Orígens i carrera empresarial
Estudià a les universitats de Fordham (Nova York) i a la Wharton School of Finance and Commerce de la Universitat de Pennsilvània, on es graduà el 1968 en ciències econòmiques. Simultàniament s’incorporà al negoci immobiliari familiar, Elizabeth Trump & Son, del qual esdevingué el màxim executiu el 1971, any que li canvià el nom pel de The Trump Organization. El 1973 n’esdevingué president. Encapçalà una gran expansió de la companyia a la ciutat de Nova York, on, a més de l’edificació, propietat i administració de milers d’immobles, dugué a terme una sèrie de construccions efectistes i monumentals, entre d’altres, el Grand Hyatt Hotel (1978), el gratacel Trump Tower (1984) i la pista de patinatge Wollman Rink (1988).
Expandí la seva activitat constructora a la resta dels Estats Units (Trump Plaza Hotel and Casino, 1983, Taj Mahal Casino, 1988, a Atlantic City; Trump International Hotel Las Vegas, 2007, etc.) i del món, amb altres grans edificis amb denominacions similars (sempre amb el nom Trump). Simultàniament estengué la seva activitat en altres sectors, com ara el dels casinos, l’esport, l’aviació comercial, el món de l’espectacle i el dels mitjans de comunicació, especialment la televisió, on en 2003-15 conduí The Apprentice, un programa de telerealitat de gran èxit. El 1988 creà la Trump Foundation. Malgrat algunes fallides i els litigis per acusacions d’evasió i frau fiscal i pràctiques de discriminació en alguns dels seus negocis, es consolidà com una de les primeres fortunes dels Estats Units i, alhora, esdevingué popular en amplis sectors de la població nord-americana, especialment entre els blancs protestants no llatins.
Inicis en la política
Començà en política al final de la dècada de 1970, com a decidit partidari del republicà Ronald Reagan. El 1999 s’afilià al Reform Party, que abandonà el 2001 pel Partit Demòcrata fins el 2008, que tornà a prestar suport als republicans. Tanmateix, al llarg d’aquests anys feu donacions tant a demòcrates com a republicans. Tot i no presentar la candidatura a la presidència dels Estats Units, les seves intervencions polítiques adquiriren cada cop més projecció, i arribaren al màxim quan qüestionà la ciutadania de l’aleshores candidat Barack Obama, cosa que el faria inelegible.
El juny del 2015 presentà la candidatura a la presidència dels Estats Units amb el lema “Make America Great Again” (‘Tornem a fer gran Amèrica’). Derrotà clarament els rivals successius en el procés de primàries amb un missatge contundent, en el qual reforçava la seva imatge de polític fora de l’stablishment de Washington. Partidari d’aturar la immigració amb mètodes dràstics, incloent-hi la deportació massiva d’il·legals, de controlar estrictament els musulmans als Estats Units i vetar-ne l’entrada, de mesures proteccionistes i baixades d’impostos, i de posar fre als tractats comercials internacionals, i d’afavorir l’ocupació entre els ciutadans nord-americans, alguns dels seus pronunciaments sobre les dones i sobre els afroamericans causaren grans polèmiques i foren qualificats àmpliament de masclistes i racistes. També se situaren fora del consens convencional la negació del canvi climàtic, els comentaris laudatoris de règims autoritaris, entre d’altres el de Vladimir Putin, i les crítiques a l’OTAN. El juliol del 2016 fou nominat candidat a la presidència dels Estats Units pel Partit Republicà. Enfrontat a la candidata demòcrata Hillary Clinton, guanyà les eleccions celebrades el 8 de novembre en superar la seva rival en nombre de delegats (304 contra 227), bé que no en vots totals (46,97% contra 48,17%). Esdevingué el successor de Barack Obama el 20 de gener de 2017.
