Vida i obra
Net d’indians i fill d’un advocat que residia a Barcelona des del 1851, la seva filla és l'escriptora Roser Matheu i Sadó. S’adscriví des de molt jove al moviment catalanista, de primer al polític (fou un dels fundadors de la societat La Jove Catalunya, 1870) i després, ja definitivament, al cultural, dins el qual desplegà una activitat pública extraordinària; Des del 1871 intervingué en l’organització dels Jocs Florals de Barcelona, en què el 1873 guanyà un segon accèssit i posteriorment cinc premis ordinaris, tres d’extraordinaris i vuit accèssits més. Hi fou nomenat mestre en gai saber el 1897, mantenidor els anys 1880, 1881, 1899, 1908, 1919, 1925 i 1933, i president el 1902, i en presidí el consell directiu del 1910 al 1935.
Com a poeta, el 1875 publicà Cançons alegres d’un fadrí festejador, però, de fet, la seva aportació poètica més valuosa són els llibres Lo reliquiari (1878) i La copa. Brindis i cançons (1883), d’una estètica austera i intimista, allunyada del romanticisme retòric. Més tard publicà Tardania (1897), recollí poemes antics i nous a Poesies (1899) i, finalment, Versos de vell (1928).
Tanmateix, la seva tasca més important fou la d’editor, Iniciada el 1870 en passar a dirigir La Gramalla, continuada en l’Anuari Català (1875) i en el Calendari Català de Briz, i concretada entorn de La Il·lustració Catalana (1880-94), de la qual fou director, animador i mecenes, com també d’Il·lustració Catalana (1907-17) i de Catalana (1918-26). El 1884 fundà l’editorial del mateix nom Ilustració Catalana, amb un extens catàleg de publicacions. La producció més interessant de l'editorial són els volums d’obres completes —Marià Aguiló, Emili Vilanova i Costa i Llobera, entre molts d’altres, i especialment l’edició popular de Verdaguer— i la col·lecció “Lectura Popular”(1913-21) La seva oposició als nous corrents de la cultura catalana se centrà especialment en la qüestió lingüística; així —des de les seves revistes, però també des de l’Acadèmia de Bones Lletres i la tribuna dels jocs florals— es negà, fins el 1934, a acceptar les reformes de l’Institut d’Estudis Catalans.
Aliadòfil decidit, fomentà nombrosos actes d’amistat francocatalana i hi participà, i el 1920 li fou concedida la creu de la legió d’honor. Presidí l’Orfeó Català (1914) i l’Ateneu Barcelonès (1920). Figura popular, hom l’identificà com un representant típic de l’esperit tradicional de la Renaixença, la qual contribuí a consolidar d’una manera decisiva amb la seva actuació.
Bibliografia
- Casacuberta, M. (2006): “Francesc Matheu, les estratègies d’un editor”, dins Panyella, R. i Marrugat, J. (ed.): L’escriptor i la seva imatge. Contribució a la història dels intel·lectuals en la literatura catalana contemporània. Barcelona, L’Avenç, p. 89-120.
- Casacuberta, M. (2007)): “Francesc Matheu i la tradició de l’antiintel·lectualisme a Catalunya”, dins Panyella, R. (ed.): La projecció social de l’escriptor en la literatura catalana contemporània. Lleida / Barcelona, Punctum & GELCC, p. 233-243.
- Duran Tort, C. (1997): “Los petons de Joan Segon. Un llibre singular en la bibliografia catalana del segle XIX”, dins Jorba, M.; Tayadella, A. i Comas, M. (ed.): El Segle Romàntic. Actes del Col·loqui sobre el Romanticisme. Vilanova i la Geltrú, Biblioteca Museu Víctor Balaguer, p. 307-322.
- Martí i Baiget, F. (2007): Francesc Matheu i la revista “Catalana”. L’oposició a la normativització del català (1918- 1926). Barcelona, PAM.
- Matheu, R. (1971): Vida i obra de Francesc Matheu. Barcelona, Fundació Salvador Vives Casajuana.
- Saltor, O. (1965): “Frederic Mistral i Francesc Matheu i llurs relacions en el renaixement literari català”. Miscellanea Barcinonensia, 10, p. 115-130.