Àsia

L’Everest (al fons) i el Lhotse (a la dreta) a l’Himàlaia, sistema muntanyós de l’Àsia meridional

© X. Pintanel

Continent situat entre 26°10’ E (a Turquia) i 164° W (al cap Dežney a Sibèria) de longitud i entre 77°41’ N (cap Čel’uskin a Sibèria) i 1°16’ N (al cap Buru a la península Malaca) de latitud.

És separat de l’Amèrica del Nord per l’estret de Bering i de la resta per l’oceà Pacífic; l’oceà Índic, la mar Roja i l’istme de Suez el separen d’Àfrica i és unit a Europa sense transició; hom pren com a divisòria la serralada dels Urals i la mar Càspia i els estrets del Bòsfor i dels Dardanels.

La geografia física

El relleu i la geologia

(s

Mapa geològic d’Àsia

© fototeca.cat

Àsia és el conjunt de major extensió i, a la vegada, el de major altitud mitjana (aproximadament 950 m). És, també, el continent que presenta una més diversa gamma de formes de relleu, conseqüència de l’enorme vastitud continental, la complexa història geològica i la gran varietat climàtica. Des d’un punt de vista morfoestructural, és important d’assenyalar que el continent és constituït per la unió d’elements distints: un conjunt de velles moles precambrianes, separades entre elles per braços de mar i profunds solcs geosinclinals, han anat “creixent” al llarg dels temps geològics, a mesura que les conques geosinclinals originaven, en el joc dels successius cicles orogènics, cadenes muntanyoses que arribaren a travar entre si els vells escuts i les àrees de plegament fins a formar una única massa continental. En aquest procés, les tres peces fonamentals —veritables encluses sobre les quals anaren recolzant-se i bastint-se els relleus asiàtics— foren els escuts precambrians de l’Angara, d’Aràbia-Dècan i xinès. L’escut de l’Angara, emplaçat a la Sibèria central, entre els rius Ienissei i Lena, i entre l’Àrtic i el llac de Baikal, tingué un paper primordial. Dos rígids blocs, avui parcialment desapareguts, situats al nord-oest (escut de la mar de Kara) i al nord-est (escut dels Txuktxis) de l’escut de l’Angara, originaren, en pressionar damunt aquest, unes alineacions de plegaments caledonians i hercinians que voregen la mola angaresa pel nord-oest (regió de Khatanga), i de plegaments caledonians, hercinians i secundaris, pel nord-est (monts de Verkhojansk, de Č’orskogo i del Kolyma). Però fou vers el sud on l’escut de l’Angara exercí un paper tectònic decisiu. La pressió entre la massa rígida del nord (escut de l’Angara) i el bloc de Gondwana (escuts d’Aràbia i de l’Índia) han originat un conjunt de plecs, d’edat caledoniana i herciniana, arrasats posteriorment, i —finalment— enormes alineacions alpines, fruit d’una orogènia que superà en intensitat les precedents, fins al punt que hom pot dir que l’Àsia central mai no ha estat tan elevada com en el present. L’orogènia alpina aixecà de nou, al nord, els vells materials plegats pels cicles hercinià i caledonià i posteriorment erosionats. Al sud, aixecà materials nous, dipositats en el solc geosinclinal prealpí que s’estenia immediatament al nord de les plataformes precambrianes emergides d’Aràbia i de l’Índia.

El relleu del continent en l’actualitat pot ésser definit com la unió de dos conjunts d’altiplans, depressions i planes exteriors, a l’un i l’altre costat d’un enorme eix muntanyós alpí, de disposició general est-oest, que, a partir del Pamir, divergeix formant dues branques: una que vers el nord-est arriba fins a l’estret de Bering i una altra que per l’Himàlaia i la península indoxinesa arriba fins a Indonèsia. Aquesta disposició general permet de distingir quatre grans conjunts geomorfològics.

Al nord, l’Àsia septentrional presenta unes altituds moderades i un relleu relativament suau de planes, depressions i altiplans. L’antic sòcol precambrià aflora en alguns punts de la península dels Txuktxis, als monts del Kolyma; a la Sibèria central, entre el Lena i el Ienissei, el sòcol és recobert per una cobertora primària, de relleus massissos que contrasten amb les formes al·luvials de les planes de la Sibèria occidental. L’enllaç entre l’Àsia septentrional i els relleus alpins del sud s’efectua d’una forma bastant brusca al llarg d’una sèrie de conques endorreiques (depressió arabocaspiana) situades al peu dels contraforts alpins. Al sud de l’eix est-oest format per les serralades alpines, la península Aràbiga i l’Índia han d’ésser considerades, des d’un punt de vista geològic, més com a dependències africanes que no pas asiàtiques, a causa de la seva procedència gondwaniana. Els sòcols precambrians d’Aràbia i de l’Índia apareixen basculats, fracturats i parcialment tapats per cobertores sedimentàries ondulades. L’escut aràbic, inclinat vers el golf Pèrsic, desapareix sota sediments secundaris que formen un relleu en cuestas; l’escut indi, basculat vers el nord, s’emmascara sota les planes al·luvials indogangètiques. En ambdós casos, les fractures del sòcol han permès nombroses i extenses efusions basàltiques.

Paisatge prop de Guilin, a la Xina

© Fototeca.cat

L’Àsia oriental presenta una estructura complexa: el sòcol angarès s’eleva en el seu límit meridional i forma les alineacions dels monts Jablonoj, Stanovoj i Džugdžur; més al sud, l’estructura és constituïda per una sèrie de blocs rígids, precambrians, amb cobertora primària (el més important és la mola d’Ordos), unit per àrees plegades hercinianes i secundàries, amb extenses intrusions granítiques, que formen els sectors muntanyosos del sud de la Xina, i les penínsules indoxinesa i malaia. L’eix alpí s’inicia a l’oest, a partir de Turquia, en una alineació única que se subdivideix, a la frontera afganopakistanesa, en una línia meridional dinàrica i en una de septentrional alpina, entre les quals resten massissos intermedis (Turquia, Iran), i que es prolonga en l’immens massís de l’Himàlaia, que inclou els cims més elevats de la terra (Everest 8.848 m). L’alineació del plegament sofreix al nord de Birmània una inflexió vers el sud, fins a la Insulíndia, on es flexiona novament vers el nord, per les Filipines, Formosa, el Japó, fins a la península de Kamtxatka, a través d’una successió de garlandes insulars, que, al nord del Japó, formen un sistema doble que convergeix de nou a la península dels Txuktxis.

Els factors climàtics i meteorològics

El clima del continent asiàtic, dominat pels extrems de temperatura, és determinat per diversos factors: l’extensió en latitud (al nord ultrapassa el cercle polar i al sud toca l’equador), l’estructura massissa del bloc continental i la distància de les terres interiors a l’oceà, que impedeix la penetració de les influències marítimes a l’interior, juntament amb la barrera muntanyosa est-oest que travessa el continent, determinen una Àsia interior àrida i una Àsia oceànica i plujosa. A l’hivern, les temperatures baixes creen un centre d’altes pressions molt estable que es manté sobre Sibèria (810 mm a Irkutsk) i escampa vents secs i freds vers les parts marginals del continent no protegides per barreres muntanyoses, més calentes i ocupades per nuclis de baixes pressions. Alhora, uns altres nuclis d’altes pressions dominen Aràbia i l’Índia peninsular. Durant aquesta estació, a l’Àsia occidental dominen els vents de direcció nord-sud, que alguna vegada deixen pas a pertorbacions que penetren fins al Panjab. A l’Àsia oriental es formen fronts entre les altes pressions siberianes i les del Pacífic tropical, que arrosseguen pertorbacions des de la Xina meridional fins a les Aleutianes passant pel Japó, que afavoreixen la difusió de l’aire polar cap al sud. A l’estiu la situació s’inverteix i es desenvolupen dues àrees de baixes pressions, una de més forta sobre el Panjab, i una altra de més feble sobre el desert de Gobi, que arrosseguen vents humits (a causa del seu trajecte per les mars veïnes) portadors de pluges, que, associades al monsó d’estiu, constitueixen un dels principals elements en la vida de l’Àsia del sud i de l’est. Sobre Sibèria, una àrea de baixes pressions permet l’entrada de les depressions ciclòniques de l’Atlàntic fins molt a l’est, i a l’Àsia oriental, la direcció del vent (de mar a terra) permet la penetració de l’aire de l’Índic i del Pacífic vers el desert de Gobi. L’efecte general d’aquestes distribucions atmosfèriques és l’escalfament estival de pràcticament tot el continent, a excepció dels marges àrtics i dels altiplans, però, fins i tot en aquestes àrees fredes, les llargues hores d’insolació i l’aire rarificat donen temperatures diürnes molt altes. A l’hivern, per contra, tot el nord es refreda molt, mentre que el sud es manté encara calent, especialment a Indonèsia. Els hiverns rigorosos i llargs són el principal tret del clima d’Àsia (199 dies a Petropavlovsk, 231 a Verkhojansk i 257 a Russkoje Ustje amb una duració mitjana de les glaçades que passa de 250 dies al paral·lel 70 i arriba als 290 a la intersecció amb el meridià 170). Altrament, a l’estiu, a causa de la continentalitat les temperatures són molt altes (Verkhojansk, 15,1°C; Bagdad, 34,7°C; Nāgpur, 35°C; Colombo, 28,2°C; Singapur, 27°C) amb les màximes absolutes registrades als deserts (Lukchum, 48°C) i temperatures inferiors a les regions equatorials i subequatorials (màxima al centre de Java, 38,6°C). Així, doncs, entre els extrems tèrmics determinats pel clima equatorial d’escassa oscil·lació i el clima continental de gran oscil·lació s’estén tota una gamma completa de règims tèrmics tropicals (Calcuta, 18,4°C mitjana d’hivern; 30,1°C mitjana d’estiu), subtropicals (Bushehr, 14,4°C mitjana d’hivern; 32,3°C mitjana d’estiu), mediterranis (Beirut, 13,6°C mitjana d’hivern; 28,4°C mitjana d’estiu), continentals moderats (Taixkent, -1,3°C mitjana d’hivern; 26,8°C mitjana d’estiu), continentals extremats (Verkhojansk, -48°C mitjana d’hivern; 13°C mitjana d’estiu). L’esquema de les precipitacions és senzill, car les regions ben regades ocupen la perifèria, i les regions àrides, l’interior, excepció feta de les muntanyes. Amb aquests factors hom pot establir a l’Àsia quatre grans regions climàtiques. L’Àsia àrtica, que ocupa tota la Sibèria i té unes característiques continentals extremes que s’acusen d’oest a est i de sud a nord. Comprèn la regió de la tundra, de sòl glaçat i amb un període vegetatiu de dos mesos amb boires freqüents, i la regió de la taigà, de clima continental extrem, però amb estius calorosos i plujosos. L’Àsia àrida, que s’estén d’Aràbia a Mongòlia amb el límit empès vers el nord pels monsons (20° W-50° E). Més enllà d’aquest límit, les muntanyes impedeixen la penetració de vents oceànics. Les regions àrides ocupen 13 milions de km2, és a dir, un 30% del continent. Les pluges són sempre inferiors a 250 mm. L’Àsia monsònica, que s’estén per tota la façana sud del continent, des de la mar d’Oman a la mar de la Xina. A l’àrea entre l’equador i el tròpic de Càncer, de l’Indus al Xi Jiang, el règim de monsó es combina amb el clima tropical, que dona una temperatura elevada (mitjana anual, 25°C) i una petita oscil·lació tèrmica anual (5°C), factors que s’inverteixen en augmentar la latitud. Al nord del Qin Ling, l’Àsia monsònica es posa en contacte amb la zona de clima temperat, amb hiverns rigorosos a causa dels vents de l’interior àrtic i estius calorosos amb precipitacions a la ratlla dels 600 mm. I l’Àsia mediterrània, que constitueix una franja que s’estén per l’Anatòlia occidental, costa de Síria i Palestina, gaudeix de clima temperat, amb hiverns moderats i estius càlids amb pluges d’hivern.

La hidrografia

Els rius asiàtics es corresponen amb cada una de les unitats climàtiques. A la regió àrtica correspon un tipus de riu de curs lent i regular que té les fonts a les muntanyes de l’interior del continent i amb una orientació general sud-nord vers l’oceà Àrtic.

El riu Ganges al seu pas per la ciutat de Benarés, a l’Índia

© X. Pintanel

Resten glaçats 4 o 5 mesos l’any, especialment a la desembocadura, i, en produir-se el desglaç al curs alt, les pannes s’acumulen al curs baix i formen preses que originen inundacions freqüents. El primer dels rius d’aquesta regió és el Ienissei (4.750 km); el segueixen en longitud l’Obi i el Lena. El riu Amur, que pertany a aquesta regió, però que desguassa al Pacífic, participa ja del règim de les crescudes monsòniques. L’Àsia interior és essencialment una regió de conques endorreiques, a causa de l’escassetat de precipitacions i al cercle muntanyós que impedeixen alhora la formació de grans rius capaços de travessar les estructures muntanyoses. Molts dels cursos d’aigua es perden a les sorres o fan d’immissaris de llacs o mars interiors, com la Càspia, l’Aral o el llac Balkhaš, que, malgrat les aportacions, no poden evitar el procés de dessecació comú a tots els llacs interiors. A part aquestes conques, hom pot esmentar les d’Anatòlia, Iran, Armènia, Tibet, Turquestan i les depressions de Síria i Palestina, totes elles amb nombrosos llacs salats, poc profunds (excepció feta de la mar Morta), que s’han convertit sovint en pantans. A l’Àsia monsònica els rius neixen a les muntanyes alimentats per la fosa de les neus, però tenen com a característica comuna una crescuda determinada per les pluges del monsó d’estiu. Són rius de curs irregular, amb freqüents gorges i ràpids, amb gran capacitat erosiva i gran cabal i que transporten masses d’al·luvions que, en dipositar-se a la desembocadura, formen planes i deltes. Entre els rius més llargs destaquen el Iang-Tsé, el Mekong i l’Huang He, i entre els més cabalosos, el Iang-Tsé, el Ganges i l’Indus. Fora dels rius àrtics i dels monsònics, només el Tigris i l’Eufrates constitueixen una conca fluvial de consideració, bé que situats a la regió de l’Àsia interior. Els rius de l’Àsia mediterrània són de tipus torrencial; n’és l’única excepció el Kizilirmak, que ve de les muntanyes de l’interior.

La biogeografia

La gran diversitat de condicions climàtiques d’Àsia repercuteix naturalment en el poblament animal i vegetal. Aquest poblament es reparteix en un nucli holàrtic que ocupa tota la part nord del continent i un altre nucli paleotropical que ocupa Àsia meridional.

Bosc monsònic, al Nepal

© Fototeca.cat

El límit entre els dos dominis biogeogràfics és clar sobretot a l’Himàlaia; en canvi, als deserts que s’estenen d’Aràbia al nord de l’Índia i al sud-est de la Xina hi ha una àmplia zona de transició. El poblament vegetal i animal de la part holàrtica d’Àsia, llevat de la regió xinesa, té força relació amb el de l’Europa oriental i el de la regió mediterrània. La tundra, la taigà i l’estepa no són més que la continuació, a l’altra banda dels Urals, de les formacions equivalents a l’Europa oriental; la vegetació mediterrània, tot i que no penetra gaire endins del continent, fa sentir la seva influència (boscs esclerofil·les, formacions xeroacàntiques) fins a les valls de l’Afganistan i d’una forma més atenuada fins al sud-est del Tibet (altes valls del Mekong i del Iang-Tsé). La regió xinesa, de clima càlid i humit (clima xinès), presenta curioses afinitats amb el litoral del sud-est dels EUA, de clima anàleg (disjunció atlanticopacífica). La part paleotropical d’Àsia, tot i les indiscutibles afinitats, sobretot florístiques, amb els territoris tropicals africans, presenta moltes característiques pròpies que fan que molts zoogeògrafs la considerin un regne a part, que anomenen oriental o indomalai; això és a causa, principalment, de la separació bastant antiga d’Àfrica i del sud d’Àsia, i de les influències holàrtiques i pacífiques que rep aquesta banda d’Àsia per la seva part oriental, mentre que l’Àfrica tropical resta molt ben isolada pel Sàhara i per l’oceà Índic. L’extrem nord d’Àsia, de clima polar, és domini de la tundra àrtica, semblant a la de les terres veïnes d’Amèrica del Nord, d’Escandinàvia i del nord de Rússia (Àrtida). La tundra reapareix en els estatges més elevats de les altes muntanyes d’Àsia. Al sud de la tundra, ocupant la major part de Sibèria, s’estén la immensa taigà, el bosc boreal de coníferes (Abies, Picea, Larix), al qual es barregen a l’Extrem Orient un cert nombre de caducifolis (Betula, Populus); el sotabosc és pobre i escàs. Componen la fauna sobretot els mateixos herbívors de la tundra com el ren (Rangifer), i molts rosegadors i uns altres animals més propis del bosc, com el cérvol (Cervus); els carnívors són representats per cànids, com el llop (Canis lupus), la guineu àrtica (Alopex lagopus), i per diversos gèneres d’os (Selenarctos, Helarctos, Melursus); els insectes xilòfags són abundants i les espècies d’ocells migradors que viuen a la taigà durant l’estiu són també nombroses. La taigà de Sibèria constitueix la massa forestal més extensa del món, en part, encara inexplorada; es prolonga vers el nord seguint les valls i forma, de tant en tant, illots en el si de la tundra; reapareix a l’alta muntanya (Himàlaia, Hindukush, Elburz, Caucas, etc.) i forma l’estatge arbori superior (estatge subalpí). A la Sibèria occidental, de clima més continental, hom passa, gairebé sense cap transició, directament de la taigà a l’estepa; per contra, a l’Extrem Orient (Sibèria oriental, Manxúria, nord de Corea, del Japó i de la Xina) hi ha una extensa zona de boscs caducifolis. La fauna d’aquests boscs no és gaire diferent de la de la taigà, bé que és sensiblement més rica a causa de les condicions climàtiques menys rigoroses. L’estepa, continuació de la d’Ucraïna i de la del sud de Rússia, s’estén fins a Mongòlia i Manxúria entre la zona de caducifolis i la zona desèrtica i subdesèrtica de l’Àsia central; les praderies de gramínies pròpies d’aquesta regió han estat desplaçades en gran part pels conreus (que l’han transformada profundament). Al sud de l’estepa, des de la mar Càspia fins a Mongòlia, s’estenen les planes desèrtiques de l’Àsia central; llur clima, extremament sec a l’estiu i extremament fred a l’hivern, les fa particularment hostils als organismes: el poblament vegetal i animal és, doncs, escàs i altament especialitzat en general. La vegetació dominant és de tipus xeròfil amb mates en forma de coixí (Artemisia, Astragalus, etc) i estepicursors (algunes espècies d’aquesta regió, Artemisia herba-alba, per exemple, arriben fins a les contrades seques de la depressió de l’Ebre). Aquest tipus de vegetació es prolonga pel sud a través dels altiplans del Tibet fins al vessant nord de l’Himàlaia, que pren així un aspecte semblant al de l’alta muntanya mediterrània. Aquesta influència mediterrània es veu reforçada per la presència en algunes valls de l’Himàlaia de boscs esclerofil·les. La fauna de les estepes i la dels deserts d’Àsia és relativament semblant. Hi dominen els grans herbívors com el cavall salvatge (Equus caballus), l’hemió o ase salvatge asiàtic (Equus hemionus), diverses gaseles (Gazella), la saiga (Saiga tartarica), el camell (Camelus bactrianus), el iac (Poephagus grunniens), els petits mamífers excavadors, sobretot rosegadors i insectívors, els gal·liformes, les serps, les llagostes. A l’est d’aquestes grans extensions desèrtiques, el sud de la Xina, de Corea i del Japó constitueix una regió de vegetació molt peculiar amb boscs densos i de poca alçada, de tipus més o menys laurifoli amb infiltracions de caducifolis pel nord i d’espècies tropicals pel sud. Constitueix de fet una regió de transició entre l’Àsia holàrtica i l’Àsia tropical i la fauna participa també d’aquest caràcter de transició. A l’Àsia occidental, els estatges inferiors del Caucas conserven un reducte de boscs laurifolis, mentre que els estatges superiors són anàlegs als de les muntanyes alpines d’Europa. El litoral d’Anatòlia, el de Síria i el del nord de Palestina tenen un caràcter mediterrani sec amb una vegetació de bosc esclerofil·le o de màquia; més al sud apareix ja el desert, prolongació del Sàhara. A l’interior d’Anatòlia, a l’alta Mesopotàmia, a les muntanyes que envolten l’altiplà de l’Iran hom troba uns paisatges d’afinitat encara més o menys mediterrània, però amb intenses influències de la vegetació estèpica de l’Àsia central, sobretot als indrets més secs, mentre que a les valls apareixen boscs esclerofil·les de Quercus baloot, arbre molt proper a l’alzina, i fins i tot estatges d’aciculifolis de tipus mediterrani (cedres, per exemple). Els deserts d’Aràbia, sud de Pèrsia i Pakistan i nord-oest de l’Índia, tot i presentar diferències entre ells i tots plegats amb el Sàhara, no són sinó la prolongació cap a l’est dels deserts zonals subtropicals africans. Com el Sàhara, constitueixen un país de transició, on es barregen elements vinguts del nord i vinguts del sud, tot i que el predomini tropical es fa sentir progressivament com més a l’est són els territoris. L’Àsia tropical, tot i la seva extensió més petita, és també molt complexa, sobretot pel que fa a l’Índia. A la costa occidental de la península indostànica es troba una àrea extensa de selva equatorial plujosa que es prolonga fins a l’illa de Sri Lanka; la resta de la península es reparteix entre boscs monsònics formats per arbres que perden la fulla a l’estació seca i sabanes. Al peu de l’Himàlaia, però, gràcies a l’acció de barrera de les muntanyes, reapareixen els boscs humits subtropicals, que es prolonguen vers l’est per l’interior de Birmània, Tailàndia i Laos a les terres una mica altes. A l’Himàlaia, per damunt d’aquest estatge basal, apareixen els boscs mixts de caducifolis i coníferes (Cedrus, Pinus, Abies), més amunt substituïts per prats alpins i per formacions estèpiques d’alta muntanya fins arribar a l’estatge nival. Hom retroba la selva equatorial plujosa a la península indoxinesa i a les illes d’Insulíndia, regions que ocupa totalment, llevat de les terres més altes, en les quals el bosc pren caràcter subtropical, i d’algunes àrees més seques ocupades per sabanes. Insulíndia rep una important influència australiana, especialment pel que fa a vegetals i ocells, a causa de la facilitat més gran de desplaçament d’aquests organismes a través dels estrets que separen actualment aquestes illes. La fauna de l’Àsia intertropical és ben característica; a la selva equatorial hom troba sobretot els simis antropomorfs orientals, és a dir, el gibó (Hylobates) i l’orangutan (Pongo), el siamang (Siymphalangus), els lemúrids, el galeopitec (Cynocephalus) i els lepidòpters característics d’aquesta fauna. Les sabanes i els boscs més esclarissats tenen els grans herbívors i els grans predadors: l’elefant asiàtic (Elephas indicus), els rinoceronts (Rhinoceros i Didermocerus), el paó reial (Pavo cristatus), el tigre (Panthera tigris) i molts ofidis, com la cobra (Naja naja). Als rius es troben cocodrils, com el gavial (Gavialis gangeticus), i cetacis, com el platanista (Platanista gangetica).

