Des d’un punt de vista físic, apareixia dividida en una franja costanera, l’estepa i el desert sirià i, des d’un de polític, en una Síria meridional, amb Damasc, Biblos, Sidó, Tir, i Kadeš com a principals nuclis de població; una Síria central, amb regnes importants (Neye, Nukhašše i Amurru) i amb Ugarit, Hamath, Ṣumura i Qatna com a ciutats estat més característiques, i una Síria septentrional on radicaven, entre d’altres, dues ciutats estat de primera magnitud: Karkamiş i Alep. El regne de Māri, vora l’Eufrates, quedava un xic despenjat respecte a aquest conjunt. Cruïlla, i, doncs, lloc de pas obligat de tres mons (mesopotàmic, hitita i egipci), Síria fou una zona receptora d’immigració (amorites, hurrites, etc.), però, sobretot, una gran reserva demogràfica, bàsicament semítica, alguns elements de la qual (accadis —potser—, amorites i arameus) s’expandiren cap a altres zones, preferentment a Mesopotàmia. Un aspecte igualment significatiu és la seva inveterada fragmentació política (hi predominà la fórmula de la ciutat estat, pròpia també del món sumeri i del grec, que donà pas en ocasions a la formació de regnes), la qual n'afavorí la submissió a les potències de l’època (Egipte, Mitanni, País dels ḫatti o hitites i Assíria), interessades, sobretot, en la seva posició estratègica i en la seva fusta i minerals. Malgrat aquest context territorial, existí una comunitat de civilització entre les ciutats estat, fortament influïdes pel món mesopotàmic.
La fragmentació política té un clar paral·lel en les fonts, que cal dividir en autòctones (arxius d’Ugarit, Ebla, Alalakh, Māri, etc.) i externes (egípcies, mesopotàmiques, hitites, hurrites i, en menor grau, bíbliques), més importants. Se sap molt poc de Síria abans del 2400 aC; només que hi hagué un període de desenvolupament urbà. La primera referència escrita data del regnat de Lugalzaggisi (~2371-2347 aC), sobirà sumeri d’Uruk, segons la qual aquest sobirà marxà fins a la Mediterrània. Les fonts de la dinastia d’Accad són més explícites, en especial les de Sargon (2371-2230 aC), que conquerí diverses ciutats sirianes (Māri, Ebla) i arribà fins a l’Amanus i el Taure, i les de Narām-Sin (2291-2255 aC), autor d’una empresa similar. Molt anteriors eren, però, els contactes d’Egipte amb Biblos (mercat de la fusta, molt cobejada pels egipcis), que hi ha documentats des del regnat de Khasekhemwy (~2702-2686 aC), de la dinastia II, fins al de Pepi II (~2272-2179 aC), de la VI. Durant els segles XXII i XXI aC aquestes relacions restaren interrompudes a causa de les condicions polítiques prevalents a Egipte en el I Període Intermedi (2181-2040 aC).
La manca de fonts es dóna igualment en el cas de Mesopotàmia, si bé se sap que Gudea, patesi de Lagaš, mantingué relacions comercials amb Síria i que la dinastia III d’Ur (2113-2006 aC) tingué governadors en algunes ciutats siríaques (Māri, Tutul, Biblos, etc.). Els segles XX i XIX significaren una època de gran trasbals a causa dels amorites: arribats, sembla, cap al 2400 aC a Síria, on destruïren la civilització urbana prevalent; envaïren després progressivament Mesopotàmia, on posaren fi a la dinastia III d’Ur (2006 aC), i crearen diversos regnes. Pel que fa a Egipte, governat per la dinastia XII (1991-1780 aC), els contactes amb Biblos foren restablerts (la ciutat fou, sembla, egipcitzada) i, segons alguns estudiosos, els faraons intervingueren militarment a Síria. Durant els dos segles següents (XVIII-XVII), Síria entrà en una fase fecunda gràcies a la formació d’una sèrie de regnes, com els de Karkamiş, Qatna, Amurru, Ugarit i, sobretot, Māri i Alep. Paral·lelament, la regió continuava poblada per elements nòmades o seminòmades (benjaminites, sutu, bene sim'al, etc.) radicats majoritàriament al llarg de l’Eufrates. Fou també aleshores que començaren a aparèixer els hurrites: centrats bàsicament al nord de Mesopotàmia, havien d’esdevenir una potència en la fase següent (regne de Mitanni) i, ensems, un important element demogràfic.
