VOCABULARI GENERAL
Hom ha partit del Diccionari General de Pompeu Fabra, les definicions del qual han passat a l'Enciclopèdia, tret dels casos següents:
1) els adverbis en -ment que no tenen significat diferent del que es deriva de l'adjectiu corresponent:
2) un nombre reduidíssim de mots tècnics que, havent caigut en desuetud, deixaven de tenir tot interès en una obra actual. La grafia del Diccionari General ha estat sempre mantinguda, llevat dels casos següents:
a) quan la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans ho ha acordat (ex: canvi en les terminacions dels mots apel·latius masculins plans o esdrúixols l'etimologia dels quals fineix en -as per -es: bòrees, càrdies, pàncrees, atles [o atlas]);
b) per posar-la d'acord amb d'altres grafies o formes paral·leles del mateix Diccionari (ex: aeronau en lloc d'aerinau, d'acord amb aeronauta, aeronàutic);
c) quan es tracta d'errors evidents (antropofàgia, disfàgia, xerofàgia, etc, en lloc dels gal-licismes antropofagia, disfagia, xerofagia, etc; aïnada, aïnar, aüc, aücar, en lloc de les grafies arcaiques ahinada, ahinar, ahuc, ahucar);
d) quan ha semblat aconsellable de prosseguir un procés de catalanització incomplet, seguint les normes actuals de l'Institut (Eocè, Pliocè, etc, en loc d'Eocèn, Pliocèn, etc; celest en lloc de celeste; anió, catió, ió, en lloc d'anion, cation, ion).
Un gran nombre de mots nous han estat incorporats a l'Enciclopèdia. Aquests mots són, fonamentalment, de tres menes:
a) neologismes científics i tècnics que, atès el caràcter del Diccionari General, no hi tenien cabuda, o bé que responen a conceptes desconeguts aleshores;
b) mots de la llengua comuna que havien estat omesos al Fabra, però que tenen sovint una tradició clàssica i, en tot cas, un ampli ús actual (aniquilació, onça, apatrida);
c) mots regionals, emprats no pas en zones reduides sinó en amplis sectors dels Paisos Catalans, quan no responen a simples variants fonètiques dialectals.
En la tasca de la secció de lexicografia hom ha tingut com a obra de consulta molt freqüent el Diccionari català-valencià-balear, d'Antoni M. Alcover i Francese de B. Moll, i, en menor escala el Diccionari Aguiló, el Diccionari de la llengua catalana de Pere Labèrnia, el Diccionario catalán-castellano-latino de Joaquim Esteve, Josep Belvitges i Antoni Juglà i Font, el Diccionario castellano-catalán-latino-francés-italiano de Marti, Bordas i Cortada i el Gazophylacium catalano-latinum de Joan Lacavalleria. A partir del 1980, data de la seva aparició, també ha estat una obra de consulta freqüent el Diccionari etimologic i complementari de la Llengua Catalana, de Joan Coromines. També han estat emprats el Vocabulari mallorquí castellà de Francesc de B. Moll, el Diccionari de la rima de Francesc Ferrer i Pastor, i un gran nombre de diccionaris i vocabularis especialitzats, catalans i no catalans. Un fet important esdevingut entre la primera edició de la GEC i aquesta revisió ha estat l'aparició del Diccionari de la Llengua Catalana, obra que ha incorporat el material estrictament lèxic de l'Enciclopèdia, revisat i modificat quan ha calgut. Aquesta edició revisada de la GEC ha tingut presents les modificacions introduides pel Diccionari, entre les quals podem destacar:
a) la reducció de nombre de mots acabats en -at (per influència del castella) que expressen una acció o operació tècnica (batanatge en lloc de batanat, planxament en lloc de planxat);
b) la catalanització de mots estrangers (brandi en lloc de brandy, ral·li en lloc de rally), llatinismes (làudan en comptes de làudanum, podi en comptes de pòdium);
c) la pèrdua de la -s final en els mots acabats en -polis, sufix indicador de ciutat (necròpoli en lloc de necròpolis, metròpoli en lloc de metròpolis);
d) la supressió d'una i en els mots d'ordres i famílies que mantenien la doble i etimològica (caradriformes en lloc de caradriiformes); e) la feminització de molts mots, noms d'oficis o activitats (barber -a, adroguer -a).