La geografia econòmica i l’economia

Els recursos naturals i l’economia

Mapa d’utilització del sòl d’Àsia

© fototeca.cat

En termes de PNB, la producció asiàtica representava l’any 2000 quasi una quarta part del total mundial. El repartiment, però, és molt desigual, atès que el 76% correspon a l’Àsia oriental (Xina, Japó, Corea, Taiwan), i el 53% a un sol país, el Japó. Igualment, hi ha diferències força acusades en la renda per habitant: l’any 2000, sobre una mitjana de 2.400 $ per habitant i deixant de banda els casos del Japó (35.620 $) i els microestats de Singapur (24.470 $) i Brunei (22.278 $), aquesta xifra oscil·lava entre els 8.910 $ de la Corea del Sud, i els 240 $ del Nepal, país que, amb l’Índia, el Pakistan i Bangladesh, forma la regió més pobra, l’Àsia del sud, amb 460 $ de mitjana. Gràcies al petroli i a una població escassa, la renda per habitant d’alguns estats de la península Aràbiga és força elevada en alguns casos (18.030 $ a Kuwait) o relativament alta en d’altres (7.230 $ a l’Aràbia Saudita). L’índex de creixement del PIB d’Àsia és, amb diferència, el més elevat del món (al voltant del 4% de mitjana anual en 1980-99, quasi el doble de la mitjana mundial). Aquest creixement recau en primer lloc sobre la Xina (10% en el mateix període) i, amb menys intensitat, sobre la Corea del Sud (8%), Indonèsia (5,5%), Malàisia (6,2%) i Tailàndia (6%). En l’altre extrem se situen els estats de l’Àsia central i Rússia (els quals formaren, fins el 1991, part de l’antiga URSS), amb índexs negatius estimats entre l’1% i el 6% (1991-99). Quant al pes relatiu de cadascun dels tres sectors econòmics, l’agricultura hi té encara un paper destacat en molts països, no tant per l’aportació al PNB (8% de mitjana a tot Àsia, per bé que en casos com el del Nepal o Laos és encara superior al 50%) com per l’elevada proporció dels actius que s’hi dediquen a conseqüència del baix nivell tecnològic, l’excessiva parcel·lació i els migrats rendiments o el caràcter de subsistència que molt sovint té. Així, per exemple, a l’Índia, el Vietnam, Bangladesh o la Xina, països on representa entre una cinquena i una quarta part del PIB, la població activa dedicada a l’agricultura se situa encara entre el 50% i el 70%. No obstant això, l’agricultura de subsistència coexisteix moltes vegades amb conreus comercials orientats a l’exportació, i en alguns estats, dels quals l’Índia és el cas més conegut, la pressió demogràfica ha obligat a emprendre una estratègia d’intensificació de rendiments.

Plantació de te a la Xina

© Fototeca.cat

Amb el 90% de la producció mundial, l’arròs és el principal conreu asiàtic i la base alimentària de l’Àsia del sud, la major part de la Xina, el Japó i el Sud-Est asiàtic, regions totes elles de clima monsònic. Conreat a les conques del curs mitjà i als deltes dels grans rius (Indus, Ganges, Brahmaputra, Irauadi, Mekong, Iang-Tsé), ha donat lloc a complexos sistemes d’irrigació i canalitzacions. L’increment dels rendiments a partir de les inversions en millora de les varietats, plaguicides, adobs i lluita contra l’erosió han possibilitat la pràctica erradicació de la fam en extenses zones, sovint l’autosuficiència i de vegades un romanent important per a l’exportació (Tailàndia, Vietnam). Dels altres cereals tenen importància el blat, del qual la Xina i l’Índia són també capdavanters amb el 54% del total mundial (2000), però amb importants produccions al Pakistan, Turquia, el Kazakhstan i l’Iran. Hom conrea igualment el mill, sobretot a l’Índia i la Xina. Ambdós països han esdevingut també el segon productor mundial de blat de moro i de melca, respectivament, després dels EUA. Dels altres conreus alimentaris destaquen també la soia i, entre els més pròpiament comercials, el te (80% de la producció mundial, amb l’Índia, la Xina, Sri Lanka, Turquia, Indonèsia i el Japó en els set primers llocs), el tabac, la canya de sucre i el cotó, conreat a la Xina, l’Índia, el Pakistan, l’Àsia central i Turquia. Llevat de la Xina (primer lloc mundial), la producció de carn és comparativament modesta. L’Índia posseeix el nombre més elevat de caps de boví, però la seva carn no és consumida per motius religiosos.

El mercat flotant de Bangkok, a Tailàndia

© Fototeca.cat

A la Xina i el Sud-Est asiàtic és molt important la cabana porcina, i el bestiar oví i cabrú a l’Àsia central i l’Orient Mitjà, tot i que sovint en règim de subsistència. Les flotes pesqueres de la Xina, el Japó, Indonèsia, l’Índia, Tailàndia i les Filipines són de les primeres del món, i la pesca fluvial és considerable a la Xina i al Sud-Est asiàtic. La superfície forestal d’Àsia és el 26% del total mundial, el 46% del qual (12% mundial) correspon a la Rússia asiàtica. Del territori forestal restant, la majoria es troba a la zona monsònica (S i SE asiàtic, E de la Xina, Japó). Recurs important de molts d’aquests països (Xina, Índia, Indonèsia, Filipines, Vietnam), és sotmès, no obstant això, a un retrocés important a causa de la pressió humana (obertura de nous terrenys de conreu, tala abusiva per a l’obtenció de fustes preuades i com a combustible de poblacions rurals, incendis, etc). En termes de PNB, el 2000 la indústria (incloent-hi la mineria) aportava el 35% de la producció global asiàtica, amb la Xina en un primer lloc molt destacat (49% del PNB del país), el Japó (33%) i la Corea del Sud (49%) i, en segon terme, els estats del Sud-Est asiàtic (30% global, dins del qual destaquen Malàisia, amb el 48%, Indonèsia amb el 42% i Tailàndia amb el 36%). Els recursos miners són abundants. Per la seva importància i les implicacions mundials, cal destacar en primer lloc el petroli de l’Orient Mitjà, molt especialment a l’Aràbia Saudita (25% de les reserves mundials estimades el 2001), l’Iraq (11%), Kuwait (9%), l’Iran (8%) i els Emirats Àrabs Units (6%). Tanmateix, per motius tant polítics com d’estratègia de preus, sovint la producció mundial no reflecteix aquesta preponderància (l’any 1998 l’Aràbia Saudita només aportava el 13% de la producció mundial i l’Iraq, sotmès a un important embargament i en onzè lloc, el 3%). Fora de l’Orient Mitjà (però a molta distància) només Rússia, Indonèsia i la Xina tenen dipòsits importants. Generalment associat al petroli, les reserves de gas natural són també importants a l’Orient Mitjà (37% de les reserves mundials estimades el 2001), especialment les de l’Iran i Qatar, si bé és Rússia la que, tota sola, comprèn prop del 30% de les reserves mundials estimades, a les quals cal afegir, així mateix, les del Turkmenistan, el Kazakhstan i l’Uzbekistan. Cal esmentar també el carbó (Xina, Índia, Rússia, Turquia, Kazakhstan, Tailàndia), el ferro (Xina, Índia, Rússia), l’urani (Uzbekistan, Kazakhstan), l’or (Xina, Rússia, Indonèsia), el zinc (Xina), el coure (Indonèsia, Xina), el plom (Xina) i l’estany (Indonèsia, Xina), entre d’altres. Per la gènesi i les característiques, la indústria asiàtica és molt diversa en els diversos estats i regions. Tot i la devastació a què fou sotmès durant la Segona Guerra Mundial, el Japó, l’únic país asiàtic de llarga tradició industrial, s’ha consolidat com una primera potència en l’àmbit de l’alta tecnologia, l’automoció i altres sectors gràcies a un dens teixit industrial i diversos conglomerats de gran projecció internacional. Així mateix, és també un dels líders mundials en branques més tradicionals com la siderúrgia, posició que comparteix amb la Xina, Rússia i la Corea del Sud. Junts produeixen prop del 50% del ferro fos i el 40% de l’acer mundials, i la Xina sola, entre una cinquena i una sisena part, respectivament. En un marc també d’economia de mercat, la Corea del Sud, Taiwan i alguns estats del SE asiàtic (Singapur, Malàisia, Tailàndia i Indonèsia) adoptaren, amb un acusat patronatge dels governs, una política econòmica que aprofità la ma d’obra barata tot donant prioritat a les exportacions i a les inversions estrangeres. El resultat ha estat una indústria d’elevada competitivitat i projecció exterior que, en el cas de la Corea del Sud, fins i tot ha originat algunes de les primeres multinacionals del món. La maquinària, els components elèctrics i electrònics i el tèxtil són alguns dels sectors a l’origen d’aquest creixement. A mitjan dècada dels setanta, la Xina abandonà progressivament l’economia socialista i, a grans trets, adoptà la mateixa estratègia. Com a resultat, el creixement d’aquest país ha quintuplicat el de la mitjana mundial en el període 1980-2000. Els anys noranta, molts dels estats del S i el SE asiàtic adoptaren la mateixa via, incloent-hi les economies socialistes (Vietnam) o acusadament socialitzants (Índia). Llevat de Turquia, que presenta algunes característiques semblants a les dels estats del SE asiàtic, i d’Israel, que constitueix un cas especial, a l’Orient Mitjà el predomini del sector secundari prové gairebé exclusivament de l’excepcional riquesa petroliera (Aràbia Saudita, Iraq, Kuwait, els Emirats Àrabs Units, Qatar, Oman, Iran), l’extracció, comercialització i transformació de la qual, cedida a grans multinacionals, aporta uns beneficis que són el fonament de règims que no han afavorit la diversificació de les fonts de riquesa.

Cultiu de l’arròs en terrasses a l’est de Bhutan

© Corel Professional Photos

Els estats de l’Àsia central i la mateixa Rússia asiàtica, per la seva banda, han patit la condició de perifèria de l’antiga URSS, amb un sector industrial generalment obsolet, els beneficis i recursos del qual eren transferits majoritàriament al centre polític. No obstant això, a partir de la segona meitat dels anys noranta alguns estats, com ara el Kazakhstan, han començat una incipient recuperació gràcies, sobretot, a l’explotació dels recursos energètics. Els serveis (global asiàtic: 60%) només estan força desenvolupats al Japó (66% del PIB el 2000) i, fins i tot en aquest país, són lluny del pes que tenen als EUA i l’Europa occidental (entre el 70% i el 75%). Tanmateix, el dinamisme industrial del SE asiàtic, la Corea del Sud i la Xina han fet que molts d’aquests països esdevinguin places financeres cada cop més importants. La borsa de Tòquio, una de les més importants del món, és la primera d’Àsia, seguida de les de Singapur, Seül, T’aipei, Hong Kong, Xangai, Kuala Lumpur i Bangkok. També a l’Àsia del S, especialment a l’Índia, el SE asiàtic (Tailàndia, Indonèsia) i la Xina, el turisme és un sector amb perspectives creixents. En el nivell i l’evolució econòmiques de cada país, hi tenen un paper determinant els factors polítics, tant pel que fa als règims com al grau d’estabilitat política o la posició en política internacional. La majoria dels països asiàtics pertanyen al Fons Monetari Internacional. El 1966 fou creat el Banc de Desenvolupament Asiàtic, inicialment format per uns pocs estats adscrits al bloc occidental, però que l’any 2000 n’incloïa 41 del continent i d’Oceania. A Àsia les organitzacions de cooperació econòmica més importants (algunes de les quals inclouen altres continents) són l’À sia del S, especialment a l’Índia, el SE asiàtic (Tailàndia, Indonèsia) i la Xina, el turisme és un sector amb perspectives creixents. En el nivell i l’evolució econòmiques de cada país, hi tenen un paper determinant els factors polítics, tant pel que fa als règims com al grau d’estabilitat política o la posició en política internacional. La majoria dels països asiàtics pertanyen al Fons Monetari Internacional. El 1966 fou creat el Banc de Desenvolupament Asiàtic, inicialment format per uns pocs estats adscrits al bloc occidental, però que l’any 2000 n’incloïa 41 del continent i d’Oceania. A Àsia les organitzacions de cooperació econòmica més importants (algunes de les quals inclouen altres continents) són l’ >sia del S, especialment a l’Índia, el SE asiàtic (Tailàndia, Indonèsia) i la Xina, el turisme és un sector amb perspectives creixents. En el nivell i l’evolució econòmiques de cada país, hi tenen un paper determinant els factors polítics, tant pel que fa als règims com al grau d’estabilitat política o la posició en política internacional. La majoria dels països asiàtics pertanyen al Fons Monetari Internacional. El 1966 fou creat el Banc de Desenvolupament Asiàtic, inicialment format per uns pocs estats adscrits al bloc occidental, però que l’any 2000 n’incloïa 41 del continent i d’Oceania. A Àsia les organitzacions de cooperació econòmica més importants (algunes de les quals inclouen altres continents) són l’ >sia del S, especialment a l’Índia, el SE asiàtic (Tailàndia, Indonèsia) i la Xina, el turisme és un sector amb perspectives creixents. En el nivell i l’evolució econòmiques de cada país, hi tenen un paper determinant els factors polítics, tant pel que fa als règims com al grau d’estabilitat política o la posició en política internacional. La majoria dels països asiàtics pertanyen al Fons Monetari Internacional. El 1966 fou creat el Banc de Desenvolupament Asiàtic, inicialment format per uns pocs estats adscrits al bloc occidental, però que l’any 2000 n’incloïa 41 del continent i d’Oceania. A Àsia les organitzacions de cooperació econòmica més importants (algunes de les quals inclouen altres continents) són l’Associació de les Nacions del Sud-est Asiàtic (1967), que agrupa els estats del SE asiàtic, la SAARC (South Asian Association for Regional Cooperation), creada el 1985 i formada per l’Índia, Bangladesh, el Bhutan, el Nepal, el Pakistan, Sri Lanka i les Maldives, i l’APEC (Asia-Pacific Economic Cooperation), creat el 1989, que inclou tots els estats costaners del Pacífic. Per la seva banda, tant el Consell de Cooperació dels Estats Àrabs del Golf (1981) com la Comunitat d’Estats Independents (1991) impulsen tant les relacions econòmiques com polítiques.

Les comunicacions

Fins al segle XIX predominaven a Àsia les rutes caravaneres, les quals eren complementades amb el tràfic dels vaixells oceànics. A la segona meitat del segle XIX s’experimentà un important increment del transport marítim, i cap al darrer quart de segle la xarxa ferroviària començà a representar un paper més important, principalment en el moviment intern de passatgers dins de cada estat i en el transport de mercaderies pesants a llargues distàncies.

