Fill d’un funcionari naval; no havent pogut ingressar a l’escola naval, ho feu a l’acadèmia d’infanteria de Toledo (1907), i del 1912 al 1917 es distingí al Marroc. Fou destinat a Oviedo (1917-20), i de nou al Marroc, on combaté a les ordres de Millán Astray i Valenzuela. El 1923, apadrinat per Alfons XIII d’Espanya, es casà amb Carmen Polo, la qual procedia de l’alta burgesia asturiana. Destinat un altre cop al Marroc amb el grau de tinent coronel, assumí el comandament de la Legió Estrangera (1923) i participà activament en la campanya del Rif, en el desembarcament d’Alhucemas i en la reconquesta del Protectorat (1925).
General de brigada a 34 anys —el més jove d’Europa—, dirigí l’acadèmia militar de Saragossa (1928-31), fins a l’adveniment de la República, que el relegà a missions secundàries, com la governació militar de la Corunya i de les Balears. El triomf de les dretes (1933) el tornà als alts càrrecs de l’exèrcit. Contribuí a dirigir la campanya d’Astúries de l’octubre del 1934, i amb José María Gil-Robles al Ministeri de Defensa fou nomenat cap de l’estat major central (1935).
Discurs de Francisco Franco (any 1966)
El govern del Front Popular el nomenà comandant militar de Canàries (1936), on participà en els preparatius de l’alçament militar. El 18 de juliol de 1936 es feu càrrec del comandament de les tropes marroquines, creuà l’estret de Gibraltar i organitzà l’avanç cap a Madrid per Mèrida, Badajoz i Talavera de la Reina. Ràpidament assolí la direcció de la Guerra Civil Espanyola, i el 29 de setembre de 1936 fou nomenat generalíssim de totes les forces de terra, mar i aire i, el dia 30, cap del govern per la Junta de Defensa Nacional de Burgos. Renunciant a restaurar la monarquia que li havia donat suport, l’abril del 1937 adoptà el títol de Caudillo, com a cap del partit únic, FET y de las JONS, i esdevingué cap de l’estat i del govern alhora pel gener del 1938, tot conservant el comandament superior de l’exèrcit.
Acabada la Guerra Civil (primer d’abril de 1939), inicià la reconstrucció del país i creà un estat alhora catòlic, autoritari i corporatiu (franquisme). Malgrat les estretes relacions amb les potències de l’Eix, mantingué la neutralitat durant la Segona Guerra Mundial (1939-45), però després d’aquesta els aliats aïllaren el nou règim, que emprengué una persecució ferotge de la dissidència, fos de signe liberal, esquerrà o del que fou titllat de “separatista” (especialment referit al catalanisme i al basquisme). Malgrat l’aïllament, el règim es consolidà amb la llei de creació de les Corts (1942), el Fuero de los españoles (1945), la Ley del referéndum nacional (1945), la Ley de sucesión en la jefatura del estado (1947), etc. L’acord amb els Estats Units i amb el Vaticà el 1953 significà la ruptura del blocatge diplomàtic (reconeixement per l’ONU el 1955) i la consagració definitiva del general Franco com a cap únic, indiscutible i vitalici del règim, que des del 1947 es definia com una monarquia catòlica, social i representativa. La incorporació al bloc occidental i, uns anys més tard, les reformes que posaren fi a l’autarquia, especialment amb el Pla d’estabilització, així com una nova generació de dirigents tecnòcrates que desplaçaren els antics líders d’afinitats més clares amb el feixisme, intentà ser presentada per la dictadura com una etapa d’obertura i en certa manera d’homologació als estats democràtics.
Anunci de la mort de Francisco Franco per Carlos Arias Navarro
El 1966 atorgà una nova constitució (la llei orgànica de l’estat), i tres anys més tard presentà a les Corts, com a successor seu, a títol de rei, el príncep Joan Carles de Borbó. El juny del 1973 cedí la presidència del govern al seu secretari i màxim col·laborador, l’almirall Carrero Blanco, i, mort aquest en un atemptat (20 de desembre de 1973), al ministre de la Governació, Carlos Arias Navarro (gener del 1974). Pel juliol, una malaltia l’obligà a traspassar també —bé que interinament— la direcció de l’estat a les mans del príncep Joan Carles, càrrec que reassumí el mes de setembre.
Autor d’algunes obres, emprà el pseudònim de Jaime de Andrade, amb el qual signà articles, l’obra Marruecos. Diario de una bandera (1922) i el guió cinematogràfic Raza (1942).
Fou enterrat al Valle de los Caídos, d’on, després d’una modificació de la llei de memòria històrica fou exhumat el 24 d’octubre de 2019 i traslladat al cementiri de Mingorrubio, barri residencial que feu construir al voltant del palau d’El Pardo, la seva residència des del final de la Guerra Civil.