En l'establiment de neologismes científics i tècnics hom ha tingut en compte particularment les solucions donades per les altres llengües romàniques (sobretot l'italià, el castellà i el francès, però també, escadusserament, el portuguès i el romanès), l'anglès i l'alemany. En mots científics d'origen llatí o grec, la llengua originària ha estat sempre tinguda en compte.
BIOGRAFIES
En les biografies hem sistematitzat les dades límit col·locant-les immediatament després de l'encapçalament entre parèntesis: (lloc de naixença, data de naixença – lloc de mort, data de mort). La desconeixença d'alguna d'aquestes dades ha estat indicada amb un interrogant. Quan el lloc de mort és el mateix que el de naixença, aquest no ha estat repetit i aleshores el guió separa les dues dates. Quan la localitat de naixença o de mort és poc important o, presumiblement, poc coneguda per a un lector catala, va acompanyada pel nom de la comarca, de la regió o del país a què pertany. Les dates aproximades porten la indicació ~. El terme ad quem és precedit per la indicació a, i el terme a quo és precedit per la indicació d. Una data o un lloc insegurs són seguits immediatament per un signe d'interrogació.
Els noms de fonts catalans han estat sistemåticament regularitzats. Els cognoms ho han estat fins al final del segle XVIII, però hom ha mantingut la vacil-lació a|e en determinats mots d'origen germànic i la del -ch|c en posició final (Armengol/Ermengol, Aimeric/Eimeric, March, Bosch, etc). En els noms de persona no catalans hem aplicat les normes explicades més amunt a l'epigraf Traduccions, adaptacions, transliteracions (Llibre d'estil). Els noms de fonts han estat mantinguts en la llengua materna de cadascú sempre que ha estat possible, fos aquesta una llengua oficial (castellà, francès, italià, anglès, etc), fos una llengua no oficial (gallec, occità, etc). Excepcionalment, els bascs han estat citats en la forma castellana o francesa que ells mateixos han escollit d'usar, a fi d'evitar les complicacions de l'alfabetització, que haurien estat insuperables per a un lector català. El nom de fonts francès ha estat també emprat en el cas d'aquells occitans que no n'usen d'altre (ex: al costat dels occitans Loïs Alibert, Peire Pessamessa, etc, els també occitans Vincent Auriol, Pierre Emmanuel, Pierre Vilar, etc).
GEOGRAFIA
Dins l'àmbit dels Paisos Catalans hi ha articles per a les regions històriques i geogråfiques, les comarques, els municipis i les entitats de població, tant els actuals com els desapareguts, els barris, les urbanitzacions, les colònies industrials, els balnearis, els santuaris, els refugis de muntanya, els centres turístics i els castells, les esglésies i d'altres edificis d'interès històric. Així mateix, hi entren els principals accidents geogràfics (muntanyes, planes, cursos d'aigua, accidents de la costa, etc) i les antigues demarcacions polítiques, administratives, feudals, eclesiàstiques, etc. Els noms apareixen en la forma fixada per l'Institut d'Estudis Catalans, quan aquesta existeix, bé que també hi és recollida la forma oficial admesa pels organismes autonòmics corresponents, en el cas de divergència. La toponímia menor sovint no ha estat fixada: a l'Enciclopèdia han estat aplicades les normes ortogràfiques generals quan aquestes eren clares d'aplicar, bé que en general ha estat feta una remissió des de l'encapçalament amb la forma tradicional; quan l'etimologia és desconeguda hem adoptat la grafia tradicional normalitzant, pero, l'ús d'i/y, de c/ch, d'ñ/ny, d's/c, etc.
Pel que fa a la geografia no catalana, hom s'ha guiat pels criteris demogràfics següents: tenen entrada les ciutats de més de 10.000 h pel que fa a Espanya, Portugal, França i Itàlia; 50.000 h per a la resta d'Europa i tota la conca de la Mediterrània; 100.000 h per a la resta del món. S'han tingut, però, en compte, les capitals de territoris, estats, etc, de règim autònom. Això mena a la paradoxa aparent que alguna població d'escàs nombre d'habitants però capital d'estat, hi sigui consignada, mentre que no és fet esment d'altres ciutats més grans. Han estat entrades, també, les divisions administratives de primer ordre, les principals regions geogràfiques i els centres econòmics (miners, de pesca, de comunicacions, industrials, etc), culturals, històrics o d'altra mena, més importants. Les formes adoptades són explicades a l'epigraf Traduccions, adaptacions, transliteracions (Llibre d'estil).