Vaixells per al transport de mercaderies al riu Huangphu, a la Xina

© Corel Professional Photos

De forma concurrent es produí un considerable desenvolupament dels ports, enllaçats amb els seus rerepaïsos per tren i carretera. El transport animal encara avui dia és important per al desplaçament local entre pobles o entre els pobles i el principal mercat comarcal. De tota manera, el transport per camió reemplaça de pressa els animals de càrrega, amb un desenvolupament simultani de camins i carreteres en molts països. A més, és en construcció, amb cooperació i suport internacionals, una xarxa asiàtica d’autopistes, projecte que un cop enllestit establirà un enllaç directe per carretera entre Istanbul (Turquia), Singapur i Ho Chi Minh (Vietnam). La navegació interna és important en alguns països, per tal com permet transportar mercaderies i passatge a baix cost i sobre distàncies considerables. Entre els països que disposen d’una xarxa ben desenvolupada de comunicacions fluvials destaquen Bangladesh, Myanmar, Tailàndia, Laos, el Vietnam, Cambodja i la Xina. Com a grans ports fluvials són remarcables els de Calcuta, Yangôn, Bangkok i Ho Chi Minh; certs vaixells oceànics poden remuntar el riu Mekong fins a ports interiors com Phnom Penh (Cambodja) i també navegar pel Iang-Tsé fins a Wuhan (Xina). Els rius Iang-Tsé, Amur i Xi Jiang, de la Xina, proporcionen una àmplia xarxa de vies aquàtiques per al transport en gavarres a motor que complementen el transport fluvial tradicional. Per al transport dels productes petroliers s’ha afavorit el desenvolupament dels oleoductes, especialment a l’Àsia occidental i l’oest i sud-oest del continent (aquests darrers construïts en la seva majoria durant el domini soviètic), els quals tenen l’inconvenient d’estar sotmesos a les vicissituds polítiques si creuen fronteres internacionals. Mentrestant, s’ha produït un considerable desenvolupament dels vaixells petroliers, cada cop més grans, els quals, a través de les economies d’escala, poden competir amb els oleoductes més eficients, a part de poder efectuar el transport del petroli de port a port. Actualment el transport aeri és el més ràpid i el més barat, especialment pel que fa a productes de valor elevat i grandària reduïda. Aquest mitjà té un paper particularment important en països totalment interiors, com l’Afganistan, el Nepal i Laos, i en l’obertura d’àrees relativament inaccessibles.

La geografia humana i la societat

El poblament i la població

La població d’Àsia representa el 60% del total mundial. Malgrat això, la distribució de la població sobre el continent és molt irregular: el 75% del total es localitza (2002) a solament cinc països (la Xina, l’Índia, Indonèsia, el Pakistan i el Japó), és a dir, al 50% del territori.

El Sud-est asiàtic és la zona amb més densitat de població del món

© Fototeca.cat-Corel

D’aquest fet resulta que la densitat mitjana d’Àsia (84 h/km2 el 2002) és molt poc significativa, perquè mentre algunes regions superen els 1.000 h/km2, d’altres estan gairebé despoblades, com és el cas de la Rússia asiàtica, que amb només 3 h/km2, ocupa un 29% de la superfície del continent asiàtic, i només hi viu poc més de l’1% dels habitants. En conjunt, a Àsia predomina la població rural (60%); no obstant això, l’índex d’urbanització augmenta progressivament en molts països, com a conseqüència dels esforços per industrialitzar-se i la cerca de millors oportunitats a les ciutats, la qual cosa provoca un fort èxode rural cap als centres industrials i miners. Els casos d’urbanització més intensa són els de la Xina i Indonèsia, que en 1980-2000 passaren de tenir una urbanització del 25% al 36%, i del 22% al 42%, respectivament. A banda del cas especial de Singapur, el Japó, Israel i la Corea del Sud són els països que tenen un grau de població urbana més assimilable a Occident (79%, 90% i 83% el 2002, respectivament). També tenen nivells molt elevats d’urbanització els països exclusivament dedicats a l’extracció de petroli, com ara l’Aràbia Saudita (87%) o Kuwait (96%). L’èxode rural ha provocat el naixement de megalòpolis com ara Bombai (amb una aglomeració d’uns 16 milions), Delhi (12 milions), Xangai (9 milions), Jakarta (10 milions), Karāchi (9 milions), que s’han afegit a les de Tòquio (8 milions) i Seül (9 milions). Àsia presenta un fort creixement demogràfic, ja que en només trenta anys (1950-82) doblà la seva població: 1 389.000.000 h i 2.717.842 000 h, respectivament. En els vint anys següents (1982-2002), la població arribà a 3.799.072.000 h. Malgrat aquest augment, hom constatà en el darrer període una clara desacceleració (mitjanes anuals d’increment del 3,1% en 1950-82 i del 2% en 1982-2002), que cal atribuir al descens de la natalitat, que d’aproximadament un 30‰ el 1980 havia baixat al voltant del 23‰ el 2002, bé que acompanyat també d’un descens de la taxa de mortalitat, sobretot infantil, que passà del 15‰ al 9,8‰. La Xina i l’Índia, amb el 61% de la població asiàtica, són els principals causants d’aquesta evolució recent: les intenses campanyes de control de natalitat (d’una especial duresa a la Xina) han fet descendir la taxa de naixements del 22‰ (1982) al 15,8‰ (2002) a la Xina, i del 34‰ al 23,8‰ a l’Índia. L’índex, però, segueix essent molt elevat en alguns països com ara el Pakistan (30‰), l’Aràbia Saudita (37‰) o l’Iraq (34‰). Inversament a la mortalitat, l’esperança de vida és en augment gràcies a la millora de les condicions sanitàries i de l’alimentació i també al progrés en la lluita contra les epidèmies: el 2002 la mitjana era de 67,5 anys (la d’Europa occidental, de 78 anys). S’observen, però, gradacions entre els extrems representats per l’Afganistan (46 anys) i el Japó (81 anys), d’entre els quals, per pes demogràfic, la Xina (71 anys) i l’Índia (62 anys) tenen els valors més representatius.

Les races

Les restes d’homínids fòssils pertanyen al gènere Homo. L’homínid de ‘Ubaydiyya (Israel) és probablement un Homo habilis semblant als trobats per Leakey a Olduvai (Tanzània). Han estat descobertes restes fòssils d’Homo erectus a Java (pitecantrop) i a la Xina (sinantrop), d’una antiguitat de 400.000 a 600.000 anys, acompanyades d’indústries lítiques. Fòssils atribuïbles ja a l’espècie humana actual (Homo sapiens soloensis, H. sapiens neanderthalensis i formes ja properes a H. sapiens) han estat trobats a Java, Israel, Sibèria, l’Àsia central i a molts altres indrets. També han estat descobertes restes de Ramapithecus a l’Índia i a la Xina, les quals, segons Simons, també haurien d’ésser considerades d’homínid. Els euròpids d’Àsia s’estenen per l’Àsia sud-occidental principalment, i hi formen dues franges paral·leles; una, integrada per braquicèfals, s’estén per l’Àsia Menor i les estepes del Turquestan (armènid i turànid), i l’altra, per dolicocèfals semblants als mediterrànids (orientàlid i índid). A més d’aquest nucli principal, establert des de fa molt de temps, hi ha el petit enclavament, també antic, dels ainuids del nord del Japó i la important immigració de baltoorientals procedents de Rússia que ha poblat Sibèria els últims segles. Els mongòlids ocupen el nord (sibírid i tungúsid) i l’est d’Àsia (sínid i paleomongòlid). Al SE asiàtic (Indoxina, Malàisia, Indonèsia) hi ha individus mongòlids, més o menys barrejats amb altres races, principalment d’euròpids. Els indomelànid ocupen diferents àrees de la península índia; semblantment als etiòpids, són una raça intermèdia entre euròpids i nègrids. Finalment, els vèddid ocupen també diferents àrees de l’Índia i de Sri Lanka i formen una població melanoderma molt primitiva igual que els negrítid que viuen a Malaca, les Filipines, Andaman i altres indrets del sud-est d’Àsia. Entre les poblacions de mongòlids d’Àsia el grup sanguini Rh negatiu és bastant rar, força més que entre els euròpids, que presenten unes freqüències semblants a les de les poblacions d’Europa, i són inexistents en les poblacions de vèddids i de negrítids. Dels grups del sistema AB0 el més freqüent és el B (55-70% en paleomongòlids); el B és també força abundant entre els mongòlids, mentre que l’A és relativament rar i va disminuint en freqüència de nord a sud. Al sud-oest d’Àsia hi ha una freqüència relativament alta d’hemoglobina S que creix des d’un 1% a l’Aràbia fins a un 30% en poblacions índides de Sri Lanka; una hemoglobina especial, la E, és exclusiva dels paleomongòlids.

Grup familiar de l’Índia

© X. Pintanel

Les ètnies i les cultures

Etnogràficament, Àsia pot ésser dividida en: Àsia euròpida, que comprèn els pobles del sud-oest fins a l’Índia i el Nepal; Àsia turànida, els de l’oest fins al Pamir; Àsia mongòlica, els del centre i est fins al Japó; Àsia malaia, els del sud-est; Àsia melànida, els del sud de l’Índia; i Àsia primitiva, composta per illots de siberians, esquimals, ainu i vedda (Sri Lanka, l’Índia, la Indoxina) i pigmoides, com els semang de Malaca i els andamanesos. L’Àsia euròpida abraça diversos grups ètnics que pertanyen a les races armènida (kurds, irànics, armenis, jueus del nord, pobles del Caucas, etc), orientàlida (àrabs, jueus del sud, part dels sirians, mesopotàmics, etc), i índida (pobles de l’Iran i Afganistan, balutxis).

Crematori hinduista vora el Ganges

© Fototeca.cat

Les cultures de l’Àsia euròpida es caracteritzen per la persistència d’una base paleomediterrània modificada per les cultures de les edats del bronze i del ferro i molt influïda per les grans cultures antigues sumèria, egípcia, persa, bizantina, àrab, indoafgana. La base agrícola i ramadera persisteix, així com els treballs artesans, entre els quals sobresurten la ceràmica, els teixits i les catifes, la caldereria i la forja, la fosa del llautó (aquesta, estesa pels turcs), l’armeria i la joieria, la lapidària i el vidre. Les tradicions artístiques enllacen amb les de l’antiguitat i de l’edat mitjana. Les estructures familiar, social i econòmica (règims patriarcals, poligínia, submissió de la dona, castes, feudalisme) subsisteixen, així com determinats tipus de tribalisme, latifundisme i servituds. La vida ciutadana contrasta amb la camperola; aquella conserva solament en part les tradicions premusulmanes i medievals. L’Índia i el Pakistan, per llur complexitat, extensió, demografia i per l’existència de tantes cultures diferents, moltes no euròpides, constitueixen un subcontinent i una àrea cultural hinduista i musulmana. Al Nepal es troba una de les fronteres entre l’hinduisme i el budisme.

Monjo budista al Tibet

© Fototeca.cat

L’Àsia turànida comprèn diversos pobles (turcs, tàtars, kirguisos, sarts, uzbeks i tribus de l’Altai) que pertanyen a la raça turànida. La seva importància etnicohistòrica deriva de la formació dels imperis turcs d’occident, governats des d’Istanbul, i des del Turquestan, Afganistan i l’Índia. Actualment es troben en minoria i molt hibridats. Són bàsicament ramaders (cavalls, camells, bous i ovelles). El nomadisme, derivat de la necessitat de canviar de pastures, ha marcat molts dels aspectes de la seva cultura, organització, esports (cacera, jocs a cavall) i fins i tot la seva beguda. Especialment els kazakhs (cosacs asiàtics), són molt afeccionats al kumys, beguda alcohòlica alimentosa a base de llet. L’habitatge típic dels nòmades és la tenda de feltre (yurta). La vida sedentària s’ha anat introduint als oasis i als llocs on es pot conrear la terra. El sedentarisme predomina en països que no eren turcs, com Anatòlia. És característic l’aul o grup de famílies emparentades, que conviuen. Tots aquests pobles són mahometans, bé que els kirguisos conserven pràctiques xamanistes i el culte a les pedres. La cultura turca, penetrada de tradicions grecobizantines, s’ha occidentalitzat molt. Al Turquestan, l’empremta russa és molt forta.

L’Àsia mongòlica comprèn diversos pobles, heterogenis des del punt de vista ètnic i cultural, que pertanyen a les races tungúsida i sibírida (mongol pròpiament dit, tungús, guiliak, buriat, iacut) que ocupen Mongòlia, part del Turquestan rus, Manxúria i la part oriental de la Sibèria; sínida (xinès, mosso, etc.), que ocupa la zona central i, més o menys barrejats amb altres pobles, Corea, el Japó, Tailàndia i Birmània, i paleomongòlida, que ocupa el sud de la Xina, la Indoxina i, també barrejats amb altres pobles, el Japó, Tibet, Nepal, Assam, etc. Com a exemple d’hibridisme entre pobles del centre i del sud de l’Àsia mongòlica hom cita els annamites. Els khmers de Cambodja tenen hibridisme hindú i sembla que, també, algun rastre vèddid. Al Japó es rastreja el substrat ainu i l’hibridisme dels mongols del nord, centre i sud. Els pobles mongòlics han forjat una sèrie de cultures variades i de molt relleu històric. Els mongols pròpiament dits, anomenats també khalkhes, del sud de Sibèria, Manxúria, Jüüngar, etc, són els nòmades ramaders i grans guerrers organitzadors dels imperis de Genguis Kan, Tamerlà i de les dinasties de la Xina i de l’Índia. La cultura tungúsica s’ha adaptat a l’hàbitat siberià; es basa en la cacera, la cria del ren i la recerca de les pastures de molses, aliment bàsic del ren. La seva organització social és també a base de clans i tribus presidits pel príncep i el consell d’ancians. El seu animisme es caracteritza per les pràctiques xamanistes. La influència russa és notable. La cultura xinesa té encara com a bases tradicionals l’agricultura d’horta i el secà, les grans obres de drenatge i canalització, la perfecció de l’artesania, el preciosisme de les arts i la cohesió de les estructures familiars, de llinatge i sobretot la de l’administració i govern. Són característiques de la cultura xinesa l’establiment i la conservació d’un subtil i difícil vehicle de la cultura com és la seva escriptura, derivada dels ideogrames protoxinesos prehistòrics. Com a variants de les cultures mongòliques destaquen la coreana i la japonesa. Ambdues tenen una gran personalitat. La segona és un model d’equilibri entre tradició i Modernisme. La cultura tibetana és famosa pel desenvolupament del monacat budista i d’una ciència, literatura, filosofia i medicina de conreu monacal, en gran part desconeguda a Occident. La cultura annamita té per base econòmica el conreu de l’arròs, del qual coneix moltes varietats.

Joves iranianes a Teheran

© Fototeca.cat

L’Àsia malaia comprèn pobles de raça paleomongòlida, racialment i culturalment dividits en dues capes ètniques: els indonesis o protomalais i els malais recents o deuteromalais. Els protomalais han estat relacionats amb els proteuròpids i els vèddids. Es troben entre els mois de la Indoxina, en part entre els nagues de l’Assam, algunes tribus de Birmània i els mans (o gaos) i thos del Tonquín i del Yunnan. També són considerats protomalais els daiaks de Borneo, els igorrots de les Filipines, els bataks de Sumatra i altres de la zona. En general són caçadors i practiquen una agricultura rudimentària, bé que alguns d’ells han evolucionat per influència malaia. Els malais recents participen de les característiques dels protomalais i dels mongols del sud. Es troben sobretot a les costes de Malaca, Java, Bali. Petits grups emigraren al Japó, Polinèsia, Melanèsia i Madagascar. Són grans navegants i comerciants. Amb la influència índia crearen les grans cultures de Java i Bali. Les seves arts i la seva literatura són molt elevades. L’Àsia melànida comprèn els pobles munda, dràvida (tàmil, telugu, kanarès, malabar), singalès, etc, de raça indomelànida, els quals habiten el sud de l’Índia i Sri Lanka. Molt evolucionats en el camp cultural. Els orisses, situats entre els telugus i les bengalins, presenten un hibridisme d’indomelànids i índids molt escalonat. La cultura és tradicionalment agrícola, ramadera i artesana, i s’han destacat en arquitectura, escultura, foneria, literatura i música. Representen una gran part de la població que ocupava l’Índia quan arribaren els aris. Entre ells, a Malabar es troben els nuclis cristians evangelitzats des del segle IV per missioners del Pròxim Orient. L’Àsia primitiva és caracteritzada per la dispersió dels seus petits grups derivats de troncs antics i poc evolucionats, diferents entre ells i adaptats a hàbitats molt concrets, amb cultures primitives, senzilles. Els ainus, que viuen al nord del Japó (Hokkaido), Sakhalin i sud de les Curils, són de raça ainuida, i eren els primitius habitants del Japó. La seva cultura és paleopacífica, de caçadors i pescadors no sedentaris. Donen culte a l’os, són animistes i no coneixen el xamanisme. Reberen influències culturals siberianes, esquimals, xineses i japoneses. Els més primitius asiàtics són els veddes, de raça vèddida, com els gonds (Sri Lanka, Índia, Indoxina), i els pobles de raça negrítida, com els negritos de les Filipines i els pigmoides de Melanèsia. Tots ells són de baixa estatura, caçadors, recol·lectors i a vegades pescadors. Tradicionalment només usaven instruments i armes de fusta, de bambú i de pedra. Els semangs de Malaca semblen descendents d’uns pigmoides que en part emigraren a les Filipines (aeta) i a Andaman.