Primera presidència
La presidència, s’orientà en primer lloc (com pràcticament en tots els àmbits) a desfer el llegat d’Obama. La política econòmica de Trump prioritzà un retorn al proteccionisme en forma de reimposició d’aranzels i altres barreres. Aquest objectiu tingué com a justificació principal la Xina, a la qual acusà reiteradament de competència deslleial i responsabilitzà de la pèrdua de llocs de treball i de la depressió a les zones industrials dels Estats Units. La taxació sobre les importacions xineses desencadenà represàlies de la Xina en el mateix sentit i donà lloc al que es qualificà de “guerres comercials”, que es mantingueren amb intensitat variable al llarg de tot el mandat de Trump. Aquest retorn al mercat protegit afectà també gran part dels socis comercials dels Estats Units, entre els quals hi havia la Unió Europea. La frenada o regressió en la creació de grans àrees internacionals de lliure mercat, afavorida per les administracions anteriors, tant republicanes com demòcrates, es manifestà també en la retirada dels Estats Units del Partenariat Transpacífic (gener del 2017) i en la modificació del Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord (octubre del 2018). El segon gran eix de la política econòmica de Trump fou la retallada d’impostos més gran duta a terme en trenta anys. Tot i que aquesta mesura contribuí a augmentar el dèficit significativament, al llarg de la major part del mandat de Trump l’economia nord-americana registrà resultats positius innegables, com ara una caiguda rècord de l’atur, la disminució de la pobresa i un cert ressorgiment del cinturó industrial dels estats de l’Oest Mitjà. La irrupció de la pandèmia de la COVID-19 repercutí en l’economia des de la primera meitat de l’any 2020, deixant en suspens la continuïtat d’una evolució en conjunt positiva.
La política exterior de Trump tingué un caràcter aïllacionista, tot i que acusadament selectiu. On més clarament es manifestà aquest viratge fou en les relacions amb els organismes i tractats internacionals i en les relacions transatlàntiques amb els aliats tradicionals dels Estats Units: pel que fa a les primeres, els Estats Units anunciaren oficialment la retirada del COP21 i suspengueren també la contribució a l’OMS, que Trump acusà de connivència amb la Xina en el que qualificà de mala gestió de la COVID-19. El juny del 2018 Trump fou el primer president nord-americà a protagonitzar una trobada amb el cap d’estat de la República Popular de Corea (Kim Jong-un), cosa que no impedí a aquesta dictadura continuar la cursa d’armament i l’hostilització de la República de Corea. Quant a l’Europa Occidental, foren evidents els desacords de Trump amb la Unió Europea i especialment amb els mandataris dels dos principals estats membres, Angela Merkel i Emmanuel Macron, i al mateix temps mostrà una clara sintonia amb el primer ministre Boris Johnson, destacat impulsor del Brexit. Després d’acusar els aliats occidentals d’incomplidors en el finançament de l’OTAN, al final del seu mandat impulsà una reducció dràstica dels efectius militars de les bases d’Alemanya, part de les quals transferí a Polònia.
A l’Orient Mitjà, en canvi, la seva actuació tingué com a manifestació més visible el trencament de l’equilibri cercat per Obama en el conflicte entre palestins i israelians amb una clara aposta en favor de la política de duresa del primer ministre israelià Benjamin Netanyahu: entre altres mesures, Trump reconegué la capitalitat de Jerusalem (desembre del 2017) i la sobirania israeliana sobre els alts del Golan (març del 2019), i implícitament donà suport a l’expansió dels assentaments jueus a Cisjordània. Malgrat proclamar una croada contra el terrorisme islamista que comportà una controvertida legislació contra l’entrada als Estats Units de ciutadans procedents d’estats de majoria o confessionalment islàmics, el mandat de Trump es caracteritzà per un acostament a l’Aràbia Saudita i els seus aliats. Paral·lelament a una dura hostilitat envers l’Iran presidida per la retirada dels Estats Units de l’acord nuclear del 2015 (maig del 2018) i que culminà amb la mort del principal comandament militar iranià en una operació nord-americana (gener del 2020), l’acostament precedí l’establiment de relacions de la monarquia saudita i alguns estats musulmans amb Israel, que Trump reivindicà al seu crèdit arran de la signatura dels Acords d’Abraham entre Israel, la Unió dels Emirats Àrabs, el Marroc i Bahrain (setembre de 2020). En el conflicte de Síria, després de l’expulsió de l’Estat Islàmic dels darrers enclavaments, Trump ordenà la retirada dels efectius nord-americans del nord de Síria, moviment que tingué com a conseqüència el control de la regió per Turquia i també per part de Rússia i l’Iran. En el mateix sentit, el febrer del 2020 els Estats Units signaren un acord amb els talibans pel qual les forces nord-americanes es retiraven de l’Afganistan a canvi de no protegir grups terroristes en el seu territori. Trump presentà el tracte com un acord de pau, qualificació molt discutida tant als Estats Units com al país asiàtic, i també internacionalment.