El període comprès entre el 1600 i el 1100 aC (segle XVI-XII) fou crucial per a Síria i per a tot l’Orient Pròxim i Mitjà pel fet que Mitanni, Egipte i els hitites s’hi enfrontaren durament. El primer s’imposà al nord de Síria en el decurs del segle XVI, mentre que el segon, que desitjava de crear un estat tampó després de l’experiència hikse, adoptà una política activa respecte a l’Àsia. Si bé Amosis penetrà a Palestina, fou Tuthmosis I (1525-1512 aC) qui inicià la política siriana de la dinastia XVIII en arribar fins a l’Eufrates. Aquesta expansió fou ampliada al segle XV per Tuthmosis III, que, en el decurs de disset campanyes (del 1483 al 1463 aC), conquerí Palestina, Síria meridional i central. En la seva progressió topà amb Mitanni, regit segurament per Saustatar, el seu sobirà més important. A partir, però, del regnat de Tuthmosis IV (1425-1417 aC), Egipte canvià l’espasa per la diplomàcia (matrimoni del faraó amb una princesa de Mitanni) a causa del perill hitita. Aquesta amenaça es concretà al segle següent (XIV), en el regnat d’Amenofis III i, sobretot, durant el d’Akhenaton, en què Šuppiluliumaš I (~1380-1346 aC) destruí Mitanni i prengué les possessions dels egipcis a Síria (cartes d’Al-Amārna). Fou a les acaballes d’aquest segle que Egipte recuperà una bona part d’aquests territoris gràcies a Sethi I (1318-1304 aC), els quals, però, va perdre (segle XIII) Ramsés II, semiderrotat a Kadeš (1300) per l’hitita Muwatalliš. Per tal de protegir la resta de les seves possessions asiàtiques (bàsicament, Palestina), el faraó signà anys més tard (1284) un tractat de pau amb Ḫattušiliš III. Al final del segle XIII i al començament del XII, el país dels Hatti i una sèrie de ciutats siríaques (com Ugarit) foren destruïdes pels pobles de la mar. Aquest nou perill afectà igualment Egipte, si bé Ramsès III aconseguí d’aturar-lo (1191 aC) a Síria i al delta del Nil. Sembla que, en morir Ramsès, els egipcis perderen tots els territoris asiàtics. Fou també en aquesta època que sorgiren al nord de Síria els “regnes neohitites” (Alep, Karkamiş, Khattina, etc.) i que Fenícia inicià la seva expansió marítima.
Durant els segles XI i X, no hi hagué intervenció estrangera a la regió, circumstància molt poc freqüent. A més dels regnes neohitites, comptaren també, a partir d’aquest moment, les ciutats fenícies (Tir, Sidó i Biblos). Més importants foren encara els arameus, nòmades del desert siríac que, a l’igual dels amorites, s’infiltraren progressivament a Mesopotàmia. A Síria, es poden trobat estats arameus ja al segle XI, com Bet Rehov, Ma'aka i, sobretot, Zoba o Soba, que fou derrotat al segle següent pel rei David (victòria sobre Hadadezer). Per la seva banda, les ciutats fenícies arribaren al cim del seu poder (regnats d’Abiba'al I i d’Hiram I de Tir). Amb el canvi de segle (IX), es produïren dos fets importants: mentre els arameus incrementaven el seu poder a Síria, amb estats com Damasc, governat per Ben-Hadad I, els assiris començaren a intervenir en el país, obligant a pagar tribut als regnes neohitites de Karkamiş i Khattina (Assurnasirpal II, Salmanassar III) i als arameus de Šam'al, Bît Adini i Bît Aguši (Salmanassar III). Malgrat la semiderrota d’aquest últim a Qarquar, a mans d’una coalició siríaca integrada per Damasc, Hamath i Israel, els assiris no renunciaren a la conquesta de Síria. Tant és així, que en el decurs del segle VIII hi realitzaren una sèrie de campanyes contra els regnes neohitites i els estats arameus (Adad-nīrāri III, Salmanassar IV, Teglatfalassar III, Salmanassar V, etc.), que aconseguiren la total submissió de la regió en època de Sargon II (721-705 aC), que l’annexionà a l’imperi assiri. Aquesta situació es prolongà durant el segle VII. La derrota final d’Assíria contra els medes i babilonis (610 aC) significà la incorporació de Síria als dominis de la dinastia caldea o neobabilònica (626-538 aC), i la victòria de Cir II el Gran sobre Nabonid, la seva annexió a l’imperi persa (segles V-IV aC). Amb Palestina i Xipre, Síria esdevingué la cinquena satrapia de l’imperi persa (539-333 aC).