Les llengües

Mapa ètnic i lingüístic d’Àsia

© fototeca.cat

Les llengües parlades a l’Àsia pertanyen a famílies molt diverses. Hom pot establir-ne, tanmateix, la següent classificació: les llengües indoeuropees, en general de la família indoirànica (índiques, o indoàries, i iràniques), són parlades al sud i al sud-est del continent (als estats de la Unió Índia, Pakistan, Nepal, Iran, Afganistan, i part de Síria, de l’Iraq, i de Turquia). També pertanyen a la gran família indoeuropea l’armeni i el rus, introduït a l’Àsia amb la colonització moderna de la Sibèria. Les llengües semítiques són parlades a la península Aràbiga i zones adjacents del Pròxim Orient (l’Iraq, Síria, Israel, Líban, Jordània, Kuwait i part de l’Iran). Una altra família important de llengües asiàtiques és formada per les uraloaltaiques, que inclou la família uraliana (amb la subdivisió en llengües finoúgriques i samoiedes), la família altaica (amb el turquès, el mongol i el manxú-tungús), les llengües paleosiberianes o paleoasiàtiques, i, aïlladament, el japonès, el coreà i l’ainu. Certs autors inclouen també en la gran família uraloaltaica les llengües esquimoaleutes. La gran família sinotibetana o indoxinesa inclou les famílies tibetana, birmana, bàrica i xinesa. Constitueixen altres famílies importants les llengües dravídiques, i les austroasiàtiques (que comprenen les llengües munda i les monkhmer. Són classificades sempre aïlladament l’andamanès i el buruixaski. Cal incloure, finalment, en una descripció general de les llengües d’Àsia, les de les zones marginals, caucàsiques i austronésies (les Filipines, Indonèsia). La classificació exposada anteriorment és la més comunament acceptada, però admet nombroses objeccions. L’existència de la gran família uraloaltaica és àmpliament discutida, per tal com el parentiu entre les llengües uràliques i les altaiques és dubtós. Sinor troba relacions clares de l’uràlic amb el turquès; el mongol i el manxú-tungús se’n separen més, a causa, potser, d’un fons paleosiberià. Encara és menys clara la inclusió del coreà, el japonès i l’ainu dins aquesta gran família. Hom ha observat semblances del manxú (tungús) amb el coreà, menys importants amb el japonès i, encara menys, amb l’ainu; Haguenauer creu, però, que, tot i les fortes diferències existents, el coreà, el japonès i l’ainu podrien ésser inclosos dins les llengües uraloaltaiques sota el nom de grup d’altaiques extremoorientals. Les llengües paleosiberianes han estat relacionades adés amb el samoiede, adés amb l’ainu, adés amb les llengües indígenes d’Amèrica del Nord. Trombetti anomena paleoasiàtic el grup de les llengües paleosiberianes (entre les quals inclou l’ainu) i l’afegeix a les llengües americanes. Jakobson creu, però, que l’ainu presenta prou diferències amb el paleosiberià perquè no pugui ésser inclòs en un mateix grup; les semblances s’expliquen fàcilment pels manlleus mutus a causa del veïnatge. L’existència de la família austroasiàtica defensada per Wilhelm Schmidt és sostinguda per Trombetti, el qual inclou aquestes llengües (amb el nom de munda-khmer) juntament amb les malaiopolinèsies dins un grup més vast que anomena mundapolinesi. La tendència general, però, és actualment de posar en dubte les grans agrupacions i de basar-se en grups més limitats, bé que prou vasts, de l’existència dels quals hom pugui donar un fonament sòlid. La imatge que hom té del fraccionament lingüístic d’Àsia no és pas realment exacta, si hom té en compte l’extensió del continent. Al contrari, s’hi troben llengües parlades per masses molt importants de població, algunes de les quals són llengües oficials d’estats. S’hi inclouen, entre d’altres, el xinès, parlat a la meitat dels anys noranta per uns 1.200 milions de persones només a la Xina i Taiwan, als quals cal afegir nombrosos parlants en altres estats d’Àsia, i dels quals prop de tres quartes parts constitueixen un sol parlar uniforme (mandarí o guanhua); el hindi (uns 400 milions a l’Índia), el bengalí (126 milions a Bangladesh), el persa (28 milions a l’Iran), el japonès (125 milions), el coreà (68 milions), l’annamita (86 milions), l’àrab (82 milions a l’Àsia), el turc o osmanlita (57 milions), el thai (32 milions), el bahasa indonesia (25 milions, variant indonèsia del malai), i el tagàlog (22 milions). Pel que fa a les llengües no oficials o be cooficials d’àmbit no estatal, n’hi ha amb un nombre de parlants superior al d’algunes de les llengües oficials, especialment a la Unió Índia, únic estat asiàtic on la pluralitat lingüística rep reconeixement oficial i disposa d’un marc legal per a fer-la efectiva. Cal esmentar-ne, de la família dravídica, el kannada (39 milions), el telugu (79 milions), el tàmil (63 milions), l’assamès (63 milions) i el maialaiam (36 milions). Fora de l’Índia, pel nombre de parlants destaquen el javanès (82 milions), el sondanès (33 milions), el sindhi (16 milions), el kurd (17 milions) i el miao (8 milions).

Les religions

Temple hinduista de Sas Bahu a la ciutat de Gwailor, a l’Índia, construït el segle XI

© X. Pintanel

A l’Àsia s’han originat les religions més esteses del món: confucianisme, budisme, hinduisme, judaisme, cristianisme i islamisme. Encara avui, Àsia és el continent plurireligiós per excel·lència, en el qual, al costat de les religions històriques, es troben la majoria de religions de la natura. L’expansió d’algunes de les grans religions ha fet que es constituïssin diversos agregats de cultura relacionats per la religió, malgrat les diferències culturals. Així, el budisme és comú a la majoria de les societats que s’estenen en una ampla faixa de terra al nord i a l’est de l’Índia, però comprèn diverses confessions segons els llocs on és practicat (theravāda i mahāyāna), dividit aquest en lamaista i zen). Geogràficament, les religions es troben distribuïdes de la manera següent: al sud-oest predomina l’islamisme, des de la mar Roja i la Mediterrània fins al Pakistan i Xinjiang. El judaisme i el cristianisme hi tenen el lloc d’origen i alguns adeptes. Aquesta àrea inclou també religions menys nombroses que han estat influïdes per l’islamisme i el cristianisme, com els bahaistes i els drusos. A l’Índia, la religió més important és l’hinduisme. Hi ha també mahometans al Caixmir, i els enfrontaments entre aquests i els hinduistes, en part origen d’un conflicte polític, són dels més sagnants del continent. Altres religions són el sikhisme, el jainisme i, amb menys adeptes, el budisme, el parsisme, el cristianisme i el judaisme. Al sud-oest del continent, la religió més estesa és el budisme, però hi ha grups significatius de mahometans i cristians. A Indonèsia hi ha majoria de mahometans, amb alguns hinduistes i cristians. A les Filipines, altrament, la majoria és catòlica, i a l’illa de Mindanao és important l’islamisme, enfrontat a l’estat. Al Japó, les religions dominants són el budisme i el xintoisme, amb una minoria cristiana creixent i una certa proliferació de sectes messiàniques i de desvetllament. La Xina és considerada la terra de tres religions: budisme, confucianisme i taoisme. Al voltant de la Xina, a Mongòlia predomina el lamaisme, com també al Tibet, el Nepal i el Bhutan. Al Tibet hi ha també una mena de xamanisme, el bon. A la Rússia asiàtica, la religió dominant és el cristianisme ortodox i el xamanisme autòcton és residual. Durant el segle XX hom exercí pressions antireligioses de gran força. En aquest sentit, fou important la formalització política de l’ateisme a l’antiga URSS. Hom adoptà inicialment una política similar a la República Popular de la Xina, i més endavant, des de l’estat, hom intentà de tutelar els cultes, mantenint al mateix temps la repressió sobre les religions lligades a algunes formes de nacionalisme (el lamaisme al Tibet i l’islamisme a Xinjiang) i sobre alguns moviments de tipus religiós de gran repercussió social, com ara Falun Gong.

L’estructura política

Dels països signants de la carta de l’ONU, ratificada el 24 d’octubre de 1945, només pertanyien al món asiàtic la Unió Índia, l’Iraq, Líban, les Filipines, l’Iran, l’Aràbia Saudita i la Xina representada per Chiang Kai-shek (reduïda a Taiwan el 1949, a conseqüència del triomf de la revolució socialista xinesa). Des d’aleshores, els estats asiàtics s’han anat incorporant a l’ONU, i el 2002 només Taiwan, que en fou expulsada el 1971 per les pressions de la Xina Popular, en restava al marge. La independència de la major part dels estats asiàtics tingué lloc els anys cinquanta, i el 1997 i el 1999 s’incorporaren a la Xina, respectivament, les colònies de Macau i Hong-Kong, pràcticament les darreres al continent. Un cop conclosa la descolonització, en ésser plantejat el problema de l’organització administrativa i política dels nous estats, la primera tasca a resoldre fou l’obtenció de la unitat interior i la creació d’una nació, inexistent abans de la independència. Molts països adoptaren solucions unitàries, en nombrosos casos basant-se en una uniformitat religiosa; Birmània (actual Myanmar) i la Federació Malaia (després Malàisia), però, es decantaren vers un federalisme de base racial i la Unió Índia, després de la separació del Pakistan a partir de criteris religiosos, fou dividida administrativament segons les seves característiques lingüístiques, i de fet, és l’únic estat asiàtic que reconeix una certa plurinacionalitat. En el pla polític, les tensions de la guerra freda dividiren el continent en els dos blocs, i a l’Àsia, la Xina i l’URSS constituïren els dos bastions del comunisme. Especialment, Corea, el Vietnam i Cambodja foren l’escenari d’aquest enfrontament global, que se superposà a problemàtiques locals. Després de la dissolució de l’URSS (1991), a grans trets, els règims de l’Àsia poden dividir-se en unes poques democràcies parlamentàries pròpiament dites, nombrosos règims autoritaris regits per una elit tecnocràtica o militar (la Xina i el Vietnam, que oficialment s’autodefineixen com a comunistes, Tailàndia, Indonèsia, Malàisia, Singapur, Turquia, el Pakistan, etc), als quals cal afegir els estats de l’Àsia central i la mateixa Rússia, sorgits de l’antiga URSS i regits pels antics dirigents del partit comunista. L’Orient Mitjà és dominat, d’una banda, per règims islàmics, siguin les monarquies del golf Pèrsic (Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units, Kuwait, etc) o els sorgits de revolucions, com ara l’Iran o, entre 1996-2002, el règim dels talibans a l’Afganistan; de l’altra, Síria i, fins el 2003, l’Iraq, són estats àrabs laics de tipus dictatorial en els quals té un fort pes l’herència panarabista i comunista. Actualment, les organitzacions estrictament asiàtiques tenen un caràcter més econòmic que polític. De les que inclouen estats d’altres continents destaquen, en el pla polític, la Lliga Àrab i la Comunitat d’Estats Independents.

La història

Les bases de les civilitzacions asiàtiques

Un assaig de visió de conjunt de la prehistòria asiàtica només pot ésser intentat com a hipòtesi de treball: resten grans zones per explorar, o molt poc conegudes. Malgrat tot, a l’Àsia oriental han estat trobades restes fòssils importants, com el pitecantrop de Java i el sinantrop de la Xina, les quals poden ésser associades amb indústries lítiques del Paleolític inferior.

Jerusalem, la ciutat santa de tres religions: el cristianisme, el judaisme i l’islam

© Fototeca.cat

Aquestes indústries sembla que tenen tendència a repartir-se en dues grans zones. A l’est de l’Índia hi ha predomini dels còdols treballats, mentre que de l’Índia a la Mediterrània hom troba sobretot la talla bifacial, amb peces de l’Acheulià i del Micoquià, ben conegudes, a Síria, a Israel i a Jordània. També és relativament ben coneguda al Pròxim Orient la fase següent, el Paleolític mitjà, amb restes d’indústries mosterianes i d’homes de Neandertal (sèrie, important, d’homes fòssils de Palestina). L’etapa del Paleolític superior, amb l’aparició de l’Homo sapiens és coneguda sobretot al Pròxim Orient, on hom troba indústries semblants a les europees com ara Aurinyacià i Gravetià. L’altre fenomen important és la difusió del poblament per la Sibèria, puix que la meitat nord del continent sembla que no havia estat habitada abans, a conseqüència de la capa de glaç que la cobria a l’època glacial. L’extensió siberiana va lligada especialment al Magdalenià, amb poblament conegut a les altes conques de l’Obi, del Ienissei i del Lena, fins al paral·lel 61. Aquest fenomen té un interès especial en relació amb el pas de l’home cap a Amèrica, puix que és un dels camins més versemblants de l’origen del poblament americà. Els investigadors estan d’acord a destacar el gran paper de l’Àsia en la creació de les primeres civilitzacions agrícoles, és a dir, en l’aparició del Neolític, nascut a la llenca de terra que va d’Israel al nord de l’Iraq, inclosa una part d’Anatòlia, vers el 7000 aC. Un altre nucli secundari aparegué a la Xina, a la conca del Huang He, bé que alguns autors el suposen autòcton. Cultures de pastors i d’agricultors s’estengueren progressivament per bona part de l’Àsia, però l’evolució més ràpida es produí al Pròxim Orient amb l’aparició de la vida en poblats d’organització més complexa i amb l’ús del metall (coure).

Grup de sikhs a Delhi, Índia

© Fototeca.cat

Aquest procés portà al naixement de les primeres civilitzacions urbanes a Mesopotàmia, que el IV mil·lenni aC, amb l’ús de l’escriptura, entraren en la història. Les investigacions arqueològiques modernes, en efecte, han confirmat la vella tradició segons la qual l’Àsia fou el bressol de la cultura (però no pas de l’hominització, que, en l’estat actual dels coneixements, sembla que es produí a l’Àfrica). El Pròxim Orient asiàtic, que fou l’origen de la revolució neolítica, produí, vers l’any 3000 aC, l’anomenada revolució urbana, documentada a Mesopotàmia abans que enlloc (fins i tot abans que a Egipte), i que equival a l’entrada en la història, puix que un dels elements del canvi fou l’ús sistemàtic de l’escriptura, al costat del naixement de les ciutats, l’estratificació social amb caps considerats d’origen diví, la divisió del treball (artesans, agricultors i esclaus) les religions de tipus politeista amb temples i classe sacerdotal, l’agricultura de plana amb regadiu, el desenvolupament de la metal·lúrgia del bronze, les manifestacions artístiques diverses, etc. El canvi s’estengué des del lloc d’origen, Mesopotàmia, i es crearen dos nuclis més llunyans, ambdós a les valls de grans rius, a la de l’Indus i a la del Huang He, que donaren lloc a les primeres civilitzacions de l’Índia i de la Xina, respectivament. A l’Indus ha estat batejada amb el nom de civilització de l’Indus o de Mūan-jo Daṛo (primera ciutat excavada) i tingué una durada d’un mil·lenni, des dels volts del 2500 fins cap al 1500 aC, és a dir, morí relativament aviat i fou substituïda per un món diferent, creat damunt la base de les invasions dels aris dels volts del 1000 aC fins al punt que se’n perdé el record històric. El nucli de la Xina començà a la planura del Huang He, on la revolució urbana es produí en un moment mal definit, però en tot cas posterior al 2000 aC, cosa que demostra com l’escala temporal baixa a mesura que hom s’allunya de Mesopotàmia, el focus creador. La colonització de les terres del Iang-Tsé i llur incorporació a la cultura urbana és encara més tardana i es feu a partir del nucli del riu Huang He, origen de la cultura xinesa, la qual, lluny dels altres centres creadors, ha tingut una continuïtat sense paral·lels. Al costat d’aquests tres nuclis històrics de les grans valls fluvials, l’únic territori asiàtic que ha tingut també un paper dinàmic i de primer ordre en l’evolució històrica ha estat el conjunt de països, diversos físicament i humanament, no gaire grans, que s’estenen des de Mesopotàmia a la Mediterrània: l’Àsia Menor, enllaç amb Europa, Síria i Palestina, oberts alhora a la mar i pont cap a l’altre gran centre de civilització d’una vall fluvial, Egipte. Aquesta zona, del Neolític ençà, fou capdavantera del procés evolutiu històric, al costat de Mesopotàmia, amb la qual sempre va estar lligada d’una manera més o menys directa. Així, doncs, els centres de la dinàmica històrica de l’Àsia representen una part geogràficament petita enfront de l’enormitat del continent. Les altres àrees eren poblades per gent nòmada, sovint en conflicte amb els esmentats nuclis sedentaris, civilitzats, sobre els quals influïren quan foren envaïts (semites o muntanyencs de les vores de Mesopotàmia, indoeuropeus a l’Àsia Menor que donaren lloc a la formació dels hittites, o als altiplans de l’Iran, dels quals nasqué l’imperi persa). Les diverses invasions de nòmades a les zones civilitzades provocaren ruptures polítiques, però aviat eren absorbits per les velles civilitzacions locals. La història de Mesopotàmia, per exemple, és un contrast entre els canvis polítics i etnicolingüístics deguts a aquest tipus d’invasions que es van presentant successivament durant diversos mil·lennis, amb la perduració essencial del vell fons cultural autòcton, que ve del temps de la revolució urbana creada pels sumeris. Només hi hagué una ruptura real en el cas de la vall de l’Indus amb les invasions dels aris (indoeuropeus) arribats quan la civilització urbana de Mūan-jo Daṛo ja havia pràcticament desaparegut. La Xina es defensà de les invasions dels nòmades de l’estepa amb sort diversa, i, malgrat algun daltabaix, que no pogué deturar esforços com el de l’erecció de la Gran Muralla, aconseguí de mantenir una evident continuïtat cultural. El món dels nòmades purs, molt poc o gens tocats per les influències de les cultures urbanes, foren les grans planures del centre i del nord del continent, territori dels pobles mongòlics o turcs, que durant segles es mantenien sobre territoris propis, pasturant els ramats, però que de tant en tant es llançaven a fer incursions llarguíssimes, cap a l’est, a la Xina, o cap a l’oest, a Europa. D’aquests grups el que ha tingut més importància històrica ha estat el dels indoeuropeus, que entraren cap a l’any 2000 aC a l’Àsia Menor i un miler d’anys després donaren lloc, als altiplans de l’Iran, a la naixença de l’estat persa, mentre que més a l’est entraven a la península indostànica, on crearen la civilització vèddica i introduïren el sànscrit. Una altra gran zona marginal fou la del sud-est asiàtic, habitada per pobles agricultors, sedentaris, que es mantingueren al marge de la revolució urbana fins molt entrat el primer mil·lenni aC, quan reberen l’hinduisme i el budisme des de l’Índia i des de la Xina meridional. Les illes del Japó també s’incorporaren tard a la dinàmica històrica, puix que fins al segle VII aC no reberen els resultats de la civilització urbana, vinguts de la costa continental, de la Xina i de Corea. Llevat del cas del Pròxim Orient, amb ponts cap al món mediterrani, la característica dels nuclis de civilització asiàtica ha estat llur isolament relatiu, trencat només per les relacions comercials, sovint fetes a través de caravanes (un dels exemples més típics de les quals és la ruta de la seda, que uní la Xina amb l’Àsia occidental d’ençà de la dinastia dels Han) o per la força expansiva d’algunes idees religioses, com el budisme a l’Àsia oriental. Les relacions marítimes han tingut un paper més secundari, malgrat la troballa d’objectes romans de l’època de l’Imperi Romà a diversos llocs de l’Índia.

Les grans civilitzacions asiàtiques i els assalts dels nòmades (segles IV-VII)

L’Iran fou, sobretot després d’haver-se imposat als pobles mesopotàmics (segle VI aC), un dels grans centres de civilització de l’Àsia occidental. El vell fons cultural irànic, originàriament molt pròxim de l’indoari del nord de l’Índia, es desenvolupà en les seves formes característiques durant l’imperi dels perses aquemènides (529-330 aC), que arribà a estendre’s de l’Egea a l’Indus. Contemporàniament es desenvolupà el mazdeisme, predicat per Zaratustra i fixat a l’Avesta, que tant influí en la societat irànica i en algunes concepcions religioses posteriors. El poder irànic persa restà anul·lat per Alexandre el Gran i els seus successors fins que dos-cents anys després fou restaurat per la revolta de la tribu irànica dels parts (dinastia arsàcida, 129 aC-224 dC). L’imperi arsàcida, malgrat voler enllaçar amb la tradició aquemènida, experimentà una influència hel·lènica considerable. No així, però, la dinastia sassànida, sorgida de les tribus perses, que durant quatre-cents anys (224-640) patrocinà un iranisme exacerbat. El poder sassànida es fonamentà en el suport de tres castes dominants: la vella noblesa terratinent irànica, no pas tothora addicta, tanmateix, un clericat molt ric i una forta burocràcia. Entre aquestes classes i la massa camperola hi havia una pròspera classe de propietaris mitjans. Bé que el mazdeisme fou la religió de l’estat, els sassànides protegiren el cristianisme nestorià, perseguit pels bizantins, i ajudaren el desenvolupament d’una important cultura siríaca cristiana a les províncies semítiques de llur imperi. Perseguiren, per contra, el sincretisme avesticocristià predicat per Mani (maniqueisme), els seguidors del qual trobaren, després, refugi i audiència a l’alta Àsia entre les tribus uigurs. Els sassànides hagueren de fer front, a l’oest, a la pressió dels romans i, després, a la dels bizantins i, al nord-est, a les escomeses dels nòmades: els huns heftalites al segle V, i els turcs occidentals al segle VI.

