Cent anys de vida quotidiana

Es pot parlar d’unes pautes de vida quotidiana comunes a tots els habitants de Catalunya. Què tenen en comú, per exemple, les vides del pagès del delta de l’Ebre, el cambrer del Raval de Barcelona, el pescador de Roses, la venedora de carn del mercat de Santa Caterina de Barcelona o la professora d’anglès de l’institut de Vic? Aparentment, no tenen cap lligam ni connexió. Es lleven a hores diferents, mengen a hores diferents, treballen en coses dissemblants i el seu lleure és diferent; com podem dir que formen part d’una mateixa cultura? Al llarg d’aquest text s’intentarà posar de manifest si aquesta premissa és certa o no, acostant-se més a la realitat viscuda, i més a poc a poc. Allò d’innovador que es vol aportar és un plantejament diacrònic i no estàtic del cicle de la vida (un dels marcs conceptuals tradicionals del folklore) en el transcurs de les darreres dècades (aproximadament en el marc temporal del segle XX).

El naixement i la socialització de l’infant

Actualment, a l’hora del part, tant les mares com els nadons són atesos per equips mèdics als hospitals o a casa.

Montse Catalán

El fet de néixer i créixer en el si d’una societat determinada imposa a cada ésser humà la seva incorporació a la cultura que genera aquesta mateixa societat. L’endoculturització o socialització infantil és el procés d’interiorització de la cultura envoltant que realitza qualsevol infant, i que fa que de manera gradual es vagi convertint en un subjecte actiu dins de la pròpia cultura. Aquest procés implica una sèrie d’estímuls d’aprenentatge (una llengua, una gesticulació, una etiqueta a la taula, una utilització de les normes d’higiene, etc.) que determinen una interacció entre l’infant i les manifestacions de la cultura en la qual està immers.

Si en la societat tradicional de l’Europa occidental aquesta socialització era un fenomen col·lectiu i l’Església (la Catòlica en el cas de Catalunya) era un element fonamental d’aquesta socialització, avui es pot afirmar que la criança d’un infant és un fet que es desenvolupa en el si del nucli de convivència familiar (pares i germans) amb la col·laboració puntual d’altres familiars (oncles, avis) i, més sovint, gent exterior a la família. De fet, per regla general, avui els infants van ben aviat a la guarderia i a l’escola, que esdevenen d’aquesta manera el nucli bàsic de la seva socialització.

La gestació i els primers mesos de vida

Abans i tot de néixer, al ventre de la mare, l’infant té els primers contactes amb la cultura autòctona. La forma del vestit, l’activitat que la mare desenvolupa, les relacions que manté amb l’entorn familiar i amb tot el grup social, marcaran d’una manera o altra l’infant que ha de néixer. Fa només setanta anys, els parts es feien a casa amb l’ajuda d’una llevadora, i només es demanava ajut al metge quan es preveia alguna complicació. Actualment l’atenció mèdica a les futures mares comença a les poques setmanes de l’embaràs i, a l’hora del part, mares i nadons són atesos en hospitals i clíniques i tenen a la vora, a més de la llevadora, un equip mèdic de suport. Així doncs, l’aprenentatge de relació entre la mare i el fill avui es fa entremig de professionals sanitaris i no entre àvies, ties i veïnes. Tot i així, a Catalunya hi ha un corrent d’opinió, relacionat amb moviments alternatius, en favor dels parts a casa, corrent que algunes famílies posen en pràctica.

La socialització infantil s’esdevé per la interiorització de la cultura que es realitza al llarg del procés d’aprenentatge. A la imatge, l’infant, amb un mes i mig de vida, es relaciona amb la mare a través de la mirada.

Montse Catalán

Després, en les primeres hores i dies de vida, qui i com porta el nadó d’un lloc a un altre, al capdavall les primeres relacions d’aquest amb els altres –al marge de les inicials, afectives i nutrícies, en braços de la mare– seran també maneres de socialització. El braç, i preferentment el d’una dona, per posar només un simple exemple, era fins fa pocs anys el mitjà en el qual els infants es desplaçaven d’un lloc a un altre. Cotxes, cadiretes i altres estris són avui objectes en què els infants poden ser transportats per qualsevol persona i, per damunt de tot, pel pare, que d’aquesta manera adquireix un rol que fins ben recentment rarament adoptava. Amb aquest propòsit, una marca de productes infantils va fer una campanya remarcant el paper del pare en el transport i la cura de l’infant amb un tipus particular de motxilla, que l’apropava al paper de la mare durant l’embaràs.

L’aliment bàsic i únic d’un infant els primers mesos de vida és la llet materna, que és la més recomanable perquè conté totes les substàncies necessàries per a mantenir-lo ben alimentat i en bon estat de salut. Les estratègies per aconseguir que fos principalment la llet de la mare (la millor i la que afavoreix que l’infant estigui, durant aquest període, a resguard de moltes malalties) la que alimentés l’infant nounat, han generat un seguit d’instruments, per exemple el tirallet, que permet extreure la llet de la mare directament del pit i administrar-la després a l’infant amb un biberó. La cultura i la saviesa popular han desenvolupat per a aquest període crític moltes fórmules, receptes i proteccions tant per a l’infant com per a la mare, quan alleta, gaudeix d’unes defenses de vegades ben senzilles però plenes de sentit; la saviesa popular diu, per exemple, que si la mare té un disgust per causa d’una baralla o qualsevulla altra circumstància, la llet se li farà malbé i, per tant, l’infant en patirà les conseqüències. També la societat industrial ha dictat normes per tal que les mares que alleten puguin disposar d’unes pauses en el treball per acomplir aquesta tasca.

L’alletament a dida es va acabar arran de l’aparició de les llets preparades, que es poden donar amb biberó.

Montse Catalán

Tot i els avenços mèdics, l’alletament ha estat tradicionalment, i encara ho és, un període molt delicat per a un infant. Diarrees i mals de ventre són moneda corrent i motiu de preocupació per a les mares. En la societat tradicional, quan una mare de família benestant no podia alletar el seu fill, demanava ajut a una dida que, a canvi d’un sou i d’aixopluc, s’incorporava a la llar familiar com una persona més del servei i s’ocupava d’alimentar l’infant malaurat. L’alletament a dida es va acabar arran de l’aparició de les llets preparades, anomenades “maternitzades”, que podien administrar-se amb biberó. El biberó, instrument del qual es coneixen models des de molts segles enrere, havia servit per a proporcionar llet de vaca, de cabra o d’euga i altres productes als infants que necessitaven un reforç en l’alimentació. Aquestes llets, però, són massa fortes per als infants, i a més no sempre se n’ha pogut garantir la qualitat sanitària, ja que són molt fàcils de manipular i d’adulterar. Per tots aquests motius han estat font de diarrees i altres malalties infantils, i una de les principals causes de mortalitat perinatal al segle XIX i fins ben entrat el segle XX. Actualment a Catalunya, les farmàcies i altres comerços autoritzats disposen d’un extens conjunt de productes que proporcionen una alimentació infantil que qualsevol membre de la família, no necessàriament la mare, pot administrar. Aquest fet ha facilitat que la dona accedeixi a feines fora de l’àmbit familiar i que, de la mateixa manera, es creï una xarxa de treball no regulat de persones amb qualificació però sense feina estable (cangurs, auxiliars de les tasques domèstiques, etc.) que modifica i amplia el mercat del treball.

Capítol a part mereix el tema dels cangurs que, professionalitzats o no, supleixen i s’ocupen dels infants quan el pare o la mare ho necessiten. Des de sempre (llevat de les famílies amb servei domèstic fix) hi ha hagut, en quasi tots els estaments socials, nens i nenes més grans que, quan la mare o el pare tenen feina o qualsevol entrebanc, s’han ocupat dels infants més petits com bonament han pogut. Adolescents i joves, especialment noies, sense una feina adscrita i sense un rol clar en la societat, han fet i fan aquests tipus de serveis en moltes societats tradicionals. Avui, però, en les societats desenvolupades com ara la catalana han adquirit un lloc i una professionalització que poden fer capgirar molts esquemes sobre la família. Les grans companyies, per exemple, en els seus butlletins informatius fan propaganda d’empreses especialitzades en aquestes tasques.

La higiene, el vestit i el calçat

Un altre aspecte de la socialització infantil és el que està relacionat amb la higiene, el vestit i el calçat de l’infant. Les diferències i els canvis apreciables al llarg de l’últim segle, pel que fa a les normes d’higiene i al vestit durant els primers mesos dels infants, són quasi revolucionaris. Només són comparables amb el que les dones han experimentat pel fet de poder utilitzar, en els períodes de la menstruació, productes que no cal rentar i que s’eliminen fàcilment sense deixar rastre.

L’any 1923 la Mancomunitat de Catalunya, a través del Consell de Pedagogia, recomanava a les mares que banyessin els infants cada dia i els rentessin el cap amb aigua i sabó. No era pas un consell sobrer; en aquell moment encara era una creença força estesa entre la pagesia catalana que era millor no rentar el cap dels infants i deixar que se’ls fes una crosta de brutícia que, segons deien els vells, els protegia de tota malaltia. En el mateix opuscle, escrit pel Dr. Josep Roig (1883-1966), cap del Servei de Tocologia i Pediatria de la Maternitat de Barcelona, es recomanava que no s’embenés l’infant com si fos un coixí de puntes i que era millor vestirlo “a l’anglesa”, és a dir, amb bolquers de cotó que li deixessin les cames lliures i que li mantinguessin el tors sempre tapat, fins i tot quan calia canviar-li els bolquers. Avui, però, el canvi encara és més gran (i per a millor): els infants han passat d’haver d’utilitzar bolquers (grans draps de cotó que els cobrien de cintura en avall fets de manera casolana o comprats als comerços especialitzats), que, tot i les precaucions, feien que tinguessin el cul contínuament humit a causa dels orins i les defecacions, a utilitzar unes peces que encara tenen la forma dels bolquers (fetes de materials absorbents) que els mantenen el cul sec i més o menys net durant unes quantes hores. A més, a diferència dels vells bolquers que calia rentar constantment, es llencen un cop usats. En aquestes condicions, el vestit del nadó –tot i que continua essent especial i de vegades exclusiu, i ja no és tan car com fa només vuitanta anys– és molt diferent del que fan servir infants més grans. Els nadons ja no porten els bolquers com a peça d’indumentària; de fet els bolcalls absorbents s’amaguen, per exemple, sota un pantaló llarg o curt, un vestit, etc., peces de roba que sovint són com les dels infants més grans i fins i tot com les dels adults. De la mateixa manera, el fet de vestir el nen, quan tenia entre vuit i deu anys, amb un pantaló llarg ha quedat fora de lloc; possiblement l’americana o la corbata, estrenada en ocasió d’una festa familiar, seran les que marcaran aquesta etapa de canvi, pel que fa a la indumentària, de criatura a noi. Les nenes, naturalment, també han introduït modificacions en la seva indumentària i avui dia, de manera natural, vesteixen indistintament pantalons, faldilles i vestits, segons l’estació de l’any i l’ocasió.

Pel que fa al calçat, sí que es pot dir que es manté el costum de començar a posar sabates a un infant quan arriba als sis o nou mesos d’edat, que és quan es preveu que pot començar a aprendre a caminar.

L’aportació paterna

Contraposat al model de pare absent i ocupat en la feina, avui l’home tendeix a adoptar un paper actiu en la relació amb els fills.