L’agressivitat de Trump aplicada a les relacions econòmiques amb la Xina no tingué cap correspondència amb la defensa dels drets humans a la regió xinesa de Xinjiang Uigur i de les garanties democràtiques a Hong Kong enfront la repressió imposada per Pequín, fets davant els quals els Estats Units bàsicament s’inhibiren. De manera similar, sota el mandat de Trump, els Estats Units s’abstingueren de condemnar (en contra de la tradició exterior nord-americana reivindicada com a garant de la democràcia i de l’estat de dret) l’autoritarisme de Vladimir Putin, Recep Tayyip Erdoğan i altres autòcrates.
En política interior, Trump aplicà el plans antiimmigració no només als musulmans sinó també a la immigració il·legal des de la frontera amb Mèxic. L’aprovació del projecte de construcció d’un mur al llarg de la frontera sud dels Estats Units amb aquest propòsit topà amb la falta de finançament, l’oposició legislativa i les demandes judicials, obstacles que el portaren a declarar l’emergència nacional el febrer del 2019. En política domèstica fou també especialment conflictiva la seva resposta, qualificada de tèbia, a actuacions considerades de connivència de les forces de seguretat en disturbis de l’extrema dreta i discriminatòries cap a determinades minories, especialment els afroamericans, arran sobretot de la mort d’un ciutadà negre en el curs d’un arrest que a mitjan 2019 desencadenà l’onada de protestes i disturbis racials més gran des de l’època de la lluita per la igualtat de drets civils. Tot i les polèmiques i les confrontacions que suscitaven tant les seves mesures com la virulència dels seus pronunciaments públics, mantingué un elevat nivell de popularitat. Tot i això, la irrupció de la pandèmia de la COVID-19 el 2020, davant la qual mantingué posicions properes al negacionisme, afavorí una acceleració dels contagis que convertí en poc temps els Estats Units en l’estat del món amb més casos. La pandèmia i la consegüent frenada de l’economia comportaren un retrocés del seu suport.
Des de la presa de possessió, el comportament bel·licós de Trump l’enfrontà no només amb els rivals polítics sinó sovint també amb els seus teòrics aliats (les elits republicanes tradicionals), cosa que, afegida a les sospites recurrents d’irregularitats donaren lloc a una legislatura singularment turbulenta. El nombre d’alts càrrecs del govern destituïts o dimissionaris (entre els quals el secretari d’estat i el secretari de defensa, substituïts el març i el desembre del 2018) fou, amb diferència, el més alt de la història del país. En una mesura superior a la dels seus predecessors en el càrrec, Trump fou també objecte d’acusacions de fraus i d’irregularitats fiscals que, entre d’altres, l’obligaren a clausurar la seva Fundació el desembre del 2018. Les denúncies més greus es dirigiren contra les sospites d’interferència de Rússia en la campanya electoral a favor de Trump, en les quals ell mateix hauria cooperat. Investigat per aquest cas, no fou incriminat (març del 2019) per falta de proves clares, bé que segons l’informe final es podia arribar a acusar el president d’obstrucció a la justícia.
Un cas similar tingué lloc durant la campanya per a les eleccions del novembre del 2020, quan els demòcrates acusaren Trump de pressionar el govern d’Ucraïna perquè investigués un fill del candidat demòcrata a la presidència Joe Biden per presumpte frau. El desembre del 2019, la Cambra de Representants aprovà un procés de destitució (impeachment) que el Senat rebutjà el febrer del 2020. Celebrades les eleccions el 3 de novembre, Trump es negà inicialment a acceptar-ne els resultats (en contra seva: 306 delegats electorals i el 51,31% del vot popular per a Biden contra 232 i el 46,8% per a Trump) adduint frau, però les seves demandes de recompte de vots i els recursos interposats contra diversos estats per haver introduït canvis en els protocols electorals suposadament per perjudicar-lo a ell tan sols prosperaren en un estat, on tanmateix la victòria de Biden fou confirmada. Una setmana després que el col·legi electoral declarés Biden guanyador, el 6 de gener de 2021 una multitud de seguidors de Trump encerclà i ocupà el Capitoli, finalment desallotjat per la policia. Les manifestacions de Trump sobre aquests fets foren considerats pels demòcrates una incitació a la insurrecció, motiu pel qual activaren un segon impeachment contra el president en funcions, que tampoc prosperà en no aconseguir els dos terços al Senat. En una decisió inèdita i controvertida arran d’aquests fets, Facebook, Instagram i Twitter, xarxes socials emprades per Trump com a principal mitjà de la seva activitat política, decidiren desactivar els seus comptes. Joe Biden rellevà Donald Trump en el càrrec el 20 de gener de 2021.