Les regions de l’Índia constitueixen l’altre gran centre de la civilització asiàtica, possiblement el més fecund i de formes més variades. Durant el període d’assentament de les poblacions indoeuropees, els indoaris (segles ~XIII-XI aC), prengué forma, sobre un important substrat preari, el bramanisme, ensems concepció religiosa del món, sobre la base d’un monisme espiritualista, i sistema rígid d’organització social, basat en el sistema de castes, per tal de preservar els privilegis de classe. Els bramans, alhora que perfilaven la metafísica del bramanatman (Upanishad, Brāhmaṇa, ~800-500 aC), l’adaptaren a les formes religioses populars (cultes xivaítics i vixnuítics). El complex filosòfic, místic, devocional i jerarquitzador de la societat que en resultà és conegut amb el nom d’hinduisme i ha constituït la base permanent i més profunda de les societats i de les cultures índies a través del temps, i no solament de les àries, ans encara de les anomenades dravídiques. Contra l’hinduisme dels bramans aparegueren, gairebé simultàniament, dues concepcions noves: el jainisme, atribuït a Mahāvīra (~540-468 aC), i el budisme, predicat pel príncep Siddhārtha Gautama, dit el Buda (~563-483 aC). Totes dues pretenien donar resposta a problemes religiosos, principalment al de la metempsicosi (saṁsāra), però el budisme aportà una nova concepció del món i una nova ètica religiosa i social basada en el sacrifici, la caritat universal i la no-violència. La comunitat o església (saṅgha) búdica s’organitzà a partir dels monestirs (vihāra) de bonzes. Predicat per les regions nord-orientals (Magadha, Benarès, Avadh), aviat s’estengué a tota l’Índia i per l’Àsia central, la Xina, l’Àsia del sud-oest i ha constituït entre aquestes parts del continent un dels grans vincles d’unió i d’intercanvi cultural i artístic. El budisme es consolidà políticament amb la conversió d’Aśoka (~274-236 aC), el monarca més rellevant de la dinastia maurya, creadora, a la retirada d’Alexandre (325 aC), del primer gran imperi ari, amb centre a Pāṭaliputra. Amb la independència i l’expansió del regne grec de Bactriana (~250-145 aC), conquerit després pels escites, nòmades de soca irànica que tanmateix s’hel·lenitzaren (dinastia indoscita de Kushān dels segles I-II dC), entren en contacte el budisme i l’hel·lenisme, una bella manifestació del qual és l’art grecobúdic, que influí en l’art de tota l’Àsia central i oriental. D’altra banda, es consolidà aleshores la divisió del budisme en dues grans escoles: el Hīnayāna (Petit Vehicle), la més ortodoxa, de la qual Ceilan esdevingué fogar irreductible, i el Mahāyāna (Gran Vehicle), basada en un idealisme absolut i, en l’aspecte popular, en el panteó de bodhisattva. La metafísica del Māhāyana tingué una gran difusió per Àsia i fonamentà el budisme xinès i el japonès. La divisió en principats, típica de la història índia, alguns dels quals foren grans centres culturals, com el d’Andhra (amb l’exuberant escultura búdica d’Amraoti), restà superada al nord amb la formació del segon gran imperi indi: el de la dinastia gupta (~320-470), protectora del budisme i l’hinduisme i que pretengué restaurar les tradicions de l’imperi maurya, d’Aśoka; la cultura índia hi conegué un autèntic segle d’or (Kālidāsa, Asaṅga, Vasubandhu, etc). La civilització gupta fou esfondrada per les invasions dels huns heftalites, nòmades mongòlics de l’Àsia central, que durant més de cinquanta anys (475-534) delmaren amb matances i destruccions el nord de l’Índia. Els països del sud-est asiàtic havien estat indianitzats durant els segles III i IV i, entre el segle IV i el VI, reberen una segona onada d’influència índia originada pels prínceps, bramans i literats exiliats pels gupta. El sànscrit era la llengua de les corts dels petits estats en què era dividida la regió, el més important dels quals fou el regne de Funan. Les illes de Java i Sumatra, lligades a aquests estats peninsulars, en reproduïren les característiques.

Basada en una mil·lenària civilització agrària, la Xina ha constituït el més oriental dels grans centres de civilització asiàtics i ha mantingut, ben diferentment de l’Índia, una quasi ininterrompuda tradició imperial. El món material i mental xinès es formà entre el segle XX i el X aC, en què alternaren períodes d’unificació i de fragmentació feudal. El poder imperial tendí, però, progressivament, a basar-se en les classes pageses i mercaderes contra la noblesa (dinastia Zhou oriental dels segles VIII-III aC). La concepció xinesa del món posà al centre un principi còsmic ordenador, el Dao o Tao (la Via), com a síntesi de l’alternança del yin (principi femení: humitat, ombra, claustració hivernal, treballs domèstics femenins) i del yang (principi masculí: calor, sol, floració primaveral, treballs al camp masculins). En tota la història xinesa fou decisiva la dialèctica entre el confucianisme i el taoisme. El primer, basat en l’ensenyament moralitzant i humanista de Confuci (noció de ren, o jen, semblant a la philanthropia dels estoics i epicuris grecoromans), es preocupa pel sosteniment de l’estructura familiar i social; és la doctrina del racionalisme i del ritualisme. El taoisme, amb la figura dominant de Laozi, recull elements de les creences populars i exalça l’home sense vincles familiars; ve a ésser la doctrina de la llibertat interior i la superstició. Després d’un segle de guerres (segle IV) i matances, l’època heroica i semimítica dels “reialmes combatents”, la dinastia Qin fundà l’imperi històric xinès (~230 aC): unificà el territori, conquerí les regions meridionals, les poblacions de les quals començaren a ésser sinitzades, centralitzà el govern i unificà l’escriptura, fet cultural de gran transcendència. Els xinesos veïns de les estepes sofriren, vuit segles abans (~200 aC) que les altres civilitzacions asiàtiques, les escomeses de les tribus húnniques (xiongnu), contra les quals fou dreçada la Gran Muralla. Els nòmades de l’alta Àsia desenvoluparen, malgrat llur divisió tribal, unes formes generals de civilització, algunes de les quals han pogut ésser seguides, com l’anomenat “art de les estepes”, comú a tots ells, dels escites als huns, que fins i tot influí, sembla, en l’estil dels primers bronzes xinesos. Després d’un breu període d’anarquia, la dinastia Han (202 aC-220 dC) consolidà les institucions que donaren el seu caràcter a tota la història imperial de la Xina: caràcter nominal dels títols feudals, administració a través d’una burocràcia escollida per mitjà d’exàmens públics, instauració del confucianisme com a sistema ètic i polític de l’estat. La dinastia Han annexà definitivament el país meridional i estengué l’imperi xinès per l’Àsia central (Turquestan xinès). Aquesta gran regió, en procés de saharificació, era voltada d’oasis caravaners pels quals passava la famosa “ruta de la seda” fins que a les collades de l’Àsia central es trobava amb els mercaders grecs i romans. Els emperadors Han arrencaren als huns, amb grans lluites (73-97), el domini dels rics oasis, que esdevingueren una important cruïlla de cultures; llurs habitants, d’estirp i parlar indoeuropeus (agneà, khotanès), adoptaren formes de civilització material iràniques, però es convertiren al budisme vingut de l’Índia i l’Afganistan a redós de la “pau xinesa”; d’ací els monjos budistes passaren a la Xina, on establiren les primeres comunitats; als oasis es desenvolupà una important literatura búdica (en els dialectes indoeuropeus o en llengua índia) i un art barrejat (grecobúdic, irànic, xinès). L’imperi Han es dividí en tres regnes (220) fins que fou reunificat per la dinastia Jin (o Tsin) (280). Les grans invasions húnniques del 311, però, ocuparen el nord, on se succeïren estats de pobles mongòlics efímers i bel·licosos, fins que els tuoba s’imposaren (dinastia Wei, 426-534). Al sud (amb capital a Nanquín) continuà l’imperi, amb les dinasties Jin, Song, Qi, Liang i Chen (318-589). La caiguda dels Han havia creat una crisi social i moral profundíssima, que els Jin intentaren de remuntar reorganitzant l’agricultura, base de l’economia xinesa: crearen colònies rurals, feren grans obres d’irrigació, repartiren terres proporcionalment al nombre de membres de la família, limitaren l’actuació dels grans terratinents. Tot i establir una forta burocràcia per a la seva aplicació, la reforma dels Jin no tingué eficàcia i la població pagesa continuà misèrrima. I quan els Jin foren empesos al sud, hi anaren acompanyats d’una emigració en massa (més d’un milió d’individus), tant nobles com camperols, que fugia dels bàrbars i que acabà de desballestar el país. Dels 1 300 monestirs i temples budistes, després dels saqueigs dels conqueridors només en quedaren uns 400. Després els bàrbars es convertiren i, tant al nord com al sud, el budisme continuà penetrant, predicat pels monjos vinguts dels oasis caravaners o a través de les rutes comercials marítimes; alguns emperadors (Fujian, del nord, o Liang Wudi, del sud) foren budistes fervents; generacions de traductors traslladaren al xinès les escriptures sànscrites. Durant el segle VI aparegueren per primera vegada amb llur nom els turcs (‘els forts’), probablement descendents dels huns, que crearen un gran imperi des de Mongòlia fins al Turquestan. Aviat es dividiren en dos kanats: els turcs orientals, que feren pressió sobre la Xina, i els turcs occidentals, que la feren sobre els perses sassànides.

L’expansió de l’islam a l’Àsia (segles VII-XII)

L’expansió islàmica, que trastornà la vida de mitja Àsia, fou obra principalment dels pobles nòmades: els àrabs primer i els turcs després. Els àrabs foren els creadors de la nova religió universal amb la qual aconseguiren que llur imperi no esdevingués un episodi més de les onades nòmades, tan aviat creat com enrunat, sinó una forma nova de civilització. Els tres primers califes successors de Mahoma estengueren la dominació àrab als territoris palestins (634) i sirians (636) de l’imperi bizantí i conqueriren l’imperi persa sassànida (640). El poder califal, polític i religiós alhora, fou pres per la dinastia omeia, que regnà un segle (660-750), establerta a Damasc. Fou un segle d’elaboració d’una cultura islàmica, els elements de la qual foren principalment bizantins i perses. Islamitzats per força, els irànics mantingueren sempre llur identitat ètnica, culturalment i fins políticament, puix que en produir-se el gran cisma entre les sectes sunnites, partidàries dels califes omeies, i els dissidents xiïtes, partidaris dels descendents d’’Alí, el califa assassinat, els irànics prengueren el partit xiïta, anticalifal; però el poble irànic, per contra, forní a l’islam un bon nombre de pensadors i d’estadistes. Certament, la conquesta àrab no reportà enlloc, per ella mateixa, persecucions ètniques o religioses; els diversos grups foren respectats i pogueren organitzar llur pròpia vida col·lectiva sense gaire interferències del nou poder islàmic, la principal relació amb el qual era el tribut. Més encara, la nova administració hagué de recórrer als mateixos indígenes de les regions conquerides, i un cert nombre de les antigues classes dominants d’aquestes regions es convertiren per tal de consolidar llur opressió sobre les masses “infidels”. Una nova dinastia, la dels abbàssides, detingué el califat durant cinc-cents anys (750-1258). Fundà Bagdad com a nova capital de l’imperi i la convertí en un gran centre demogràfic, comercial i cultural. La victòria dels abbàssides significà la victòria dels musulmans irànics, sobretot els del Khorāsān, que acapararen des d’aleshores molts càrrecs en l’exèrcit i l’administració dels àrabs. Durant el califat abbàssida la civilització islàmica arribà a la seva plenitud. Les dues civilitzacions superposades de l’època omeia (l’àrab islàmica i l’autòctona) començaren a interpenetrar-se i a esdevenir una civilització única, un únic món musulmà. L’àrab li fou per molt de temps l’única llengua de cultura. L’islam constituí un gresol on es fongueren elements diversíssims d’Orient i d’Occident. Les obres filosòfiques i científiques hel·lèniques i perses foren traduïdes i assimilades (Aristòtil, el neoplatonisme, Hipòcrates, Ptolemeu, els astrònoms sassànides). De l’Índia provingué el perfeccionament del càlcul i de l’astronomia (la numeració decimal, el nombre zero). Els savis musulmans estudiaren l’àlgebra fins a les equacions de segon grau, feren progressos en trigonometria, estudiaren amb gran precisió el moviment dels planetes, plantejaren hipòtesis sobre l’esfericitat de la Terra, mesuraren el grau de la circumferència terrestre. La vida econòmica, sense deixar de fonamentar-se en l’agricultura, experimentà un gran desenvolupament de la vida urbana i del comerç: les rutes dels mercaders àrabs anaven a l’Índia occidental, a Ceilan i a la Xina i pertot arreu hi hagué colònies musulmanes; igualment, per terra, les rutes anaven a través de l’Àsia central fins a la Xina. Les tècniques comercials i el sistema de crèdit es perfeccionaren enormement. Gràcies a aquells viatges, els musulmans pogueren fer les millors descripcions geogràfiques i foren els millors cartògrafs de llur època. A partir del segle X, però, les diverses regions de l’imperi s’independitzaren del poder de Bagdad, al qual només reconeixien una autoritat espiritual. La Pèrsia occidental, la Transoxiana i l’Iran occidental eren regits per emirs de raça irànica, i els mateixos califes abbàssides lliuraren les funcions de govern als emirs bugides, dinastia persa de primers ministres (945-1055). La divisió no fou solament política, sinó encara religiosa; aparegueren un nombre de sectes sota les quals s’amagaren sovint reivindicacions socials. Aquesta divisió no afectà, però, la cultura, ans al contrari l’estimulà: cada príncep, cada aristòcrata creà la seva cort literària i donà feina als seus artistes. Al voltant dels diversos centres culturals es manifestaren i revaloraren les peculiaritats de cada lloc o de cada poble. Aleshores es difongué el paper, vingut de la Xina i introduït a Samarcanda; moltes ciutats tenien biblioteques importants i grans tallers de copistes. Al segle XI, però, els turcs occidentals, islamitzats, amb un fanatisme superior al de la primera expansió àrab, es llançaren a la guerra santa, desposseïren les civilitzades dinasties perses i donaren un nou impuls a la islamització d’Àsia. Els turcs gaznèvides s’apoderaren de l’Afganistan i de l’Iran oriental i arribaren fins al Panjāb. La cort de llur soldà, Mahmūd de Gazna, fou un important focus de cultura, no solament àrab, sinó de la renaixença persa, i comptà amb figures com l’enciclopèdic al-Bīrūnī i l’èpic Fīrdūsī. Els turcs seljúcides sotmeteren la regió persa i, el 1055, entraren a Bagdad, des d’on governaren en nom del califa abbàssida. Conqueriren després l’Armènia als bizantins, fet que obligà una part de la població armènia a emigrar i a constituir un estat (Petita Armènia: 1080-1375) a les costes de Cilícia, s’empararen de la major part d’Anatòlia i arribaren fins a Palestina (caiguda de Jerusalem el 1078). La por d’un assalt seljúcida a Europa, així com l’atracció de les rutes comercials d’Orient estroncades pels turcs mogueren la cristiandat a organitzar les croades. Quan la primera croada fou mobilitzada (1096), però, l’imperi seljúcida, estès de l’Amu-Darja a l’Egea, ja s’havia esmicolat en diversos soldanats (el de Pèrsia, fins el 1194; el d’Anatòlia, fins el 1300; el de Síria, desfet aviat pels croats). Aquests estats seljúcides hagueren de lluitar internament contra la forta acció subversiva de la secta ismaïlita o dels assassins (1090-1256). Turcs i afgans donaren, a la primera meitat del segle XIII, la darrera empenta a l’expansió islàmica d’aquest període en conquerir el nord de l’Índia. Amb aquest fet havia d’iniciar-se el xoc acarnissat que sostingueren entre ells, durant més de sis segles, l’islamisme i l’hinduisme i les civilitzacions que encarnaven.

L’embranzida de les velles civilitzacions (segles VII-X)

Durant el període en què l’islam s’expandia i creava la seva cultura, les antigues civilitzacions d’Àsia arribaven també al punt més alt de llur desplegament: l’Índia es refeu de la devastació i les ruïnes causades per les invasions húnniques i intentà d’enllaçar amb la tradició de l’època gupta (imperi de Harsha); la Xina, després d’haver repel·lit els turcs i els mongols, consolidà l’imperi amb la dinastia Tang; les regions del sud-est (la Indoxina, Insulíndia) començaren a desenvolupar llurs civilitzacions, filles de l’Índia; i fou en aquest període, encara, que el Japó, fecundat per la cultura xinesa, començà pròpiament la seva història. D’altra banda, les relacions comercials entre totes aquestes zones s’intensificaren enormement, i amb elles els bescanvis culturals, i el budisme conegué, al començament del període, la seva màxima expansió.

