. De tota manera aquest model ideal gairebé mai no es compleix en cap dels casos estudiats. El model vol que un pare sa, estalviador i generós i una mare llesta i treballadora tinguin uns fills sans, treballadors, seguidors de la doctrina de l’Església, que no tinguin ambicions personals, que visquin en un espai agrícola ideal on durant una colla d’anys tinguin bones collites i que, per tant, no s’endeutin. A més, en la seva comunitat, no hi pot haver conflictes, ni socials ni polítics. Tot plegat resulta una utopia, només creïble en el marc d’un model sociopolític idealitzat i promogut per alguns membres de l’Església Catòlica, i manejat i difós per governants conservadors i per alguns benintencionats historiadors i folkloristes del segle XIX. Per exemple, Pau Piferrer, a Recuerdos y bellezas de España (1839-41), descrivia una idíl·lica reunió familiar en aquests termes:

“Allí, sentados ante la benéfica lumbre del hogar, platicando con los venerables octogenarios, que ocupan el robusto escaño de roble que ocuparon sus mayores, mientras la abuela mece al niño que contempla las salamandras del fuego, y la madre solícita, cubierta la cabeza con honesta toca, adereza y pone una mesa limpia, abastada de amable paz más que de costosa vajilla; ¡cómo ruedan dulces las horas! ¡cómo en medio de tanta mansedumbre aparece allá la trabajosa vida y el áspero bullicio de las ciudades, mansiones de inquietud y de delirio! Allí ni ambición ni desasosiego.”

Aquesta descripció ensucrada s’oposa a altres relats menys idealitzats i contrastats amb la realitat que, per exemple, alguns metges descrivien a les topografies mèdiques que estaven en voga a la segona meitat del segle XIX. Alguns prosistes realistes coetanis, o fins i tot més tardans, ofereixen visions no menys allunyades d’aquella idealització. Així, per exemple, el relat del novel·lista Prudenci Bertrana sobre el món agrari català a Entre la terra i els núvols. L’hereu (1933), dóna algunes claus d’anàlisi del fenomen del pairalisme a Catalunya. L’hereu que descriu Bertrana, fill únic, és educat com un senyor que ha d’estar allunyat de la realitat des de la qual haurà de governar en el futur. El seu pare l’envia a Girona a fer el batxillerat, que li ha de permetre més endavant fer una carrera universitària. L’hereu, forçat per les presses d’última hora, decideix estudiar enginyeria mecànica: “Això de remenar llimes, martells i tornavisos li venia més de gust i ho trobava més net que embrancar-se amb lleis o misèries humanes.” A Barcelona, el jove hereu s’enamora de la filla de la dispesera i vol ser pintor. El pare no aprova el festeig i quan el fill visita el mas, el convida a complimentar un amic d’un mas ric que té una filla per casar. L’hereu no cau en la temptació i resol tornar a Barcelona per continuar vivint com fins aleshores. Com que la mare cau malalta, el pare finalment accedeix al casament amb Eugènia, l’estimada de l’hereu, que serà l’única capaç d’aguantar els problemes de la dona malalta. La mare mor, el pare dilapida la fortuna i finalment la hisenda s’ha de vendre. Les últimes pàgines de la novel·la són una expressió de lament per una gestió poc eficaç i una venda no desitjada. Després de cobrar, l’hereu surt de ciutat i s’encamina a la seva propietat; després de caminar molt, passa la nit a Cal Pobric, la casa d’un dels seus masovers més pobres. Ell els diu que el seu nou amo potser els tractarà millor que ell mateix. Els de Cal Pobric li responen que, “del nou amo, no s’esperaven ni una set d’aigua” i que per això ja s’havien sangrat en salut i havien comprat la finca de la seva pròpia família al seu germà, l’hereu, un baliga-balaga que ara feia d’hostaler a Vidreres. Amb la legítima que aquell no els havia pogut pagar i una mica més, li havien comprat la petita propietat amb la qual volien tirar endavant la família.

Bertrana conclou: “Innocenci dormí malament. En les estones d’insomni pensava en el caprici de l’atzar: vet ací en Joanet, el trist masover de Cal Pobric, transformat en propietari, quan ell, l’Aspriu, deixava d’ésser-ho.”

De tota manera, aquest exemple literari, que correspon al llindar del segle XX, no vol pas dir que aquest model de família no hagués funcionat econòmicament. El fet que una part dels patrimonis amb els quals es va crear una economia industrial potent a Catalunya fos d’origen rural, n’és bona prova. La fórmula del cabaler, fill segon que amb la legítima s’estableix a ciutat i endega un negoci, és comú a diversos negocis i origen de famílies benestants urbanes.