Ocupada per Alexandre el Gran (333 aC), els selèucides hi practicaren una política d’hel·lenització intensiva a base de les grans ciutats, que eren ensems bases militars: Antioquia, Selèucia de Pièria, Apamea, Laodicea, etc. La rivalitat amb Egipte (ocupació de la Celesíria pels làgides egipcis), l’atac dels parts a l’Orient, la victòria dels romans a Magnèsia (191 aC), la revolta jueva dels Macabeus i, finalment, les lluites dinàstiques entre els darrers selèucides, prepararen el camí a l’armeni Tigranes (~85 aC) i a Roma (64 aC). Reduïda a província romana, fou reforçada per l’annexió progressiva de petits reialmes fronterers. A través dels grans centres caravaners de Palmira, Petra, Damasc, Antioquia, etc., i dels ports grecs, fenicis i jueus (Laodicea, Beirut, Sidó, Tir, Cesarea, Jafa, Gaza), la Síria romana constituïa l’inevitable intermediari comercial entre Roma i l’Orient. Província de les més riques de l’Imperi, els seus mercaders acapararen el tràfic de la Mediterrània, hi crearen una indústria florent (porpra, vidre de Fenícia, teles de lli i de seda) i n’exportaren els productes naturals (vi, fruita, oli). Pel que fa a la població, més nombrosa que l’actual, classes altes eren hel·lenitzades, bé que el poble continuava parlant l’arameu. Com a punt de confluència de religions, moltes de les quals foren heretades del passat semita i d’altres foren importades del món ari i egipci, fou el centre (Antioquia) de difusió del cristianisme fora del món jueu fins a substituir la religió oficial de Roma. L’aparició de la potència sassànida (226) a l’Eufrates fou una gran amenaça que només era deturada pels reis de Palmira, aliats dels romans, els quals aprofitaren la situació per a proclamar la seva autonomia i dominar Síria (270) i Egipte (271). Sotmesos per Aurelià (272), Palmira fou incendiada i annexada a Síria. Per preservar la província, els romans construïren un limes a la banda del desert (que durà fins a la conquesta àrab) i, un cop dividida, la integraren a la diòcesi d’Orient (amb capital a Antioquia).
El cristianisme s’hi estructurà ben aviat (325) (patriarcat d'Antioquia). Els seus deserts, com els d’Egipte, foren el bressol del monaquisme primitiu en les seves formes més variades: des de les laures de Palestina als estilites de Síria (Simeó Estilita). Gràcies a les escoles teològiques d’Antioquia, de Nisibis i d’Edessa, Síria fou el principal centre on foren elaborades (segles IV-VI) les doctrines cristològiques més tradicionals i ortodoxes (en oposició a les especulacions de l’escola d’Alexandria, amb clares tendències al monofisisme) i que motivacions polítiques convertiren en heretgia (nestorianisme). L’oposició posterior d’Antioquia a Constantinoble explica també l’acceptació del monofisisme (en la forma defensada per Sever d’Antioquia) que caracteritza contradictòriament l'Església siríaca o jacobita. A partir del Baix Imperi hi ha una revitalització de l’arameu i, llevat d’Antioquia, on el grec era conreat i utilitzat, el siríac era la llengua popular i la normal en la litúrgia, fora, potser, de la capital. Al floriment de l’Església siríaca (segles V-VII) correspon l’època d’or de la literatura siríaca i de l’art siríac.