CIENCIES BIOLÒGIQUES
Les ciències de la vida han estat alliberades de l'habitual enfocament quasi exclusivament antropocèntric.
Les plantes, les estructures anatòmiques, etc, han estat tractades segons llur importància intrínseca i definides en funció d'elles mateixes, no de la utilitat o del perjudici que reporten a l'home. Això no vol dir que l'home hagi estat menystingut, ni que hagi estat omesa una atenció especial als aspectes dels conceptes o éssers definits o descrits que afecten o interessen l'home. "Apèndix vermiforme", per exemple, és una estructura present en diverses espècies d'animals, que hem tractat des d'un punt de vista anatòmic, fisiològic i evolutiu abans de parlar de les conseqüències que, en l'espècie humana, pot tenir la seva inflamacio, arribat el moment, això sí, hem dedicat una especial atenció a aquest aspecte patològic.
Els mots del vocabulari de les ciències de la vida han estat seleccionats d'entre els milers i milers de mots tradicionals i de neologismes, seguint uns criteris de modernitat i utilitat. Hem mirat d'evitar les paraules secundàries de significat obvi a la llum de l'etimologia.
La tria de noms vulgars d'animals i plantes, basada en la bibliografia de què hem tingut notícia i sobre reculls encara inèdits, ha estat feta amb intenció regularitzadora, no per obtenir un inventari exhaustiu. Hem mirat, d'acord amb la documentació existent —molt més rica ara que a l'època de la primera edició del Fabra—, d'establir una forma principal, preferent, per a tots els animals o plantes d'interès, bé com a resultat d'una tria entre noms ja existents, bé com a conseqüència d'una adaptació o derivació d'aquests noms, de formes llatines o d'altres llengües. La sinonímia ha estat curosament garbellada.
Tots els animals, plantes, etc, porten el nom científic corresponent i la indicació del grup taxonòmic a què pertanyen. Hem mirat de fer localitzables tots els individus per part de qualsevol persona que, tot desconeixent-ne el nom, en sàpiga alguna caracteristica elemental. En determinades categories taxonòmiques d'entitat prou notable (ex: peixos, rosàcies, etc) hem elaborat quadres sinòptics on figuren tots els éssers d'aquella categoria que són tractats a l'Enciclopèdia, amb llurs corresponents sinònims i nom científic. Si hom desconeix o no recorda el grup de síntesi on pot anar a cercar el nom desitjat, pot recórrer als articles corresponents a categories taxonòmiques d'abast ampli, els quals, a llur torn, duen el quadre o la relació dels grups en què se subdivideixen. Per exemple, si hom no recorda el mot ximpanzé, bé que té perfectament present l'animal, pot anar a l'article primats, on trobarà la relació dels primats tractats a l'Enciclopèdia; i si, encara, no té present el mot primats, pot anar a l'article mamífers, on trobarà tots els grans grups en què els mamífers se subdivideixen, entre ells els primats. A vegades un nom vulgar correspon, no a una espècie, sinó a tot un gènere. És el cas, per exemple, de pi, el nom científic del qual serà Pinus sp, la qual cosa vol dir que pi és qualsevol espècie (specie, abreujat sp) del gènere Pinus.
En tractar dels òrgans, aparells, sistemes, etc, del cos humà, no ens referim generalment a les malalties que són susceptibles de contreure, per tal com considerem que aquest aspecte, bé que interessant, és del tot accidental. Quan descrivim les malalties exposem, per raons semblants, el quadre clínic, però no detallem la terapèutica amb què són tractades, la qual terapèutica, d'altra banda, és diferent segons les escoles, tendències, mitjans de què hom disposa, etc; això no vol dir que en alguns casos no calgui fer exccepcions.
D'entre els músculs, ossos, nervis, artèries, etc, només tenen entrada independent aquells que tenen un nom propi i d'una importància prou significativa: aorta, tíbia, bíceps, etc; els altres són consignats a l'article general artèria, os, múscul , etc, adés dins el mateix article, adeé en quadres, gråfics o dibuixos fora de text.
CIÈNCIES FÍSIQUES I EXACTES, TECNOLOGIA
En les ciències i les tècniques, l'Enciclopèdia ha tractat de reflectir llur evident importància en la nostra civilització i àdhuc en la vida quotidiana i, per tant, ha incorporat nombrosos termes que no havien figurat mai en cap diccionari català. Ha estat establerta una selecció —basada sobretot en un interès principal d'utilitat per al lector— i, en principi, han estat evitats els sinònims en desús, els mots d'avenir massa incert i els que tenen un interès massa limitat o són excessivament abstractes i utilitzats només pels especialistes, sobretot quan no tenen valor lexicogràfic.