ACI

J. Roma a Dolça Catalunya (1982) diu que, al llarg dels darrers segles, la criança en la societat tradicional catalana no ha estat mai un afer exclusiu de la mare, sinó que veïnes i parents hi han intervingut de manera activa. Tot i que, com es deia al principi, ara com ara la socialització d’un infant no és un tema col·lectiu sinó que es resol en el clos familiar, no per això deixa d’haver-hi influència de parents, amics, coneguts i veïns. En aquest sentit, s’ha de remarcar el canvi que ha experimentat el paper del pare com a educador actiu. En moltes novel·les de costums de només fa vuitanta anys, es descriu un tipus de pare absent i distant, si no violent i sempre allunyat de l’espai dels infants, per als quals era algú a qui calia tenir por més que respecte. Avui el pare és –si més no en molts grups socials– el personatge que comparteix amb la mare força tasques socialitzadores: acompanya i recull els nens a la guarderia o a l’escola, dóna el biberó i canvia els bolquers quan convé, hi juga, assisteix a les reunions escolars, etc.

El joc i la joguina en la socialització de l’infant

El joc i la joguina constitueixen una part molt important de l’aprenentatge, perquè permeten desenvolupar les capacitats dels infants.

Montse Catalán

Des que neix, l’infant inicia un procés de socialització i d’aprenentatge de les regles del joc de la societat en què viu. El joc i la joguina són una part molt important d’aquesta socialització i aprenentatge. Tots els jocs desenvolupen les aptituds físiques i psíquiques dels individus. S’ha comprovat que amb els jocs de dramatització, com ara jugar a pares i a mares, a mestres, a metges, etc., els infants aprenen el seu paper en el conjunt de rols que desenvolupen els pares, la família i d’altres membres de la societat. De la mateixa manera, la verbalització s’adquireix en jocs en què intervenen parèmies, cançons, diàlegs dramàtics, etc. Una bona motricitat i una facilitat a l’hora de manipular objectes s’educa jugant a jocs com ara tocar i parar; córrer, fet i amagar, saltar a corda, arrencar cebes, etc.

A tota una extensa gamma de jocs sense objectes s’han d’afegir els jocs amb joguines que ajuden, amb les seves característiques físiques, a desenvolupar les capacitats sensorials, motrius, creatives i imaginatives dels individus. En aquest sentit, els sonalls són els desvetlladors de la percepció de l’oïda dels més petits; els videojocs que manegen els més grandets afavoreixen la rapidesa dels reflexos visuals i tàctils; els jocs de construcció, els mecanos, etc., potencien la imaginació i les aptituds creatives i de manipulació; les nines, la fireta, els jocs de fuster o els trens transmeten els trets bàsics d’una societat: els símbols, les normes i les creacions. Finalment, cal dir que per mitjà de les joguines, el nen imita, aprèn i interioritza tot allò que caracteritza el medi social i cultural que l’envolta.

Cavallet de fusta amb la forma d'un balancí.

Montse Catalán

L’escola activa i la seva manera de plantejar l’educació veu el joc com un element educatiu més i, d’aquesta manera, ha provocat que els pares i les mares també hi intervinguin i comparteixin els jocs dels infants a casa. És ben segur que en una època de gran consum d’objectes, la major part dels nens disposen de moltes joguines i, atès que bona part dels jocs s’han convertit en una activitat complementària (esport, dansa, etc.), també cal tenir en compte la vestimenta i els accessoris (raquetes, estics, pilotes reglamentàries, etc.). En efecte, l’esport, per damunt de qualsevol altra manifestació, ha pres una gran força com a activitat educativa dins i fora de l’escola i també com a activitat de lleure per a totes les edats. Ajuntaments, escoles i mitjans de comunicació en promocionen la pràctica, de manera que ha esdevingut un hàbit bàsic i irrenunciable per a tots els infants i joves i per a molts adults. Les conseqüències d’aquests fets encara s’han d’avaluar, com també la quantitat d’hores que els nens consumeixen imatge en moviment amb la televisió o els videojocs.

L’escolarització

L’entrada d’un infant al parvulari és veritablement un ritus de traspàs: és la separació del nucli familiar al qual està integrat. Durant unes quantes hores està al marge del que succeeix a la llar i s’agrega o se submergeix en un altre nucli, l’escola i els companys, que de bon començament desconeix. La majoria d’infants, els primers dies, ploren de manera desconsolada quan els deixen sols a l’escola.

El parvulari, introduït per primer cop a mitjan segle XIX a Alemanya, s'orienta cap als jocs de manipulació de materials i altres activitats que ajuden el desenvolupament de les facultats creadores de l'infant, però sobretot, ho fa cap als jocs de grup. L’entrada d’un infant al parvulari constitueix la primera separació real de l’àmbit familiar.

Fototeca.com - F. Cabana

Les llars d’infants, que es començaren a estendre a partir dels anys seixanta i setanta del segle XX, foren moltes vegades inicialment producte de les lluites de les dones obreres als barris i les fàbriques, ja que en el context social del franquisme no era ben vist que les dones casades treballessin fora de la llar. El nombre creixent de dones que no abandonaven la feina quan es casaven o, fins i tot, les casades que s’incorporaven al món laboral, les convertí en un negoci no sempre tan solvent com calia, atès que l’estat franquista es desentengué completament de tot el que no fos el cicle escolar obligatori. La legislació posterior ha anat posant un cert ordre en aquest àmbit i la darrera llei d’educació ja preveu l’educació infantil des dels zero anys.

En tot cas, el parvulari (o l’escola, per als infants que no hi van) és avui el gran nucli de socialització dels infants; i ho és no solament per la influència dels mestres, sinó per la comunicació que les mares i els pares fan de les seves experiències amb els infants. Les sales d’espera de les escoles són el substitut d’aquell carrer davant de l’escola (quan la circulació permetia que el carrer fos un espai de joc) com a lloc propici d’intercanvi de consells entre mares. També és en l’àmbit escolar –més que no en el dels jocs al carrer com succeïa anys enrere– on les nenes i els nens més grans tenen el paper d’introductors en alguns coneixements necessaris (qui són els Reis, què passa amb la primera menstruació, d’on vénen els nens, etc.). Tot i així, les estones al parc públic i l’assistència a les festes d’aniversari i de sant dels companys, fan que els intercanvis es multipliquin i que els nens i les nenes comparteixin amb els seus amics d’escola i de joc bona part de les seves aventures de creixença.

Els amics i els companys

Compartir el lleure amb pares i amics té un paper molt important en el procés de maduració pel que fa a les relacions socials i el món emocional.

Montse Catalán

Actualment l’infant i l’adolescent aprenen a poc a poc les pautes de comportament socialment acceptades i les rebutjades. Això es produeix no sols en el cercle familiar, sinó també –i molt especialment– en els cercles d’amics. La colla, el grup, la banda, l’estol, la tribu, les quadrilles (noms amb els quals s’anomenen aquests cercles de socialització) acompanyen l’infant i el jove gairebé fins que decideix sortir, més o menys seriosament, amb una parella. De fet, progressivament i quasi sense ruptura, un infant passa de ser un ésser només en mans de pares, avis i tiets a ser un element d’una societat més extensa. La llar d’infants, l’escola, l’institut i l’escola especialitzada, etc. i altres entorns societaris com ara la parròquia, els casals, el cau, el club d’esport o el bar de la cantonada, seran els encarregats de proporcionar-li els elements culturals necessaris per a sobreviure en societat. El grup, sigui quin sigui, dictarà durant alguns anys el comportament de l’adolescent i del noi o noia fins que esdevingui adult. L’Església, els partits polítics i la societat civil coneixen bé la força d’aquesta solidaritat entre joves i han tractat i tracten d’encaminar-la i aconduir-la. L’antropòleg C. Feixa (1992), estudiós d’aquests col·lectius, afirma que no es pot parlar d’una joventut, sinó que cal parlar de joventuts: la joventut de carrer, l’esportista, de l’agrupació cristiana, de l’entitat excursionista, del partit, cadascuna amb les seves pautes peculiars de comportament.

D’altra banda, si en la societat rural tradicional els adolescents tenien un lloc en l’economia i intervenien, encara que fos de manera molt mesurada, en algunes tasques (guardar el bestiar, cuidar-se de l’aviram, netejar les corralines, portar el menjar al camp, etc.) i en la urbana aviat podien esdevenir aprenents o grums, avui que bona part de les tasques estan mecanitzades i que l’escolarització obligatòria es prolonga cada cop més, els joves tenen molt compromès el seu lloc en l’activitat econòmica i la incorporació a la vida adulta es produeix més tard.

D’infant a adult

L’aprenentatge del treball

La primera feina (si més no la primera feina retribuïda) ha estat i és un dels esdeveniments més importants en la vida dels homes i les dones. Un fet que actualment es retarda molt i que dilata fins ben enllà de la vintena passada la dependència dels joves envers els pares. Potser per això, actualment, les etapes més conflictives de la socialització són les que corresponen a l’adolescència i la joventut. Acabada l’escola primària, la falta de motivació per a qualsevol tasca, el fracàs escolar i el panorama que es viu de manca de feina, desorienta i provoca un cert “aparcament” de molts adolescents en centres d’ensenyament secundari. Hi ha infants o gairebé joves –sobretot en medis rurals i en viles petites i mitjanes– que es llancen al terreny del treball sense qualificació (manobres, ajudants de transportistes, aprenents de mecànic, perruqueres, venedores, etc.). Aquesta situació és falaguera per als joves perquè disposen de diners a la butxaca per a petites despeses i, teòricament, els allibera de la família. Tanmateix, si en aquestes feines no fan un bon aprenentatge, es veuen abocats a un bloqueig del seu futur laboral i familiar. Es tracta d’unes ocupacions en les quals –si més no la majoria– assoleixen una qualificació professional quasi nul·la i que els situa gairebé per sempre més en un nivell de l’estructura econòmica extremament baix i precari, del qual tindran dificultats per sortir en el futur.

La clau de volta d’aquest col·lectiu és la independència econòmica, i per tant física i real, de la família progenitora. És cert que, si abans, fa amb prou feines una vintena d’anys, els joves deixaven la llar familiar –sobretot les noies– només quan es casaven, avui, la incorporació de les dones al treball i la necessitat creixent d’una preparació qualificada per als joves, sense distinció de sexes, afavoreix aparentment que l’emancipació de nois i noies es produeixi en molts casos quan aquests accedeixen a uns estudis superiors o especialitzats que els obliguen a viure lluny dels pares en pisos d’estudiants o residències. De fet, es tracta d’una independència a mitges, per tal com mantenen una dependència econòmica, però aquesta situació els obliga a assumir molts aspectes del seu d’aprenentatge en societat.

L’accés al món del treball ha canviat molt al llarg del segle XX. Si ja al segle XIX la industrialització havia suprimit d’arrel alguns oficis manuals, també la industrialització mateixa –a causa de l’afavoriment del consum d’objectes decoratius– va desenvolupar unes formes de treball artesanal que propiciaren que molts joves entressin en tallers com a aprenents. Els nostres avis i àvies, llevat d’aquells que havien nascut en el si d’alguna família benestant, es posaven a treballar a dotze o tretze anys, de vegades en una fàbrica i d’altres en un taller on aprenien un ofici (fusters, ebenistes, pintors, modistes, perruqueres, puntaires, etc.), que de més grans els permetia guanyar-se la vida com a fadrins especialistes.

