La GEC segueix, i està adaptant, els criteris del Llibre d’estil del Grup Enciclopèdia Catalana redactat el 2009.
Pel que fa a les traduccions i a les adaptacions, hi ha algunes especificitats de l’obra a tenir en compte.
En l’onomàstica es mantenen, generalment, les formes originals dels noms propis, àdhuc quan són més conegudes per mitjà d’un idioma altre que l’original. En el cas dels idiomes escrits en alfabet llatí, la forma és inclosa en l’ortografia original, i en el cas dels idiomes d’alfabet no llatí, la forma original ha estat transliterada.
Tanmateix, en alguns casos, la forma original ha estat substituïda per la forma catalana o ha estat adaptada per transcripció a la fonètica catalana. Els principals d’aquests casos són:
- Els noms dels estats i dels països de tot el món. La majoria d’aquests noms ja tenen una tradició, secular alguns, en el nostre idioma. D’altres, de formació recent, no gaudeixen d’aquesta tradició, i llur adaptació, com s’esdevé en els altres idiomes romànics, és sovint superficial o àdhuc inexistent (Malawi, Sierra Leone, Costa d’Ivori, Txad).
- La gran toponímia universal, és a dir, aquella que forma part dels coneixements geogràfics adquirits en un grau mitjà d’ensenyament. D’una banda, n’existeix forma catalana tradicional (Londres, Milà, Rin, Alger, mar Roja, Volga); de l’altra, hi ha una tradició més recent i insegura, que hem tractat de fixar (Apalatxes, Altai, Carib).
- Les denominacions d’organismes internacionals, és a dir, aquelles que s’expressen normalment en diversos idiomes; les denominacions d’entitats nacionals (acadèmics, organismes, etc.) en idiomes no llatins ni germànics, llevat que la denominació en l’idioma original sigui la usualment coneguda. En tots dos casos ha estat entrada, únicament o bé preferentment, la denominació traduïda al català (Organització de les Nacions Unides, Fons Monetari Internacional, Acadèmia de les Ciències de l’URSS).
- Els noms de persona medievals amb una forma catalana tradicional d’ús molt general entren per aquesta forma (Tomàs d’Aquino, Pere Llombard, Albert Magne). Els noms dels papes, reis, prínceps i membres de cases sobiranes són entrats en català (Joan XXIII, Enric VIII, Aleix I).
- Els noms de persona i de lloc de l’antiguitat clàssica grega i llatina entren per llur forma catalana, fixada per via tradicional o per via literària (Aristòril, Cèsar, Milet). Igualment els noms de personatges de la literatura universal (Otel·lo, Don Quixot, Sigfrid).
- Els noms de personalitats històriques i actuals importants de citació freqüent als textos de cultura mitjana entren per llur forma transliterada (Čekhov), a la vegada que l’article recull la forma transcrita (Txékhov) com a “altre encapçalament”.
- Els títols de les obres literàries i els títols o les denominacions tradicionals de les obres artístiques entren per llur traducció catalana més coneguda (o més aproximada si el títol no té traducció en català). Aquests títols traduïts van acompanyats del títol original entre claudàtors. Dins el text, altrament, són citats els títols originals (en els idiomes europeus i sovint en d’altres idiomes) acompanyats, entre parèntesis, de la traducció catalana, quan aquesta traducció no és evident. Els títols de films són donats en la llengua original quan aquesta és romànica o germànica.
En l’onomàstica referent a noms de lloc o de persona de cultures que no empren l’alfabet llatí hem adoptat el criteri de transliterar, és a dir, de donar equivalents gràfics de l’alfabet original, a fi de permetre de restituir-ne la grafia, en lloc de transcriure, és a dir, de donar en el nostre alfabet l’equivalent fonètic de l’original. La transliteració té, a parer nostre, uns certs avantatges: tendeix a unes formes universals, no desfigura les grafies originals, és més coherent en el seu conjunt, ja que dona un tractament paral·lel a les formes estrangeres transliterades respecte a les formes estrangeres d’alfabet llatí, permet més fàcilment de trobar els noms transliterats. Tanmateix, com ja hem dit, en el cas dels noms de persona que tenen una tradició en transcripció catalana (Txékhov, Khruixtxov, Txaikovski, etc.), aquesta figurarà com a “altre encapçalament”. D’altra banda, en els noms de persona dels països que adquireixen la independència més tardanament, adoptem la forma que ells mateixos es donen en escriure en llengües d’alfabet llatí.