Conquerida temporalment pels perses sassànides (presa d’Antioquia el 611 i de Jerusalem el 614) i reconquerida per Heracli I (628), Síria fou sotmesa a pressions fiscals abusives i fou víctima de contínues persecucions religioses per part dels melquites. És lògic que la població no oferís cap mena de resistència als àrabs. Malgrat l’establiment de musulmans al sud del país abans de la mort de Mahoma, l’ocupació no tingué lloc fins a la campanya iniciada per Ḫālid ibn al-Walīd el 633 (conquesta de Damasc el 635), que culminà amb la derrota definitiva de les tropes d’Heracli al Yarmūk el 636. A partir del 639, any en què l’ocupació total ja era un fet, Síria tingué la presència d’un governador nomenat pel califa, el primer dels quals, Mu'awiyya I, encapçalà més tard (661) la dinastia omeia de Damasc. Pel que fa a l’administració del nou territori annexat, el pas de la Síria bizantina a la musulmana fou efectuat gradualment i sense ruptura: la població, bàsicament nestoriana, fou respectada amb les seves institucions i el seu culte, en canvi del pagament d’un impost especial, ǧizya ('ahd), aplicat després en totes les ocupacions musulmanes a països cristians i jueus. L’arabització lingüística fou accelerada amb el trasllat de la capital califal de Medina a Damasc (les primeres monedes encunyades al país són del califat d’'Abd al-Malik, en què l’àrab fou declarat idioma oficial), i l’assimilació religiosa fou també ràpida, a causa dels majors avantatges fiscals que comportava la conversió a l’islam. Malgrat l’esplendor assolida pel califat de Damasc (661-750), durant el qual Síria fou dividida en departaments (Damasc, Homs, Jordà) i que constituí el moment de màxima expansió de l’islam, els desordres interns, ocasionats sobretot per les rivalitats entre les diverses tribus àrabs i l’escissió xiïta, provocaren l’enderrocament de la família omeia i la instauració del califat de Bagdad (abbàssida). Com que la nova dinastia califal recolzà fonamentalment en la població iraniana (un bon exemple d’aquest fet pot ésser el creixent poder dels funcionaris barmèquides), Síria, relegada a una simple província, hagué de cedir a Bagdad la primacia política i cultural de l’islam.
A mitjan segle IX, amb la decadència abbàssida i el desmembrament del califat de Bagdad, juntament amb el creixent poder fatimita, proliferaren a Síria diverses dinasties, més o menys locals, com la dels tulúnides d’Egipte (879-905) i la dels ikhxidites (935-969), i la hamdànida d’Alep i Mossul (929-1003), el representant més notable de la qual fou Sayf al-Dawla. Entretant, recuperat el nord del país pels bizantins al tombant del segle XI, les incursions dels càrmates del Bahrain (assassí) i l’avanç dels seljúcides i (amb la seva entrada a Damasc el 1077) fraccionaren encara més la zona amb la creació de diversos emirats (Alep, Damasc, Trípoli), i la zona costanera, amb Jerusalem, passà a mans dels fatimites d’Egipte. Així les coses, el triomf de la primera croada (1098-1124) permeté la creació d’un estat feudal a la costa (regne llatí de Jerusalem), combatut eficaçment pels seljúcides des de les poblacions de l’interior (conquesta d’Edessa el 1146 per Zengī, ocupació de Damasc pel seu fill Nūr al-Dīn el 1154 i eliminació del regne llatí per Saladí I, després de la batalla de Ḥiṭṭīn, el 1187. Amb la mort de Saladí i el nou avanç dels croats (tercera croada, 1189-92) es produí la recuperació franca de la zona litoral. Amb el repartiment de l’imperi de Saladí entre els seus fills i germans (aiúbida) tingué lloc la divisió de Síria en dos principats: Alep (1183-1260) i Damasc (1186-1260), florents des del punt de vista cultural, però que no pogueren fer cara a les escomeses dels mamelucs bahrites d’Egipte, el més notable dels quals, Baybars, eliminà la secta dels assassins (1272) i prengué diverses poblacions als croats i, al mateix temps, als mongols (victòria de Baybars sobre Hülegü, 1260). Al començament del segle XV, durant el mandat de Tamerlà, s’annexà tot el país.
Síria fou visitada pels comerciants catalans almenys des del segle XII. El comerç era estimulat per la presència cristiana, d’ençà de la formació del regne llatí de Jerusalem. Un cop caigudes les darreres posicions cristianes, els catalans reprengueren el comerç, que prosperà i féu necessari l’establiment de consolats de catalans a Beirut (segle XIII) i a Damasc (segle XIV). El 1432 sorgí un conflicte armat entre Alfons IV de Catalunya-Aragó i el soldà Barsbaī; el saqueig de naus sirianes per corsaris catalans determinà l’arrest i l’expulsió de tots els catalans de Síria. El comerç fou restablert precàriament el 1438, però les guerres n'impediren el desenvolupament.