L’interès de la nova burgesia catalana dels segles XIX i XX en els objectes decoratius va afavorir l’ensenyament de les arts i els oficis, i arreu s’obriren escoles que impartien matèries artístiques. Els corrents de l’època, el modernisme del canvi de segle i el noucentisme a partir dels anys que precediren la Primera Guerra Mundial, crearen possibilitats de treball artesanal de qualitat. Fins a la guerra civil de 1936-39 hi havia molts tallers artesanals en funcionament, alguns dels quals ja abans del 1920 havien incorporat la electricitat com a energia de suport. Aquestes petites indústries van marcar bona part de la mitjana del ritme de treball de la societat catalana fins al final dels anys cinquanta. Generalment, en aquests tallers treballaven deu, vint o trenta obrers, cosa que permetia incloure en la plantilla totes les etapes de l’aprenentatge dels oficis: els aprenents, els fadrins i els mestres. També cal tenir present que la regulació del treball era molt laxa i les inspeccions no arribaven a tot arreu.

Després de la Guerra Civil Espanyola, i de manera especial els anys quaranta i cinquanta, la situació del treball artesanal –tot i que possiblement estava més orientat a les necessitats primàries– va ser força semblant, i potser encara més important que al principi del segle XX. L’economia autàrquica que el govern franquista propiciava i que, en part, era afavorida per una situació de guerra a la resta d’Europa, va marcar un ritme de treball artesanal, semiartesanal i manufacturer molt alt en bona part de les necessitats materials relacionades amb la vida quotidiana (mobles, atuells de la llar, aixovar de casa, roba de vestir, com també eines i petita maquinària aplicada a les activitats agropecuàries, etc.).

Les sales de reserva de molts museus de Catalunya conserven nombroses peces de terrissa, de teixit, de paper i grans quantitats d’eines agrícoles manuals que són els testimonis indicadors d’aquella situació econòmica tan peculiar que visqué Europa. Allí, ni tan sols en la immediata postguerra de la Segona Guerra Mundial, es donà un cas similar d’autarquia econòmica i de retrocés social i cultural com el que es produí a l’estat espanyol.

A partir dels anys seixanta del segle XX i, sobretot a partir de la política econòmica de desenvolupament iniciada amb el Pla d’Estabilització del 1958, el panorama econòmic es modificà totalment. El plàstic s’introduí ben ràpidament en totes les cases, i els atuells de terrissa i de llauna que s’havien fet servir fins aleshores foren arraconats, llençats o trencats. Arreu els mobles de fusta se substituïren pels de fòrmica i molts antiquaris italians i francesos, seguits pels mateixos catalans, van fer diners amb l’adquisició de moltes col·leccions de moble català i d’atuells i objectes d’art popular que, després, revengueren a col·leccionistes o simples esnobs de tot el món. Tothom, en aquell moment, volia ser modern i tenir objectes fets mecànicament. La gent es reia del treball manual, que va esdevenir d’aquesta manera sinònim de “rústic” i d’“antiquat”: niló, plexiglàs, tergal, duralex esdevingueren paraules clau, símbols primerencs d’un consumisme encara ben elemental.

Els anys setanta del segle XX –en part per la recuperació que van fer del moviment modernista alguns teòrics i creatius, i en part per influència del moviment hippy americà– es posà de moda novament l’artesania, és a dir, l’objecte fet a mà. Els “progres” d’aquell moment visitaven terrissaires i altres artesans i adquirien objectes que ja no servien per a res però que “feien popular i tradicional”. Les paradetes d’artesans esdevingueren inseparables de tots els actes públics dels anys de la transició, des de manifestacions fins a festes majors (i, posteriorment, s’han incorporat a la vella estructura de la venda ambulant en mercats i fires). Moltes cases s’ompliren així de trastos que “feien bonic” i que també han quedat arraconats després, empesos per la dèria del disseny.

Actualment, el treball artesanal (tret dels petits objectes de decoració, bijuteria o altres que es comercialitzen en parades de mercats i fires) ha quedat reduït a treballs de gran qualitat i d’elevat preu que determinades classes socials consumeixen per distingir-se de la majoria, que no es poden permetre aquestes despeses. D’aquesta manera, des de l’alta costura fins a la restauració de mobles, hi ha encara un bon nombre d’oficis que mantenen el seu prestigi i la seva qualitat. Tanmateix, l’aprenentatge d’aquestes professions ja no es fa treballant al costat d’un mestre sinó en escoles especialitzades d’arts i oficis o de formació professional. El sector dels serveis també ha fet aparèixer nous oficis (mainaderes a hores, lampistes, cosidores, etc.).

Esdevenir adult: els ritus de traspàs dels joves

La primera comunió, com festes equivalents d’altres confessions i cultures, és un ritu que correspon al procés d’incorporació de l’infant al món adult.

Montse Catalán

Tota societat té els seus ritus de traspàs, és a dir, uns actes socials que assenyalen els canvis de l’estatus d’un individu. Des del naixement, hi ha un seguit de cerimònies que marcaran una seqüència en la socialització de l’infant que més tard esdevindrà adult. En la societat tradicional cristiana el bateig, administrat els primers mesos de la vida de l’infant, és el primer ritus de pas, el que incorpora el nounat a l’Església. En col·lectius d’altres creences o no creients, moltes vegades aquest pas es concreta en alguna festa de presentació del nounat a la família i als amics. La primera comunió (i les festes equivalents en altres confessions; la circumcisió entre els musulmans i els jueus, per exemple) marca l’abandó de la infantesa i l’entrada en l’adolescència, habitualment amb una festa amb regals que expressen la primera etapa de la incorporació de l’infant al món adult. Si els anys seixanta del segle XX aquests regals incloïen generalment un rellotge de polsera, uns quants llibres religiosos o educatius i algunes joies, avui segurament són la primera bicicleta de muntanya o uns esquís. Un segon pas en la incorporació al món adult es dóna, en el cas de les noies, amb la primera menstruació que, malgrat la transcendència individual que suposa, en la nostra societat no ha estat associada a cap ritu amb projecció exterior. Pel que fa als nois, el servei militar era el pas que assenyalava l’ingrés definitiu del jove a l’edat adulta.

Tradicionalment, els joves que havien estat cridats a files gaudien, en molts pobles, d’uns privilegis singulars l’any que transcorria entre l’allistament i la incorporació a files. Als “quintos” se’ls permetia “jugar” amb tothom i se’ls consentien certes extralimitacions que no s’acceptarien quan tornessin “fets uns homes” d’una experiència que se suposava que els havia de fer entenimentats i disciplinats per sempre més. Tanmateix, almenys si es fa cas del que en diu la literatura popular, “anar a fer el soldat” s’ha considerat sempre, en la societat catalana, tant rural com urbana, una pèrdua de temps i una manera de distreure els nois en coses no productives. Les males experiències successives que com a soldats havien hagut de passar lluny de casa les lleves que van lluitar a la guerra de Cuba al final del segle XIX, a la “del moro”, al Marroc, al començament del segle XX, i, finalment, a la guerra civil de 1936-39, juntament amb el paper rellevant de la major part de l’exèrcit en l’aixecament del 1936 i la repressió posterior al 1939, reblaren el clau d’un cert antimilitarisme. D’una manera o altra, els records de pares i avis ben segur que van marcar les lleves de joves que hagueren de fer el servei militar durant el franquisme, molts dels quals l’hagueren d’acceptar ben a contracor. Els casos d’oposició oberta en forma d’objecció de consciència o d’actes d’indisciplina foren comptats. Així i tot, el clima d’un cert enfrontament i recel davant els comandaments i l’ús repressiu de determinats destins per part de les autoritats comportaren que, per a molts joves, fer el servei militar esdevingués, no sols una primera i ben dura experiència personal d’obligada submissió a l’autoritarisme del règim franquista, sinó també una ocasió de presa de consciència social i política que marcava un abans i un després amb relació al seu compromís social.

A l’estat espanyol el servei social substitutori no s’instaurà per als objectors fins el 1989, però els mecanismes que preveia la llei per fer efectiva l’objecció obligà els candidats a prendre posició respecte a aquest tema des de molt joves. Aquest darrer aspecte i el fet que el servei social substitutori tingués més durada que el servei militar, és a dir, que fos interpretat com un càstig, i la imprecisió dels fins socials reals d’aquest servei, generaren durant uns quants anys una actitud força estesa de rebuig tant del servei militar com del servei civil substitutori en forma d’insubmissió.

Així doncs, el paper de ritus de pas a l’edat adulta que havia tingut el servei militar per als nois no té cap sentit actualment al començament del segle XXI. Per contra, pren relleu –encara que no per a tots els joves– l’accés, amb la majoria d’edat civil, al dret de vot. El ritus de pas definitiu a la vida adulta, el fet d’instal·lar-se en un habitacle independent dels pares, amb parella o sense, tant en el medi urbà com en el rural tendeix a retardar-se molt.

Els hàbits alimentaris, les begudes i els estimulants

Els serveis dels menjadors escolars són molt utilitzats, i cal valorar-ne el fet que asseguren que els àpats siguin equilibrats.

Fototeca.com - G. Serra

En totes les cultures, els usos i costums a taula han estat tradicionalment molt complicats i ritualitzats. A la Catalunya del segle XXI, es tendeix a una simplificació extrema, i molt particularment pel que fa als joves. Els anys setanta del segle XX el fet d’entaular-se amb els pares era un veritable ritus de traspàs per al nen, que començava així a aprendre aquest ritual estrany del maneig dels coberts i l’ordre en què havien de ser servits els membres de la família, i s’incorporava d’aquesta manera als hàbits d’alimentació dels adults. Al començament del segle XXI, la cuina ràpida i els entrepans menjats a la cuina o davant del televisor amb una safata són cada dia més generalitzats. Amb prou feines es manté una certa etiqueta a la taula (estovalles, coberts complets, vaixelles i cristalleries de qualitat, etc.) els dies de festa més assenyalats, com ara festes majors, festes de Nadal i onomàstiques que s’escauen en data festiva. El cas és encara més extrem en els joves, per als quals els restaurants de cuina ràpida a base d’hamburgueses, pizzes o pollastre fregit han esdevingut pràcticament els únics llocs on anar a menjar en ocasió de qualsevol celebració o, simplement, quan surten en colla.

Pel que fa als hàbits amb relació a les begudes, es tendeix a retardar l’edat a la qual els infants poden prendre vi a taula. El vi barrejat amb aigua, sifó o gasosa era la beguda corrent de grans i petits als àpats casolans fins fa ben pocs anys, i el vi era valorat com un aliment més i fins i tot com un reconstituent. Als infants llamencs, per exemple, se’ls feia prendre un ou cru barrejat amb vi com a reforçant, i berenar pa amb vi i sucre era ben corrent a moltes cases. El temor a una adquisició primerenca d’hàbits nocius retrau molts pares de permetre massa aviat un consum de begudes alcohòliques, al qual es veuran prou exposats de més grans. A banda de l’aigua, s’ha introduït el consum de begudes carbòniques tant a base de cola (avui les més populars) com de cítrics. Això no vol dir que els joves no consumeixin alcohol (i fins i tot que en consumeixin força). Cap sortida de dissabte a la nit o de diumenge a la tarda amb els amics seria completa per a molts joves sense la “litrona” o els “cubates”, o d’altres combinacions força més perilloses, sobretot quan es barregen amb la conducció a altes hores de la matinada. Per aquesta circumstància han mort els darrers anys milers de joves. Igualment és força estès el consum d’altres estimulants químics, entre els quals hi ha les drogues anomenades “de disseny”, que tenen una progressiva popularitat, mentre que les drogues més additives són més freqüents en grups d’edat més avançada.