En tot cas, aquest prototip de família catalana, sorgit després d’un llarg procés d’experimentació històrica, es caracteritza, segons els historiadors Ponce i Ferrer, pel seu caràcter troncal, la indivisibilitat de l’herència que requeia en el fill mascle primogènit, l’obligació de pagar en diner la legítima dels seus germans i la segregació de la família a través del matrimoni que comportava el pagament d’un dot (S. Ponce i Ll. Ferrer, Família i canvi social a la Catalunya contemporània, 1994). Aquest model és àmpliament difós per gairebé tots els grups socials a la Catalunya dels segles XVIII i XIX, si bé les pràctiques familiars i les estratègies desenvolupades són diverses en funció de la situació precisa a l’hora d’aconseguir recursos econòmics.

L’àmbit urbà

D’altra banda, des d’una perspectiva més urbana, l’historiador Manuel Arranz, en el seu treball La menestralia de Barcelona al segle XVIII, descriu la família menestral des d’una triple perspectiva: en primer lloc, com a unitat de reproducció de l’espècie humana –o de la força de treball– i com a comunitat afectiva; en segon lloc, com a unitat de producció econòmica, cosa que comporta que faci de transmissora dels coneixements tècnics o professionals i que sigui considerada com a unitat fiscal; i en tercer lloc, com a unitat de consum, que actua com a transmissora dels coneixements culturals i com a prestadora dels serveis assistencials. Aquest model va tenir molt èxit en aquests grups socials i la seva pervivència es mantingué gairebé viva fins els anys trenta del segle XX.

Al llarg del segle XIX, i especialment a la segona meitat, el model de família estesa, tota relacionada amb el negoci, va ser qüestionat. La industrialització va provocar uns canvis econòmics i socials tan importants que trencaren els marcs en els quals s’havia desenvolupat la família troncal. Un exemple d’aquesta forma diferent d’afrontar la nova situació social, el tenim en el paper de l’Església, que havia absorbit bona part dels cabalers de bones famílies destinats a la carrera sacerdotal. L’Església, en aquell moment, ja no era considerada per la burgesia emergent com una bona solució per als seus fills. És a dir, d’alguna manera, l’estudi era més ben vist i de fet es considerava molt més profitós per als interessos de la família. Les classes benestants preferiren invertir els diners en els fills no hereus perquè estudiessin les carreres de dret, medicina i d’enginyeria, més útils per als seus interessos econòmics. De fet, les noves formes de producció feien que molts joves que treballaven per altri volguessin una independència que els permetés viure fora de la llar paterna.

Alguns industrials posaren els cabalers a treballar a les fàbriques i, per la mateixa dinàmica del diner en aquestes organitzacions, no pogueren mantenir una herència única en un sol fill. De tota manera, la simbologia familiar era molt forta, i de vegades la nissaga i la família eren un argument més potent que l’economia. La novel·la La teranyina, de Jaume Cabré, en dóna algunes claus. La història es desenvolupa en una ciutat petita; la fàbrica és un negoci familiar que comanda l’hereu, Francesc Rigau. Els seus dos germans petits se’n senten exclosos i veuen en qualsevol parent extern un intrús. El gendre de l’hereu, el marit de Francina, l’única filla d’aquell, és l’enemic principal quan el patriarca mor. Des del mateix moment del casament, la germana se sent exclosa i maleeix aquesta unió que desbarata els seus somnis. La descripció del novel·lista és prou clara:

“El somriure gèlid, de derrota, dels dos germans petits fou pres per la societat invitada com un esplai discret de l’alegria pel casori. Mercè Rigau tragué el fetge i la melsa discutint amb en Francesc (el pare de la Francina) just la nit de noces, quan tot estava dat i beneït. Com que li costava odiar un Rigau, abandonava amb el temps l’actitud aspra envers son germà. Però acumulà la ràbia, l’acidesa i la mala sang contra aquell intrús que, si no vigilaven, se’ls convertiria en hereu qui sap si escampa.”

Són uns sentiments que es concreten només en defensar els Rigau, la nissaga, contra tots i tothom.