El lector trobarà les equivalències dels signes emprats en les transliteracions (i quins sons representen més freqüentment) a les taules dels diversos alfabets (àrab, armeni, ciríl·lic, devanagari, georgià, grec, hebreu).
En les transliteracions de noms en alfabet àrab cal notar que no han estat tinguts en compte diversos signes ortogràfics de l’àrab clàssic, ni les vocals de cas. Les vocals llargues han estat indicades: ā, ī, ū. L’‘alif maqşūrā és representat à i la tā marbūta només és indicada (t) en estat constructe. La toponímia dels països àrabs de l’àrea cultural francòfona (Marroc, Tunísia, Algèria i Mauritània) ha estat donada segons la seva transcripció fonètica francesa, que és la més usual i coneguda.
Els topònims dels països de llengua indoeuropea, que s’escriuen, però, en un alfabet àrab modificat (Iran, Afganistán i Pakistan), han estat donats en una transcripció fonètica de base anglesa, usual en aquests mateixos països.
Els noms russos han estat transliterats segons les Normes (1958) de l’Institut de Ciències Lingüístiques de l’URSS. No ha estat mantinguda, però, la transliteració de la kha (x) ciríl·lica en ch, a causa de les dificultats que això reportaria al lector català, sinó que hom ha adoptat el dígraf kh (així, hom no translitera Čechov, sinó Čekhov). Els noms en altres llengües escrites en ciríl·lic han estat transliterats normalment segons el sistema de l’ISO, llevat igualment del cas de la kha, transliterada no per h sinó per kh.
Els noms pertanyents al món cultural indi apareixen transliterats d’acord amb el sistema de transliteració de l’alfabet devanagari. Els noms geogràfics actuals i alguns noms de personatges contemporanis són donats en la transcripció, de base anglesa, usual en les mateixes publicacions índies modernes. Semblantment s’ha fet amb els noms pertanyents a països les llengües dels quals són escrites en alfabets derivats del devanagari (Bangladesh, Birmània, Laos, Nepal, Sri Lanka i Tailàndia).
Els noms grecs són transcrits o catalanitzats, normalment, segons els criteris establerts per Carles Riba en la col·lecció d’escriptors grecs de la Fundació Bernat Metge.
En les transliteracions de noms en alfabet hebreu no han estat tinguts en compte diversos signes ortogràfics. El dagéš fort és transcrit duplicant la consonant; si és làmed és transcrit per ela geminada (l·l). El šěwà mòbil és indicat ě. L’article ha estat unit a la paraula mitjançant un guió (ex: Yěhudà ha-Leví). Han estat marcades les síl·labes tòniques segons les regles d’accentuació catalanes (ex: Mišnà, Mošé, Talmud). En els noms vius hom ha transliterat w per v (David, Leví) i el grup Yi inicial per I (Iṣḥaq). Alguns topònims importants d’Israel han estat donats en una transcripció de base anglesa, quan aquesta forma semblava més usual o coneguda.
La transcripció dels mots xinesos adoptada és la pinyin, oficial a la República Popular de la Xina. Quan aquesta transcripció difereix de la Wade modificada —la més corrent durant molts anys a les publicacions científiques occidentals— en una entrada important, és entrada també la transcripció en aquest segon sistema com un “altre encapçalament”. En els noms geogràfics són entrades també algunes transcripcions menys regulars però usuals. Per a la toponímia de Taiwan, hom ha conservat el sistema Wade-Gilles. Per als noms japonesos i coreans, han estat seguits els sistemes de transcripció de Hepburn i de McCune-Reischauer respectivament, ambdós consagrats internacionalment.
Podeu consultar també el Llibre d’estil d’Enciclopèdia Catalana