El vestit

Ja a partir dels sis o set anys nens i nenes somnien a ser grans per poder triar-se ells mateixos la roba que es posaran. L’afirmació de la personalitat passa, entre altres coses, per escollir quin jersei o quines sabates es posaran l’endemà. Entre els adolescents això s’accentua encara més i busquen en els seus herois l’estil de roba que els fa goig. Com que bona part dels herois juvenils provenen del camp de l’esport, en aquesta edat triomfa la roba i el calçat esportius. Tanmateix, al marge del culte a l’heroi de torn, entre els adolescents actuals hi ha també el culte a la marca. Dur la mateixa marca que un as de l’atletisme o del bàsquet és una manera de sentir-se’n més a prop i de pertànyer a un cert grup d’excel·lència.

Tampoc no falten les identificacions amb herois cinematogràfics o televisius, en aquest cas, sovint de caràcter violent. Roba paramilitar, cabells curts, tatuatges, pírcings i pintures a la pell són una altra via d’identificació amb uns models de vegades més aviat perillosos. Les bandes de rock ofereixen, finalment, tota una varietat de models que van des dels que s’acaben d’esmentar a d’altres de cabells llargs i roba informal o sofisticada de colors vius.

La indumentària resulta, en definitiva, un llenguatge a través del qual cadascú intenta manifestar –o disfressar– la seva personalitat, si no imposar-la als altres com a provocació. Adolescents i joves són el públic més buscat pels grans magatzems i les botigues de roba, calçat i complements, que veuen en ells uns consumidors excel·lents amatents als capricis de la moda… i als seus propis.

La descoberta del sexe i la recerca de parella

Entre els joves, sobretot els adolescents, l’atracció envers “l’altre” es caracteritza per actituds ambivalents d’apassionament i d’inseguretat.

Fototeca.com - J. Folch

Enquestes recents posen de manifest que molts joves comencen a tenir experiències sexuals des de l’adolescència. Tot sembla indicar que es tracta de sexe ràpid que no necessita, ni vol, lligams posteriors. En general, però, els joves tenen més accés a la informació sobre les pràctiques sexuals que la que havien tingut els seus pares i avis i, en moltes ocasions –menys de les desitjables–, utilitzen mètodes contraceptius i mantenen, un o altre, un control mèdic. Atès que molts joves necessiten uns quants anys d’aprenentatge suplementari després dels estudis regulars per tenir una bona preparació, retarden la formació d’una família fins ben entrada la trentena. De fet, la gran llibertat d’horaris i de moviments que tenen els joves a la llar familiar facilita que passin amb les parelles respectives moltes hores privadament, que hi comparteixin caps de setmana i vacances i que, acomodats en aquesta situació, no tinguin gaire pressa per formar una unitat familiar independent. També hi ha joves que, ben diferentment, es comprometen amb la parella precoçment, sigui de grat, sigui per un embaràs no previst. Tanmateix, com a conseqüència dels problemes reals que tenen els joves per assolir una independència econòmica, també ells perllonguen uns quants anys la seva estada a casa dels pares d’un o altre component de la parella, on troben les necessitats bàsiques cobertes. En els casos més afortunats, si els pares disposen de mitjans, els faciliten les condicions econòmiques per tal que els joves puguin instal·lar-se pel seu compte fora de la llar paterna sols o en parella. Aquesta perspectiva no sempre és acollida amb gaire entusiasme pels suposats beneficiaris.

A desgrat de la notable mobilitat social de la societat catalana, les pautes a l’hora de triar parella no han deixat de ser, generalment, conservadores. La majoria de joves la busquen en el seu cercle social més immediat (poble, barri, club, associació) o en el medi socioprofessional dels pares. Les parelles mixtes (de classe social, origen o cultura diferents), bé que tampoc rares, són encara més aviat escasses.

Un cas a part, encara poc significatiu tot i la creixent permissivitat social, són les parelles d’homosexuals de tots dos sexes, el reconeixement de les quals –com el d’altres parelles de fet– topa amb moltes resistències, encara que no falten administracions pioneres, sobretot ajuntaments, que les inscriuen i en reconeixen determinats drets. Aquests grups, tot i que són minoritaris, han incrementat la seva presència en els mitjans de comunicació i propugnen noves formes familiars. Més significatiu és el nombre de “famílies unipersonals”, és a dir, persones que viuen soles: solters, separats i divorciats, vidus o persones d’edat que no poden, o no volen, viure amb la família, o bé que no en tenen.

El treball femení i la modificació dels estereotips de gènere

Els joves d’ambdós sexes, quan acaben els estudis o la preparació professional, s’enfronten al fet d’haver de buscar la primera feina. Aquesta situació esdevé per a molts traumàtica perquè per primera vegada han de fer cara a la perspectiva de la manca de feina, panorama ben divers del que es trobaren els seus pares quan arribaren a l’edat d’incorporar-se al món laboral. En efecte, mentre que durant els anys cinquanta i seixanta del segle XX, en el conjunt de països de l’OCDE es comptaven en total menys de 10 milions de desocupats, en el transcurs d’una sola dècada, del 1972 al 1982, el nombre es va triplicar. Al començament del segle XXI, a l’estat espanyol, l’OCDE calcula que hi ha l’11,4% de desocupats.

Taller de cosidores, primer terç del s. XX. La incorporació generalitzada de la dona al mercat del treball s’inicià els anys cinquanta del s. XX, i augmentà a partir dels setanta.

Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona - AF

Tanmateix, els canvis pel que fa al treball de les dones han estat molt més significatius del que pot expressar aquesta xifra. D’una banda, es mantenen situacions anacròniques de duplicitat d’ocupació, assalariada i domèstica. La sociòloga M. Jesús Izquierdo, per exemple, en un estudi que li encarregà el Parlament de Catalunya l’any 1993, va analitzar el treball femení (tant l’assalariat com el domèstic). Aquesta anàlisi posà de manifest que, tot i que, pel que fa als valors, els mitjans de comunicació promouen una corresponsabilitat i una divisió equitativa del treball a casa, de fet la dona mestressa de casa, encara que tingui una feina fora de la llar, continua assumint la responsabilitat de tenir-ne cura, com també dels malalts, dels vells i dels infants. De l’altra, hi ha hagut una incorporació progressiva de la dona al mercat de treball a partir dels anys cinquanta del segle XX (i més significativament dels anys setanta) i d’aquí provenen segurament les altes xifres d’atur femení a Catalunya (el 59,7%, davant el 36,8% d’ocupació, el 1988) i al conjunt de l’estat espanyol. Al començament del segle XXI, moltes dones busquen una primera feina i s’inscriuen en les oficines corresponents, actitud que no tenien vint anys enrere. El resultat és que el pes de les dones en la població activa ha passat, del 1977 al 2001, del 28,4% al 41,3%.

D’altra banda, s’està produint una transformació radical de la situació de la dona en la nostra societat, accentuada encara pel fet que la població escolar femenina obté, a tots els nivells, més bons resultats que la masculina en la seva formació i que, entre els assalariats amb estudis superiors la taxa d’activitat femenina (el 81,4% de dones amb aquestes titulacions) supera la masculina (el 71,6%). Una enquesta feta el 2003 a la Regió Metropolitana de Barcelona diu que sis de cada deu dones entre els divuit i els vint-i-nou anys tenen estudis universitaris.

La indústria familiar fou una de les primeres que integraren la dona en el món laboral.

Fototeca.com - M. Catalán

Aquesta nova situació de la dona en la societat catalana ha donat lloc a una transformació dels estereotips referents al paper dels homes i les dones en la família i el treball que convé comentar. L’antropòloga Dolors Comas, que ha estudiat el tema, n’ha valorat la dimensió. Tant en el medi rural com en l’urbà són moltes les dones que han passat d’una situació de subalternitat a assumir la responsabilitat total de les condicions de subsistència de la pròpia família. El creixement de la desocupació a partir de la segona meitat dels anys setanta del segle XX, que primer afectà preferentment homes d’edat mitjana, ha fet que moltes dones que es dedicaven exclusivament a tenir cura de la casa i els infants s’hagin vist empeses a buscar feina, sovint no reglada, cosa que els permet portar un sou a casa. De la mateixa manera, les dones més joves, sigui quin sigui el grup social a què pertanyen, quan es casen o s’aparellen no deixen la feina com havien de fer mentre estigué en vigor la llei franquista “sobre derechos políticos, profesionales y laborales de la mujer”, del 1961. Si d’una banda aquesta llei va permetre l’entrada massiva de dones al món laboral durant els anys de desenvolupament, també les obligava a deixar la feina quan es casaven, en una manifestació flagrant d’hipocresia social. Així doncs, la mateixa llei que tenia per objecte “defensar” les dones casades de les fatigues del treball assalariat, facilitava en canvi que fossin contractades, amb baixes retribucions i sense cobertura social, en alguns dels oficis considerats “femenins” (minyones, infermeres, mestres, modistes, cuineres). A més, no cal dir-ho, realitzaven totes les feines de la llar, sense l’ajuda del company ni de la de molts electrodomèstics avui comuns en moltes llars. El treball assalariat de la dona fora de casa ha modificat substancialment els costums familiars. A tall d’exemple, es pot evidenciar que el proveïment de queviures d’una llar ha passat de ser un afer que concernia exclusivament la mestressa de la casa a una qüestió que ha de resoldre, de manera solidària, el grup familiar. L’afluència en família els caps de setmana a les grans superfícies comercials que, a partir dels anys vuitanta del segle XX, es construïren a totes les perifèries urbanes en són un bon exemple.

La vida adulta

Viure en parella, viure en família, viure sol

Si les formes de vida dels joves en la societat catalana han canviat radicalment, no han canviat menys les dels adults, molt particularment les de les dones. Al llarg del segle XX es va passar d’una situació en què l’única manera respectable que una dona tenia de formar part de la societat adulta passava pel matrimoni, a una altra en què tant per als homes com per a les dones resulten més o menys admissibles una pluralitat d’opcions. De situacions polítiques autoritàries i confessionals a d’altres de democràtiques i laiques. De situacions socials d’extrema desigualtat a situacions més igualitàries.

A l’estat espanyol, la incorporació femenina als estudis superiors universitaris és molt tardana i no arribà a gaudir d’estatus legal fins a la promulgació d’un Reial Decret el 1910. Aquest decret obria finalment el camí necessari a la legalitat de l’exercici lliure de la professió que, amb l’educació superior, algunes dones privilegiades –de fet molt poques– havien pogut adquirir i que, paradoxalment, no podien practicar. De totes maneres, les xifres de noies matriculades va ser durant molt de temps molt baixa. A la Universitat de Barcelona, per exemple, durant el curs 1916-17, la proporció era del 93,8% de nois i el 6,2% de noies. Aquestes xifres van augmentar lleugerament durant els anys de la Segona República Espanyola, el curs 1934-35, amb el 8,4% de noies davant el 91,6% de nois. Després d’un estancament durant els anys quaranta i cinquanta, no començaren a créixer significativament fins els anys seixanta. Al començament del segle XXI les xifres de la proporció que correspon a les noies en les universitats catalanes se situen ben a prop d’un 60%.