Al segle VII, el nord de l’Índia fou unificat per Harsha-vardhana (606-647), continuador de la tradició gupta; fou un sobirà il·lustrat, autor de drames en sànscrit i gran protector del budisme; la seva cort atragué els escriptors i fou centre de controvèrsies filosòfiques i teològiques. El sistema de castes havia esdevingut rígid i molt compartimentat. Prínceps i potentats desplegaven un fast que impressionà els bonzes pelegrins de la rica Xina dels Tang. Les ciutats i les viles pageses eren pròsperes, bé que la majoria depenien d’un o altre príncep o monestir que les xuclava amb imposts i prestacions. L’hinduisme començava a sobreposar-se al budisme, que, tanmateix, posseïa centres activíssims, com la ciutat monàstica de Nālandā, aleshores en la seva màxima esplendor i que era la gran universitat budista de l’Àsia, on acudien professors i estudiants d’arreu del continent, especialment dels països d’Orient i del sud-est, als quals contribuí a donar una unitat de pensament. Igualment s’esdevenia amb el centre monàstic i universitari de Bodh Gaya. El Mahārāṣhṭra (país marata) constituïa un altre imperi hinduista, on se succeïren les dinasties chālukya i rāshṭrakūṭa (segles VI-VII). Després de la mort de la Harsha l’imperi es fragmentà i es produí una reacció hinduista que arraconà el budisme al Maghada (regió del Ganges), on, en la forma Mahāyāna, la dinastia Pāla el protegí fins a l’arribada de l’islam turc (1197). La desaparició gairebé total del budisme de la major part de l’Índia, després de segles de prosperitat, demostrà fins a quin punt l’hinduisme i el tipus de societat a què donava forma eren vius i arrelats, i permetien una reacció de les castes (prínceps i bramans) interessades en el seu manteniment. El budisme, bé que intentà d’adaptar-se a la societat de castes, com ho intentaren després els missioners jesuïtes, no hi responia, i, d’altra banda, més que una religió de masses populars a les quals no oferia cultes i litúrgies tan variats i suggestius com l’hinduisme, el budisme era una religió de classes il·lustrades i depenia, per tant, molt més directament de la protecció dels sobirans. L’altre reducte del budisme, ací en la seva forma Hīnayāna, fou Sri Lanka, des d’on es difongué per Birmània i l’Àsia del sud-oest. Rival alhora de Sri Lanka i dels chālukya, el país tàmil, el més característic de l’Índia “dravídica”, fogar del culte xivaític, constituí un imperi poderós, de primer sota la dinastia estrangera dels pallava (segles VI-IX) i després sota l’autòctona dels Txola (segles X-XI), amb la qual esdevingué una veritable talassocràcia damunt les costes de la mar de Bengala. La literatura tàmil hi tingué un dels períodes més brillants; la seva cultura exercí, com el comerç, una profunda influència sobre els països indoxinesos, especialment els txampes i els khmers. Els segles VIII i IX foren, en efecte, una època dinàmica en la configuració dels pobles de cultura índia del sud-est. Aparegué el regne Txampa unificat; el regne de Sīvijaya, de Sumatra, començà a estendre’s per la península indoxinesa; a Java aparegué la dinastia dels śailendra (‘reis de la muntanya’), que provocà una forta indianització de les classes dirigents, adoptà el sànscrit com a llengua oficial i el budisme hi conegué una gran expansió. Però el fet cabdal fou el naixement de l’imperi khmer (802), que havia d’ésser l’estat més important del sud-est asiàtic fins al segle XIV. De civilització índia, la societat khmer fou rígidament jerarquitzada i dirigida per una aristocràcia política i religiosa que practicà tant l’hinduisme com el budisme.

A la Xina, la dinastia Sui, successora dels tuoba, conquerí el regne de Nanquín i refeu la unitat (589). Fou reemplaçada pels Tang (618-907), la més gran dinastia en la història xinesa. Els Tang hagueren de lluitar contra els turcs orientals (630) i els occidentals, per tal de recuperar el domini dels oasis de la ruta de la seda (a través d’ells arribà a la Xina, el 638, procedent de l’Iran, el cristianisme nestorià). Foren establerts districtes militars autònoms per reforçar les fronteres, i vuitanta-vuit pobles de l’Àsia reconegueren la sobirania xinesa. Després d’un primer període de reformes agràries i fiscals, d’economia florent i d’intens comerç, principalment amb els àrabs, les contínues guerres de dominació i la defensa de les fronteres feren que el règim dels Tang es fonamentés progressivament en l’exèrcit, que esdevingué cada vegada més un exèrcit professional, amb cossos selectes que depenien directament de l’emperador. Aquest tancament del règim corresponia, d’altra banda, als trastorns socials que aculaven a la misèria les masses xineses i que es manifesta en la disminució continuada de la població: entre els segles VIII i IV baixà d’uns 50 a uns 30 milions de persones. Els imposts, les prestacions, el servei militar i els deutes havien fet desaparèixer la petita propietat pagesa en benefici dels grans terratinents, que eren alhora alts funcionaris imperials. Igualment, el comerç es veié entorpit per la forta pressió fiscal i arribà al caire del col·lapse. Aquesta situació contrastava amb la vida fastuosa i refinada de les classes dirigents i de la cort imperial i l’esclat literari i artístic que en derivava. Aquest període, les lletres xineses assoliren, en efecte, llur edat d’or (Li Bo, Du Fu, etc); fou regulada la vida intel·lectual (grans universitats, fundació de l’acadèmia Hanlin per a la selecció dels alts funcionaris), i així mateix el budisme xinès, difós en multitud de sectes i d’escoles, més o menys influïdes de taoisme, conegué un període brillant i donà figures com Xuanzang (~600-664), pelegrí a l’Índia, cronista del regne de Harsha i que adaptà al xinès els texts de l’escola vijñānavāda. Foren freqüents aleshores els viatges, protegits pels emperadors, dels monjos xinesos vers els centres búdics de l’Índia, de la Insulíndia i del Turquestan en cerca dels texts sagrats. Mongòlia fou dominada durant un segle (744-840) pels uigurs, que es convertiren al maniqueisme i reberen la influència del budisme (frescs búdics de Tūrfan); es donaren una certa organització política, es crearen llur propi alfabet, adaptat del siríac i que fou el prototipus dels alfabets mongòlic i manxú, i esdevingueren així la primera nació turca civilitzada i amb cultura literària. La crisi social xinesa feu esclatar moviments revolucionaris (revoltes camperoles del 874) als quals seguí la descomposició política de les classes dirigents i la caiguda de la dinastia. La deposició dels Tang (907) inicià a la Xina un període d’anarquia amb el sud esmicolat en diversos principats, i el nord governat per dinasties efímeres, fins que la dinastia Song (960-1276) intentà la reconstrucció de l’imperi.

Una lenta transformació social i política, operada sempre sota la influència dels models de la civilització xinesa, i en estreta relació amb Corea, havia portat el Japó a un règim aristocràtic de grans terratinents (shôen) que dominaven els clans on eren enquadrades les famílies. La història japonesa havia estat la de les lluites i les aliances dels shôen i de l’acció del poder central de l’emperador maldant per imposar-se. S’havia anat consolidant un tipus particular de societat en certs aspectes paral·lela amb la societat feudal europea. Al segle VIII, però, el poder central augmentà i diverses reformes s’adreçaren a disminuir el poder dels nobles i reforçar la petita propietat pagesa. L’estat afavorí la desclosa artística i literària; el budisme, religió d’estat, es multiplicà en nombroses fundacions i acomplí una important funció social (hospitals, hospicis, ensenyament); a Nara florí la universitat imperial (4 facultats). D’altra banda, els emperadors acabaren la conquesta de diverses illes veïnes. A partir del segle X, tanmateix, les intrigues de les grans famílies proliferaren, i, finalment, una d’elles, els Fujiwara, esdevingué preponderant.

El replegament de les velles civilitzacions i el triomf dels nòmades (segles XI-XV)

Detall del temple d’Angkor-Vat, testimoni que resta de l’extingida cultura khmer (Cambodja, s XII)

© Fototeca.cat

El tret més característic de les civilitzacions xinesa i índia a partir del segle XI és llur retrocés davant les grans escomeses estrangeres: l’imperi xinès, d’una banda, restà reduït a les regions del sud, les quals encara acabaren en poder dels mongols; l’Índia fou decapitada per la dominació islàmica sobre les regions indogangètiques. Amb tot i això no deixaren d’existir certament llurs cultures, les quals influïren poderosament els dominadors, però les obligà a un replegament que en facilità molt l’esclerosi. Uns altres pobles de cultura índia, tanmateix, els birmans, els khmer, els regnes de Java i de Sumatra, conegueren aleshores llur apogeu. Però el canvi més fonamental de la història asiàtica fou el capgirament general produït per l’expansió dels nòmades de Mongòlia, els quals, en una cavalcada de sang i foc, pervingueren a la dominació de la major part del continent.

El nord de l’Índia, dividit després de la liquidació de l’imperi de Harsha en principats, on les classes dirigents menaven una vida cavalleresca i fastuosa, fou envaït el 1191 per l’exèrcit de l’estat islàmic del regne de Ghor, on es barrejaven les poblacions turques i afganes. Els prínceps hindús resistiren un temps l’escomesa (epopeia de Pṛithvirāj), però foren desfets finalment (1192-93) i les tropes islàmiques arribaren fins a Bengala. Així fou fundat el soldanat de Delhi, poder islàmic al cor de l’Índia i des del qual fou menada una aferrissada guerra santa contra l’hinduisme. A la darreria del segle XIII, Delhi conquerí l’Índia central i gran part del Dècan, però seixanta anys després aquest imperi s’esmicolà en benefici de diverses dinasties musulmanes locals. Durant les lluites que la dinastia Song menà per reunificar l’imperi xinès, les regions més septentrionals de la Xina foren ocupades pels txidan, poble mongòlic, i una mica més tard (~1000) els tanguts, poble tibetà, s’instal·laren a la regió del Gansu i de l’Ordos, on formaren un regne (Xixia) amb capital a Ningxia. A l’imperi dels Song s’encengué una gran contesa entre els partidaris d’un règim reformista i els “conservadors”: el 1073, el ministre Wang Anshi promulgà una sèrie de reglaments econòmics i socials impugnats pels representants de l’ordre tradicional. Al segle XII, els jutgèn, poble d’estirp tungúsica originari de Manxúria, s’apoderaren del regne txidan de Pequín (1122), envaïren Kaifeng (1126), la capital dels Song, i deportaren l’emperador. Una part dels txidan, molt influïts de cultura xinesa, fugiren dels invasors i, a través de l’Àsia central, anaren a reconstituir llur imperi entre el llac Balkhaš i la Kaixgària; fou l’anomenat regne Karakitay (‘txidan negres’), destruït un segle després per Genguis Kan (1218). Els reis jutgèn, que s’anomenaren Jin (‘reis d’or’), regnaren al nord des de Pequín, i la dinastia Song aconseguí d’estabilitzar-se al sud amb capital a Hangzhou. L’imperi esdevingué aleshores preponderantment comercial, amb una gran influència de les classes mercaderes; Hangzhou fou un centre de cultura refinada, on es desenvolupà la filosofia de l’escola dels lletrats (Rujiao: neoconfucianisme amb influències taoistes i budistes), amb la figura de Zhu Xi (1130-1200), una ceràmica de gran bellesa i una característica escola de paisatgistes.

Els estats de l’Àsia al segle XIII i les conquestes mongòliques

© fototeca.cat

El poble mongòlic, de raça altaica com el turc, el tungús (manxús, etc) i d’altres, era format per tribus nòmades de pastors (Kè’èr-un irgèn) i de caçadors (hoyin-irgèn) que practicaven un xamanisme rudimentari i que s’havien mantingut fins aleshores al marge de la civilització. Aquestes tribus foren unificades per un cap de clan, Temüjin (1167-1227), que, després d’alguns anys de lluites contra diverses tribus, fou reconegut (1206) kan de tots els mongols. Organitzats en una cavalleria d’arquers destríssims i practicant una nova tàctica d’atac ràpid, els mongols menats per Genguis Kan, nom amb el qual fou conegut des d’aleshores, conqueriren el regne Jin dels jutgèn i entraren a Pequín el 1215; després es dirigiren contra el regne Karakitay, que s’annexionaren (1218). Continuant cap a l’oest, envaïren el florent soldanat de Coràsmia (Uzbekistan, Afganistan i Iran actuals), regne turc que el 1194 havia substituït els seljúcides, i entraren a Bukhara, Samarcanda (1221) i d’altres ciutats. Les hordes mongòliques hi feren veritables atrocitats: exterminis de poblacions, destrucció dels conreus i els regatges, devastacions dels centres urbans; ignorant completament els valors de l’economia i de la civilització sedentàries, els mongols destruïren comarques riquíssimes per fer-les semblants a llur pàtria estepària. Una part de l’exèrcit mongòlic continuà els saqueigs i les devastacions fent la volta a la mar Càspia: Iran, Caucas, Rússia meridional (1221-22). Genguis Kan tornà a Mongòlia tot arruïnant de passada el regne dels tanguts (Xixia), i morí el 1277. L’imperi passà al seu fill Ögödei (1229-41), mentre unes grans regions eren repartides com a apanatge entre els seus germans (Jöči, Čagatai, Tolui); l’imperi començà a organitzar-se i els mongols a civilitzar-se; el gran kan confià la burocràcia a lletrats uigurs i per llur influència protegí el budisme i el cristianisme nestorià; Karakorum es consolidà com a capital. Continuaren les conquestes damunt Pèrsia i damunt Rússia (1237-40), on fou fundat el kanat de Kiptxak, més conegut com a imperi de l’Horda d’Or i que durà, arraconat a Crimea, fins el 1783; els mongols arribaren fins a Polònia i Silèsia (1241). Mongke, successor d’Ögödei (1251-59), començà la conquesta de l’imperi Song meridional i Hülegü, germà seu i governador de Pèrsia, prengué Bagdad al darrer califa (1258) i fundà el kanat mongòlic persa, l’Il-Khanat, amb centre a l’Azerbaidjan i que es mantingué durant un segle (1258-1335): els seus kans foren adversaris dels soldans mamelucs de Síria i d’Egipte, protegiren les sectes cristianes (nestorians, monofisites, armenis) i ajudaren els croats (1287). Khublai (1258-94), germà i successor de Mongke, fou el darrer gran kan: acabà la conquesta de l’imperi Song (1276) i traslladà la capital mongòlica a Pequín (que fou anomenada Khanbalik, ‘ciutat del kan’, d’aquí el nom europeu tradicional de “Cambaluc”); fracassà en les temptatives de conquesta del Japó, la Indoxina i Java i mantingué molt dificultosament l’autoritat, més moral que efectiva, damunt els seus cosins, els kans del Turquestan i de Pèrsia, dificultats agreujades pel recel dels altres mongols davant la sinització de la cort de Pequín. Khublai afavorí el budisme, protegí el nestorianisme i atengué esplèndidament el viatger Marco Polo (1275-91). La població fou dividida en quatre classes: els mongols, dignataris i terratinents; els “asiàtics”, funcionaris i comerciants, entre els quals hi havia també europeus; els xinesos del nord i els coreans, que constituïen una classe mitjana, i els xinesos meridionals, “Song”, considerats bàrbars, sense drets ni llibertat d’exercir el comerç. A la Xina, la dinastia mongòlica (dita Yuan) decaigué ràpidament i fou expulsada a la fi (1368) per una revolta originada a les províncies meridionals que instaurà la dinastia Ming (1368-1644): la civilització xinesa continuà replegada i les tendències conservadores s’imposaren definitivament; la cultura restà a les mans de la casta cada vegada més tancada dels lletrats (els “mandarins”), que imposaren un confucianisme reaccionari, fins i tot contra el budisme; l’art s’academitzà i es trivialitzà.

Durant els segles XIV i XV tingué lloc la islamització de l’arxipèlag indonesi, originada en les relacions comercials amb el soldanat de Delhi i impulsada pels interessos dels principats marítims en lluita amb l’autoritat central de la monarquia hinduista de Mahāpait, la qual caigué definitivament el 1520. Així com l’hinduisme havia penetrat poc en les classes populars, l’islam les captà realment, i d’altra banda feu que el concepte d’igualtat entre tots els homes arraconés el sistema de castes.

La dinastia mongòlica de Pèrsia s’islamitzà tot seguit i s’extingí el 1355: l’Il-Khanat es fragmentà en regnes locals regits per mongols o irànics. El kanat de Čagatai (que comprenia els dos Turquestans) també es turquitzà i el 1346 la majoria de senyors turcs de la Transoxiana ja eren independents; un d’ells, Tamerlà (Timur-Lang), s’imposà als altres i fou reconegut rei de la regió. Tamerlà desfermà una altra onada de conquestes i saqueigs que donaren lloc al darrer dels grans imperis nòmades i, amb grans carnatges, dominà els principats de l’Iran, esfondrà l’imperi de l’Horda d’Or (1391), envaí el soldanat de Delhi, lluità contra els soldans mamelucs i destruí Síria (1400), lluità contra els otomans i arribà fins a l’Egea (1402). Tamerlà pretenia descendir de Genguis Kan i restaurar-ne l’imperi, i així ho cregueren també els contemporanis, aterrits pels seus mètodes de devastació; tanmateix, les seves conquestes no foren sinó el darrer capítol de l’expansió de l’islam turc i un islamisme fanàtic en fou el veritable motor. A la seva mort (1405) l’imperi es fragmentà; els descendents de Tamerlà regnaren damunt el Khorassan i la Transoxiana, i amb ells Herat i Samarcanda esdevingueren centres importants de la cultura persa, fins al punt que aquesta etapa és coneguda amb el nom de “renaixença timúrida”.

L’estancament de les societats asiàtiques (segles XVI-XIX)

Entre els diversos principats en què es fragmentaren els dominis seljúcides d’Anatòlia, el de la dinastia otomana, que s’estenia pel nord-oest de Frígia tocant a la Bitínia bizantina, s’imposà als altres; els otomans traspassaren els Dardanels i conqueriren la Rumèlia, Macedònia, Sèrbia i Bulgària. Aturats un moment per la derrota que els infligí Tamerlà (1402), continuaren llur expansió emparant-se de Constantinoble (1453) i acabant la conquesta dels Balcans i de Grècia. L’empenta es prosseguí després (1517) contra el soldanat dels mamelucs (Síria i Egipte) i arribà a l’apogeu amb el soldà Soliman el Magnífic (1520-66), que prengué Bagdad als perses (1534) i conquerí Hongria (1526). Els turcs otomans foren des d’aleshores l’únic poder asiàtic que ha tingut una intervenció directa en la història europea.

Després de totes les dominacions turques i mongòliques que havia sofert, l’Iran recobrà els seus destins amb la dinastia autòctona dels safèvides (1501-1736), que reconegueren la doctrina xiïta religió d’estat, feren d’Eṣfahān (Ispahan) la capital del regne i una de les ciutats més belles de l’època, i presidiren un període relativament important de la cultura persa, principalment en l’art. Els safèvides lluitaren contra els uzbeks, turcmans de la Transoxiana, contra els otomans, els quals hagueren de cedir l’Iraq, i contra els afgans, que el 1722 devastaren Eṣfahan. Després d’un període d’anarquia, s’imposà la dinastia turcmana dels Qājārs (1779-1925), que establí la capital a Teheran i convertí l’Iran en una de les societats estancades d’Àsia.

L’últim descendent de Tamerlà, Bāber, fou expulsat de Samarcanda, el 1512, pels turcmans uzbeks. Després d’haver conquerit l’Afganistan amb uns 12 000 homes tingué l’ocasió d’entrar a l’Índia a redós de les intrigues de la cort de Delhi i vencé la resistència del soldà i dels prínceps rajputs aliats (1526). Hom constituí aleshores l’imperi timúrid de l’Índia, conegut com a imperi dels grans mogols. Akbar (1556-1605) consolidà l’imperi conquerint totes les regions septentrionals i una part del Dècan: aconseguí el vassallatge i la fidelitat dels prínceps rajputs, no perseguí l’hinduisme, ans s’hi interessà personalment, i intentà un sincretisme entre islam i hinduisme. A la cort dels grans mogols, de fet, s’hi barrejaven elements culturals diversos d’origen turc, islàmic, persa i indi; si l’hindustani era la llengua burocràtica, el persa fou la llengua literària de la cort, i aquesta mateixa síntesi es manifestà en l’arquitectura (Taaj Maḥal) i la pintura. El darrer gran mogol, Aurangzeb (1659-1707), bé que estengué l’imperi a la major part del Dècan fou, per contra, un musulmà fanàtic que carregà els hindús d’imposts i d’altres discriminacions i en provocà la revolta: a la seva mort l’imperi restà reduït a la regió de Delhi. El Panjab fou dominat pels sikhs, secta nombrosa i fèrriament organitzada apareguda al segle XV com a síntesi de l’hinduisme khrixnaista i de l’islamisme xiïta persa i que, en predicar la igualtat de castes, reclutà gent de tota mena vinguda d’arreu de l’Índia. D’altra banda, els marates, muntanyencs hindús del Dècan, s’uniren i formaren una confederació que tingué un paper principal en les relacions amb els europeus i significà la primera reacció autòctona important contra els segles de domini islàmic.