D’una altra banda, l’antropòleg americà Gary Wray McDonogh, exemplifica en una família terrassenca –els Sala– un model de comportament relacional connectat amb l’empresa per mantenir-ne el control (McDonogh, Good Families of Barcelona, 1986). Diu: “La primera fàbrica de teixits de llana de la família fou fundada el 1838 per Joan Argemí. Aquest empresari va morir el 1860 deixant dona i diverses filles però cap hereu baró. La companyia es va transformar en una societat regular col·lectiva simple, «Vídua Argemí». La vídua va trobar de seguida l’ajuda de dos fadristerns procedents de les rodalies de Sallent, eren Antoni i Pascual Sala Sallés. La companyia es va reorganitzar per poder-hi admetre la contribució dels germans Sala, i també l’aportació d’un nou capital extern, i quedà per fi sota el nom d’«Alegre, Sala y Compañía».

“Els germans Sala consolidaren la seva posició en la firma casant-se amb dues de les filles d’Argemí. Quan el 1886 la societat regular col·lectiva fou de nou liquidada, els germans controlaven dos terços del capital total. Alegre abandonà la companyia, que es transformà en «Hermanos Sala». El 1890 morí Antoni i el seu fill Alfonso prengué el seu lloc. La societat regular col·lectiva quedà establerta com «Sala y sobrino». Tot acabà quan el 1894 morí Pasqual Sala. Alfonso Sala Argemí fundà aleshores una companyia amb l’enginyer tèxtil (és a dir, els tècnics participaven en el capital) Benito Badrinas Poll. Sala aportà el 91% del capital però només va percebre el 70% dels beneficis per cedir-los a la funció administrativa exercida per Badrinas. El 1896 Badrinas es casà amb una germana de Sala, Anna, aplicant la mateixa estratègia que va fer servir la generació anterior. Aquesta societat regular col·lectiva va seguir el seu camí fins el 1920, data en què la fàbrica es transformà en una societat anònima familiar.”

Aquest comportament és ben diferent quan es tracta del patrimoni agrícola i ramader. Perquè, si bé és veritat que en molts casos es podia necessitar capital exterior per tirar endavant una finca, normalment es demanava un préstec per no haver de dividir la terra.

Família tradicional i ideologia

Durant la segona meitat del segle XIX i la primeria del segle XX, el paper que segons el consens social admès havia de tenir la família com a nucli bàsic de la comunitat era molt important. A més, era desitjable que aquella suposada cohesió i generositat de l’estructura familiar fos present en qualsevol estructura d’administració i poder. Altrament dit: el cap de qualsevol estructura de poder havia de comportar-se com un pare i els manats com uns fills en el si d’una família.

Per exemple, Josep de Manjarrés i de Bofarull, conegut sobretot com a teòric i historiador de l’art, dedicà un petit llibret al tema de la família. En La guía de señoritas en el gran mundo, publicat el 1854, es deia:

“La familia es la base de la sociedad, y el reflejo exacto de las costumbres de esta sociedad. Todas las categorías sociales, todas las consideraciones, todos los intereses, en resumen, todos los elementos de esta sociedad, tienen su origen en la familia. Si los lazos de uno de ellos se corrompen, la otra no podrá evitar por mucho tiempo el desmoronamiento. Quítale a la familia, de los padres la autoridad y el gobierno; de los hermanos y parientes, la sinceridad y las relaciones mutuas; de los sirvientes, la honestidad y de todos el afecto y desaparecerá el respeto por el poder público; la falta de honradez será el alma de todos los contratos, el fraude el único propósito de la especulación, y la traición el único remedio del error.

Esta es la razón por la cual los individuos que constituyen la familia sacrifican, dentro de este círculo, una parte de su libertad natural, sacrificio que representa decoro y buena educación” (pàg. 32).

És tot un programa. Era tan important aquesta concepció de la família per a la construcció del catalanisme polític llavors naixent, que Torras i Bages, en La tradició catalana, escriu: “En virtut de la seva essència el regionalisme afavoreix l’esperit de la família mentre que l’unitarisme (polític) el pertorba.”

En aquesta mateixa obra, Torras i Bages destil·la el que ha de ser la família catalana:

“La família és la substància i la base de l’organització social. La decadència social suposa decadència en la família; i quan aquesta és vigorosa, moral, unida i intel·ligent, la societat no pot deixar de tenir aquestes mateixes excel·lents qualitats. La regeneració social, la reconstrucció social, ha de començar per la reconstrucció de la família. Posem el ulls en la nostra Espanya i veurem que l’esperit de la família és més fort en aquells països que tenen un esperit regionalista encara més fort. L’amor a la casa pairal, el desig de conservació del patrimoni o de la indústria, l’ordre jeràrquic familiar és superior on s’ha mantingut, encara que sigui de forma decadent, la vida regional molt més que no en aquelles àrees que es troben confoses amb la gran massa, la nació.”