La Guerra Civil Espanyola va suposar un trasbals en la societat que, en part, va afavorir alguns canvis –moltes vegades forçats– en el comportament quotidià de molta gent. La disgregació de les famílies, la manca de recursos i la situació de provisionalitat durant la guerra i després d’aquesta, afavoriren –si no imposaren– molt sovint una presa individual de decisions. El ventall d’aquestes preses de posició és molt ampli i es poden concretar des dels matrimonis civils de moltes parelles (que, en bona part, després de la guerra foren considerats nuls), a la incorporació a files, de grat o per força, en qualsevol dels dos bàndols combatents, al treball en les fàbriques d’armes, la militància política o l’emigració forçada després.

Més tard, dels anys quaranta fins entrats els anys seixanta del segle XX, la repressió política i la coacció moral i ètica feren que molts joves i adults haguessin de seguir, moltes vegades a contracor, conductes que ara com ara es podrien qualificar de tradicionals. Eren hàbits com, per exemple, haver de vestir sempre de manera molt formal (a l’estiu, vestits amb mànigues i mitges les dones i camisa i corbata, els homes); poques possibilitats de sortir amb colles de joves de sexe diferent; accés a l’ensenyament superior i especialitzat molt escàs; casaments convencionals i per l’Església sense un convenciment religiós precís; cap possibilitat de participar en la societat civil; cap llibertat d’expressió, etc. Més tard, i a partir dels anys seixanta, el panorama va canviar de manera sensible encara que només fos per a algunes classes socials.

La fi de l’aïllament internacional del govern franquista, reforçat després per l’impacte del turisme, va ser un detonant que va tenir importància en la transformació de la vida quotidiana dels anys cinquanta del segle XX. Per insignificant que fos, l’obertura al contacte amb altres pobles i cultures amb capteniments diferents dels de la rígida societat espanyola dels anys més durs del franquisme, permetia emmirallar-se en uns exemples que, a causa del seu origen (els Estats Units i l’Europa democràtica), tenien una imatge “naturalment” bona. El cafè, el cinema i el ball, pràcticament les úniques distraccions accessibles per a tothom, perderen a poc a poc la connotació de llocs de perdició que el nacionalcatolicisme els atribuïa. Fins i tot el bar, el cabaret, l’espectacle musical, el restaurant, que en la pràctica només eren accessibles de manera regular per a alguns privilegiats i estraperlistes, perderen la seva aurèola pecaminosa. Les situacions de les pel·lícules americanes constituïen, i constitueixen encara, el model que cal imitar per arribar a triomfar.

L'arribada del turisme en massa va afavorir els canvis en el comportament quotidià de la gent. A la imatge, establiment de restauració, a Sitges.

Montse Catalán

Encara que amb limitacions, la gent començà a viatjar a l’exterior –per plaer o per necessitat–, i sobretot França, Suïssa i Alemanya esdevingueren per a alguns llocs d’esbarjo, i per a uns altres destinacions de forçada emigració a la recerca de feina. També el turisme a les costes de la Mediterrània va tenir una importància cabdal en la modificació de molts hàbits socials, i en un cert alliberament dels costums individuals. Aquest aspecte afectà tota la costa catalana, on l’arribada massiva de turistes i les operacions immobiliàries al litoral foren també ocasió de transformacions pregones. Aquella arribada de desenes de milers de persones amb tota mena d’oficis i condicions, acostumats a no amagar els comportaments i a dir les coses tal com les pensaven, fou en alguns casos un revulsiu de desigs i de passions somortes. Els hàbits, les modes, els comportaments canviaren no sols individualment, sinó també en l’àmbit col·lectiu. L’activitat econòmica de molts pobles de la costa es va capgirar per centrar-se en l’especulació de terrenys, la construcció, l’hoteleria i tots els serveis relacionats amb el turisme. Va néixer també tota una nova picaresca associada amb la presència d’estrangers (com, per exemple, el cantaor improvisat).

Però també amb la bonança econòmica i la tolerància perplexa de les autoritats franquistes creixia la xarxa associativa i sindical, i s’afermava una incipient societat de consum. Temps d’hores extres i lletres per adquirir pisos que avui tenen aluminosi i cotxes d’una marca avui a punt de desaparèixer. Un procés que es va incrementar al principi dels anys setanta, quan el règim començava a mostrar alguns signes de defallença i es feia evident que les seves fórmules econòmiques i socials eren caduques i que, fins i tot per als seus partidaris, els canvis eren indefugibles. La televisió i el cinema, malgrat la censura, mostraven models de comportament ben allunyats dels que l’ortodòxia oficial manava seguir. Els moviments cívics i sindicals obrien escletxes de llibertats allí on podien, i fer el “progre”, és a dir, seguir la moda musical anglosaxona i tot tipus de manifestacions culturals, vestir i pentinar-se de manera afectadament descurada i procurar seguir uns comportaments menys formals que els dels més grans, estava en voga entre joves i no tan joves.

De fet, tot va canviar radicalment amb la mort del dictador i amb l’inici de la democràcia. Homes i dones van veure que la seva situació com a individus i com a parella podia canviar totalment. La llei del divorci, de 4 de juliol de 1981 i l’accés real a les mesures per a la contracepció i la legalització de l’avortament en alguns supòsits, capgiraren la posició de la dona en la societat espanyola, i naturalment en la catalana. Fet i fet, en menys de cinc anys, es va passar d’una situació –que havia durat gairebé mig segle– en la qual, quan l’Església accedia a anul·lar un matrimoni, la dona havia de presentar un certificat d’haver complert el servicio social per atorgar-li un nou passaport com a soltera, a una situació en què aquesta dona és considerada la cap de família o persona principal quan, com succeeix molt sovint segons les estadístiques, es queda amb la custòdia dels infants després d’una separació o d’un divorci.

D’ençà del 1975 els canvis han estat pregons. Per exemple, la natalitat, sobretot a Catalunya, ha decrescut fins a esdevenir una de les més baixes del món (per sobre només de la d’Itàlia). Entre el 1974 i el 1986 s’ha passat dels 20,3 naixements per cada 1 000 habitants als 9,8, és a dir, menys de la meitat. Com que a partir del 1980 el saldo migratori resulta negatiu –cosa que no passava d’ençà del començament del segle XX–, la població tendeix a estabilitzar-se si no a decréixer, com passa ja a Barcelona i en algunes de les ciutats més grans del seu entorn.

Les previsions de la demògrafa A. Cabré sobre les tensions previsibles en els “mercats matrimonials” cap a la fi del segle XX comencen ja a manifestar-se en la vida quotidiana: casaments més tardans; diferència d’edat creixent entre marit i muller; però sobretot, després d’uns quants anys en què els comportaments a l’hora d’aparellar-se eren menys convencionals, indicis més subtils, com ara l’increment de botigues destinades a roba per a casaments, atès que es tornen a celebrar amb tota pompa, proliferació d’empreses que organitzen comiats de solter, casaments amb actors que escenifiquen el paper del mossèn, etc.

Així i tot, la tolerància social de situacions de parella poc convencionals, des de la parella heterosexual de fet fins a les parelles homosexuals de tots dos sexes, és força estesa. Fins i tot des d’algunes institucions se’n preveu una o altra forma, si no de legalització, almenys de registre.

L’alimentació i la dietètica

La dieta mediterrània és en general rica en fruita i verdura i escassa en proteïnes.

Montse Catalán

Catalunya tanca per l’oest la Mediterrània, una àrea del planeta que des del punt de vista dels productes alimentaris és de les més riques, és a dir, de les més variades que hi ha. Cereals, llegums, verdura, fruita, bestiar de tota mena, aviram, cacera i peix també de tota mena componen unes taules riques i variades, aromatitzades amb herbes i espècies fines, i que ben acompanyades de vins lleugers o ferms no tenen parió enlloc. També és veritat que en aquestes contrades els pagesos, els ramaders i els pescadors han estat, durant segles, molt austers en el menjar: amb pa, formatge, arengades, olives i un got de vi, han fet un àpat. També els obrers urbans tenien dietes magres. Per contra, les taules de la burgesia sempre han estat variades, molt saboroses i aromàtiques. La dieta mediterrània, molt estimada actualment per les seves qualitats sanitàries, és per regla general rica en llegums, verdura i fruita, i escassa en proteïnes. Un bon grapat de receptes tradicionals de Catalunya com ara l’arròs a la cassola, l’estofat, el bacallà amb panses i pinyons, els panadons, les coques d’enciam, etc., esdevenen cuinats senzills. La mescla de llegums i verdura amb proteïna ha creat uns plats molt equilibrats que, ben aromatitzats, són excel·lents per al paladar i la salut.

L’anomenat menjar ràpid s’adapta molt bé al ritme de vida actual. Les cadenes nord-americanes d’establiments d’aquesta mena, presents arreu, han escampat aquesta tendència.

Montse Catalán

Si al principi del segle XX les taules, en termes generals, es proveïen dels productes que cada societat conreava i elaborava, avui es pot afirmar que es consumeixen productes que provenen d’arreu del món. La dieta de la majoria de la població, d’un segle ençà, ha variat molt, segurament per a millorar, tant pel fet que els sous dels assalariats han augmentat com perquè els mercats estan assortits de tot tipus de productes, frescos i congelats, a preus assequibles per a tothom. El treballador mitjà urbà, segons explicava l’urbanista Ildefons Cerdà a mitjan segle XIX, tenia una alimentació molt precària basada en el pa, l’escudella i una mica de vi. La proteïna era escassa i es reservava per a les grans ocasions; la fruita i la verdura fresques eren productes cars dels quals es consumia poca quantitat, i que, en general, eren de mala qualitat. Si a això s’afegia una mala situació en l’allotjament i la higiene (habitacles i llocs de treball sense ventilació ni sol, abastaments d’aigua insalubres, sanejament ineficaç o inexistent), és clar que es produïen casos constants d’avitaminosi, malnutrició i malalties infeccioses. A pagès, verdura, tubercles i fruita constituïen la dieta corrent, mentre que els làctics i les proteïnes escassejaven.

La Primera Guerra Mundial, en la qual l’estat espanyol no va participar, va enriquir alguns industrials i comerciants de Catalunya. En augmentar el seu capital, van començar a consumir tota mena de productes forans de luxe, i entre d’altres, també els alimentaris (marisc, xampany, caviar), que començaren a deixar de ser una raresa en les taules benestants, sobretot en ocasió de festes i celebracions. Els obrers, menestrals, pagesos, ramaders i pescadors catalans seguiren amb les seves magres dietes quotidianes però, al mateix temps, desenvoluparen una cuina de festa rica i abundosa que avui és apreciada i es reconeix com a genuïna, i es consumeix reelaborada en hostals i restaurants.

