Gibraltar

Gibaltar (ant.), Djebel Tarik

El promontori rocallós de Gibraltar, territori britànic a l’extrem sud de la península Ibèrica

© Arxiu Fototeca.cat

Territori britànic a l’extrem sud de la península Ibèrica, a l’estret del mateix nom.

La geografia

És constituït per un promontori rocallós (425 m) de composició calcària unit a terra ferma per un istme d’1,6 km de llargada i 800 m d’amplada format per una plana baixa i arenosa.

La població es concentra a la costa occidental, on hi ha l’única aglomeració urbana; la majoria és de llengua castellana, però l’idioma oficial és l’anglès.

El recurs econòmic principal prové del port, que és, a més d’una important base militar, una escala per al comerç i el proveïment de carburant. Disposa d’un complex tèxtil i de petites indústries alimentàries, i té un turisme florent.

Políticament és, des del 1969, un dominion en el qual un governador, assistit per un consell, representa la corona britànica. El poder legislatiu és exercit per una assemblea de 17 membres elegits cada quatre anys, de la qual resulta un govern (encapçalat pel primer ministre) amb competències plenes en tots els àmbits, llevat del de defensa.

La història

A la cova de Forbes’ Quarry, una de les nombroses cavitats del penyal, hom hi descobrí la primera resta fòssil de l’home de Neandertal (1848), un crani complet d’un individu femella. Posteriorment, a la cova de Devil’s Tower hom hi descobrí, entre altres restes d’aquests homínids, un segon crani, d’un infant de quatre anys (1926). Ja al segle XXI, el 2014, a la Gorham Cave s’identificaren unes incisions sobre la roca, considerades les primeres i úniques mostres d’art rupestre segures dels neandertals (i per aquest motiu incloses el 2016 al patrimoni cultural de la UNESCO).

Les coves contenen també testimonis d’ocupació neolítica, fenícia i cartaginesa. La mitologia clàssica identifica Gibraltar amb una de les columnes d’Hèrcules. Els musulmans de Ṭāriq ibn Ziyād conqueriren el penyal el 711, i els almohades el fortificaren (segle XII). Ocupat pels castellans (1309), recuperat pels granadins (1333) amb l’ajut del soldà del Marroc i novament incorporat a Castella (1462), la seva defensa, ben atesa per Carles I i per Felip II, fou descurada pels seus successors, cosa que en facilità l’ocupació per l’almirall Rooke, en nom de l’arxiduc Carles d’Àustria (1704), durant la guerra de Successió.

El tractat d’Utrecht (1713) reconegué Gibraltar domini britànic. Felip V d’Espanya intentà recuperar la plaça, i del 1779 al 1783 els exèrcits i l’esquadra de Carles III l’assetjaren, sense èxit. El 1830 rebé l’estatut de colònia, i el 1909, unilateralment, els britànics en fixaren els límits. El govern espanyol sol·licità la devolució de Gibraltar davant l’assemblea general i el comitè de descolonització de l’Organització de les Nacions Unides (el 1957 per primer cop i posteriorment diverses vegades).

El 1967 la Gran Bretanya celebrà un referèndum entre la població de Gibraltar, que es manifestà a favor del manteniment de l’statu quo. El 1969, any que fou promulgada una nova constitució, el govern espanyol tancà la frontera amb el territori. Aquest mateix any fou establert el Parlament de Gibraltar, que durant les dues primeres dècades de la seva existència estigué dominat per la personalitat de Joshua Hassan, que ocupà gairebé ininterrompudament el càrrec de primer ministre fins el 1987.

El 1973 Gibraltar ingressà a la Comunitat Econòmica Europea amb la Gran Bretanya, la qual el 1981 concedí la ciutadania britànica als gibraltarenys. Malgrat que les relacions amb l’Estat espanyol milloraren d’ençà que aquest adoptà el règim parlamentari (1977) i que hom reobrí la frontera el 1985, els successius governs espanyols continuaren reivindicant la sobirania sobre el territori, fet que la Gran Bretanya condiciona, però, a la voluntat dels gibraltarenys. Després d’un breu període, el 1988 Hassan fou succeït pel socialista Joe Bossano, i aquest pel socialdemòcrata Peter Caruana.

Fou especialment el govern espanyol presidit per José María Aznar López que inicià des de l’any 2000 una llarga ofensiva diplomàtica per tal d’aconseguir la sobirania compartida del territori britànic. El novembre del 2002 el govern de Gibraltar convocà un referèndum sobre la qüestió en què fou rebutjada aclaparadorament la pretensió espanyola (99% dels vots). En les eleccions del novembre del 2003 Caruana aconseguí per tercer cop consecutiu el càrrec de primer ministre. 

El setembre del 2006, ja amb el Partido Popular a l’oposició, les relacions entre Espanya i Gibraltar milloraren substancialment quan ambdues parts arribaren a un acord que relaxava els controls fronterers i es permetia als vols procedents d’Espanya de fer ús de l’aeroport de Gibraltar. L’acord no esmentava en cap moment la qüestió de la sobirania. La millora de les relacions mútues s’evidencià també l’any 2009, quan el ministre d’Afers Estrangers espanyol visità per primer cop en trenta anys Gibraltar per reunir-se amb el seu homòleg britànic.

Al novembre hom aprovà en referèndum reclamar més autonomia al govern de Londres i el 2010 el govern de Gibraltar anuncià que a partir del 2011 les empreses que s’establissin al territori no gaudirien de les condicions off-shore, en un intent de posar fi a la qualificació de Gibraltar com a paradís fiscal, primera mesura per a reconvertir l’economia en un centre de serveis financers. En les eleccions del desembre del 2011, Caruana i el Partit Socialdemòcrata foren clarament derrotats, amb només 7 dels 17 escons, per una coalició socialista-laborista que obtingué els 10 restants. El seu líder, Fabián Picardo, esdevingué primer ministre. Revalidà el mandat el novembre del 2015, amb el mateix resultat, i de nou el 2019.

El juliol del 2013 la tensió ressorgí arran dels plans del govern de l’enclavament de construir un dic, als quals el govern espanyol s’oposà, ja que considerava que violava les aigües territorials. L’actuació hostil d’algunes embarcacions de la guàrdia civil propicià l’escalada de la tensió, com també un fort augment dels controls espanyols sobre el trànsit a Gibraltar, entre altres incidents. El conflicte enfrontà Espanya i la Gran Bretanya: la primera insistí en l’argument de la integritat territorial, mentre que la segona reivindicà el de la legitimitat democràtica. El novembre del 2013 ambdós governs pactaren una resolució per a les Nacions Unides, segons la qual les aspiracions de la colònia britànica havien de ser coherents amb el dret internacional. Poc després, la UE declarà “legals” els controls de trànsit espanyols. L’abril del 2014 el Foreign Office informà de més de 500 incursions espanyoles no autoritzades en aigües del protectorat al llarg del 2013. En el referèndum del Brexit, celebrat el 23 de juny de 2016, la gran majoria dels votants de Gibraltar (95,9%) es decantà per continuar a la Unió Europea.