A la Xina, després de l’expulsió dels mogols, fou instaurada la dinastia Ming (1368-1644), que conservà, amb la clàssica continuïtat de tota la història xinesa, les institucions de l’anterior dinastia nacional, Song. Després d’un curt període d’expansió (Annam) l’imperi es replegà sobre ell mateix i es tancà a la penetració estrangera. A l’interior s’instaurà un absolutisme despòtic. Aparegué el control policíac dels funcionaris. La política de la cort fou dominada per les lluites entre els funcionaris confucianistes i els eunucs. S’estengué la corrupció administrativa; augmentà, però, el grau d’urbanització de la cultura i aparegueren els primers exemples de producció capitalista a gran escala (tèxtil). La dinastia Ming fou estroncada pels emperadors manxús (1644), que aviat se sinitzaren. Els primers emperadors foren homes il·lustrats, protectors dels jesuïtes com a savis, però hagueren de consolidar el domini manxú damunt els xinesos organitzant un règim policíac, amb una jerarquització rígida dels funcionaris (i del sistema d’exàmens), de l’exèrcit, una reglamentació del comerç europeu (que calia fer per mitjà del monopoli dels comerciants Hong), la introducció d’alguns costums manxús, com la trena, i amb la fixació del confucianisme com a religió d’estat (Sant Edicte, del 1671). D’altra banda, les necessitats de defensa i la necessitat de produir satisfaccions populars fàcils portaren els manxús a una política expansionista que donà a l’imperi els seus límits més extensos (Mongòlia oriental i occidental, Tibet, Kaixgària). Els manxús continuaren la tradició de refinament arquitectònic dels Ming, però consolidaren el tancament de la societat i de la civilització xineses.

L’estagnació que caracteritzà la majoria de les societats asiàtiques durant els darrers segles d’existència de llurs règims polítics tradicionals fou relativa. Fonamentades en la producció agrària, havien conegut successivament èpoques de puixança i èpoques de decadència. Quan la població camperola era pròspera i l’organització dels treballs agrícoles i de la irrigació estava ben atesa i dirigida, la qual cosa implicava un poder polític actiu, amatent, tenia lloc un cicle expansiu que, donat el sistema, conduïa més o menys lentament a la seva mateixa hipertròfia: la població, que vivia de l’excedent agrari, augmentava, els monestirs creixien, els clericats proliferaven, les classes dirigents multiplicaven l’exèrcit de servidors alhora que, per a llur ús exclusiu, involucraven una part important de l’activitat urbana, artesana i comercial, en una economia de luxe refinat i monumentalista; les campanyes militars —de conquesta si els veïns eren més febles, de defensa si eren més forts, però en tot cas indefectibles i continuades— acabaven de menjar-se la vitalitat del país. Apareixia l’escassetat, la població camperola era progressivament xuclada i arruïnada, les poblacions urbanes esdevenien miserables, la fam feia estralls; paral·lelament el poder polític s’enrigidia per tal de poder extorquir la massa i prevenir-ne les revoltes que fatalment es produïen. Si una invasió estrangera no se n’aprofitava, aquest procés depressiu podia allargassar-se durant molts anys, alguns segles fins i tot. L’estagnació, però, mai no era total, sempre hi havia forces de regeneració que, si arribava el cas, s’encarnaven en algun príncep enèrgic i organitzador que enderrocava la decadent dinastia regnant, refeia l’estat i, al capdavall, tota la societat. L’estructura fonamental tanmateix romania sense ésser modificada; l’economia monetària sempre fou un illot, activíssim algunes èpoques, dins la mar d’una economia natural, l’acumulació de capital mai no es produí a escala suficient per a donar pas a noves estructures i al poder de noves classes. Això és el que s’esdevingué a Europa, que, fins al segle XV, havia tingut una civilització material molt més pobra que les grans civilitzacions orientals, de Bagdad a Pequín. I és en relació amb el nou ritme històric d’Europa que hom considera l’estancament de l’Àsia, la seva immobilització tècnica i mental, per tal com la fi d’aquest estancament havia d’ésser resultat directe de l’expansió dels europeus per l’Àsia i del xoc de les dues dinàmiques històriques.

L’expansió europea (segles XVI-XIX)

Rutes comercials i de les exploracions de l’Àsia

© fototeca.cat

La intervenció dels europeus en la història asiàtica comença amb l’ocupació portuguesa de Goa (1510) i Malaca (1511). L’imperi portuguès fou estrictament comercial i només conquerí a l’India, a Sri Lanka i a la Insulíndia les bases necessàries per a mercadejar amb els països asiàtics i per a assegurar-ne les rutes marítimes. El segle següent, els holandesos fundaren Batàvia (1619) i, bé que llur objectiu era també comercial, l’expansió de la Companyia de les Indies Orientals, emprengueren el domini militar de diverses illes de l’arxipèlag malai i feren de Sri Lanka un protectorat. Els francesos, després de conquerir Pondicherry (1674) i Chandranagar, menaren una política intel·ligent envers la confederació marata i estigueren a punt d’assolir el domini del Dècan (1754), però llur govern desatengué la política colonial i foren ultrapassats pels anglesos, que passaren de la simple intervenció comercial (amb bases a Madras, Bombai i Calcuta) a una ràpida conquesta militar, aprofitant la fragmentació política: Bengala, el 1815; el país marata, el 1819; els dominis dels sikhs al Panjab, el 1849. El 1857 l’exèrcit dominà la revolta que s’havia estès a gairebé tota l’Índia, originada per un “motí” dels cossos indígenes de l’exèrcit, i el govern aprofità l’avinentesa per a posar fi oficialment a la Companyia Britànica de les Índies Orientals i assumir directament l’administració de les colònies. Amb la proclamació de la reina Victòria com a emperadriu de les Índies el 1877 restava consolidada la dominació colonial anglesa, que es completà el 1886 amb l’annexió de Birmània. Per tal d’obligar els xinesos a permetre la introducció d’opi en llur territori, l’armada britànica ocupà Hong Kong el 1841; la Guerra de l’Opi (1839-42) fou el pretext dels britànics per a intervenir a la Xina, on regnava encara, en plena decadència, la dinastia manxú. El 1860 una expedició conjunta francobritànica ocupà Pequín i obligà l’emperador a obrir nous ports i a fer més concessions comercials. Tanmateix, el 1854 una armada angloamericana havia ajudat l’emperador a esclafar la revolta nacionalista dels místics Taiping (1851-64) adreçada a expulsar la dinastia manxú. D’altra banda, França adquirí als annamites la Cotxinxina (1862), establí el protectorat damunt Cambodja (1864), ocupà Tonquín i es feu reconèixer el protectorat damunt l’Annam (1883). Els russos, que començaren llur expansió asiàtica en temps d’Ivan el Terrible (segle XVI), sempre l’entengueren com una prolongació natural de la Rússia europea; la geografia i la poca densitat de les poblacions nòmades feien que aquesta creença no fos totalment inexacta. Al segle XVII fundaren Tomsk (1604), Krasnojarsk (1627), Irkutsk (1652); el 1685 tingué lloc el primer xoc amb l’imperi xinès: els russos restaren aturats i es dedicaren a poblar efectivament la Sibèria occidental. Però al segle XIX s’annexionaren les regions de l’Amur i de l’Ussuri (1858-60) i fundaren Vladivostok. L’únic lloc on es tractà realment d’una conquesta colonial fou el Turquestan (1868-75). La vida japonesa també fou capgirada per les armades occidentals, però la reacció dels dirigents japonesos fou immediata i inversa a la dels altres països asiàtics. L’emperador Mutsuhito (1867-1912) abolí el shōgunat dels Tokuganva de Tòquio, i restablí l’autoritat imperial, portà la capital en aquesta ciutat, engegà la modernització social i econòmica del Japó i organitzà l’exèrcit a l’europea. Els resultats demostraren que aquesta reforma havia estat tècnicament eficaç: els japonesos desferen completament l’exèrcit xinès en la guerra del protectorat de Corea (1894-95) i l’exèrcit del tsar en la guerra de Manxúria (1904-05). Les victòries dels japonesos obriren els ulls a molts dirigents asiàtics. Així, l’emperador xinès Guangxu, davant l’escomesa dels alemanys, dels britànics i dels russos, que anaven menjant-se províncies de l’imperi, intentà de modernitzar la Xina segons el model japonès. Però el partit tradicionalista manxú el destronà i provocà la insurrecció nacionalista dirigida per la secta dels bòxers, els quals assaltaren les legacions estrangeres de Pequín. Amb aquest motiu, una expedició d’exèrcits europeus entrà el 1900 a Pequín. De fet, la dominació colonial feu reaccionar les velles classes dirigents i les dinasties regnants a tots els països que començaren a sofrir-la, i les obligaren a recórrer a l’ajut de la població a través d’un patriotisme dinàstic i paternalista; llevat del cas del Japó, però, aquests darrers esforços dels antics règims asiàtics fracassaren davant l’absència d’unitat nacional, i les resistències dels prínceps i dels monarques pogueren ésser reduïdes pels europeus sense gaire esforç. Aleshores, resignades a la pèrdua de poder efectiu, les aristocràcies s’aferraren al règim colonial i a les humiliacions que els imposava per tal de mantenir llurs privilegis. El nacionalisme que sorgí a continuació ja fou ben diferent d’aquestes resistències convulsives del vell ordre. Sostingut per noves classes, no mirà vers el passat, sinó vers una societat futura.

Del nacionalisme d’elits al nacionalisme de masses (1880-1954)

La colonització europea repercutí en els països asiàtics de maneres molt diverses. D’una banda, contribuí a la liquidació dels ordres socials tradicionals, bé directament en trencar en part el sistema de lleialtats sobre el qual descansaven, bé indirectament en contribuir al desprestigi de les aristocràcies autòctones de les quals s’aprofitava per a exercir el domini colonial. D’altra banda, originà una sèrie de considerables transformacions de l’estructura econòmica d’aquells països i donà lloc, consegüentment, a l’aparició de nous grups socials amb interessos també nous. Igualment fou un factor essencial la formació tècnica i ideològica que, dins l’exèrcit, dins les empreses colonials o a les universitats europees, reberen un nombre, restringit certament, d’individus dels pobles colonitzats, dels quals havien de sortir la majoria dels futurs dirigents nacionalistes. Tot i detectar-los, les potències colonials no podien deturar cap d’aquells processos que el mateix progrés de la colonització exigia i accelerava. Els intents de trobar solucions “polítiques” al naixement de l’onada nacionalista fracassaren. El suport als autòcrates locals i a les estructures socials en què recolzaven, política que hom practicà a la Xina sostenint la dinastia manxú d’ençà de la revolta dels Taiping el 1864 i que els francesos practicaren àmpliament a la Indoxina, els holandesos a Indonèsia i els anglesos en part a l’Índia i a l’Orient Mitjà àrab, no feu més que abocar al nacionalisme les noves classes mitjanes de comerciants i industrials. Igualment fracassà la política d’assimilació de les elits educades a Europa, objectiu, per exemple, de les reformes de Morley-Minto del 1909 a l’Índia i, encara, fracassà la política d’associació, apareguda quan els moviments nacionalistes ja eren un fet irreversible, amb l’intent de desviar-los, mitjançant concessions autonomistes (per exemple, l’acta del 1919 del govern de l’Índia), de l’objectiu d’independència. Qualsevol concessió o arranjament no aturava el nacionalisme, ans l’impulsava. I les provatures i les concessions polítiques eren tanmateix l’única sortida possible, per tal com la repressió militar esdevenia ineficaç quan el nacionalisme es convertia en un moviment de masses. Alguns fets de la història europea tingueren una repercussió general a Àsia. En primer lloc, la Revolució Russa del 1905, que esdevingué un símbol de la lluita contra l’autocràcia i que inspirà les revoltes “constitucionalistes” de l’Iran (1906), de Turquia (1908), de la Xina (1911) i encoratjà o radicalitzà altres moviments embrionaris. La Primera Guerra Mundial tingué efectes en molts ordres: accelerà el desenvolupament econòmic de la Xina, l’Índia, Malàisia i els dominis holandesos; amb l’ampli reclutament de tropes indígenes eixamplà el nombre dels qui havien tingut contacte amb les idees europees; els moviments nacionalistes foren atiats pels enemics de la potència colonial respectiva i els països colonialistes sortiren de la guerra afeblits i desprestigiats. La Revolució Russa constituí un nou exemple, a més de possibilitar als dirigents bolxevics d’incidir més directament damunt la lluita anticolonialista; així, el 1920 fou celebrat a Bakú el Congrés dels Pobles Orientals, on assistiren delegats de 37 nacionalitats. Finalment, la Segona Guerra Mundial, a través de l’expansió japonesa, liquidà el colonialisme europeu i, a la Xina, el Vietnam i Indonèsia, refermà els moviments nacionalistes ja avançats. La lluita anticolonial anà acompanyada de l’impacte de les idees europees: els asiàtics descobriren els grans filòsofs europeus, el pensament il·lustrat, la Declaració d’Independència nord-americana, els ideals de la Revolució Francesa, el dret dels pobles a l’autodeterminació i finalment el marxisme i leninisme. Tanmateix, no pas tots els elements d’aquesta revolta foren europeus, i els europeus, altrament, hagueren d’ésser assimilats a la mentalitat asiàtica. Així, en un primer moment, la religió fou un catalitzador de l’anticolonialisme: l’islam fou el primer vincle de solidaritat entre els diversos pobles que havien de constituir Indonèsia; a l’Orient Mitjà, moltes aspiracions de regeneració sortiren de les escoles islàmiques i durant molt de temps la idea de “nació” àrab es confongué amb la de “comunitat” musulmana; l’islam tingué també un paper de cohesió important en un sector del moviment indi (Lliga Musulmana). L’hinduisme i el clericat budista a Birmània i al Vietnam constituïren moviments anàlegs. D’altra banda, els líders nacionalistes no aspiraven a europeïtzar l’Àsia, sinó a adaptar els vells valors i les velles cultures a les noves societats. Les mateixes teories revolucionàries que el marxisme soviètic havia canonitzat foren reelaborades pels asiàtics d’acord amb llurs pròpies experiències i mentalitat; així, els comunistes xinesos parlaven ja el 1945 de “sinització” i “nacionalització” del marxisme i el proposaren com a model per als altres pobles d’Orient: era el germen del conflicte obert que havia d’enfrontar quinze anys després xinesos i soviètics.

Els moviments nacionalistes asiàtics conegueren tres moments característics, amb formes i continguts diferents segons els països. En una primera etapa dominà la xenofòbia, de la qual és exponent la revolta dels bòxers (1900). Un segon moment fou protagonitzat per la jove generació d’homes amb educació occidental i també per “nacionalistes” i les noves classes mitjanes sorgides arran del colonialisme. Fou una etapa “burgesa” amb objectius liberals i constitucionalistes; per tal de tirar-los endavant, els líders es veieren obligats, en un tercer moment, a arrelar el moviment en les masses populars i per tant a plantejar la lluita nacionalista com un pas necessari per a la independència i el canvi social i econòmic. A la Xina, els precedents del nacionalisme es remuntaven a la darrera dècada del segle XIX, després de la derrota del 1894 a mans dels japonesos. Els partidaris d’una reforma, dirigits per Kang Yuwei, influïren l’emperador, però foren escombrats i executats per la reacció tradicionalista del 1898. Després d’aquestes experiències, el 1905 Sun Yat-Sen organitzà el primer grup revolucionari del qual sortí el Guomindang (o Kuo-Min-Tang, partit popular nacional); els seus objectius eren encara només polítics (l’establiment d’una república de caire liberal). Amb la caiguda de la dinastia (1911), i la proclamació de la república, aparegué amb evidència que l’obstacle per a una nova Xina no eren solament els manxús, sinó els estrangers d’Occident. Sun declinà la presidència de la nova i precària república i es concentrà en l’organització del Guomindang. Els generals de l’exèrcit (els anomenats “senyors de la guerra”), pagats pels diferents interessos, convertiren la Xina, del 1916 al 1926, en un camp de batalla permanent per la possessió de Pequín. El govern de la república restà reduït a Canton i elegí Sun Yat-Sen cap de les forces lleials. Desenganyat pel capteniment dels europeus durant la guerra, Sun dimití i replantejà el Guomindang en un sentit antiimperialista i socialitzant. El 1924 s’alià amb el partit comunista, fundat el 1921 i dirigit per Mao Zedong. En morir Sun (1925), l’ala dreta del Guomindang constituïda per la “burgesia nacional” encoratjà Chiang Kai-shek, generalíssim en la guerra contra els generals rebels, a desfer-se de l’esquerra i dels comunistes, que, després d’alguns anys de resistència, sostinguts pels camperols del Jiangxi, del Fujian i del Hunan, hagueren de retirar-se (en l’anomenada Llarga Marxa de 1934-35) cap al nord-oest. El règim de Chiang Kai-shek recolzà en els grups reaccionaris i en una dictadura militar. Mao Zedong distribuí al Hebei i al Shanxi les terres entre els camperols, els quals organitzà en soviets i en guerrilles contra el govern reaccionari. La intervenció japonesa del 1937 precipità la caiguda de Chiang Kai-shek i la proclamació de la República Popular de la Xina (1951).

El Congrés Nacional Indi fou fundat el 1885 per membres de les classes altes que desitjaven no pas l’acabament del règim colonial, sinó que l’elit educada hi pogués tenir més intervenció. A partir del moviment Swandeshi del 1905, però, el partit canvià de líders (Tilak) i fou sostingut cada vegada més pels comerciants i els incipients industrials de l’acer i el cotó; adoptà objectius polítics radicals (independència), però es mantingué socialment conservador; la seva tàctica fou la “no-cooperació” amb l’administració britànica i tingué un ressò entre els estudiants, els mestres, els funcionaris i els professionals. El partit, però, canvià radicalment de concepció i de tàctiques quan, el 1916, Mahatma Gandhi n’esdevingué el líder juntament amb un equip de nacionalistes esquerrans (Patel, Nehru, etc) i el transformà en un autèntic partit de masses arran de la Primera Guerra Mundial. La nova estratègia de desobediència pacífica, i la disciplina amb què fou seguida per les masses índies, influí en altres nacionalismes asiàtics. A Birmània, el moviment budista esdevingué, amb el Consell General de les Associacions Búdiques, de Rangun (1921), un moviment sota l’orientació de la petita burgesia; posteriorment, la intervenció budista fou cabdal en les grans revoltes camperoles (1931) i en les vagues d’estudiants (1936) i d’obrers (1938), de les quals sortiren els líders, com Aung Sang, que en 1942-47 dirigiren els moviments de masses contra els japonesos i els britànics.