La fi del domini mameluc a Síria fou conseqüència de la victòria de Selim I a Marǧ Dabiq, prop d’Alep, el 1516. La dominació otomana de Síria, que tingué una durada de quatre segles, es caracteritzà pel descontrol dels paixàs nomenats pel soldà a cadascuna de les tres províncies o vilayets (Alep, Damasc i Trípoli) en què fou dividit el país. Amb el declivi de l’autoritat de la Porta, Ibrāhīm Paixà, fill del kediv Muḥammad ‘Alī, ocupà el territori en nom d’Egipte (convenció de Kütahiya, 1833). El centralisme i la duresa fiscal del govern egipci provocaren el descontentament de la població i, després de la revolta popular del 1840, les tropes egípcies hagueren d’evacuar el país i retornar-lo al soldà, gràcies a la intervenció occidental, la qual aprofità l’ocasió per introduir-se al país (establiments de tipus cultural a les principals poblacions del Pròxim Orient, especialment de missions jesuítiques franceses). Començaren els primers desordres etnicoreligiosos: els drusos s’alçaren contra els maronites (Ibrāhīm Paixà els havia utilitzat per sotmetre els primers); la intervenció francesa a favor dels maronites (1860) assegurà una certa autonomia a la “Muntanya” (Líban) el 1864.
Els anys que precediren la Primera Guerra Mundial foren marcats a Síria pel naixement d’un nacionalisme àrab que havia de suportar el jou otomà: els comitès clandestins Al-Ka'taniya (1909) i Al-'Ahd (1914) i, sobretot, el comitè de Joves Àrabs (Al-Fatat), fundat a París el 1911, juntament amb l’emir haiximita Faiṣal ibn Ḥusayn de la Meca, acordaren (conferència secreta de Damasc, 1915) la revolta contra Turquia, aliada amb Alemanya i en guerra contra Anglaterra. Aquest acord (“protocol de Damasc”), d’altra banda, exigia d’Anglaterra la garantia d’independència àrab des de la Mediterrània al golf Pèrsic i des del Taure fins al sud de la península Aràbiga. Amb les promeses britàniques, els àrabs s’aliaren amb Anglaterra i s’alçaren contra Turquia: el general Allenby alliberà Palestina (1917) i Damasc (1918). Amb tot, contradictòriament, el govern de Londres atorgava als sionistes la Declaració Balfour (1917) sobre l’establiment d’una llar nacional jueva a Palestina i, malgrat la designació (1920) de l’emir Faiṣal com a rei de la Gran Síria (Síria, Palestina, Líban i Jordània), Anglaterra abandonà la causa de la independència àrab i cedí a les pressions franceses, que obtingueren el mandat sobre Síria i el Líban (conferència de San Remo, 1920) i l’expulsió de Faiṣal. A part el Líban, Síria fou dividida en quatre “estats”: Damasc i Alep (reagrupats el 1925 sota el nom de Síria), Ǧabal al-Durūz i l’estat Alauita (convertit el 1930 en la governació de Latakia). A la decepció àrab seguiren les revoltes, la més important de les quals, dirigida per Al-Atras, s’inicià a Ǧabal al-Durūz (1925) i s’estengué arreu del país; provocà una dura intervenció de les tropes franceses (bombardeigs de Damasc el 1925 i el 1926). Malgrat tot, l’assemblea constituent elegida el 1928 (netament nacionalista) propugnava encara la Gran Síria; fou dissolta el 1930, i la constitució fou lletra morta. L’amplitud del moviment nacionalista, però, obligà les autoritats franceses a prometre la independència al cap de tres anys (acords Viénot, 1936); el tractat, fou ratificat pel parlament sirià, però no pel francès. Sota el govern de Vichy (1940), el general Dentz permeté als avions de la Luftwafe d’utilitzar els aeròdroms sirians. Les tropes britàniques, sostingudes per elements gaullistes, envaïren Síria (1941) i el general Catroux tornà a prometre solemnement la independència, bé que sense resultats pràctics: De Gaulle trameté tropes al Líban i bombardejà Damasc per reprimir una insurrecció (1945). La situació tensa s’acabà gràcies a l’ultimàtum llançat pel comandant britànic del Pròxim Orient a De Gaulle i, sobretot, per l’evacuació de les tropes francobritàniques de Síria (1946), que permeteren finalment la creació dels estats independents de Síria, del Líban (1946) i d’Israel (1948).