Per acabar, cal fixar l’atenció en un text de l’estadista Prat de la Riba: Ley jurídica de la industria (1898). Prat identifica “casa” i “família” i diu: “Casa significa familia y, por tanto, la casa industrial será la familia industrial, la sociedad industrial primaria, en la cual cabe distinguir un elemento personal, agrupado jerárquicamente bajo la dirección y gobierno del patrono, o empresario, o propietario (individuo o colectividad), y un elemento material, asiento, materia o instrumento de la industria, o tal vez, con mayor exactitud, de la actividad industrial de aquél.”

En aquest mateix text, Prat de la Riba glossa la figura de l’hereu: “...nos referimos a la institución del hereu [...] el hereu, el continuador de la personalidad del padre y de la unidad de la familia, es el patrono industrial por excelencia, el que mantiene la casa, salvándola de la disolución de la división, que es para ella sinónimo de la muerte”.

Cal dir que les constitucions espanyoles del segle XIX no fan cap referència al tema de la família. De fet, devien considerar que ja estava bé com estava. Contràriament, la Constitució del 1931 recull explícitament en l’article 34 algunes consideracions interessants sobre la família:

“Art. 34 La familia está bajo la salvaguarda especial del Estado. El matrimonio se funda en la igualdad de derechos para ambos sexos, y podrá disolverse por mutuo disenso a petición de cualquiera de los cónyuges, con alegación en este caso de justa causa.

Los padres están obligados a alimentar, asistir, educar e instruir a sus hijos. El Estado velará por el cumplimiento de estos deberes y se obliga subsidiariamente a su ejecución.

Los padres tienen para con los hijos habidos fuera del matrimonio los mismos deberes que respecto de los nacidos en él.

No podrá consignarse declaración alguna sobre la legitimidad o ilegitimidad de los nacimientos ni sobre el estado civil de los padres, en las actas de inscripción, ni en filiación alguna.

El estado prestará asistencia a los enfermos y ancianos, y protección a la maternidad y a la infancia, haciendo suya la «Declaración de Ginebra» o tabla de los derechos del niño.”

D’aquest text convé destacar diversos punts: en primer lloc, fa referència a la igualtat de drets de qualsevol dels cònjuges; en segon lloc, a l’obligació dels pares d’alimentar i instruir els fills; en tercer lloc, a no fer diferències entre fills legítims i il·legítims, i per acabar, al fet que l’estat s’ocuparà dels infants, la gent gran i també dels malalts. Interessa remarcar aquest últim aspecte, que continua essent motiu d’oferta dels partits que volen governar i que així ho tracten a cada campanya electoral, tot i que després de les eleccions no s’assoleixin tots els objectius promesos. De fet, sembla que la legislació no s’ha ajustat a la realitat de la societat i que prefereix passar de puntetes sobre el que és i el que ha de ser la família. Així doncs, l’únic que sap enfocar és aquest “servei” d’afecte i cura que les famílies oferien als membres més desvalguts i que, en la pràctica, segueixen oferint normalment a costa dels esforços de les dones. Aquestes dones, tot i que treballen fora de casa i que, per tant, contribueixen a l’economia familiar, tenen la responsabilitat de vetllar per les relacions afectives familiars i assistir els membres de la família més desvalguts (nens, ancians, malalts i discapacitats).

La família en el món rural

L’historiador Jaume Vicens i Vives, el 1980, escrivia: “Les cases pairals (o principals), vinculades a una família per la llei de l’heretament, constituïren els punts de referència d’una xarxa d’interessos socials que sostingué Catalunya en els moments d’adversitat i de crisi. De les masies, on romanien els capmasers o hereus, com a capitans del vaixell familiar, partien cap a ciutat els fadristerns i cabalers a la recerca de fortuna o elevació intel·lectual. Els lligams entre uns i els altres es mantenien puixants, de tal manera que bona part del mecanisme de transmissió ideològica es féu a través d’ells. Els fadristerns comunicaven als hereus els canvis que s’esdevenien en la vida espiritual i política de ciutats i viles, i així, per capil·laritat, el sentiment de la terra féu considerables progressos entre el 1876 i el 1900. Fou llavors també que amb els cabals aplegats pels fadristerns s’aixecaren hipoteques i es referen patrimonis. Però l’ànima d’aquesta dinàmica social era l’hereu i el respecte que a tothom infonia aquesta situació, que conservava no solament una família i un nom, sinó el deure de la sang respecte al clan familiar i de la terra que els nodria.”

Els actors

El patriarca. És l’hereu que un cop ha envellit necessita que el fill el substitueixi. Acostumat a manar, li costa assumir un paper secundari en la família.