Els elements de canvi d’una alimentació són moltes vegades producte de fets que, aparentment, en són aliens. Per exemple, a Barcelona, durant la Dictadura de Primo de Rivera (1923-30) es van endegar moltes obres públiques que provocaren l’arribada a la ciutat de molts immigrants procedents de Múrcia i Andalusia. Naturalment, també s’enduien els seus costums alimentaris, diferents dels catalans d’aquell moment, i que a poc a poc i en alguns aspectes modificaren. Gairebé sense voler, aquells homes del “pa i tomàquet”, com els anomenaven els obrers catalans perquè usualment no portaven a la feina el dinar cuinat en una carmanyola sinó simplement un tros de pa i algun tomàquet o qualsevol altra verdura o fruita, van introduir en les dietes de treball moltes verdures crues i fruites. El fet és que es tractava d’una població d’obrers, habitualment d’homes sols, que no podien cuinar; generalment estaven allotjats de manera molt precària. Per això es deia que no “bufaven cullera”, perquè procedien d’unes terres en les quals la mica d’hort, per precari que fos, no faltava allí on arribés un rajolí d’aigua. Més endavant, quan aquests obrers pogueren establir-se i les seves dones van venir a Catalunya a fer-los costat, elles portaren els seus plats i les seves maneres de cuinar i, així mateix, modificaren alguns costums culinaris dels obrers i les obreres amb què compartien els seus habitacles. Es pot dir que plats introduïts pels immigrants del primer quart del segle XX com ara el gaspatxo, les amanides de tomàquet, pebrot i ceba i les de marisc, el bacallà amb patates, el peixet fregit, etc., són plats que s’han fet comuns i quotidians per a tots els catalans. Recentment, amb les noves onades d’immigració, veiem quasi calcada una mateixa situació. Es repeteix l’esquema que, sens dubte, aportarà a la cuina catalana noves receptes.

La Guerra Civil Espanyola, sobretot a les àrees urbanes, suposà una etapa de penúria alimentària. En moltes ciutats, com és el cas de Barcelona, alguns jardins particulars esdevingueren horts per a poder tenir patates i altres verdures a taula. Mentrestant, es desenvolupava tota una saviesa respecte a l’aprofitament de moltes plantes boscanes i el reciclatge del mínim recurs comestible, que fins i tot es va reflectir en la publicació d’algun receptari de cuina de guerra que molts van continuar aplicant en les difícils condicions de la postguerra.

Cartilla de racionament dels anys de la postguerra.

Fototeca.com

El final de la Guerra Civil Espanyola, en canvi, va portar a Catalunya les cartilles de racionament i el consegüent mercat negre i l’estraperlo, que va enriquir alguns i va empobrir la majoria. Les cartilles de racionament van ser vigents des del 1939 fins al 1952 i permetien adquirir, a aquells que estaven en regla amb les autoritats, una determinada quantitat setmanal de certs aliments (oli, sucre sense refinar, farina, llet, pa moreno, pasta de sopa, tabac, etc.) que no es podia sobrepassar. En aquestes condicions, productes tan elementals com ara el pa blanc, el sucre refinat, el cafè, l’oli, la llet i la fruita i els productes frescos eren objecte quotidianament d’una recerca aferrissada i de llargues cues per aconseguir-los. També es venien molts productes adulterats, i la picaresca va excel·lir en aquest terreny, com també en el de les pesades i mesures. En el medi rural, la penúria alimentària –com ja havia passat durant la guerra– era molt menys rigorosa, atesa la possibilitat d’autoabastament. Per això mateix, moltes famílies camperoles amb parents propers a ciutat procuraven proveir-los tant com podien de productes frescos. En contrapartida, els parents que vivien en el medi urbà oferien una plataforma que proporcionava quan calia allotjament i relacions als familiars de pagès quan buscaven feina a ciutat o els calia adreçar-se a algun professional (metge, notari, etc.), o bé adquirir determinats béns de consum que no es trobaven més que a ciutat.

La vida quotidiana es va començar a modificar de manera substancial a partir del Pla d’estabilització del 1957 i els plans de desenvolupament que el seguiren, obra dels governs tecnocràtics del franquisme tardà. L’acceleració econòmica a causa de la inversió estrangera, ajudada per un turisme primerenc i per les incipients aportacions de l’emigració als països europeus més desenvolupats, sobretot a Suïssa i a Alemanya, va afavorir d’alguna manera totes les classes socials (burgesia, classe mitjana i obrers) i va propiciar una millora força generalitzada dels ingressos de les més desafavorides, si més no a les àrees urbanes. Molts joves que sortien dels pobles per complir amb el servei militar ja no tornaven a casa i s’instal·laven, encara que fos de manera precària, a ciutat, on buscaven feina en la construcció i en altres ocupacions més ben remunerades. Moltes dones joves també emigraren del medi rural i s’establiren com a minyones a les grans ciutats mentre d’altres s’incorporaven a la indústria tèxtil, a la de manipulació d’aliments i, les més preparades intel·lectualment, a les administracions. Les dones accedien d’aquesta manera a un treball remunerat i podien aportar un sobresou. Així ha estat considerada, fins fa ben poc, la remuneració del treball de la dona, que tanmateix feia de bon aprofitar en la unitat familiar. Aquests complements de sou serviren, en molts casos, per a poder disposar d’aliments de més qualitat i de vestits més a la moda, i per a estalviar i adquirir els primers electrodomèstics i la primera casa.

Les àrees urbanes, industrials i turístiques de Catalunya, com a àrees relativament més desenvolupades en l’àmbit de l’estat espanyol, reberen aquests anys una allau d’immigrants d’altres punts de la Península, sobretot d’Andalusia, que aportaren els seus hàbits alimentaris i consolidaren els ja introduïts els anys vint. El gaspatxo o l’ajoblanco s’han incorporat a la cuina d’estiu catalana, com en segles passats l’arròs que els àrabs ens portaren de l’Índia o les pastes que ens arribaren d’orient pel camí d’Itàlia. Més ençà, les onades de famílies d’immigrants d’altres contrades no europees també han portat plats que es consumeixen força. L’obligada emigració de treballadors procedents de tot el món està introduint a Catalunya plats ben diversos.

La modificació dels costums en el camp de l’alimentació ha estat els últims anys molt forta. Les grans superfícies han modificat els hàbits de compra dels queviures, però també la cocció i el consum dels mateixos queviures han canviat molt. I vet aquí una gran qüestió: també s’han modificat els horaris; a les acaballes del franquisme i els primers anys de la transició democràtica, fer tard a l’hora de sopar encara era considerat un veritable atemptat a la pau i a l’estabilitat familiars, i era una de les causes més habituals de grans discussions entre pares i fills. Avui, participar o no dels àpats quotidians és un tema que no preocupa gaire i només en funció de les activitats de cadascú. Infants i joves que treballen o estudien no poden fer l’àpat del migdia a casa i cal preparar-los carmanyoles o donar-los diners per a la cantina. Els adults tampoc no dinen a casa i són habitualment l’esmorzar i el sopar, sempre amb horaris flexibles, els àpats que més comunament comparteixen les famílies. Aquests àpats, ateses les condicions de flexibilitat que requereixen, s’han simplificat molt: les amanides, les sopes ràpides, les truites, el pa amb tomàquet, els embotits, el pollastre i els productes làctics són molt habituals. També es recorre al menjar ràpid que se serveix a domicili. La cuina elaborada es deixa per a les festes i gairebé ha esdevingut un element més que les distingeix.

L'amanida, composta principalment de verdures (enciam, escarola, api, tomàquet, etc), crues en llur majoria, amanides amb sal, oli, vinagre (o llimona), sempre ha ocupat un lloc central en la cuina mediterrània.

Montse Catalán

Quant als aspectes nutricionals, la preocupació pel cos i per les dietes (que algunes vegades té comportaments negatius per a la salut) ha fet que es tingui preferència per una alimentació lleugera amb molta verdura i fruita que obliga a disposar, a casa, d’aliments frescos que s’han de cuinar al moment. Al mateix temps, és habitual consumir molt de menjar preparat congelat, cosa que permet una cuina ràpida. D’altra banda, i de manera paradoxal, alguns sectors de la societat catalana recuperen velles receptes, és a dir, hi ha un “retrobament” amb la cuina popular, que es consumeix de manera abundant en restaurants o fondes típiques. També s’han divulgat i posat en pràctica una gran quantitat i diversitat de preteses “dietes saludables” que privilegien uns productes per sobre d’uns altres; de fet hi ha solucions per a tots els gustos i situacions, i les fórmules dietètiques són quasi infinites. Vegetarians, macrobiòtics i també seguidors de determinades creences, per exemple, han afavorit la instal·lació de comerços d’alimentació especialitzats que han estès el costum i el gust per determinats productes que abans eren ben exòtics o inusuals. Fins i tot les grans superfícies tenen un racó dedicat a l’alimentació especial, generalment designats eufemísticament amb el nom de “productes dietètics”.

Les tècniques de cocció, d’altra banda, també han sofert canvis, i des de l’olla a pressió als forns de microones, passant per les bateries de cuina sofisticades i per les mateixes cuines –elèctriques de resistència, de gas o de vitroceràmica– han canviat radicalment el temps dedicat a cuinar. Finalment, el protocol de la taula també ha experimentat canvis i els “sopars informals” són molt habituals. A l’extrem oposat, per bé o per mal, el costum de dinar fent un entrepà s’ha estès en tots els estaments i en tota mena de feines. Possiblement, el costum ha estat imposat per influència anglosaxona però, de fet, ha estat la societat de consum –en establir uns marges de competitivitat en la feina molt estrets– qui ha marcat les pautes de molts comportaments alimentaris del principi del segle XXI. El menjar ràpid és la consigna arreu i fins i tot els restaurants que ofereixen menús econòmics a l’hora de dinar ho fan amb plats que es poden enllestir en un tancar i obrir d’ulls.

El treball assalariat i el lleure

Al calendari tradicional no hi havia espai per a l’oci, excepte per a les classes més benestants, que sovint triaven els balnearis. A la imatge, un establiment del s. XIX situat a Caldes de Montbui.

Fototeca.com - Rambol

En el calendari tradicional no hi havia lloc per a l’oci excepte per a les classes més benestants. El sociòleg S. Cardús (Saber el temps. El calendari i la seva significació en la societat moderna, 1985) posà de manifest que la transformació del calendari festiu en calendari laboral ha transformat la relació de la majoria dels ciutadans amb el temps, i més particularment amb el temps d’oci. Al marge del cicle festiu, que es tractarà en un altre volum, i de les celebracions privades de sants, aniversaris i altres commemoracions, el lleure té avui per a la majoria un doble ritme d’oci –setmanal i anual– que es resumeix en els caps de setmana i les vacances; només és alterat, per als afeccionats als esports, pels calendaris de les competicions que els interessen. A aquests ritmes se superposen quotidianament les hores no específicament laborals ni de transport entre la llar i la feina que es poden qualificar com de temps “lliure”. Aquest espai entra en la concepció patrimonial del temps que domina en la societat i que en fa un bé de consum més o un valor de canvi per adquirir altres béns.

De fet, la mateixa idea de vacances com un temps d’oci oposat a un temps de treball és relativament recent. És cert que en la societat tradicional els rics de debò no treballaven sinó que vivien de les rendes que els proporcionaven les seves propietats, però fins i tot en aquest cas, no hi havia una diferenciació d’activitats entre un determinat període de l’any i un altre excepte en allò que imposava el ritme mateix de la producció agrària.

Al darrer quart del s. XIX, localitats com Caldes d’Estrac foren ocupades a l’estiu per famílies benestants de Barcelona. A la fotografia, la casa Nadal i Farré.