Els anys fora de les institucions i el retorn a la presidència dels Estats Units
Durant la presidència de Joe Biden, Donald Trump continuà mantenint una activitat política intensa destinada a mantenir mobilitzada la seva base electoral, viatjant arreu dels Estats Units i protagonitzant mítings en els quals insistí públicament en la tesi segons la qual les eleccions “li havien estat robades” en una gran conspiració que havia manipulat el vot. Atacà així mateix molts dels seus antics subordinats i correligionaris per, segons ell, haver-lo traït i abandonat en els moments de dificultat. Simultàniament continuaren els processos incoats contra ell abans, durant i després de la presidència. Entre altres, fou investigat per presumptament haver intentat alterar i obstruir les eleccions del 2020, i d’haver-se endut documents classificats, que l’FBI descobrí en un escorcoll el 2022 a la seva residència de Mar-a-Lago (Florida). Fou també investigat per haver pressionat funcionaris de Geòrgia amb l’objectiu de falsificar el resultat de les eleccions, favorable a Biden en aquest estat. Pel que fa als negocis de les seves empreses, fou acusat de falsificació de documents per evadir impostos com també per obtenir avantatges en la concessió de crèdits inflant el valor del seu patrimoni. Tingué també un fort ressò mediàtic l’acusació d’haver desviat fons de les seves empreses per subornar una actriu de cinema pornogràfic, amb qui havia mantingut relacions, a canvi del seu silenci. La gran majoria d’aquestes investigacions i litigis foren ajornats o restaren en punt mort, en gran part per l’acció dels seus equips d’advocats. Un dels pocs casos en què se’l declarà culpable fou el d’abús sexual i difamació contra l’escriptora Elizabeth Carroll el 1996, a qui hagué de pagar una indemnització de prop de 90 milions de dòlars el gener del 2024. Juntament amb The Trump Organization i dos dels seus fills, al febrer fou també condemnat per l’estat de Nova York a pagar 354 milions de dòlar per haver manipulat el valor comptable de les seves empreses i inhabilitat tres anys per exercir-hi cap mena d’activitat empresarial.
El novembre del 2022, anuncià la intenció de concórrer de nou a les eleccions del 2024 per a la presidència dels Estats Units. Tot i que refusà de debatre o participar directament en actes del procés de primàries, la majoria dels seus rivals republicans, conscients de la seva gran popularitat, renunciaren successivament a la candidatura. Al març del 2024 el Tribunal Suprem rebutjà les sentències dels tribunals de diversos estats que l’havien declarat inelegible pel seu paper en l’assalt al Capitoli del 6 de gener de 2021, i li deixà així via lliure com a candidat indiscutible del Partit Republicà. Recuperant la consigna del 2015, “Make America Great Again”, el seu discurs centrat en l’economia i en el control de la immigració il·legal obtingué un gran ressò. La seva retòrica, qualificada d’incendiària i d’incitar a l’odi (entre altres mesures, anuncià deportacions massives d’immigrants il·legals, a més d’insinuar represàlies contra rivals polítics i antics aliats), causà inquietud en les files demòcrates i entre els republicans més moderats, que la percebien com una possible amenaça a la democràcia i l’estat de dret. Fou remarcable també en la campanya de Trump el suport entusiasta de l’empresari multimilionari Elon Musk, que posà al seu servei la xarxa social X (anteriorment anomenada Twitter), en l’us de la qual fou acusat de difondre informació falsa favorable a Trump. El juliol del 2024 Trump fou ferit lleument en un atemptat durant un acte de campanya. Les eleccions se celebraren el 5 de novembre i el Partit Republicà, amb Trump al capdavant, guanyà les eleccions davant el Partit Demòcrata encapçalat per Kamala Harris. Els republicans aconseguiren el 50,23% dels vots (312 vots electorals) i els demòcrates el 47,96% (226 vots electorals). Poc després es confirmà que en les eleccions al Congrés els republicans havien aconseguit la majoria en ambdues cambres.