La sogra. És la dona del patriarca. Així com ell declina i ha de deixar el comandament en mans del fill gran, ella el deixa a les mans de la jove que li ha de prendre el control sobre el fill i el servei de la casa. Espill de les joves, havien de fer complir –de vegades a contracor– les ordres que provenien del patriarca i de l’hereu. La literatura popular és plena d’exemples de bones i males sogres. Cançons com ara la Porqueirola i el Testament de l’Amèlia, en són un exemple.

L’hereu. És el personatge principal d’aquest sistema familiar; sobre ell recau tota la responsabilitat de mantenir i augmentar el patrimoni, i també de continuar la nissaga. És el primer fill mascle de la parella formada a partir dels pactes dels pares. Normalment, un hereu es casa amb alguna jove amb un bon dot. A més, aquest hereu té l’obligació de dotar les germanes i la de donar la legítima als germans quan es casaven, o quan es morien els pares. També hi havia hereus escampa que malbarataven el patrimoni i no complien amb la ideologia familiar i, aleshores, un altre germà assumia aquest rol.

La pubilla. En la família troncal és la dona instituïda hereva, quan no hi havia fill mascle, i que administrava el patrimoni. Quan contreia matrimoni amb algú que no era hereu, ell havia d’aportar un dot al matrimoni. Fins i tot, en algunes comarques de Catalunya com ara l’Urgell i la Segarra, la pubilla pagava al marit una soldada.

La dona de l’hereu. L’elecció de la jove havia de respondre tant a les condicions socioeconòmiques com a les característiques de la persona amb la qual s’havia de casar. Per exemple, Estrada, Roigé i Beltran (Entre l’amor i l’interès, 1993) recolliren a la Vall d’Aran aquesta afirmació: “Buscaven [per a l’hereu] una noia que fos bé per la casa que li triaven, que no fos d’aquestes gandules. Que anés bé per la casa. De pagesos buscaven una noia valenta, que no li fes por la terra i la feina de la casa [...]. I si portava herències ella, millor encara.” Aquest personatge femení és un dels més esclaus d’aquesta estructura. Quan entrava de nou en una casa havia d’estar sotmesa al marit i als dictats de la sogra –la mare de l’hereu–, que l’havia d’ensinistrar a portar la casa. Cal dir que hi vivien molts membres de la mateixa família, servents i persones llogades per treballar en la finca, a qui calia atendre en tota ocasió. Aquesta jove havia de fer de dona, de mare i d’alguna manera de serventa de tots els altres. Fins que no era una dona adulta i ja havia tingut els fills necessaris no adquiria la consideració de persona de prestigi a la casa. Quan s’analitzen fotografies de famílies tradicionals del món rural, la jove sempre té una posició marginal en el conjunt. A més, quan l’hereu no era com cal, la jove havia de respondre davant la família governant amb seny i cobrint les faltes del marit.

Els germans: els cabalers o fadristerns, els dedicats a l’Església, els concos. Els germans mascles de l’hereu normalment eren ensinistrats pel patriarca i pel mateix hereu en les tasques i les relacions interpersonals que més beneficiaven la casa. Sovint, els retenien a la casa, no es podien ni independitzar ni casarse fins que l’hereu tenia els diners per pagar la llegítima. Altres, en canvi, els empenyien a treballar en altres terres perquè aportessin capital a la finca principal. D’altres, els destinaven a l’Església o a l’estudi per beneficiar-se dels seus coneixements. Quan la casa era forta podien ser molt més lliures que el germà gran; en la història del comerç i de la indústria catalans hi ha molts cabalers o fadristerns triomfadors. Un o dos fills de la casa es consagraven a l’Església, la qual cosa alliberava els pares de preparar-los i era una inversió de futur. Moltes vegades aquests germans s’ocupaven de l’administració de les finques i de l’educació del fills de l’hereu. També hi havia els concos, solters i sense fills declarats, que, sotmesos al germà gran, treballaven per a ell tota la vida a canvi d’allotjament i menjar.

Les germanes. Les germanes de l’hereu eren sovint l’escarràs de les cases i si, per exemple, la jove era delicada o es moria de part, les germanes havien de suplirla en les tasques de portar la casa i assumir la criança dels fills. Només es podien casar quan el germà ho creia adequat, seguint la seva estratègia econòmica i, sovint, era l’hereu qui escollia quan i amb qui ho podien fer. Algunes vegades, quan a l’hereu li costava trobar muller, retenia les germanes perquè fessin la feina de portar la casa. Moltes joves, per escapar d’aquesta situació, es posaven a servir a ciutat.