Fototeca.com - Rambol

Tanmateix, en general, les classes benestants urbanes catalanes han estat quasi sempre emparentades i arrelades a les classes propietàries de la ruralia. La fórmula de l’herència catalana i el manteniment de la propietat familiar en mans de l’hereu, i les obligacions d’aquest amb relació als cabalers ha assegurat el manteniment d’una xarxa atapeïda de relacions i intercanvis de tot tipus entre el camp i la ciutat que, de fet, han estat, al llarg dels dos darrers segles, molt estables i constants. Al segle XIX (i, de fet, fins ben avançat el segle XX) a l’estiu, de manera força general, les famílies benestants urbanes en bloc, amb els criats i els bagatges, es desplaçaven de la ciutat a la finca rural de la seva propietat que tenia més bones condicions d’habitabilitat i allí passaven l’estiueig al mateix temps que seguien de prop les tasques agrícoles pròpies de l’època de l’any. Quan, durant la Restauració, al darrer quart del segle XIX, la corona espanyola posà de moda els banys de mar es va produir, per part d’aquests grups socials, un cert desplaçament devers la costa. Localitats com ara Sitges o Caldes d’Estrac, per exemple, foren colonitzades per senyors de Barcelona que, en bona part, n’organitzaren l’urbanisme de l’època. També, i quasi al mateix temps, es va posar novament de moda, com ho havia estat al segle XVIII, prendre durant l’estiu aigües termals. Arreu de Catalunya s’obriren o es remodelaren antics establiments, dedicats a aquests usos, on els joves començaren a practicar alguns esports que la societat benestant anglesa havia posat de moda.

Les classes populars, tant a les ciutats i viles industrials com al camp, no feien vacances i per tant, a l’estiu, seguien treballant. Generalment només deixaven de treballar més d’un dia seguit quan se celebrava la festa major. La resta de l’any es treballava tota la setmana, inclòs el dissabte, i només es feia festa els diumenges i amb motiu d’algunes celebracions tradicionals locals i d’altres que l’Església considerava dies de precepte. És curiós remarcar que, com apunta l’antropòleg A. Ariño, quan la burgesia industrial consolida la seva posició econòmica i social en una comunitat, procura estimular i promocionar algunes d’aquestes festes tradicionals.

Els canvis econòmics i socials del segle XX modificaren moltes de les pautes d’entreteniment i lleure familiars i comunitàries, i les seves conseqüències s’han fet notar en tots els àmbits. Un període particularment fèrtil en canvis i en assaigs de noves formes de vida que després han persistit va ser el de l’interval entre les dues guerres mundials (1918-39). Durant els anys de la Primera Guerra Mundial (1914-18), a la majoria dels països europeus, moltes dones que restaren soles a les ciutats i als pobles, a causa de la mobilització general dels homes joves en els diversos fronts, hagueren d’emprendre tasques que havien estat reservades als homes (algunes de les quals els havien estat expressament prohibides fins aleshores). Així doncs, les dones conduïen autobusos, treballaven a les fàbriques de material de guerra, s’ocupaven dels malalts i ferits, atenien els negocis, etc.; feines que després, moltes d’elles, ja no abandonaren. Algunes, més combatives, reivindicaren també el dret al vot, que assoliren, si bé no de manera completa, el 1917 al Regne Unit. Començava així un procés de canvis en l’estructura familiar del món occidental que encara no ha cessat.

També, possiblement fruit de l’eufòria econòmica que el final de la guerra desfermà als països vencedors, els anys vint es consolidà com a classe un grup social format per petits comerciants i funcionaris, dependents i oficinistes, que el sociòleg americà Wrigth Mills anomenà treballadors de “coll blanc”. Aquest col·lectiu, que va començar per imitar els costums de la burgesia i va intentar seguir-ne les formes de vida, va acabar creant un llenguatge social propi i molt característic: el de les classes mitjanes, republicanes i laiques, que governaren i encara governen, sota variades etiquetes, en molts països europeus. A Catalunya, també sorgiren i es desenvoluparen aquestes classes, i del seu comportament es derivaren conseqüències en la renovació d’alguns dels estereotips caducs de la societat tradicional vuitcentista, fins aleshores encara molt aferrada als hàbits arrelats en les activitats agrícoles i ramaderes (i, a ciutat, en els oficis i els gremis tradicionals). Es començava a crear una altra cultura popular, urbana i noucentista, que desplaçava alhora la cultura tradicional del món rural català. Aquesta darrera anava quedant arraconada a les contrades més mal comunicades amb les àrees urbanes del país (aleshores es començà a parlar de la “Catalunya Ciutat”, per exemple) i també la cultura popular de barri i d’ofici dels obrers i menestrals urbans, encara impregnada d’elements de la societat estamental teòricament abolida per l’estat liberal vuitcentista.

La concreció d’un aspecte significatiu de l’ideari social de Francesc Macià en “la caseta i l’hortet” per a tothom, resumeix el gust i el desig d’una part de la població, la classe mitjana emergent –que volia imitar, a escala més modesta, els estàndards burgesos d’estiueig–, de tenir una casa pròpia i un jardí per passar-hi els diumenges i els dies d’estiu, i per poderse sentir lliure i “prop de la natura”. D’aquesta manera, la conca del Llobregat –i sobretot– l’obaga de Collserola, a peu de tren, es van poblar de petites casetes d’estiuejants que foren el precedent del que més endavant, entre els anys seixanta i els vuitanta del segle XX, esdevingueren urbanitzacions de segona residència.

Les vacances laborals pagades tardaren més a arribar. A Catalunya, un decret franquista les féu efectives per a tothom acabada la guerra civil. La llei del Fuero del trabajo redactada i promulgada el 1938 pel govern rebel a la República, fou un document que incloïa aquest dret. De tota manera, no es va fer efectiu per a tothom fins ben entrats els anys setanta. Inicialment, després de la guerra civil, foren només l’ensenyament, l’administració i les grans empreses públiques les que aplicaren aquest dret. Posteriorment, a poc a poc, per sectors econòmics i per províncies, s’anaren fent pactes laborals entre la patronal i els treballadors que ja tenien coneixement d’aquest dret.

Al llarg dels anys setanta del s. XX es consolidaren noves pautes de lleure que originaren moviments de població durant els caps de setmana i els períodes de vacances. La platja ha estat, i és encara, un dels llocs d’esbarjo més triats.

Montse Catalán

Al principi del segle XXI tothom té vacances i tothom vol fer-ne però, de vegades, tot i tenir-hi dret, cal renunciar-hi per obtenir un sobresou o per fer mèrits i pujar a la empresa o, en definitiva, per dedicar aquest temps a una preparació suplementària. Generalment, les vacances es fan durant els mesos d’estiu, encara que, coincidint amb les interrupcions del calendari escolar, tothom que pot s’hi afegeix uns quants dies per les festes de Nadal i Cap d’Any i per Setmana Santa i Pasqua, i s’aprofita el pretext de qualsevol festa que s’escaigui en divendres o en dimarts per fer ponts de tres o quatre dies. Les vacances són per excel·lència temps de negació del treball i generalment es dediquen a no fer res que sigui productiu. La platja, els esports d’aigua, la muntanya, els viatges, omplen aquests dies –per a alguns afortunats, mesos– d’oci. A Catalunya, els escolars acaben les classes al mes de juny i ja no les reprenen fins a mitjan setembre.

Els anys seixanta del s. XX, la popularització de l’anomenat cotxe utilitari afavorí l’augment de les segones residències.

Fototeca.com

Quan la majoria de dones casades urbanes de classe mitjana no treballaven fora de casa, durant aquest llarg període de vacances escolars, mares i criatures marxaven cap a les casetes de segona residència (o, senzillament, a casa dels avis o d’algun altre parent que visqués fora de la ciutat) mentre el pare anava i tornava, si podia, els caps de setmana i compartia només amb la resta de la família els dies que li corresponien de vacances laborals. Tanmateix, el tema de les vacances ha pres un caràcter diferent d’ençà que la dona s’ha incorporat de facto i de iure a la vida laboral de manera més massiva (del 1977 al 1994 mig milió de dones s’incorporaren a la població ocupada a l’estat espanyol). Aquesta nova situació, en la qual les dones ocupades (com els homes) només disposen d’uns quants dies de vacances –que no han de coincidir necessàriament amb els del seu company–, obliga els pares a pensar en altres combinacions de vacances, lleure i ocupació del temps per als seus fills. Les colònies d’estiu, els camps de treball i els reciclatges a l’estranger són recursos per ocupar el temps d’infants i joves durant el període estival. Pel que fa al treball temporer dels joves universitaris durant les vacances, a Catalunya encara és poc habitual.

El temps de lleure setmanal també experimentà notables transformacions al llarg del segle XX i, sobretot, a partir dels anys quaranta. Primer es va introduir l’anomenada “setmana anglesa”, en què es feia festa el dissabte a la tarda en les escoles i instituts, en nombroses empreses del sector productiu i en moltes professions. Al començament del segle XXI, molts treballadors fan festa els dissabtes i els diumenges, és a dir, la majoria pot gaudir del que en anglès s’anomena el weekend i el pot dedicar al lleure. Anar a la segona residència, sortir a la muntanya, practicar algun esport (potser l’opció més popular), anar a algun espectacle, mirar la televisió, fer bricolatge o anar a la discoteca o al futbol són activitats que es poden fer aquests dos dies festius de cap de setmana. Tot i així, el dissabte és un dia que moltes famílies aprofiten per anar al mercat i proveir-se de queviures i altres articles, i planificar la setmana.

Tanmateix, a mitjan segle XX els lleures per excel·lència eren el futbol, a banda de la ràdio i el cinema. De fet, ja els anys vint i trenta el cinema es féu molt popular, sobretot, amb la introducció del sonor el 1929. A Catalunya es veia molt de cinema americà i francès, i el poc cinema espanyol que es rodava aquells anys. Després de la guerra civil de 1936-39 un decret del 1941 imposava l’obligació de doblar al castellà totes les pel·lícules estrangeres. El franquisme va utilitzar el cinema com a mitjà de propaganda i d’enaltiment dels símbols del nou estat totalitari. El 1939 s’imposà l’obligació de projectar en la pantalla els retrats del general Franco i de José Antonio Primo de Rivera –el fundador de Falange Española, el partit únic del règim franquista– durant el descans o abans d’encendre els llums en acabar-se la darrera projecció del programa (la majoria dels cinemes, tret dels d’estrena, eren de programa doble) mentre sonaven els himnes nacional i del partit, que el públic havia d’escoltar dempeus i fent la salutació feixista amb el braç alçat. Es projectaven velles pel·lícules americanes i franceses d’abans de la guerra (sovint còpies en un estat deplorable), espanyoles i algunes de noves alemanyes i italianes. Així i tot, el cinema esdevingué per a molts, sobretot a les àrees urbanes, una finestra d’evasió dels problemes de la vida quotidiana. L’assistència a les sales i el nombre d’aquestes no parà de créixer fins que, al començament dels anys seixanta, es generalitzà la presència de l’aparell de televisió a cada casa i es popularitzà el sis-cents. Infants i adults anaven regularment al cinema una o dues vegades la setmana. Els infants, la tarda de dijous o de dissabte segons el dia que tinguessin festa a col·legi, i la de diumenge; els grans més aviat els vespres de dissabte, ja que molta gent dedicava els diumenges a la tarda al futbol –anant directament al camp o bé escoltant per la ràdio les retransmissions de partits o els programes esportius que omplien la tarda sencera del diumenge–. També es feien anades familiars a les matinals de diumenges o algun vespre de la setmana en què s’enduien al cinema el berenar sopar. A partir del 1942, en lloc dels himnes i la iconografia del règim, es féu obligatori passar el noticiari No-Do (en el qual tanmateix continuà apareixent de manera regular la imatge del general dictador inaugurant pantans o fent discursos) i ja no calgué empescar-se presses per sortir a fumar un cigarret o anar al lavabo si es volia defugir la salutació amb el braç alçat. Arribaven (amb comptagotes) pel·lícules d’importació, sobretot americanes, i a cada sessió era obligat de programar una pel·lícula espanyola, la majoria tòpiques o adoctrinadores i moralitzants, algunes de les quals tanmateix tingueren gran èxit.

