Fill d’un funcionari naval; no havent pogut ingressar a l’escola naval, ho feu a l’acadèmia d’infanteria de Toledo (1907), i del 1912 al 1917 es distingí al Marroc. Fou destinat a Oviedo (1917-20), i de nou al Marroc, on combaté a les ordres de Millán Astray i Valenzuela. El 1923, apadrinat per Alfons XIII d’Espanya, es casà amb Carmen Polo, la qual procedia de l’alta burgesia asturiana. Destinat un altre cop al Marroc amb el grau de tinent coronel, assumí el comandament de la Legió Estrangera (1923) i participà activament en la campanya del Rif, en el desembarcament d’Alhucemas i en la reconquesta del Protectorat (1925).
General de brigada a 34 anys —el més jove d’Europa—, dirigí l’acadèmia militar de Saragossa (1928-31), fins a l’adveniment de la República, que el relegà a missions secundàries, com la governació militar de la Corunya i de les Balears. El triomf de les dretes (1933) el tornà als alts càrrecs de l’exèrcit. Contribuí a dirigir la campanya d’Astúries de l’octubre del 1934, i amb José María Gil-Robles al Ministeri de Defensa fou nomenat cap de l’estat major central (1935).
Discurs de Francisco Franco (any 1966)
Acabada la Guerra Civil (primer d’abril de 1939), inicià la reconstrucció del país i creà un estat alhora catòlic, autoritari i corporatiu (franquisme). Malgrat les estretes relacions amb les potències de l’Eix, mantingué la neutralitat durant la Segona Guerra Mundial (1939-45), però després d’aquesta els aliats aïllaren el nou règim, que emprengué una persecució ferotge de la dissidència, fos de signe liberal, esquerrà o del que fou titllat de “separatista” (especialment referit al catalanisme i al basquisme). Malgrat l’aïllament, el règim es consolidà amb la llei de creació de les Corts (1942), el Fuero de los españoles (1945), la Ley del referéndum nacional (1945), la Ley de sucesión en la jefatura del estado (1947), etc. L’acord amb els Estats Units i amb el Vaticà el 1953 significà la ruptura del blocatge diplomàtic (reconeixement per l’ONU el 1955) i la consagració definitiva del general Franco com a cap únic, indiscutible i vitalici del règim, que des del 1947 es definia com una monarquia catòlica, social i representativa. La incorporació al bloc occidental i, uns anys més tard, les reformes que posaren fi a l’autarquia, especialment amb el Pla d’estabilització, així com una nova generació de dirigents tecnòcrates que desplaçaren els antics líders d’afinitats més clares amb el feixisme, intentà ser presentada per la dictadura com una etapa d’obertura i en certa manera d’homologació als estats democràtics.
Anunci de la mort de Francisco Franco per Carlos Arias Navarro
Autor d’algunes obres, emprà el pseudònim de Jaime de Andrade, amb el qual signà articles, l’obra Marruecos. Diario de una bandera (1922) i el guió cinematogràfic Raza (1942). Fou enterrat al Valle de los Caídos, d’on, després d’una modificació de la llei de memòria històrica fou exhumat el 24 d’octubre de 2019 i traslladat al cementiri de Mingorrubio, barri residencial que feu construir al voltant del palau d’El Pardo, la seva residència des del final de la Guerra Civil.