Els oncles i les ties. Són tropa de la casa, germans del vell hereu o de la mare, solters i sempre adscrits a la casa per fer qualsevol servei.

El servei domèstic adscrit a la casa: mossos, criats i minyones. Els mossos o criats eren llogats pels amos per fer treballs diversos a les finques, amb contractes indefinits –a l’Empordà– i en d’altres casos –a la Segarra i l’Urgell–, amb contractes de gener a gener. Cobraven una soldada, a més de l’alimentació, l’habitatge i algunes petites donacions. La feina era més o menys especialitzada segons la grandària de la finca. A les comarques lleidatanes es diferenciava entre el mosso de mules i el d’aixada. El ventall de treballadors incloïa guardaboscs, guardes de bestiar, i també adolescents, i fins i tot infants (nois, vailets, mossets), que de vegades eren reclutats directament dels orfenats.

Les minyones eren en bona part recollides de molt joves. Provenien de cases humils, i n’hi havia que fins i tot eren recollides de l’hospici. A les cases fortes n’hi havia de més grans i de més joves en una jerarquia que repetia l’esquema del sistema patriarcal. En aquest sistema destacava moltes vegades la dida que havia alletat l’hereu.

D’altres assalariats: masovers, pastors i pagesos llogats en ocasions determinades. Els masovers eren pagesos que explotaven la terra per altri, amb contractes d’arrendament o de parceria. Normalment eren masos petits agregats al mas pairal. Tota la família vivia i treballava per a l’amo. Quan l’amo era absent, també s’ocupaven que la casa principal estigués en bones condicions per tal que el propietari i la seva família en poguessin gaudir quan els plagués.

Els pastors eren gent assalariada; es llogaven per ocuparse del bestiar de llana d’una o de diverses famílies. Amb els anys aconseguien tenir el seu propi ramat i independitzar-se. En la casa pairal hi tenien un lloc, sobretot en finques de muntanya, per tal com sobre ells descansava bona part de l’estratègia econòmica de la família.

En les grans finques i en moments de sega o de verema, les cases pairals s’omplien de bracers llogats que, per temporades, compartien la feina amb la família principal.

L’espai: la casa pairal

Aquestes cases pairals tenien una distribució que separava usos i funcions de la casa i a més n’assenyalava la jerarquia i marcava els llocs de treball i els socials. Normalment una casa gran tenia adossats espais més petits que servien de corrals, pallers, estables i quadres, que eren els components auxiliars d’una agricultura mixta. Per regla general, totes aquestes construccions es distribuïen al voltant de l’era, on es feien algunes tasques de batuda i desgranat d’hortalisses i cereals, la xollada del bestiar de llana i, si s’esqueia, l’acció de ferrar el bestiar de peu rodó. A l’entrada de les cases, s’hi acumulaven alguns atuells de treball, sacs i de vegades també els arreus de les cavalleries. Per una escala s’accedia a la sala gran, que acollia els convidats. Aquesta sala, on moltes vegades es guardava la caixa de la sal, servia de repartidor de les habitacions més grans reservades a les persones principals de la casa: el patriarca i la seva dona; l’hereu i la seva, que compartien habitació amb els fills més petits i, moltes vegades, una habitació per al mossèn. Aquestes habitacions donaven a la façana principal de la casa. De vegades, hi havia també un petit despatx i, en cases molt aïllades, una farmàcia herbari. En un extrem de la sala, de cara al nord, se situava la gran cuina menjador, lloc de trobada de la família i el servei adjunt. El forn de coure el pa també era a prop. Al pis superior hi havia les cambres dels altres fills de la família i del servei. A les golfes es reservava un lloc per a guardar-hi els llegums i les fruites que servirien per a tot l’any, i també per als embotits.

La família tradicional en el món urbà

Les famílies benestants catalanes, fins i tot quan vivien lluny de les propietats agrícoles, repetien, en part, el model de família estesa però amb menys rigor de dependència entre els seus membres. A la casa de l’escriptor Josep M. de Sagarra del carrer dels Mercaders només hi vivien els pares de l’escriptor i els quatre germans, a més del servei, que s’ampliava quan, per exemple, calia fer la matança del porc.