La ràdio, en aquells anys, esdevingué també un fenomen social de masses. Retransmissions de teatre, de concerts, d’esdeveniments esportius tenien un gran èxit. Però més en tingueren, sobretot a partir dels anys cinquanta, els serials, avui imitats pels serials televisius. Es tractava de novel·les radiofòniques, molt dialogades, plenes d’esdeveniments inesperats i generalment molt emotives, gairebé veritables pel·lícules sense imatges. De tota manera, entorn del model bàsic, adreçat fonamentalment a les mestresses de casa, es desenvoluparen gèneres destinats a altres públics específics, sobretot als joves –com el gènere d’aventures, que podia anar des del western fins a la ciència-ficció, i el musical, sovint sense argument pròpiament dit però sempre amb un guió sòlid–. Els concursos, que obrien portes a la il·lusió uns anys en què prou en calia, eren també molt seguits.

L’arribada, el 1959, de la televisió a Catalunya tingué inicialment poca incidència, perquè el cost dels aparells era prohibitiu per a la majoria de la població i perquè les emissions només es podien captar en un entorn molt reduït de la ciutat de Barcelona. Tot i així, en poc temps es propagà en la majoria de llars i entrà clarament en competència amb el cinema, d’una banda, i amb la ràdio, de l’altra. A desgrat d’una discreta revifada els darrers anys del segle XX, el cinema és una més de les múltiples opcions de lleure disponibles, en competència amb el teatre, la dansa i altres espectacles però, sobretot, amb l’esport i els concerts massius de rock o d’altres estils de música. La televisió, a més, ha esdevingut l’entreteniment quotidià dins de casa. Tanmateix, la transformació que ha experimentat la ràdio els darrers anys aprofitant l’avantatge de la facilitat de la comunicació directa amb l’oïdor i l’agilitat del directe sense necessitat de grans equipaments, n’ha retornat l’afició a molta gent i ha aconseguit nous seguidors entre els més joves.

De fet, les pautes d’entreteniment quotidià i lleure setmanal es començaren a transformar encara més radicalment els anys seixanta del segle XX, que la propaganda franquista anomenà del milagro espanyol. El “miracle” del desenvolupament franquista d’aquells anys fou possible gràcies als milions de treballadors que feien hores extres. D’aquesta manera, tingueren l’oportunitat, ells i les seves famílies (a base, això sí, de jornades de treball extenuants d’una mitjana de deu hores) d’acumular els estalvis que els permeteren adquirir un pis en algun dels nous barris perifèrics de les ciutats més grans o de les poblacions de la ruralia que s’anaven configurant com a àrees metropolitanes i equipar-lo amb tota mena d’electrodomèstics. De vegades els estalvis permetien adquirir, fins i tot, en una segona etapa, un cotxe utilitari, i encara, a la llarga, la tan somniada segona residència al camp. La fàbrica SEAT de Barcelona, que s’havia instal·lat a la Zona Franca el 1954, començà a fabricar tres anys més tard un model de vehicle utilitari, els sis-cents, amb el qual s’acompliren justament molts dels somnis d’aquella classe mitjana. Tota la família –una mica encongida, és clar– podia anar a fer una arrossada al camp o gaudir de la caseta, comprada amb tant d’esforç. Aquesta època d’inici del consumisme es pot resumir amb la cançó que l’any 1970 va enregistrar el cantant Raimon, titulada Societat de consum.

Al llarg dels anys setanta del segle XX i fins al començament del segle XXI, malgrat les crisis econòmiques i el fenomen nou de l’atur, la societat de consum s’ha consolidat, juntament amb les seves pautes de lleure: la televisió com a entreteniment quotidià majoritari, la multiplicitat d’opcions per al lleure setmanal del cap de setmana i l’extensió de les vacances a totes les classes socials excepte les més marginades.

La tercera edat

Deixar de treballar

En general, en la societat tradicional, els homes i les dones de Catalunya no deixaven de treballar fins que les forces els flaquejaven de manera clara i evident. Aleshores, es convertien en personatges a qui es tenia una consideració especial, atès que representaven l’acumulació d’experiències i de vivències necessàries per a la vida, eren el lligam entre el passat i el present. Esdevenien els “padrins” de la casa, de la qual, normalment, sortien poc o gens.

Si el padrí en qüestió era el cap de família, la situació era una mica diferent. Quan l’hereu o fill gran es casava, el pare cedia –encara que no sempre– part de les seves responsabilitats més feixugues i es reservava aquelles tasques que volien més reflexió que força. En resum, es transformava en un personatge que, més que no pas treballar directament, orientava i gestionava la finca, el negoci o la botiga, segons els casos. També decidia d’acord amb l’hereu els casaments i els dots dels altres fills i filles.

La dona mestressa de casa, quan es feia gran, havia d’ensenyar (no sempre sense conflicte) a la seva jove –la muller de l’hereu– com s’havia de portar una casa, amb germans, oncles i criats, i a poc a poc, li havia d’anar cedint les tasques de més responsabilitat de la gestió quotidiana de la casa.

Això, és clar, no valia per als obrers, homes i dones, de tallers i fàbriques que no tenien més recursos econòmics que els que obtenien del jornal. Aquestes persones no podien deixar de treballar fins que es morien. És per aquest fet que ja al segle XVIII es formaren societats d’ajuda mútua (confraries, gremis, germandats i monts de pietat, i després caixes d’estalvi i de pensions per a la vellesa) que cobrien els riscos de supervivència, vellesa o invalidesa dels seus afiliats. Els obrers del naixent industrialisme connectaren des del primer moment les reivindicacions laborals i les de reconeixement del dret d’associació amb les de prestació mútua.

De fet, fins a mitjan segle XX, a Catalunya no hi hagueren les condicions socials adients perquè els que deixaven de treballar, per edat o per malaltia, poguessin seguir cobrant, fins a la seva mort, si més no una part del salari. L’Instituto Nacional de Previsión començà la regularització obligatòria de les assegurances laborals a l’estat espanyol el 1918 però, en realitat, aquestes assegurances no esdevingueren definitivament obligatòries per a tots els contractes laborals fins a la creació de les mutualitats laborals el 1941. A partir de la transició i, sobretot, de la victòria electoral del PSOE en les eleccions generals espanyoles del 1982, les pensions dels jubilats de l’estat espanyol no pararen de pujar. Tot i que al començament del segle XXI encara cobren pensions per sota de les d’arreu d’Europa, es pot dir que els actuals pensionistes han estat els primers de l’estat espanyol que són independents econòmicament, un cop han hagut de deixar la feina de manera forçada, a seixanta-cinc o setanta anys.

Els “plaers” de la tercera edat

L’any 1950 a l’estat espanyol l’esperança de vida d’homes i dones era d’una mitjana de 65,4 anys, mentre que l’any 1990 per a la mateixa població era aproximadament de 77,4 anys. Aquest simple fet biològic ha afavorit que el temps mitjà entre la data de jubilació, actualment fixada a seixanta-cinc anys, i la data de la mort s’hagi dilatat molt i que aquest col·lectiu de gent de més de seixanta-cinc anys necessiti uns programes específics d’atenció sanitària i social. Bàsicament, es tracta de mantenir a tothom en les millors condicions possibles de salut i d’autonomia i d’ocupar el temps d’oci de la manera més creativa possible. Per aquesta raó totes les administracions fan programes d’assistència i d’atenció a la gent gran i, en aquest sentit, es construeixen –tot i que menys dels necessaris–, centres de dia i residències.

Les millores en l’assistència a la gent gran han permès d’oferir la possibilitat de viatjar o fer estades de vacances a preus molt avantatjosos.

Montse Catalán

A l’estat espanyol i, concretament, als Països Catalans, també la democràcia va portar millores en l’assistència social de la gent gran i jubilats. A través dels programes de l’INSERSO (Institut de Serveis Socials) facilita viatges i estades de vacances a preus raonables, fora dels mesos d’estiu, a molts jubilats (cosa que, d’altra banda, assegura a hotels i pensions de zones molt turístiques ocupació completa al llarg de tot l’any). Quasi tots els ajuntaments destinen recursos i locals per acollir jubilats pràcticament a qualsevol hora del dia. Moltes entitats d’estalvi, en els seus programes socials, inclouen programes específics per a aquest grup d’edat. Fins i tot les universitats programen activitats culturals per als jubilats que tenen molt bona acollida (aules universitàries de la gent gran). La iniciativa privada ha creat residències permanents i centres d’assistència de dia per a ancians malalts o sense familiars que els puguin atendre.

També hi ha moltes entitats públiques i privades d’assistència que fan programes d’esbarjo per a la gent gran. En general, el jubilat ha deixat de ser el personatge que no sap què fer i que “destorba” els joves per esdevenir un element important de dinamització cultural i un element actiu de moltes entitats socials i culturals, i d’un voluntariat que col·labora cada dia més en serveis que les institucions no han considerat.

L’últim acte de la vida: morir

L’últim ritus de traspàs –i definitiu– és, per als humans, la mort. L’entorn social d’aquest esdeveniment també s’ha modificat les últimes dècades. Actualment ja gairebé ningú vetlla el mort a casa; els serveis funeraris i les capelles ardents s’ocupen dels difunts abans i durant l’enterrament. A més, hi ha la possibilitat, si no es vol ser enterrat, de ser incinerat en els crematoris públics. Tanmateix, la presència social de la mort ha esdevingut vergonyant. Generalment no se’n parla, i fins i tot és titllat de mal gust treure aquest tema en una conversa. Determinades malalties especialment mortíferes són també temes tabú. La secularització general de la societat fa que només les persones amb sòlides creences en una transcendència o aquelles que, sense tenir-les, accepten serenament la mort com el límit natural del do que suposa la vida, puguin abordar sense rebuig el tema de la mort. Actualment hi ha un debat força intens sobre el dret a una mort digna. És a dir, es planteja en molts casos la possibilitat i la necessitat de llevar la vida, de manera controlada, a aquell qui ho demana perquè no vol patir més. És portar a la pràctica l’eutanàsia activa o positiva que defensen alguns col·lectius. En aquest context, els anomenats Testament vital o Voluntats anticipades són documents que especifiquen les pautes i decisions que cal prendre en cas que el malalt es trobi en una situació irreversible que comporti un gran sofriment.

Tot i que la majoria de persones opten per les fórmules simples (o, més sovint, deixen la decisió en mans dels seus familiars sobrevivents) a l’hora de determinar les maneres de realitzar l’últim ritu del traspàs, alguns grups socials escullen altres procediments més costosos i selectes. Al començament del segle XXI, per exemple, seguint costums ja difosos en altres països, s’estan creant en molts llocs espais privats d’enterrament en condicions de luxe i comoditat, si és que el tema de la mort permet emprar aquests termes.