A Indonèsia, el moviment llançat per la princesa Kartini (1902) fou seguit pel Budi Utomo, associació de petits funcionaris, i per la fundació del Sarekat Islam (1911), lliga de comerciants urbans explotats pels majoristes xinesos i que en el període de la guerra de 1914-18 concretà els seus objectius polítics: contra els privilegis aristocràtics, la dominació colonial i els monopolis europeus, i de 300 000 membres el 1916 passà a uns tres milions el 1919. Paral·lelament a partir del 1914, es desenvolupà un moviment socialista, i el 1920 fou fundat un partit comunista que, controlant els sindicats, s’aventurà a una insurrecció armada (1926) el fracàs de la qual retardà el procés indonesi de mobilització nacional popular. La lluita fou dirigida aleshores pel Partai Nasional Indonesia, fundat el 1927 per Sukarno, que fou dominat pel règim holandès. L’explotació fortíssima a que donà lloc l’ocupació japonesa (1942-45) facilità el sorgiment de la lluita de guerrilles. Després de la rendició nipona, el poder holandès ja no pogué reinstal·lar-s’hi. Un procés molt semblant en les primeres etapes fou el del Vietnam, però en aquest cas els comunistes de Ho Chi Minh aconseguiren dirigir el moviment nacionalista (1931) contra el règim d’explotació colonial; al Nghê-an es constituïren soviets i foren repartides les terres. La invasió japonesa facilità la formació del Viêt Minh (1941), que alliberà militarment i socialment el país.

L’Àsia durant la guerra freda

Acabada la Segona Guerra Mundial, el factor que més determinà l’evolució del continent asiàtic fou la confrontació politicomilitar Est/Oest. Aquest conflicte convertí l’Àsia —com, d’altra banda, la resta del Tercer Món— en l’escenari on tingueren lloc els enfrontaments entre les dues superpotències a través de les rivalitats regionals, tot i els intents, com ara la conferència de Bandung (1955), de sostreure’s a la bipolarització. Ja el 1945 l’URSS i els EUA acordaren repartir-se la península de Corea en dues zones d’influència, cosa que donà lloc a dos estats, un de comunista al N i un altre de prooccidental al S, les contínues friccions entre els quals desembocaren en la guerra de Corea, primer conflicte bèl·lic amb participació directa o indirecta dels dos blocs. Però el principal d’aquests conflictes fou la guerra del Vietnam, país dividit el 1954 en dos estats d’obediència comunista i occidental, respectivament. Per tal d’impedir l’expansió del comunisme al Sud-est asiàtic, els EUA es comprometeren al Vietnam en un conflicte bèl·lic que els exhaurí (1964-73). El 1977, el Vietnam reunificat i dominat pels comunistes era admès a les Nacions Unides. La guerra del Vietnam afectà amb més o menys intensitat la resta dels països del Sud-est asiàtic. Un dels que en patí efectes més devastadors fou Cambodja, on el 1975 caigué la dictadura pro-nord-americana de Lon Nol. Els khmers roigs la substituïren per un règim de signe contrari però també notòriament brutal. Malgrat llur referència al comunisme, el concepte que en tenien els nous règims del Vietnam i Cambodja els feu xocar. Partidaris els primers de l’URSS i els darrers de la Xina Popular (enfrontats ja des del 1960), entraren en conflicte i el 1978 les tropes vietnamites envaïren Cambodja, on instal·laren un règim afí al seu fins el 1989; posteriorment, els successius nous governs no han estat capaços de superar la inestabilitat política i la violència crònica. La formació de la República Popular de la Xina (1951), dominada per la personalitat carismàtica de Mao Zedong, fou la culminació de la revolució socialista. Assistida en un principi per l’URSS, el 1960 les diferències entre ambdós estats els portaren a la ruptura. Aquest fet comportà l’aïllament del règim xinès, del qual sortí el 1972 en restablir les relacions amb els EUA, un any després que l’ONU substituís l’escó de la Xina Nacionalista (Taiwan), pel de la Xina Popular, que passà a ocupar un lloc permanent en el Consell de Seguretat. Mort Mao Zedong (1976), el nou home fort, Deng Xiaoping, inicià una etapa de reformes orientades a promoure el creixement econòmic mitjançant la introducció gradual de l’economia de mercat. Al Japó, després de la Segona Guerra Mundial, sota la tutela nord-americana hom instaurà una democràcia parlamentària de migrada projecció política exterior, però que ben aviat feu del país una potència econòmica mundial, amb un peculiar sistema que combinava l’economia de mercat amb elements tradicionals. La puixança econòmica del Japó el convertí en un aliat incondicional dels EUA a la regió, malgrat les tibantors recurrents entre ambdós estats sobre la qüestió dels aranzels. Semblantment, bé que amb un sistema polític més autoritari, la República de Corea i Taiwan esdevingueren, gràcies al seu ràpid desenvolupament, nous bastions del bloc occidental a l’Àsia. A les Filipines, en canvi, el règim pro-nord-americà establert des de la independència (1946) beneficià tan sols una oligarquia que, cada cop més propera a l’autoritarisme, desembocà en la dictadura de F.Marcos (1966-87). L’afebliment de l’imperi Britànic al subcontinent indi afavorí la independència de l’Índia (1947). Tanmateix, les divisions entre musulmans i hindús menaren a la formació de dos estats: la Unió Índia i el Pakistan. Aquest darrer, però, dividit en dos territoris sense continuïtat territorial, hagué d’admetre posteriorment la independència del Pakistan Oriental, que rebé el nom de Bangladesh (1972). Des de la seva fundació, la Unió Índia intentà bastir un model polític determinat pel neutralisme, que li donà un pes considerable en política exterior i, a l’interior, un grau elevat d’intervenció estatal en l’economia en un marc polític federal i democràtic. La pervivència d’institucions com el sistema de castes; les diferències ètniques, culturals i religioses —motiu de conflictes armats i, com en el cas del Caixmir, de gravíssimes tensions amb els estats veïns—; l’extensió de la corrupció i la misèria d’àmplies capes de la població són obstacles que coexisteixen amb elements inequívocs de modernitat i amb les temptatives d’esdevenir una gran potència politicomilitar d’àmbit regional. A l’oest del continent, dos conjunts diferenciats (la península Aràbiga i el golf Pèrsic, d’una banda, i el Pròxim Orient, de l’altra) tenen en la dimensió estrategicoeconòmica un comú denominador: el petroli. Les zones productores i també les rutes de distribució (l’Índic i la Mediterrània oriental) adquiriren al mateix temps una importància cabdal. L’Aràbia Saudita constitueix un element nodal de la regió, tant per la seva situació geogràfica com per l’alineació política, en l’òrbita dels EUA i dominada pels interessos de les companyies petrolieres nord-americanes. Tot i la inestabilitat al Iemen i a Oman, la resta d’estats de la península i el golf Pèrsic constitueixen, per la riquesa petroliera, una àrea vital per la seva vinculació amb els EUA, malgrat mantenir-se sota règims monàrquics regits autoritàriament per l’ortodòxia islàmica. Des del 1948, el Pròxim Orient viu sota l’impacte del conflicte araboisraelià. Les fronteres de la zona, fruit del règim de mandats de la Societat de Nacions, foren establertes per les potències d’aquest organisme (França i Gran Bretanya) sobre el que havien estat territoris de l’imperi Otomà. Dels mandats, sorgiren Síria (1941), el Líban (1946), Jordània (1946) i Israel (1948). La reivindicació palestina d’un estat propi, que sovint ha anat acompanyada del propòsit més o menys explícit de suprimir l’estat d’Israel, ha estat un dels elements aglutinants de la ‘nació’ àrab. El Líban ha estat la gran víctima d’aquesta situació, un cop Jordània foragità del seu territori (1971) la presència militar palestina i esdevingué la seu del moviment palestí. La ruptura del difícil equilibri de les comunitats libaneses desembocà en una guerra civil que devastà el país i acabà situant-lo sota el control de Síria (1991). El 1979 tingué lloc a l’Iran la caiguda del règim del Xa, aliat fidel d’Occident. En el seu lloc fou implantat un règim teocràtic xiïta encapçalat per l’aiatol·là Khomeynî, que ha tingut una innegable repercussió en el creixement del fonamentalisme islàmic arreu del món musulmà. Amb la seva insistència a un retorn als valors tradicionals de l’islam, l’Iran rebutjà l’alineament amb qualsevol dels dos blocs, tot i que fou amb els EUA i els seus aliats amb qui mantingué les friccions més dures, que finalment portaren el país a l’aïllament internacional. Els EUA justificaren el blocatge i acusaren el règim xiïta de ser la base d’operacions del terrorisme islàmic internacional. El 1980, l’Iran i l’Iraq s’embrancaren en una guerra per litigis territorials que acabà el 1988 sense que cap dels dos contendents hagués obtingut guanys substancials. La guerra i el blocatge depauperaren el país, i el règim només pogué sobreviure amb la repressió que afavoria l’observança inflexible de l’Alcorà. Després de la mort de Khomeynî (1989), la intransigència de l’Iran envers l’exterior minvà. Pel que fa a l’Iraq, país molt ric en petroli i dominat per l’estament militar des del 1958, des de la meitat dels anys setanta fou governat de manera autocràtica per Saddam Ḥusayn, la política expansionista del qual el portà a la guerra amb l’Iran (1980-88), en la qual rebé el suport dels EUA i, el 1990, a envair Kuwait, fet que desencadenà una dura resposta internacional. A partir de la curta guerra del Golf Pèrsic, el règim de S. Ḥusayn, sotmès a un seguit de durs embargaments, es convertí en un dels objectius de la política exterior nord-americana, que l’equiparà als de l’Iran i a la Corea del Nord. Els EUA acusaren aquests dos països i l’Iraq d’incomplir la legalitat internacional, fomentar el terrorisme i perseguir l’obtenció d’armes de destrucció massiva. Per la seva banda, l’Afganistan, inicialment un ‘estat-tampó’ entre la colònia britànica de l’Índia i les possessions asiàtiques de l’imperi tsarista, havia accedit a la independència el 1919 i adoptat un estatut de neutralitat. La diversitat (i la mobilitat) de les seves ètnies eren ferment de possibles conflictes. Abolida la monarquia afganesa feudal el 1973 i proclamada la república, els conflictes s’accentuaren, sobretot amb el Pakistan (indefinició de la línia fronterera entre els dos estats). El 1979, després de dos cops d’estat, pujà al poder una minoria comunista. La feblesa del nou estat precipità una intervenció militar soviètica de suport. Els EUA respongueren amb un ajut massiu a la guerrilla musulmana. Aquesta intervenció, que es prolongà fins el 1988, frenà la distensió de la guerra freda iniciada el 1963, i fou per a l’URSS un fracàs que hom compara sovint amb el dels EUA al Vietnam. Al Pakistan, des d’on tenia lloc el suport als musulmans afganesos, s’instaurà el 1977 una dictadura militar prooccidental, que caigué el 1984 sota la pressió de la creixent insatisfacció popular per la corrupció i la repressió.

De la dissolució de l’URSS ençà

La desaparició de l’URSS (1991) ha tingut com a efecte principal la diversificació dels conflictes, fins aleshores canalitzats per la confrontació entre blocs. A l’era postsoviètica el continent asiàtic es troba marcat per una forta regionalització en el rerefons de la qual l’hegemonia dels EUA és el factor polític unificador de més rellevància. Enfrontat a aquesta hegemonia, el fonamentalisme islàmic ha assolit un protagonisme que depassa els límits estatals o regionals i constitueix l’element polític amb més potencial de desestabilització. A la Xina, els resultats de la política econòmica instaurada el 1976 per Deng Xiaoping, i continuada pels seus successors, han situat el país entre les potències econòmiques emergents. L’accelerada reforma econòmica ha tingut lloc en el marc d’un sistema polític de partit únic acusadament autoritari, com ho demostren la duríssima repressió tant sobre la dissidència democràtica com sobre els moviments d’emancipació nacional al Tibet i a Xinjiang, a més del desmantellament de les institucions representatives establertes els darrers anys del domini britànic a Hong Kong, després de la reincorporació d’aquesta colònia a la Xina el 1997. En l’àmbit internacional, la Xina ha mostrat una clara voluntat d’hegemonia regional, i ha intensificat les reivindicacions sobre Taiwan. El Japó, com la Corea del Sud, ha sofert les conseqüències de la liberalització del mercat mundial subsegüent a l’esfondrament de l’URSS, crisi que afectà també els fonaments del sistema polític establert després de la Segona Guerra Mundial en ambdós països, i a la Corea del Sud donà lloc a una democratització de les institucions a partir de la dècada dels noranta. En el terreny internacional, les tensions entre les dues Corees no deixen de ser una amenaça a l’estabilitat de la zona malgrat la gravíssima situació econòmica de la República Democràtica Popular de Corea (un dels pocs estats íntegrament comunistes que han restat després de la dissolució de l’URSS). Arran de la retirada nord-coreana del tractat de no-proliferació el 1993, han sovintejat les tensions amb els EUA. Al Sud-Est asiàtic, Tailàndia, Indonèsia, Malàisia i Singapur precediren la Xina en el creixement econòmic accelerat, basat en l’obertura dels mercats, la captació massiva d’inversions estrangeres, l’orientació exportadora i la mà d’obra barata. Els anys noranta, dos dels estats comunistes de la zona, el Vietnam i Laos, adoptaren un camí similar, també seguit a les Filipines. En canvi, Myanmar i Cambodja seguiren sumits en convulsions internes que enfrontaven règims militars amb diverses organitzacions guerrilleres. En el pla regional, el fort impuls de l’ASEAN com a instrument d’integració econòmica és un dels principals indicadors de l’evolució d’aquest grup de països. El 1998 una greu crisi financera de repercussions internacionals trasbalsà l’economia del Sud-Est asiàtic, especialment a Indonèsia, on fou un factor determinant en la caiguda de Suharto. El nou govern, però, encara tutelat pels militars, no pogué controlar la inestabilitat procedent, sobretot, dels diversos territoris no javanesos malgrat l’acceptació, el 1999, de la independència de Timor Est. Similarment, el govern democràtic de les Filipines té un greu conflicte intern a l’illa de Mindanao, on la guerrilla islamista pugna per assolir la independència. L’Índia, per la seva banda, fou un dels darrers estats que liberalitzaren la seva economia (1994), amb resultats en principi positius, per bé que tanmateix no han anat acompanyats d’una millora paral·lela en els conflictes interns. D’altra banda, el conflicte del Caixmir ha agreujat les tensions amb el Pakistan .Després de la dissolució de l’URSS (1991) aparegueren una sèrie de nous estats, la majoria asiàtics, que des dels seus inicis han restat, a través de l’adhesió a la Comunitat d’Estats Independents, estretament vinculats a Rússia, l’estat eurasiàtic més extens i alhora hereu, com a potència mundial, de l’antiga URSS. Malgrat la implantació de règims amb institucions democràtiques, el poder es concentra en els antics dirigents comunistes, que sovint governen autoritàriament. En el terreny econòmic, la dependència d’aquests estats envers Rússia és fonamental, i, com en aquest país, la introducció del sistema de mercat és vacil·lant i incompleta, cosa, en bona part, responsable de la seva deteriorada situació. Aquestes circumstàncies són agreujades pels nombrosos conflictes civils de contestació als governs en el poder o de caràcter etniconacional. Als estats de l’Àsia central, part de la població ha recuperat la tradició islàmica, sovint enfrontada a la jerarquia governamental excomunista. A l’Iraq, l’Iran, l’Afganistan, el Pakistan i els estats de la península Aràbiga és determinant, malgrat les diferències, el pes de l’islamisme. Des de la mort de Khomeynî (1989), a l’Iran té lloc una lluita pel poder entre els sectors més ortodoxos, que controlen la major part dels organismes de govern, i els més moderats, que gaudeixen del suport d’amplis sectors populars, especialment urbans. Com l’Iraq de Saddam Ḥusayn (sotmès a reiterats atacs aeris nord-americans i a un sever embargament del 1992 al 2003), l’Iran és acusat pels EUA de donar suport al terrorisme internacional i perseguir l’obtenció d’armes de destrucció massiva. L’islamisme revolucionari ha estat també el protagonista a l’Afganistan: després de fer caure, amb l’ajuda dels EUA i del Pakistan, el règim prosoviètic de Najibullah (1992), les faccions musulmanes s’embrancaren en una llarga lluita pel poder de la qual, el 1997, emergiren com a vencedors els talibans, sunnites radicals que implantaren un règim totalitari basat en la més rígida ortodòxia islàmica. El Pakistan es debat entre la via occidentalitzadora, representada per l’entorn de la família Bhutto, i els corrents islamistes, que el 1997 guanyaren les eleccions, resultat d’un període en el qual la corrupció i la manca de resposta als urgents problemes de subdesenvolupament del país han acompanyat les opcions pretesament modernitzadores. El 1999 un cop d’estat situà els militars en el poder. El 1993 semblà iniciar-se una via de resolució al conflicte israelianopalestí amb la signatura dels acords de pau d’Oslo. Ja des de l’inici del procés, però, els sectors més contraris a la conciliació d’un bàndol i l’altre el sabotejaren. El dilema entre la pau, la seguretat i els territoris restà irresolt, i l’any 2000, amb l’espiral d’una revolta palestina que multiplicà els atemptats i les duríssimes represàlies del govern conservador israelià, el procés de pau entrà en una via morta. Una nova etapa s’obrí amb els atemptats de l’onze de setembre de 2001 a Nova York, duts a terme per l’organització fonamentalista islàmica Al-Qaida liderada pel saudita Ossama Bin Laden. Els atemptats activaren el sentiment de vulnerabilitat dels EUA, i el govern presidit per George W. Bush inicià una campanya antiterrorista d’abast global: el mateix 2001 una nova ofensiva internacional liderada pels EUA atacà l’Afganistan, desmantellà el règim talibà (refugi d’Al-Qaeda) i imposà un fràgil govern multiètnic de transició. Al mateix temps, els EUA pressionaren el dictador pakistanès P. Musharraf per obtenir la seva col·laboració en la lluita antiterrorista, amb gran oposició d’amplis sectors de la població influïts per part del clergat islàmic. El 2002 tingué lloc a Bali un sagnant atemptat perpetrat també per fonamentalistes islàmics, en el qual moriren unes dues-centes persones, la majoria turistes occidentals. Pel març del 2003, en una greu crisi que enfrontà els països occidentals i eludint el mandat de l’ONU, una coalició anglo-nord-americana envaí l’Iraq i enderrocà el règim de S. Husayn. Si bé la invasió fou molt ràpida, l’ocupació es revelà difícil per l’hostilitat de part de la població. La significació de destacats saudites com a líders d’Al-Qaida (entre els quals el mateix Bin Laden) provocà una crisi en les relacions de les monarquies del golf Pèrsic i els EUA, els quals cercaren de diversificar els seus aprovisionaments de petroli a l’Àsia central. La demostració de força nord-americana, d’altra banda, amb amenaces explícites a Síria (acusada de donar suport al terrorisme palestí), anà acompanyada d’un nou intent de refer les negociacions entre els governs israelià i palestí a partir del 2003, si bé els atemptats i les represàlies d’una banda i altra no cessaren.