De tota manera, la família extensa prenia tota la seva força en reunions familiars, com per Nadal o en ocasió de casaments i bateigs, en què el patriarca i la seva dona presidien tots els actes. La descripció del dinar de Nadal que fa Narcís Oller en La febre d’or, n’és un bon exemple. En aquest dinar, la família de Gil Foix estrena casa després de fer negocis amb èxit a la borsa. En Gil, com un patriarca, presideix la taula i s’asseu al cap. A la seva dreta seu la senyora Mònica, la mare de la seva dona, i a l’esquerra la Pauleta, la dona del seu cosí Jordi. Així doncs, la presidència de la taula és compartida per les dues dones més grans, a qui ell protegeix, igual com protegeix les seves famílies. Al costat de la Pauleta hi ha en Bernat, el caixer de l’empresa, i tot seguit la dona d’en Gil.

En aquest context, el servei domèstic era molt important i les cases fortes tenien dos o més servents, i també algunes persones de reforç per als dies assenyalats. A Barcelona, el 1900, amb un total de població de 544 137 habitants, el 26,35% de les dones que treballaven es dedicaven al servei domèstic. (Història Política, Societat i Cultura dels Països Catalans, vol. 8, pàg. 173).

La menestralia urbana també seguia usos i costums en els quals la família era un element molt important. Triar el marit o la muller no era tasca fàcil i les famílies arreglaven les unions per a beneficiar persones i negocis. De vegades, també es recorria a professionals que arreglaven matrimonis. L’escriptor Emili Vilanova, en un conte publicat a Narracions (1948) titulat “Lo senyor Joan dels Casaments”, dóna puntual coneixement d’aquesta pràctica fins i tot en l’àmbit popular.

La família assalariada en el món urbà industrial

Els historiadors i antropòlegs que han estudiat el tema de la família desmenteixen ben raonadament l’afirmació que el tipus de família estesa és anterior en el temps a la nuclear. Una i altra han conviscut i s’han alternat i, de fet, s’han adaptat a les condicions socioeconòmiques de l’indret on vivien les famílies (M. Segalen, Antropología histórica de la familia, 1992).

A Catalunya, la casa de ciutat –habitualment petita, en un edifici de pisos, que s’abastava d’aigua gràcies a un pou situat a l’entrada de la casa on també hi havia el pou mort– és un habitatge que exemplifica una economia basada en la indústria. Aquest allotjament, en general, no permetia ni feia necessària la vida de diversos membres d’una mateixa família junts. Només quan era imprescindible, s’admetien pares i germans que ajudaven a pagar els lloguers i les despeses generals i ajudaven a tenir cura de les criatures quan els pares treballaven. Aquests habitatges tenien problemes de salubritat a causa de les males condicions de la construcció dels edificis, del poc sol que entrava a les sales i les males condicions sanitàries.

A més, la mateixa dinàmica del treball assalariat a la fàbrica havia format, ja des del segle XIX, molts grups d’homes i dones joves que, lluny de les seves famílies, havien de trobar allotjament compartit en cases de parents o fent colla amb altres companys. Quan algun d’aquests joves decidia casarse, la parella cercava habitatge i es constituïa més endavant en família.

Al segle XX alguns arquitectes preocupats per les formes de vida dels obrers començaren a pensar a construir cases per a les famílies nuclears obreres. Per exemple, a Barcelona, durant la República del 1931, es van fer cases adaptades i pensades per a aquestes noves famílies. Concretament els projectes del GATCPAC són un bon intent de relacionar hàbitat amb la vida quotidiana dels obrers.

Les estructures familiars actuals

L’ampli ventall actual de formes familiars queda exemplificat amb la tipologia que proposen historiadors del Grup de Cambridge. M. Segalen (Antropología histórica de la familia, 1992) introdueix una mica d’ordre en les múltiples dades sobre la composició de la família a Europa:

– Grups domèstics anomenats “sense estructura familiar”, que, de fet, no se sap ben bé si són un grup de vells amics que comparteixen una mateixa llar. En aquesta categoria es poden trobar, sovint, persones soles.

– Els grups domèstics “simples”, que corresponen a la família, a la cèl·lula familiar contemporània: estan formats o bé pel pare, la mare i els fills, o bé per un vidu o una vídua amb els fills, excloent-ne qualsevol altre parent.

– Els grups domèstics “extensos”, que estan compostos, a més dels membres de la família simple, per parents ascendents, descendents o col·laterals, és a dir, per un pare o una mare del cap de la família o del seu cònjuge, per un germà o una germana, un nebot o un nebot nét. L’extensió correspon a la suma, al nucli central conjugal, d’un parent més o menys pròxim que d’alguna manera n’és un satèl·lit.