Les sals metàl·liques, en les quals, en general, el metall compta més que l'anió, tenen sempre entrada pel nom del metall, mentre que els esters tenen entrada pel nom del radical àcid, que, en general, determina molt més que no pas el radical alcohòlic les propietats de la molècula.
Han estat seguides les normes internacionals sobre la nomenclatura química (IUPAC), prèvia llur adaptació al català, tal com hom fan en totes les llengües de cultura. També han estat respectades les normes internacionals sobre el nom i els símbols de les unitats (Sistema Internacional a Unitats, SI), i així hom les designa amb la forma establerta internacionalment (ex: watt, coulomb, joule, etc), tot i que llurs plurals siguin fets d'acord amb les regles de la gramàtica. Pel que fa al nom i als símbols de les magnituds físiques, han estat seguides les recomanacions de la comissió SUN de la IUPAP.
A vegades, l'extensió assignada a algunes matèries respon més a llur importància potencial que no pas a llur desenvolupament present, però en ests casos l'Enciclopèdia no ha fet altra cosa que seguir les previsions universalment acceptades, i ha preferit el risc d'excés, en algun cas específic, al perill d'esdevenir ràpidament obsoleta, en la majoria d'altres. En el camp de la ciència i de la tècnica hom ha procurat especialment de completar el contingut de l'article amb una il·lustració (fotografia, dibuix, esquema) adient.
CIÈNCIES SOCIALS, HUMANITATS, HISTÒRIA
Pel que fa a les arts i a les ciències socials i històriques hem mirat d'ésser fidels a la realitat del món actual. El cinema, per exemple, la importància social i artística del qual és indubtable, të un lloc a l'Enciclopèdia. Les entitats bancàries més importants del mín, i les empreses de més gran volum de vendes i també les empreses i entitats bancàries més importants de l'estat espanyol, són degudament consignades; les dels Paisos Catalans són considerades d'una manera especial. L'esport, tant des del punt de vista de la seva transcendència social, com des del punt de vista de l'educació física, també és tractat adequadament.
Des del punt de vista jurídic hem donat un relleu especial, pel que fa al dret privat, al dret català, i pel que fa als altres aspectes del dret, al dret espanyol actualment vigent. Quan ha semblat convenient, però, no ha estat deixada de banda la legislació comparada. Tanmateix, molts mots que, de fet, no pertanyen a la terminologia jurídica (aigua, bosc, etc), en atenció als problemes jurídics que plantegen, tenen articles en què el dret no ha estat oblidat.
L'Enciclopèdia és particularment sensible al fet nacional dels pobles, per damunt —però sense oblidar-les— de les fronteres estatals. Això es tradueix en el tractament que hi tenen les veus corresponents i a l'enfocament de tota una sèrie d'altres articles.
Per als personatges catalans han estat buidats no tan solament els manuals i les obres de referència contemporanis, Sinó també els diccionaris biogrpàfics fonamentals de J. Capeille, per al Rosselló; d'Elias de Molins i de Torras i Amat, per al Principat; de Ximeno, Just-Pastor Fuster i Rivelles, per al País Valencià; de Joaquim M. de Bover i de Bernat Fàbregues, per a les Balears, i l'inventari de Marià Aguiló de les obres publicades en llengua catalana. A més, han estat incorporades dades fruit de les investigacions més recents, àdhuc inèdites.
Tots els títols de noblesa catalans són entrats i també els més importants d'Europa, sobretot els dels països que han tingut més relació amb els Països Catalans, com els regnes que formaren part de l'antiga confederació catalano-aragonesa, Castella i el País Basc.
Ha estat dedicada una atenció especial a les ciències auxiliars de la història, com la numismàtica, l'heràldica, la paleografia, etc.
MAPES
L'Enciclopèdia inclou esquemes cartogràfics per tal d'ampliar o de concretar la informació del text o de facilitar-ne la comprensió. Es tracta principalment de mapes d'història, d'estructura del relleu, d'utilització del sòl o de recursos econòmics. La part pròpiament cartogràfica, amb mapes físico-polítics, ha estat aplegada en una obra a part, perð complementària de l'Enciclopèdia, l'Atlas Universal Català.