Vida i Obra
Era fill de l’advocat Josep Antoni Elias i d’Aloy, un dels fundadors de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya i amb qui col·laborà en algunes de les seves obres jurisprudencials, i germà de Ramon, metge, i de Josep Elias i de Molins, advocat i economista.
Feu els estudis superiors a Barcelona, a les aules de l’Escola de Diplomàtica, fins a obtenir el títol d’arxiver, bibliotecari i arqueòleg (1872). El 1873 inicià el seu treball a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, després passà a l’Arxiu de Palma de Mallorca (1875) i, finalment, assumí la direcció (1879) del nounat Museu d’Antiguitats de Barcelona, o Museu de Santa Àgueda, constituït amb fons de la Reial Acadèmica de Bones Lletres de Barcelona i de la Comissió de Monuments de la Diputació Provincial i amb aportacions privades. En aquesta institució desenvolupà la seva gran tasca com a professional de l’arxivística. El 1888 edità el Catálogo del Museo Provincial de Antigüedades, reeditat el 1932, on apareixen reflectides les notes referents a 800 objectes i més de 1000 entrades de numismàtica. Per a realitzar aquest treball sostingué una continuada correspondència amb Emil Hübner (Düsseldorf 1834 – Berlín 1901), amb qui havia treballat l’epigrafia a Catalunya. Fruit d’això fou la memòria sobre làpides romanes que traslladà a la Real Academia de la Historia. El mateix Hübner elogià el Catálogo... destacant-ne la sistemàtica i el seu valor amb relació a produccions espanyoles semblants.
A més del Diccionario biográfico y bibliográfico de escritores y artistas catalanes del siglo XIX, publicà manuals de dret i nombrosos treballs de caràcter tècnic i erudit, entre els quals destaquen Consideraciones sobre la historia de Sant Feliu de Guíxols (1874), Códices de la Biblioteca del monasterio de Ripoll (189?), Gramáticas catalanas inéditas del siglo XVIII (1901), Bibliografía histórica de Cataluña (1902) i Los estudios históricos y arqueólogicos en Cataluña en el siglo XVIII (1903).
El 1874 publicà i dirigí, en col·laboració amb Josep Pella i Forgas, la Revista Histórica Latina (1874-77) i, amb Rafael Altamira i Crevesa, la Revista Crítica de Historia y Literatura. També dirigí la Revista de Ciencias Históricas i la Revista Histórica. A més, col·laborà en les publicacions barcelonines El Consulado Español, La Vanguardia i El Mosaico; en les madrilenyes El Tiempo, Los Sucesos, El Nuevo Siglo, El Museo Universal, La España Regional, Revista Contemporánea i Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, i també en La Revista de Girona i la Revista Latino-Americana de París.
Fou membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1903), de la Real Academia de la Historia, dels instituts arqueològics de Berlín i Roma i de la Societat Arqueològica Lul·liana de Palma.
El Diccionario biográfico y bibliográfico
El Diccionario biográfico y bibliográfico de escritores y artistas catalanes del siglo XIX (1889-95), en dos volums, és la seva gran obra. Fou reeditat el 1949. Representà el coronament dels esforços encetats per Ignasi Torres i Amat (Sallent 1768 – 1811), estroncats per la guerra del Francès i plasmats pel seu germà Fèlix (1772 – 1847) en Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes (1836), obra que tingué una continuació «a todas luces deficiente», segons el judici d’Elias i de Molins, en un suplement a càrrec del canònic Joan Cormina (1849).
La finalitat del Diccionario... d’Antoni Elias era, segons s’assenyala en el prefaci escrit per Josep Elias, «acumular un copioso caudal de datos y noticias [...] que pueda ser útil a cuantos han de tener tratos con la historia y crítica de las artes y las letras». De fet, les crítiques i elogis que rebé l’obra tenien molt a veure amb aquesta característica que el mateix autor li volgué donar, perquè hi inclou un seguit de personatges de tercera i quarta categoria. Altrament, el fet de centrar-se en les característiques científiques i professionals dels individus feu que en negligís altres aspectes més personals, com indica Francesc Carreras i Candi en el discurs de recepció d’Antoni Elias i de Molins a la RABLB (1903), on es palesà la difícil recepció del llibre en els cercles d’historiadors i intel·lectuals catalans, a desgrat de la seva inqüestionable vàlua.
El mateix autor publicà un apèndix d’opinions sobre l’obra en el segon volum, recollint articles signats per Francesc Miquel i Badia, el qual assenyalava el Diario de Barcelona i els fons de l’Arxiu de la RABLB com la base per a la confecció del Diccionario (Diario de Barcelona, 22-III-1892); per Josep Coroleu i Inglada, que remarcava el fet, segons ell positiu, que l’autor «se concreta a apuntar datos, sin aventurar juicios» (La España Moderna, 30-IV-1889), i per Frederic Rahola, que continuava els comentaris encomiàstics (La Vanguardia, 16-VI-1894). La veu més crítica fou la de Josep Yxart, el qual, en El año pasado 1889, carregà contra l’excés de personatges de tercera i quarta fila, la manca de selecció i la falta de dades biogràfiques personals que haurien afavorit la contextualització dels autors. Malgrat ser una obra discutida en el seu moment, és, però, de consulta útil.
Lectures
- CARRERAS I CANDI, F.: Discursos leídos en la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona en la recepción pública de Don Antonio Elias de Molins, Casa de la Caritat, Barcelona 1903.