– Els grups domèstics “múltiples”, en els quals cohabiten diverses famílies emparentades. En aquesta categoria s’introdueix una distinció complementària segons l’atribució de la direcció del grup domèstic. Si qui dirigeix la família són els pares de més edat i els fills viuen amb ells i són sotmesos a la seva autoritat, es tracta del model de la família troncal; si només conviuen famílies de germans i germanes casats, de la mateixa generació i amb una jerarquia no gaire definida, es tracta d’una situació de germandat.

Convé assenyalar, a més, que en cadascuna d’aquestes categories es poden afegir tot tipus de servents, d’auxiliars de treballs puntuals i d’obrers, és a dir, de persones no emparentades.

Les dades referides a l’evolució de les llars de la província de Barcelona al final del segle XX mostren clarament una disminució del nombre de fills. Aquest fet és una realitat només corregida per l’augment de famílies immigrades, amb taxes de natalitat més elevades.

Fototeca.com - A. Galeote

Les enquestes de població realitzades al principi del segle XXI a Catalunya indiquen que l’estructura familiar està en procés de canvi des d’unes formes tradicionals cap a d’altres fonamentades en diverses modalitats de convivència. Dos dels elements que dibuixen aquesta transformació se centren en la dona. Concretament són: la reducció de la grandària de la família i la minva de les tipologies tradicionals a favor de noves formes de la llar, principalment les unipersonals (les formades per persones que viuen soles) i les monoparentals (les formades per una persona gran, el pare o la mare, i uns fills solters). La grandària de la família és un dels trets que s’ha fet més palès els últims trenta anys del segle XX. La disminució del nombre de fills per parella és una constant que només es corregeix amb l’augment de les famílies immigrades. Les dades de l’enquesta de la regió de Barcelona de l’any 2000, elaborat per Elena Sintes Pasqual i publicat el 2003 per l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans (Condicions de vida i hàbits de les dones de la província de Barcelona), així ho indiquen.

Evolució del nombre de fills en el període 1995-2000 a l'àrea de Barcelona

	1995	2000	2000
	Regió Metropolitana de Barcelona	Regió Metropolitana de Barcelona	Província de Barcelona
Cap fill	24,4	31,2	31,5
Un fill	26,9	27,7	27,8
Dos fills	32,3	31,0	30,6
Tres fills o més	16,3	10,2	10,2

L’altre factor és l’abandonament de les formes tradicionals i l’aparició de noves tipologies. L’enquesta citada assenyala set noves formes: “Unipersonals (llars formades per una persona sola); sense nucli (llars on viuen dues o més persones sense vinculació conjugal o filial; parella (llars uninuclears formades per una parella més els fills solters); monoparentals (llars d’un sol nucli formades per un dels progenitors més els fills solters); llars extenses o uninuclears més altres persones (llars on conviuen un nucli familiar –amb fills o sense– més altres persones, emparentades o no), i plurinuclears o múltiples (llars constituïdes per dos nuclis familiars o més). Els set tipus comprenen les diferents relacions en l’àmbit domèstic i distingeixen les llars no familiars (les formades per una persona sola o les pluripersonals sense nucli familiar) i les llars pròpiament familiars (les compostes pel nucli conjugal, amb fills o sense i altres persones, les monoparentals, i les plurinuclears).”

Es pot concloure, com també ho fa l’esmentat treball, que a la Regió de Barcelona “les formes de convivència de la població estan seguint un procés de transformació caracteritzat per un continuat descens de la grandària mitjana de les llars i la pèrdua de l’hegemonia de les formes familiars uninuclears a favor de l’increment de llars monoparentals i unipersonals.

“La forma familiar més freqüent a la província és la família nuclear: vuit de cada deu llars són d’aquest tipus. El 7,3% de les llars de la província són unipersonals i en dos de cada tres casos les componen dones. Les característiques majoritàries d’aquest col·lectiu són l’edat avançada i la viduïtat.

“L’altre tipologia familiar amb un important protagonisme femení és el de les llars monoparentals. El 10,4% de les llars són d’aquest tipus, i vuit de cada deu casos estan encapçalats per dones.”

Segurament, aquestes dades referides a la demarcació de Barcelona no es poden generalitzar a tot Catalunya. Encara que les formes de convivència són ara ja molt urbanes, les diferents formes econòmiques –entre les quals hi ha les derivades de la pràctica de l’agricultura i la ramaderia, que necessiten molta mà d’obra– comporten unes llars amb molts membres d’una mateixa família que conviuen en una mateixa casa.

No obstant això, les tendències, pel que es coneix d’altres realitats europees, indiquen que els models que s’han descrit i d’altres que encara no s’han consolidat, com ara les parelles del mateix sexe amb fills, són els models de família reals que s’apunten al segle XXI en la societat catalana.