Significà la culminació de les tensions entre comunistes i anarcosindicalistes, tant pel que fa al poder militar i polític fins aleshores compartit a l’interior de les forces republicanes com de les diferències ideològiques i estratègiques de la pràctica revolucionària en el context de la Guerra Civil Espanyola: els primers prioritzaven guanyar la guerra per tal de dur a terme posteriorment el programa revolucionari, mentre que els segons propugnaven la simultaneïtat d’ambdós objectius. Aquesta divergència, reflectida en els eslògans respectius “primer guanyar la guerra, després fer la revolució” i “fer la revolució per guanyar la guerra” contribuí a enfrontaments, molt especialment arran de les col·lectivitzacions. Malgrat el govern d’unitat constituït al setembre del 1936 presidit per Tarradellas, la desconfiança mútua entre els seus integrants i la resistència de les milícies a desarmar-se en favor de la creació d’un exèrcit regular en minà la viabilitat. Especialment, els anomenats grups incontrolats integrats sobretot per membres de la FAI o afins contribuïren a l’escalada de la tensió tant a Barcelona com en altres zones de Catalunya (assassinats de la Fatarella, Puigcerdà, Vic, etc.). .
Els fets s’iniciaren el dilluns, dia 3, quan Rodríguez Salas, del PSUC, i comissari general d’ordre públic (amb una ordre escrita d’Artemi Aiguader, d’Esquerra Republicana i conseller de l’Interior), intentà d’emparar-se de l’edifici de la Telefònica de Barcelona, controlat per la CNT, acusant el comitè d’extralimitació en les seves funcions. Declarada la vaga general per la CNT, la lluita als carrers fou intensa, especialment els dies 4 i 5, al barri vell de la ciutat i a les barriades de Sant Andreu, el Poblenou, Sants i Gràcia. Hi hagué atemptats i assassinats per ambdós bàndols (Antoni Sesé, secretari general de la UGT, fou mort el dia 5; també foren morts Camilo Berneri, anarquista, i Alfred Martínez, de les Joventuts Llibertàries; el dia 7 hom atemptà contra Frederica Montseny, Marià R.Vázquez i altres. No aconseguiren d’aturar els fets ni les crides per ràdio dels principals dirigents sindicals, com Joan Garcia i Oliver, Marià R. Vázquez, Frederica Montseny —que arribà el dia 6 a Barcelona amb amplis poders del govern central— i d’altres, ni la formació d’un govern provisional de la Generalitat el dia 5 (amb Feced, Mas, Pou i Sesé, substituït el dia 6 per Vidiella). El govern central, aleshores a València, es feu càrrec de l’ordre públic (nomenà delegat el tinent coronel Arrondo) i de la defensa (general Pozas), i envià forces de guàrdia d’assalt, que arribaren a Barcelona el dia 7; la situació fou restablerta aquest dia sense un triomf clar per a ningú. Hi hagué uns cinc-cents morts i més de mil ferits. Els dirigents anarcosindicalistes havien pogut deturar l’anada a Barcelona de la vint-i-sisena divisió, defensada per la vint-i-novena divisió (del POUM), i la generalització de la lluita a tot el Principat. Tot i això, es produïren enfrontaments importants en alguns indrets, com a Tarragona i a Tortosa.
Els fets de Maig significaren la pèrdua d’atribucions de la Generalitat, especialment en l’ordre públic, accentuada poc més tard per la instal·lació del govern de la República a Barcelona després de la crisi de govern de Largo Caballero (15 de maig) i la seva substitució pel procomunista Juan Negrín(17 de maig). El nucli format per la CNT-FAI restà definitivament marginat, paral·lelament a l’augment de la influència del PCE i del PSUC, sotmesos a les directrius de l’URSS. Els comunistes feren responsables dels fets el POUM i assoliren la detenció dels seus principals dirigents, acusats de mantenir contactes amb Franco, i Andreu Nin fou assassinat (juny del 1937) pels serveis de contraespionatge soviètics establerts a Espanya.